#42 – Il·lustre degeneració

Era a una carretera perduda del llevant, on es gaudeix de la brisa marina i al mateix temps l’aroma a pà-nolí s’escampa per l’aire. A certa distància ja albirava el fanalet. Tenia el cap espès i començava a veure boirós. Em vaig aturar enmig de la nit. Ja davant la porta, vaig sentir com algú picava al timbre. Vaig pensar que allò tant podia ser l’infern com el Cel. Van encendre una espelma i em van fer entrar. Se sentien veus de fons dient “Benvingut a l’Hotel España, un lloc meravellós, ple d’habitacions i obert qualsevol dia de l’any”. El luxe era marejant i fins tot hi havia un esportiu italià a l’entrada. Vermell i negre, un Pininfarina. Tot era ple de nens, tots tendres. À la petite fille que tu étais. Són els seus amics, deia,  recoberts d’una suor dolcíssima. Danses per no recordar, danses per oblidar. Aleshores vaig fer venir el capità, “sisplau, serveix-me el meu nèctar”. Em va dir que no havien tingut aquell ambient des del noranta-dos. I encara sento les veus, que em desperten a mitjanit i em diuen “Benvingut a l’Hotel España, un lloc meravellós, on es gaudeix fins el límit. Sorpresa rere sorpresa. Ja has pensat la teva excusa per no sentir-te culpable?”. Miralls al sostre, xampany francès a dojo. I aleshores em va dir “som tots plegats presoners del nostre propi deliri”. Per al festí, es van reunir a l’habitació del Gran Mestre. Els esperava amb la túnica vermella i les ulleres fosques de borni. Va copejar dos cops el terra amb la vara i la festa va començar. Van clavar-hi ganivets esmolats, però sempre són incapaços de matar la Bèstia. L’única cosa que recordo és veure’m córrer cap a la porta. Volia trobar la sortida secreta per tornar al lloc on era abans. “Calma”, em va dir el cavaller de la nit. “Està tot preparat per quan vinguis i pots marxar quan vulguis, però ara ja no ho podràs fer mai”.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

 

Publicat dins de Uncategorized | 3 comentaris

#41 – Luna de Sangre.

Dicen que la noche del 1 de agosto de 1972, durante un encuentro secreto del Consejo de los 13 en el Casino Building de San Antonio, Philip von Rothschild anunció a los asistentes que “cuando veáis apagarse las luces de Nueva York sabreis que nuestro objetivo se ha conseguido”. Unos cinco años más tarde, el 13 de julio de 1977, una tormenta eléctrica dejó completamente a oscuras a los diez millones de habitantes del área metropolitana de Nueva York durante unas 25 horas. Desafortunadamente, un servidor no puede confirmar que von Rothschild pronunciase aquella noche la frase mencionada, por el simple hecho de que no asistí a tan secreta reunión. Pero lo que sí es un hecho constatable es que una declaración muy similar aparece en la novela “Atlas shrugged” publicada cierto tiempo antes, en 1957, y escrita por Ayn Rand. Uno de los personajes, el enigmático John Galt -a quien precisamente algunos consideran un trasunto de Rothschild- dice, mientras contempla los rascacielos de Manhattan, que “When we would see the lights of New York go out, we would know that our job was done” [Cuando veamos que las luces de Nueva York se apagan, sabremos que nuestra labor ha culminado]. La novela presenta una insurrección de las grandes familias adineradas de los Estados Unidos contra el gobierno y el poder político del país, y también contra las regulaciones estatales. En la novela, el ideólogo del movimento no es otro que el mencionado John Galt. Casualmente, o no, el título de la obra está inspirado en la escultura de Atlas cargando con el mundo sobre su hombros que está en los jardines del Rockefeller Center, en pleno Manhattan.

Sea como fuere, los apagones producidos en concentraciones humanas de gran densidad siempre me han hecho levantar una ceja, no vaya a ser que tuviesen algún significado no evidente a los profanos.

El 23 de julio de 2007, la ciudad de Barcelona sufrió el apagón más importante de su historia, producto de la concatenación de dos incidencias acaecidas en las subestaciones de Collblanch y de Maragall. Que aquel black-out coincidiese de forma precisa con el inicio del llamado “proceso” no ha contribuido en absoluto a que deje de contemplar los grandes apagones con una mirada, digamos, “diferente”.

El pasado 27 de septiembre celebramos una elecciones trascendentes para la historia de Cataluña y que, por supuesto, excedían sobremanera el significado del vocablo “autonómico”. En esta serie de escritos [los nueve anteriores son: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 y 9] sobre el “proceso” hemos puesto el foco sobre el simbolismo que rodea a las decisiones del presidente Mas, y que a menudo giran en torno a la cifra talismán del 9. No es preciso indagar demasiado para darse cuenta de que la fecha de las pasadas elecciones también cumple esta ley: septiembre es el mes noveno del año y los guarismos 2 y 7 suman nueve. Pero no es el único aspecto simbólico del día escogido para abrir las urnas, es más, diría que ni siquiera es el más importante. Llama más la atención que el 27 de septiembre de 2015 se produjese un hecho infrecuente como es la Luna de Sangre, también llamado eclipse total de Luna. Esta denominación poético-mítica del eclipse lunar se debe al color rojizo con que se percibe la Luna mientras está a la sombra del planeta Tierra. En esta ocasión, el fenómeno venía enmarcado por unas circunstancias bastante especiales y que tardarán en repetirse. En primer lugar, la existencia de una tétrada -cuatro eclipses de Luna- en el periodo 2014-15 (los otros fueron en abril y octubre de 2014, y en abril de 2015), un hecho muy inusual que, por ejemplo, entre 1582 y 1908 no se produjo en ninguna ocasión. En segundo lugar, la coincidencia con otro fenómeno singular como es la Superluna, o sea, la percepción de que la Luna tiene un tamaño bastante mayor de lo habitual debido a su proximidad a nuestro planeta Tierra. Todo esto concentrado la noche del 27 de septiembre… difícilmente se puede encontrar una fecha mejor para celebrar un acontecimiento destinado a pasar a la historia.

El concepto de Tétrada de Luna de Sangre está envuelto en grandes dosis de mitología; sin ir más lejos, se considera que su aparición va vinculada a momentos trascendentes del pueblo judío, como son la expulsión de la península ibérica (1493, decretada un año antes), la creación del Estado de Israel (1948) o la Guerra de los Seis Días (1967). Curiosamente, en las últimas semanas estamos asistiendo a un aumento de la tensión entre judíos y palestinos, con múltiples agresiones por parte de estos últimos. También la Biblia se hace eco del fenómeno, en concreto dentro de los actos (hechos) de los apóstoles incluidos en el Nuevo Testamento, cuando en el Discurso de Pedro (2: 19-20) se afirma que “Haré prodigios arriba en el cielo y señales abajo en la tierra. El Sol se tornará en tinieblas y la Luna, en sangre, antes de que venga el gran día del Señor”. Una Luna de Sangre antes del gran día… como mínimo, interesante.

Volviendo a nuestra realidad más mundana, resulta sencillo comprobar como la reacción inmediata ante los resultados de estas elecciones ha sido muy parecida a la que se produjo en las autonómicas de 2012: los independentistas inexplicablemente deprimidos y los españistas exultantes por su supuesta victoria. Conforme los días pasaban y la resaca dejaba espacio a la claridad de mente, las cosas se han puesto en su lugar. Los independentistas han descubierto que habían vencido ampliamente, mientras que los españistas han entrado en un estado de máxima preocupación, a pesar de la burbuja informativa que han generado -como de costumbre- los medios establecidos en Madrid. Una vez más, hemos podido comprobar como conviven dos realidades paralelas e incompatibles, la de Madrid y la del resto del planeta Tierra. Haciendo un recorrido rápido por las principales cabeceras internacionales, podemos comprobar como el mundo entero ha dado como ganadores a los independentistas, como diciendo “obstáculo superado”.

Mosaic 2

En este momento es preciso pasar página y seguir adelante con el plan previsto, con la seguridad de tener en el bolsillo un argumento más para que la comunidad internacional nos reconozca.

Los independentistas han conseguido la mayoría absoluta con un total de 72 escaños, una cifra que nos remite al grado 72 de la masonería o al año en que Rothschild supuestamente hacía el discurso con el que iniciábamos este escrito. Coincidencias al margen, la victoria del independentismo tanto en escaños como en votos (un 47,8% ante un 39,1% de los españistas) resulta irrefutable, de forma que hay que tener una cara muy dura -los medios de la Meseta la tienen- para negarla. Claro que, para hacerlo se atribuyeron todo tipo de votos (blancos, animalistas, piratas, independentistas de CSQEP, etc.) como si fuesen suyos.

