Roger Vinton

Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del “proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos, que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos, informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo, el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible, porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni siquiera sonrojarte.

Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos (legales) que defienden la sagrada unidad de España.

Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con los ricos y los pobres con los pobres.

Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última hipótesis.

Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras, lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión.

También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema, porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra. ¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”.

Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras. Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños –gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.

Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas “embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque, mal que me pese, Cataluña aún no es un estado- asciende a 2,2 millones de euros al año (presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple reforma de la embajada de Marruecos nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que, por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este tipo de gastos.

Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”, parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional. Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán y no “cosas que importan a la gente”.

Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del sentido común y una muestra de “paletismo”.

Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Amb una precisió de rellotger suís, a la que ja comencem a estar habituats, el president Mas va fer el passat 25 de novembre una ferma exposició del seu full de ruta per al futur immediat. Va ser just dos anys després, ni un dia més ni un dia menys, de que les aspiracions independentistes passessin de la fase popular a la fase parlamentària mitjançant les eleccions autonòmiques de 2012. Sent fidel al seu gust pel simbolisme, que tant envolta les seves intervencions públiques, va triar com a escenari un edifici de planta triangular, com és l’auditori del Fòrum. Per cert, el concepte de legislatura curta que va proposar ja l’havíem comentat anteriorment com a possible solució.

Ara fa poc més de dos anys vam iniciar una sèrie de textos on analitzàvem la situació política de Catalunya des d’un punt de vista alternatiu. En el primer d’ells dèiem el següent:

“(…) en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió preestablert.”

Convindrem fàcilment que en aquests dos anys i escaig que han passat des de la publicació del text aquí referit la realitat no ha fet més que confirmar el que hi apuntàvem. Posteriorment, vam mostrar com tot el procés estava envoltat d’una gran parafernàlia simbòlica. Dates, llocs, esdeveniments… tot semblava formar part d’un missatge destinat als iniciats que s’anava revelant en petits bocins. En aquest aspecte, el procés també manté el guió previst, atès que sense anar més lluny, aquella gran gesticulació de cara a l’aparador que va ser la signatura del decret del 9N, es va dissenyar tenint en compte el que número de decret fos el 129, coincidint amb el número d’ordre que ocupa Artur Mas com a president de la Generalitat.

En aquests moments ens trobem en una de les fases de depressió del procés, la tercera, després que la resposta d’Oriol Junqueras a Mas mitjançant la conferència de l’1 de desembre passat no satisfés les expectatives de molts d’independentistes. Sembla mentida que aquestes alçades la gent no hagi descobert encara que el procés… què dic el procés! La vida!… doncs que la vida no és pas una línia recta i que hi ha revolts pronunciats que cal visitar per arribar a la destinació fixada. El primer moment de depressió es va produir amb motiu de les eleccions autonòmiques de 2012, i va provocar que se sentís per primer cop allò d’ “el procés és mort!”. Aquí vam fer un escrit reflexionant sobre els resultats electorals amb la intenció de que els lectors els veiessin com el que eren: uns grans resultats que permetien seguir amb ímpetu el camí de la independència. El segon moment depressiu és relativament recent i es correspon a la presentació per part del president Mas de la consulta alternativa, altrament dita “procés participatiu”. Un cop més, els malastrucs van posar el crit en el cel i amenaçaven amb no participar sota cap concepte en aquella “xocolatada” (sic). El mateix matí de la consulta ja es va veure que allò no en tenia res de succedani i que, ans al contrari, estava essent un pas fonamental cap a la meta desitjada.

Ara sembla que tornem a estar al pou de la depressió perquè potser els independentistes es pensaven que dilluns passat sortiria Junqueras a l’escenari per dir sí a tot a Mas, cosa que òbviament no va succeir: per arribar a un acord és precís que primer estiguin clares les postures inicials de cadascú. No tinc cap mena de dubte que els dos líders es posaran d’acord i que serà ben aviat, encara que sigui aplicant una d’aquestes solucions estrambòtiques tan sovintejades en aquests país, consistents en triar un camí intermedi, una barreja de les diferents opcions en joc. Així, no seria gens descartable que en aquest cas ens trobéssim dues llistes principals sense vinculacions amb els partits, una encapçalada per Mas, posem per cas la “llista groga”, i una de liderada per Junqueras, que seria la “llista vermella”. Tot i que aquestes llistes només parlarien d’independència, tothom sabria implícitament quin perfil polític i social tindria cadascuna. En aquest país mediterrani ens agraden molt els colors i a si a més serveixen per allò del “tu ja m’entens”, encara més.

El fet molt probable de que al primer trimestre de l’any vinent tinguem eleccions autonòmiques amb valor de referèndum, o un referèndum amb aspecte d’eleccions, em fa suposar que entre el 23 d’abril i l’1 de maig viurem el nus del relat, o segons es miri, l’inici del desenllaç. Aquestes dates tenen un fort component simbòlic que no es fa evident a primera vista. Per seguir amb el simbolisme, tan present en aquest recorregut, podem afirmar que, si es compleixen les previsions de que en acabat les eleccions hi haurà una legislatura curta, la desconnexió formal d’Espanya arribaria durant el 2016, precisament el tres-cents aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta.

Amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, ara resulta més senzill comprendre el perquè d’aquella escenificació de la signatura del famós decret 129: calia mostrar al món que havíem posat totes les peces necessàries per votar i que, per tant, si no ho fèiem no era per manca de compromís. Tal com s’esperava, de manera immediata va arribar el veto de l’Estat Espanyol a aquella votació. La resposta va ser magistral: una segona votació que, d’entrada, va tenir la virtut de descol·locar a l’enemic, que va reaccionar tard i amb dubtes. El resultat no podia ser més òptim, atès que es va aconseguir un doble èxit que inicialment semblava irrealitzable, com era anar a votar (el nou 9N) i al mateix temps, que no ens deixessin votar (l’inicial 9N). La quadratura del cercle.

De les successives etapes que anem cremant en aquest periple, ara hem aconseguit entrar en la internacional, és a dir, en el moment en que el procés ja ha esquitxat de forma irreversible als països que remenen les cireres, que a través del seus mitjans de comunicació han començat a opinar amb fermesa sobre què cal fer. El proper pas consisteix en tensar els nervis dels mercats financers, un aspecte fonamental per imprimir velocitat al procés i evitar que s’estanqui durant massa temps.

La internacionalització és evident llegint tot el que han publicat darrerament mitjans com la BBC, The Economist, The Independent, Jerusalem Post, Bloomberg (5 de novembre i 10 de novembre), Clarín, The Guardian, La Presse (Quebec), Le Soir (Bèlgica), per posar només uns pocs exemples.

L’aspecte dels mercats financers és transcendent, atès que serà l’espasa de Damocles que tindrà l’Estat Espanyol per seure a negociar. La possibilitat d’un trencament entre Espanya i Catalunya sense negociació, que significaria que Catalunya no assumeix cap porció del deute espanyol dispararia la prima de risc del títols espanyols i el pànic a un default provocaria un terrabastall als mercats. Els creditors seran els primers en “demanar” als espanyols que se seguin a negociar.

El que també és cert, és que per a qualsevol govern espanyol suposaria un trauma haver de negociar la sortida de Catalunya, de manera que l’única possibilitat que s’albira de que això passi és que tots els partits polítics, o si més no els dos “grans”, siguin els responsables d’aquesta negociació. L’esfondrament gradual del Partit Popular víctima de la corrupció, juntament amb l’aparició de Podemos, pot facilitar un govern de coalició que es trobi en condicions de seure a negociar sense patir per futures hipoteques electorals. El poc que es manté dempeus del partit en el govern s’anirà deteriorant en els propers temps degut a tot el que anirà sortint, inclòs el cas “Pequeño Nicolás”, que promet oferir-nos tardes de glòria.

Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria esdevenir “la revolució ajornada” dels espanyols, aquella revolta popular que encara no ha fet acte de presència malgrat l’estat penós de la seva economia i l’empitjorament de les condicions de vida. Que els ciutadans espanyols vegin amb els seus propis ulls que es produeix un fet que els havien assegurat que “no ocurrirá jamás” pot ser el trigger de l’explosió social.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Els seguidors del Barça tenen motius per estar amoïnats: fa temps que l’equip no juga bé i les victòries, quan arriben, són sempre molt suades i gents lluents. Això podria considerar-se dins de la normalitat d’un club de futbol, però el problema és que els culers s’havien acostumat a l’èxit i al reconeixement internacional després de gairebé una dècada de triomfs i espectacle en abundància. La marxa de jugadors carismàtics –en algun casos de manera molt controvertida- contrasta amb arribades de peces que no acaben de satisfer les expectatives d’uns aficionats acostumats al caviar futbolístic. Un seguit d’avatars inusuals, com la mort d’algun protagonista principal i els diversos conflictes en que s’ha vist immersa la junta directiva de l’entitat, han contribuït a engrandir el desencís. Paral•lelament, l’activisme polític, ensopit durant anys, ha despertat de la letargia, com si algú li hagués encès la metxa de la consciència social i nacional a una societat que no acabava d’arribar a conformar una massa crítica per fer-se sentir. Observant en perspectiva, sembla talment com si l’afició s’hagués desplaçat del futbol a la militància política. És ben bé una conjunció còsmica això de que el país entri en efervescència al mateix temps que els ciutadans se senten desmotivats pel futbol i busquen nous àmbits d’expressió. La junta directiva del club ha col·laborat involuntàriament a l’allunyament dels aficionats amb algunes decisions del tot punt estrambòtiques.

Mirant enrere, ja fa cinc anys de l’últim èxit del que han gaudit els culers, la lliga del 1929, que fins ara ha posat punt i final a una època daurada iniciada el 1919. Aquesta dècada dels anys trenta que estem vivint no sembla gens propícia als blaugranes: ni un sol títol de Lliga ni de Campionat d’Espanya, i força ferides que costarà molt de guarir. En l’àmbit esportiu, el punt més baix de l’equip va ser, sens dubte, el 8 de febrer del 1931, quan els barcelonistes van sortir golejats per 12 a 1 de San Mamés. Des del punt de vista social, no podem oblidar la defunció de Joan Gamper el 1930, i més tard l’acomiadament, al desembre del 1932, dels mites Samitier i Piera per desavinences amb la junta directiva. Aquestes baixes van suposar la confirmació que aquell equip mític dels anys vint se’ns moria. Alcántara i Planas havien plegat al 1927, Torralba i Sancho al 1928, Plattkó al 1930, Sagibarba al 1932 i Walter al 1933. A la mateixa velocitat que l’equip es desfeia, Les Corts es buidava. Qui sap si la deserció del futbol ha sigut clau perquè la gent envaís els carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 o, més recentment, perquè una veritable gernació omplís la Plaça Sant Jaume aquest darrer 6 d’octubre, quan el President Companys va proclamar l’Estat Català.

Barcelona, 11 de l’11 de 1934.

Tot i que no ho vaig fer, podria haver escrit aquestes ratlles de més a dalt fa just vuitanta anys. La seva vigència sorprèn. De tant en tant, la història, entre tirabuixó i giragonsa, sembla trepitjar camins ja transitats. És possible que la passió, com l’energia, es mantingui constant i simplement es traslladi d’escenari, per acabar esclatant allà on li és més propici. Si fos així, caldria agrair que la providència ens hagi enviat als barcelonistes una junta directiva que, per sobre de tot, està aconseguint trencar els vincles afectius entre el club que gestiona i els seus aficionats, i empenyent-los, d’aquesta manera, cap a l’activisme polític. Aquesta hipòtesi podria percebre’s com a agosarada, però si viatgem a inicis dels vuitanta del segle XX recordarem com, de forma imprevisible, els equips de futbol del territori espanyol amb més números per fer naufragar la Transició van resultar campions de lliga durant quatre temporades consecutives, de 1981 a 1984. Tal vegada aquells èxits es van constituir en la vàlvula que necessitava l’olla a pressió basca per no esclatar i endur-se la Transició per davant.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Just dos mesos després del cop d’Estat del 23-F, els espanyols van tornar a passar unes hores amb l’ai al cor. Tot va començar el matí del dissabte 23 de maig de 1981, quan un grup d’encaputxats va entrar a trets a l’oficina principal del Banco Central de Barcelona, a la confluència de la Rambla amb la Plaça Catalunya. El que va començar com un atracament a un banc, aviat es convertiria en quelcom força més complex, atès els diversos indicis de que els assaltants tenien algun vincle amb el cop d’estat de dos mesos abans. Un comunicat dipositat en una cabina telefònica i les converses dels mateixos assaltants amb les autoritats policials indicaven que el motiu aparent de l’atracament era la petició de posar en llibertat a alguns dels guàrdia civils detinguts pel 23-F. El malson acabaria diumenge a la nit, després de 37 hores d’angoixa i en part com a conseqüència de la mort d’un dels assaltants víctima d’un tret dels GEOs, que ja havien aconseguit penetrar a l’edifici. Tot i que el mateix diumenge ja se sabia la identitat dels autors de l’assalt, durant uns quans dies es va continuar donant per bona la hipòtesi de que es tractava d’una operació vinculada a l’extrema dreta i que la finalitat del tot obscura.

El líder del grup assaltant, el delinqüent habitual José Juan Martínez Gómez, àlies “el rubio”, va insistir un cop i un altre en que aquell assalt va ser una operació d’encàrrec i no pas un simple atracament a la recerca d’un bon botí. Segons ell, la planificació va correspondre a elements dels serveis secrets espanyols i de la ultradreta –molt activa en aquells anys- que maldaven per treure un misteriós maletí de les caixes de seguretat del banc. Explica Martínez que un dels membres del CESID que es va reunir amb ell va ser ni més ni menys que Emilio Alonso Manglano, militar i número dos dels serveis secrets en aquell moment. Pel mig d’aquesta trama també hi apareixia un empresari català anomenat Miquel Vilagran Molina que feia el paper de finançador de l’operació. El comportament estrany i impropi dels atracadors durant els fets sembla donar versemblança a aquesta tesi, que d’altra banda, va ser l’oficial durant l’atracament i en les dates posteriors. No seria fins al cap d’uns dies que es giraria la truita i la versió oficial passaria a ser que “una banda de xoriços” havia intentat robar el Banco Central. Un cop consensuada aquesta conclusió, es va tirar terra sobre l’assumpte i ja ningú més en parlaria fins a molts anys després. Ningú no va estirar del fil de les revelacions de José Juan Martínez Gómez ni tampoc de l’aparició d’un túnel al carrer Casanova de Barcelona, prop de la Diagonal, que segons algun dels detinguts serviria per atemptar contra el Rei en l’imminent dia de les forces armades, a celebrar a la ciutat comtal. L’any 2010 TVC i TVE van coproduir un documental dirigit per Neus Sala titulat “Cop al Banc Central” on s’hi exposen les diferents hipòtesis que podrien explicar el cas. Tot i no aprofundir en alguns aspectes crítics, deixen clar que malgrat existir una versió oficial, els dubtes persisteixen amb més força que mai.

La primavera de 1981 va arribar acompanyada de males notícies: d’ençà de l’1 de maig d’aquell any, una epidèmia misteriosa va recórrer el quadrant nord-occidental d’Espanya deixant un rastre sinistre de morts i malalts crònics. L’afecció va ser anomenada inicialment “neumonía atípica”, després “síndrome tóxico” i finalment “intoxicación por aceite de colza desnaturalizado”. Una evolució del nom que, com veurem, no va ser gens casual. El primer capítol d’aquella història va ser la mort del nen de Torrejón de Ardoz Jaime Vaquero García, que després de passar una nit amb febre i tos, acabaria morint a l’ambulància camí de l’hospital. Els seus sis germans també van emmalaltir d’aquella patologia tan misteriosa. Cinc dies després les autoritats sanitàries estaven convençudes de que es tractava d’una infecció provocada una bactèria, en concret la legionel·la, però alguns metges van començar a dubtar de les tesis oficials. Va ser en aquest període inicial de l’epidèmia en que el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, va pronunciar la seva sentència tan cèlebre com demencial amb la que pretenia calmar a la població: “El agente causante es un bichito tan pequeño que si se cae de esta mesa, se mata”. Durant la fase primerenca de les investigacions, es va arribar a vincular l’epidèmia amb un incident força obscur que havia succeït a la base nord-americana de Torrejón en el qual sembla que hi havia cert armament químic implicat. Que el primer pacient detectat hagués estat precisament a Torrejón de Ardoz i que en els moments inicials les autoritats espanyoles rebessin l’ajut d’experts nord-americans va contribuir a que la sospita persistís.

Després d’una detinguda observació de l’entorn dels malalts, el doctor Antonio Muro y Fernández-Cavada va arribar a la conclusió de que el factor causant havia de formar part dels aliments i que per tant atacava per la via digestiva. En altres paraules, no podia ser un agent biològic -com ara la legionel·la- perquè no s’encomanava entre persones que vivien juntes i tampoc podia ser una radiació, atès que hagués mostrat una capacitat selectiva inaudita. Poc després, quan es van realitzar les autòpsies als primers pacients morts, va quedar confirmada la hipòtesi de la via digestiva. Les autoritats van haver de fer marxa enrere de mal grat.

