#25 – Tot és mentida (primera part)

Fa molts anys passaven per la televisió un anunci publicitari que em va impressionar gratament. Aquest espot, obligat a concentrar al màxim el missatge per raons òbvies de temps, suggeria amb una simplicitat extrema tot un univers de vides personals entrecreuades. L’anunci era un únic pla d’un home i una dona enllitats. Al cap d’uns segons de que la càmera ens els mostrés, sonava el telèfon de la tauleta de nit i la dona despenjava. Mantenia un diàleg de cortesia estil “Sí, sí, molt bé. Perfecte. Ja ens veurem, doncs”. Quan penjava, l’home li preguntava que qui havia trucat i ella contestava “era el meu marit; diu que està amb tu jugant al tennis”. Immediatament se’ns desplegava al cap una teranyina de relacions i d’enganys. Revelador. Però el cert és que ens mostraven només una de les múltiples facetes d’aquest bosc de mentides que habitem, la conjugal.

Perquè també ens menteixen els pares quan som petits explicant-nos aquella historieta matussera d’uns reis que venen des d’orient a camell; després els enganyem nosaltres a ells amb les notes trimestrals i amb les drogues que durant l’adolescència consumim cada cap de setmana. Quan trobem feina, l’empresa ens enganya en oferir-nos unes condicions que no té cap intenció de complir i nosaltres els aixequem la camisa tant com bonament podem quan mirem d’escaquejar-nos el màxim possible amb els horaris, alhora que tractem de cisar alguna quantitat mísera amb les despeses de quilometratge. A casa enganyem el cònjuge, perquè no li expliquem les ganes –satisfetes o no- que tenim d’allitar-nos amb mitja dotzena de companys o companyes d’oficina. Fem veure el que no som davant dels veïns, dels sogres i dels altres pares de l’escola. Mentim als amics, sobretot a aquells als que veiem en un sopar un cop l’any, quan els diem que la vida ens va de meravella mentre sabem que estem submergits en un magma de rutina absurda i asfixiant. Hem construït una societat amb la mentida i la simulació com a principal matèria primera, així que no ens hauria d’estranyar que tot s’hagi convertit en una ficció fractal, on les mentides ocupen des dels espais més petits de la nostra vida fins a la configuració del món en el sentit més ampli possible.

Si fins aquí estan –en major o menor mesura- d’acord amb mi, no els hauria d’estranyar tot el que els explicaré a partir d’ara. Perquè si per estalviar-nos un dinar familiar som capaços de mentir, que no es farà quan hi ha en joc interessos de debò? Vull dir quan es tracta de guanyar diners a dojo o de fer-se amb un poder omnímode. Com més gran és el propòsit, més gran ha de ser la mentida, i així anem fent. Per tant, com podem estar segurs de que les notícies que llegim sobre política o sobre altes finances són fidedignes? Perquè ho expliquen els diaris o la televisió? A aquestes alçades tothom sap que els mitjans de comunicació són part essencial del joc de mentides i influències, si no, per què tant d’interès en controlar-los? El meu propòsit és fer-los dubtar de tot: que quan hagin acabat la lectura d’aquest text tinguin la sensació d’estar vivint una existència fictícia, d’estar habitant un escenari inventat i que res del que els arriba pels canals convencionals és fiable o ajustat a la veritat.

Per fer-los dubtar em referiré a un període de temps relativament curt i un àmbit geogràfic reduït: l’estat espanyol en els quinze primers anys de democràcia. Què pensarien si els digués que la major part dels fets rellevants de la història d’Espanya durant aquest període tenen moltes probabilitats de ser mentida? O si més no, que les versions oficials que s’hi van donar estan molt lluny de ser certes? He fet un recull força heterogeni de fets transcendents en aquest període històric, prenent com a criteri principal que haguessin tingut un fort impacte en la societat del seu moment. La intenció primordial és posar a l’aparador aquests successos mitjançant una descripció breu de cadascun d’ells, però en cap cas es pretén analitzar-los en profunditat: existeix suficient informació a la xarxa com perquè qui vulgui iniciar una investigació personal pugui fer-ho sense gaire entrebancs.

La Barcelona convulsa del canvi de règim va tenir un dels punts àlgids el migdia del 15 de gener de 1978, tot just després de que una manifestació convocada per la CNT hagués recorregut els carrers de la ciutat sense incidents. Un grup d’activistes va encaminar-se cap a la sala de festes Scala, molt de moda en l’època, i hi van llançar uns còctels Molotov que aparentment acabarien provocant un incendi paorós. A més de destruir de forma gairebé íntegra el local, el foc engoliria la vida de quatre persones. La premsa es va fer ressò de forma àmplia, sense anar més lluny La Vanguardia li va dedicar la portada de l’exemplar de dos dies després –l’endemà dels fets era dilluns i no hi havia diaris- i va continuar donant força informació en dates posteriors. La versió oficial va aparèixer ben aviat, quan la policia va informar de la detenció dels responsables de l’incendi: tres membres de CNT-FAI que integraven un comando amb voluntat d’atemptar contra el local. No obstant, des d’aquell mateix moment van córrer com la pólvora les versions alternatives que apuntaven a que en realitat l’atemptat havia estat preparat per subjectes infiltrats per la policia dins del sindicat. Aquestes versions es basaven en el fet desconcertant de que uns còctels Molotov llançats contra la façana destruïssin tot l’edifici, tret de –curiosament- la façana.

