#23 – A game of thrones (quarta part)

De les empreses de l’Ibex35 que teníem previst analitzar al principi d’aquesta sèrie ja només ens queda el sector de la construcció. D’entre les diferents opcions, hem triat dues firmes emblemàtiques: ACS i Ferrovial, totes dues molt vinculades a l’obra pública.

Opus publici

ACS

Si posem sobre la taula el nom de Florentino Pérez, el primer que ens podria venir al cap és la imatge d’un geni de la gestió empresarial, un artista de les finances i, fins i tot, un “ésser superior”, tot en un. Però si ens prenem la molèstia d’analitzar la trajectòria passada i present d’aquest empresari tan poderós, potser comencem a tenir dubtes de si tots aquests adjectius no són força exagerats.

Florentino Pérez Rodríguez (1947) prové d’una família d’adroguers a la qual el negoci li anava prou bé com per permetre’s que el seu fill estudiés la carrera d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports, una de les més elitistes d’Espanya. Allà, el jove Florentino, va fer contactes que més tard resultarien fonamentals per entendre la seva trajectòria professional. El primer d’ells va ser Juan de Arespacochaga, vinculat a l’associació professional d’enginyers i més tard alcalde de Madrid, que va col·locar un Florentino acabat de llicenciar com a directiu d’una entitat anomenada “Asociación Española de la Carretera”, on s’hi estaria cinc anys. Precisament quan Arespacochaga va ser nomenat alcalde de la capital, l’any 1976, aquest va decidir rescatar Florentino Pérez d’aquella associació tan anodina i buscar-li un lloc a l’Ajuntament de Madrid, on romandria fins a 1979. Els tres anys en l’àmbit municipal van resultar una gran inversió per al jove enginyer, atès que coneixeria a Jesús Roa, un alt directiu de Fomento de Obras y Construcciones (FOCSA) i faria els primer contactes amb Alberto Alcocer i Alberto Cortina, coneguts anys després com els “Albertos”. També es faria amic de Juan Torres Piñón, un altre càrrec tècnic de l’ajuntament. Aquests quatre contactes li resultarien de gran utilitat en el futur. En paral·lel, Florentino va emprendre el seu primer negoci, el llançament, conjuntament amb un amic dels temps universitaris, d’una revista anomenada “Guía del Ocio” que acabaria arrelant als quioscos espanyols. Val a dir que els primers anys d’aquesta publicació van ser poc reeixits i no va ser fins a l’entrada de nous accionistes que el projecte agafaria volada. Aquest va estar a punt de ser el primer fracàs de l’enginyer madrileny, però al final va poder vendre la seva participació (1984) traient alguns rèdits.

Tornant al periple funcionarial de Pérez, ben aviat ens trobem el seu primer desencís: l’any 1979 la UCD, partit al que s’havia afiliat i gràcies al qual mantenia el lloc de treball, perd l’alcaldia de Madrid tot i guanyar les eleccions. Un pacte entre socialistes i comunistes fa fora el partit de centre dels principals càrrecs municipals, situació que afecta de ple a Pérez, que de la nit al dia es troba sense feina. De nou, els seus protectors acudeixen al rescat i se’l recondueix cap a la política estatal, on el seu partit sí ocupa el govern. En aquest cas seria l’alcalde sortint de Madrid, José Luis Álvarez Álvarez –que havia substituït Juan de Arespacochaga l’any 1978- qui des del seu nou destí de ministre reclutaria als tècnics de l’Ajuntament que havia tingut al seu càrrec per donar-los responsabilitats més elevades. D’aquesta manera, Florentino tornava a posar-se en òrbita. Però el segon fracàs no trigaria, atès que l’any 1982 la UCD perdria davant dels socialistes les eleccions generals i el partit s’encaminaria acceleradament cap a la desintegració. Calia tornar a començar. Encara sota els efectes del desastre, Florentino i el seu entorn van creure detectar un buit a la política estatal i es van embarcar en una nova aventura. Així va néixer un projecte polític que es va batejar com a “Operació Reformista” o també “Operació Roca”. El pla consistia en crear un partit polític de tendència liberal amb vocació de govern, que pogués cobrir un espectre ampli del electorat, inclosos el dels votants d’UCD que s’havien quedat orfes davant de la immolació del seu partit. En altres paraules, volien fer un transsumpte de Convergència i Unió en versió espanyola. I si aquesta era la idea, qui millor que Miquel Roca Junyent per encapçalar la proposta. Així va començar la relació de Florentino amb Catalunya, que amb els anys resultaria especialment recurrent i fèrtil. L’operació va cristal·litzar en un partit anomenat PRD, Partit Reformista Democràtic, on s’hi van apuntar alguns dels amics de Florentino de l’època de l’Ajuntament de Madrid, com ara Juan Torres Piñón. Entre els fitxatges estrella hi havia l’advocat Antonio Garrigues Walker, proposat pel mateix Miquel Roca. De la seva banda, Florentino es va reservar una posició de gran responsabilitat dins el partit: va ocupar els càrrecs de tresorer i de secretari general. Tres anys després de posar la llavor va arribar l’hora de la veritat amb les primeres eleccions generals a les que s’hi presentaven, les del 22 de juny de 1986. Amb una inversió ingent de recursos –uns 2.000 milions de pessetes de l’època- les expectatives eren molt elevades, però res no va sortir com esperaven i la patacada va ser colossal: zero diputats. Ridícul històric que en alguns membres destacats del PRD es va transformar en indignació la mateixa nit de les eleccions quan van comprovar com qui havia liderat el projecte durant tota la campanya, Miquel Roca Junyent, s’esborrava del fracàs amb un cinisme sense límits dient que li sabia greu la derrota “pels seus amics i companys del PRD”. Vet aquí el segon fracàs de Florentino, que segons diuen va estar força temps sense atrevir-se a sortir al carrer.