Poco antes de las elecciones se produjo un hecho muy destacable, pero lamentablemente reflejado con parquedad en los medios de comunicación catalanes. Cinco de los seis partidos del parlamento suizo hicieron una propuesta conjunta para que la Confederación Helvética se erigiese en mediador en las eventuales negociaciones entre Cataluña y España. Las razones que argumentaban los diputados suizos eran demoledoras (tanto, que ni siquiera se necesita traducción):

Parlament Suis

Que en unas elecciones en Cataluña vote el 77,4% de los electores, más allá de un hito histórico, es un hecho casi sospechoso. Viendo la capacidad del Estado Español para hacer trampa, no seria en absoluto aventurado pensar que aquí han votado hasta los hámsters. El pucherazo del voto no residente -dos tercios del cual es decididamente independentista- es una una buena muestra de las formas de este Estado y de sus gobernantes y funcionarios. Pero más allá de quedarnos con la victoria final del independentismo, es preciso poner el foco sobre diversos aspectos interesantes del resultado de los comicios:

  • El vigoroso (y para muchos también sorprendente) fuelle del independentismo, que ha conseguido mantener el tipo con una participación muy por encima de lo previsto. El consenso pre-electoral decía que las participaciones por encima del 72% harían tambalearse a la victoria soberanista.

  • La tristeza de ver como un partido de extrema derecha consigue vencer en barrios y municipios eminentemente obreros. Cuando nos burlábamos de los barrios humildes franceses que votaban al Frente Nacional de Le Pen, no podíamos ni imaginar que a este personal tan ignorante y desinformado también lo teníamos por aquí. Por cierto, quien dude de que Ciutadans es un partido de extrema derecha puede echar un vistazo a estos vídeos tan esclarecedores: “Desmontando a Ciudadanos-1” y “Desmontando a Ciudadanos-2“, o también puede adquirir este libro de título tan curioso: “Albert Rivera es un lagarto de V

  • La penalización para los que, ante un plebiscito, prefieren cerrar los ojos y presentarse como quien va a unas elecciones autonómicas convencionales. No entender nada no es nunca una buena política, y menos aún si lo aderezas trayendo a unos chicos de Madrid que no hacen más que meter la pata cada vez que abren la boca.

Visto el paisaje que se nos presenta a partir del 27 de septiembre, los independentistas no pueden ser más que optimistas. Las aparentes dificultades para que Junts Pel Sí y la CUP alcancen un acuerdo no tendrían que quitar el sueño a ningún soberanista, dado que en todo lo que llevamos de “proceso” ya hemos vivido esta situación en múltiples ocasiones: cuando parece que la fuerza centrífuga nos proyectará fuera de la carretera en la siguiente curva, llega la solución mágica y todos contentos. Esta vez no será una excepción. Y si algún día hay que volver a votar -que no lo tengo nada claro- lo que es seguro es que será en unas condiciones muy diferentes, en las que la tutela de la Unión Europea nos blindará de pucherazos y, de paso, todos aquellos que aún no son independentistas por miedo a quedar fuera de la UE podrán votar con la certeza de que continuaremos dentro. Imposible perder, pues. Empiezo a tener la sensación de que en no demasiados lustros, España nos evocará un concepto del pasado, vetusto y apolillado, con aroma a naftalina, y entonces nos preguntaremos “¿cómo hemos podido permanecer allí tanto tiempo?”.

Y para cerrar esta exposición, unas dosis más de simbolismo. En las dos últimas celebraciones de la Diada del 11 de septiembre [día nacional de Cataluña] hemos podido comprobar como el triángulo tenia un papel central en la escenografía; en el 2014, con la geometría que dibujaban la Avenida Diagonal y la Gran Vía, y en 2015, con el célebre puntero, estrella rutilante del acontecimiento de la Avenida Meridiana. Aquel triángulo de 2014 era también una letra “V”, como la que popularizó Winston Churchill durante la Segunda Guerra Mundial (“V for Victory”) y que según algunas fuentes había estado ideado por el ocultista Aleister Crowley. A estas alturas de la película, creo que a nadie se le escapa que el triángulo es un simbolo masónico, como lo es el emblema triangular de Esquerra Republicana de Catalunya [partido independentista que concurrió a las elecciones dentro de la lista Junts Pel Sí]. Tampoco podemos pasar por alto que CUP [partido independentista de izquierda anticapitalista] significa “Copa” en inglés y fácilmente puede ser interpretado como una referencia al Santo Grial.

El simbolismo de la Diada de este año no radica únicamente en la presencia del puntero triangular, sino que el propio escenario de la ofrenda, la Avenida Meridiana, también tiene algunas implicaciones interesantes. Esta vía barcelonesa está trazada aparentemente sobre el meridiano cero francés -antes de que este honor lo tuviese el de Greenwich- también llamado “meridiano de París” o “Dunkerke-París-Barcelona”, que según algunos conspiranoicos es un meridiano masónico. Quien sí que era masón con total seguridad es Ildefons Cerdà, el diseñador de la trama urbana de la Barcelona extramuros y, por tanto, creador de la Meridiana. Si nos fijamos atentamente en el trazado del meridiano de París, nos daremos cuenta de que no pasa exactamente por Barcelona, sino que cuando llega a Masnou penetra en el mar en dirección a Formentera. Así las cosas, podemos suponer que Cerdà tenía un interés especial en homenajear al meridiano dedicándole una gran avenida en Barcelona, aunque fuese encajándola a martillazos.

A pesar de que la primera definición del meridiano de París es de 1667, las mediciones definitivas más afinadas las realizó precisamente un catalán del Rosellón, Francesc Aragó (François Arago para los franceses), que llevó a cabo sus trabajos sobre el terreno durante a Guerra de Independencia española. Como homenaje a Aragó, en 1994 un artista neerlandés diseñó un memorial consistente en 135 (sí, como el número de escaños del Parlament catalán) medallones de bronce que tenían que seguir todo el recorrido del meridiano del norte al sur de París y que llevaban inscrito el apellido “Aragó”.

Finalmente, si nos quedamos con uno de los conceptos básicos de la masonería como es la fraternidad, podremos constatar que ésta fue espectacularmente homenajeada durante el “proceso”, en concreto durante la Via Catalana de 2013. Qué mejor manera de representar la fraternidad que formar una cadena humana de personas dándose la mano?

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Castellano | 1 comentari

#41 – Lluna de Sang.

Diuen que la nit de l’1 d’agost de 1972, durant una trobada secreta del Consell dels 13 al Casino Building de San Antonio, Philip von Rothschild va anunciar als assistents que “quan vegeu apagar-se els llums de Nova York sabreu que el nostre objectiu s’ha aconseguit”. Uns cinc anys més tard, el 13 de juliol de 1977, una tempesta elèctrica va deixar completament a les fosques als deu milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Nova York durant unes 25 hores. Malauradament, un servidor no pot confirmar que von Rothschild pronunciés aquella nit la frase esmentada, pel simple motiu de que no vaig assistir a tan secreta reunió. Però el que sí és un fet constatable és que una declaració molt semblant apareix a la novel·la “Atlas shrugged” publicada força temps abans, al 1957, i escrita per Ayn Rand. Un dels personatges, l’enigmàtic John Galt -a qui precisament alguns consideren un transsumpte de Rothschild- diu, tot mirant al gratacels de Manhattan, que “When we would see the lights of New York go out, we would know that our job was done” [Quan vegem que els llums de Nova York s’apaguen, sabrem que la nostra tasca ha culminat]. La novel·la presenta una revolta de les grans famílies adinerades dels Estats Units contra el govern i el poder polític del país, i també contra les regulacions estatals. Dins la novel·la, l’ideòleg del moviment no és altre que l’esmentat John Galt. Casualment, o no, el títol de l’obra està inspirat en l’escultura d’Atles carregant el món a les seves espatlles que hi ha als jardins del Rockefeller Center, en ple Manhattan.

Sigui com sigui, les apagades produïdes a concentracions humanes de gran densitat sempre m’han fet aixecar una cella, no fos que tinguessin algun significat no evident als profans.

