#8 – Un passeig per la teranyina

L’home de les ulleres contempla el to verd intens del Turó Park des del finestral del domicili familiar al carrer Ferran Agulló de Barcelona. Se sent relaxat perquè des de fa una estona sap que el jutge ha arxivat la causa per frau fiscal que ell i la resta del clan Carulla tenien oberta. És el punt i final a gairebé dos anys de malson. Li sembla que és just que el país els retorni el que ells han fet per Catalunya en els darrers quaranta o cinquanta anys. Sense anar més lluny, el seu pare –Lluís Carulla Canals- va ser fonamental perquè naixés la coalició que ens ha governat durant tres quartes parts del període democràtic. El multimilionari fundador de Gallina Blanca, embrió del futur grup Agrolimen, va oferir a Jordi Pujol un xec en blanc a canvi d’una única condició: li va demanar que inclogués els democratacristians dins el seu projecte polític com a part inseparable. D’aquí que des d’aleshores Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya hagin anat sempre de la mà, tot i que cal suposar que, ara que Lluís Carulla pare és mort, el pacte es continua reeditant només per purs interessos electorals.

Els actuals propietaris del conglomerat Agrolimen -els sis fills del fundador- són summament discrets i tan sols una de les germanes, la Mariona, té certa projecció social degut a haver agafat les regnes del Palau de la Música després del “Cas Millet”. Tot i estar pretesa en els seus anys de joventut per un prometedor estudiant d’econòmiques anomenat Joan Hortalà i Arau, va preferir casar-se amb en Jaume Tomàs, empleat d’Agrolimen des de 1957 i que amb els anys acabaria esdevenint conseller delegat. En Jaume Tomàs va morir l’any 2010, després d’haver ocupat multitud de càrrecs, com ara president de Fira de Barcelona o vicepresident de l’Instituto de la Empresa Familiar. De la seva banda, Joan Hortalà es va casar finalment amb Maria Àngels Vallvé, coneguda per haver estat la primera dona que aconseguí la plaça d’agent de canvi i borsa (1971), probablement l’oposició més elitista d’Espanya i territori tradicionalment vetat a les dones. El matrimoni és propietari de la societat de valors GVC, una de les poques entitats d’aquest àmbit que romanen independents a Barcelona. Des que GVC va comprar una altra societat de valors –la Gaesco d’en Pere Perelló- ocupen bona part del característic edifici negre de Diagonal 429.

Qui ha tingut sempre força vinculació amb Gaesco és la família Molins, que ha fet una fortuna incalculable gràcies a la producció de ciment (Cementos Molins i Promotora Mediterránea, entre d’altres). És un clan molt ben relacionat: tenen profunds vincles amb l’Opus Dei, amb la política i fins i tot tangencialment amb la casa reial. Un dels hereus, Joaquim Molins i Amat, és conegut pel gran públic degut a la seva dilatada activitat política durant l’últim quart del segle XX. Des de la seva entrada a Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1981 va ser successivament diputat al Parlament, diputat al Congrés de Madrid -ja ho havia estat abans d’ingressar a CDC- i Conseller de la Generalitat. Aquests darrers anys també s’ha fet familiar per al gran públic el germà de Joaquim, Pau Molins i Amat, degut a que va ser l’advocat de Fèlix Millet en el “Cas Palau”. Per altra banda, una branca dels Molins està entroncada amb una altra família il·lustre de la ciutat, els López-Rodó. Així, per exemple, Laureano Molins López-Rodó –cosí de Joaquim i Pau- és conegut per haver operat del pulmó al Rei d’Espanya Joan Carles I l’any 2010.

Precisament l’esmentat Pau Molins va rebre l’oferta per part d’una plataforma opositora de presentar-se a les darreres eleccions al FC Barcelona, oferiment que va refusar.

I és que el FC Barcelona, encara que no podem considerar-lo com una empresa convencional, sí que és alhora objectiu i reflex del poder de la ciutat. D’aquesta manera, a les darreres eleccions a la presidència de Club es va produir un fet prou significatiu: si considerem tres de les quatre candidatures que s’hi van presentar –deixant de banda l’encapçalada per l’outsider Agustí Benedito- ens trobem que totes tres, disposades a destruir-se entre elles per aconseguir el poder, en realitat tenien un factor comú declarat: els seus estrets vincles amb la família Pujol-Ferrusola. En primer lloc, el que al final seria el guanyador, Alexandre “Sandro” Rosell i Feliu és fill de Jaume Rosell i Sanuy, fundador de CDC; per altra banda Marc Ingla i Mas és fill de Manuel Ingla i Torra, financer clau en el llançament de la Banca Catalana de Jordi Pujol. Finalment, Jaume Ferrer i Graupera és amic íntim des dels temps d’estudiant de Josep Pujol i Ferrusola, fill del Molt Honorable. Com dèiem, el guanyador va ser Rosell, qui duia com a vicepresident a un personatge a tenir en compte i del qui parlarem més endavant, l’omnipresent Carles Vilarrubí.