Mentrestant, la nova malaltia avançava sense aturador: el 6 de juny, un mes i cinc dies després de l’inici de l’epidèmia, ja s’hi comptaven més de 2.500 pacients ingressats als diferents hospitals. Els símptomes principals eren tos, problemes cutanis, dificultats respiratòries, dolors musculars i abdominals i insomni perllongat. No gaire més tard, a mitjan del mes de maig, el doctor Muro i el seu equip, fruit d’una anàlisi dels hàbits dels malalts, arribaven a la conclusió de que els productes causants de l’epidèmia havien estat adquirits a determinats mercats ambulants; ja només calia identificar quin era l’aliment en qüestió. La solidesa de les indagacions era tal, que el doctor Muro va ser capaç de predir –amb un encert total- on és produirien els futurs casos de síndrome tòxica basant-se en el recorregut dels venedors ambulants. La seva investigació també els va permetre d’acotar els productes sospitosos a només dos: l’oli venut a granel o els tomàquets. Les autoritats sanitàries mantenien encara un immobilisme total quant a la causa, de manera que les opinions agosarades del doctor Muro els resultaven molt incòmodes. Prova d’això, és que el 15 de maig van decidir cessar al científic del seu càrrec. Però les tesis oficialistes eren tan febles que les autoritats sanitàries espanyoles s’apuntarien poc després –el 10 de juny- a la pista del doctor Muro, apostant per l’oli com a factor causant de tot plegat. El metge marginat va seguir les investigacions a títol particular, circumstància que li va permetre no gaire després descartar l’oli com a possible origen. N’havia tingut prou amb comprovar que els afectats havien consumit olis diferents: ni el seus respectius orígens ni els seus components eren iguals, circumstància que feia impossible que causessin una mateixa malaltia. Però l’oli no era del tot innocent. Es va descobrir que els distribuïdors que l’estaven venent sota diferents marques l’adquirien a uns proveïdors que importaven oli de colza de França que no era apte per al consum. El negoci era rodó: importaven a baix preu oli d’usos industrials desnaturalitzat –amb un colorant per evitar el consum humà- i mitjançant un procediment químic li tornaven l’aspecte original i el venien com a oli de cuina, beneficiant-se de la diferència de preu entre un producte i l’altre. L’aparell de l’estat ja havia trobat el seu boc expiatori i va reblar el clau rebatejant l’epidèmia com a “Síndrome del aceite tóxico” i “Síndrome del aceite de colza”, amb el que van aconseguir subtilment que ningú no pogués dubtar de quin era l’origen de l’epidèmia. Es van posar en marxa campanyes de bescanvi d’oli desnaturalitzat per oli en condicions, on la gent podia dur les garrafes comprades a mercats ambulants i les administracions els donaven a canvi, sense cap cost, oli apte per al consum. Els responsables de l’estafa i, a ulls de l’Estat també de la intoxicació massiva, van ser els empresaris Enric Salomó, Ramon Alabart, Jordi Pich, els germans Bengoechea, els germans Ferrero, Cándido Hernández, i els germans Baviera. És possible que el nom d’Enric Salomó Vidal desperti algun record adormit a qui estigui llegint això, atès que l’any 1984 va protagonitzar molts titulars als diaris per raons completament diferents a la de l’oli de colza. La seva dona, Maria Teresa Mestre Guitó, va ser assassinada per Ángel Emilio Mayayo Pérez, un amic íntim dels fills del matrimoni. El temps que va passar entre la seva desaparició i la descoberta del seu cadàver esquarterat –catorze dies- va donar lloc un munt d’especulacions i de pàgines de diari. Com era d’esperar, la desaparició de la dona es va vincular inicialment amb el cas de l’oli de colza, però al final va quedar clar que el mòbil no hi tenia res a veure.

Mentrestant el doctor Muro havia continuat endavant. No només va negar-se sistemàticament a acceptar la tesi oficial de l’oli, sinó que va obrir un camí molt prometedor en adonar-se de que els símptomes dels malalts eren molt semblants als dels intoxicats per organofosforats. A més, resultava que un cop coneguts qui eren els distribuïdors majoristes de l’oli es va saber que una bona part de les seves vendes –uns 300.000 quilograms- havia estat venuda a Catalunya, que no va registrar cap cas de la intoxicació. Això va donar lloc a una de les anècdotes més curioses del judici que se celebraria l’any 1987, quan es va arribar a insinuar que els catalans –els residents a Catalunya- tenien una genètica diferent als castellans que els feia immunes als components tòxics de l’oli. A aquestes alçades el doctor Muro ja havia estat deixat de banda pel món mèdic oficial i tant sols comptava amb l’ajuda dos metges, a més del seu fill, acabat de llicenciar.

La incidència màxima de l’epidèmia es va produir el 30 de maig de 1981 i a partir d’aquell moment va començar a remetre, o sigui, deu dies abans de que es fes públic que oli era el presumpte causant i un mes abans de que s’iniciés el bescanvi d’oli per part de les autoritats. Al juliol de 1982 es van donar els darrers casos de la nova malaltia. El balanç sinistre en aquest any i escaig d’incidència ascendia a unes xifres insòlites: 600 morts i més de 25.000 malalts.

L’Estat va ignorar sistemàticament les propostes del doctor Muro que, per cert, havia aconseguit guarir a alguns dels malalts fent servir tractaments propis de les intoxicacions per organofosforats. Va anar més lluny, arribant a identificar la plantació de tomàquets que havia estat tractada amb pesticides organofosforats, ubicant-la a Roquetas de Mar (Almería). També va ser capaç de denunciar quin producte en concret s’havia fet servir: es tractava del Nemacur-10, de la multinacional Bayer. Quan el cas encara estava pendent de judici, el doctor Muro va contraure un càncer. Moriria poc després, el 16 d’abril de 1985.
Mai es va aconseguir demostrar de quina manera aquell oli adulterat podia causar una malaltia tan virulenta. Però el control dels mitjans per part del poder va aconseguir que tothom vinculés aquella tragèdia a l’oli manipulat i que qualsevol visió alternativa fos considerada quelcom propi de “conspiranoics”. El judici contra els industrials de l’oli es va iniciar l’any 1987 i va acabar el 1989, amb penes d’entre quatre i vint anys per als acusats. L’any 1992 el Tribunal Suprem va revisar la sentència i va quadruplicar les penes als principals acusats. Mentre el cas va estar en mans de l’Audiència Nacional, el fiscal va ser un jove Eduardo Fungairiño, conegut anys més tard pel seu polèmic nomenament com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional (per part de Jesús Cardenal), pel seu paper en el cas del Yak-42 i, en general, per les seves postures ultraconservadores.

L’octubre de 1982, quan el cas estava encara d’actualitat, es va produir el canvi de govern a Espanya. L’ensorrament de la UCD deixava pas al PSOE de Felipe González i per tant el ministeri de Sanitat passava de Manuel Núñez –que havia substituït Jesús Sancho Rof víctima dels seus despropòsits- al català Ernest Lluch Martín. Seria aquest l’encarregat de gestionar l’oblit definitiu d’un assumpte tan escabrós. Anys més tard, el 2000, moriria assassinat per ETA.

Existeixen alguns llibres que van tractar de forma molt detallada tot l’assumpte de l’epidèmia i que documenten àmpliament les teories del doctor Muro. Són “Pacto de silencio”, de l’investigador català Andreas Faber Kaiser –mort prematurament l’any 1994- i “Detrás de la colza”, del doctor Vicente Granero Moré –un dels col·laboradors del doctor Muro- i Miguel Ángel Heredia. També existeix un altre treball crític amb la versió oficial, es tracta de l’obra “El montaje del síndrome tóxico”, dels autors alemanys Gudrun Greunke i Jörg Heimbrecht. A banda d’això, el prestigiós forense Luis Frontela Carreras ha mantingut sempre que les investigacions de Muro anaven en la bona direcció i que de cap manera l’oli podia haver causat aquella malaltia.

Que en el seu dia les autoritats ens van mentir sembla bastant clar; el que encara no sabem és si es va tractar d’un accident o d’una acció planificada amb algun objectiu obscur, ni tampoc qui en va ser l’autor.

Molts anys després de tots els casos exposats fins ara, ja en èpoques post-olímpiques i de plena pertinença a Europa, van succeir uns fets que van colpir fortament l’opinió pública espanyola i, de retruc, van posar en dubte un model de fer televisió que començava a popularitzar-se en aquell moment. Tot plegat degut a una descoberta molt macabra un dia de gener de 1993: tres cossos enterrats prop d’uns ruscs d’uns apicultors. Corresponien a tres adolescents valencianes que havien desaparegut mesos abans quan aparentment es dirigien a una festa. De ben segur que el cas d’Alcàsser, protagonitzat per Miriam, Toñi i Desirée, encara està present a la memòria de la majoria de lectors d’aquest escrit, degut a la repercussió mediàtica sense precedents que va tenir. La descoberta dels cossos de les noies va ser el tret de sortida d’un festival de despropòsits televisius que es va perllongar durant massa temps i que va començar el mateix dia de la troballa. Un espectacle indigne, del qual Nieves Herrero en va ser la pionera.

Fruit de les preceptives autòpsies es va saber que les tres joves havien estat torturades de forma pertinaç i insòlita abans de ser assassinades. Amb gran celeritat es va descobrir qui eren els autors d’un crim tan horrible: Antonio Anglés Martins i Miguel Ricart Tárrega, dos delinqüents locals de baixa estofa. Tot i el dispositiu policial sense precedents, el primer d’ells va fugir i mai més se’n va saber res. Crida molt l’atenció la forma en que es va descobrir que Antonio Anglés estava implicat, ja que la prova fonamental contra ell va ser un volant de la Seguretat Social amb les seves dades personals que va aparèixer fet miques al costat de la fossa on es van trobar els cossos. D’entrada, sembla molt estrany que un paper perdut es mantingui al lloc dels fets durant mesos, i molt més que aquest aparegui en petits bocins, com si els fragments haguessin lliscat d’un en un de la butxaca. Com a mostra de la mala gestió del cas per part de les autoritats, cal dir que en una de les autòpsies fetes, la del doctor Luis Frontela Carreras –el mateix que validava les tesis del doctor Muro sobre la Síndrome Tòxica- hi apareixien restes genètiques (pèls) de fins a set persones diferents, però aquesta informació no va ser tinguda en compte. Les irregularitats al voltant dels cossos i les seves autòpsies van ser múltiples durant tota la investigació. D’altra banda, tampoc és sobrer contextualitzar el cas en la València d’aquella època, inundada per les drogues de disseny i amb un ecosistema singular farcit de grups sinistres, com ara les sectes satàniques. A qui aquesta darrera afirmació li sembli exagerada, pot fer un cop d’ull als treballs de Pilar Salarrullana -diputada al parlament espanyol als anys vuitanta- sobre sectes i grups ocultistes, que van quedar reflectits a les conclusions de la comissió parlamentària per a l’estudi de sectes a l’Estat Espanyol. Tampoc no hem de perdre vista la trama denunciada l’any 2009 a la província veïna Castelló que implicava a personatges molt influents en casos de pederàstia.

El periodista Fernando Rueda, un expert en serveis secrets i gens sospitós de creure en conspiracions, va revelar ara fa un any una informació que li va arribar a través de dos agents diferents del CNI. Tots dos estaven en actiu durant el “Cas Alcàsser”. La història és la següent: en l’època en que van passar els fets esmentats, el CESID tenia actiu un gabinet d’escoltes telefòniques que es dedicava a interceptar aleatòriament trucades fetes des de telèfons mòbils, quan aquesta tecnologia encara no era ni molt menys a l’abast de tothom. Per tant, no era infreqüent que les trucades interceptades fossin de personatges significatius. En aquest context, un dels agents destinats a les escoltes va detectar una trucada on dos homes parlaven del crim d’Alcàsser. Un dels interlocutors va ser identificat com a originari de València i amb bones connexions amb el govern. L’agent, amb la sensació de que havia ensopegat amb alguna cosa gruixuda, va fer un informe amb tota la informació disponible i el va entregar al seu superior. L’informe va escalar més nivells jeràrquics i poc després van arribar ordres des de dalt: se li va comunicar a l’agent que abandonés immediatament la investigació. No va fer cas i va optar per seguir indagant pel seu compte, però aviat seria descobert i expulsat del cos. Havia trobat una esquerda en un secret guardat amb set claus? O tot és fruit de la imaginació d’algú?

Després de veure aquesta mitja dotzena llarga de casos, algú pot continuar pensant que les teories alternatives no tenen cap credibilitat i que s’estima més un acte de fe amb les versions oficials; també pot haver-hi algú que, donant per bones les hipòtesis més agosarades, pensi que es tracta de casos aïllats que no representen gens el panorama de la realitat que ens envolta. Però vet aquí un fet que potser convencerà els més escèptics: és quelcom reconegut oficialment que a l’Europa dels setanta i vuitanta va operar una xarxa coneguda com a Gladio que feia tot el possible perquè el curs de la història s’adaptés –encara que fos a cops de martell- als guions que ja tenia escrits. No es tractava d’una trama menor, sinó que els seus promotors eren ni més ni menys que la CIA i l’OTAN.

El jutge italià Felice Casson va ser el primer en descórrer el vel que ocultava Gladio. El descobriment es va produir l’any 1984 quan va reobrir el cas relatiu a l’atemptat de Peteano (Itàlia), en que inicialment s’havia culpat a les Brigades Roges, un grup terrorista d’extrema esquerra. L’any 1990 el primer ministre italià Giulio Andreotti va reconèixer públicament l’existència d’una organització anticomunista integrada dins una zona ombrívola de l’OTAN, anomenada Gladio. Poc després d’aquesta revelació, arribarien les conclusions de la investigació que havia posat en marxa el Parlament Europeu. Mitjançant la resolució C324/201, de 22 de novembre de 1990, els parlamentaris van fer públic el següent:

• Hem tingut [el Parlament] coneixement de l’existència d’operacions clandestines, tant d’intel·ligència com militars, que s’han desenvolupat durant 40 anys en diferents estats membres de la Comunitat.
• Aquesta organització ha escapat totalment al control democràtic i ha estat gestionada pels serveis secrets dels països implicats, amb la col·laboració de l’OTAN.
• Aquestes operacions han interferit il·legalment en els afers polítics interns i és possible que encara ho estiguin fent.
• Els serveis secrets militars d’alguns estats membres han estat implicats en casos greus de terrorisme.
• Les diverses organitzacions “Gladio” tenen a la seva disposició recursos militars d’un abast imprevisible, posant en risc les estructures democràtiques dels estats on operen o han estat operant.
• Protestem enèrgicament [el Parlament] pel fet de que personal militar dels Estats Units pertanyent a SHAPE (Supreme Headquarters Allied Powers Europe, el quarter general del comandament d’operacions de l’Aliança Atlàntica) i a l’OTAN hagi donat suport a una xarxa d’operacions i d’intel·ligència clandestina.

Queda clar que no es tracta de teories conspiratives, sinó més aviat d’una realitat tan temible com palpable i difícil d’assumir. I el que més por fa és aquesta sentència que a dalt hem destacat en negreta: “(…) i és possible que encara ho estiguin fent”.

El cas més emblemàtic de Gladio és l’atemptat l’any 1980 a l’estació de tren de Bolonya (85 morts i més de 200 ferits), tot i que se sospita que també podien ser darrere de casos com el segrest i assassinat d’Aldo Moro (1978) i fins i tot, l’anomenada “Matanza de Atocha” (1977), atemptat comés aparentment per la ultradreta espanyola contra un despatx d’advocats laboralistes de Madrid. El cas d’Atocha va aparèixer per sorpresa en un informe dels serveis secrets italians (CESIS) filtrat a alguns mitjans l’any 1990. En l’informe, datat el 3 de març de 1987, es deia que l’ultra hispano-italià Carlo Cicuttini, habitual mà executora de Gladio, havia tingut un paper preponderant en l’atemptat de Madrid.

En temps més propers, també va aixecar moltes sospites l’atemptat de l’11-M a Madrid, oficialment fet per cèl·lules gihadistes establertes a la capital d’Espanya. Les ombres del cas no vénen ni molt menys per les insinuacions del govern d’Aznar relatives a una possible autoria d’ETA, hipòtesi demencial es miri com es miri. Els dubtes procedeixen d’algunes inconsistències sorgides a la investigació, especialment les que afecten al pis de Leganés on part dels terroristes es van immolar. L’objectiu del present escrit no és aprofundir sobre aquest cas, però no vull desaprofitar l’ocasió per mostrar la meva estranyesa per la reacció del govern durant aquells fets. No crec que fos necessari enganyar la població com ho van intentar fer i no crec que el ciutadans s’haguessin revoltat si s’hagués sabut la veritat des de bon començament. Sempre em va quedar la sensació de que aquell procedir responia a alguna motivació que hores d’ara se m’escapa. Algú havia garantit al govern algun desenllaç diferent al que es va produir?

No es tracta de tenir por, que se’n pot tenir, sinó de que comencem a contemplar la realitat amb uns altres ulls. Sovint les coses no passen per casualitat, sinó perquè algú hi té interès. Cal ser crític amb les versions oficials, no deixar-se manipular per la propaganda i cercar la lògica interna de les coses.

Fins aquí aquest treball que pretenia fer dubtar dels esdeveniments del passat, però sobretot dels del present i futur. Vist el que hem vist al llarg d’aquest dos capítols, puc assegurar que sempre triaré la pastilla vermella, encara que resulti dolorós.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Fa molts anys passaven per la televisió un anunci publicitari que em va impressionar gratament. Aquest espot, obligat a concentrar al màxim el missatge per raons òbvies de temps, suggeria amb una simplicitat extrema tot un univers de vides personals entrecreuades. L’anunci era un únic pla d’un home i una dona enllitats. Al cap d’uns segons de que la càmera ens els mostrés, sonava el telèfon de la tauleta de nit i la dona despenjava. Mantenia un diàleg de cortesia estil “Sí, sí, molt bé. Perfecte. Ja ens veurem, doncs”. Quan penjava, l’home li preguntava que qui havia trucat i ella contestava “era el meu marit; diu que està amb tu jugant al tennis”. Immediatament se’ns desplegava al cap una teranyina de relacions i d’enganys. Revelador. Però el cert és que ens mostraven només una de les múltiples facetes d’aquest bosc de mentides que habitem, la conjugal.