En paral·lel a aquesta poc reeixida carrera política, Florentino i els seus influents amics van decidir provar sort en el món empresarial mitjançant la compra d’una empresa constructora que es trobava prop de la fallida. Es tractava de la firma catalana Construcciones Padrós, fundada l’any 1965 i en aquell moment vinculada al grup empresarial de Banca Catalana, entitat a qui li havia construït un emblemàtic edifici a la part noble de Diagonal, molt conegut per l’exuberància de les plantes que cobrien la seva façana. La delicada situació financera de la societat va permetre que l’import de la compra fos molt assequible, uns cinc milions de pessetes, a pesseta l’acció. Aquest va ser el segon contacte de Florentino amb Catalunya, atès que d’ençà la compra de Padrós passaria moltes hores de la seva vida a Barcelona. Cal dir que l’amistat del madrileny amb Miquel Roca era una de les basses per intentar augmentar el volum d’encàrrecs i reflotar la companyia. L’any 1986, tres anys després d’aquesta adquisició, que val a dir no rutllava com esperaven, Florentino, Torres i els altres sospitosos habituals van animar-se a fer una altra compra. Un cop més, el contactes polítics dels amics els van permetre de quedar-se amb una empresa en condicions molt avantatjoses. En aquest cas va ser la constructora Obras y Construcciones Industriales, S.A. (Ocisa), que pertanyia al Banco Urquijo, però a qui feia més nosa que servei. Pagant un preu simbòlic, es van fer amb el control d’Ocisa, però ja no es van atrevir a gestionar-la ells mateixos –facturava sis vegades més que Padrós- i per això van fitxar a una estrella contrastada del món de la construcció, Jesús Roa, a qui hem esmentat més a dalt com a una de les amistats travades de Florentino en la seva època municipal. La capacitat de Roa va permetre que Ocisa passés de les pèrdues a guanyar diners, mentre que Padrós, gestionada per Florentino no acabava de sortir del pou. Les bondats de la gestió de Roa al capdavant d’Ocisa es van materialitzar l’any 1990, quan la constructora va sortir a borsa, generant importants guanys per a Florentino i amics. Però no tots es van repartir el pastís: el grup inicial d’ex-polítics ficats a empresaris ja havia perdut part dels seus elements, que havien anat plegant tips dels enganys de Florentino cada cop que feien una operació.

L’estrella de Jesús Roa s’apagaria poc després, l’any 1992, quan el directiu es veuria implicat en el “Cas Ollero”, un afer de corrupció vinculat a concursos d’obra pública. Podríem pensar que Florentino va fer tot el possible per salvar a l’home que, en certa manera, l’havia fet ric, però la seva reacció va ser l’oposada: el va fulminar per evitar qualsevol mena de contaminació que danyés la marca. La fusió entre les dues companyies de construcció, Ocisa i Padrós, serviria per acabar de fer neteja de tots els directius afins a Roa. La companyia resultant d’aquesta fusió va ser batejada com OCP. En aquesta nova etapa va arribar a l’empresa un personatge que també seria clau en la trajectòria professional de Florentino, el financer José María Loizaga, veritable pioner del capital risc a Espanya.