Qui no falta mai a llotja del Camp Nou és Enric Crous, fàcil d’identificar pel seu bigoti ros de tons ordi. La seva presència es deu a que és el director general d’uns dels principals patrocinadors del Club, la cervesera Damm. Crous és la mà dreta del propietari de la firma, el gairebé invisible Demetrio Carceller, membre d’una curiosa saga familiar. L’avi de l’actual propietari de la simpàtica marca de cervesa va ser el falangista Demetrio Carceller Segura, català d’origen aragonès, molt proper a José Antonio i a Serrano Suñer, i que va construir una colossal fortuna gràcies a la corrupció del règim franquista i a la seva posició de Ministre d’Indústria i Comerç. El seu fill, Demetrio Carceller Coll, a banda de consolidar els interessos familiars a la companyia de begudes i al sector petrolífer, va possibilitar l’entrada del Deutsche Bank a Espanya mitjançant la venda del seu banc –el Comercial Transatlàntic- als alemanys. Les primeres fotografies de Demetrio Carceller Arce -el tercer de la nissaga- que hem pogut veure a la premsa s’han publicat l’any 2010 a rel de la investigació de l’Audiència Nacional per un possible delicte fiscal de la família, que segons es deia, podia haver ocultat 500 milions d’euros a l’estranger. Un any i uns mesos després la mateixa Audiència Nacional va decidir arxivar la causa.

El grup cerveser Damm ha donat un pas més en la diversificació del seu negoci amb la compra de Cacaolat al grup Nueva Rumasa després de l’entrada en concurs de creditors de la societat dels Ruiz-Mateos. Aquesta adquisició l’ha feta amb la col·laboració de Cobega, el totpoderós concessionari de Coca-Cola a Espanya. Aquesta empresa és propietat de la família Daurella i actualment la seva màxima executiva –fer servir l’habitual expressió de “cap visible” seria un error- és la pubilla Sol Daurella i Comadran, filla única de José Daurella i neta de Santiago Daurella, l’home que l’any 1951 va aconseguir el contracte amb la multinacional nord-americana. El marit de Sol Daurella és Carles Vilarrubí i Carrió, qui va aprendre tot el que cal saber dels negocis a Barcelona de la mà de Convergència Democràtica de Catalunya i de Jordi Pujol. Vilarrubí va ser conseller de Telefònica, representant a “la Caixa” i actualment és l’home de la banca Rothschild a Espanya.

Qui és un autèntic addicte a la Coca-Cola és José Manuel Lara Bosch, el propietari de l’editorial Planeta i posseïdor d’una inacabable cartera de participacions. Lara és l’hereu accidental de l’imperi de la lletra impresa que el seu pare havia construït, ja que tot i ser el germà gran, l’escollit per dirigir els destins del grup Planeta havia estat en Fernando Lara, germà petit d’en José Manuel. Tot va canviar aquell 18 d’agost de 1995 en que Fernando Lara va estimbar el seu BMW sèrie 7 al punt quilomètric 36,600 de l’A18 (l’actual C-58)  i s’hi va deixar la vida. I així, de manera tràgica i inesperada, va ser com aquest jugador de bridge va haver d’assumir el lideratge del grup familiar. El que havia començat com una editorial ha esdevingut amb el temps un imperi amb multitud de segells editorials, llibreries, mitjans de comunicació tant escrits com de ràdio i televisió… i fins i tot línies aèries i importants interessos en un club de futbol. Lara Bosch té les seves oficines a l’antiga i carismàtica seu de Banca Catalana, des d’on veu retallar-se el perfil de les torres negres de “la Caixa” a l’altra banda de la Diagonal.