El 23 de juliol de 2007 la ciutat de Barcelona va patir l’apagada més important de la seva història, producte de la concatenació de dues incidències produïdes a les subestacions de Collblanch i de Maragall. Que aquell black-out coincidís de forma precisa amb l’inici del Procés no ha contribuït gaire a que deixi de mirar-me les grans apagades amb una mirada, diguem-ne, «diferent».

El passat 27 de setembre vam celebrar unes eleccions transcendents per a la història de Catalunya i que, per descomptat, sobreeixien amb escreix el significat del terme autonòmic. En aquesta sèrie d’escrits [els nou anteriors són: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9] sobre el Procés hem parat molta atenció al simbolisme que envolta les decisions del president Mas, i que sovint giren entorn de la xifra talismà del 9. No cal indagar gaire per adonar-se que la data de les darreres eleccions també compleix aquesta llei: setembre és el mes novè de l’any, i els guarismes 2 i 7 de la data sumen nou. Però no és l’únic tret simbòlic del dia escollit per obrir les urnes, és més, diria que no és el més important. Crida més l’atenció que el 27 de setembre de 2015 es produís un fet ben inusual com és la Lluna de Sang, altrament dit eclipsi total de Lluna. Aquesta denominació poètico-mítica de l’eclipsi lunar es deu al color vermellós amb que es percep la Lluna mentre està a l’ombra del planeta Terra. En aquesta ocasió, el fenomen venia emmarcat per unes circumstàncies força especials i que trigaran a repetir-se. En primer lloc, l’existència d’una tètrada -quatre eclipsis de lluna- en el període 2014-15 (els altres van ser a l’abril i l’octubre de 2014 i a l’abril de 2015), un fet molt inusual que, per exemple, entre 1582 i 1908 no es va produir en cap ocasió. En segon lloc, la coincidència amb un altre fenomen singular com és la Súperlluna, o sigui, la percepció de que la Lluna té unes dimensions força més grans de les habituals degut a la seva proximitat al nostre planeta. Tot això concentrat a la nit del 27 de setembre… difícilment es pot trobar una data millor per celebrar un esdeveniment destinat a passar a la història.

El concepte de Tètrada de Lluna de Sang ve embolcallat de grans dosis de mitologia, sense anar més lluny es considera que la seva aparició va vinculada a moments transcendents del poble jueu, com ara l’expulsió de la península ibèrica (1493, decretada un any abans), la creació de l’Estat d’Israel (1948) o la Guerra dels Sis Dies (1967). Curiosament, d’ençà les darreres setmanes estem assistint a un augment de la tensió entre jueus i palestins, amb múltiples agressions per part d’aquests últims. També la Bíblia es fa ressò del fenomen, en concret dins els actes (fets) dels apòstols inclosos al Nou Testament, quan al Discurs de Pere (2: 19-20) es diu «Faré prodigis dalt del cel i senyals a baix a la terra. El sol es canviarà en tenebres i la Lluna, en sang, abans que vingui el gran dia del Senyor». Una Lluna de Sang abans del gran dia… si més no, interessant.

Tornant a la nostra realitat mundana, resulta fàcil comprovar com la reacció immediata davant dels resultats d’aquestes eleccions ha estat molt semblant a la que es va produir a les autonòmiques de 2012: els independentistes inexplicablement deprimits i els espanyistes cofois de la seva suposada victòria. Conforme els dies passaven i la ressaca deixava lloc a la claredat de cap, les coses s’han posat al seu lloc. Els independentistes han descobert que havien guanyat àmpliament, mentre que els espanyistes han entrat en un estat de preocupació màxima, tot i la bombolla informativa que han generat -com de costum- els mitjans establerts a Madrid. Un cop més, hem pogut comprovar com conviuen dues realitats paral·leles i incompatibles, la de Madrid i la de la resta del planeta Terra. Fent un recorregut ràpid per les principals capçaleres internacionals

Mosaic 2podem comprovar com el món sencer ha donat com a guanyadors als independentistes, com dient «obstacle superat». Ara cal girar full i seguir endavant amb el pla previst, amb la seguretat de tenir al sarró un altre argument més per tal que la comunitat internacional ens reconegui.

Els independentistes han aconseguit la majoria absoluta, amb un total de 72 escons, una xifra que ens remet al grau 72 de la maçoneria o a l’any en que Rothschild suposadament feia el discurs amb el que iniciàvem aquest escrit. Coincidències a banda, la victòria del independentisme tant en escons com amb vots (un 47,8% davant d’un 39,1% dels espanyistes) resulta irrefutable de manera que cal tenir molta barra -els mitjans de la Meseta la tenen- per negar-la. Clar, que per fer-ho es van atribuir tota mena de vots (blancs, animalistes, pirates, independentistes de CSQEP, etc) com si fossin seus.

Poc abans de les eleccions es va produir un fet molt remarcable, però malauradament no prou ben recollit pels mitjans de comunicació catalans. Cinc dels sis partits del parlament suís van fer una proposta conjunta perquè la Confederació Helvètica s’erigís en mediador en les negociacions entre Catalunya i Espanya. Les raons que argumentaven els diputats suïssos eren demolidores (tant, que no cal ni traducció):

Parlament Suis

Que a unes eleccions a Catalunya voti el 77,4% dels electors, més enllà d’una fita històrica, és un fet gairebé sospitós. Veient la capacitat de l’Estat Espanyol per fer trampes, no seria gens agosarat pensar que aquí han votat fins i tot els hàmsters. La tupinada del vot no resident -dos terços del qual es decididament independentista- és una bona mostra de la manera de fer d’aquest Estat i dels seus governants i funcionaris. Però més enllà de quedar-nos amb la victòria final de l’independentisme, cal posar el el focus sobre diversos aspectes interessants dels resultats dels comicis:

  • El vigorós (i per a molts també sorprenent) múscul de l’independentisme, que ha aconseguit mantenir el tipus amb una participació molt per sobre del previst. El consens pre-electoral deia que les participacions per sobre del 72% farien trontollar la victòria sobiranista.

  • La tristesa de veure com un partit d’extrema dreta aconsegueix vèncer en barris i municipis eminentment obrers. Quan ens enfotíem dels barris humils francesos que votaven al Front Nacional de Le Pen, no podíem imaginar que a aquest personal tan ignorant i desinformat també el teníem per aquí. Per cert, qui dubti de que Ciutadans és un partit d’extrema dreta pot fer un cop d’ull a aquests vídeos tan aclaridors: “Desmontando a Ciudadanos-1” i “Desmontando a Ciudadanos-2“, o també pot adquirir aquest llibre de títol tan curiós: “Albert Rivera es un lagarto de V

  • La penalització cap els qui davant un plebiscit prefereixen tancar el ulls i presentar-s’hi com qui va a unes eleccions autonòmiques convencionals. No entendre res no és mai una bona política, i menys encara si ho amaneixes portant a uns nois de Madrid que no fan més que vessar-la cada cop obren la boca.

Vist el paisatge que se’ns presenta a partir del 27 de setembre, els independentistes no poden ser més que optimistes. Les aparents dificultats perquè Junts Pel Sí i la CUP es posin d’acord no haurien de treure la son a cap sobiranista, atès que en tot el que portem de Procés ja hem viscut aquesta situació molts cops: quan sembla que la força centrífuga ens llançarà fora de la carretera en el proper revolt, arriba la solució màgica i tots contents. Aquest cop no serà una excepció. I si algun dia cal tornar a votar -que no ho tinc clar- el que és segur és que serà en unes condicions molt diferents, on la tutela de la Unió Europea ens blindarà de tupinades i de pas tots aquells qui encara no són independentistes per por a quedar fora de la UE podran votar amb la certesa que continuarem a dins. Impossible perdre, doncs. Començo a tenir la sensació que en no gaires lustres, Espanya ens evocarà quelcom del passat, rònec i corcat, amb flaire a naftalina, i aleshores ens preguntarem, «com hi hem pogut romandre tant de temps?»

I per cloure aquesta exposició, unes dosis més de simbolisme. En les dues darreres celebracions de la diada de l’onze de setembre hem pogut veure com el triangle tenia un paper central en l’escenografia; al 2014, amb la geometria que dibuixaven l’Avinguda Diagonal i la Gran Via, i al 2015, amb el famós punter, estrella rutilant de l’esdeveniment de la Meridiana. Aquell triangle del 2014 era també una ve baixa, com la que va popularitzar Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial («V for Victory») i que segons algunes fonts havia estat idea de l’ocultista Aleister Crowley. A aquestes alçades de la pel·lícula crec que tothom està al cas de que el triangle és un símbol maçònic, com ho és l’emblema triangular d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tampoc podem passar per alt que CUP vol dir «Copa» en anglès i fàcilment pot ser interpretat com una referència al Sant Greal.

