#24 – L’orde del Toisó d’Or

Parlar avui en dia, en ple segle XXI, d’ordes de cavalleria pot semblar del tot anacrònic, però res més lluny de la realitat. Per molt que sembli estrany, alguns d’aquests ordes no només continuen existint, sinó que a més es mantenen actius amb un vigor envejable. I d’entre tots, potser el més important és el conegut com a “Orde del Toisó d’Or” fundat l’any 1429 per Felip III, duc de la Borgonya. La inspiració simbòlica de l’entitat va ser el mite grec de Jàson i els Argonautes, aquells que anaven a la recerca del velló d’or. El terme toisó prové del francès toison, i fa referència al pèl de les ovelles i d’altres animals similars. El mot català s’usa només per referir-se a la simbologia d’aquesta orde i es defineix com el velló d’un moltó, o el que és el mateix, la llana d’un marrà.

Al segle XV, el Ducat de la Borgonya era un dels territoris més poderosos del continent europeu, en una època en que els estats-nació encara no existien. Calia crear una entitat que ajudés a vertebrar el territori i que, de pas, fes palès el caràcter catòlic dels seus habitants. Un cop formada la institució, es va establir que hi hauria un nombre limitat de cavallers, inicialment vint, més tard ampliat. Es va triar com a lema de l’orde la divisa “Ante ferit quam flamma micet”, que vol dir “Fereix abans que la flama resplendeixi”. El primer gran mestre va ser el fundador, Felip III, duc de la Borgonya.

Les reunions periòdiques de l’orde –conegudes com a capítols- es van celebrar entre 1431 i 1559, fins a un total de vint-i-tres. Resulta significatiu que la número dinou d’aquestes cimeres va tenir lloc a la ciutat de Barcelona, l’única en territori peninsular, ja que la major part dels capítols es van celebrar a ciutats del que avui és Bèlgica. També cal tenir en compte que el primer no borgonyó en formar part de l’orde va ser Alfons IV, V d’Aragó, el Magnànim, el segon monarca de la Corona d’Aragó després del compromís de Casp.

Els dos primers grans mestres de l’orde van ser el seu fundador Felip III (1430- 1467) i Carles, el Temerari (1467-1477). Després el lideratge passaria a mans Maximilià I, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (1478- 1482) i més tard al seu fill Felip I de Castella i duc de la Borgonya, dit el Bell (1482- 1506). Atès que l’aleshores rei dels Països Baixos es va casar amb la filla dels Reis Catòlics, Joana dita “la Boja”, va heretar el regne de Castella i per tant, de retruc, el gran mestratge de l’orde passava a mans dels castellans. Amb la pujada al tron de Carles I d’Espanya (1506), V d’Alemanya i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, la casa d’Àustria no només es feia amb el regne d’Espanya, sinó que també passaven a controlar l’orde del Toisó d’Or. Els reis de la casa d’Habsburg s’anirien succeint fins al trist regnat de Carles II, “l’Embruixat”, que moriria l’any 1700 sense descendència, circumstància que desembocarà en la Guerra de Successió (1700- 1715). I és a partir d’aquest precís moment en que comencem a observar vincles sorprenents entre el “procés català” i la història de l’orde. Durant la Guerra de Successió catalans i castellans formen part de bàndols diferents: amb els austriacistes els uns, amb els borbons els altres. Però l’enfrontament entre les dues dinasties no es limita al tron dels regnes peninsulars, sinó que també està en disputa el control de l’orde. Un cop finalitzada la guerra, els Habsburg troben a Brussel·les –ciutat que els pertany segons el repartiment del Tractat d’Utrecht- el tresor de l’orde completament intacte. Aquesta troballa sorprenent els fa considerar-se els legítims titulars del Toisó d’Or i conseqüentment inicien una branca alternativa de l’orde, basant-se, a més, en els estatuts originals. Posteriorment traslladarien la seva capital a Viena, on actualment té la seu la branca austríaca i on es conserva el tresor. Per tant, ens trobem amb que coincidint amb la finalització de la Guerra de Successió s’obre una bretxa entre borbons i austriacistes que podria tancar-se tres-cents anys després, igual com passa amb Catalunya i les seves llibertats. En aquest sentit, crida molt l’atenció que a les festes de la Mercè de 2013 la ciutat convidada fos precisament Viena i el discurs de l’alcalde Trias estigués farcit de referències als fets de 1714. Per acabar-ho d’adobar, l’actual gran mestre de la branca austriacista de l’orde és l’Arxiduc Carles, de nom idèntic al del pretendent al tron al qui els catalans vam donar suport durant la Guerra de Successió.