I aquelles torres, símbol del poder financer i necessàriament opaques, han vist i han callat lluites sagnants pel poder. Allà hi va regnar des de 1976 fins al 2003 Josep Vilarasau Salat, del qui es podran criticar algunes coses -com ara el fet de promocionar a alguna periodista amiga a la cúpula de l’entitat o fer servir l’Obra Social per a activitats elitistes- però no es podrà negar que va ser ell l’home clau en el procés de transformació d’una entitat d’estalvi local en un banc de dimensió europea amb una potentíssima cartera industrial. La seva decisió de saturar carrers i places de tot Espanya amb oficines de l’entitat al final va resultar una estratègia guanyadora que va permetre a la “la Caixa” fer un salt qualitatiu de dimensions colossals. On també va tenir èxit durant anys va ser en controlar les envestides d’alguns grups per fer-se amb el poder a l’entitat. Home amb visió perifèrica i poc amic de sectarismes -era cosí germà del desaparegut Carles Ferrer Salat i també d’en Luis Salat, líder de la maçoneria a l’Estat Espanyol- va haver de veure com un cop jubilat, la tradicional entitat catalana passava a ser colonitzada per l’Opus Dei, de la mà d’Isidro Fainé i Juan María Nin, president i director general, respectivament. Després de la transformació de “la Caixa” en banc, l’estructura de poder es complexa: CaixaBank és una entitat amb fitxa bancària on el major accionista del qual és “la Caixa”, que continua essent una caixa d’estalvis, però que ha transferit tot el seu negoci bancari a CaixaBank. El principal òrgan rector de “la Caixa” és el Consell d’Administració, presidit per Isidro Fainé i que té com a vicepresidents a Salvador Gabarró i a Javier Godó Muntañola, III Comte de Godó.

Al bell mig del tram més noble de la Diagonal, davant de la Plaça Francesc Macià, s’alça la rejovenida Torre Barcelona. La que fou seu de l’històric Banco de Madrid de Jaume Castell (oncle de Joan Rosell, actual president de la CEOE i hereu de les joguines Congost) és ara l’emblema del poder de la família Godó. Allà hi són les oficines centrals del Grupo Godó des que van decidir traslladar-s’hi deixant l’antiga seu del Carrer Pelai que tenien llogada a la germana de Javier Godó. A la planta disset de l’edifici s’ubica un considerable vòrtex de poder a través de la influència que els mitjans de comunicació d’aquesta família tenen sobre bona part de la població: els diaris La Vanguardia i El Mundo Deportivo, les emissores de ràdio RAC1 i RAC105 i els canals de televisió 8tv i RAC105 TV. A més, donen nom al torneig tennístic de més tradició a Espanya. Envoltat per les parets de fusta noble del seu despatx, Javier Godó observa la verdor profunda dels jardins del Turó Park, mentre pensa en el disseny futur del país.

Aquestes sis famílies de les que hem parlat (Carulla, Molins, Carceller, Daurella, Lara i Godó) controlen de forma total o parcial, com a propietaris, fabricants o distribuïdors, les següents marques: Agrolimen, Gallina Blanca, Affinity, Pans&Company, Bocatta, Fres&Co, BiCentury, El Pavo, Caves Mont-Ferrant, Pastafiore, Caffé de Fiore, Cementos Molins, Promsa, Escofet, Editorial Planeta, Planeta de Agostini, Editorial Espasa, Destino, Seix Barral, MR Ediciones, Temas de Hoy, Crítica, Ariel, Deusto, Booket, Edicions 62, Empúries, Columna, Proa, La Razón, Antena 3TV, Nitro, Nova, Neox, EuropaFM, Movierecord, Golt, Onda Cero, La Sexta, Casa del Llibre, Círculo de Lectores, Altaya, Historia y Vida, Playboy, Lonely Planet, Interiores, Redes para la Ciencia, CEAC, Home English, EAE Business School, Lanetro.com, Cocacola, Aquarius, Fanta, Nestea, Nordic Mist, Burn, Powerade, Sprite, Aquabona, Minute Maid, Damm, Estrella de Levante, Skol, Budweiser, Saaz, Aigua Veri, Fuente Liviana, Granini, La Vanguardia, El Mundo Deportivo, RAC1, RAC105, 8tv, RAC105TV.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

28 respostes a #8 – Un passeig per la teranyina

  1. Jordi Paüls ha dit:

    Sr. Roger Vinton, li agrairia m’enviés detalls de la informació que Cobega porta l’envasadora a fora de Catalunya ? Sisplau al correu: jordipauls@gmail.com Molt agraït.