El simbolisme de la diada d’enguany no només rau en la presència del punter, sinó que el mateix escenari de les ofrenes, l’Avinguda Meridiana, també té algunes implicacions interessants. Aquesta via barcelonesa està traçada aparentment sobre el meridià zero francès -abans de que aquest honor el tingués el de Greenwich- també anomenat «El meridià de Paris» o «Dunkerke-Paris-Barcelona», que segons alguns conspiranoïcs és un meridià maçònic. Qui sí era maçó amb total seguretat és Ildefons Cerdà, el dissenyador de la trama urbana de la Barcelona extramurs i, per tant, creador de la Meridiana. Si ens fixem atentament en el traçat del meridià de París, ens adonarem que no passa ben bé per Barcelona, sinó que quan arriba a Masnou s’endinsa en el mar en direcció a Formentera. Vist això podem suposar que Cerdà tenia un interès especial en homenatjar el meridià dedicant-li una gran avinguda a Barcelona, encara que fos a cops de martell.

Tot i que la primera definició del meridià de París és de 1667, els mesuraments definitius i més afinats els va dur a terme precisament un català del Rosselló, Francesc Aragó (François Arago per als francesos), que va dur a terme els seus treballs sobre el terreny durant la Guerra d’Independència espanyola. Com a homenatge a Aragó, l’any 1994 un artista neerlandès va dissenyar un memorial consistents en 135 (sí, com el nombre de diputats del Parlament de Catalunya) medallons de bronze que havien de resseguir tot el recorregut del meridià de nord a sud de París i que portaven inscrit el cognom «Arago».

Finalment, si ens quedem en un dels conceptes bàsics de la maçoneria com és la fraternitat, podrem constatar que aquesta va espectacularment homenatjada durant el Procés, en concret durant la Via Catalana de 2013. Quina manera millor de representar la fraternitat que formar una cadena humana de persones donant-se la mà?

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Català | 4 comentaris

#40 – Rien ne va plus. It’s now or never. O caixa o faixa. Todo o nada (Ante el 27-S).

Ya sé que no soy neutral y también sé que a veces es razonable considerar lo irracional como base de una opinión, pero me cuesta horrores comprender por qué todavía hay ciudadanos de Cataluña que no están a favor de la transición hacia el estado propio. Las motivaciones sociales y económicas que aconsejan dejar de depender de los gobiernos de Madrid son tan abrumadoras, que cualquier habitante de Cataluña que tenga previsto seguir siéndolo, debería apostar por la independencia, salvo que tenga un nulo apego a su propia dignidad o haya sido vilmente engañado.

Ya sé que no soy neutral, pero pueden estar seguros que si un día descubro a alguien robándome la cartera en el metro, no me arrodillaré para besarle los pies.

Aunque parezca mentira, a estas alturas de la película aún hay miles de personas que no han oído hablar de balanzas fiscales, de principios de ordinalidad o del Corredor Mediterráneo. No es casualidad: la mayoría de medios de comunicación evitan con todas sus energías que se produzca un debate claro y transparente sobre la situación actual de Cataluña en España y sobre sus posibles soluciones. Los intereses de los medios no son casuales, unos están en manos de las oligarquías económicas (Antena3, La Sexta, La Vanguardia, etc.) y otros en una situación financiera crítica que les obliga a seguir el dictado de quienes les mantienen con vida (El Periódico de Catalunya, por poner un ejemplo). Prefieren “embarrar la cancha” hablando de la supuesta locura de Artur Mas o incluso agitar un cadáver maloliente llamado “federalismo” antes que analizar la situación de forma pausada y objetiva. A todo esto, ¿por qué afirmo que el federalismo es un cadáver? Pues porque le dieron el tiro gracia a partir de 2006, con el cepillado y mutilación del Estatut de Pasqual Maragall, el último federalista asimétrico. Los autores de la ejecución fueron, al alimón, PP y PSOE que representan el pensamiento del 70% de los españoles. O sea, que quien en 2015 sigue vendiendo el federalismo como proyecto aplicable en España tiene más de mentiroso compulsivo que de ideólogo bienintencionado. Los españoles no quieren federalismo, y punto. ¿Cuántas veces tienen que decirlo?

Esta noticia es de las más recientes en cuanto a la posición de PSOE respecto a una posible reforma federal (El Periódico, 2015):

Pacto fiscal PSOE 2015La verdad es que no hemos avanzado mucho desde que intentamos negociar el Estatut de 1919, a tenor de las reacciones de la prensa de Madrid de aquel tiempo (El Imparcial, 1918):

El Imparcial 1918Lamentablemente, este tipo de reacciones de la prensa no son hechos aislados ni fruto de un titular sacado de contexto, sino que se trata de la más estricta normalidad mesetaria. Quien tenga curiosidad por ver una recopilación nutrida de reacciones de la prensa madrileña frente a las aspiraciones catalanas puede hojear el trabajo “El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’ABC” escrito por el historiador Josep María Ainaud de Lasarte, publicado en 1995.

Pero vayamos por partes.

Estoy seguro de que todos los contribuyentes de bien estamos a favor de la solidaridad entre territorios, es decir, que las regiones más ricas de un Estado o de una comunidad de Estados transfieran parte de sus recursos a las más pobres con el fin de que sus economías converjan. Fácilmente estaremos de acuerdo en convenir que no tendría sentido que tras esta redistribución de recursos los que generan riqueza pasen a ser más pobres que los receptores de la solidaridad. Pues aunque pueda sorprender a algunos, este sinsentido es precisamente lo que ocurre en España con Cataluña. La riqueza que se genera en Cataluña se aporta al fondo común de todas la comunidades autónomas y luego se reparte en forma de inversiones; pues bien, ese reparto es tan injusto que los ciudadanos catalanes pasan de ser los terceros a ser los undécimos en cuanto a su renta disponible.

El tema de la balanza fiscal es crítico y deberia ser conocido al menos de forma somera por todos aquellos que ejercerán su voto el próximo 27 de septiembre. La falta de inversiones en el territorio paraliza la construcción de infraestructuras y por lo tanto dificulta la generación de negocio y de empleo. Los estudiantes universitarios catalanes saben -o deberían saber- que pagan tasas de matrícula superiores a las que se pagan en muchos otros lugares de España y que además reciben menos becas.

Ah, por cierto, a todos aquellos que, llegados a este punto, le digan a su cuñado “sí, vale, pero el déficit fiscal de Madrid es superior” les tengo que dar una mala noticia: las cifras de la balanza fiscal de la comunidad de Madrid no responden a la realidad, puesto que la capital de España se beneficia de todas aquellas inversiones que recibe como capital del Estado, pero que sólo generan beneficios en Madrid. Además, hay que tener en cuenta que las grandes empresas “madrileñas” son, en la mayoría de casos, antiguas empresas públicas que están ubicadas en la capital por una simple decisión política; en algunos casos ni producen nada allí, ni tienen un solo cliente (Endesa, Repsol, Telefónica, etc.). Nada que ver con el tejido empresarial catalán, donde la empresa es autóctona: Grífols, Almirall, Nutrexpa, Mango, Puig, Gallina Blanca y un largo etcétera.

Dentro de las infraestructuras directamente perjudicadas por la falta de inversion estatal en Cataluña está el célebre Corredor Mediterráneo. Se trata del eje de comunicaciones terréstres del levante peninsular, clave en el transporte de mercancías entre África, Ásia y Europa. Los sucesivos gobiernos de Madrid han hecho todo lo posible por boicotearlo, diseñando engendros como el bautizado jocosamente “Corredor Madridterráneo”, es decir, la mutilación de la comunicación directa entre Valencia y Barcelona con un obligado paso por Madrid. La mutinacional china Hutchinson ha sufrido en sus carnes la falta de diligencia del gobierno central en la adecuación de las infraestructuras del Puerto de Barcelona. La política de infraestructuras que se lleva a cabo en España está explicada de forma excelente en este video.

En otro orden de cosas, una de las tácticas favoritas de los que desean frenar la independencia de Cataluña consiste en visitar abuelos en sus centros de día para decirles que en caso de secesión su pensión peligra. Este argumento, además de una gran mezquindad implícita, encierra una doble mentira: Las pensiones que eventualmente peligran son las de los jóvenes, pero en modo alguno las de los que ya son pensionistas, que pueden dormir tranquilos.