Perquè també ens menteixen els pares quan som petits explicant-nos aquella historieta matussera d’uns reis que venen des d’orient a camell; després els enganyem nosaltres a ells amb les notes trimestrals i amb les drogues que durant l’adolescència consumim cada cap de setmana. Quan trobem feina, l’empresa ens enganya en oferir-nos unes condicions que no té cap intenció de complir i nosaltres els aixequem la camisa tant com bonament podem quan mirem d’escaquejar-nos el màxim possible amb els horaris, alhora que tractem de cisar alguna quantitat mísera amb les despeses de quilometratge. A casa enganyem el cònjuge, perquè no li expliquem les ganes –satisfetes o no- que tenim d’allitar-nos amb mitja dotzena de companys o companyes d’oficina. Fem veure el que no som davant dels veïns, dels sogres i dels altres pares de l’escola. Mentim als amics, sobretot a aquells als que veiem en un sopar un cop l’any, quan els diem que la vida ens va de meravella mentre sabem que estem submergits en un magma de rutina absurda i asfixiant. Hem construït una societat amb la mentida i la simulació com a principal matèria primera, així que no ens hauria d’estranyar que tot s’hagi convertit en una ficció fractal, on les mentides ocupen des dels espais més petits de la nostra vida fins a la configuració del món en el sentit més ampli possible.

Si fins aquí estan –en major o menor mesura- d’acord amb mi, no els hauria d’estranyar tot el que els explicaré a partir d’ara. Perquè si per estalviar-nos un dinar familiar som capaços de mentir, que no es farà quan hi ha en joc interessos de debò? Vull dir quan es tracta de guanyar diners a dojo o de fer-se amb un poder omnímode. Com més gran és el propòsit, més gran ha de ser la mentida, i així anem fent. Per tant, com podem estar segurs de que les notícies que llegim sobre política o sobre altes finances són fidedignes? Perquè ho expliquen els diaris o la televisió? A aquestes alçades tothom sap que els mitjans de comunicació són part essencial del joc de mentides i influències, si no, per què tant d’interès en controlar-los? El meu propòsit és fer-los dubtar de tot: que quan hagin acabat la lectura d’aquest text tinguin la sensació d’estar vivint una existència fictícia, d’estar habitant un escenari inventat i que res del que els arriba pels canals convencionals és fiable o ajustat a la veritat.

Per fer-los dubtar em referiré a un període de temps relativament curt i un àmbit geogràfic reduït: l’estat espanyol en els quinze primers anys de democràcia. Què pensarien si els digués que la major part dels fets rellevants de la història d’Espanya durant aquest període tenen moltes probabilitats de ser mentida? O si més no, que les versions oficials que s’hi van donar estan molt lluny de ser certes? He fet un recull força heterogeni de fets transcendents en aquest període històric, prenent com a criteri principal que haguessin tingut un fort impacte en la societat del seu moment. La intenció primordial és posar a l’aparador aquests successos mitjançant una descripció breu de cadascun d’ells, però en cap cas es pretén analitzar-los en profunditat: existeix suficient informació a la xarxa com perquè qui vulgui iniciar una investigació personal pugui fer-ho sense gaire entrebancs.

La Barcelona convulsa del canvi de règim va tenir un dels punts àlgids el migdia del 15 de gener de 1978, tot just després de que una manifestació convocada per la CNT hagués recorregut els carrers de la ciutat sense incidents. Un grup d’activistes va encaminar-se cap a la sala de festes Scala, molt de moda en l’època, i hi van llançar uns còctels Molotov que aparentment acabarien provocant un incendi paorós. A més de destruir de forma gairebé íntegra el local, el foc engoliria la vida de quatre persones. La premsa es va fer ressò de forma àmplia, sense anar més lluny La Vanguardia li va dedicar la portada de l’exemplar de dos dies després –l’endemà dels fets era dilluns i no hi havia diaris- i va continuar donant força informació en dates posteriors. La versió oficial va aparèixer ben aviat, quan la policia va informar de la detenció dels responsables de l’incendi: tres membres de CNT-FAI que integraven un comando amb voluntat d’atemptar contra el local. No obstant, des d’aquell mateix moment van córrer com la pólvora les versions alternatives que apuntaven a que en realitat l’atemptat havia estat preparat per subjectes infiltrats per la policia dins del sindicat. Aquestes versions es basaven en el fet desconcertant de que uns còctels Molotov llançats contra la façana destruïssin tot l’edifici, tret de –curiosament- la façana.

L’atemptat va arribar a judici a finals de l’any 1980 i, com era previsible, la sentència va condemnar a diverses penes de presó als cinc membres de CNT que havien estat implicats en l’afer dels còctels Molotov. Aquesta sentència, juntament amb la propaganda realitzada pels mitjans de comunicació, va aconseguir que a l’opinió pública li quedés fixada la idea de que l’extrema esquerra era capaç de matar en defensa dels seus interessos, circumstància que va representar una pèrdua significativa de suport popular que els acabaria conduint a la marginalitat. Des del dia de l’incendi fins a la finalització del judici, no van deixar d’aparèixer elements propis d’una trama d’allò més sinistra: el Ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa repartint xecs a familiars de les víctimes per tal de que no es personessin a judici, fotografies desaparegudes que semblaven demostrar que l’incendi no havia començat a la façana, responsables de bombers cessats després d’afirmar que el foc no podia haver estat provocat pels còctels Molotov i fins i tot un quiosquer mort amb dos trets al cap perquè havia vist massa coses.

Quan el cas ja estava oblidat per part l’opinió pública es va produir un tomb sorprenent amb la detenció de l’anarquista infiltrat per la policia Joaquín Gambín Hernández, àlies “el grillo”. Se’l va culpar d’haver col·laborat en l’atemptat de l’Scala, i després d’un judici celebrat al desembre de 1983 va ser condemnat a set anys de presó. És significativa la diferència de tractament per part dels mitjans a la primera part del cas, en la que “oficialment” es va concloure que la CNT era una organització criminal, respecte a la segona part, on es condemnava a un element (Gambín) amb evidents vincles amb la policia.

Feia temps que era un secret a veus que Gambín estava infiltrat pels cossos policials dins els cercles anarquistes, però malauradament la investigació sobre l’incendi de l’Scala no va estirar més d’aquest fil. Podem arribar a imaginar que algú en algun despatx va pensar que la vida de quatre persones compensava amb escreix el cop mortal que etzibarien a l’esquerra més extrema. Tota la documentació relativa a l’anomenat “Cas Scala” és secret d’estat i cal recordar que a Espanya no existeix cap obligació de desclassificar aquest tipus d’informació al cap d’un període determinat de temps, com sí succeeix, per exemple, als Estat Units. Amb els anys, s’ha acabat acceptant que aquell incendi –amb les quatre morts incloses- va ser una operació de terrorisme d’estat, però ja era massa tard per rescabalar l’anarquisme dels danys causats.

Ens traslladem a Saragossa, a l’estiu de 1979. A l’hotel Corona de Aragón s’hi aplegaven nombroses famílies de militars que tenien previst d’assistir als actes d’entrega de despatxos a la nova promoció d’oficials de l’acadèmia militar. A l’hotel també s’hi allotjaven la vídua de Franco i alguns altres familiars del dictador difunt. El matí del dia 12 de juliol, un incendi aparentment fortuït va convertir l’hotel en un veritable infern del que resultava molt difícil escapar. Fins a vuitanta-tres persones perdrien la vida entre les flames –d’un vigor extraordinari i inusual- o bé, en llançar-se al buit des de les finestres de les seves habitacions. Dos anys després. El 1981, es tancaria el cas, amb la conclusió que s’havia tractat d’un foc fortuït iniciat a la cuina de l’establiment. Però les evidents connotacions que oferia el fet de que l’hotel fos ocupat eminentment per militars van provocar que l’ombra d’un atemptat voleiés amb insistència sobre el succés. En uns inicis de dècada en que tant els grups d’ultradreta com l’exèrcit mateix estaven disposats a actuar per defensar el que ells consideraven que era l’ordre, pensar en les conseqüències que tindria que les morts de Saragossa haguessin estat causades per algun grup d’extrema esquerra (ETA o FRAP, bàsicament), posava els pèls de punta. La solució “consensuada” de l’incendi fortuït va aconseguir apaivagar els ànims de tots plegats. Anys més tard el mur de silencis es va començar a esquerdar: que se sabés que a l’interior de l’hotel s’hi havia trobat napalm (un accelerador del foc, fet a base de gasolina concentrada) no va contribuir gens a que l’ocultació es pogués mantenir per més temps. Poc a poc i en silenci, amb les ferides ja tancades pel pas dels anys, es va començar a saber la veritat: L’any 2000 l’Estat va dictaminar que les víctimes tenien dret a percebre les indemnitzacions per terrorisme, el 2009 de el Tribunal Suprem assumia la intencionalitat de l’incendi i més recentment, al març de 2013, es va saber que l’Audiència Nacional havia decidit reobrir el cas per escatir si al darrere dels fets hi havia algun grup terrorista. El juny de 2013 el jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional va afirmar no ser competent per conèixer la realitat dels fets, deixant de nou tancat el cas, tot i que amb possibilitat d’apel·lació. Entre els experts que han estudiat el cas mai hi ha hagut el més menys mínim dubte de que estaven davant d’un acte terrorista, però sobre el que no hi ha acord és sobre l’autoria: o bé va ser ETA, o bé, la mateixa ultradreta en el que en l’argot es coneix com a “atemptat de falsa bandera”, és a dir, una acció destinada a incriminar a un tercer. L’objectiu, en aquest últim cas, hagués estat culpar a l’organització terrorista basca per provocar un reacció militar de conseqüències imprevisibles. Hores d’ara és molt difícil decantar-se de manera definitiva per una o una altra hipòtesi, però sembla evident que si els autors haguessin estat membres d’ETA, l’organització hagués trobat algun moment per reivindicar-ho d’una forma inequívoca, cosa que no va ocórrer.

El que és indubtable és que aquell estiu de 1979 va morir la veritat. Com de fàcil va resultar per a uns “homes de negre” ocultar una certesa que s’obria pas en forma d’indicis irrefutables. Quan es va donar l’ordre de despatxar l’assumpte com un incendi fortuït tothom va acotar el cap i va obeir, sobretot els mitjans de comunicació. Recordin aquest cas quan els editors de diaris els parlin de veracitat i rigor.

L’any 1980 les vacances de milions d’espanyols es van veure trasbalsades, un cop més, per un fet tràgic. En aquesta ocasió es tractava d’un assassinat doble en el si de l’alta noblesa que va ocupar hores i hores de televisió: el crim dels marquesos d’Urquijo. Aquest fet era la continuació macabra dels estius de 1978 i 1979, en que s’havien produït els incendis al càmping d’Els Alfacs, a Tarragona, i a l’hotel Corona de Aragón, respectivament. Tot i els múltiples interessos que envoltaven a la família Urquijo, amb vinculacions bancàries incloses, l’únic culpable per a la justícia va acabar sent el gendre dels marquesos, el jove Rafi Escobedo. En aquests successos va aparèixer una panòplia de personatges digne del Cluedo: María Lourdes de Urquijo y Morenés, marquesa d’Urquijo; el seu espòs Manuel de la Sierra; la filla, Miriam de la Sierra y Urquijo; el gendre, Rafael Escobedo Alday; l’amant de la filla, Richard Rew, conegut als mitjans com “el americano”; Juan de la Sierra y Urquijo, l’altre fill del matrimoni assassinat, i del qui es deia que mantenia una relació amb el seu cunyat Rafi; Vicente Díaz, el majordom mediàtic de la família; Javier Anastasio i Mauricio López-Roberts, amics de Rafi Escobedo; i Diego Martínez Herrera, administrador dels béns de la família.

L’única cosa certa és que el marquesos van aparèixer assassinats el matí del primer d’agost de 1980. A partir d’aquí, capbussar-se en el cas és entrar en una espiral de mentides que transforma la recerca de la solució en quelcom semblant a transitar per un laberint de miralls. Tots el protagonistes podien tenir motius suficients com per participar en el crim i beneficiar-se’n en un sentit o en un altre. I un únic culpable, Rafi Escobedo, que no negava la seva participació en els fets i que quan semblava decidit a parlar va aparèixer penjat a la seva cel·la de la presó d’El Dueso, a Cantabria, vuit anys després del crim. En fer l’autòpsia se sabria que ja era mort quan “algú” el va penjar per simular un suïcidi.

No és l’objectiu d’aquest escrit entrar en detalls, però qui vulgui fer una recerca sobre el cas hi trobarà un munt d’ingredients propis de novel·la policíaca: un banquer entestat en mantenir la propietat del seu banc, tot i l’evident enfonsament del negoci; viatges llampec a Londres d’alguns dels protagonistes després del crim; fugida a Brasil d’un dels acusats, davant de la passivitat sorprenent de les autoritats espanyoles; un administrador netejant els cadàvers abans de l’autòpsia; interessos de tota índole vinculats a l’eventual compra del Banco Urquijo per part de l’Hispano-Americano; i per descomptat, proves clau del cas desaparegudes misteriosament.

La sentència judicial del cas va deixar una frase per a la història: “Solo o en compañía de otros”, incapaç com va ser el jutge d’acotar quanta gent hi havia intervingut, a més de Rafael Escobedo. Amb la mort de Rafi es tancava en fals, una vegada més, un cas que va trasbalsar els espanyols durant gairebé una dècada. Recentment, el cas s’ha tornat a posar d’actualitat degut a les declaracion fetes per Javier Anastasio, el pròfug, un cop han prescrit els delictes. En aquesta entrevista -i en el llibre que acaba de publicar- posa en dubte un cop més la versió oficial.

Com acostuma a passar a Espanya, quan indaguem els llaços familiars el passat es projecta sobre el present amb una gran intensitat. La marquesa assassinada, Maria Lourdes de Urquijo y Morenés, era filla de Juan Manuel de Urquijo y Landecho i de Teresa Morenés y Carvajal, que era uns dels onze fills del tarragoní Ramón María Morenés García-Alesson, setè comte de l’Assalt. Un dels altres fills del comte de l’Assalt va ser José María Morenés y Carvajal, quart vescomte d’Alesson i pare de l’actual ministre de defensa, Pedro Morenés Álvarez de Eulate. Per tant, el ministre era cosí germà de la marquesa assassinada. D’altra banda, el fiscal del cas va ser un antic governador civil de Biscaia anomenat José Antonio Zarzalejos Altares, pare del periodista José Antonio Zarzalejos Nieto i també del secretari general de la fundació FAES Francisco Javier Zarzalejos Nieto.

Potser el cas més conegut de possible conspiració de l’Espanya contemporània és el cop d’Estat del 23-F, al que no m’atreviria a qualificar d’intent frustrat. Les moltes ombres que van envoltar els fets han donat recorregut a múltiples versions alternatives a l’oficial, queno han parat de créixer i guanyar adeptes fins a data d’avui. Segurament, és un dels casos on la versió oficial està més desacreditada tot i els intents d’empastifar la realitat per part d’algun humorista a sou de magnats de la comunicació.

El pòsit que ha quedat després de dècades d’investigacions apunta a una trama enfocada a trencar l’status quo generat pels governs de la UCD, amb una economia ensorrada, i generar un nou escenari amb un govern de concentració presidit per un militar (el General Armada). Segons expliquen, tot es va frustrar quan, un cop segrestat el Congrés, el tinent coronel Tejero va accedir a llista de membres del govern de concentració per comprovar que era tan multicolor que fins i tot hi havia comunistes. Ni el mateix Armada el va poder convèncer de les bondats del projecte, ja que es va trobar un Tejero enrocat. La sortida d’Armada del Congrés, esbufegant, va ser la pròpia d’un home que s’està dient “en quin merder ens hem fotut i de quina forma més absurda”. Al final va caldre jugar-se la carta Borbó, consistent en passar un vídeo per televisió a altes hores de la nit, on es veia a Joan Carles I vestit de militar, ordenant als seus subordinats que pleguessin veles. Com que reciclar és una pràctica molt cívica, aquell cop d’estat va mudar per guanyar noves propietats: va passar a ser la plataforma sobre la que reforçar la figura del Rei com a garant de la democràcia i de retruc, va servir de toc d’atenció per als qui propugnaven canvis massa agosarats en el disseny de l’Espanya de la democràcia. Els investigadors també parlen de la confluència de trames al voltant del cop, que sempre ha fet dubtar de si tots plegats conspiraven per un mateix projecte, o be, estaven tan confosos que donaven suport a cops diferents. Hi havia una trama civil, on hi destacava l’esfèric Juan García Carrés, franquista, antic dirigent del Sindicato Vertical, un subjecte que semblava sorgit d’un àlbum de Tintin. També s’intuïa una trama dels serveis secrets, anomenats Cesid en aquell moment, a càrrec del coronel José Luis Cortina, que era el cap d’operacions especials. I si les hipòtesis més freqüents són correctes, també havia d’existir una trama política on suposadament hi eren tots sense excepció.

El muntatge del 23-F, que ara sembla tan barroer, va calar durant molts anys però s’ha anat desinflant amb el pas dels anys, quan saber la veritat ja no podia produir efectes gaire perniciosos per al “sistema”.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Parlar avui en dia, en ple segle XXI, d’ordes de cavalleria pot semblar del tot anacrònic, però res més lluny de la realitat. Per molt que sembli estrany, alguns d’aquests ordes no només continuen existint, sinó que a més es mantenen actius amb un vigor envejable. I d’entre tots, potser el més important és el conegut com a “Orde del Toisó d’Or” fundat l’any 1429 per Felip III, duc de la Borgonya. La inspiració simbòlica de l’entitat va ser el mite grec de Jàson i els Argonautes, aquells que anaven a la recerca del velló d’or. El terme toisó prové del francès toison, i fa referència al pèl de les ovelles i d’altres animals similars. El mot català s’usa només per referir-se a la simbologia d’aquesta orde i es defineix com el velló d’un moltó, o el que és el mateix, la llana d’un marrà.