  2. Carles Porta Palau ha dit:

    Que li semblaría fer un infogràfic ensenyant la tupida red que uneix a tots aquests? Gràcies.

    • Roger Vinton ha dit:

      Sí, es podria fer un esquema gràfic, però pensi que això que he escrit és només la punta de l’iceberg, de manera que la cosa es complicaria molt. Les relacions entre determinades persones/famílies/empreses/institucions són múltiples, i la tasca seria complexa. No sé si ha tingut ocasió de veure aquell esquema que fa temps que corre per internet on es veu com desenes i desenes de productes de gran consum acaben pertanyent a només deu companyies multinacionals. És prou espectacular.
      Això sí, aquest gràfic que proposa no crec que el faci jo… no voldria acabar com en Mark Lombardi.

  3. Oriol Montull ha dit:

    Molt bò, i la llet Letona i cacaolat?

  4. Hasbarats ha dit:

    Benvolgut senyor, llegint el seu article m’ha fet l’efecte de sentir la versió catalana de ‘Cambalache’, tango que deu conèixer prou bé, tenint en compte la seva experiència vital. Com a lector agraeixo articles tan necessaris de denúncia. És més, al blog on col·laboro hem denunciat alguns delinqüents d’alta perillositat social en més d’una ocasió. Recordo una entrada que duia per títol “Nosaltres el poble de Catalunya” que començava així : “Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d’avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l’economia i la política de Catalunya. Es fan dir “societat civil” i tothom calla que es tracta d’una màfia que apel·la al patriotisme per treure’n profit”. http://hasbarats.blogspot.com.es/2012/02/nosaltres-el-poble-de-catalunya.html

    Malauradament, alguns lectors interessats usen aquesta mena d’informació per escampar que la independència és un absurd perquè el nostre gran problema és que hi ha “X famílies” que ho maneguen tot. I és ben cert que tenim un greu problema, però va més enllà del que pot semblar.

    En primer lloc perquè “les X famílies” fan sucosos negocis amb les altres ” X famílies” de la capital de l’estat. És a dir, hi ha una íntima relació entre el que en podríem dir la llotja del Bernabeu i la seva germana petita, la llotja del Barça. Això suposa que disposen de la mateixa cobertura d’impunitat i omertà. Si el nostre país fos independent podríem tenir al nostre servei tribunals de justícia igualment independents i podríem dotar-nos de lleis pròpies per resoldre casos de corrupció i de colusió.

    En segon lloc, totes les societats tenen un grup de famílies que es valen de la seva posició per dominar econòmicament el seu entorn. I el que pot minvar la impunitat, insisteixo, és que aquesta mateixa societat pugui defensar-se d’aquestes pràctiques legislant democràticament i amb absoluta autonomia per tal d’impedir o perseguir i castigar aquestes pràctiques. És per tot això que actualment la població de Catalunya està en la pitjor de les situacions; és a dir, en un estat de doble indefensió.

    Però el que ha fet possible la situació que tan encertadament denuncia no és només la complicitat de la política, la banca i l’alt empresariat sinó el silenci o la manipulació de la premsa i un sistema judicial d’escàndol, ja sigui per la seva baixa dotació econòmica i tecnològica, ja per manca de preparació, complicitat, corrupció o dependència.

    Pel que fa a la tria de les famílies del seu article, he de dir que no em sembla equiparable una família que s’ha fet partint de zero i fent negoci en lliure concurrència, guanyant-se els consumidors i, a més, exercint un mecenatge innegable a favor de Catalunya fins i tot en els moments més durs (parlo de la família Carulla), amb clans que s’han enriquit, sovint des del franquisme, amb obra pública adjudicada a dit o en concursos barroerament manipulats. Trobo a faltar un personatge nefast, Ricard Fornesa i m’hauria plagut que hagués esmentat la judicatura i la premsa.