L’abdicació de Joan Carles I en el seu fill Felip sembla reblar el clau de les coincidències: si la bretxa històrica de fa just tres-cents anys es va obrir amb Felip V, ara sembla que es tancarà amb Felip VI. El pes de l’orde no deu ser menor per a Felip VI, a jutjar pel restyiling de l’escut de la corona que ha ordenat fer tot just després de pujar al tron, on l’emblema de l’orde apareix sobredimensionat respecte a la versió que feia servir el seu pare.

Pel que fa a la relació dels borbons amb l’orde, cal remarcar que Joan Carles I va ser investit cavaller l’any 1941, amb només tres anys d’edat. L’any 1977 passaria a ser gran mestre de l’orde, en substitució del seu pare, Joan de Borbó i Battenberg. Alguns dels cavallers nomenats per Joan Carles I al llarg dels seus prop de quaranta anys de mandat són: Nicolás Cotoner y Cotoner (marquès de Mondéjar), Torcuato Fernández Miranda (I duc de Fernández Miranda), el seu propi fill Felip de Borbó, José María Pemán, Olaf V (rei de Noruega), Carles XVI (rei de Suècia), Akihito (príncep hereu del Japó), Hussein (rei de Jordània), Beatriu (reina dels Països Baixos), Margarida II (reina de Dinamarca), Isabel II (reina d’Anglaterra), Albert II (rei dels belgues), Hakan V (rei de Noruega), Rama IX (rei de Tailàndia), Adolfo Suárez, Abdalà (rei d’Aràbia Saudita), Javier Solana o Nicolas Sarkozy. Sobta molt que un orde d’origen eminentment catòlic, doni cabuda a monarques musulmans o de l’extrem orient. La cerimònia de nomenament consisteix en la imposició per part del gran mestre del collaret de l’orde. Cal dir que el nomenament com a membre és de caràcter vitalici, de manera que quan es produeix la defunció del “cavaller”, la família ha de retornar el collaret al gran mestre. Fa poc vam tenir l’ocasió de veure aquesta cerimònia, on el fill d’Adolfo Suárez va ser rebut per l’aleshores rei i gran mestre Joan Carles I per tal de retornar-li el valuós collaret que temps enrere havia estat imposat al seu pare. L’any 2014, amb el relleu a la corona espanyola, s’ha nomenat nou gran mestre a Felip VI.

L’arribada del Joan Carles I al tron d’Espanya no està exempta de circumstàncies atípiques, com podem comprovar si tirem la vista enrere: ja ben entrada la dictadura, el general Franco tenia decidit que Espanya seria una monarquia, però li faltava trobar qui seria el titular de la corona. D’entre els fills d’Alfons XIII, l’hereu era l’infant Jaume, però una malaltia el va deixar sordmut i per tant, inhàbil per regnar. En aquesta tessitura, Jaume va cedir els seus drets dinàstics al seu germà menor, Joan, que els va posseir durant dècades, però sense poder exercir-los degut a les reticències de Franco, que no volia coronar-lo, possiblement per la seva condició de súbdit de la reina d’Anglaterra (era oficial de la marina britànica i la seva mare era néta de la reina Victòria d’Anglaterra). Degut a aquest impasse, Jaume de Borbó va reclamar al seu germà Joan que li retornés els drets dinàstics, ja que per bé que ell no podria regnar degut als seus problemes de salut, sí que ho podrien fer els seus fills. Si Joan de Borbó hagués accedit a la petició, Joan Carles I mai no hagués estat rei, sinó que el tron hauria estat per el seu cosí, Alfonso de Borbón y Dampierre, duc de Cadis. De fet, anys abans de que Joan Carles fos nomenat successor (1969), el mateix Alfonso es va postular com a futur rei d’Espanya, considerant que la seva línia successòria era la legítima. No consta que hagués fet moviments ulteriors per reclamar la corona espanyola, però el cas és que va morir en estranyes circumstàncies l’any 1989, cinc anys després de que ho fes el seu fill gran i eventual hereu Francisco de Assís (Fran) de Borbón. Amb tanta desgràcia familiar imprevista, sembla que al fill petit del duc de Cadis, Luis Alfonso de Borbón Martínez-Bordiú, no li han quedat ganes de reclamar el tron d’Espanya.

Tornant a les coincidències entre l’actual “procés” català i els fets de fa exactament tres-cents anys, convé assenyalar el sorprenent paper que està jugant el Regne Unit, com si volgués tancar la ferida oberta quan durant la Guerra de Successió va trair als catalans. Per una banda, ha promogut el referèndum d’independència d’Escocia, font d’inspiració parcial per a l’independentisme català, i per una altra, ha assistit impertèrrit al deteriorament de les seves relacions amb Espanya degut a l’escalada de tensió a Gibraltar, un territori nascut curiosament com a conseqüència del Tractat d’Utrecht, el que posava fi a la Guerra de Successió.

