#31 – Valls blanques, diners negres (primera part)

Farà un sis o set anys, vaig sentir dir a Aitor Zárate (exjugador professional de bàsquet i expert en estructures fiscals) que si mai necessités posar els diners a un paradís fiscal, en cap cas triaria Andorra. Literalment, deia que “Andorra és un lloc altament desaconsellable; no se m’acut ni una sola condició favorable per triar aquesta destinació. El secret bancari se’l passen per ‘donde el gitano se pasó el talego’ i hi ha d’altres qüestions que els banquers andorrans ni tan sols es mereixen que esmenti per no fer-los publicitat”. Em va semblar una opinió a tenir en compte tractant-se d’algú que havia estudiat amb deteniment totes les possibilitats de moure els diners d’una banda a l’altra del planeta mirant de pagar els mínims impostos possibles.

Efectivament, Andorra ha estat un paradís fiscal durant dècades, però d’ençà uns pocs anys (2010) ha aconseguit sortir de la llista negra on la majoria dels estats l’havien inclòs. Degut a aquesta tradició d’opacitat, la indústria financera ha estat tradicionalment un dels pilars econòmics d’aquest minúscul país. El tabac, el comerç -recordin el sucre i la mantega de temps pretèrits- i el turisme han estat les altres fonts d’ingressos principals. El funcionament d’un paradís fiscal es basa en dos eixos bàsics: la manca d’impostos i el secret bancari, que alhora eren dues de les principals característiques del sistema andorrà. A banda, existien regulacions enfocades a que les societats només poguessin pertànyer a residents, circumstància que generava temptacions irrefrenables quan algú de fora pretenia establir una societat al país i necessitava de la signatura d’un andorrà.

Aquest trajecte de sortida de la zona ombrívola s’ha materialitzat en una sèrie de mesures que han transfigurat totalment el perfil d’Andorra: intercanvi d’informació bancària amb d’altres països, impost sobre la renda (10%), impost de societats (10%), IVA (4,5%, anomenat IGI), etc. Addicionalment, també s’estan aprovant convenis de doble imposició amb diversos estats, com França i Espanya. No cal dir que molts andorrans veuen tots aquests canvis com la fi d’una època i per tant, també, dels diners fàcils.

Però tot aquest procés d’homologació internacional del país veí s’ha vist sobtadament sotragat degut a l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, que ha protagonitzat molts titulars de diaris i informatius de televisió durant les darreres setmanes. En essència, es tracta de que la temible FinCEN, agència nord-americana contra els diners d’origen criminal, ha denunciat que aquest banc s’havia transformat en un vehicle adient per al blanqueig de diners procedents del activitats il·legals. El banc és propietat dels germans Cierco Noguer (Higini i Ramon), que el van heretar del seu pare. Ja comentarem més endavant els detalls de la situació, però en primer lloc caldria aclarir que aquesta família no és ben bé el que entendríem per andorrans “pota negra”. Les famílies que sí han atresorat el poder i el glamour al Principat durant les darreres dècades són els Cerqueda, els Reig, elsMora, els Pintat, els Rebés d’Areny Plandolit, etc.

Fincen

Dins de la constel·lació de banquers andorrans, potser el rostre més conegut és el de Maria Reig Moles, una barcelonina nascuda el 1951 hereva d’un important imperi tabaquer (el mític “purito Reig” de les tardes futbolístico-radiofòniques de fa alguns anys) i també de la Banca Reig. L’any 2001 va vendre part de les seves accions del banc després de fusionar-lo amb l’Agrícol, una altra de les entitats referents al país. Com a resultat va sorgir l’Andbank, que actualment és la segona entitat després del Crèdit Andorrà. Precisament d’aquest últim també és accionista Maria Reig, juntament amb la família Pintat, entre d’altres. En els darrers anys, Maria Reig ha dut a terme una frenètica política de compres d’actius immobiliaris, no sempre reeixida. Per exemple, l’any 2004 va adquirir el mític edifici Winterthur de Francesc Macià -veí de la Torre Barcelona on habita el Grup Godó- per 53 milions d’euros amb la intenció de fer-hi un hotel de la cadena Marriot. Al final, l’únic que va tirar endavant va ser el tancament del restaurant La Oca, ubicat als baixos, ja que la crisi immobiliària va aturar el projecte. Cinc anys més tard el va vendre a un fons d’inversió per un import probablement inferior als 40 milions. El projecte actual ja no és un hotel, sinó habitatges de luxe només a l’abast de les butxaques més poderoses. Tot i que no és l’objectiu principal d’aquest article, sí que convé fer cinc cèntims de la naturalesa d’aquest projecte immobiliari –anomenat Francesc Macià 10- per fer-nos una idea de la seva magnitud. Es tracta d’un edifici que contemplat zenitalment té l’aparença d’un ull humà, amb una alçada de nou plantes (incloent-hi un àtic) i quatre nivells subterranis. Les plantes 2 a la 9 estan destinades a habitatges, un pis per planta, cadascun dels quals té una superfície d’uns 500 metres quadrats, amb tres dormitoris amb bany inclòs, més una habitació per al servei. La immensa sala d’estar dóna a la plaça, mentre que les habitacions ho fan a la part del darrere, cap a la Torre Barcelona. A la primera planta hi ha un pis de dimensions més reduïdes que els altres –però no pateixin, supera amb escreix les dimensions mitjanes-, juntament amb un gimnàs ben equipat, que inclou fins i tot zona aigües. A la planta baixa hi ha prevista una zona comercial, mentre que als diversos soterranis s’hi ubiquen les places de pàrquing, així com un sistema de rentat de cotxes.

Un altra inversió de l’andorrana al mercat immobiliari de Barcelona va ser la compra de l’antiga seu del Banco Santander a Passeig de Gràcia, que li ha servit per instal·lar l’hotel Mandarín, un dels més cars i luxosos de la ciutat. Però l’hotel no només ocupa aquesta finca, sinó que també part de la finca veïna, antiga central del Banc de Sabadell, i ara propietat d’Isaak Andic, el màxim accionista de Mango. Això sí, Andic s’ha reservat els baixos de l’edifici per col·locar-hi una de les botigues de la seva ensenya.

La relació de Reig amb la ciutat de Barcelona és tan estreta, que fins i tot forma part del lobbi Barcelona Global, un “think tank” destinat a generar idees per a la projecció de la ciutat, en el qual també hi trobem com a patrons a Isak Andic (Mango), Salvador Alemany (Abertis), Lluís Bassat (Ogilvy), Josep Lluís Bonet (Freixenet), entre molts d’altres.
Tornant al negoci bancari, cal dir que Maria Reig està present al consell d’administració del Crèdit Andorrà, juntament amb alguns membres de la família Pintat, que com dèiem, també en són grans accionistes. Pel que fa a l’Andbank, els principals accionistes són la família Cerqueda, propietaris de l’antic Banc Agrícol.

El tercer banc per volum és el Morabanc, tradicionalment l’entitat més solvent del país, malgrat el seu nom, que podria interpretar-se com auguri d’impagaments. En el seu dia va estar participat pel BBVA espanyol, però actualment qui remena les cireres és la família Mora. L’any 2007 es va produir un fet extremadament estrany i encara no prou ben explicat: els màxims accionistes de Morabanc i d’Andbank havien arribat a un acord per a la fusió de les dues societats, i en conseqüència es van posar en marxa tots els procediments per transformar-se en una única entitat. Quan tota la feina estava feta, els sistemes informàtics fusionats, i l’accés per part dels empleats a tota la informació sobre els clients de totes dues entitats, algú va decidir que la fusió no es duria a terme. A corre-cuita van fer marxa enrere i tota la feina feta no va servir per a res. Què devia descobrir algú d’una de les dues entitats sobre l’altre banc implicat en la fusió?