    Per cert, suposo que la periodista promocionada per Vilarasau és Mònica Terribas (filla d’un alt directiu de La Caixa)? Li faig aquesta pregunta perquè em dóna peu a parlar d’un altre fenòmen : “els nous clans”. Es tracta de grups o individus que servint-se de la seva posició professional de privilegi en llocs públics han fet fortuna tancant els circuïts en profit propi. Tots sabem de casos, s’han donat en totes les àries de l’economia, no només en la construcció. Ser el segon o el tercer de qualsevol conselleria pot resultar més profitós a l’hora de distribuir poder i subvencions que ser el propi conseller. Si un no és honrat i no hi ha mecanismes de control, de denúncia i de repressió, un pot fer el que li sembli. No conec a fons el tripijocs dels departaments d’agricultura o de foment -per posar dos exemples-, però conec prou bé el bypass descomunal de Cultura-TV3 que ha propiciat el naixement de productores i grups mediàtics i l’apropiació de drets d’emissió d’esports per part d’un grupuscle que ha disposat de contactes i fortunes a costa dels contribuents sense que ningú no els hagi parat els peus. I estic parlant de “progres”. Vull dir que “les famílies” comencen així i s’enquisten per mitjà de la impunitat.

    Seria molt interessant fer un seguiment dels patrimonis i les influències sobrevinguts de força periodistes, càrrecs de confiança de les conselleries, directius de corporacions dependents de la Generalitat i afins. I probablement seria apassionant saber què se’n va fer de cadascun dels jutges que van instruir casos de corrupció amb una parsimònia més que sospitosa o que van dictar-ne el seu sobresseïment. Potser, malgrat la seva ineptesa, han acabat fent una brillant carrera judicial?, han deixat els tribunals i ocupen càrrecs o despatxos de gran prestigi?

    Ah, amic Venton! Cambalache!

    • Roger Vinton ha dit:

      Moltes gràcies pel seu interès i pel seu extens comentari. Ja conec el col·lectiu amb el que vostè hi col·labora; de fet hem interactuat alguns cops per Twitter. En primer lloc voldria dir-li que el meu text de referència no és exactament de “denúncia”… jo exposo uns fets mirant de ser objectiu i el que espero que és que cadascú tregui les seves conclusions. Ara bé, ja que vostè posa el tema sobre la taula, doncs sí, penso que l’endogàmia és ara per ara el segon problema de Catalunya i que caldria anar esponjant certs àmbits de la societat per tal de que hi arribi “talent nou”, que malauradament ara es perd. Un país necessita sang nova per mantenir el vigor.
      Pel que fa a la periodista que s’hi esmenta, li diré que NO és la Mònica Terribas… tot i que no cal anar-hi massa lluny per trobar-la.
      Espero que els propers continguts li continuïn interessant.

      • hasbarats ha dit:

        Li confesso que preguntar-li si la periodista era Mònica Terribas ha estat una petita provocació que m’ha servit per parlar dels muntatges de la “nova teranyina” muntada pels Roures, Escribanos, Terribas, Voltas, etc., etc. a l’ombra del tripartit i amb la benedicció apostòlica d’ERC, els purs que mai fiquen la mà a la caixa.

        I és que m’ha fet molta gràcia que doni tot de noms, (cosa que cal fer, que quedi clar), però que no hagi identificat el nom. precisament, d’una “periodista”. Què passa, els periodistes són intocables o li fan por? Per cert, la senyora Rosa Cullell té un historial molt ric en anècdotes.

      • Roger Vinton ha dit:

        No he negat mai que periòdicament sorgeixen onades mitjançant les quals nous individus s’incorporen -de manera temporal o perpètua- a les capes de poder i riquesa. D’aquesta manera, durant la democràcia hem pogut assistir a l’ascens de personatges com Enrique Sarasola, Eduardo Santos, el tàndem Polanco-Cebrián, els borsistes Pizarro, Alierta i González, etc, fins a arribar a l’època contemporània marcada per Mediaproducciones.
        D’aquesta noia que vostè esmenta deu saber moltes anècdotes, però segur que desconeix de tant en tant interactuem per Twitter.

  5. Jordi Roig ha dit:

    Molt interessant el blog, t’animo a no deixar-lo mai. Necessitem informació valuosa com la que ens proporciones.

  6. Pep ha dit:

    Un blog i una entrada brillants. És un plaer llegir un text tant bò enmig de tota la mediocritat d’internet! Enhorabona, i gràcies.

  7. Retroenllaç: Enemics públics « blogdecampanya

  8. Montserrat ha dit:

    L’ he llegit tard, però mes val tard que mai. He quedat impresionada tant pel contingut com per la manera d’exposar-ho. Moltes gràcies, el seguiré en molt d’interés.