L’any 1995 l’enginyer madrileny va anunciar la seva intenció de presentar-se a les eleccions a la presidència del Real Madrid. El seu rival va ser Ramón Mendoza, que duia deu anys a la poltrona madridista, però l’aventura va acabar amb un nou fracàs per a l’enginyer de camins. El tercer. El seu poder encara no era prou madur com per assaltar l’emblemàtic club de la Castellana.

A final dels noranta la nova constructora OCP ja era una de les companyies més grans del país, però Florentino i els seus encara volien més, i així va ser com va sorgir la idea de fusionar OCP amb Ginés Navarro, l’empresa constructora vinculada a la família March, els hereus de Joan March Ordinas. L’empresa resultant seria un veritable gegant de l’obra pública i per fi Florentino podria satisfer els seus somnis de jugar a la primera divisió dels constructors. L’any 1997 es va consumar la fusió: el nou gegant de la construcció es diria ACS, Actividades de Construcción y Servicios.

Molt poc abans d’aquesta fusió, es va produir l’enèsim conflicte entre Florentino i els seus companys de viatge. En aquest cas l’espurna que va provocar l’incendi van ser les retribucions excessives que pretenia adjudicar-se el madrileny, en concret un bonus extraordinari de 1.000 milions de pessetes proposat per Loizaga. Els històrics Juan Torres i Jesús Roa –que continuava com a accionista tot i no tenir càrrecs- van estar a punt de fer caure Florentino de la cúpula de l’empresa, tips dels seus excessos, però al final van preferir evitar el conflicte i van vendre la seva participació. Més cadàvers per al body count.

Torres havia acompanyat a Florentino des dels temps llunyans de la política, de manera que es pot intuir la magnitud del trencament. Juan Torres Piñón no és un home conegut per al gran públic, però sí ho és el seu fill, l’arquitecte de les estrelles Joaquín Torres, un habitual dels programes més infectes de la televisió espanyola. Molt recordada va ser una intervenció seva a “Sálvame” de Tele5 denunciant la depressió que havia patit en la seva adolescència quan Florentino li va dir al seu pare “Tu hijo es maricón”. Qui vulgui veure el tipus d’arquitectura que fa Joaquín Torres pot atansar-se al passeig marítim de Gavà i contemplar la magnífica casa que Víctor Valdés es va fer construir fa un parell d’anys i que va captivar al mateix Sheldon Adelson, el d’Eurovegas.

En plena borratxera de diners fàcils i de fama, Florentino va intentar el seu segon assalt a la presidència del Real Madrid. Ara, l’any 2000, ja no hi era Ramón Mendoza, sinó que ocupava la llotja del Bernabéu era el seu delfí Lorenzo Sanz, que en cinc anys havia aconseguit ni més ni menys que dues Copes d’Europa. Però l’enginyer va moure bé els fils i va aconseguir el suport dels principals mitjans de comunicació, fins al punt d’acabar donant la sorpresa i derrotant al llorejat president Sanz. Curiosament, la victòria de Florentino es va fonamentar en el vot per correu, ja que el vot presencial donava el triomf al seu rival. El suport dels mitjans, juntament amb la promesa de fitxar a l’estrella del moment al FC Barcelona, el portuguès Luis Figo, va decantar la balança. L’anunci de que Figo jugaria al Real Madrid no va resultar un farol, sinó que estava ben relligat mitjançant un contracte estrambòtic que segurament el portuguès no va entendre mai. Però fitxar Figo no consistia només en abonar els 60 milions d’euros de clàusula de rescissió, sinó que també implicava resoldre el trencaclosques dels contractes de drets d’imatge, on la multinacional americana Nike hi tenia molt a dir. Un cop de sort va ajudar Florentino perquè l’home clau per desvincular definitivament Figo del FC Barcelona era un jove executiu barceloní procedent d’una de les famílies més influents de Catalunya amb ganes de quedar bé amb el president blanc. Aquest home es deia Sandro Rosell i Feliu. L’hereu de l’empresa d’instal·lacions EMTE va tranquil·litzar Florentino, assegurant-li que faria tot el possible perquè Figo jugués al Real Madrid. I va complir.