Al segle XV, el Ducat de la Borgonya era un dels territoris més poderosos del continent europeu, en una època en que els estats-nació encara no existien. Calia crear una entitat que ajudés a vertebrar el territori i que, de pas, fes palès el caràcter catòlic dels seus habitants. Un cop formada la institució, es va establir que hi hauria un nombre limitat de cavallers, inicialment vint, més tard ampliat. Es va triar com a lema de l’orde la divisa “Ante ferit quam flamma micet”, que vol dir “Fereix abans que la flama resplendeixi”. El primer gran mestre va ser el fundador, Felip III, duc de la Borgonya.

Les reunions periòdiques de l’orde –conegudes com a capítols- es van celebrar entre 1431 i 1559, fins a un total de vint-i-tres. Resulta significatiu que la número dinou d’aquestes cimeres va tenir lloc a la ciutat de Barcelona, l’única en territori peninsular, ja que la major part dels capítols es van celebrar a ciutats del que avui és Bèlgica. També cal tenir en compte que el primer no borgonyó en formar part de l’orde va ser Alfons IV, V d’Aragó, el Magnànim, el segon monarca de la Corona d’Aragó després del compromís de Casp.

Els dos primers grans mestres de l’orde van ser el seu fundador Felip III (1430- 1467) i Carles, el Temerari (1467-1477). Després el lideratge passaria a mans Maximilià I, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (1478- 1482) i més tard al seu fill Felip I de Castella i duc de la Borgonya, dit el Bell (1482- 1506). Atès que l’aleshores rei dels Països Baixos es va casar amb la filla dels Reis Catòlics, Joana dita “la Boja”, va heretar el regne de Castella i per tant, de retruc, el gran mestratge de l’orde passava a mans dels castellans. Amb la pujada al tron de Carles I d’Espanya (1506), V d’Alemanya i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, la casa d’Àustria no només es feia amb el regne d’Espanya, sinó que també passaven a controlar l’orde del Toisó d’Or. Els reis de la casa d’Habsburg s’anirien succeint fins al trist regnat de Carles II, “l’Embruixat”, que moriria l’any 1700 sense descendència, circumstància que desembocarà en la Guerra de Successió (1700- 1715). I és a partir d’aquest precís moment en que comencem a observar vincles sorprenents entre el “procés català” i la història de l’orde. Durant la Guerra de Successió catalans i castellans formen part de bàndols diferents: amb els austriacistes els uns, amb els borbons els altres. Però l’enfrontament entre les dues dinasties no es limita al tron dels regnes peninsulars, sinó que també està en disputa el control de l’orde. Un cop finalitzada la guerra, els Habsburg troben a Brussel·les –ciutat que els pertany segons el repartiment del Tractat d’Utrecht- el tresor de l’orde completament intacte. Aquesta troballa sorprenent els fa considerar-se els legítims titulars del Toisó d’Or i conseqüentment inicien una branca alternativa de l’orde, basant-se, a més, en els estatuts originals. Posteriorment traslladarien la seva capital a Viena, on actualment té la seu la branca austríaca i on es conserva el tresor. Per tant, ens trobem amb que coincidint amb la finalització de la Guerra de Successió s’obre una bretxa entre borbons i austriacistes que podria tancar-se tres-cents anys després, igual com passa amb Catalunya i les seves llibertats. En aquest sentit, crida molt l’atenció que a les festes de la Mercè de 2013 la ciutat convidada fos precisament Viena i el discurs de l’alcalde Trias estigués farcit de referències als fets de 1714. Per acabar-ho d’adobar, l’actual gran mestre de la branca austriacista de l’orde és l’Arxiduc Carles, de nom idèntic al del pretendent al tron al qui els catalans vam donar suport durant la Guerra de Successió.

L’abdicació de Joan Carles I en el seu fill Felip sembla reblar el clau de les coincidències: si la bretxa històrica de fa just tres-cents anys es va obrir amb Felip V, ara sembla que es tancarà amb Felip VI. El pes de l’orde no deu ser menor per a Felip VI, a jutjar pel restyiling de l’escut de la corona que ha ordenat fer tot just després de pujar al tron, on l’emblema de l’orde apareix sobredimensionat respecte a la versió que feia servir el seu pare.

Pel que fa a la relació dels borbons amb l’orde, cal remarcar que Joan Carles I va ser investit cavaller l’any 1941, amb només tres anys d’edat. L’any 1977 passaria a ser gran mestre de l’orde, en substitució del seu pare, Joan de Borbó i Battenberg. Alguns dels cavallers nomenats per Joan Carles I al llarg dels seus prop de quaranta anys de mandat són: Nicolás Cotoner y Cotoner (marquès de Mondéjar), Torcuato Fernández Miranda (I duc de Fernández Miranda), el seu propi fill Felip de Borbó, José María Pemán, Olaf V (rei de Noruega), Carles XVI (rei de Suècia), Akihito (príncep hereu del Japó), Hussein (rei de Jordània), Beatriu (reina dels Països Baixos), Margarida II (reina de Dinamarca), Isabel II (reina d’Anglaterra), Albert II (rei dels belgues), Hakan V (rei de Noruega), Rama IX (rei de Tailàndia), Adolfo Suárez, Abdalà (rei d’Aràbia Saudita), Javier Solana o Nicolas Sarkozy. Sobta molt que un orde d’origen eminentment catòlic, doni cabuda a monarques musulmans o de l’extrem orient. La cerimònia de nomenament consisteix en la imposició per part del gran mestre del collaret de l’orde. Cal dir que el nomenament com a membre és de caràcter vitalici, de manera que quan es produeix la defunció del “cavaller”, la família ha de retornar el collaret al gran mestre. Fa poc vam tenir l’ocasió de veure aquesta cerimònia, on el fill d’Adolfo Suárez va ser rebut per l’aleshores rei i gran mestre Joan Carles I per tal de retornar-li el valuós collaret que temps enrere havia estat imposat al seu pare. L’any 2014, amb el relleu a la corona espanyola, s’ha nomenat nou gran mestre a Felip VI.

L’arribada del Joan Carles I al tron d’Espanya no està exempta de circumstàncies atípiques, com podem comprovar si tirem la vista enrere: ja ben entrada la dictadura, el general Franco tenia decidit que Espanya seria una monarquia, però li faltava trobar qui seria el titular de la corona. D’entre els fills d’Alfons XIII, l’hereu era l’infant Jaume, però una malaltia el va deixar sordmut i per tant, inhàbil per regnar. En aquesta tessitura, Jaume va cedir els seus drets dinàstics al seu germà menor, Joan, que els va posseir durant dècades, però sense poder exercir-los degut a les reticències de Franco, que no volia coronar-lo, possiblement per la seva condició de súbdit de la reina d’Anglaterra (era oficial de la marina britànica i la seva mare era néta de la reina Victòria d’Anglaterra). Degut a aquest impasse, Jaume de Borbó va reclamar al seu germà Joan que li retornés els drets dinàstics, ja que per bé que ell no podria regnar degut als seus problemes de salut, sí que ho podrien fer els seus fills. Si Joan de Borbó hagués accedit a la petició, Joan Carles I mai no hagués estat rei, sinó que el tron hauria estat per el seu cosí, Alfonso de Borbón y Dampierre, duc de Cadis. De fet, anys abans de que Joan Carles fos nomenat successor (1969), el mateix Alfonso es va postular com a futur rei d’Espanya, considerant que la seva línia successòria era la legítima. No consta que hagués fet moviments ulteriors per reclamar la corona espanyola, però el cas és que va morir en estranyes circumstàncies l’any 1989, cinc anys després de que ho fes el seu fill gran i eventual hereu Francisco de Assís (Fran) de Borbón. Amb tanta desgràcia familiar imprevista, sembla que al fill petit del duc de Cadis, Luis Alfonso de Borbón Martínez-Bordiú, no li han quedat ganes de reclamar el tron d’Espanya.

Tornant a les coincidències entre l’actual “procés” català i els fets de fa exactament tres-cents anys, convé assenyalar el sorprenent paper que està jugant el Regne Unit, com si volgués tancar la ferida oberta quan durant la Guerra de Successió va trair als catalans. Per una banda, ha promogut el referèndum d’independència d’Escocia, font d’inspiració parcial per a l’independentisme català, i per una altra, ha assistit impertèrrit al deteriorament de les seves relacions amb Espanya degut a l’escalada de tensió a Gibraltar, un territori nascut curiosament com a conseqüència del Tractat d’Utrecht, el que posava fi a la Guerra de Successió.

En el cas del referèndum escocès els detalls són molt importants: l’any triat per celebrar-lo és aquest 2014, el del tricentenari, com si s’hagués volgut despertar la consciència nacional dels catalans, però és que a més, la data escollida és el 18 de setembre, aniversari de la capitulació de Cardona, l’últim focus de resistència català en la guerra entre austriacistes i borbons. Dins del context internacional, tampoc no es pot menystenir la sorprenent coincidència de que conforme Catalunya s’apropa a un futur com a estat, a l’altra banda del Pirineu hi hagi possibilitats reals de que el pròxim president de la República Francesa sigui un català. A tall d’anècdota, no deixa de ser curiós que Manuel Valls sigui nebot d’un dels autors de l’actual himne del Barça.

Tal com vam comentar als textos 7 i 9, tot el procés català està trufat d’unes dosis considerables de simbolisme, circumstància que li aporta cert aspecte de previsibilitat. Però al marge de les “coincidències” ja citades tant en aquest text com en els anteriors, en tenim algunes més:

Uns dels aspectes que vam explicar en aquests textos anteriors va ser la devoció del President Artur Mas pel número 9, un guarisme que ja és màgic de per si. En línia amb això, va ser força comentat que el dia que es va fer públic el contingut de la pregunta de la consulta les persones que acompanyessin Mas a la compareixença fossin precisament nou, tot i que a la reunió de líders dels partits favorables a la consulta s’hi comptessin fins a deu assistents (Homs, Espadaler, Turull, Ortega, Junqueras, Herrera, Fernández, Arrufat, Rovira i Mena). Misteriosament, un membre de la CUP (Arrufat) va optar per no sortir a la fotografia. Més enllà de la predisposició del President Mas cap el número nou, la imatge també ens va remetre a una llegenda fundacional catalana, la d’Otger Cataló i els nou barons fama, vinculada a l’origen dels llinatges catalans. Per altra banda, la data triada per fer la consulta duu un missatge implícit força clar: si el dia en que vam perdre les llibertats va ser l’11 del 9, el dia en que aquesta bretxa s’ha de tancar és l’invers, o sigui, el 9 de l’11. Si més no, curiós. També cal recordar que en la nomenclatura anglosaxona 9/11 és precisament l’onze de setembre. El dia en que es va presentar la pregunta (12 de desembre) tampoc no sembla fruit de l’atzar, atès que si el considerem com a dia u del camí cap a la llibertat, podem comprovar que el 9 de novembre és el dia tres-cents trenta-tres (333) d’aquest recorregut, un altre guarisme fortament simbòlic i la meitat exacta de sis-cents seixanta-sis, una xifra molt utilitzada per determinats poders. Un altre aspecte numerològic que no hem de passar per alt, és el relatiu al grup de jutges que en la semiclandestinitat estan elaborant una “futurible” constitució catalana. Se’ls anomena “el grup dels 33”, tot i que no són trenta-tres. Aquesta xifra és potser la més vinculada al misteri, amb múltiples connotacions ocultistes.

Apostem perquè la consulta es podrà fer, però caldrà força terrabastall previ. La Unió Europea haurà de comminar a Espanya a que la toleri, amb l’argument d’evitar mals majors, com una declaració unilateral d’independència, però difícilment l’acceptació podrà ser feta pel govern en solitari. Caldria, com ja va apuntar l’expresident espanyol Felipe González, una aliança entre els dos grans partits –i tal vegada més- perquè els ciutadans espanyols puguin pair la decisió.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

De les empreses de l’Ibex35 que teníem previst analitzar al principi d’aquesta sèrie ja només ens queda el sector de la construcció. D’entre les diferents opcions, hem triat dues firmes emblemàtiques: ACS i Ferrovial, totes dues molt vinculades a l’obra pública.

Opus publici

ACS

Si posem sobre la taula el nom de Florentino Pérez, el primer que ens podria venir al cap és la imatge d’un geni de la gestió empresarial, un artista de les finances i, fins i tot, un “ésser superior”, tot en un. Però si ens prenem la molèstia d’analitzar la trajectòria passada i present d’aquest empresari tan poderós, potser comencem a tenir dubtes de si tots aquests adjectius no són força exagerats.

Florentino Pérez Rodríguez (1947) prové d’una família d’adroguers a la qual el negoci li anava prou bé com per permetre’s que el seu fill estudiés la carrera d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports, una de les més elitistes d’Espanya. Allà, el jove Florentino, va fer contactes que més tard resultarien fonamentals per entendre la seva trajectòria professional. El primer d’ells va ser Juan de Arespacochaga, vinculat a l’associació professional d’enginyers i més tard alcalde de Madrid, que va col·locar un Florentino acabat de llicenciar com a directiu d’una entitat anomenada “Asociación Española de la Carretera”, on s’hi estaria cinc anys. Precisament quan Arespacochaga va ser nomenat alcalde de la capital, l’any 1976, aquest va decidir rescatar Florentino Pérez d’aquella associació tan anodina i buscar-li un lloc a l’Ajuntament de Madrid, on romandria fins a 1979. Els tres anys en l’àmbit municipal van resultar una gran inversió per al jove enginyer, atès que coneixeria a Jesús Roa, un alt directiu de Fomento de Obras y Construcciones (FOCSA) i faria els primer contactes amb Alberto Alcocer i Alberto Cortina, coneguts anys després com els “Albertos”. També es faria amic de Juan Torres Piñón, un altre càrrec tècnic de l’ajuntament. Aquests quatre contactes li resultarien de gran utilitat en el futur. En paral·lel, Florentino va emprendre el seu primer negoci, el llançament, conjuntament amb un amic dels temps universitaris, d’una revista anomenada “Guía del Ocio” que acabaria arrelant als quioscos espanyols. Val a dir que els primers anys d’aquesta publicació van ser poc reeixits i no va ser fins a l’entrada de nous accionistes que el projecte agafaria volada. Aquest va estar a punt de ser el primer fracàs de l’enginyer madrileny, però al final va poder vendre la seva participació (1984) traient alguns rèdits.

Tornant al periple funcionarial de Pérez, ben aviat ens trobem el seu primer desencís: l’any 1979 la UCD, partit al que s’havia afiliat i gràcies al qual mantenia el lloc de treball, perd l’alcaldia de Madrid tot i guanyar les eleccions. Un pacte entre socialistes i comunistes fa fora el partit de centre dels principals càrrecs municipals, situació que afecta de ple a Pérez, que de la nit al dia es troba sense feina. De nou, els seus protectors acudeixen al rescat i se’l recondueix cap a la política estatal, on el seu partit sí ocupa el govern. En aquest cas seria l’alcalde sortint de Madrid, José Luis Álvarez Álvarez –que havia substituït Juan de Arespacochaga l’any 1978- qui des del seu nou destí de ministre reclutaria als tècnics de l’Ajuntament que havia tingut al seu càrrec per donar-los responsabilitats més elevades. D’aquesta manera, Florentino tornava a posar-se en òrbita. Però el segon fracàs no trigaria, atès que l’any 1982 la UCD perdria davant dels socialistes les eleccions generals i el partit s’encaminaria acceleradament cap a la desintegració. Calia tornar a començar. Encara sota els efectes del desastre, Florentino i el seu entorn van creure detectar un buit a la política estatal i es van embarcar en una nova aventura. Així va néixer un projecte polític que es va batejar com a “Operació Reformista” o també “Operació Roca”. El pla consistia en crear un partit polític de tendència liberal amb vocació de govern, que pogués cobrir un espectre ampli del electorat, inclosos el dels votants d’UCD que s’havien quedat orfes davant de la immolació del seu partit. En altres paraules, volien fer un transsumpte de Convergència i Unió en versió espanyola. I si aquesta era la idea, qui millor que Miquel Roca Junyent per encapçalar la proposta. Així va començar la relació de Florentino amb Catalunya, que amb els anys resultaria especialment recurrent i fèrtil. L’operació va cristal·litzar en un partit anomenat PRD, Partit Reformista Democràtic, on s’hi van apuntar alguns dels amics de Florentino de l’època de l’Ajuntament de Madrid, com ara Juan Torres Piñón. Entre els fitxatges estrella hi havia l’advocat Antonio Garrigues Walker, proposat pel mateix Miquel Roca. De la seva banda, Florentino es va reservar una posició de gran responsabilitat dins el partit: va ocupar els càrrecs de tresorer i de secretari general. Tres anys després de posar la llavor va arribar l’hora de la veritat amb les primeres eleccions generals a les que s’hi presentaven, les del 22 de juny de 1986. Amb una inversió ingent de recursos –uns 2.000 milions de pessetes de l’època- les expectatives eren molt elevades, però res no va sortir com esperaven i la patacada va ser colossal: zero diputats. Ridícul històric que en alguns membres destacats del PRD es va transformar en indignació la mateixa nit de les eleccions quan van comprovar com qui havia liderat el projecte durant tota la campanya, Miquel Roca Junyent, s’esborrava del fracàs amb un cinisme sense límits dient que li sabia greu la derrota “pels seus amics i companys del PRD”. Vet aquí el segon fracàs de Florentino, que segons diuen va estar força temps sense atrevir-se a sortir al carrer.