  9. Butifarra ha dit:

    Molt interessant, ja el segueixo a twitter i el recomano als meus contactes. No podria fer un nou post continuant el fil d’aquest mateix? Em sembla apassoniant.
    PD: Un contacte m’ha suggerit un nom com a autor d’aquest bloc, però prefereixo no tirar-me a la piscina. És més interessant així!

  10. Turin ha dit:

    Un article molt interessant. Sempre es pot afegir alguna família més. En tot cas, trobo a faltar una ramificació prou important o de pes, ho diré pel grup d’empreses més significatiu que dominen COMSA EMTE

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies. Efectivament, podria ser ampliable, d’aquí a que portés per títol “Un passeig” en el sentit que era només un curt recorregut per una malla molt extensa. Com comprendrà, en un text d’aquestes característiques hi ha unes limitacions d’espai considerables, mentre que el tema en qüestió donaria probablement per un llibre. Tal com comenta vostè el grup COMSA-EMTE i les famílies Rosell-Sumarroca-Miarnau donarien per molt. De fet parlar d’EMTE seria tocar el moll de l’os del país. No descarto comentar-ho algun dia.

  11. Xavier Elias ha dit:

    Roger. No sé si encara hi soc a temps. Però aquest article m’ha semblat interessant. Si vull seguir o rebre els teus articles i els de l’Hasbarats, que també sembla ben informat, que haig de fer? Ets un particular o algun grup/associació? Feu només articles per a un bloc o feu conferències i debats presencials?

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies, celebro que li sembli interessant. No tinc una periodicitat fixa en la publicació de textos. En la pàgina principal pot trobar un menú que li permet llegir els deu textos que s’han publicat fins ara. A més, al marge inferior dret trobarà una pestanya que diu “Follow” que serveix per subscriure’s i rebre notificacions quan hi hagi materials nous. Jo sóc un particular, però estic obert a fer col·laboracions per escrit; de fet, diverses pàgines web ja inclouen els meus textos o bé links cap a rogervinton.org. Respecte a l’hasbarats, crec que li podrà preguntar a ell mateix a través del seu compte de Twitter (ell i jo només tenim relació a través dels canals virtuals i no compartim vinculacions amb cap associació).

  12. López ha dit:

    Bona Tarda tingui, em semba que Ingla entra cap al final a BC contràriament al que diu vostè.

    • Roger Vinton ha dit:

      Bona tarda i gràcies pel seu interès. La meva frase sobre Ingla era “Manuel Ingla i Torra, financer clau en el llançament de la Banca Catalana de Jordi Pujol”, amb la que no pretenia precisar en quin moment del procés hi va entrar el senyor Ingla, sinó fer un breu esment a la seva col·laboració en el projecte. Analitzar amb detall la història de Banca Catalana des dels seus origens a la Banca Dorca excedeix per molt les possibilitats d’aquest espai i no n’era pas la intenció. En qualsevol cas, li repeteixo el meu agraiment per seguir amb tant d’interès aquests escrits.

  13. observador ha dit:

    Permeti’m que el feliciti per aquest brillant i documentat article. Materials com aquest són els que ens convenen per conèixer millor la realitat del país. Responent al seu tuit d’avui, crec que seria molt interessant una segona part de l’article que tractés de mitja dotzena més de famílies influents de Barcelona. En els moments actuals, crec molt convenient saber-ne més de les elits que governen la nostra economia. Molt agraït per la seva atenció.

  14. montserrat ha dit:

    Un exemple de bon periodisme de qualitat, gràcies per nudrir i sembrar de nou informació útil amb fonament. Realment encoratge a treballar per a canviar el sistema, almenys per generacions futures. L’egoisme és el mal del món.

  15. Elisabeth ha dit:

    Estic en estat de xoc, estic tant poc acostumada que els hi posin noms a les persones “intocables” que no deixa de pasmar-me que algu tingui tant de valor. Nomes segueixo daquest estil el blog de’n Vicenç Navarro, pero a lhora es força diferent. Mhas obert els ulls, les oides i un munt de pensaments que desconeixia. Gracies i endavant.

  16. Josep ha dit:

    He descobert recenment aquest magnífic bloc. Ja coneixia part d’aquesta teranyina d’interessos i relacions familiars. Suposo que en el últim Barça-Madrid vosté devia de ser al Camp Nou, una llàstima, perque una cronica seva sobre l’enllaç Planeta-Gas Natural, hauria estat impagable a mes tenin en compte qui eren i el lloc on els varen casar……. “no s’hi enterra cap traïdor”.

    Moltissimes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s