La gestió de Florentino al capdavant del club de la capital va començar amb molta empenta, guanyant el títol de Lliga de la temporada 2000/01 i la Copa d’Europa 2001/02. Però aquells triomfs, lluny d’indicar l’inici d’una època brillant, van ser més aviat un miratge. El pas dels anys sembla demostrar que aquelles dues primeres temporades van resultar més fruit de la inèrcia del club –que als anys 1998 i 2000 ja havia quedat campió d’Europa- que no pas resultat d’una gestió encertada. També cal tenir en compte que el gran rival del Real Madrid va estar liderat entre 2000 i 2003 per Joan Gaspart, un president nefast que esdevindria un veritable aliat involuntari dels madridistes.

L’arribada de Florentino a la presidència va estar marcada per un escàndol de grans dimensions, com va ser la requalificació dels terrenys de la ciutat esportiva del club, que els va permetre de vendre les parcel·les per uns 80.000 milions de pessetes. Amb aquesta xifra ingent de diners van poder sanejar el club –que estava endeutadíssim- i dedicar-se a comprar jugadors de primer nivell. Com que la “carta Figo” havia sortit bé, Florentino es va engrescar i va decidir fitxar una estrella rutilant cada temporada, en el que es va conèixer com “El Madrid de los galácticos”. Després del portuguès vindrien Zidane, Ronaldo Nazario i Beckham, però el resultat va ser cada cop pitjor. Una altra característica dels seus mandats va ser la consagració de la llotja del Santiago Bernabéu als negocis d’alta volada, integrant a la seves juntes directives a empresaris com Fernando Fernández-Tapias, Vicente Boluda Fos o Fernando Martín Álvarez.

El primer gran fracàs de Florentino al capdavant del club blanc es produiria l’any 2002, enmig de les celebracions del centenari de l’entitat. Van demanar organitzar la final de la Copa del Rei al seu estadi, el Santiago Bernabéu, amb la seguretat de que guanyarien el títol i podrien fer una festassa. Tal com estava previst, van anar passant eliminatòries, fins a arribar a l’esperada final, on com a convidat de pedra hi actuaria el Deportivo de la Corunya. Però ben aviat es van tòrcer les coses, quan als sis minuts de partit els gallecs es van avançar en el marcador. Abans del descans el Deportivo ja guanyava per zero a dos i la remuntada èpica del Real Madrid no va arribar mai. Els gallecs es van fer amb la victòria, desmuntant la festa que tenien preparada els blancs i deixant Florentino amb un pam de nas. El títol de Lliga de la temporada 2002/03, contra un FC Barcelona en descomposició presidit per Joan Gaspart i Enric Reyna, marcaria l’inici del declivi del Real Madrid de Florentino, per al qui el període 2003-2006 es convertiria en un veritable infern, amb el Barça de Joan Laporta i Ronaldinho al davant. L’any 2006 va dimitir, abans de que els madridistes es comencessin a preguntar si de debò era tan bon gestor com deia la propaganda oficial. El quart fracàs sonat.

Tornant al món de la construcció, cal dir que el conglomerat ACS va arribar just a temps per treure profit de la bombolla de l’obra pública i de la promoció immobiliària que va viure Espanya durant una dècada. Això li va permetre de generar excedents amb escreix com per dedicar-se a absorbir d’altres firmes del sector. L’any 2002 ACS va aconseguir comprar Dragados, el seu competidor directe, al Banco de Santander. Va ser una operació de 900 milions d’euros que sobretot li permetia passar a ser la companyia líder d’Europa. Amb una posició preeminent en el sector de la construcció, va ser el moment de diversificar els negocis per a quan vinguessin les vaques magres i també per satisfer les ànsies de grandesa de Florentino. L’any 2005, de nou el Banco de Santander es desprenia d’un actiu en benefici d’ACS. En aquesta ocasió es tractava un paquet accionarial molt important de l’elèctrica Unión Fenosa. L’operació de venda va estar a punt de tancar-se amb un consorci liderat per Amancio Ortega, però en la foto-finish, Florentino va aconseguir que Botín canviés d’opinió i li vengués el 22% tan desitjat de l’elèctrica galaico-madrilenya. Només un any després d’aquesta operació, l’enginyer madrileny va donar una altra queixalada al sector elèctric amb la compra del 10% del gegant basc Iberdrola.