La Vanguardia, 27/11/2007

La Vanguardia, 27/11/2007

I el quart banc del rànquing és amb el que començàvem aquest relat, la Banca Privada d’Andorra. L’imperi de la família Cierco va ser iniciat del no res pel pare dels actuals gestors, Higini Cierco García, que va començar venent radio-cassets als turistes, per després aconseguir diverses llicències comercials i acabant fent-se distribuïdor en exclusiva de la tabaquera nord-americana Philip Morris. L’adquisició del banc va ser la cirereta de la seva carrera com a home fet a sí mateix, un negoci estratègic que no només li permetia entrar a l’olimp del capitalisme pirinenc, sinó que a més oferia grans avantatges addicionals, com ara tenir tota la informació sobre els negocis que es movien al país i la possibilitat de tancar l’aixeta del crèdit a qui estigués invertint en algun projecte apetitós.
En el consell d’administració de la BPA trobem els següents noms:

  • Higini Cierco Noguer, com a president
  • Ramon Cierco Noguer, com a vicepresident
  • Joan Pau Miquel Prats, com a conseller delegat
  • Frederic Borràs Pàmies, com a conseller independent
  • Ricard Climent Meca, de qui parlarem més endavant
  • Bonaventura Riberaygua Sasplugues, com a representant dels accionistes minoritaris, els grans perdedors en aquesta crisi, i
  • Rosa Castellón Sánchez, com a secretària no consellera i procedent de l’administració pública andorrana

 -oO Final de la primera part Oo-

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

#30 – Adenda: los invisibles

Defender una visión distinta al pensamiento oficial suele ser una postura incómoda en cualquier lugar, pero en este país llamado España resulta especialmente agotador. Y si además esa defensa se desarrolla en un entorno hostil, la misión se torna en casi suicida. En el panorama del proceso catalán existen diversos bloques que monopolizan la atención: catalanes que quieren la independencia, catalanes que no la quieren y ciudadanos españoles de fuera de Cataluña que se oponen no sólo a la independencia, sino que también a cualquier tipo de debate. Pero siempre hay matices y este caso no iba a ser una excepción: algunos ciudadanos de otras comunidades autónomas, que pueden tener vínculos afectivos o no con Cataluña, ven razonable que los catalanes decidan su futuro. El denominador común de todos ellos no es necesariamente su amor por esta parcela triangular del nordeste peninsular, sino que son esencialmente y profundamente demócratas. Son invisibles, porque su voz queda ahogada por el ruido blanco que les rodea, de forma que pueden gritar hasta quedarse afónicos, pero nunca tendrán reflejo en los medios de ámbito de estatal y, para mayor desgracia, en Cataluña nadie sabrá que existen.

Su entorno es, efectivamente, hostil. Deberían estar arropados por la izquierda política y por la intelectualidad, pero lamentablemente la izquierda española, la misma que reniega de fronteras y que pide la autodeterminación para el Sáhara, calla ante el caso catalán; y cuando no calla es para negar rotundamente el derecho de los catalanes a decidir sobre su futuro. Por poner un ejemplo, los líderes de Podemos, plataforma que se ha otorgado a sí misma la etiqueta de “regeneradores de la democracia” dicen que la independencia sería un disparate. Los intelectuales, los que salen a la calle a reclamar derechos para países remotos, se esconden debajo de las piedras, demostrando aquello que muchos niegan: que en España no se puede opinar libremente.

Por todo eso, aún tiene más valor el trabajo de unos pocos, auténticos outliers como Ramón Cotarelo o Suso de Toro, que se atreven a hablar sin censuras del proceso catalán, aunque eso les cueste quedar marginados de los grandes medios. Y detrás de ellos, algunos ciudadanos anónimos, que se juegan la imagen y el físico por defender la tesis democrática según la cual los catalanes deberían tener derecho a votar. Pienso, por ejemplo, en aquellos que apoyan, o al menos comprenden, “el procés” desde Valencia, un territorio donde la lengua propia, la de sus antepasados, está en retroceso después de décadas de acoso. Si allí defender lo autóctono está mal visto y es un riesgo para la integridad física, ¿qué tipo de aventura ha de suponer la defensa de los derechos de los vecinos del norte?

Sólo me resta decir una cosa: muchas gracias a los invisibles que anteponen la defensa de la democracia a sus propios intereses personales.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

#29 – Amigo español

Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del “proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos, que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos, informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo, el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible, porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni siquiera sonrojarte.

Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos (legales) que defienden la sagrada unidad de España.

Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con los ricos y los pobres con los pobres.

Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última hipótesis.

Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras, lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión.

También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema, porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra. ¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”.

Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras. Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños –gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.

Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas “embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque, mal que me pese, Cataluña aún no es un estado- asciende a 2,2 millones de euros al año (presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple reforma de la embajada de Marruecos nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que, por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este tipo de gastos.

Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”, parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional. Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán y no “cosas que importan a la gente”.

Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del sentido común y una muestra de “paletismo”.

Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 32 comentaris

#28 – 1.P4D, C3AR; 2. P4AD, P3R; 3. P3CR

Amb una precisió de rellotger suís, a la que ja comencem a estar habituats, el president Mas va fer el passat 25 de novembre una ferma exposició del seu full de ruta per al futur immediat. Va ser just dos anys després, ni un dia més ni un dia menys, de que les aspiracions independentistes passessin de la fase popular a la fase parlamentària mitjançant les eleccions autonòmiques de 2012. Sent fidel al seu gust pel simbolisme, que tant envolta les seves intervencions públiques, va triar com a escenari un edifici de planta triangular, com és l’auditori del Fòrum. Per cert, el concepte de legislatura curta que va proposar ja l’havíem comentat anteriorment com a possible solució.

Ara fa poc més de dos anys vam iniciar una sèrie de textos on analitzàvem la situació política de Catalunya des d’un punt de vista alternatiu. En el primer d’ells dèiem el següent:

(…) en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió preestablert.

Convindrem fàcilment que en aquests dos anys i escaig que han passat des de la publicació del text aquí referit la realitat no ha fet més que confirmar el que hi apuntàvem. Posteriorment, vam mostrar com tot el procés estava envoltat d’una gran parafernàlia simbòlica. Dates, llocs, esdeveniments… tot semblava formar part d’un missatge destinat als iniciats que s’anava revelant en petits bocins. En aquest aspecte, el procés també manté el guió previst, atès que sense anar més lluny, aquella gran gesticulació de cara a l’aparador que va ser la signatura del decret del 9N, es va dissenyar tenint en compte el que número de decret fos el 129, coincidint amb el número d’ordre que ocupa Artur Mas com a president de la Generalitat.

En aquests moments ens trobem en una de les fases de depressió del procés, la tercera, després que la resposta d’Oriol Junqueras a Mas mitjançant la conferència de l’1 de desembre passat no satisfés les expectatives de molts d’independentistes. Sembla mentida que aquestes alçades la gent no hagi descobert encara que el procés… què dic el procés! La vida!… doncs que la vida no és pas una línia recta i que hi ha revolts pronunciats que cal visitar per arribar a la destinació fixada. El primer moment de depressió es va produir amb motiu de les eleccions autonòmiques de 2012, i va provocar que se sentís per primer cop allò d’ “el procés és mort!”. Aquí vam fer un escrit reflexionant sobre els resultats electorals amb la intenció de que els lectors els veiessin com el que eren: uns grans resultats que permetien seguir amb ímpetu el camí de la independència. El segon moment depressiu és relativament recent i es correspon a la presentació per part del president Mas de la consulta alternativa, altrament dita “procés participatiu”. Un cop més, els malastrucs van posar el crit en el cel i amenaçaven amb no participar sota cap concepte en aquella “xocolatada” (sic). El mateix matí de la consulta ja es va veure que allò no en tenia res de succedani i que, ans al contrari, estava essent un pas fonamental cap a la meta desitjada.

Ara sembla que tornem a estar al pou de la depressió perquè potser els independentistes es pensaven que dilluns passat sortiria Junqueras a l’escenari per dir sí a tot a Mas, cosa que òbviament no va succeir: per arribar a un acord és precís que primer estiguin clares les postures inicials de cadascú. No tinc cap mena de dubte que els dos líders es posaran d’acord i que serà ben aviat, encara que sigui aplicant una d’aquestes solucions estrambòtiques tan sovintejades en aquests país, consistents en triar un camí intermedi, una barreja de les diferents opcions en joc. Així, no seria gens descartable que en aquest cas ens trobéssim dues llistes principals sense vinculacions amb els partits, una encapçalada per Mas, posem per cas la “llista groga”, i una de liderada per Junqueras, que seria la “llista vermella”. Tot i que aquestes llistes només parlarien d’independència, tothom sabria implícitament quin perfil polític i social tindria cadascuna. En aquest país mediterrani ens agraden molt els colors i a si a més serveixen per allò del “tu ja m’entens”, encara més.