La segunda mentira consiste ocultar que, si bien el futuro de las pensiones públicas es bastante negro en general, si hay un rayo de esperanza es con la creación de un estado catalán, puesto que la relación cotizantes/pensionistas siempre será superior en Cataluña resepecto a España -básicamente por el nivel de desempleo estructural de algunas zonas de la península. Así pues, el razonamiento es el inverso al que presentan los contrarios a la independencia: si las pensiones peligran de alguna forma, es permaneciendo en España. De hecho, en el período 1995-2010 el saldo de la Seguridad Social “catalana” ha sido positivo en casi 25.000 millones de euros, mientras que en el resto de España se ha generado un déficit de más de 85.000 millones.

El bombardeo de mentiras por parte del Gobierno español y de la casi la totalidad de los medios de comunicación estatales tiene por objeto inocular el miedo en los ciudadanos de Cataluña y que, en consecuencia, ejerzan su derecho al voto bajo el temor a una debacle inminente en caso de que Cataluña se independice. La posibilidad de ver al nuevo estado catalán fuera de la Unión Europea y también de la moneda única queda conjurada cuando se tiene información, algo que los medios de comunicación desean evitar a toda costa. Las amenazas de expulsión que la Unión Europea ha llevado a cabo sobre los electores de Grecia no se han materializado, de forma que, ¿en qué cabeza cabe que se pueda plantear la expulsión de un territorio de siete millones de habitantes que es contribuyente neto a los presupuestos de la Unión, que es sede y centro de producción de innumerables multinacionales europeas y cuyos ciudadanos ya tienen ciudadanía de la UE? ¿Nos van a echar por odio? ¿Como venganza por salir de España? Además, es fundamental recordar que la libre circulación de ciudadanos se sustenta en el Acuerdo de Schengen, un espacio más amplio que el de la UE y en el que los paises miembros no tienen derecho de veto.
Adicionalmente, existe un argumento de peso para que España se vea abocada a pactar una secesión ordenada y a no utilizar en modo alguno su derecho de veto en las decisiones de la Unión Europea. Este argumento es el gran volumen de deuda que acumula en estos momentos el Estado Español, ya que para evitar un default inminente se verá obligado a negociar de qué cuota parte se hace cargo Cataluña. Es decir, que muy probablemente el nuevo Estado catalan asumirá parte de la deuda española, pero obviamente, a cambio de “otras cosas”, como por ejemplo la inexistencia de obstáculos por parte de Madrid en todos los procesos en los que Cataluña pueda necesitar el voto unánime de los miembros de la Unión Europea. Una explicación detallada del funcionamiento de estos organismos internacionales está en este vídeo.

Los indecisos y los recelosos de la independencia deberían comenzar a sospechar de que algo falla con sólo mirar quién hay a un lado y al otro del debate. En el bando soberanista encontramos a gran número de catedráticos de prestigio, no sólo de universidades locales, sino que también de centros de referencia mundial como Columbia, Harvard, Princeton o la emblemática London School of Economics. Además, también dan su apoyo a la independencia científicos de primera línea mundial como el epigenetista Manel Esteller o el investigador del SIDA Bonaventura Clotet. En cambio, al otro lado, una de las caras más activas contra la independencia es Javier Sardà, que se hizo millonario gracias al popular “Crónicas marcianas”, uno de los programas más infectos de la historia de la televisión, cuyos mayores logros eran burlarse de deficientes mentales -Sardà fue denunciado y condenado por ello- y mostrar las posaderas de Boris Izaguirre. El rostro de Sardà es uno de los más habituales en los platós de televisión desde los que da lecciones sobre qué tenemos que hacer los catalanes con nuestro país y con nuestro futuro. También se ha mostrado en contra del Procés la estrella televisiva de la Sexta, Jordi Évole. En su reciente artículo titulado “Trampas” expone una vez más su habitual “empatismo”: dos cositas malas del gobierno de Madrid y dos cositas malas de la Generalitat. Pues no. En humillaciones, insultos y provocaciones no estamos empatados, querido Jordi. A unos 666 kilómetros de distancia nos ganan por goleada. A Évole también parece molestarle mucho que su voto como barcelonés tenga menos peso que el voto de un elector de Lleida, pero jamás se ha quejado -y ha tenido tiempo- de que su voto valga mucho menos que la papeleta de un soriano.

En cuanto a las asociaciones cívicas que dan su apoyo a una u otra postura, las más conocidas son la Assemblea Nacional Catalana -a favor de la independencia- y Societat Civil Catalana, en contra. La ANC nació en 2011 y cuenta con más de 80.000 miembros, de los cules la mitad son socios. Es la responsables de la organización de las manifestaciones de los últimos 11-S. Se financia con aportaciones de sus socios y con la venta de material promocional, y no recibe ninguna aportación de dinero público. Al otro lado está Societat Civil Catalana, que maneja un presupuesto de cerca de un millón de euros pese a tener sólo 70 socios. El 97% de sus ingresos procede de aportaciones anónimas. Su líder es Josep Ramon Bosch, un ultraderechista catalán “aficionado” al nazismo.

Como decíamos al inicio, el papel de los medios de comunicación está siendo fundamental para que la información sobre el proceso circule de forma muy sesgada. La abrumadora mayoría de medios tienen su base en Madrid, pero además, algunos medios catalanes como La Vanguardia, El Periódico o 8tv están enfrascados en una dura batalla contra el independentismo. Tanto los artículos de opinión como las propias noticias que los diarios y televisiones de Madrid ofrecen sobre el Procés suelen estar plagadas de mentiras y a menudo llegan a ser delirantes. El director del Periódico de Catalunya, Enric Hernández, no les quiere ir a la zaga y ha llegado a publicar titulares que sacarían los colores a cualquier estudiante de periodismo, como uno muy reciente en que la cabecera del Grupo Zeta se preguntaba en portada si “con la independencia habría trenes y aviones”. Por suspuesto, Hernández no ha dejado pasar la oportunidad de sumarse a la moda y llamar nazis a los independentistas.

Como muestra del concepto de información que se tiene en Madrid, es preciso recordar que la periodista de moda en tierras mesetarias, Ana Pastor, en su entrevista de hace pocos días a Artur Mas llegó a afirmar que “las ventajas de la independencia son propaganda” y que por lo tanto sólo le interesaba preguntar por los riesgos.

Hablar con todo detalle del tratamiento erróneo que tanto el gobierno como los medios de Madrid están dando al Procés sería una tarea titánica porque cada minuto aparecen nuevos argumentos, pero valga lo expuesto como botón de muestra.

Cambiando de tercio, de entre los motivos que determinados ciudadanos catalanes dan para estar en contra de la independencia, algunos son realmente extraños: “Era Pujol quien robaba”, dicen en respuesta al déficit fiscal. Al margen de que la comparación de una cosa y otra es absurda, si la eventual corrupción de la extinta CiU es motivo para no ser independentista, por la misma regla de tres se deduce que los casos Gürtel, Rato, Bárcenas, etcétera deberían provocar renuncias masivas al pasaporte español, pero no consta que haya sido así. Por otra parte, algunos aluden a su lícito sentimiento español, algo que realmente tiene poco que ver con desear estar gobernados desde aquí. En otras palabras, en el Estado catalán, nadie dirá nunca a un ciudadano qué ha de sentir, ya sea español, búlgaro o de las Islas Fidji. Es así en todo el mundo. Se trata de algo íntimo y personal, y por lo tanto no debe ser un motivo para oponerse a la independencia.
En cuanto a la nacionalidad española, todo el mundo debe tener claro que nadie puede retirlarla y que quien desee ser ciudadano español lo será hasta su muerte. La única diferencia con la situación actual es que poseerá doble nacionalidad, española y catalana.
También existen reticencias en cuanto al futuro de la lengua castellana. Pero pueden estar seguros que nadie en su sano juicio se plantea perder el patrimonio de la lengua castellana en un futuro Estado catalán. Este temor nunca puede ser un argumento. Es más, si de un servidor dependiese haría lo posible para disponer de una Academía de la Lengua Castellana, sin vínculos con la española, que tuviese capacidad normativa sobre el idioma.

Sobre la actitud de algunos gobernantes extranjeros en cuanto a la eventual independencia de Cataluña, basta tener unas pocas nociones de geopolítica para comprenderla. Nadie va a dar a los independentistas el manual de instrucciones para alcanzar su nuevo Estado, pero tampoco van a enrocarse una vez que la situación se haya producido y tengan el problema sobre la mesa. A partir de ese momento, la prioridad de la UE y del resto de agentes implicados será solucionar el asunto de la forma más práctica posible y eso no puede incluir de ningún modo eternizar el paso de Cataluña por un limbo jurídico. Esto está explicado de forma muy clara en este vídeo a partir del minuto 18.