L’objectiu perseguit no era un altre que apropiar-se de les dues companyies elèctriques per poder-les fusionar i esdevenir el gran magnat de l’energia a Espanya. Però no comptava amb que l’entitat basca estava a disposada a defensar-se al preu que fos, liderada per un dels pocs homes amb un ego i unes ínfules encara més grans que les de Florentino, el salmantí Ignacio Sánchez-Galán, de qui hem parlat en anteriors escrits. La batalla que es va iniciar aquell 2006 va ser èpica, amb l’agreujant de que ens trobem en uns temps en que les grans operacions financeres es fan gairebé íntegrament a crèdit, el que significa que encara que una inversió no doni la rendibilitat esperada, les quotes del préstec s’han de satisfer igualment, circumstància que afegeix dramatisme a les negociacions que es dilaten en el temps. La guerra entre els dos gegants de l’Ibex es va perllongar durant sis anys, ja que no seria fins al 2012 quan Florentino llançaria la tovallola i reconeixeria la dolorosa derrota davant de Sánchez Galán. El cinquè fracàs de l’ésser superior, aquest de dimensions colossals, estava servit. Una lluita tan dilatada en el temps va acabar deixant danys significatius ACS, ja que l’empresa estava extremadament endeutada. El balanç de la companyia constructora estava tan desequilibrat, que al maig de 2012 el New York Times va publicar un article en que es posava a ACS com a paradigma de la mala gestió de les grans empreses espanyoles.

La gestió de Florentino al capdavant d’ACS també ha tingut molts punts de contacte amb Catalunya, sobretot a través dels seus socis i aliats de “la Caixa”. Durant força anys ACS va ser un accionista significatiu d’Abertis, l’empresa vinculada històricament a “la Caixa” i que està dirigida per Salvador Alemany. La relació entre totes dues entitats era molt estreta, i més encara entre els seus primers executius, ja que Florentino va fer molts intents de fitxar Alemany, degut a l’admiració professional que li professava. Degut a aquesta participació accionarial d’ACS –que en alguns moments va se superior a la de “la Caixa”– podem dir sense incórrer en cap falsedat que part dels diners que tots ens deixàvem als peatges d’Acesa acabaven anant a la butxaca del madrileny. Finalment, l’any 2012, ofegat pel fort endeutament de la seva companyia, Florentino es va despendre de la participació a Abertis.

La temporada futbolística 2008/09 va veure renéixer el FC Barcelona, després de dos anys de fracassos. Els artífexs van ser aquest cop el president Laporta i la seva aposta arriscada, Josep Guardiola. En aquesta tessitura, Florentino va decidir tornar a presidir el club blanc, amb l’objectiu prioritari d’aturar els barcelonistes, que no només guanyaven, sinó que enamoraven pel seu joc. Aquesta segona etapa a la presidència va resultar una versió exacerbada de la primera, amb una despesa en fitxatges encara més gran i amb un ús sense precedents del joc brut en el seu intent per acabar amb els èxits del blaugranes. La voracitat del Real Madrid per engolir els cromos de moda al futbol europeu no va tenir aturador, i així van anar desfilant pel club blanc jugadors com Kakà, Cristiano Ronaldo, Xabi Alonso, Benzema, Özil, Di María, Khedira o darrerament Bale. Però de tots els fitxatges, el de més transcendència a va ser a la banqueta, amb la contractació del portuguès José Mourinho. El tàndem Florentino- Mourinho va recórrer a les estratagemes més sinistres per danyar el FC Barcelona, inclosa la propagació de sospites sobre dòping dels catalans i de suposades ajudes arbitrals, però mai no va tenir èxit. No deixa de ser curiós, però, que la junta directiva de Sandro Rosell no defensés mai l’entitat davant d’aquests atacs injustos. Sembla que van preferir mantenir la seva excel•lent relació amb Florentino Pérez abans que protegir la imatge del club que gestionaven. En els primers anys de la segona etapa de l’enginyer madrileny al capdavant del Real Madrid només van aconseguir dos títols: la Copa del Rei 2010/11 i la Lliga 2011/12, tots dos triomfs enfosquits per una sèrie d’arbitratges escandalosos que van resultar decisius en la consecució dels títols. Finalment, a la temporada 2013/14 el president blanc ha aconseguit el seu gran somni: tornar a guanyar la Copa d’Europa, un desig que s’esvaïa any rere any des de 2002. Després d’una inversió colossal de gairebé 1.200 milions d’euros en fitxatges i d’un seguit de circumstàncies coincidents, com ara sortejos de la UEFA tremendament afortunats i alguns arbitratges favorables en moments clau, els blancs s’han fet amb “La décima”.