El fet molt probable de que al primer trimestre de l’any vinent tinguem eleccions autonòmiques amb valor de referèndum, o un referèndum amb aspecte d’eleccions, em fa suposar que entre el 23 d’abril i l’1 de maig viurem el nus del relat, o segons es miri, l’inici del desenllaç. Aquestes dates tenen un fort component simbòlic que no es fa evident a primera vista. Per seguir amb el simbolisme, tan present en aquest recorregut, podem afirmar que, si es compleixen les previsions de que en acabat les eleccions hi haurà una legislatura curta, la desconnexió formal d’Espanya arribaria durant el 2016, precisament el tres-cents aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta.

Amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, ara resulta més senzill comprendre el perquè d’aquella escenificació de la signatura del famós decret 129: calia mostrar al món que havíem posat totes les peces necessàries per votar i que, per tant, si no ho fèiem no era per manca de compromís. Tal com s’esperava, de manera immediata va arribar el veto de l’Estat Espanyol a aquella votació. La resposta va ser magistral: una segona votació que, d’entrada, va tenir la virtut de descol·locar a l’enemic, que va reaccionar tard i amb dubtes. El resultat no podia ser més òptim, atès que es va aconseguir un doble èxit que inicialment semblava irrealitzable, com era anar a votar (el nou 9N) i al mateix temps, que no ens deixessin votar (l’inicial 9N). La quadratura del cercle.

De les successives etapes que anem cremant en aquest periple, ara hem aconseguit entrar en la internacional, és a dir, en el moment en que el procés ja ha esquitxat de forma irreversible als països que remenen les cireres, que a través del seus mitjans de comunicació han començat a opinar amb fermesa sobre què cal fer. El proper pas consisteix en tensar els nervis dels mercats financers, un aspecte fonamental per imprimir velocitat al procés i evitar que s’estanqui durant massa temps.

La internacionalització és evident llegint tot el que han publicat darrerament mitjans com la BBC, The Economist, The Independent, Jerusalem Post, Bloomberg (5 de novembre i 10 de novembre), Clarín, The Guardian, La Presse (Quebec), Le Soir (Bèlgica), per posar només uns pocs exemples.

L’aspecte dels mercats financers és transcendent, atès que serà l’espasa de Damocles que tindrà l’Estat Espanyol per seure a negociar. La possibilitat d’un trencament entre Espanya i Catalunya sense negociació, que significaria que Catalunya no assumeix cap porció del deute espanyol dispararia la prima de risc del títols espanyols i el pànic a un default provocaria un terrabastall als mercats. Els creditors seran els primers en “demanar” als espanyols que se seguin a negociar.

El que també és cert, és que per a qualsevol govern espanyol suposaria un trauma haver de negociar la sortida de Catalunya, de manera que l’única possibilitat que s’albira de que això passi és que tots els partits polítics, o si més no els dos “grans”, siguin els responsables d’aquesta negociació. L’esfondrament gradual del Partit Popular víctima de la corrupció, juntament amb l’aparició de Podemos, pot facilitar un govern de coalició que es trobi en condicions de seure a negociar sense patir per futures hipoteques electorals. El poc que es manté dempeus del partit en el govern s’anirà deteriorant en els propers temps degut a tot el que anirà sortint, inclòs el cas “Pequeño Nicolás”, que promet oferir-nos tardes de glòria.

Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria esdevenir “la revolució ajornada” dels espanyols, aquella revolta popular que encara no ha fet acte de presència malgrat l’estat penós de la seva economia i l’empitjorament de les condicions de vida. Que els ciutadans espanyols vegin amb els seus propis ulls que es produeix un fet que els havien assegurat que “no ocurrirá jamás” pot ser el trigger de l’explosió social.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 16 comentaris

#27 – Joc de miralls (un article breu)

Els seguidors del Barça tenen motius per estar amoïnats: fa temps que l’equip no juga bé i les victòries, quan arriben, són sempre molt suades i gents lluents. Això podria considerar-se dins de la normalitat d’un club de futbol, però el problema és que els culers s’havien acostumat a l’èxit i al reconeixement internacional després de gairebé una dècada de triomfs i espectacle en abundància. La marxa de jugadors carismàtics –en algun casos de manera molt controvertida- contrasta amb arribades de peces que no acaben de satisfer les expectatives d’uns aficionats acostumats al caviar futbolístic. Un seguit d’avatars inusuals, com la mort d’algun protagonista principal i els diversos conflictes en que s’ha vist immersa la junta directiva de l’entitat, han contribuït a engrandir el desencís. Paral•lelament, l’activisme polític, ensopit durant anys, ha despertat de la letargia, com si algú li hagués encès la metxa de la consciència social i nacional a una societat que no acabava d’arribar a conformar una massa crítica per fer-se sentir. Observant en perspectiva, sembla talment com si l’afició s’hagués desplaçat del futbol a la militància política. És ben bé una conjunció còsmica això de que el país entri en efervescència al mateix temps que els ciutadans se senten desmotivats pel futbol i busquen nous àmbits d’expressió. La junta directiva del club ha col·laborat involuntàriament a l’allunyament dels aficionats amb algunes decisions del tot punt estrambòtiques.

Mirant enrere, ja fa cinc anys de l’últim èxit del que han gaudit els culers, la lliga del 1929, que fins ara ha posat punt i final a una època daurada iniciada el 1919. Aquesta dècada dels anys trenta que estem vivint no sembla gens propícia als blaugranes: ni un sol títol de Lliga ni de Campionat d’Espanya, i força ferides que costarà molt de guarir. En l’àmbit esportiu, el punt més baix de l’equip va ser, sens dubte, el 8 de febrer del 1931, quan els barcelonistes van sortir golejats per 12 a 1 de San Mamés. Des del punt de vista social, no podem oblidar la defunció de Joan Gamper el 1930, i més tard l’acomiadament, al desembre del 1932, dels mites Samitier i Piera per desavinences amb la junta directiva. Aquestes baixes van suposar la confirmació que aquell equip mític dels anys vint se’ns moria. Alcántara i Planas havien plegat al 1927, Torralba i Sancho al 1928, Plattkó al 1930, Sagibarba al 1932 i Walter al 1933. A la mateixa velocitat que l’equip es desfeia, Les Corts es buidava. Qui sap si la deserció del futbol ha sigut clau perquè la gent envaís els carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 o, més recentment, perquè una veritable gernació omplís la Plaça Sant Jaume aquest darrer 6 d’octubre, quan el President Companys va proclamar l’Estat Català.

Barcelona, 11 de l’11 de 1934.

 

Tot i que no ho vaig fer, podria haver escrit aquestes ratlles de més a dalt fa just vuitanta anys. La seva vigència sorprèn. De tant en tant, la història, entre tirabuixó i giragonsa, sembla trepitjar camins ja transitats. És possible que la passió, com l’energia, es mantingui constant i simplement es traslladi d’escenari, per acabar esclatant allà on li és més propici. Si fos així, caldria agrair que la providència ens hagi enviat als barcelonistes una junta directiva que, per sobre de tot, està aconseguint trencar els vincles afectius entre el club que gestiona i els seus aficionats, i empenyent-los, d’aquesta manera, cap a l’activisme polític. Aquesta hipòtesi podria percebre’s com a agosarada, però si viatgem a inicis dels vuitanta del segle XX recordarem com, de forma imprevisible, els equips de futbol del territori espanyol amb més números per fer naufragar la Transició van resultar campions de lliga durant quatre temporades consecutives, de 1981 a 1984. Tal vegada aquells èxits es van constituir en la vàlvula que necessitava l’olla a pressió basca per no esclatar i endur-se la Transició per davant.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

#26 – Tot és mentida (segona part)

Just dos mesos després del cop d’Estat del 23-F, els espanyols van tornar a passar unes hores amb l’ai al cor. Tot va començar el matí del dissabte 23 de maig de 1981, quan un grup d’encaputxats va entrar a trets a l’oficina principal del Banco Central de Barcelona, a la confluència de la Rambla amb la Plaça Catalunya. El que va començar com un atracament a un banc, aviat es convertiria en quelcom força més complex, atès els diversos indicis de que els assaltants tenien algun vincle amb el cop d’estat de dos mesos abans. Un comunicat dipositat en una cabina telefònica i les converses dels mateixos assaltants amb les autoritats policials indicaven que el motiu aparent de l’atracament era la petició de posar en llibertat a alguns dels guàrdia civils detinguts pel 23-F. El malson acabaria diumenge a la nit, després de 37 hores d’angoixa i en part com a conseqüència de la mort d’un dels assaltants víctima d’un tret dels GEOs, que ja havien aconseguit penetrar a l’edifici. Tot i que el mateix diumenge ja se sabia la identitat dels autors de l’assalt, durant uns quans dies es va continuar donant per bona la hipòtesi de que es tractava d’una operació vinculada a l’extrema dreta i que la finalitat del tot obscura.