Al fin y al cabo, desde que el mundo es mundo, que las fronteras no han dejado de moverse y seguirán haciéndolo en el futuro. Por ello no comprendo la creencia de que las fronteras de España son inmutables –las únicas inmutables- salvo que otorgues a este país una naturaleza de carácter divino, circunstancia que entroncaría seguramente con algún trastorno mental bastante grave. En otras palabras, en los últimos cien años no han parado de crearse estados nuevos por toda la faz la Tierra y sin embargo, resulta que con Cataluña es imposible, que alguna ley natural impide que podamos tener nuestro propio estado. No tiene ni pies ni cabeza.

Quien esté en contra de independencia debería echar un vistazo a la España que nos prepara el Partido Popular, y la llamada “Ley mordaza” es un buen punto por donde comenzar el análisis. No creo que nadie tenga ganas de vivir en un país donde puedas ir a la cárcel por un comentario en Twitter. Este vídeo también es una buena radiografía de lo que es España hoy en día.

En la inmensa soledad frente a la urna cabe valorar todo lo aqui expuesto y votar por un futuro mejor, obviando filias y fobias. Al fin y al cabo no es más que una decisión administrativa: dejar de tener gobiernos en contra para autogobernarnos de verdad. El resto son fuegos artificiales. Eso sí, votar independentista es votar una de las dos listas que apuestan por el nuevo Estado, es decir, Junts Pel Sí y la CUP. Votar una opción federalista es votar “no” a la independencia, de forma que el voto por Catalunya Sí Que Es Pot equivale en el recuento a dar el apoyo a Ciutadans o al PP. Espero que nadie se confunda y con su error colabore en cerrar esta ventana de oportunidad que tanto ha costado abrir. Si alguien tiene dudas sobre como votar “sí” o “no” a la independencia, que mire atentamente este vídeo desde el minuto 53.

Y por encima de todo, los catalanes más opuestos a la independencia deben tener claro que si este proyecto no prospera ellos sufrirán en sus carnes la venganza del aparato del Estado Español con la misma intensidad que el independentista más radical.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 13 comentaris

#39 – El pla.

L’home hipotecat camina arrossegant el peus mentre mira al terra amb un esguard d’amargor. De tant en tant deixa anar una tos seca producte de la polseguera que aixeca els seus passos fatigats. No té esma ni de girar el cap i mirar amunt per albirar un paisatge diferent. Només li interessa d’avançar sense pensar en res més, obsessionat com està en arribar a la seva meta, un futur promès on els problemes d’avui s’hauran esvaït i tot serà pau, tranquil·litat i somriures còmplices.

A l’altra banda del camí, grups de nois exclosos, amb els seus tatuatges, els seus pentinats de la televisió i els seus telèfons mòbils, se’l miren tot rient. Ells segueixen ordres per ser lliures, se senten rebels repetint patrons que algú ha establert. Es rebel·len perforant-se el cos i ingerint els verins de moda. Avui no li robaran res, però ho han fet molts cops. Ningú no es pregunta per què costa tant d’eliminar aquesta delinqüència de baixa estofa, que fa la vida més incòmoda i insegura. Tot podria ser una bassa d’oli, però els amos del joc no ho volen, prefereixen que hi hagi tensió, petits conflictes urbans que evitin que els homes hipotecats s’aturin un minut a pensar. Re d’observar l’entorn i reflexionar. Tensió. Sempre tensió. Sempre amb un enemic nou, que tot just comença a ensenyar el nas quan l’enemic vell ha estat exterminat. El perill que no marxa mai. Els amos ho han planejat així.

No conec els amos. Els amos de tot. No sé des de quan hi són, ni conec els seus noms ni tampoc sé on viuen. Però ara sé que existeixen.

Els amos són els que s’ocupen de dir a tots els homes hipotecats que no hi ha res més que la vida material, i per tant, que s’afanyin a gaudir de tot allò que posen a la seva disposició. No cal que pensin, pobres homes hipotecats, seria perdre el temps; són presoners i no ho saben.

Els amos observen tots els homes hipotecats com qui mira una peixera, i al mateix temps s’entesten en fer-nos creure que no existeixen, que només són el fruit del malson d’una nit de febre de l’home hipotecat. I si algú gosa descórrer el vel d’Isis i explica la veritat, els de dalt el ridiculitzen o l’eliminen, o totes dues coses, gràcies a la complicitat de tots els altres homes hipotecats, que riuen escandalosament del seu congènere bord.

Qui vulgui entendre, que entengui.

I qui no vulgui entendre, és lliure de continuar arrossegant els peus per la pols.

Dedicat als qui cerquen la veritat.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

 

Publicat dins de Uncategorized | 6 comentaris

#38 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (cinquena i última part).

El panorama electoral

Dissabte 18 de juliol els socis del Barça tenen l’oportunitat d’evitar que el seu club caigui a l’abisme. Al llarg d’aquesta sèrie d’escrits hem donat suficients arguments com perquè tothom sigui conscient de que la gestió Rosell-Bartomeu dels darrers cinc anys ha estat molt pitjor del que ens han venut la majoria dels mitjans de comunicació. Si ara tornés a guanyar el neonunyisme els propers sis anys serien, de ben segur, els últims d’aquest club tal com l’hem conegut. L’accelerada pèrdua de valors (Unicef, planter, Qatar) juntament amb el perill de la conversió en Societat Anònima farien d’aquesta entitat quelcom molt diferent al nostre Barça.

Es tracta d’una oportunitat única, atès que una mesura d’emergència com és la moció de censura és avui una eina desactivada degut a la modificació de requisits que va dur a terme la junta de Rosell. L’enduriment de les condicions per plantejar una moció només pot respondre a la voluntat per blindar-se davant de futures decisions impopulars. Per tant, si dissabte els donem la victòria, haurem perdut el control del club.

Ha quedat clar que la gestió econòmica és molt pitjor que la que creuen la major part de socis i seguidors, imbuïts pel fabulós mecanisme de propaganda que treballa a favor d’una junta directiva i no pas del FC Barcelona. La gestió esportiva del darrer any ha resultat un èxit en gran mesura gràcies a la màgia de Messi a qui, paradoxalment, volien vendre. Les declaracions de Javier Faus menystenint l’astre argentí, les enquestes contractades per Rosell per saber com reaccionaria l’afició en cas de vendre’l i, sobretot, les portades d’alguns diaris eren part d’aquest pla que ara –almenys de moment- se’ls ha frustrat. Només es pot entendre el fitxatge de Neymar si el que es pretén és dur a terme un procés de substitució d’un crack per un altre. Vendre Messi era l’operació que feia salivar Faus i companyia: el millor jugador de la història, amb un preu incalculable i un valor de balanç de zero euros (degut a la seva procedència del planter). Com de difícil és resistir-se a fer aquesta operació, i més si els teus amics del Qatar són els propietaris d’un club de futbol, el Paris Saint-Germain, que té fam de grandesa i la vol aconseguir per la via ràpida.

Intentar esperar comportaments ètics en una administració com aquesta és ser molt ingenu. Si fa uns dies recordàvem l’indignant cas Abidal, a qui es va fer fora després d’haver-li promès la renovació, a la secció de bàsquet ens trobem un cas clònic, el de Pete Mickeal, qui es va retirar temporalment per una afecció pulmonar i que quan va tornar recuperat va rebre una puntada al cul. I com no, l’acomiadament miserable d’en Txema Corbella després de més de trenta anys a l’entitat i quan li mancava poc per jubilar-se. Sembla que era massa amic dels jugadors.

