Qui més qui menys sap que les piràmides de l’altiplà de Gizeh -Kheops, Kefren i Micerí- són l’últim vestigi de les meravelles del món antic. Són una icona, són un prodigi de l’arquitectura i són el principal motiu pel qual cada any milions de turistes posen els seus peus al polsegós terra del sud d’El Caire. Però mirat des d’un altre punt de vista, les piràmides no són més que un munt de pedres amuntegades, no són res de vida o mort, i ni tan sols tenen incidència en el nostre dia a dia. És més, qualsevol de nosaltres podria morir sense haver-les visitat i no passaria res. Però, saben què? Si resultés que m’assabento que un grup de sonats pensen volar-les amb dinamita -ja sigui per motius religiosos, per ignorància o per mala llet, com deia l’ex-profeta- de ben segur que entraria en pànic i faria tots els possibles per evitar-ho. Perquè hi ha elements que formen part de la nostra essència com a éssers culturals i no ens podem permetre perdre’ls de cap manera, amb l’afegit que un cop perduts són irrecuperables.

Doncs bé, això que em passa amb les piràmides d’Egipte em passa també amb el Barça: ni em dona de menjar, ni la meva vida depèn d’ell, ni defineix el meu dia a dia, però em mobilitzaré amb totes les meves forces si em trobo davant la certesa que algú l’està destruint. Avui, setembre de 2017, tinc aquesta certesa.

Tirem enrere un parell d’anys, i situem-nos a la vigília de les eleccions del club, celebrades el 18 de juliol de 2015. Aquí mateix vam fer una sèrie d’escrits explicant que calia desallotjar Bartomeu i la seva junta de la cadira de comandament del Barça. Ens expressàvem així:

Som conscients que en aquell moment alguns lectors van pensar que “tot ho pintàvem molt malament”, perquè no s’adonaven que les llavors del caos ja estaven començant a arrelar. És més, 25 mesos després d’aquelles eleccions estem força pitjor del què ens atrevíem a pronosticar. Recapitulem.

Durant la campanya de 2015 sabíem moltes coses sobre la Junta: que havien substituït Unicef per una dictadura islàmica perquè Rosell i companyia hi tenien interessos; que el model de joc no els importava el més mínim, que el planter era una molèstia i que, en general, no paraven de mentir. Els tres grans encerts de Laporta -en paraules del mateix Rosell- van ser “Unicef, fer fora els violents de l’Estadi i fitxar Pep Guardiola”, però curiosament poc temps després ens trobàvem amb Qatar, els violents dins de casa i Pep Guardiola lluny i menystingut. I per acabar-ho d’adobar, mentides esquitxant-ho tot: de les sortides de Thiago i Abidal, als partits en horaris aptes per a menors, passant pel preu de Neymar o la sanció de la FIFA. (Qui desitgi un relat complet i ordenat de tot aquest desgavell el trobarà en el seguit d’articles que esmentàvem al començament).

Sabíem tot això, però encara no sabíem que Sandro Rosell acabaria a la presó per emblanquiment de capitals i que el seu successor Bartomeu seria tan pocavergonya com per imputar el club per alliberar-se d’un delicte que ell mateix havia comés, com va fer amb motiu del cas Neymar. Tampoc no sabíem que l’acció de responsabilitat que havien posat en marxa l’acabarien perdent i, en conseqüència, provocant quantioses pèrdues al club en concepte d’honoraris del bufet Cuatrecasas. En altres paraules, sabíem que l’acció de responsabilitat era injusta i, fins i tot, immoral, però amb la sentència de maig de 2017 vam descobrir que, a més, no tenia fonaments jurídics. En aquella vigília electoral tampoc no érem conscients de que la junta de Bartomeu feia negoci a costa del soci amb les entrades i, per descomptat, tampoc no havíem pogut assistir al delirant mercat de fitxatges d’aquest estiu, en què el club, i en especial la seva hipertrofiada estructura esportiva ha fet un ridícul clamorós que ha traspassat fronteres.

Seria també interessant repassar els comptes de l’entitat a tancament de l’exercici 2016/17, però no ha estat possible perquè hores d’ara no han aparegut a la pàgina web del club i tampoc no se n’ha fet presentació oficial.

Queda clar que la gestió de Rosell va ser molt deficient, però aquest apèndix en forma de Bartomeu que ens ha regalat el destí (o millor dit, els 25.823 desorientats) supera qualsevol previsió per nefasta que fos, transformant el mateix Joan Gaspart en un simple aprenent del món del disbarat.

No podem ignorar que aquesta màfia que s’ha apoderat del club -no crec que ningú es pugui escandalitzar per etiquetar-los així, atès que el seu líder és a la presó per pertinença a organització criminal- compta amb molts suports rellevants entre els mitjans de comunicació -el Grupo Godó i ells són part de la mateixa substància, mentre que TV3 ha adoptat una postura impròpia d’un mitjà públic- però perquè destrossessin impunement el club el paper de l’oposició ha estat determinant per la seva passivitat difícilment justificable. La infinitat de grups i plataformes que orbiten al voltant del club integrats per socis descontents amb la gestió han estat incapaços d’articular un discurs d’unitat per tal de fer fora la Junta, en molts casos per causa de les aspiracions presidencials d’un grapat dels opositors, que degut a una por atàvica a desgastar-se abans d’hora han optat per veure impassibles com el Barça anava caient a trossos.