El líder del grup assaltant, el delinqüent habitual José Juan Martínez Gómez, àlies “el rubio”, va insistir un cop i un altre en que aquell assalt va ser una operació d’encàrrec i no pas un simple atracament a la recerca d’un bon botí. Segons ell, la planificació va correspondre a elements dels serveis secrets espanyols i de la ultradreta –molt activa en aquells anys- que maldaven per treure un misteriós maletí de les caixes de seguretat del banc. Explica Martínez que un dels membres del CESID que es va reunir amb ell va ser ni més ni menys que Emilio Alonso Manglano, militar i número dos dels serveis secrets en aquell moment. Pel mig d’aquesta trama també hi apareixia un empresari català anomenat Miquel Vilagran Molina que feia el paper de finançador de l’operació. El comportament estrany i impropi dels atracadors durant els fets sembla donar versemblança a aquesta tesi, que d’altra banda, va ser l’oficial durant l’atracament i en les dates posteriors. No seria fins al cap d’uns dies que es giraria la truita i la versió oficial passaria a ser que “una banda de xoriços” havia intentat robar el Banco Central. Un cop consensuada aquesta conclusió, es va tirar terra sobre l’assumpte i ja ningú més en parlaria fins a molts anys després. Ningú no va estirar del fil de les revelacions de José Juan Martínez Gómez ni tampoc de l’aparició d’un túnel al carrer Casanova de Barcelona, prop de la Diagonal, que segons algun dels detinguts serviria per atemptar contra el Rei en l’imminent dia de les forces armades, a celebrar a la ciutat comtal. L’any 2010 TVC i TVE van coproduir un documental dirigit per Neus Sala titulat “Cop al Banc Central” on s’hi exposen les diferents hipòtesis que podrien explicar el cas. Tot i no aprofundir en alguns aspectes crítics, deixen clar que malgrat existir una versió oficial, els dubtes persisteixen amb més força que mai.

La primavera de 1981 va arribar acompanyada de males notícies: d’ençà de l’1 de maig d’aquell any, una epidèmia misteriosa va recórrer el quadrant nord-occidental d’Espanya deixant un rastre sinistre de morts i malalts crònics. L’afecció va ser anomenada inicialment “neumonía atípica”, després “síndrome tóxico” i finalment “intoxicación por aceite de colza desnaturalizado”. Una evolució del nom que, com veurem, no va ser gens casual. El primer capítol d’aquella història va ser la mort del nen de Torrejón de Ardoz Jaime Vaquero García, que després de passar una nit amb febre i tos, acabaria morint a l’ambulància camí de l’hospital. Els seus sis germans també van emmalaltir d’aquella patologia tan misteriosa. Cinc dies després les autoritats sanitàries estaven convençudes de que es tractava d’una infecció provocada una bactèria, en concret la legionel·la, però alguns metges van començar a dubtar de les tesis oficials. Va ser en aquest període inicial de l’epidèmia en que el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, va pronunciar la seva sentència tan cèlebre com demencial amb la que pretenia calmar a la població: “El agente causante es un bichito tan pequeño que si se cae de esta mesa, se mata”. Durant la fase primerenca de les investigacions, es va arribar a vincular l’epidèmia amb un incident força obscur que havia succeït a la base nord-americana de Torrejón en el qual sembla que hi havia cert armament químic implicat. Que el primer pacient detectat hagués estat precisament a Torrejón de Ardoz i que en els moments inicials les autoritats espanyoles rebessin l’ajut d’experts nord-americans va contribuir a que la sospita persistís.

Després d’una detinguda observació de l’entorn dels malalts, el doctor Antonio Muro y Fernández-Cavada va arribar a la conclusió de que el factor causant havia de formar part dels aliments i que per tant atacava per la via digestiva. En altres paraules, no podia ser un agent biològic -com ara la legionel·la- perquè no s’encomanava entre persones que vivien juntes i tampoc podia ser una radiació, atès que hagués mostrat una capacitat selectiva inaudita. Poc després, quan es van realitzar les autòpsies als primers pacients morts, va quedar confirmada la hipòtesi de la via digestiva. Les autoritats van haver de fer marxa enrere de mal grat.

Mentrestant, la nova malaltia avançava sense aturador: el 6 de juny, un mes i cinc dies després de l’inici de l’epidèmia, ja s’hi comptaven més de 2.500 pacients ingressats als diferents hospitals. Els símptomes principals eren tos, problemes cutanis, dificultats respiratòries, dolors musculars i abdominals i insomni perllongat. No gaire més tard, a mitjan del mes de maig, el doctor Muro i el seu equip, fruit d’una anàlisi dels hàbits dels malalts, arribaven a la conclusió de que els productes causants de l’epidèmia havien estat adquirits a determinats mercats ambulants; ja només calia identificar quin era l’aliment en qüestió. La solidesa de les indagacions era tal, que el doctor Muro va ser capaç de predir –amb un encert total- on és produirien els futurs casos de síndrome tòxica basant-se en el recorregut dels venedors ambulants. La seva investigació també els va permetre d’acotar els productes sospitosos a només dos: l’oli venut a granel o els tomàquets. Les autoritats sanitàries mantenien encara un immobilisme total quant a la causa, de manera que les opinions agosarades del doctor Muro els resultaven molt incòmodes. Prova d’això, és que el 15 de maig van decidir cessar al científic del seu càrrec. Però les tesis oficialistes eren tan febles que les autoritats sanitàries espanyoles s’apuntarien poc després –el 10 de juny- a la pista del doctor Muro, apostant per l’oli com a factor causant de tot plegat. El metge marginat va seguir les investigacions a títol particular, circumstància que li va permetre no gaire després descartar l’oli com a possible origen. N’havia tingut prou amb comprovar que els afectats havien consumit olis diferents: ni el seus respectius orígens ni els seus components eren iguals, circumstància que feia impossible que causessin una mateixa malaltia. Però l’oli no era del tot innocent. Es va descobrir que els distribuïdors que l’estaven venent sota diferents marques l’adquirien a uns proveïdors que importaven oli de colza de França que no era apte per al consum. El negoci era rodó: importaven a baix preu oli d’usos industrials desnaturalitzat –amb un colorant per evitar el consum humà- i mitjançant un procediment químic li tornaven l’aspecte original i el venien com a oli de cuina, beneficiant-se de la diferència de preu entre un producte i l’altre. L’aparell de l’estat ja havia trobat el seu boc expiatori i va reblar el clau rebatejant l’epidèmia com a “Síndrome del aceite tóxico” i “Síndrome del aceite de colza”, amb el que van aconseguir subtilment que ningú no pogués dubtar de quin era l’origen de l’epidèmia. Es van posar en marxa campanyes de bescanvi d’oli desnaturalitzat per oli en condicions, on la gent podia dur les garrafes comprades a mercats ambulants i les administracions els donaven a canvi, sense cap cost, oli apte per al consum. Els responsables de l’estafa i, a ulls de l’Estat també de la intoxicació massiva, van ser els empresaris Enric Salomó, Ramon Alabart, Jordi Pich, els germans Bengoechea, els germans Ferrero, Cándido Hernández, i els germans Baviera. És possible que el nom d’Enric Salomó Vidal desperti algun record adormit a qui estigui llegint això, atès que l’any 1984 va protagonitzar molts titulars als diaris per raons completament diferents a la de l’oli de colza. La seva dona, Maria Teresa Mestre Guitó, va ser assassinada per Ángel Emilio Mayayo Pérez, un amic íntim dels fills del matrimoni. El temps que va passar entre la seva desaparició i la descoberta del seu cadàver esquarterat –catorze dies- va donar lloc un munt d’especulacions i de pàgines de diari. Com era d’esperar, la desaparició de la dona es va vincular inicialment amb el cas de l’oli de colza, però al final va quedar clar que el mòbil no hi tenia res a veure.