En el cas del referèndum escocès els detalls són molt importants: l’any triat per celebrar-lo és aquest 2014, el del tricentenari, com si s’hagués volgut despertar la consciència nacional dels catalans, però és que a més, la data escollida és el 18 de setembre, aniversari de la capitulació de Cardona, l’últim focus de resistència català en la guerra entre austriacistes i borbons. Dins del context internacional, tampoc no es pot menystenir la sorprenent coincidència de que conforme Catalunya s’apropa a un futur com a estat, a l’altra banda del Pirineu hi hagi possibilitats reals de que el pròxim president de la República Francesa sigui un català. A tall d’anècdota, no deixa de ser curiós que Manuel Valls sigui nebot d’un dels autors de l’actual himne del Barça.

Tal com vam comentar als textos 7 i 9, tot el procés català està trufat d’unes dosis considerables de simbolisme, circumstància que li aporta cert aspecte de previsibilitat. Però al marge de les “coincidències” ja citades tant en aquest text com en els anteriors, en tenim algunes més:

Uns dels aspectes que vam explicar en aquests textos anteriors va ser la devoció del President Artur Mas pel número 9, un guarisme que ja és màgic de per si. En línia amb això, va ser força comentat que el dia que es va fer públic el contingut de la pregunta de la consulta les persones que acompanyessin Mas a la compareixença fossin precisament nou, tot i que a la reunió de líders dels partits favorables a la consulta s’hi comptessin fins a deu assistents (Homs, Espadaler, Turull, Ortega, Junqueras, Herrera, Fernández, Arrufat, Rovira i Mena). Misteriosament, un membre de la CUP (Arrufat) va optar per no sortir a la fotografia. Més enllà de la predisposició del President Mas cap el número nou, la imatge també ens va remetre a una llegenda fundacional catalana, la d’Otger Cataló i els nou barons fama, vinculada a l’origen dels llinatges catalans. Per altra banda, la data triada per fer la consulta duu un missatge implícit força clar: si el dia en que vam perdre les llibertats va ser l’11 del 9, el dia en que aquesta bretxa s’ha de tancar és l’invers, o sigui, el 9 de l’11. Si més no, curiós. També cal recordar que en la nomenclatura anglosaxona 9/11 és precisament l’onze de setembre. El dia en que es va presentar la pregunta (12 de desembre) tampoc no sembla fruit de l’atzar, atès que si el considerem com a dia u del camí cap a la llibertat, podem comprovar que el 9 de novembre és el dia tres-cents trenta-tres (333) d’aquest recorregut, un altre guarisme fortament simbòlic i la meitat exacta de sis-cents seixanta-sis, una xifra molt utilitzada per determinats poders. Un altre aspecte numerològic que no hem de passar per alt, és el relatiu al grup de jutges que en la semiclandestinitat estan elaborant una “futurible” constitució catalana. Se’ls anomena “el grup dels 33”, tot i que no són trenta-tres. Aquesta xifra és potser la més vinculada al misteri, amb múltiples connotacions ocultistes.

Apostem perquè la consulta es podrà fer, però caldrà força terrabastall previ. La Unió Europea haurà de comminar a Espanya a que la toleri, amb l’argument d’evitar mals majors, com una declaració unilateral d’independència, però difícilment l’acceptació podrà ser feta pel govern en solitari. Caldria, com ja va apuntar l’expresident espanyol Felipe González, una aliança entre els dos grans partits –i tal vegada més- perquè els ciutadans espanyols puguin pair la decisió.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a #24 – L’orde del Toisó d’Or

  1. Juan Perea ha dit:

    Roger Vinton treballa per al CNI.-

  2. Al.lucinant.
    Quan més llegeixo els arguments independentistes, més clar em queda el poc fonament que tenen. I amb argumentaris com aquest pretenen vostés ser una nació?

    • 23 Abril del 2015 dia de la independencia ha dit:

      No és preocupi que no ho entengui, sembla ser que entre els votants del no el nivell intelectual és justet

  3. Jaume ha dit:

    Felicitats Sr Vinton, un text molt ben articulat. Per cert per propers textos que li sembla el Crowdlending i els problemes de finançament de les empreses a través de la banca tradicional ?

  4. Romà ha dit:

    Una vegada més, fantàstic text.
    Moltes gràcies per la seva dedicació i compartir-la Sr. Vinton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s