En paral·lel a aquesta poc reeixida carrera política, Florentino i els seus influents amics van decidir provar sort en el món empresarial mitjançant la compra d’una empresa constructora que es trobava prop de la fallida. Es tractava de la firma catalana Construcciones Padrós, fundada l’any 1965 i en aquell moment vinculada al grup empresarial de Banca Catalana, entitat a qui li havia construït un emblemàtic edifici a la part noble de Diagonal, molt conegut per l’exuberància de les plantes que cobrien la seva façana. La delicada situació financera de la societat va permetre que l’import de la compra fos molt assequible, uns cinc milions de pessetes, a pesseta l’acció. Aquest va ser el segon contacte de Florentino amb Catalunya, atès que d’ençà la compra de Padrós passaria moltes hores de la seva vida a Barcelona. Cal dir que l’amistat del madrileny amb Miquel Roca era una de les basses per intentar augmentar el volum d’encàrrecs i reflotar la companyia. L’any 1986, tres anys després d’aquesta adquisició, que val a dir no rutllava com esperaven, Florentino, Torres i els altres sospitosos habituals van animar-se a fer una altra compra. Un cop més, el contactes polítics dels amics els van permetre de quedar-se amb una empresa en condicions molt avantatjoses. En aquest cas va ser la constructora Obras y Construcciones Industriales, S.A. (Ocisa), que pertanyia al Banco Urquijo, però a qui feia més nosa que servei. Pagant un preu simbòlic, es van fer amb el control d’Ocisa, però ja no es van atrevir a gestionar-la ells mateixos –facturava sis vegades més que Padrós- i per això van fitxar a una estrella contrastada del món de la construcció, Jesús Roa, a qui hem esmentat més a dalt com a una de les amistats travades de Florentino en la seva època municipal. La capacitat de Roa va permetre que Ocisa passés de les pèrdues a guanyar diners, mentre que Padrós, gestionada per Florentino no acabava de sortir del pou. Les bondats de la gestió de Roa al capdavant d’Ocisa es van materialitzar l’any 1990, quan la constructora va sortir a borsa, generant importants guanys per a Florentino i amics. Però no tots es van repartir el pastís: el grup inicial d’ex-polítics ficats a empresaris ja havia perdut part dels seus elements, que havien anat plegant tips dels enganys de Florentino cada cop que feien una operació.

L’estrella de Jesús Roa s’apagaria poc després, l’any 1992, quan el directiu es veuria implicat en el “Cas Ollero”, un afer de corrupció vinculat a concursos d’obra pública. Podríem pensar que Florentino va fer tot el possible per salvar a l’home que, en certa manera, l’havia fet ric, però la seva reacció va ser l’oposada: el va fulminar per evitar qualsevol mena de contaminació que danyés la marca. La fusió entre les dues companyies de construcció, Ocisa i Padrós, serviria per acabar de fer neteja de tots els directius afins a Roa. La companyia resultant d’aquesta fusió va ser batejada com OCP. En aquesta nova etapa va arribar a l’empresa un personatge que també seria clau en la trajectòria professional de Florentino, el financer José María Loizaga, veritable pioner del capital risc a Espanya.

L’any 1995 l’enginyer madrileny va anunciar la seva intenció de presentar-se a les eleccions a la presidència del Real Madrid. El seu rival va ser Ramón Mendoza, que duia deu anys a la poltrona madridista, però l’aventura va acabar amb un nou fracàs per a l’enginyer de camins. El tercer. El seu poder encara no era prou madur com per assaltar l’emblemàtic club de la Castellana.

A final dels noranta la nova constructora OCP ja era una de les companyies més grans del país, però Florentino i els seus encara volien més, i així va ser com va sorgir la idea de fusionar OCP amb Ginés Navarro, l’empresa constructora vinculada a la família March, els hereus de Joan March Ordinas. L’empresa resultant seria un veritable gegant de l’obra pública i per fi Florentino podria satisfer els seus somnis de jugar a la primera divisió dels constructors. L’any 1997 es va consumar la fusió: el nou gegant de la construcció es diria ACS, Actividades de Construcción y Servicios.

Molt poc abans d’aquesta fusió, es va produir l’enèsim conflicte entre Florentino i els seus companys de viatge. En aquest cas l’espurna que va provocar l’incendi van ser les retribucions excessives que pretenia adjudicar-se el madrileny, en concret un bonus extraordinari de 1.000 milions de pessetes proposat per Loizaga. Els històrics Juan Torres i Jesús Roa –que continuava com a accionista tot i no tenir càrrecs- van estar a punt de fer caure Florentino de la cúpula de l’empresa, tips dels seus excessos, però al final van preferir evitar el conflicte i van vendre la seva participació. Més cadàvers per al body count.

Torres havia acompanyat a Florentino des dels temps llunyans de la política, de manera que es pot intuir la magnitud del trencament. Juan Torres Piñón no és un home conegut per al gran públic, però sí ho és el seu fill, l’arquitecte de les estrelles Joaquín Torres, un habitual dels programes més infectes de la televisió espanyola. Molt recordada va ser una intervenció seva a “Sálvame” de Tele5 denunciant la depressió que havia patit en la seva adolescència quan Florentino li va dir al seu pare “Tu hijo es maricón”. Qui vulgui veure el tipus d’arquitectura que fa Joaquín Torres pot atansar-se al passeig marítim de Gavà i contemplar la magnífica casa que Víctor Valdés es va fer construir fa un parell d’anys i que va captivar al mateix Sheldon Adelson, el d’Eurovegas.

En plena borratxera de diners fàcils i de fama, Florentino va intentar el seu segon assalt a la presidència del Real Madrid. Ara, l’any 2000, ja no hi era Ramón Mendoza, sinó que ocupava la llotja del Bernabéu era el seu delfí Lorenzo Sanz, que en cinc anys havia aconseguit ni més ni menys que dues Copes d’Europa. Però l’enginyer va moure bé els fils i va aconseguir el suport dels principals mitjans de comunicació, fins al punt d’acabar donant la sorpresa i derrotant al llorejat president Sanz. Curiosament, la victòria de Florentino es va fonamentar en el vot per correu, ja que el vot presencial donava el triomf al seu rival. El suport dels mitjans, juntament amb la promesa de fitxar a l’estrella del moment al FC Barcelona, el portuguès Luis Figo, va decantar la balança. L’anunci de que Figo jugaria al Real Madrid no va resultar un farol, sinó que estava ben relligat mitjançant un contracte estrambòtic que segurament el portuguès no va entendre mai. Però fitxar Figo no consistia només en abonar els 60 milions d’euros de clàusula de rescissió, sinó que també implicava resoldre el trencaclosques dels contractes de drets d’imatge, on la multinacional americana Nike hi tenia molt a dir. Un cop de sort va ajudar Florentino perquè l’home clau per desvincular definitivament Figo del FC Barcelona era un jove executiu barceloní procedent d’una de les famílies més influents de Catalunya amb ganes de quedar bé amb el president blanc. Aquest home es deia Sandro Rosell i Feliu. L’hereu de l’empresa d’instal·lacions EMTE va tranquil·litzar Florentino, assegurant-li que faria tot el possible perquè Figo jugués al Real Madrid. I va complir.

La gestió de Florentino al capdavant del club de la capital va començar amb molta empenta, guanyant el títol de Lliga de la temporada 2000/01 i la Copa d’Europa 2001/02. Però aquells triomfs, lluny d’indicar l’inici d’una època brillant, van ser més aviat un miratge. El pas dels anys sembla demostrar que aquelles dues primeres temporades van resultar més fruit de la inèrcia del club –que als anys 1998 i 2000 ja havia quedat campió d’Europa- que no pas resultat d’una gestió encertada. També cal tenir en compte que el gran rival del Real Madrid va estar liderat entre 2000 i 2003 per Joan Gaspart, un president nefast que esdevindria un veritable aliat involuntari dels madridistes.

L’arribada de Florentino a la presidència va estar marcada per un escàndol de grans dimensions, com va ser la requalificació dels terrenys de la ciutat esportiva del club, que els va permetre de vendre les parcel·les per uns 80.000 milions de pessetes. Amb aquesta xifra ingent de diners van poder sanejar el club –que estava endeutadíssim- i dedicar-se a comprar jugadors de primer nivell. Com que la “carta Figo” havia sortit bé, Florentino es va engrescar i va decidir fitxar una estrella rutilant cada temporada, en el que es va conèixer com “El Madrid de los galácticos”. Després del portuguès vindrien Zidane, Ronaldo Nazario i Beckham, però el resultat va ser cada cop pitjor. Una altra característica dels seus mandats va ser la consagració de la llotja del Santiago Bernabéu als negocis d’alta volada, integrant a la seves juntes directives a empresaris com Fernando Fernández-Tapias, Vicente Boluda Fos o Fernando Martín Álvarez.

El primer gran fracàs de Florentino al capdavant del club blanc es produiria l’any 2002, enmig de les celebracions del centenari de l’entitat. Van demanar organitzar la final de la Copa del Rei al seu estadi, el Santiago Bernabéu, amb la seguretat de que guanyarien el títol i podrien fer una festassa. Tal com estava previst, van anar passant eliminatòries, fins a arribar a l’esperada final, on com a convidat de pedra hi actuaria el Deportivo de la Corunya. Però ben aviat es van tòrcer les coses, quan als sis minuts de partit els gallecs es van avançar en el marcador. Abans del descans el Deportivo ja guanyava per zero a dos i la remuntada èpica del Real Madrid no va arribar mai. Els gallecs es van fer amb la victòria, desmuntant la festa que tenien preparada els blancs i deixant Florentino amb un pam de nas. El títol de Lliga de la temporada 2002/03, contra un FC Barcelona en descomposició presidit per Joan Gaspart i Enric Reyna, marcaria l’inici del declivi del Real Madrid de Florentino, per al qui el període 2003-2006 es convertiria en un veritable infern, amb el Barça de Joan Laporta i Ronaldinho al davant. L’any 2006 va dimitir, abans de que els madridistes es comencessin a preguntar si de debò era tan bon gestor com deia la propaganda oficial. El quart fracàs sonat.

Tornant al món de la construcció, cal dir que el conglomerat ACS va arribar just a temps per treure profit de la bombolla de l’obra pública i de la promoció immobiliària que va viure Espanya durant una dècada. Això li va permetre de generar excedents amb escreix com per dedicar-se a absorbir d’altres firmes del sector. L’any 2002 ACS va aconseguir comprar Dragados, el seu competidor directe, al Banco de Santander. Va ser una operació de 900 milions d’euros que sobretot li permetia passar a ser la companyia líder d’Europa. Amb una posició preeminent en el sector de la construcció, va ser el moment de diversificar els negocis per a quan vinguessin les vaques magres i també per satisfer les ànsies de grandesa de Florentino. L’any 2005, de nou el Banco de Santander es desprenia d’un actiu en benefici d’ACS. En aquesta ocasió es tractava un paquet accionarial molt important de l’elèctrica Unión Fenosa. L’operació de venda va estar a punt de tancar-se amb un consorci liderat per Amancio Ortega, però en la foto-finish, Florentino va aconseguir que Botín canviés d’opinió i li vengués el 22% tan desitjat de l’elèctrica galaico-madrilenya. Només un any després d’aquesta operació, l’enginyer madrileny va donar una altra queixalada al sector elèctric amb la compra del 10% del gegant basc Iberdrola.

L’objectiu perseguit no era un altre que apropiar-se de les dues companyies elèctriques per poder-les fusionar i esdevenir el gran magnat de l’energia a Espanya. Però no comptava amb que l’entitat basca estava a disposada a defensar-se al preu que fos, liderada per un dels pocs homes amb un ego i unes ínfules encara més grans que les de Florentino, el salmantí Ignacio Sánchez-Galán, de qui hem parlat en anteriors escrits. La batalla que es va iniciar aquell 2006 va ser èpica, amb l’agreujant de que ens trobem en uns temps en que les grans operacions financeres es fan gairebé íntegrament a crèdit, el que significa que encara que una inversió no doni la rendibilitat esperada, les quotes del préstec s’han de satisfer igualment, circumstància que afegeix dramatisme a les negociacions que es dilaten en el temps. La guerra entre els dos gegants de l’Ibex es va perllongar durant sis anys, ja que no seria fins al 2012 quan Florentino llançaria la tovallola i reconeixeria la dolorosa derrota davant de Sánchez Galán. El cinquè fracàs de l’ésser superior, aquest de dimensions colossals, estava servit. Una lluita tan dilatada en el temps va acabar deixant danys significatius ACS, ja que l’empresa estava extremadament endeutada. El balanç de la companyia constructora estava tan desequilibrat, que al maig de 2012 el New York Times va publicar un article en que es posava a ACS com a paradigma de la mala gestió de les grans empreses espanyoles.

La gestió de Florentino al capdavant d’ACS també ha tingut molts punts de contacte amb Catalunya, sobretot a través dels seus socis i aliats de “la Caixa”. Durant força anys ACS va ser un accionista significatiu d’Abertis, l’empresa vinculada històricament a “la Caixa” i que està dirigida per Salvador Alemany. La relació entre totes dues entitats era molt estreta, i més encara entre els seus primers executius, ja que Florentino va fer molts intents de fitxar Alemany, degut a l’admiració professional que li professava. Degut a aquesta participació accionarial d’ACS –que en alguns moments va se superior a la de “la Caixa”– podem dir sense incórrer en cap falsedat que part dels diners que tots ens deixàvem als peatges d’Acesa acabaven anant a la butxaca del madrileny. Finalment, l’any 2012, ofegat pel fort endeutament de la seva companyia, Florentino es va despendre de la participació a Abertis.

La temporada futbolística 2008/09 va veure renéixer el FC Barcelona, després de dos anys de fracassos. Els artífexs van ser aquest cop el president Laporta i la seva aposta arriscada, Josep Guardiola. En aquesta tessitura, Florentino va decidir tornar a presidir el club blanc, amb l’objectiu prioritari d’aturar els barcelonistes, que no només guanyaven, sinó que enamoraven pel seu joc. Aquesta segona etapa a la presidència va resultar una versió exacerbada de la primera, amb una despesa en fitxatges encara més gran i amb un ús sense precedents del joc brut en el seu intent per acabar amb els èxits del blaugranes. La voracitat del Real Madrid per engolir els cromos de moda al futbol europeu no va tenir aturador, i així van anar desfilant pel club blanc jugadors com Kakà, Cristiano Ronaldo, Xabi Alonso, Benzema, Özil, Di María, Khedira o darrerament Bale. Però de tots els fitxatges, el de més transcendència a va ser a la banqueta, amb la contractació del portuguès José Mourinho. El tàndem Florentino- Mourinho va recórrer a les estratagemes més sinistres per danyar el FC Barcelona, inclosa la propagació de sospites sobre dòping dels catalans i de suposades ajudes arbitrals, però mai no va tenir èxit. No deixa de ser curiós, però, que la junta directiva de Sandro Rosell no defensés mai l’entitat davant d’aquests atacs injustos. Sembla que van preferir mantenir la seva excel•lent relació amb Florentino Pérez abans que protegir la imatge del club que gestionaven. En els primers anys de la segona etapa de l’enginyer madrileny al capdavant del Real Madrid només van aconseguir dos títols: la Copa del Rei 2010/11 i la Lliga 2011/12, tots dos triomfs enfosquits per una sèrie d’arbitratges escandalosos que van resultar decisius en la consecució dels títols. Finalment, a la temporada 2013/14 el president blanc ha aconseguit el seu gran somni: tornar a guanyar la Copa d’Europa, un desig que s’esvaïa any rere any des de 2002. Després d’una inversió colossal de gairebé 1.200 milions d’euros en fitxatges i d’un seguit de circumstàncies coincidents, com ara sortejos de la UEFA tremendament afortunats i alguns arbitratges favorables en moments clau, els blancs s’han fet amb “La décima”.

Però l’aparició de Florentino als mitjans més sorprenent en els darrers temps ha estat arran dels seus lligams amb el frustrat projecte Castor, el magatzem de gas natural instal·lat davant les costes de Tarragona i Castelló. Aquest projecte havia de ser el magatzem de gas amb més capacitat d’Espanya, però al final ha resultat un fiasco de grans dimensions. L’empresa propietària és Escal UGS, que està participada majoritàriament (67%) per ACS. Amb posterioritat a l’escàndol dels cinc-cents terratrèmols, s’ha sabut que la inversió d’Escal UGS estava lligada a una indemnització milionària en cas de que l’Estat es fes enrere i per algun motiu obligués a tancar la instal·lació. Aquesta indemnització sembla que pot ascendir a més de 1.400 milions d’euros.

El grup de principals accionistes d’ACS es redueix a una llista molt breu: en primer lloc, la família March, amb més d’un 18% del capital que, amb la cotització actual, equival a uns 1.800 milions d’euros; en segon lloc, Florentino Pérez, amb el 12,5%, valorat en uns 1.200 milions d’euros; en tercer lloc, el fons d’inversió internacional Southeastern, amb un 9% (uns 750 milions d’euros); en quart lloc, els “Albertos”, amb un 8,5% (uns 900 milions d’euros); i en cinquè lloc, la família Fluxà, amb un 5,5% (uns 550 milions d’euros). Aquest grup selecte d’accionistes controla més del 50% de la societat, el que implica tenir el poder absolut sobre l’empresa.

La família March està comandada actualment pels germans Juan i Carlos March Delgado, tots dos nets de Juan March Ordinas, el cèlebre magnat balear. Els negocis familiars s’estructuren a partir de dos eixos: la Banca March i la Corporación Financiera Alba, on s’integren les participacions empresarials. Tenen una fortuna en borsa d’uns 2.000 milions d’euros, la quarta d’Espanya només superats per Amancio Ortega, la família Del Pino i Sandra Ortega.