Mentrestant el doctor Muro havia continuat endavant. No només va negar-se sistemàticament a acceptar la tesi oficial de l’oli, sinó que va obrir un camí molt prometedor en adonar-se de que els símptomes dels malalts eren molt semblants als dels intoxicats per organofosforats. A més, resultava que un cop coneguts qui eren els distribuïdors majoristes de l’oli es va saber que una bona part de les seves vendes –uns 300.000 quilograms- havia estat venuda a Catalunya, que no va registrar cap cas de la intoxicació. Això va donar lloc a una de les anècdotes més curioses del judici que se celebraria l’any 1987, quan es va arribar a insinuar que els catalans –els residents a Catalunya- tenien una genètica diferent als castellans que els feia immunes als components tòxics de l’oli. A aquestes alçades el doctor Muro ja havia estat deixat de banda pel món mèdic oficial i tant sols comptava amb l’ajuda dos metges, a més del seu fill, acabat de llicenciar.

La incidència màxima de l’epidèmia es va produir el 30 de maig de 1981 i a partir d’aquell moment va començar a remetre, o sigui, deu dies abans de que es fes públic que oli era el presumpte causant i un mes abans de que s’iniciés el bescanvi d’oli per part de les autoritats. Al juliol de 1982 es van donar els darrers casos de la nova malaltia. El balanç sinistre en aquest any i escaig d’incidència ascendia a unes xifres insòlites: 600 morts i més de 25.000 malalts.

L’Estat va ignorar sistemàticament les propostes del doctor Muro que, per cert, havia aconseguit guarir a alguns dels malalts fent servir tractaments propis de les intoxicacions per organofosforats. Va anar més lluny, arribant a identificar la plantació de tomàquets que havia estat tractada amb pesticides organofosforats, ubicant-la a Roquetas de Mar (Almería). També va ser capaç de denunciar quin producte en concret s’havia fet servir: es tractava del Nemacur-10, de la multinacional Bayer. Quan el cas encara estava pendent de judici, el doctor Muro va contraure un càncer. Moriria poc després, el 16 d’abril de 1985.
Mai es va aconseguir demostrar de quina manera aquell oli adulterat podia causar una malaltia tan virulenta. Però el control dels mitjans per part del poder va aconseguir que tothom vinculés aquella tragèdia a l’oli manipulat i que qualsevol visió alternativa fos considerada quelcom propi de “conspiranoics”. El judici contra els industrials de l’oli es va iniciar l’any 1987 i va acabar el 1989, amb penes d’entre quatre i vint anys per als acusats. L’any 1992 el Tribunal Suprem va revisar la sentència i va quadruplicar les penes als principals acusats. Mentre el cas va estar en mans de l’Audiència Nacional, el fiscal va ser un jove Eduardo Fungairiño, conegut anys més tard pel seu polèmic nomenament com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional (per part de Jesús Cardenal), pel seu paper en el cas del Yak-42 i, en general, per les seves postures ultraconservadores.

L’octubre de 1982, quan el cas estava encara d’actualitat, es va produir el canvi de govern a Espanya. L’ensorrament de la UCD deixava pas al PSOE de Felipe González i per tant el ministeri de Sanitat passava de Manuel Núñez –que havia substituït Jesús Sancho Rof víctima dels seus despropòsits- al català Ernest Lluch Martín. Seria aquest l’encarregat de gestionar l’oblit definitiu d’un assumpte tan escabrós. Anys més tard, el 2000, moriria assassinat per ETA.

Existeixen alguns llibres que van tractar de forma molt detallada tot l’assumpte de l’epidèmia i que documenten àmpliament les teories del doctor Muro. Són “Pacto de silencio”, de l’investigador català Andreas Faber Kaiser –mort prematurament l’any 1994- i “Detrás de la colza”, del doctor Vicente Granero Moré –un dels col·laboradors del doctor Muro- i Miguel Ángel Heredia. També existeix un altre treball crític amb la versió oficial, es tracta de l’obra “El montaje del síndrome tóxico”, dels autors alemanys Gudrun Greunke i Jörg Heimbrecht. A banda d’això, el prestigiós forense Luis Frontela Carreras ha mantingut sempre que les investigacions de Muro anaven en la bona direcció i que de cap manera l’oli podia haver causat aquella malaltia.

Que en el seu dia les autoritats ens van mentir sembla bastant clar; el que encara no sabem és si es va tractar d’un accident o d’una acció planificada amb algun objectiu obscur, ni tampoc qui en va ser l’autor.

Molts anys després de tots els casos exposats fins ara, ja en èpoques post-olímpiques i de plena pertinença a Europa, van succeir uns fets que van colpir fortament l’opinió pública espanyola i, de retruc, van posar en dubte un model de fer televisió que començava a popularitzar-se en aquell moment. Tot plegat degut a una descoberta molt macabra un dia de gener de 1993: tres cossos enterrats prop d’uns ruscs d’uns apicultors. Corresponien a tres adolescents valencianes que havien desaparegut mesos abans quan aparentment es dirigien a una festa. De ben segur que el cas d’Alcàsser, protagonitzat per Miriam, Toñi i Desirée, encara està present a la memòria de la majoria de lectors d’aquest escrit, degut a la repercussió mediàtica sense precedents que va tenir. La descoberta dels cossos de les noies va ser el tret de sortida d’un festival de despropòsits televisius que es va perllongar durant massa temps i que va començar el mateix dia de la troballa. Un espectacle indigne, del qual Nieves Herrero en va ser la pionera.

Fruit de les preceptives autòpsies es va saber que les tres joves havien estat torturades de forma pertinaç i insòlita abans de ser assassinades. Amb gran celeritat es va descobrir qui eren els autors d’un crim tan horrible: Antonio Anglés Martins i Miguel Ricart Tárrega, dos delinqüents locals de baixa estofa. Tot i el dispositiu policial sense precedents, el primer d’ells va fugir i mai més se’n va saber res. Crida molt l’atenció la forma en que es va descobrir que Antonio Anglés estava implicat, ja que la prova fonamental contra ell va ser un volant de la Seguretat Social amb les seves dades personals que va aparèixer fet miques al costat de la fossa on es van trobar els cossos. D’entrada, sembla molt estrany que un paper perdut es mantingui al lloc dels fets durant mesos, i molt més que aquest aparegui en petits bocins, com si els fragments haguessin lliscat d’un en un de la butxaca. Com a mostra de la mala gestió del cas per part de les autoritats, cal dir que en una de les autòpsies fetes, la del doctor Luis Frontela Carreras –el mateix que validava les tesis del doctor Muro sobre la Síndrome Tòxica- hi apareixien restes genètiques (pèls) de fins a set persones diferents, però aquesta informació no va ser tinguda en compte. Les irregularitats al voltant dels cossos i les seves autòpsies van ser múltiples durant tota la investigació. D’altra banda, tampoc és sobrer contextualitzar el cas en la València d’aquella època, inundada per les drogues de disseny i amb un ecosistema singular farcit de grups sinistres, com ara les sectes satàniques. A qui aquesta darrera afirmació li sembli exagerada, pot fer un cop d’ull als treballs de Pilar Salarrullana -diputada al parlament espanyol als anys vuitanta- sobre sectes i grups ocultistes, que van quedar reflectits a les conclusions de la comissió parlamentària per a l’estudi de sectes a l’Estat Espanyol. Tampoc no hem de perdre vista la trama denunciada l’any 2009 a la província veïna Castelló que implicava a personatges molt influents en casos de pederàstia.