Més enllà de la seva inacció, l’oposició ha comés un altre error que ha acabat esdevenint transcendental. La identificació de tothom qui vota Bartomeu com a nunyista clàssic de recopes i superàvit és una imatge distorsionada de la realitat. Entenem que caure en la idealització de l’enemic és una errada molt comuna, però si tens veritables aspiracions a governar el club cal una anàlisi més acurada. Per començar, hi ha 85.000 socis que no van votar neonunyisme, per tant, es disposava d’un terreny fèrtil on treballar; per altra banda, i potser la més important, no tots el 25.823 que van donar suport al Nobita d’Esade responen a l’estereotip del nunyista tronat de Mundo Deportivo oliós i odi visceral a Guardiola. Cal obrir els ulls i adonar-se que no tothom viu el Barça amb la mateixa intensitat com ho fem alguns apassionats: per a molts, el club existeix només el diumenge i el dimecres, quan la pilota roda, mentre que la vida diguem-ne “política” de l’entitat no els interessa els més mínim. Voten al poder per pura inèrcia. No tenen esma d’informar-se sobre el que va més enllà del terreny de joc. Aquí és on calia haver fet queixalada, aquí era on s’amuntegava la matèria primera que hagués permès decantar la balança. Un agermanament de les forces opositores, tant se val si sota el nom de “santa aliança” o etiquetats com a “siberians”, hagués facilitat la feina. Els dinars, sopars i contubernis diversos amb els ja convençuts de la necessitat de canvi no serveixen per a res. En canvi, una tasca de formigues d’anar incorporant a gent poc o mal informada sobre el club hagués produït un efecte de taca d’oli. Si a això li afegim habilitats de caire més estratègic, com ara saber implicar els polítics en aquesta guerra, les possibilitats d’èxit hagueren estat importants. Això últim no és pas una quimera: n’hi havia prou en saber transmetre la idea de què el Barça és un element clau en el Procés -una estructura d’Estat, en el seu llenguatge- perquè els partits independentistes s’hi haguessin abocat. Com? Molt fàcil: per exemple, evitant que la direcció d’esports de Televisió Catalunya hagués caigut en un servilisme intolerable cap a la Junta de Bartomeu. Per si queda algun ingenu a aquestes altures de text, els recordarem que l’anterior cap d’esports de la cadena, Josep Maria Farràs (sí, el del billar a 3 bandes) va fitxar pel Barça a inicis de 2017, en un cas claríssim de “portes giratòries”, allò que tan critiquem als polítics.

Bé, fet el diagnòstic i aportades les proves de la patologia greu que afecta al Barça, mirem endavant per estudiar com podem sortir ben parats d’aquesta situació. En primer lloc, cal definir i blindar la configuració medul·lar de l’entitat blaugrana. No crec que descobrim la sopa d’all si posem negre sobre blanc els següents elements com a pilars de la genètica del club:

• Estructura de la propietat (socis)
• Model de joc propi
• Vector de catalanitat
• Planter
• Imatge internacional de singularitat
• Seccions

Tanquem el cercle: per recuperar aquestes essències (i potser també per salvar al club de danys irreparables) cal fer fora els actuals gestors. Atès que no fan intenció de plegar per ells mateixos i que les properes eleccions no toquen fins el 2021, cal recórrer sens dubte al mecanisme d’emergència conegut com a vot de censura. L’etern candidat Agustí Benedito ha tingut el coratge de fer un pas endavant i iniciar els tràmits d’aquest procés. Per descomptat, des d’aquí donem suport total a aquesta iniciativa. Sembla un repte difícil, pel fet que cal recollir 16.570 signatures en un període de temps relativament curt, però mirat des d’una altra perspectiva cal tenir en compte que el candidat Joan Laporta, ell sol, va obtenir 15.615 vots a les eleccions de 2015, en una contesa que només durava un dia i que únicament tenia una seu on exercir el vot.

Hi ha pressa en recuperar el Barça? Sí, i podríem donar molts motius, però tots queden resumits en un: aquest any Leo Messi ha fet els trenta. Aquest comodí que la providència ha posat generosament a les nostres mans està en risc de retirar-se havent estat desaprofitat i això seria imperdonable.

Cal que tots els culers de bé s’impliquin en aquest vot de censura… parlin amb tots els socis amb qui habitualment tenen punts de vista discordants, expliquin-los la veritat, facin proselitisme allà on vagin i busquin avals sota les pedres. Ens ho juguem tot.

Escrivim aquestes línies amarats en l’emoció dels esdeveniments de les darreres setmanes, en què hem mirat als ulls a la maldat absoluta, des de la ignorant que proclama que el seu déu es més gran, fins a la nauseabunda que habita al més profund de les clavegueres i que s’escuda darrere la lletra final de l’alfabet. Però aquestes també són línies que traspuen censura, perquè al poder cal fiscalitzar-lo i evitar els abusos. Viure en societat, esdevenir ciutadans, ens obliga a no tancar els ulls davant el que afecta a la comunitat, encara que circumstancialment ens pugui tocar de lluny.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com