Els “Albertos”, que ja han sortit citats més d’un cop en aquest text, són els cosins germans Alberto Cortina Alcocer i Alberto Alcocer Torra, uns vells coneguts al món financer madrileny. Alberto Cortina és fill de Pedro Cortina Mauri, natural de la Pobla de Segur i ministre i diplomàtic del franquisme, a més de fundador a Espanya de la cervesera San Miguel. El germà gran d’Alberto Cortina, Alfonso, va ser president de Repsol durant els anys noranta per mandat del govern Aznar i també president d’Inmobiliaria Colonial, així com conseller de Mutua Madrileña. De la seva banda, Alberto Alcocer és fill de l’agent de canvi i borsa José María Alcocer Moreno i de Maria del Carmen Torra Oliveras. Tots dos cosins no només comparteixen avi –l’ex-alcalde de Madrid en temps de Primo de Rivera Alberto Alcocer y Ribacoba- sinó que durant força anys van estar casats amb dues germanes, les multimilionàries Alicia i Esther Koplowitz Romero de Juseu. Las infidelitats dels financers van acabar amb els dos matrimonis d’una tacada, però ja havien tingut temps de fer créixer la seva fortuna gràcies a Construcciones y Contratas, l’empresa dels sogres.

La família Fluxà és una de les més poderoses de les Balears, circumstància que es comprova fàcilment fent un cop d’ull a les empreses que controlen: el gegant del turisme Iberostar, la firma de roba Camper i la marca de sabates Lotusse. La fortuna familiar està estimada entre els 1.000 i els 1.200 milions d’euros.

En el consell d’administració d’ACS trobem els següents noms:

• Florentino Pérez, com a president i conseller delegat.

• Antonio García Ferrer, Agustín Batuecas Torrego i José Luis del Valle Pérez, com a consellers executius.

• Com a representants de la família March: Pablo Vallbona Vadell (conseller de Corporación Financiera Alba), Juan March de la Lastra (conseller de Corporación Financiera Alba i d’Indra) i Santos Martínez-Conde Gutiérrez-Marquín (conseller delegat de Corporación Financiera Alba i Conseller d’Acerinox).

• Com a representants dels “Albertos”: Javier Echenique Landiríbar (procedent de les elits basques, conseller de Repsol, de la paperera Ence i vicepresident del Banc de Sabadell), Javier Monzón de Cáceres (president de la tecnològica Indra, empresa molt vinculada a diversos serveis d’intel·ligència) i Manuel Delgado Solís, advocat.

• Com a representant de la família Fluxà: Sabina Fluxà Thienemann.

• Com a representant de la societat de Florentino Pérez: Julio Sacristán Fidalgo, també conseller de la concessionària d’autopistes Aumar.

• José María Loizaga Viguri, pioner del capital risc a Espanya a través de Mercapital. També ha estat president de Bodegas Barón de Ley, i conseller de Banca Rothschild, Suez, Otis Zardoya, Lácteas García Baquero, Unión Fenosa. Actualment és president de Bodegas Lan i Otis Zardoya. És commandeur de l’orde de Léopold II. Figura com a conseller independent extern.

• José Álvaro Cuervo García, economista molt vinculat al món universitari i de la investigació econòmica. És conseller de Bolsas y Mercados i de la portuguesa Sonae. És conseller independent extern.

• Joan David Grimà Terré, economista català format al Banco Santander, d’on va sortir fa no gaires anys a canvi d’una indemnització de vuit milions d’euros. També és conseller de Teka. Figura com a conseller independent extern.

• Miquel Roca Junyent, soci-president del despatx d’advocats Roca Junyent, conseller d’Abertis, conseller d’Endesa i president de la Fundació Abertis. És conseller independent extern.

L’any 2012 aquest consell d’administració es va repartir una remuneració d’uns 9,5 milions d’euros. A l’exercici 2011 el grup ACS va obtenir uns beneficis de 962 milions d’euros (dels quals 120 milions van anar directament a la butxaca de Florentino Pérez), però al 2012 el desgast provocat per la “guerra elèctrica” van deixar unes pèrdues de prop de 2.000 milions d’euros.

A qui vulgui aprofundir en la figura de Florentino Pérez, li resultarà molt útil la lectura de llibre “Florentino Pérez, retrato en blanco y negro de un conseguidor”, de Juan Carlos Escudier.

Ferrovial

Al seu torn, Ferrovial és un empresa històricament vinculada al món dels ferrocarrils, com es pot deduir del seu nom. La va fundar l’enginyer de camins Rafael del Pino Moreno l’any 1952 i actualment està dirigida pel seu fill, Rafael del Pino y Calvo-Sotelo, que va accedir al càrrec de màxim executiu l’any 2000. Durant aquests més de cinquanta anys d’existència, l’empresa s’ha diversificat de forma considerable i ara ja actua en molts àmbits de negoci: construcció, concessions, promoció immobiliària, telecomunicacions, etc.

El fundador de l’empresa, Rafael del Pino Moreno es va mantenir al capdavant de l’organització fins a la seva jubilació l’any 2000, amb vuitanta anys d’edat. Només quatre anys després de deixar els càrrecs executius, es va trencar l’esquena en un accident mentre navegava amb el seu iot per l’oceà índic. Degut a això, va passar els seus quatre últims anys de vida immòbil, confinat a una cadira de rodes. Inesperat final per a un dels homes més rics i connectats de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. Estava casat amb Ana María Calvo-Sotelo, la germana del qui fou president del govern Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, i era cosí segon de José María López de Letona, antic governador del Banc d’Espanya.

L’any 1999 els Del Pino van decidir treure a borsa una part important de la societat –aproximadament un terç- amb el que van aconseguir uns ingressos de prop de 900 milions d’euros, o el que en aquella època eren 145.000 milions de pessetes.

L’empresa està controlada de manera aclaparadora per la família Del Pino, un fet inusual en companyies tan grans. El paquet dels fills del fundador és ni més ni menys que del 43% del total, valorat en uns 5.000 milions d’euros. Atès el gran percentatge de free-float de l’empresa –gairebé un 50%- les altres participacions significatives estan a molta distància del paquet de control: els fons d’inversió Southeastern i Black Rock controlen només un 4,8% i un 3%, respectivament. La facturació al 2013 va ser de més de 8.000 milions d’euros, amb un benefici net de més 700 milions, dels quals gairebé 300 milions van anar a parar a les butxaques de la família Del Pino.
En el consell d’administració trobem els següents noms:

• Els germans Rafael i María del Pino, el primer d’ells com a president del consell. Rafael, a més, és conseller de l’asseguradora Zurich.

• Santiago Bergareche, titular d’una participació valorada en uns 40 milions d’euros, també és conseller del grup de comunicació Vocento (ABC, El Correo, Cadena COPE, Cadena Cien, etc.) i expresident de la petroliera Cepsa i de Dinamia. És conseller independent.

• Joaquín Ayuso, conseller delegat del grup fins a finals de 2012, quan va ser cessat amb una indemnització de 8,1 milions d’euros. Es manté com a conseller extern.

• Iñigo Meirás, conseller delegat, substitut de l’anterior. És conseller executiu.

• Gabriele Burgio, gestor de llarg recorregut. Va ser president d’NH Hoteles durant prop de vint anys, fins al 2011, en que va cedir la presidència a canvi d’una indemnització de 6,5 milions d’euros. És conseller independent.

• Jaime Carvajal Urquijo, membre d’una de les famílies de més tradició a Espanya, no debades forma part de la noblesa. És l’actual marquès d’Isasi. Està casat amb María Isabel de Hoyos y Martínez de Irujo, duquesa d’Almodòvar del Río i es fill de Francisco de Borja Carvajal y Xifré i de Isabel de Urquijo y Landecho. El seu fill Jaime està casat amb la marquesa de Mirabel, mentre que la seva filla Victoria ho està amb Bruno Entrecanales, membre d’una altra nissaga fonamental de constructors. El seu germà gran, Ignacio, és el comte de Fontanar, mentre que la seva germana Isabel està casada amb Ignacio Gómez-Acebo y Duque de Estrada, una altra família de pes. Sens dubte, es tracta d’un dels rècordmans nacionals de presència a consells d’administració, ja que ha ocupat, entre d’altres, els de Banco Urquijo –com a president-, Ford España –també com a president-, Telefónica, Unión Fenosa, Nabisco, Morgan Stanley, Aviva, Solvay, ABB o Ericsson España. A Ferrovial figura com a conseller independent.

• José F. Sánchez-Junco Mans, antic Director General d’Indústria i de Siderúrgia als anys vuitanta, sota els governs de Felipe González. És també president i accionista de Maxam, l’antiga Explosivos Río Tinto i conseller de Dinamia. És conseller independent.

• Juan Arena de la Mora, expresident de Bankinter i conseller de Prisa, Melià, Almirall i Everis, entre d’altres. És conseller independent.

• Santiago Fernández Balbuena, conseller de Telefónica. Prové dels mercats financers, havent treballat a Société Générale i a Beta Capital. És conseller independent.

La remuneració global del consell d’administració durant l’any 2013 va ascendir a 12,8 milions d’euros.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

No tenia previst escriure un article d’aquesta sèrie fins més endavant, però de tant en tant l’actualitat és suficientment provocadora com per fer modificar el plans de forma sobtada. El passat diumenge, 23 de febrer, la cadena de televisió d’àmbit estatal la Sexta va emetre, dins l’horari habitual del “Salvados” de Jordi Évole, un documental d’investigació que oferia una hipòtesi inventada i del tot punt delirant sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Vaja, el que comunament s’anomena un “fals documental”.

Les reaccions que aquest programa van provocar-me van ser diverses en funció del moment, però una de les més remarcables va ser una preocupació profunda en comprovar que destacades personalitats d’aquest país –m’estalvio els noms- van empassar-se l’engany perpetrat per Évole i el seu equip. Cal reflexionar: si un muntatge tan maldestre és capaç d’aixecar la camisa a gent presumptament preparada, és que tenim un problema gruixut.
L’engany no s’aguantava per enlloc, i n’hi havia prou amb dos minuts, a tot estirar, per començar a sospitar que allò tenia mala pinta. Tot seguit ofereixo una mostra dels motius que haurien d’haver despertat l’ombra de la sospita entre els televidents:

A la prèvia del documental ens expliquen que s’havia fet un tast previ per a una sèrie d’espectadors anònims a algun lloc de Barcelona. Curiosament, a aquest grup seleccionat només se’l va deixar contemplar els primers vint minuts, és a dir, se’l va privar de veure el desenllaç. Això ja era significatiu. Si mutilaven el documental era perquè cap al final hi devia sortir alguna cosa que podia fer-los canviar d’opinió. En cas contrari, no tenien cap motiu per fer aquesta jugada.

A poc d’iniciat el documental, ens diuen que la informació sobre la que s’ha elaborat aquesta investigació són “uns documents recentment desclassificats”. Cal tenir en compte, encara que sembli una obvietat, que perquè un document sigui desclassificat, primer ha de ser classificat, i això no vol dir “perdut” o “amagat”, sinó que indica que forma part d’informació governamental o militar a la qual se li ha restringit totalment la seva circulació. I un cop uns documents es desclassifiquen, no apareixen a la bústia de correus d’Évole, amagats a una paperera o al fons d’un prestatge d’una biblioteca, sinó que es comunica públicament la desclassificació i tothom hi té accés, ja sigui físicament o través d’internet. Ben diferent al que aquí ens volien vendre.

Tan aviat com comencen a explicar-nos de què va la trama, comprovem que hi ha molta explicació del narrador, però un nul suport documental. Ni rastre dels documents que presumptament detallen tot el succeït. I, per cert, quina mena de documents devien ser, que ens expliquen detalls de reunions a salons i habitacions d’hotel? Aixecaven actes de les trobades clandestines?

Un altre aspecte que em va cridar l’atenció, va ser la quantitat de gent que estava al cas de la conspiració: tots els líders polítics, els seus assessors, la casa reial, els serveis secrets, un director de cinema i el seu equip al complet… al final sabem que fins i tot un locutor de la Cadena Ser! Això hagués estat insostenible. Una veritable conspiració que es mantingui oculta durant trenta anys no l’organitza un exèrcit d’individus i els seus assessors, sinó que la dissenyen tres o quatre caps pensants i l’executen a través d’ordres als seus subordinats que mai coneixeran a quina mena de festa estan participant. A més, a ningú no li entra al cap que un fet així el puguin dissenyar líders polítics.

És molt interessant analitzar la informació que ens proporcionen els protagonistes del documental, així com la seva actitud. Quant a la informació, parin atenció a que tot el que és rellevant ho diu una veu en off, els polítics es limiten a complementar-ho amb frases buides del tipus “volvió muy nervioso de la reunión”, o “se trataba de un hecho excepcional”. Si hagués estat real, aquella gent hagués tingut molt a explicar i la veu en off només els hagués introduït. Però també cal fixar-se en l’actitud: tret dels actors, que ho feien força bé –i aquí incloc a Garci, que és del gremi- els polítics no mostraven el to de qui explica una vivència transcendent, sinó que clarament actuaven. Potser el pitjor, Mayor Zaragoza. Tornin a mirar-s’ho.

Em va fer gràcia observar que els guionistes, segurament joves, haguessin imaginat el tàndem González-Guerra proposant Manolo Summers com a director de l’experiment. Sembla evident que desconeixien els ideals franquistes del cineasta andalús, que difícilment s’hagués prestat a participar en una feina com aquella tan humiliant per a l’exèrcit.

Les inconsistències, com veuen, són moltes, però només voldria afegir-ne un parell més: s’imaginen un realitzador de televisió que mentre coordina un esdeveniment en directe de transcendència màxima està escoltant la ràdio? Sembla que això feia Garci, atès que va sentir la suposada relliscada del locutor de la Cadena Ser identificant Tejero com a tinent coronel a vista d’ocell. També em va cridar l’atenció que un agent de la CIA destinat a Espanya en aquell temps no parlés espanyol.

Això que ens van mostrar Jordi Évole i el seu equip ni és arriscat, ni és meritori ni, per descomptat, és original. No és arriscat perquè no crec que hi hagi posat res en joc, malauradament ni tan sols la seva feina; no és meritori perquè enganyar no pot tenir valors positius de cap manera; i no és original perquè ja s’ha fet moltes vegades, però sovint amb més talent i millor context. Que algú –potser ell mateix- vulgui comparar Évole amb Orson Welles, només pot ser una demostració contundent d’ignorància. Cal recordar que el genial Welles no va intentar enganyar mai ningú, que ell es va limitar a fer una edició més –com cada setmana- de teatre a la ràdio, el cèlebre “Mercury Theater on the air”, radiant una excel·lent adaptació de la novel·la de Herbert George Wells “The war of the worlds”. El resultat de la producció devia ser tan bo, que alguns dels oients van oblidar que estaven escoltant ràdio teatre i van pensar que era un programa especial sobre una invasió extraterrestre. Personalment em costa molt de creure que fossin molts els individus que donessin per real la història i més aviat penso que en els setanta-cinc anys que han passat no ha deixat d’exagerar-se la repercussió d’aquells fets.

Els que sí pretenien enganyar són alguns programes de televisió creats únicament amb aquesta finalitat. El més antic que recordo és el documental “Alternative 3”, produït per la britànica Anglia el 1977. Es va emetre dins l’espai “Science Report” amb l’aparença de ser un documental convencional sobre ciència, però els televidents van quedar astorats en comprovar que se’ls explicava una història increïble de col·laboració russo-americana per a la conquesta de Mart, on s’hi havia trobat vida i on s’hi estaven instal·lant multitud de científics desapareguts de la Terra en estranyes circumstàncies. El destí va fer que les intencions inicials d’emetre aquest programa el dia 1 d’abril de 1977 –dia dels innocents a Anglaterra- es frustressin perquè la cadena ITV no el va poder encabir dins la seva programació i el desplacés fins el 20 de juny d’aquell mateix any. El ressò d’aquest fals documental va ser de tal magnitud, que avui encara hi ha gent que li dóna certa credibilitat. El programa també va ser emès a Espanya, però força anys més tard. No va arribar-hi fins al febrer de 1983, on va servir per cloure la temporada de l’espai “La Puerta del Misterio”, que dirigia el doctor en psiquiatria Fernando Jiménez del Oso. Òbviament, no van pensar en emetre-ho el dia dels innocents.

Barroer fins a l’extrem va ser el programa que va perpetrar TVE-Catalunya l’any 1991 amb la direcció del provocador patològic Manel Delgado i la complicitat necessària del presentador d’informatius Pitu Abril. Segons aquell fals noticiari, s’havia produït un cop d’estat a la Unió Soviètica i per tant els equilibris geopolítics mundials penjaven d’un fil. Recordem que en aquell temps no existia internet ni cadenes privades de televisió (*) i per tant, als espectadors els resultava molt difícil contrastar la informació que la cadena pública espanyola els oferia. No hi havia cap motiu per difondre una mentida d’aquelles dimensions, ni tan sols van tenir l’elegància de passar-ho el dia dels innocents. Segurament l’única raó existent era la mateixa que movia l’altre dia a Évole i els seus amics: sentir-se poderosos, enganyar per plaer i posar l’excusa –tramposa- de que Welles ja ho havia fet. Però el cas de televisió espanyola va ser especialment greu, atès que l’especial va ser conduit per un habitual presentador d’informatius en aquell temps, com era Pitu Abril. Inexplicablement, no va perdre la feina i els espectadors i contribuents l’hem hagut de patir en gestes posteriors. Només un any després del fals documental, TVE li va encomanar la tasca de retransmetre en català la final de la Copa d’Europa de futbol de 1992, sí la de Wembley, on el Barça va conquerir la seva primera Copa d’Europa. El resultat va ser un desgavell de dimensions còsmiques, previsible atès el nivell del subjecte, fins a poder dir que va esgarrar aquell partit tan històric. Normalment, quan algun mitjà passa el gol de Koeman al minut 111, ho fa amb la locució que Joaquim M. Puyal va fer per Catalunya Ràdio, atès que l’original de Pitu Abril és insofrible. Però això no és tot, com que a Abril mai no li ha faltat un programa, va estar durant anys malmetent la imatge del FC Barcelona amb un espai infecte anomenat “La Barberia” on un grup de polítics pontificaven sobre el Barça, a partir d’uns coneixements més aviat escassos. Aquell grupet el conformaven inicialment Enrique Lacalle (PP), Jaume Sobrequés (PSC), Jaume Camps (CDC) i Francesc Baltasar (ICV). Posteriorment, ERC va reclamar la seva quota de “Barberia” després d’unes eleccions autonòmiques, petició que Abril va denegar inicialment argumentant que aquells senyors “no venien com a polítics, sinó com amics”, el que dóna una idea de la capacitat d’argumentar d’aquest noi. Finalment, ERC va aconseguir colar el seu membre, ni més ni menys que Ernest Benach, que faria servir el programa com rampa de llançament cap a una carrera d’èxits que el faria abandonar la jardineria per acabar aterrant al presidència del Parlament escortat per una panxa ben dilatada.