El periodista Fernando Rueda, un expert en serveis secrets i gens sospitós de creure en conspiracions, va revelar ara fa un any una informació que li va arribar a través de dos agents diferents del CNI. Tots dos estaven en actiu durant el “Cas Alcàsser”. La història és la següent: en l’època en que van passar els fets esmentats, el CESID tenia actiu un gabinet d’escoltes telefòniques que es dedicava a interceptar aleatòriament trucades fetes des de telèfons mòbils, quan aquesta tecnologia encara no era ni molt menys a l’abast de tothom. Per tant, no era infreqüent que les trucades interceptades fossin de personatges significatius. En aquest context, un dels agents destinats a les escoltes va detectar una trucada on dos homes parlaven del crim d’Alcàsser. Un dels interlocutors va ser identificat com a originari de València i amb bones connexions amb el govern. L’agent, amb la sensació de que havia ensopegat amb alguna cosa gruixuda, va fer un informe amb tota la informació disponible i el va entregar al seu superior. L’informe va escalar més nivells jeràrquics i poc després van arribar ordres des de dalt: se li va comunicar a l’agent que abandonés immediatament la investigació. No va fer cas i va optar per seguir indagant pel seu compte, però aviat seria descobert i expulsat del cos. Havia trobat una esquerda en un secret guardat amb set claus? O tot és fruit de la imaginació d’algú?

Després de veure aquesta mitja dotzena llarga de casos, algú pot continuar pensant que les teories alternatives no tenen cap credibilitat i que s’estima més un acte de fe amb les versions oficials; també pot haver-hi algú que, donant per bones les hipòtesis més agosarades, pensi que es tracta de casos aïllats que no representen gens el panorama de la realitat que ens envolta. Però vet aquí un fet que potser convencerà els més escèptics: és quelcom reconegut oficialment que a l’Europa dels setanta i vuitanta va operar una xarxa coneguda com a Gladio que feia tot el possible perquè el curs de la història s’adaptés –encara que fos a cops de martell- als guions que ja tenia escrits. No es tractava d’una trama menor, sinó que els seus promotors eren ni més ni menys que la CIA i l’OTAN.

El jutge italià Felice Casson va ser el primer en descórrer el vel que ocultava Gladio. El descobriment es va produir l’any 1984 quan va reobrir el cas relatiu a l’atemptat de Peteano (Itàlia), en que inicialment s’havia culpat a les Brigades Roges, un grup terrorista d’extrema esquerra. L’any 1990 el primer ministre italià Giulio Andreotti va reconèixer públicament l’existència d’una organització anticomunista integrada dins una zona ombrívola de l’OTAN, anomenada Gladio. Poc després d’aquesta revelació, arribarien les conclusions de la investigació que havia posat en marxa el Parlament Europeu. Mitjançant la resolució C324/201, de 22 de novembre de 1990, els parlamentaris van fer públic el següent:

  • Hem tingut [el Parlament] coneixement de l’existència d’operacions clandestines, tant d’intel·ligència com militars, que s’han desenvolupat durant 40 anys en diferents estats membres de la Comunitat.
  • Aquesta organització ha escapat totalment al control democràtic i ha estat gestionada pels serveis secrets dels països implicats, amb la col·laboració de l’OTAN.
  • Aquestes operacions han interferit il·legalment en els afers polítics interns i és possible que encara ho estiguin fent.
  • Els serveis secrets militars d’alguns estats membres han estat implicats en casos greus de terrorisme.
  • Les diverses organitzacions “Gladio” tenen a la seva disposició recursos militars d’un abast imprevisible, posant en risc les estructures democràtiques dels estats on operen o han estat operant.
  • Protestem enèrgicament [el Parlament] pel fet de que personal militar dels Estats Units pertanyent a SHAPE (Supreme Headquarters Allied Powers Europe, el quarter general del comandament d’operacions de l’Aliança Atlàntica) i a l’OTAN hagi donat suport a una xarxa d’operacions i d’intel·ligència clandestina.

Queda clar que no es tracta de teories conspiratives, sinó més aviat d’una realitat tan temible com palpable i difícil d’assumir. I el que més por fa és aquesta sentència que a dalt hem destacat en negreta: “(…) i és possible que encara ho estiguin fent”.

El cas més emblemàtic de Gladio és l’atemptat l’any 1980 a l’estació de tren de Bolonya (85 morts i més de 200 ferits), tot i que se sospita que també podien ser darrere de casos com el segrest i assassinat d’Aldo Moro (1978) i fins i tot, l’anomenada “Matanza de Atocha” (1977), atemptat comés aparentment per la ultradreta espanyola contra un despatx d’advocats laboralistes de Madrid. El cas d’Atocha va aparèixer per sorpresa en un informe dels serveis secrets italians (CESIS) filtrat a alguns mitjans l’any 1990. En l’informe, datat el 3 de març de 1987, es deia que l’ultra hispano-italià Carlo Cicuttini, habitual mà executora de Gladio, havia tingut un paper preponderant en l’atemptat de Madrid.

En temps més propers, també va aixecar moltes sospites l’atemptat de l’11-M a Madrid, oficialment fet per cèl·lules gihadistes establertes a la capital d’Espanya. Les ombres del cas no vénen ni molt menys per les insinuacions del govern d’Aznar relatives a una possible autoria d’ETA, hipòtesi demencial es miri com es miri. Els dubtes procedeixen d’algunes inconsistències sorgides a la investigació, especialment les que afecten al pis de Leganés on part dels terroristes es van immolar. L’objectiu del present escrit no és aprofundir sobre aquest cas, però no vull desaprofitar l’ocasió per mostrar la meva estranyesa per la reacció del govern durant aquells fets. No crec que fos necessari enganyar la població com ho van intentar fer i no crec que el ciutadans s’haguessin revoltat si s’hagués sabut la veritat des de bon començament. Sempre em va quedar la sensació de que aquell procedir responia a alguna motivació que hores d’ara se m’escapa. Algú havia garantit al govern algun desenllaç diferent al que es va produir?

No es tracta de tenir por, que se’n pot tenir, sinó de que comencem a contemplar la realitat amb uns altres ulls. Sovint les coses no passen per casualitat, sinó perquè algú hi té interès. Cal ser crític amb les versions oficials, no deixar-se manipular per la propaganda i cercar la lògica interna de les coses.

Fins aquí aquest treball que pretenia fer dubtar dels esdeveniments del passat, però sobretot dels del present i futur. Vist el que hem vist al llarg d’aquest dos capítols, puc assegurar que sempre triaré la pastilla vermella, encara que resulti dolorós.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 7 comentaris

#25 – Tot és mentida (primera part)

Fa molts anys passaven per la televisió un anunci publicitari que em va impressionar gratament. Aquest espot, obligat a concentrar al màxim el missatge per raons òbvies de temps, suggeria amb una simplicitat extrema tot un univers de vides personals entrecreuades. L’anunci era un únic pla d’un home i una dona enllitats. Al cap d’uns segons de que la càmera ens els mostrés, sonava el telèfon de la tauleta de nit i la dona despenjava. Mantenia un diàleg de cortesia estil “Sí, sí, molt bé. Perfecte. Ja ens veurem, doncs”. Quan penjava, l’home li preguntava que qui havia trucat i ella contestava “era el meu marit; diu que està amb tu jugant al tennis”. Immediatament se’ns desplegava al cap una teranyina de relacions i d’enganys. Revelador. Però el cert és que ens mostraven només una de les múltiples facetes d’aquest bosc de mentides que habitem, la conjugal.

Perquè també ens menteixen els pares quan som petits explicant-nos aquella historieta matussera d’uns reis que venen des d’orient a camell; després els enganyem nosaltres a ells amb les notes trimestrals i amb les drogues que durant l’adolescència consumim cada cap de setmana. Quan trobem feina, l’empresa ens enganya en oferir-nos unes condicions que no té cap intenció de complir i nosaltres els aixequem la camisa tant com bonament podem quan mirem d’escaquejar-nos el màxim possible amb els horaris, alhora que tractem de cisar alguna quantitat mísera amb les despeses de quilometratge. A casa enganyem el cònjuge, perquè no li expliquem les ganes –satisfetes o no- que tenim d’allitar-nos amb mitja dotzena de companys o companyes d’oficina. Fem veure el que no som davant dels veïns, dels sogres i dels altres pares de l’escola. Mentim als amics, sobretot a aquells als que veiem en un sopar un cop l’any, quan els diem que la vida ens va de meravella mentre sabem que estem submergits en un magma de rutina absurda i asfixiant. Hem construït una societat amb la mentida i la simulació com a principal matèria primera, així que no ens hauria d’estranyar que tot s’hagi convertit en una ficció fractal, on les mentides ocupen des dels espais més petits de la nostra vida fins a la configuració del món en el sentit més ampli possible.