Però l’aparició de Florentino als mitjans més sorprenent en els darrers temps ha estat arran dels seus lligams amb el frustrat projecte Castor, el magatzem de gas natural instal·lat davant les costes de Tarragona i Castelló. Aquest projecte havia de ser el magatzem de gas amb més capacitat d’Espanya, però al final ha resultat un fiasco de grans dimensions. L’empresa propietària és Escal UGS, que està participada majoritàriament (67%) per ACS. Amb posterioritat a l’escàndol dels cinc-cents terratrèmols, s’ha sabut que la inversió d’Escal UGS estava lligada a una indemnització milionària en cas de que l’Estat es fes enrere i per algun motiu obligués a tancar la instal·lació. Aquesta indemnització sembla que pot ascendir a més de 1.400 milions d’euros.

El grup de principals accionistes d’ACS es redueix a una llista molt breu: en primer lloc, la família March, amb més d’un 18% del capital que, amb la cotització actual, equival a uns 1.800 milions d’euros; en segon lloc, Florentino Pérez, amb el 12,5%, valorat en uns 1.200 milions d’euros; en tercer lloc, el fons d’inversió internacional Southeastern, amb un 9% (uns 750 milions d’euros); en quart lloc, els “Albertos”, amb un 8,5% (uns 900 milions d’euros); i en cinquè lloc, la família Fluxà, amb un 5,5% (uns 550 milions d’euros). Aquest grup selecte d’accionistes controla més del 50% de la societat, el que implica tenir el poder absolut sobre l’empresa.

La família March està comandada actualment pels germans Juan i Carlos March Delgado, tots dos nets de Juan March Ordinas, el cèlebre magnat balear. Els negocis familiars s’estructuren a partir de dos eixos: la Banca March i la Corporación Financiera Alba, on s’integren les participacions empresarials. Tenen una fortuna en borsa d’uns 2.000 milions d’euros, la quarta d’Espanya només superats per Amancio Ortega, la família Del Pino i Sandra Ortega.

Els “Albertos”, que ja han sortit citats més d’un cop en aquest text, són els cosins germans Alberto Cortina Alcocer i Alberto Alcocer Torra, uns vells coneguts al món financer madrileny. Alberto Cortina és fill de Pedro Cortina Mauri, natural de la Pobla de Segur i ministre i diplomàtic del franquisme, a més de fundador a Espanya de la cervesera San Miguel. El germà gran d’Alberto Cortina, Alfonso, va ser president de Repsol durant els anys noranta per mandat del govern Aznar i també president d’Inmobiliaria Colonial, així com conseller de Mutua Madrileña. De la seva banda, Alberto Alcocer és fill de l’agent de canvi i borsa José María Alcocer Moreno i de Maria del Carmen Torra Oliveras. Tots dos cosins no només comparteixen avi –l’ex-alcalde de Madrid en temps de Primo de Rivera Alberto Alcocer y Ribacoba- sinó que durant força anys van estar casats amb dues germanes, les multimilionàries Alicia i Esther Koplowitz Romero de Juseu. Las infidelitats dels financers van acabar amb els dos matrimonis d’una tacada, però ja havien tingut temps de fer créixer la seva fortuna gràcies a Construcciones y Contratas, l’empresa dels sogres.

La família Fluxà és una de les més poderoses de les Balears, circumstància que es comprova fàcilment fent un cop d’ull a les empreses que controlen: el gegant del turisme Iberostar, la firma de roba Camper i la marca de sabates Lotusse. La fortuna familiar està estimada entre els 1.000 i els 1.200 milions d’euros.

En el consell d’administració d’ACS trobem els següents noms:

  • Florentino Pérez, com a president i conseller delegat.
  • Antonio García Ferrer, Agustín Batuecas Torrego i José Luis del Valle Pérez, com a consellers executius.
  • Com a representants de la família March: Pablo Vallbona Vadell (conseller de Corporación Financiera Alba), Juan March de la Lastra (conseller de Corporación Financiera Alba i d’Indra) i Santos Martínez-Conde Gutiérrez-Marquín (conseller delegat de Corporación Financiera Alba i Conseller d’Acerinox).
  • Com a representants dels “Albertos”: Javier Echenique Landiríbar (procedent de les elits basques, conseller de Repsol, de la paperera Ence i vicepresident del Banc de Sabadell), Javier Monzón de Cáceres (president de la tecnològica Indra, empresa molt vinculada a diversos serveis d’intel·ligència) i Manuel Delgado Solís, advocat.
  • Com a representant de la família Fluxà: Sabina Fluxà Thienemann.
  • Com a representant de la societat de Florentino Pérez: Julio Sacristán Fidalgo, també conseller de la concessionària d’autopistes Aumar.
  • José María Loizaga Viguri, pioner del capital risc a Espanya a través de Mercapital. També ha estat president de Bodegas Barón de Ley, i conseller de Banca Rothschild, Suez, Otis Zardoya, Lácteas García Baquero, Unión Fenosa. Actualment és president de Bodegas Lan i Otis Zardoya. És commandeur de l’orde de Léopold II. Figura com a conseller independent extern.
  • José Álvaro Cuervo García, economista molt vinculat al món universitari i de la investigació econòmica. És conseller de Bolsas y Mercados i de la portuguesa Sonae. És conseller independent extern.
  • Joan David Grimà Terré, economista català format al Banco Santander, d’on va sortir fa no gaires anys a canvi d’una indemnització de vuit milions d’euros. També és conseller de Teka. Figura com a conseller independent extern.
  • Miquel Roca Junyent, soci-president del despatx d’advocats Roca Junyent, conseller d’Abertis, conseller d’Endesa i president de la Fundació Abertis. És conseller independent extern.

L’any 2012 aquest consell d’administració es va repartir una remuneració d’uns 9,5 milions d’euros. A l’exercici 2011 el grup ACS va obtenir uns beneficis de 962 milions d’euros (dels quals 120 milions van anar directament a la butxaca de Florentino Pérez), però al 2012 el desgast provocat per la “guerra elèctrica” van deixar unes pèrdues de prop de 2.000 milions d’euros.

A qui vulgui aprofundir en la figura de Florentino Pérez, li resultarà molt útil la lectura de llibre “Florentino Pérez, retrato en blanco y negro de un conseguidor”, de Juan Carlos Escudier.

 

Ferrovial

Al seu torn, Ferrovial és un empresa històricament vinculada al món dels ferrocarrils, com es pot deduir del seu nom. La va fundar l’enginyer de camins Rafael del Pino Moreno l’any 1952 i actualment està dirigida pel seu fill, Rafael del Pino y Calvo-Sotelo, que va accedir al càrrec de màxim executiu l’any 2000. Durant aquests més de cinquanta anys d’existència, l’empresa s’ha diversificat de forma considerable i ara ja actua en molts àmbits de negoci: construcció, concessions, promoció immobiliària, telecomunicacions, etc.

El fundador de l’empresa, Rafael del Pino Moreno es va mantenir al capdavant de l’organització fins a la seva jubilació l’any 2000, amb vuitanta anys d’edat. Només quatre anys després de deixar els càrrecs executius, es va trencar l’esquena en un accident mentre navegava amb el seu iot per l’oceà índic. Degut a això, va passar els seus quatre últims anys de vida immòbil, confinat a una cadira de rodes. Inesperat final per a un dels homes més rics i connectats de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. Estava casat amb Ana María Calvo-Sotelo, la germana del qui fou president del govern Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, i era cosí segon de José María López de Letona, antic governador del Banc d’Espanya.

L’any 1999 els Del Pino van decidir treure a borsa una part important de la societat –aproximadament un terç- amb el que van aconseguir uns ingressos de prop de 900 milions d’euros, o el que en aquella època eren 145.000 milions de pessetes.

L’empresa està controlada de manera aclaparadora per la família Del Pino, un fet inusual en companyies tan grans. El paquet dels fills del fundador és ni més ni menys que del 43% del total, valorat en uns 5.000 milions d’euros. Atès el gran percentatge de free-float de l’empresa –gairebé un 50%- les altres participacions significatives estan a molta distància del paquet de control: els fons d’inversió Southeastern i Black Rock controlen només un 4,8% i un 3%, respectivament. La facturació al 2013 va ser de més de 8.000 milions d’euros, amb un benefici net de més 700 milions, dels quals gairebé 300 milions van anar a parar a les butxaques de la família Del Pino.
En el consell d’administració trobem els següents noms:

  • Els germans Rafael i María del Pino, el primer d’ells com a president del consell. Rafael, a més, és conseller de l’asseguradora Zurich.
  • Santiago Bergareche, titular d’una participació valorada en uns 40 milions d’euros, també és conseller del grup de comunicació Vocento (ABC, El Correo, Cadena COPE, Cadena Cien, etc.) i expresident de la petroliera Cepsa i de Dinamia. És conseller independent.
  • Joaquín Ayuso, conseller delegat del grup fins a finals de 2012, quan va ser cessat amb una indemnització de 8,1 milions d’euros. Es manté com a conseller extern.
  • Iñigo Meirás, conseller delegat, substitut de l’anterior. És conseller executiu.
  • Gabriele Burgio, gestor de llarg recorregut. Va ser president d’NH Hoteles durant prop de vint anys, fins al 2011, en que va cedir la presidència a canvi d’una indemnització de 6,5 milions d’euros. És conseller independent.
  • Jaime Carvajal Urquijo, membre d’una de les famílies de més tradició a Espanya, no debades forma part de la noblesa. És l’actual marquès d’Isasi. Està casat amb María Isabel de Hoyos y Martínez de Irujo, duquesa d’Almodòvar del Río i es fill de Francisco de Borja Carvajal y Xifré i de Isabel de Urquijo y Landecho. El seu fill Jaime està casat amb la marquesa de Mirabel, mentre que la seva filla Victoria ho està amb Bruno Entrecanales, membre d’una altra nissaga fonamental de constructors. El seu germà gran, Ignacio, és el comte de Fontanar, mentre que la seva germana Isabel està casada amb Ignacio Gómez-Acebo y Duque de Estrada, una altra família de pes. Sens dubte, es tracta d’un dels rècordmans nacionals de presència a consells d’administració, ja que ha ocupat, entre d’altres, els de Banco Urquijo –com a president-, Ford España –també com a president-, Telefónica, Unión Fenosa, Nabisco, Morgan Stanley, Aviva, Solvay, ABB o Ericsson España. A Ferrovial figura com a conseller independent.
  • José F. Sánchez-Junco Mans, antic Director General d’Indústria i de Siderúrgia als anys vuitanta, sota els governs de Felipe González. És també president i accionista de Maxam, l’antiga Explosivos Río Tinto i conseller de Dinamia. És conseller independent.
  • Juan Arena de la Mora, expresident de Bankinter i conseller de Prisa, Melià, Almirall i Everis, entre d’altres. És conseller independent.
  • Santiago Fernández Balbuena, conseller de Telefónica. Prové dels mercats financers, havent treballat a Société Générale i a Beta Capital. És conseller independent.

La remuneració global del consell d’administració durant l’any 2013 va ascendir a 12,8 milions d’euros.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a #23 – A game of thrones (quarta part)

  1. laindepe ha dit:

    Gràcies per ajudar-nos a ser una mica menys ignorants

  2. Felb ha dit:

    La “imparcialitat” del text és acollonant, quina pèrdua de temps. Que Floren es un mafiós ho saben tots, més o menys la mania i/o enveja que processa m’autor envers tot el que tingui res a veure amb la capital.
    Per acabar, el que tenim aquí és encara pitjor que la Central Lechera, periodisme de qualitat i objectiu….Jaja.

  3. òscar ha dit:

    Això del Rosell i el Figo segur que és veritat? Seria un escàndol que ningú ho hagués dit fins ara.

    • Roger Vinton ha dit:

      Ho reconeix ell mateix en un llibre.

    • Roger Vinton ha dit:

      Ho explica ell mateix (Sandro Rosell) en un llibre.

      • Rafa ha dit:

        El artículo es muy interesante y no dudo que se ha informado bien; sólo le indicaría que en ningún caso Rosell, pueden calificarse como “…procedent d’una de les famílies més influents de Catalunya” . Rosell procede de una familia menestral venida a más. Otra cosa es que tenga ínfulas de patricio catalán

      • Roger Vinton ha dit:

        Gracias por los comentarios. Considero a la familia Rosell influyente por su papel en la fundación de Convergència Democràtica de Catalunya y por el peso de su empresa, EMTE, durante los gobiernos de Pujol. No son burguesía “antigua”, pero tienen peso.

  4. Jaume ha dit:

    Felicitats senyor Vinton, per la manera que té d’escriure i la capacitat de treure totes aquestes dades.
    Crec que el millor que podria fer aquesta junta directiva és plegar, per el bé del Barça i de la societat catalana.

  5. Mir ha dit:

    Sr: Viton, la meva més cordial felicitació, el seu bloc es imprescindible per saber “qui es qui” en la “casta”, expressió que últimamant a fet fortuna. Gràcies i que no decaigui.

  6. galifardeus ha dit:

    Aixó si és periodisme d’investigació!. Molt bon article

  7. Retroenllaç: Impunitat total

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s