Deixant de banda les misèries de la televisió local, més recentment, al 2001, es va rodar el fals documental “Opération Lune” per part de la cadena francesa Arte. L’engany consistia en desvelar que la missió a la lluna de l’Apolo XI no havia arribat a posar-se sobre el nostre satèl·lit, sinó que les imatges d’Armstrong i Aldrin fent saltirons entre la pols lunar s’havien enregistrat a uns estudis de televisió als Estats Units, sota la direcció d’Stanley Kubric. A banda de la seva intenció poc honorable, aquest fals documental té alguns aspectes a destacar: la seva alta qualitat com a producte, res a veure amb l’engendre d’Évole, la participació de personalitats destacades, com ara Kissinger o Rumsfeld i el fet d’haver-se emès el dia dels innocents (1 d’abril de 2004).

Tornant al cas Évole, insisteixo en que ni és arriscat, ni té interès ni serveix per a res. Vaja, potser sí que ha servit per alguna cosa: com diuen els argentins, Évole, volent-ho o no, ha “embarrado la cancha”, és a dir, ha contribuït a fer menys creïble qualsevol hipòtesi alternativa que d’ara en endavant es presenti sobre el 23-F, i per tant, a que la versió oficial d’aquell esdeveniment quedi reforçada. Tant de bo la carrera professional d’Évole hagués quedat congelada en el seu punt més àlgid: quan va interrompre Pau Donés a mitja cançó durant un programa de Buenafuente.

(*) Per ser precisos, les cadenes privades van començar a emetre a Espanya de forma progressiva durant 1990, però en el moment en que es van produir aquests fets només existien dos canals en obert i un d’ells era Telecinco. És a dir, res a veure amb el panorama actual

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

En l’anterior text vam analitzar l’anomenat “Cosmos-Caixa”, que comprenia les empreses de l’Ibex vinculades accionarialment a “la Caixa” i que incloïa CaixaBank. En aquest d’avui analitzarem la resta de grans bancs del parquet espanyol: Santander, BBVA i Popular.

Els bancs: the house always wins

Hi havia un temps en que el sector bancari espanyol estava dominat per una mena de “Set germanes” ibèric, conformat pel Banc de Bilbao, el Vizcaya, el Banesto, el Central, l’Hispano-Americano, el Santander y el Popular. Un quart de segle després, el panorama ha canviat radicalment i d’aquell estol d’entitats només en queden tres i mitja: El Santander, el BBVA, el Popular i també el Banesto, tot i aquest últim perviu dins del perímetre societari dels santanderins. Un procés continuat de fusions ens ha dut fins a aquest mapa tan reduït. Primer van ser el Bilbao i el Vizcaya (1988), més tard el Central i l’Hispano (1992) i després, la ronda final, el BBV amb Argentaria (1998) i el Santander amb el Banco Central Hispano (1999).

L’entitat càntabra va ser fundada l’any 1857 per l’elit santanderina i ha arribat amb la denominació intacta fins a dia d’avui, malgrat les compres i fusions per les que ha passat al llarg d’aquest segle i mig. Això s’explica pel caràcter de la família que dirigeix l’entitat des de les primeres dècades del segle XX, els Botín, que consideren el banc com una propietat el nom de la qual no pot ser tacat amb adulteracions. El Santander va ser l’últim gran banc en moure fitxa de les fusions: quan ja tots s’havien aparellat diversos cops, l’entitat càntabra va decidir anar a per l’única peça que quedava, el Banco Central Hispano, resultant de la fusió entre els històrics Banco Central, tants anys encapçalat per Alfonso Escámez, i l’Hispano-Americano, un record de les inversions espanyoles a les amèriques.

Dins del Banco Central ja s’hi havia incorporat feia molts anys una emblemàtica entitat catalana, el Banco Hispano-Colonial. D’aquest banc destinat a finançar el “comerç” amb Amèrica encara trobem alguns vestigis a la ciutat: Per una banda, la immobiliària Colonial, que es resisteix a morir malgrat els mil avatars pels quals ha passat, i per una altra, el Barcelona Hotel Colonial, ubicat a l’antiga seu del banc, a Via Laietana, 3. Si algun cop s’han preguntat per què aquest hotel té un nom tan forçat, la resposta és simple: per aprofitar les inicials BHC del banc gravades a la façana. Per cert, l’edifici va ser dissenyat per un altre dels nostres sospitosos habituals, l’arquitecte de la burgesia Enric Sagnier.

Quan el Santander es va fusionar amb el Banco Central Hispano (BCH) va adoptar provisionalment la denominació de BSCH, que semblava un anagrama d’una de les entitats més importants del món, l’HSBC, o Hong-Kong & Shangai Banking Corporation, però que afortunadament va tenir poc recorregut. Don Emilio Botín no podia tolerar que el banc que havia heretat veiés alterat el seu nom, de manera que se les va empescar per pre-jubilar els dos grans caps procedents del BCH, José María Amusátegui i Ángel Corcóstegui oferint-los una “modesta” paga per deixar l’entitat: el primer d’ells se’n va endur 43,75 milions d’euros i el segon encara més, 108,1 milions d’euros. Després de treure-se’ls de sobre, tot tornaria a ser com abans, el banc es diria Santander i recuperaria el color vermell corporatiu que el caracteritzava.

El Santander ha esdevingut en l’actualitat un dels bancs més grans del món, però algú podria tenir dubtes morals sobre el camí que ha triat per arribar-hi, ja que sovint s’ha vist envoltat d’escàndols dels que ha escapat de indemne de manera gairebé miraculosa. El primer d’ells va ser el cas de les cessions de crèdit, un producte financer ofert a clients adinerats, que tenia com a principal reclam la seva opacitat. Entre els anys 1987 i 1989, quan encara no s’havien apagat els ecos de l’escàndol de les primes úniques de “la Caixa”, el Santander va captar 2.600 milions d’euros (més de 400.000 milions de pessetes!) dels seus clients venent-los les esmentades cessions de crèdit. La cosa es va complicar quan Hisenda va demanar els noms dels titulars d’aquell producte: davant la possibilitat de deixar en evidència als seus clients VIPs, el banc de Botín va trobar una solució que els devia semblar genial i que consistia en facilitar un llistat amb noms de difunts. L’engany no va reeixir i ben aviat es van trobar amb un procediment judicial obert, que incloïa la imputació del mateix Botín com a màxim responsable i amb risc de rebre una condemna de presó. Però les argúcies legals dels advocats del banc, units a una aparent connivència de la justícia, van anar demorant el cas fins a aconseguir que fos arxivat l’any 2007, setze anys després de la seva apertura.

En un altre ordre de coses, el Banc d’Espanya, fent una jugada fortament simbòlica, va decidir intervenir el Banesto de Mario Conde el dia dels innocents de 1993. Era el principi del final per l’aparentment infalible banquer gallec, aquell que havia tornat a posar de moda el fixador, a instàncies del seu amic Fernando Garro. Seria molt llarg analitzar com cal l’afer Banesto, però sí que resulta convenient fer notar un parell d’aspectes transcendents: per una banda, hi ha motius per pensar que la seva intervenció va tenir més a veure amb les intencions polítiques de Mario Conde que no pas amb l’escassa salubritat de la cartera de crèdits del banc; per l’altra, cal recordar que qui es va acabar fent amb el banc a preu de saldo va ser precisament el Santander.

A més dels afers de dubtosa legalitat relatius al banc, la família Botín també s’ha vist sovint esquitxada per problemes amb hisenda vinculats al seu patrimoni. Sense anar més lluny, el seu nom va sortir a la cèlebre llista Falciani, que contenia tot un seguit de clients de l’HSBC amb comptes ocults a Suïssa. Els Botín van haver de reconèixer que tenien 900 milions d’euros aparcats allà, des que el pare de Don Emilio els hi va dur al 1936, i van haver d’abonar 200 milions d’euros de manera immediata per tancar el tema.

La fortuna dels Botín atenent al seu patrimoni en borsa –no al patrimoni total- s’estima en uns 1.600 milions d’euros i controlen, a banda del Santander, el Banesto i el Bankinter. Si analitzem la propietat del Santander, el primer que trobem és que no hi ha cap accionista que superi el 3% del capital (la família Botín té al voltant del 2%). Tot i que es presumeix que Don Emilio i família controlen aquest 2% indicat, en el pacte parasocial (accions sindicades) “només” hi trobem un 0,78% del capital, valorat actualment en uns 550 milions d’euros (segons la cotització present de les accions).

Això sí, hi ha tota una sèrie d’entitats americanes que són titulars d’importants paquets accionarials, però no per compte propi, sinó que ho són en nom dels seus clients. Qui són aquestes entitats? Sens dubte, la flor i nata de Wall Street i de la City:

– State Street, amb un 8,31%
– Chase Nominees, amb un 7,74%
– Bank New York Mellon, amb 5,34%
– EC Nominees, amb un 5,27%
– Caceis Bank, amb un 3,10%

Per tant, Emilio Botín és qui mana al Banc, però sempre sota la mirada atenta dels déus de les finances de la City i de Wall Street, que són qui, entre d’altres coses, li sostenen la cotització. Aquestes entitats són la cara visible dels veritables accionistes, fons d’inversió, fons de pensions, institucions, etcètera, que romanen a l’anonimat en una pràctica permesa per la legislació.

Al consell d’administració del banc hi trobem alguns noms interessants:

– Membres de la família Botín: Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos (president), Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea i Jaime Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea (fills d’Emilio Botín).
– Guillermo de la Dehesa: funcionari madrileny, secretari d’estat amb les socialistes i habitual dels consells d’administració (Banco Pastor, Gas Madrid, Unión Fenosa, Telepizza, etc), a banda de ser actualment assessor de Goldman Sachs.
– Lord Terence Burns: economista anglès, molt vinculat a les institucions britàniques més prestigioses. Posseïdor de la gran creu de l’Orde de Bath.
– Vittorio Corbo Lioi: Economista xilè de l’escola liberal, ex-president del Banc Central del seu país.
– Esther Giménez-Salinas i Colomer: Catalana, doctora en dret i ex-rectora de la universitat cristiana URL. També va ser membre del Consell General del Poder Judicial.
– Abel Matutes Juan: Polític, empresari i hereu d’una de les nissagues més importants d’Eivissa. Va ser ministre amb José María Aznar de president. Els seus negocis giren majoritàriament a l’entorn del turisme.
– Isabel Tocino Biscarolasaga: Natural de Santander, com Botín. Va doctorar-se en dret i és de formació jesuïta. Va ser ministre amb José María Aznar de president.
– Ignacio Benjumea Cabeza de Vaca: Advocat de l’estat i responsable dels afers jurídics del banc.

Aquest consell d’administració (els que surten aquí citats, juntament amb els absents) posseeix gairebé un 2% del capital del banc, el que equival a uns 1.300 milions d’euros. A qui no s’ha inclòs a la llista és a Alfredo Sáenz Abad, conseller delegat i mà dreta d’Emilio Botín durant els darrers vint anys, que va haver de plegar a mitjan 2013. Afectat per nombrosos conflictes amb la justícia, Sáenz va acabar deixant els seus càrrecs després de ser l’escut de Botín en molts dels casos en que el banc càntabre va traspassar el límits de la legalitat. De formació jesuïta i procedent del planter del BBVA, Botín el va fitxar coincidint amb l’afer de la intervenció de Banesto i va fer d’ell un dels directius millors pagats d’Espanya durant alguns exercicis, amb una nòmina que superava els 10 milions d’euros anuals. L’any 2009 va ser condemnat per denúncia falsa en uns fets que es remuntaven a 1993, circumstància que implicava, a banda d’una petita condemna, la incapacitació per exercir de banquer. El càstig va durar poc, perquè dos anys després, el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero va decidir indultar-lo tot i la opinió contrària dels tribunals de justícia. Es va reincorporar als seus càrrecs, fins que l’any 2013 el Tribunal Suprem va anul·lar l’indult, posant fi a la seva carrera com a banquer. L’esperava una jubilació daurada gràcies als 88 milions d’euros que el Santander li havia aprovisionat per quan arribés el moment.

L’any 2012 els setze membres del consell d’administració es van repartir 27,5 milions d’euros, incloent les retribucions als càrrecs executius de l’entitat.

El Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, o BBVA, té el seu origen a la capital de Biscaia, on van ser creades les dues principals entitats que el conformen: el Banco de Bilbao (1857) i el Banco de Vizcaya (1901). La fusió entre les dues es va dur a terme l’any 1988 i va ser capitanejada per dos banquers mítics, Pedro Toledo (Vizcaya) i José Ángel Sánchez Asiaín (Bilbao). Una dècada més tard vindria la fusió que conformaria l’entitat tal i com la coneixem avui, ja que es produiria la integració d’Argentaria, l’antiga corporació bancària pública on s’hi havia dissolt marques com Banco Exterior de España o Caja Postal. La darrera operació significativa dins el mercat espanyol va ser l’adquisició per un euro d’Unnim, que integrava diverses caixes d’estalvi catalanes (Sabadell, Terrassa i Manlleu).
A diferència del Santander, el BBVA ha tingut tradicionalment una vocació molt marcada d’invertir en empreses d’altres sectors, creant així una potent corporació industrial on podíem trobar Repsol, Gas Natural, Telefónica o Iberdrola. En actualitat, les necessitats de finançament dels bancs per raons regulatòries o d’expansió està fent que aquest enfocament canviï, havent-se després fins i tot de la històrica participació a Iberdrola (2007) que posseïa des de temps immemorials.

Primer el Bilbao i el Vizcaya, i després el BBVA van ser representants del poder de la oligarquia biscaïna sorgida al voltant del port de Bilbao i del barri de Neguri, però aquest lligam va rebre un cop de destral gairebé definitiu quan l’any 2001 les forces de la meseta camuflades dins el banc com a quota procedent d’Argentaria, van fer-se amb el poder l’entitat. L’assalt per fer fora Emilio Ybarra i la seva cúpula, últims representants de Neguri, va ser possible gràcies al descobriment de comptes secrets a paradisos fiscals (Jersey) a favor dels directius bascos. Es va fer dimitir Ybarra i les regnes del BBVA van ser fermament agafades per l’altre co-president, Francisco González, que procedia d’Argentaria.

L’actual president de l’entitat, Francisco González Rodríguez, és un economista gallec que mostra molts paral·lelismes amb altres gestors de grans empreses que han desfilat per aquestes pàgines: agent de canvi i borsa, creador de la seva pròpia agència de valors (FG Valores) que després ven a una multinacional, nomenat a dit per Rodrigo Rato quan Argentaria era un banc públic i consolidat com a president un cop privatitzada l’entitat. L’any 1996 el financer gallec va vendre la seva societat d’intermediació borsària a Merril Lynch per uns 3.600 milions de pessetes del moment, però va romandre-hi com a directiu. Aquesta operació no va estar exempta de polèmica, i una dècada després encara cuejava. Coincidint amb la venda d’FG Valores, González va ser escollit per Rodrigo Rato per encapçalar la banca pública Argentaria, que aviat seria totalment privatitzada mitjançant una OPV, tan freqüent en aquella època. L’any 1999 va arribar la fusió amb el BBV, degut a la qual González passaria a ocupar la co-presidència de l’entitat resultant, BBVA, juntament amb Emilio Ybarra. El que passaria després és el que ja hem vist, i deu anys després tot continua igual, amb el banquer gallec al capdavant de la segona entitat espanyola.

Al consell d’administració del BBVA trobem personatges que cal ressenyar:

– Francisco González Rodríguez, com a president
– Carlos Loring Martínez de Irujo, aristòcrata asturià, ha fet tota la carrera professional al prestigiós bufet Garrigues.
– Ignacio Ferrero Jordi, català, un dels invisibles i milionaris amos de Nutrexpa.
– Ángel Cano Fernández, asturià descendent d’indians i format al planter d’Arthur Andersen abans d’incorporar-se a Argentaria. Conseller delegat.
– Enrique Medina Fernández, advocat de l’estat, durant molts anys a sou de la família March per al disseny legal de les seves societats.
– José Luis Palao García-Suelto, auditor format al planter d’Arthur Andersen.
– José Maldonado Ramos, advocat de l’estat i habitual als consells d’administració d’empreses públiques. Va entrar a Argentaria l’any 1997 a la mateixa època que Francisco González.
– José Antonio Fernández Rivero, format al planter d’Arthur Andersen i des de 1982 a la plantilla de l’extint Banco de Vizcaya.
– Juan Carlos Álvarez Mezquíriz, propietari de l’empresa de serveis Eulen i directiu de Bodegas Vega Sicilia. Actua com a conseller independent.
– Juan Pi Llorens, enginyer industrial català que es va fer un nom presidint IBM Espanya durant uns anys.
– Ramón Bustamante y de la Mora, vescomte de Cabañas i marquès de Villatorre, advocat i economista madrileny molt vinculat a la banca des de la seva joventut.
– Susana Rodríguez Vidarte, economista bilbaïna formada a Deusto (jesuïtes). Una de les dues úniques dones al consell d’administració.
– Tomás Alfaro Drake, enginyer format a ICAI (universitat pontifícia vinculada als jesuïtes).
– Belén Garijo López, metgessa i directiva de la multinacional Merck Serono. Una de les dues úniques dones al consell d’administració.