Si fins aquí estan –en major o menor mesura- d’acord amb mi, no els hauria d’estranyar tot el que els explicaré a partir d’ara. Perquè si per estalviar-nos un dinar familiar som capaços de mentir, que no es farà quan hi ha en joc interessos de debò? Vull dir quan es tracta de guanyar diners a dojo o de fer-se amb un poder omnímode. Com més gran és el propòsit, més gran ha de ser la mentida, i així anem fent. Per tant, com podem estar segurs de que les notícies que llegim sobre política o sobre altes finances són fidedignes? Perquè ho expliquen els diaris o la televisió? A aquestes alçades tothom sap que els mitjans de comunicació són part essencial del joc de mentides i influències, si no, per què tant d’interès en controlar-los? El meu propòsit és fer-los dubtar de tot: que quan hagin acabat la lectura d’aquest text tinguin la sensació d’estar vivint una existència fictícia, d’estar habitant un escenari inventat i que res del que els arriba pels canals convencionals és fiable o ajustat a la veritat.

Per fer-los dubtar em referiré a un període de temps relativament curt i un àmbit geogràfic reduït: l’estat espanyol en els quinze primers anys de democràcia. Què pensarien si els digués que la major part dels fets rellevants de la història d’Espanya durant aquest període tenen moltes probabilitats de ser mentida? O si més no, que les versions oficials que s’hi van donar estan molt lluny de ser certes? He fet un recull força heterogeni de fets transcendents en aquest període històric, prenent com a criteri principal que haguessin tingut un fort impacte en la societat del seu moment. La intenció primordial és posar a l’aparador aquests successos mitjançant una descripció breu de cadascun d’ells, però en cap cas es pretén analitzar-los en profunditat: existeix suficient informació a la xarxa com perquè qui vulgui iniciar una investigació personal pugui fer-ho sense gaire entrebancs.

La Barcelona convulsa del canvi de règim va tenir un dels punts àlgids el migdia del 15 de gener de 1978, tot just després de que una manifestació convocada per la CNT hagués recorregut els carrers de la ciutat sense incidents. Un grup d’activistes va encaminar-se cap a la sala de festes Scala, molt de moda en l’època, i hi van llançar uns còctels Molotov que aparentment acabarien provocant un incendi paorós. A més de destruir de forma gairebé íntegra el local, el foc engoliria la vida de quatre persones. La premsa es va fer ressò de forma àmplia, sense anar més lluny La Vanguardia li va dedicar la portada de l’exemplar de dos dies després –l’endemà dels fets era dilluns i no hi havia diaris- i va continuar donant força informació en dates posteriors. La versió oficial va aparèixer ben aviat, quan la policia va informar de la detenció dels responsables de l’incendi: tres membres de CNT-FAI que integraven un comando amb voluntat d’atemptar contra el local. No obstant, des d’aquell mateix moment van córrer com la pólvora les versions alternatives que apuntaven a que en realitat l’atemptat havia estat preparat per subjectes infiltrats per la policia dins del sindicat. Aquestes versions es basaven en el fet desconcertant de que uns còctels Molotov llançats contra la façana destruïssin tot l’edifici, tret de –curiosament- la façana.

L’atemptat va arribar a judici a finals de l’any 1980 i, com era previsible, la sentència va condemnar a diverses penes de presó als cinc membres de CNT que havien estat implicats en l’afer dels còctels Molotov. Aquesta sentència, juntament amb la propaganda realitzada pels mitjans de comunicació, va aconseguir que a l’opinió pública li quedés fixada la idea de que l’extrema esquerra era capaç de matar en defensa dels seus interessos, circumstància que va representar una pèrdua significativa de suport popular que els acabaria conduint a la marginalitat. Des del dia de l’incendi fins a la finalització del judici, no van deixar d’aparèixer elements propis d’una trama d’allò més sinistra: el Ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa repartint xecs a familiars de les víctimes per tal de que no es personessin a judici, fotografies desaparegudes que semblaven demostrar que l’incendi no havia començat a la façana, responsables de bombers cessats després d’afirmar que el foc no podia haver estat provocat pels còctels Molotov i fins i tot un quiosquer mort amb dos trets al cap perquè havia vist massa coses.

Quan el cas ja estava oblidat per part l’opinió pública es va produir un tomb sorprenent amb la detenció de l’anarquista infiltrat per la policia Joaquín Gambín Hernández, àlies “el grillo”. Se’l va culpar d’haver col·laborat en l’atemptat de l’Scala, i després d’un judici celebrat al desembre de 1983 va ser condemnat a set anys de presó. És significativa la diferència de tractament per part dels mitjans a la primera part del cas, en la que “oficialment” es va concloure que la CNT era una organització criminal, respecte a la segona part, on es condemnava a un element (Gambín) amb evidents vincles amb la policia.

Feia temps que era un secret a veus que Gambín estava infiltrat pels cossos policials dins els cercles anarquistes, però malauradament la investigació sobre l’incendi de l’Scala no va estirar més d’aquest fil. Podem arribar a imaginar que algú en algun despatx va pensar que la vida de quatre persones compensava amb escreix el cop mortal que etzibarien a l’esquerra més extrema. Tota la documentació relativa a l’anomenat “Cas Scala” és secret d’estat i cal recordar que a Espanya no existeix cap obligació de desclassificar aquest tipus d’informació al cap d’un període determinat de temps, com sí succeeix, per exemple, als Estat Units. Amb els anys, s’ha acabat acceptant que aquell incendi –amb les quatre morts incloses- va ser una operació de terrorisme d’estat, però ja era massa tard per rescabalar l’anarquisme dels danys causats.

Ens traslladem a Saragossa, a l’estiu de 1979. A l’hotel Corona de Aragón s’hi aplegaven nombroses famílies de militars que tenien previst d’assistir als actes d’entrega de despatxos a la nova promoció d’oficials de l’acadèmia militar. A l’hotel també s’hi allotjaven la vídua de Franco i alguns altres familiars del dictador difunt. El matí del dia 12 de juliol, un incendi aparentment fortuït va convertir l’hotel en un veritable infern del que resultava molt difícil escapar. Fins a vuitanta-tres persones perdrien la vida entre les flames –d’un vigor extraordinari i inusual- o bé, en llançar-se al buit des de les finestres de les seves habitacions. Dos anys després. El 1981, es tancaria el cas, amb la conclusió que s’havia tractat d’un foc fortuït iniciat a la cuina de l’establiment. Però les evidents connotacions que oferia el fet de que l’hotel fos ocupat eminentment per militars van provocar que l’ombra d’un atemptat voleiés amb insistència sobre el succés. En uns inicis de dècada en que tant els grups d’ultradreta com l’exèrcit mateix estaven disposats a actuar per defensar el que ells consideraven que era l’ordre, pensar en les conseqüències que tindria que les morts de Saragossa haguessin estat causades per algun grup d’extrema esquerra (ETA o FRAP, bàsicament), posava els pèls de punta. La solució “consensuada” de l’incendi fortuït va aconseguir apaivagar els ànims de tots plegats. Anys més tard el mur de silencis es va començar a esquerdar: que se sabés que a l’interior de l’hotel s’hi havia trobat napalm (un accelerador del foc, fet a base de gasolina concentrada) no va contribuir gens a que l’ocultació es pogués mantenir per més temps. Poc a poc i en silenci, amb les ferides ja tancades pel pas dels anys, es va començar a saber la veritat: L’any 2000 l’Estat va dictaminar que les víctimes tenien dret a percebre les indemnitzacions per terrorisme, el 2009 de el Tribunal Suprem assumia la intencionalitat de l’incendi i més recentment, al març de 2013, es va saber que l’Audiència Nacional havia decidit reobrir el cas per escatir si al darrere dels fets hi havia algun grup terrorista. El juny de 2013 el jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional va afirmar no ser competent per conèixer la realitat dels fets, deixant de nou tancat el cas, tot i que amb possibilitat d’apel·lació. Entre els experts que han estudiat el cas mai hi ha hagut el més menys mínim dubte de que estaven davant d’un acte terrorista, però sobre el que no hi ha acord és sobre l’autoria: o bé va ser ETA, o bé, la mateixa ultradreta en el que en l’argot es coneix com a “atemptat de falsa bandera”, és a dir, una acció destinada a incriminar a un tercer. L’objectiu, en aquest últim cas, hagués estat culpar a l’organització terrorista basca per provocar un reacció militar de conseqüències imprevisibles. Hores d’ara és molt difícil decantar-se de manera definitiva per una o una altra hipòtesi, però sembla evident que si els autors haguessin estat membres d’ETA, l’organització hagués trobat algun moment per reivindicar-ho d’una forma inequívoca, cosa que no va ocórrer.