Els diners que no trobem per a algunes coses sembla que sí que existeixen per fitxar executius. Fins a cinc directors de comunicació en cinc anys, a més d’un responsable de relacions públiques com Albert Soler (ex-secretari d’estat d’esports), recol·locat al club just quan veia més compromès el seu futur a la política degut a la desintegració del seu partit, el PSC. Primer ho va intentar com a gerent de l’ACB, l’associació de clubs de bàsquet, però no el van voler. Cal recordar que Soler era un d’aquests catalans que al congrés de diputats de Madrid havia votat contra la possibilitat de que Catalunya tingués seleccions pròpies. Ves per on, ara aquesta és la imatge del club que pretén ser bandera del catalanisme.
Els directors de comunicació que han entrat –però no sortit, atès que la majoria continuen cobrant tot i haver estat cessats- a Can Barça durant aquests anys són:

Jordi Badia (-juliol 2010), procedent de la junta anterior
Pere Jansà (juliol 2010- gener 2011)
Ketty Calatayud (gener 2011- finals 2011)
Xavi Martín (desembre 2011- novembre 2013), que és l’únic que va abandonar el club.
Albert Montagut (novembre 2013- novembre 2014)
Albert Soler (novembre 2014-)

La traca final de tot plegat és aquesta campanya electoral tan tercemundista que estem vivint, on un dels candidats va començar a fer campanya just el dia en que va convocar les eleccions demanant fair-play: és com un corredor de marató que comença a córrer quan els rivals encara ni s’han vestit de curt, però alhora crida al vent les seves exigències d’esportivitat. El que està passant les darreres setmanes és propi d’una república bananera, on les lleis –els Estatuts del Club- són més un suggeriment que una norma de compliment obligat. La imatge de l’ex-president reclamant a la junta gestora que tanqui determinats fitxatges és de vergonya aliena. El viatge d’Ariedo Braida i Albert Soler a Torí per intentar –sense èxit- fitxar Pogba és per treure-li els colors a algú. Això sí, un cop fracassada l’operació Pogba, els mitjans afins es van esmerar en dir que el jugador no interessava.

Que una junta gestora, escollida per mantenir el dia a dia del club és dediqui a comprar i vendre jugadors és de jutjat de guàrdia. Resulta molt fàcil pensar que la venda de Gerard Deulofeu tenia per intenció quadrar els números.

El tancament comptable de l’exercici 2014/15 ha estat molt significatiu. Volien treure el titular de l’increment de facturació, però si gratem una mica veiem que el que més destaca és que les despeses es disparen i el deute puja. Això últim és molt greu, si ens atenem a que la reducció del deute era el gran argument del mandat Rosell-Bartomeu. A més, durant la campanya ens hem assabentat de que Qatar Airways té dret de tempteig sobre les ofertes per patrocinar la samarreta. En altres paraules, estem atrapats, perquè Qatar sempre es podrà quedar com a patrocinador si iguala l’oferta d’un competidor.

Però clar, tot això no ho explicarà una premsa tan servil i entregada, que és capaç de publicar articles com aquest d’Enric Bañeres on es justifica que José Luis Núñez comprés inspectors d’hisenda.

Per tenir una perspectiva clara de la involució del club, només cal veure on érem i on som. L’any 2011, quan el Barça guanya la Champions League a Wembley, la imatge que l’entitat blaugrana projectava al món era aquesta:

 

newsweek

Sí, ja sé que al 2011 Rosell era president, però ningú negarà que el club encara vivia de la inèrcia del període anterior i la nova junta encara no havia tingut temps de trencar gaires coses. Allà hi eren, per exemple, Guardiola i Abidal.

En canvi, quan el Rosell i companyia ja han aconseguit imposar el seu model, la imatge del Barça és molt diferent:

CNN

 

Vist tot aquest seguit de fets contrastats i irrebatibles és fàcil concloure que votar Bartomeu només pot respondre a una de les dues raons següents: o bé estar completament desinformat, o bé tenir interessos personals. Qualsevol qui sigui realment culer ha de ha d’estar molt lluny de la realitat per donar el seu suport a una Junta que està en ple procés de demolir el nostre estimat club. Si vostè voliavotar Bartomeu i no sabia res d’això, no es deixi vèncer per l’ego i reconegui que estava equivocat, del seu vot depèn la salvació del club. Una postura que denota intel·ligència és reconèixer que t’han enganyat perquè no tenies prou informació, i rectificar.

Quan es posa negre sobre blanc el desgavell que ha suposat la gestió Rosell-Bartomeu, la primera reacció dels qui no estan d’acord és etiquetar-te de “laportista”. La segona i la tercera, també. De fet, un esperaria haver d’escoltar una sèrie d’arguments que justifiquessin la gran tasca del tàndem al·ludit, però l’única raó que es esgrimeixen és allò de “I Laporta, què?”. Ni sóc laportista ni conec al senyor Laporta. No tinc cap interès en defensar-lo, simplement explico que el seus anys dirigint el club –amb les seves llums i ombres- van ser fonamentals per posar al Barça on li corresponia i perquè abandonéssim la grisor del nunyisme i post-nunyisme.

Com a president, Joan Laporta i Estruch va cometre errors, però hi ha dues diferències fonamentals amb el mandat Rosell-Bartomeu: en primer lloc, Laporta va rebre un càstig oportú i segurament merescut en forma de moció de censura i el va superar; en segon lloc, els seus errors no van posar en perill la institució, ni a nivell d’imatge ni d’estabilitat econòmica. Crec que Uzbekistan va ser un error i dels grossos, però la seva transcendència està a anys llum de la de posar Qatar a la samarreta.

Perquè arribés Laporta al 2003 i el club fes un gran salt endavant van caldre tres anys de post-nunyisme on la degradació va ser total. L’error dels socis en votar Joan Gaspart i Solves l’any 2000 és d’una magnitud monumental. Un pot equivocar-se davant del desconegut, però no es poden cometre errors així davant d’una alternativa que coneixes des de fa vint-i-cinc anys. Crec que avui en dia ja no tenim el marge de tres anys que vam tenir al 2000, de manera que un altre error podria ser definitiu.

En aquestes eleccions només hi ha dues opcions: Laporta o Benedito. De fet, de Freixa no cal ni parlar, perquè s’ha de tenir molta barra per haver compartit Junta amb Bartomeu fins al darrer dia i ara presentar-se com a alternativa.

Sisplau, tinguin visió de club i de país, i exerceixin el seu vot amb coneixement i responsabilitat.

 

Visca el Barça, visca Catalunya.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

 

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

#37 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (quarta part).

Les clavegueres del neonunyisme

Costa de creure que es puguin fer tres escrits crítics amb la contundència dels precedents, sense haver parlat ni del Cas Neymar, ni de la sanció de la FIFA, ni de Viagogo, per posar tres exemples. La quantitat de material tòxic que genera aquesta junta deixa astorat a qualsevol que hi vulgui posar ordre.

Quan el nom del jove Neymar va començar a sonar en el circuit del futbol internacional, tots els grans clubs europeus van desviar la mirada cap a Brasil per mirar de comprovar si, per fi, havia nascut el successor de Pelé. Entre els principals interessats en contractar-lo, com no, hi eren el Barça i el Real Madrid. Quan semblava que el club de la capital d’Espanya havia pres un avantatge decisiu, els blaugranes van reaccionar posant calers sobre la taula per bloquejar la contractació. L’opció de compra que va signar el FC Barcelona implicava que el futur astre brasiler s’incorporaria a l’equip l’any 2014, però finalment, davant de la pressió de clubs rivals, la seva arribada es va avançar un any.

Fins aquí, la història del fitxatge que podria ser el de qualsevol gran estrella. Però aviat es va complicar tot, quan en una demostració absurda de vanitat, l’aleshores president Sandro Rosell va presumir en públic de que gràcies a les seves bones relacions amb el Brasil i a les seves skills negociadores, el fitxatge havia costat només 57 milions d’euros, quan els rivals -entre ells el Real Madrid- haurien d’haver desemborsat prop de 100 milions per fer-se amb els serveis del brasiler. Amb aquestes declaracions fora de lloc va aixecar la llebre i qui més qui menys va començar a sospitar que en l’operació Neymar hi havia quelcom estrany. Més endavant, i si em permeten inserir un spòiler, el director general del club Antoni Rossich tindria la barra de dir davant del jutge Ruz que havien pogut fitxar Neymar a un preu tan baix gràcies a “la gran capacitat de seducció de Sandro Rosell”. Per acabar-ho d’adobar, el club es negava a mostrar la manera com havia instrumentat aquesta operació tan fabulosa perquè, per exigències de la contrapart, el contracte era confidencial.

