Qualsevol seguidor habitual d’aquests escrits haurà observat que en els darrers mesos l’activitat en aquest racó del ciberespai ha estat més aviat minsa. No ha estat així per manca d’idees ni per desídia, ans al contrari: el motiu d’aquest silenci era un projecte de gran volada en el qual hem estat involucrats i que ens absorbia totes les hores disponibles. Ara, per fi, ja hem enllestit la feina i en qüestió de dies la podrem compartir amb tots els lectors.

En vista de l’èxit dels textets #8 i #16, en què parlàvem de les relacions entre les famílies més poderoses i acabalades del país, va anar prenent forma la idea de plasmar en un llibre un estudi més profund sobre el particular. Després d’algun intent no reeixit —les coses arriben quan arriben i no pas abans, encara que la impaciència ens devori— fa un cert temps es van alinear les circumstàncies i vam poder començar a bastir el projecte. Havent fet una feinada ingent, amb afectació sobre la salut inclosa, l’objectiu s’ha aconseguit: disposem, per fi, d’un mapa complet de les relacions entre els poderosos del país. No es tracta ni de bon tros del primer estudi sobre les grans famílies —ja n’hi ha i de molt bons— però sí que és pioner en un determinat enfocament: hem posat l’accent en la seva influència en el dia a dia dels ciutadans a través de les firmes que controlen i també en els vincles, sovint desconeguts, entre els diferents clans protagonistes. Un altre aspecte que ens ha interessat remarcar és l’origen de les fortunes que apareixen en el llibre, mirant d’explicar-ho d’una manera atractiva que defuig l’ensopiment d’alguns tractats magistrals que analitzen la història.

Sovint se’ns pregunta per la identitat de l’autor dels escrits signats per Roger Vinton, com si aquest detall tingués transcendència a banda de satisfer una curiositat natural dels lectors. Per nosaltres, com més s’allunyi el focus de l’autoria, millor: tant se val si l’autor és un home o una dona; un estudiós solitari o un grup d’experts en diferents matèries. El que val és el resultat i no les mans que es passegen pel teclat. Ha de transcendir el missatge i no pas l’emissor, que sempre hauria de ser secundari. Ja sabem que això, en l’edat d’or de la crítica ad-hominem, és una aposta a contracorrent, però hi creiem fermament. Som conscients que vivim a un país de trinxeres, on bona part de la gent es creu acríticament els del seu bàndol i menysprea sense contemplacions els arguments de qui està a l’altre costat; per tant, resulta gairebé una provocació afirmar que l’emissor del missatge és intranscendent, però pensem que val la pena fer l’esforç. Al cap i a la fi, confrontar opinions i obrir-se a altres punts de vista sempre enriqueix. Si us plau, menys llegir o escoltar aquells qui confirmen les nostres creences preestablertes i més parar atenció als qui ens poden ajudar a trobar punts febles en els nostres arguments. Nosaltres no tenim cap interès en defensar postures que s’allunyin de la veritat, encara que aquesta alguns cops sigui dolorosa.

Un llibre pot canviar un país? Potser no, però de ben segur que el contingut d’un llibre pot fer que els seus lectors es mirin el país amb uns altres ulls. Aquesta és una de les reaccions probables dels qui llegeixin La gran teranyina. El contingut és sobretot informatiu, de manera que les opinions i les conclusions seran cosa del lector. No es tracta d’adoctrinar, sinó d’obrir ulls. Un cop vista la fotografia panoràmica que presentem, les reaccions i les eventuals mostres d’insatisfacció respecte la realitat catalana dels nostres dies poden unir a personatges situats a posicions ideològiques oposades, o dit d’una altra manera, no seria estrany que David Fernàndez coincidís en l’anàlisi amb Xavier Sala-i-Martin, per esmentar un parell de noms.

L’estructura del llibre és poc convencional, en el sentit que el lector arribarà a un mateix punt a través de diferents fils de la teranyina que hem dibuixat, de manera que sovint tindrà una sensació de déjà-vu molt intensa. Hem mirat d’evitar les remissions a altres capítols perquè el text no sigui carregós i perquè, fet i fet, no s’adeien amb l’objectiu: preferim que els que transitin per les pàgines del llibre visquin la sensació que “això ho he llegit en algun altre lloc” sense previ avís, o sigui, que experimentin l’equivalent a l’“aquesta cara em sona” que mormolem quan ens presenten a algú a qui ja teníem vist.

Al llarg d’aquesta experiència lectora ens endinsarem en una matinada de 1958 que, en certa manera, va modificar la configuració del Poder al país. Coneixerem una noia segrestada que va resultar que pertanyia a una família més important del que ens van explicar els mitjans. Pujarem a un gratacel amb vocació d’acollir els poderosos des de fa gairebé mig segle. Visitarem una mansió de conte de fades que tenim molt vista, però que no sabem a qui pertany. Traspassarem les portes de Can Barça per descobrir com hi ha penetrat el poder al llarg dels darrers cent anys. Viurem un munt d’històries més que, amb seguretat, ens faran dir “I com és que jo no ho sabia, això?” I contínuament comprovarem com l’ombra del passat es projecta sobre el present per dibuixar la realitat que habitem.

Les més de quatre-centes pàgines de què consta l’obra estaran a l’abast de tothom d’aquí a un mes just, el 14 de març. Facin el favor de donar les gràcies a Edicions del Periscopi, perquè van arribar en el moment precís, ni massa d’hora ni massa tard. Gaudeixin d’un pròleg de luxe del gran Andreu Barnils com a porta d’entrada al relat.

I fins aquí aquestes mil paraules ben comptades de presentació que no són més que un brevíssim aperitiu del que els espera. Ja ens faran saber si els ha agradat! A partir d’ara, estarem expectants per conèixer les seves opinions. Un llibre estrany, si més no. Com cap altre.

R.V.

Post-Scriptum: aquí tenen la coberta del llibre

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com