El que és indubtable és que aquell estiu de 1979 va morir la veritat. Com de fàcil va resultar per a uns “homes de negre” ocultar una certesa que s’obria pas en forma d’indicis irrefutables. Quan es va donar l’ordre de despatxar l’assumpte com un incendi fortuït tothom va acotar el cap i va obeir, sobretot els mitjans de comunicació. Recordin aquest cas quan els editors de diaris els parlin de veracitat i rigor.

L’any 1980 les vacances de milions d’espanyols es van veure trasbalsades, un cop més, per un fet tràgic. En aquesta ocasió es tractava d’un assassinat doble en el si de l’alta noblesa que va ocupar hores i hores de televisió: el crim dels marquesos d’Urquijo. Aquest fet era la continuació macabra dels estius de 1978 i 1979, en que s’havien produït els incendis al càmping d’Els Alfacs, a Tarragona, i a l’hotel Corona de Aragón, respectivament. Tot i els múltiples interessos que envoltaven a la família Urquijo, amb vinculacions bancàries incloses, l’únic culpable per a la justícia va acabar sent el gendre dels marquesos, el jove Rafi Escobedo. En aquests successos va aparèixer una panòplia de personatges digne del Cluedo: María Lourdes de Urquijo y Morenés, marquesa d’Urquijo; el seu espòs Manuel de la Sierra; la filla, Miriam de la Sierra y Urquijo; el gendre, Rafael Escobedo Alday; l’amant de la filla, Richard Rew, conegut als mitjans com “el americano”; Juan de la Sierra y Urquijo, l’altre fill del matrimoni assassinat, i del qui es deia que mantenia una relació amb el seu cunyat Rafi; Vicente Díaz, el majordom mediàtic de la família; Javier Anastasio i Mauricio López-Roberts, amics de Rafi Escobedo; i Diego Martínez Herrera, administrador dels béns de la família.

L’única cosa certa és que el marquesos van aparèixer assassinats el matí del primer d’agost de 1980. A partir d’aquí, capbussar-se en el cas és entrar en una espiral de mentides que transforma la recerca de la solució en quelcom semblant a transitar per un laberint de miralls. Tots el protagonistes podien tenir motius suficients com per participar en el crim i beneficiar-se’n en un sentit o en un altre. I un únic culpable, Rafi Escobedo, que no negava la seva participació en els fets i que quan semblava decidit a parlar va aparèixer penjat a la seva cel·la de la presó d’El Dueso, a Cantabria, vuit anys després del crim. En fer l’autòpsia se sabria que ja era mort quan “algú” el va penjar per simular un suïcidi.

No és l’objectiu d’aquest escrit entrar en detalls, però qui vulgui fer una recerca sobre el cas hi trobarà un munt d’ingredients propis de novel·la policíaca: un banquer entestat en mantenir la propietat del seu banc, tot i l’evident enfonsament del negoci; viatges llampec a Londres d’alguns dels protagonistes després del crim; fugida a Brasil d’un dels acusats, davant de la passivitat sorprenent de les autoritats espanyoles; un administrador netejant els cadàvers abans de l’autòpsia; interessos de tota índole vinculats a l’eventual compra del Banco Urquijo per part de l’Hispano-Americano; i per descomptat, proves clau del cas desaparegudes misteriosament.

La sentència judicial del cas va deixar una frase per a la història: “Solo o en compañía de otros”, incapaç com va ser el jutge d’acotar quanta gent hi havia intervingut, a més de Rafael Escobedo. Amb la mort de Rafi es tancava en fals, una vegada més, un cas que va trasbalsar els espanyols durant gairebé una dècada. Recentment, el cas s’ha tornat a posar d’actualitat degut a les declaracion fetes per Javier Anastasio, el pròfug, un cop han prescrit els delictes. En aquesta entrevista -i en el llibre que acaba de publicar- posa en dubte un cop més la versió oficial.

Com acostuma a passar a Espanya, quan indaguem els llaços familiars el passat es projecta sobre el present amb una gran intensitat. La marquesa assassinada, Maria Lourdes de Urquijo y Morenés, era filla de Juan Manuel de Urquijo y Landecho i de Teresa Morenés y Carvajal, que era uns dels onze fills del tarragoní Ramón María Morenés García-Alesson, setè comte de l’Assalt. Un dels altres fills del comte de l’Assalt va ser José María Morenés y Carvajal, quart vescomte d’Alesson i pare de l’actual ministre de defensa, Pedro Morenés Álvarez de Eulate. Per tant, el ministre era cosí germà de la marquesa assassinada. D’altra banda, el fiscal del cas va ser un antic governador civil de Biscaia anomenat José Antonio Zarzalejos Altares, pare del periodista José Antonio Zarzalejos Nieto i també del secretari general de la fundació FAES Francisco Javier Zarzalejos Nieto.

Potser el cas més conegut de possible conspiració de l’Espanya contemporània és el cop d’Estat del 23-F, al que no m’atreviria a qualificar d’intent frustrat. Les moltes ombres que van envoltar els fets han donat recorregut a múltiples versions alternatives a l’oficial, queno han parat de créixer i guanyar adeptes fins a data d’avui. Segurament, és un dels casos on la versió oficial està més desacreditada tot i els intents d’empastifar la realitat per part d’algun humorista a sou de magnats de la comunicació.

El pòsit que ha quedat després de dècades d’investigacions apunta a una trama enfocada a trencar l’status quo generat pels governs de la UCD, amb una economia ensorrada, i generar un nou escenari amb un govern de concentració presidit per un militar (el General Armada). Segons expliquen, tot es va frustrar quan, un cop segrestat el Congrés, el tinent coronel Tejero va accedir a llista de membres del govern de concentració per comprovar que era tan multicolor que fins i tot hi havia comunistes. Ni el mateix Armada el va poder convèncer de les bondats del projecte, ja que es va trobar un Tejero enrocat. La sortida d’Armada del Congrés, esbufegant, va ser la pròpia d’un home que s’està dient “en quin merder ens hem fotut i de quina forma més absurda”. Al final va caldre jugar-se la carta Borbó, consistent en passar un vídeo per televisió a altes hores de la nit, on es veia a Joan Carles I vestit de militar, ordenant als seus subordinats que pleguessin veles. Com que reciclar és una pràctica molt cívica, aquell cop d’estat va mudar per guanyar noves propietats: va passar a ser la plataforma sobre la que reforçar la figura del Rei com a garant de la democràcia i de retruc, va servir de toc d’atenció per als qui propugnaven canvis massa agosarats en el disseny de l’Espanya de la democràcia. Els investigadors també parlen de la confluència de trames al voltant del cop, que sempre ha fet dubtar de si tots plegats conspiraven per un mateix projecte, o be, estaven tan confosos que donaven suport a cops diferents. Hi havia una trama civil, on hi destacava l’esfèric Juan García Carrés, franquista, antic dirigent del Sindicato Vertical, un subjecte que semblava sorgit d’un àlbum de Tintin. També s’intuïa una trama dels serveis secrets, anomenats Cesid en aquell moment, a càrrec del coronel José Luis Cortina, que era el cap d’operacions especials. I si les hipòtesis més freqüents són correctes, també havia d’existir una trama política on suposadament hi eren tots sense excepció.

El muntatge del 23-F, que ara sembla tan barroer, va calar durant molts anys però s’ha anat desinflant amb el pas dels anys, quan saber la veritat ja no podia produir efectes gaire perniciosos per al “sistema”.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 26 comentaris