Un dels qui no es va empassar que el Barça hagués aconseguit la contractació del brasiler a preu d’outlet va ser el soci Jordi Cases, que es va dirigir a la junta demanant explicacions. Amb una estratègia mixta de ninguneig i d’amenaces, els directius blaugranes van aconseguir que a Cases només li quedés l’opció de demanar els detalls del contracte per via judicial. I d’aquí, en un tres i no res, arribem a on tothom sap: a l’Audiència Nacional i a les portades de diaris i informatius de la televisió. De la seva banda, Jordi Cases va ser força maltractat, seguint aquesta tradició tan nostra de violentar més a qui denuncia un delicte més que no pas a qui l’ha comès. Quan la Junta va fer públic el contracte mitjançant una compareixença pública, vam entendre-ho tot. Qui va fer les explicacions oportunes va ser l’IESE-boy Raúl Sanllehí, el noi de la veu afònica i creador de l’expressió “chupando un boli” que tant impacte va causar. El panorama que es va desplegar en aquells instants va ser el de tot un seguit de contractes que tenien com a únic objectiu l’engany:

  • Enganyar hisenda, per pagar menys impostos.
  • Enganyar el soci, per fer-li creure que el “seductor” Rosell havia aconseguit estalviar-li molts calers.
  • Enganyar Messi i la seva família, perquè no sabessin que l’argentí ja no era el jugador millor pagat de la plantilla.

No cal entrar en detalls, perquè ara l’entrellat de l’operació ja és públic i qui estigui interessat pot trobar-ne moltes referències a internet, però el cert és que hi havia apartats que eren veritablement delirants i que donen una idea prou clara de l’estructura mental dels qui han estat dirigint el club aquests cinc anys. Per posar un exemple, part dels diners gastats però no comptabilitats com a cost servien per contractar el pare de Neymar com a scouter al Brasil, i una altra partida es va pagar com a opció de compra de tres jugadors joves del Santos dels que mai més se n’ha sabut res.

A banda de les qüestions legals, que la justícia decidirà algun dia, l’engany perpetrat als socis és molt greu. Els culers haurien d’entendre que els veritables propietaris del Barça són els socis i que la junta només té el mandat de gestionar el club durant període determinat, però sovint sembla que tot funcioni a l’inrevés i que els membres de la junta siguin els propietaris de l’entitat. Fent un paral·lelisme empresarial, seria com si uns empleats de màxim nivell enganyessin al propietari de l’empresa on treballen; si l’amo els descobrís, no durarien ni una setmana als seus càrrecs.

Per tant, a ulls del món sencer, ara tenim el club immers en un procés judicial i amb dos expresidents –Rosell i Bartomeu- imputats per delicte fiscal i societari. Però no només és una qüestió d’imatge, sinó que aquesta martingala maldestre ja ens ha costat molts diners, molt per sobre dels 57,1 milions d’euros que ens havien dit. La xifra actual, entre declaracions complementàries a Hisenda i multes ja està al voltant dels 100 milions d’euros. Això no és tot: avui mateix, els representants de l’empresa DIS, propietària inicialment de part dels drets de Neymar han fet una roda de premsa detallant els motius que els ha dut a reclamar per via judicial els diners que se’ls ha escamotejat en l’operació. És molt senzill, si ells tenien el 40% dels drets de Neymar i el fitxatge ha costat 100 milions en comptes de 57,1 milions, algú s’ha quedat el que els corresponia.

No és res estrany, coneixent la seva trajectòria, que Rosell hagi fet operacions que van més enllà de la legalitat i del que se suposa que és ètic. Un dels aspectes més foscos i menys coneguts per l’aficionat mig del Barça és la participació de Rosell a Viagogo, una empresa dedicada a la compra-venda d’entrades per a espectacles de tota mena, on l’expresident blaugrana era fundador i accionista. Aquesta societat té un vincle estret amb el Barça atès que un dels seus negocis és la venda d’entrades per a partits del Camp Nou. Sovint disposa de localitats fins i tot abans que el club les posi a la venda, circumstància que fa sospitar a molts. Encara que aquestes entrades no procedissin del club, sinó dels socis, tot plegat seria força antiestètic, ja que l’empresa participada pel qui fins fa un any i mig era president del club estaria donant cobertura a un tràfic il·lícit d’abonaments de socis. A banda d’això, Viagogo no té una imatge gens positiva a nivell mundial degut a les seves males pràctiques, bàsicament centrades en el fet que no es dediquen realment a fer de brokers per a l’intercanvi d’entrades entre seguidors –com ells afirmen- sinó que són més aviat un mecanisme per inflar els preus de les localitats que encara no han sortit a la venda.

Que Rosell s’embolica fàcilment en assumptes tèrbols i que sovint s’envolta d’amistats perilloses, ho sap el món sencer tret d’una bona part dels socis. Sigui pel control de la premsa que podria exercir-se des del club, o per les complicitats de determinats grups editorials, el cert és que la majoria de notícies sobre els negocis de Sandro Rosell no tenen mai cabuda als mitjans catalans. En altres paraules, a l’estranger tenen força més clar qui és aquest personatge que a casa nostra, com per exemple ens va explicar el setmanari France Football fa any i mig. Entre les seves amistats hi ha el campió de la corrupció Ricardo Terra Teixeira –dirigent brasiler de futbol i gendre de Joao Havelange- i l’empresari andorrà Ramon Cierco, a qui va introduir a la junta del Barça. Dels negocis de Cierco i de la relació amb Teixeira vam parlar fa no gaire en l’escrit número 32.

L’altre gran afer en que el Barça s’ha vist esquitxat per la mala gestió de la junta ha estat la sanció de la FIFA per irregularitats en el reclutament de jugadors menors d’edat. La Federació Internacional va contactar amb el Barça per avisar-los de que els procediments no s’ajustaven al que establia la normativa vigent, però la gestió de Rosell d’aquesta crisi va ser èpica: en comptes de reunir-se amb els mandataris suïssos amb caràcter d’urgència per buscar solucions, va preferir enviar un correu electrònic insinuant que la mateixa FIFA havia de modificar la normativa per adaptar-se a les pràctiques blaugranes. La reacció de l’estament internacional va ser fulminant, es va sancionar al club sense poder fitxar durant una temporada. Quan el cas va esclatar, ja s’havia produït la fugida de Rosell i per tant qui va intentar donar la cara va ser Josep Maria Bartomeu. Tota la seva intervenció per explicar la pena que els acabava de ser imposada, descansava sobre la pretesa existència d’una “mà negra” que pretenia perjudicar al club i sobre la que “estaven investigant”. A hores d’ara encara no sabem res del resultat d’aquesta investigació. No cal ser molt hàbil per adonar-se del mal que fa aquesta sanció al Barça si atenem a les causes, és a dir, al fitxatge de menors sense complir les prescripcions legals, especialment greu en un club que no gaires anys abans era la imatge de la Unicef. Però que l’entitat blaugrana no pogués fitxar, no va ser obstacle perquè la premsa afí continués omplint les seves portades amb presumptes contractacions estrella del club. Realment esquizofrènic tot plegat.

Aquesta sanció de la FIFA entronca en un dels temes clau del FC Barcelona sota el mandat neonunyista, com és el deteriorament fins a nivells preocupants del planter, element d’orgull fins fa ben poc. Fent un repàs ràpid, comprovarem hi ha molts indicis de que aquesta junta no té cap interès en que el planter continuï donant fruits. Fa anys que cap jugador del procedent del Barça B es consolida al primer equip, la gestió del B ha estat tan nefasta, que han acabat baixant de categoria mentre que el Juvenil A ha fet la pitjor temporada en molt anys (quart classificat a 18 punts de l’Español, campió). Ja fa temps que vam avisar de que alguna cosa estava passant al planter blaugrana (text 18) i molt ens temem que té relació amb el model de club. Comprar i vendre jugadors a preus elevats permet inflar el balanç, circumstància que no aporten els jugadors formats a la casa, que comptablement tenen un valor zero.

No només no pugen jugadors al primer equip, sinó que en marxen. El cas més escandalós va ser el de Thiago Alcántara, a qui es va renovar l’any 2012 anunciant que la seva clàusula passava a ser d’uns inabastables 90 milions d’euros. Un any després resulta que en realitat la clàusula només era de 18 milions perquè no havia jugat un número mínim de partits que estava estipulat al contracte. Si va ser un error burocràtic i de comunicació va ser descomunal; però coneixent els procediments de Rosell i companyia, és fàcil pensar que tot plegat era una estratègia per vendre un jugador i fer caixa. I si a més, el destí era el Bayern de Munich, negoci rodó, atès que la premsa afí podia vomitar mentides sobre Pep Guardiola i acusar-lo d’haver-nos robat un jugador.

I dissabte toca votar. Encara tindrem temps de parlar del panorama electoral abans d’introduir el vot a l’urna.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Publicat dins de Uncategorized | 4 comentaris