L’any 2012 la remuneració agregada del consell d’administració va ascendir a 13 milions d’euros (14 consellers), dels quals 9 milions van ser per als dos consellers executius (Francisco González i Ángel Cano) i 4 milions per a la resta.

Com en el cas del Santander, la propietat del BBVA està molt atomitzada i no consta cap accionista amb una participació superior al 3%. Fins l’any 2012 el major accionista individual del BBVA era el gallec Manuel Jove, que prèviament (2007) havia venut la meitat de la seva constructora Fadesa a Fernando Martín (Martinsa) per més 2.000 milions d’euros. Amb les plusvàlues a la butxaca, Jove va demanar un crèdit de més de 3.000 milions d’euros al banc suís UBS per fer-se amb un 5% del BBVA. L’enfonsament posterior de la cotització el va obligar a malvendre un bon tros d’aquesta participació per fer front als venciments del préstec. Actualment manté una participació per sota del 3% valorada en uns 1.500 milions d’euros. De la seva banda, el president del Banc, Francisco González, és titular d’un paquet valorat en més de 25 milions d’euros.

Però hi ha més accionistes significatius, perquè igual com hem vist en cas del Santander, existeixen un seguit de bancs anglosaxons que són titulars de participacions molt importants, però no en nom propi, sinó en nom de clients anònims. Aquestes entitats són:

– Chase Nominees, amb un 7,21%
– State Street, amb un 6,72%
– Bank of New York Mellon, amb un 4,90%

I també ens trobem el cas de BlackRock que a través d’una participació indirecta, és titular d’un 4,45% del banc.

El Banco Popular ha estat conegut en els darrers anys per dues circumstàncies molt significatives: ser el més gran dels bancs mitjans i ser el banc de l’Opus Dei. La seva fundació es va dur a terme l’any 1926, però no va tenir una expansió destacable fins als anys seixanta del segle passat. Recentment (2011) ha adquirit el Banco Pastor per mirar de mantenir-se a l’elit de la banca davant de les nombroses compres que havien fet els seus competidors. El Banco Pastor era un banc gallec fundat pel canetenc Jaume Dalmau Batista l’any 1776 i que estava controlat per la família Barrié de la Maza, fundador de Fuerzas Eléctricas del Noroeste (Fenosa, avui en dia integrada a Gas Natural Fenosa). Pedro Barrié de la Maza era descendent dels Pastor, socis inicials de Dalmau Batista i també d’origen canetenc. La presidència del Banco Pastor va estar en mans de la família fins l’any 2001, en que va plegar del càrrec Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Avui el cognom Arias continua present als òrgans de direcció del Banco Popular, mitjançant el seu nebot José María Arias Mosquera.

De la seva banda, el Popular tot i no ser fundat per catalans, també ha tingut molta relació amb Catalunya, no debades els presidents durant gairebé trenta-cinc anys (1972-2006) van ser els germans Lluís i Xavier Valls-Taberner Arnó, molt vinculats a l’Opus Dei. Anys abans, entre 1945 i 1956, el president de l’entitat havia estat Fèlix Millet Maristany, pare del cèlebre Fèlix Millet Tusell i cosí germà de la mare dels Valls-Taberner, Marcelina Arnó Maristany. Precisament la filla de Xavier Valls-Taberner, Cristina, s’ha casat recentment amb Francisco Reynés Massanet, conseller delegat d’Abertis, un habitual als nostres textos. També va deixar empremta al Popular l’enginyer industrial sitgetà Rafael Termes Carreró, conseller delegat de l’entitat entre 1966 i 1977.

La propietat del Banco Popular no està tan atomitzada com era en el cas dels dos grans bancs espanyols, sinó que es poden trobar uns nuclis de poder ben identificats: l’asseguradora alemanya Allianz té un 4,5% del capital, l’asseguradora francesa Crédit Mutuel (els nous propietaris d’Agrupació Mútua) té un 4,4% , l’empresari portugués Américo Ferreira de Amorim, un 4%, la Fundación Barrié de la Maza (antics propietaris del Banco Pastor), un 3,3% i la societat d’inversions Unión Europea de Inversiones, un 3,7%. També tenen molt de pes grups d’accionistes que tenen sindicades les seves participacions, com la “Sindicatura de Accionistas del Banco Popular, SABPE”, que agrupa fins a un 8% del capital. El president del banc és Ángel Ron Güimil, gallec, empleat del banc des de 1984 que ha anat acumulant rècords de precocitat en els càrrecs que progressivament anava assumint.

Al consell d’administració trobem tota una sèrie de noms que convé analitzar amb detall:

– Ángel Ron Güimil, com a president. És advocat de formació.
– Francisco Aparicio Valls, com a secretari. No té cap filiació amb la família Valls-Taberner.
– Jan-Olof Richard Carendi, representant d’Allianz al consell.
– José María Arias Mosquera, representant de la Fundación Barrié de la Maza, antic president del Banco Pastor i nebot de Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Controla una participació valorada en uns 1.400 milions d’euros.
– Américo Ferreira de Amorim, portuguès, propietari de l’empresa centenària Corticeira Amorim líder mundial de la indústria del suro. També té un 18% de la petroliera Galp. La seva participació al banc està valorada en uns 1.700 milions d’euros.
– Ana José Varela, representant de la Fundación Barrié de la Maza. Economista i advocada per ICAI, universitat pontifícia dels jesuïtes.
– Alain Fradin, representant de Crédit Mutuel.
– Eric Gancedo Holmer, directiu del banc i besnét d’un dels fundadors. Fill de Gabriel Gancedo de Sera, antic vicepresident del banc i president de Mutua Madrileña.
– Luis Herrando Prat de la Riba, enginyer industrial d’origen català, però basc d’adopció. Germà del vicari regional de l’Opus Dei, Ramón Herrando, i nét d’Enric Prat de la Riba. Vinculat professionalment a Babcock Wilcox.
– Roberto Higuera Montejo, ex-conseller delegat de l’entitat, càrrec al qual va arribar als 65 anys d’edat (els dos anteriors ho havien fet als 60 i 65 anys). Treballa al banc des de 1977.
– Josep Gràcia Barba, “Pitu”, inversor immobiliari català, creador de la societat Fastibex, ja desapareguda, i cervell de l’assalt de Joaquín Rivero a Metrovacesa. L’any 2011 va comprar un 5% del Banco Pastor a la família Del Pino (Ferrovial) just abans de que el Popular fes pública l’oferta de compra del banc gallec, circumstància que li va permetre guanyar 16 milions d’euros en uns pocs mesos. Controla al voltant de l’1% del banc, una participació valorada en uns 420 milions d’euros.
– Ana María Molins López-Rodó, advocada catalana, una de les hereves de l’imperi de Cementos Molins. Filla de Casimiro Molins i neboda de Laureano López-Rodó, a més de germana de Laureano Molins López-Rodó, el cirurgià que va operar a Joan Carles I del pulmó. Membre de l’Opus Dei.
– Miguel Nigorra Oliver, balear, registrador de la propietat i president del Banco de Crédito Balear, filial del Banco Popular. És fill del financer falangista Joan Nigorra Reinés, màxim responsable del Banco de Crédito Balear als anys cinquanta. El seu paquet accionarial està valorat en més de 30 milions d’euros.
– Helena Revoredo Delvecchio, vídua d’Herberto Gut, fundador i màxim accionista de Prosegur. La seva participació té un valor d’uns 120 milions d’euros.
– José Ramón Rodríguez García, enginyer de camins, vinculat al banc com president de la immobiliària participada Aliseda. La seva participació va uns 8,8 milions d’euros.
– Carlos Figueiro García, “representa a la Sindicatura de Accionista del Banco Popular, SABPE”.
– Miguel Ángel Solís Martínez-Campos, aristócrata, Marquès de la Motilla i fill de Fernando Solís y Atienza, fundador del Banco de Andalucía. És una de les principals fortunes d’andalusia. Empresari hoteler. El seu paquet accionarial està valorat en més de 25 milions d’euros.
– Vicente Tardío Barutel, actuari català que forma part del consell en virtut dels acords entre l’asseguradora alemanya Allianz, de la que és conseller delegat, i el banc.
– Jorge Oroviogoicoechea, economista format a Deusto, la universitat d’orientació jesuïta. És director general de la companyia de transports Grupo Boyaca i representa els interessos de la societat Unión Europea de Inversiones, que agrupa participacions per valor de 1.500 milions d’euros.

Els consellers del Banco Popular no perceben cap retribució per formar-ne part, tret del president, Ángel Ron, i del secretari, Francisco Aparicio, que l’any 2012 van cobrar 1,2 milions i 0,6 milions, respectivament.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Al text anterior, el número 19, vam començar a analitzar les principals empreses de l’Ibex35 per mirar d’extreure conclusions al voltant de qui atresora el poder a Espanya. En aquesta segona part, correspon analitzar les empreses vinculades a “la Caixa”, el que anomenarem com a “Cosmos Caixa”. Aquestes empreses són Caixabank, Abertis i Gas Natural Fenosa.

Cosmos Caixa

L’entitat bancària Caixabank està controlada de forma aclaparadora –per bé que decreixent- per “la Caixa”, que posseeix aproximadament un 55% del capital. Degut a aquesta majoria tan significativa, el consell d’administració del banc està ocupat eminentment per representants de l’entitat d’estalvi. En aquest sentit, en les cadires de control hi trobem els “sospitosos habituals”, que ja van ser motiu d’anàlisi al text 15: Isidro Fainé Casas, Juan María Nin Génova, Salvador Gabarró Serra, Javier Godó Muntañola comte de Godó, Juan José López Burniol, Leopoldo Rodés Castañé o Juan Rosell Lastortras. Però cal parar atenció a noms que no procedeixen de “la Caixa” i que tenen cadira dins aquest consell d’administració:

Isabel Estapé Tous

Economista, notària i antiga agent de canvi i borsa. Filla de l’insigne professor d’economia Fabian Estapé.

Susana Gallardo Torrededía:

Hereva de l’imperi farmacèutic Almirall-Prodesfarma i casada amb un altre multimilionari, Alberto Palatchi Ribera, propietari de Pronovias.

Sir David K. P. Li:

Multimilionari xinès nascut a Londres i membre de la família fundadora del Bank of East Asia. Forma part del consell en virtut dels acords entre Caixabank i el Bank of East Asia, del que és màxim executiu. L’any 2007 va tenir un problema legal, quan va ser acusat per la SEC (el regulador del mercat dels Estats Units) de fer servir informació privilegiada per guanyar diners de forma il·lícita a la borsa. Va ser durant l’OPA de News Corporation sobre Dow Jones & Company mentre ell era membre del consell d’administració d’aquesta darrera. El benefici de l’operació va ser de 8,2 milions de dòlars i es va realitzar a través de persones interposades, que també van ser acusades. El cas es va tancar amb el pagament d’una sanció de 8,1 milions de dòlars, alhora que Li no va negar en cap moment que hagués incorregut en males pràctiques. L’assumpte va esclatar tot just tres mesos després de ser nomenat conseller de CaixaBank (en aquell moment, Criteria), però sembla que tot allò no va importar gaire al tàndem Fainé-Nin, ja que el van mantenir al càrrec.

Alain Minc

Francès i, per no ser menys, multimilionari. Economista, consultor i president d’Asef, la filial d’Abertis a França. Compatibilitza aquest càrrec i la cadira al consell de CaixaBank amb la pertinença als consells d’administració de Prisa, Fnac, Yves Saint Laurent i d’altres. Fa uns mesos va saltar als titulars de la premsa quan va fer pública la seva posició vers el procés sobiranista català, amb termes gairebé ofensius. Tot i ser jueu, sembla que no va heretar l’afició al treball: l’any 2001 va ser condemnat per haver plagiat l’obra de Patrick Rödel “Spinoza, le masque de la sagesse” i aquest 2013 ha tornat a estar condemnat per plagi d’una altra obra. També va tenir una gestió molt controvertida al capdavant del consell de vigilància del diari Le Monde. Té una estreta relació amb dos dels personatges més influents a França, l’expresident Nicolas Sarkozy i l’empresari Arnaud Lagardère.

John Shepard Reed

Americà. Expresident del NYSE y ex-CEO de Citibank. President del Patronat del MIT, el prestigiós institut tecnològic de Massachussetts. Va tenir responsabilitats executives a les temudes Monsanto (l’imperi dels transgènics), Council for Foreign Relations (entitat vinculada a la família Rockefeller) i Rand Corporation (un think tank molt influent als Estats Units), entitats totes tres que sovint fan les delícies dels teòrics de la conspiració. També va ser directiu de Philip Morris, el gegant del tabac.

L’any 2012 els 19 membres del consell d’administració es van reunir setze cops, i es van repartir uns 6,6 milions d’euros en remuneracions, on la part del lleó se la van endur Juan María Nin (2,7 milions) i Isidro Fainé (1,1 milions). Aquesta diferència a favor de Nin es deu a que és també executiu de l’entitat
Pel que fa a les participacions, Fainé té accions de CaixaBank per valor d’uns 2,2 milions d’euros, Nin poc més d’1 milió, mentre que Javier Godó té prop de 5 milions d’euros.

Abertis es defineix com a grup líder internacional en la gestió d’autopistes i d’infraestructures de telecomunicacions. Són els hereus de la històrica Acesa, que va construir les primeres autopistes a l’Estat Espanyol (Montgat-Mataró, 1967). El màxim accionista és “la Caixa”, amb més d’un 25% del capital, seguit pel fons d’inversió CVC amb un 15% i OHL, el grup de Villar Mir, també amb un 15%. Florentino Pérez va ser accionista significatiu fins l’any passat, en que va vendre el seu paquet (el 25% del capital) per fer caixa i aplicar-lo a reduir el deute monstruós de la seva constructora ACS.

En el consell d’administració trobem noms que ens resulten familiars: Salvador Alemany Mas (president), Isidro Fainé Casas (vicepresident), Francisco Reynés Massanet (conseller delegat i marit de Cristina Valls-Taberner), Carlos Colomer Casellas, Leopoldo Rodés Castañer, Marcelino Armenter Vidal, Ricardo Fornesa Ribó, Juan Miguel Villar Mir o Carmen Godia Bull. En total, 20 cadires que regeixen els destins de les autopistes per on circulem, que al 2012 es van repartir 6,6 milions d’euros per la seva pertinença al consell d’administració. El secretari del Consell, però sense rang de conseller, és Miquel Roca Junyent. La participació a l’empresa de les germanes Godia té un valor de mercat pròxim a 500 milions d’euros i les proporciona uns dividends anuals d’uns 25 milions d’euros. El president Salvador Alemany Mas posseeix més de 300.000 accions de la companyia, que tenen un valor de mercat de més de 4,5 milions d’euros, mentre que la participació de Fainé és de més d’1 milió d’euros.

Gas Natural Fenosa és la companyia resultant de la fusió de Gas Natural amb Unión Fenosa (2009). Totes dues firmes ja eren producte de fusions prèvies: Gas Natural, de la unió (1991) de la històrica Catalana de Gas (1843) amb Gas Madrid (1922), mentre que Unión Fenosa havia nascut després de que s’ajuntessin (1982) la gallega Fuerzas Eléctricas del Noroeste (1943) amb la madrilenya Unión Eléctrica (1912).

Els seus principals accionistes són “la Caixa” (35%) i Repsol (30%). Més lluny està l’empresa petroquímica algeriana Sonatrach, que té un 4% del capital. Entremig hi ha els fons d’inversió estrangers, que controlen un 17% del capital i de tant en tant donen un maldecap als gestors.

En el consell d’administració hi trobem noms ben coneguts: Salvador Gabarró Serra (president), Antonio Brufau Niubò (Vicepresident), Rafael Villaseca Marco (Conseller Delegat), Xabier Añoveros Trías de Bes, Demetrio Carceller Arce, Nemesio Fernández-Cuesta Luca de Tena, Felipe González Márquez (l’expresident del govern espanyol), Juan María Nin Génova o Juan Rosell Lastortras. Entre els 19 membres del consell es reparteixen 6,8 milions d’euros, destacant-hi els 1,1 milions de Salvador Gabarró. Per sobre de 250.000 euros hi trobem Antonio Brufau, Rafael Villaseca, Demetrio Carceller o Juan María Nin Génova. D’entre els consellers, qui té el paquet accionarial més gran és Brufau, amb una cartera valorada amb prop d’1,5 milions d’euros.

D’entre els membres del Consell n’hi ha un especialment interessant i que encara no havia fet acte de presència en aquests articles. Es tracta de Xabier Añoveros Trias de Bes, un bon exponent de la burgesia barcelonesa. Descendent dels Trias i Giró (després Trias de Bes), un llinatge estretament vinculat a la universitat i en especial al dret, i casat amb la difunta Julia García-Valdecasas, una altra component de les grans famílies de la ciutat lligades al franquisme. El seu pare va ser Francisco García-Valdecasas Santamaría, un rector de la Universitat Barcelona de la segona meitat dels seixanta famós per les seves purgues de professors amb tendències demòcrates. El seu germà Manuel va ser el metge que va assistir els parts de la Infanta Cristina.

Finalment, Nemesio Fernández-Cuesta Luca de Tena és un dels deu fills que va tenir l’ex-ministre de Franco Nemesio Fernández Cuesta amb María Victoria Luca de Tena, filla del marquès de Luca de Tena i neta de Torcuato Luca de Tena, fundador del diari ABC. A més, el seu avi va ser Raimundo Fernández Cuesta membre destacat de la Falange i ministre de Franco en diverses ocasions.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com