L’atemptat va arribar a judici a finals de l’any 1980 i, com era previsible, la sentència va condemnar a diverses penes de presó als cinc membres de CNT que havien estat implicats en l’afer dels còctels Molotov. Aquesta sentència, juntament amb la propaganda realitzada pels mitjans de comunicació, va aconseguir que a l’opinió pública li quedés fixada la idea de que l’extrema esquerra era capaç de matar en defensa dels seus interessos, circumstància que va representar una pèrdua significativa de suport popular que els acabaria conduint a la marginalitat. Des del dia de l’incendi fins a la finalització del judici, no van deixar d’aparèixer elements propis d’una trama d’allò més sinistra: el Ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa repartint xecs a familiars de les víctimes per tal de que no es personessin a judici, fotografies desaparegudes que semblaven demostrar que l’incendi no havia començat a la façana, responsables de bombers cessats després d’afirmar que el foc no podia haver estat provocat pels còctels Molotov i fins i tot un quiosquer mort amb dos trets al cap perquè havia vist massa coses.

Quan el cas ja estava oblidat per part l’opinió pública es va produir un tomb sorprenent amb la detenció de l’anarquista infiltrat per la policia Joaquín Gambín Hernández, àlies “el grillo”. Se’l va culpar d’haver col·laborat en l’atemptat de l’Scala, i després d’un judici celebrat al desembre de 1983 va ser condemnat a set anys de presó. És significativa la diferència de tractament per part dels mitjans a la primera part del cas, en la que “oficialment” es va concloure que la CNT era una organització criminal, respecte a la segona part, on es condemnava a un element (Gambín) amb evidents vincles amb la policia.

Feia temps que era un secret a veus que Gambín estava infiltrat pels cossos policials dins els cercles anarquistes, però malauradament la investigació sobre l’incendi de l’Scala no va estirar més d’aquest fil. Podem arribar a imaginar que algú en algun despatx va pensar que la vida de quatre persones compensava amb escreix el cop mortal que etzibarien a l’esquerra més extrema. Tota la documentació relativa a l’anomenat “Cas Scala” és secret d’estat i cal recordar que a Espanya no existeix cap obligació de desclassificar aquest tipus d’informació al cap d’un període determinat de temps, com sí succeeix, per exemple, als Estat Units. Amb els anys, s’ha acabat acceptant que aquell incendi –amb les quatre morts incloses- va ser una operació de terrorisme d’estat, però ja era massa tard per rescabalar l’anarquisme dels danys causats.

Ens traslladem a Saragossa, a l’estiu de 1979. A l’hotel Corona de Aragón s’hi aplegaven nombroses famílies de militars que tenien previst d’assistir als actes d’entrega de despatxos a la nova promoció d’oficials de l’acadèmia militar. A l’hotel també s’hi allotjaven la vídua de Franco i alguns altres familiars del dictador difunt. El matí del dia 12 de juliol, un incendi aparentment fortuït va convertir l’hotel en un veritable infern del que resultava molt difícil escapar. Fins a vuitanta-tres persones perdrien la vida entre les flames –d’un vigor extraordinari i inusual- o bé, en llançar-se al buit des de les finestres de les seves habitacions. Dos anys després. El 1981, es tancaria el cas, amb la conclusió que s’havia tractat d’un foc fortuït iniciat a la cuina de l’establiment. Però les evidents connotacions que oferia el fet de que l’hotel fos ocupat eminentment per militars van provocar que l’ombra d’un atemptat voleiés amb insistència sobre el succés. En uns inicis de dècada en que tant els grups d’ultradreta com l’exèrcit mateix estaven disposats a actuar per defensar el que ells consideraven que era l’ordre, pensar en les conseqüències que tindria que les morts de Saragossa haguessin estat causades per algun grup d’extrema esquerra (ETA o FRAP, bàsicament), posava els pèls de punta. La solució “consensuada” de l’incendi fortuït va aconseguir apaivagar els ànims de tots plegats. Anys més tard el mur de silencis es va començar a esquerdar: que se sabés que a l’interior de l’hotel s’hi havia trobat napalm (un accelerador del foc, fet a base de gasolina concentrada) no va contribuir gens a que l’ocultació es pogués mantenir per més temps. Poc a poc i en silenci, amb les ferides ja tancades pel pas dels anys, es va començar a saber la veritat: L’any 2000 l’Estat va dictaminar que les víctimes tenien dret a percebre les indemnitzacions per terrorisme, el 2009 de el Tribunal Suprem assumia la intencionalitat de l’incendi i més recentment, al març de 2013, es va saber que l’Audiència Nacional havia decidit reobrir el cas per escatir si al darrere dels fets hi havia algun grup terrorista. El juny de 2013 el jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional va afirmar no ser competent per conèixer la realitat dels fets, deixant de nou tancat el cas, tot i que amb possibilitat d’apel·lació. Entre els experts que han estudiat el cas mai hi ha hagut el més menys mínim dubte de que estaven davant d’un acte terrorista, però sobre el que no hi ha acord és sobre l’autoria: o bé va ser ETA, o bé, la mateixa ultradreta en el que en l’argot es coneix com a “atemptat de falsa bandera”, és a dir, una acció destinada a incriminar a un tercer. L’objectiu, en aquest últim cas, hagués estat culpar a l’organització terrorista basca per provocar un reacció militar de conseqüències imprevisibles. Hores d’ara és molt difícil decantar-se de manera definitiva per una o una altra hipòtesi, però sembla evident que si els autors haguessin estat membres d’ETA, l’organització hagués trobat algun moment per reivindicar-ho d’una forma inequívoca, cosa que no va ocórrer.

El que és indubtable és que aquell estiu de 1979 va morir la veritat. Com de fàcil va resultar per a uns “homes de negre” ocultar una certesa que s’obria pas en forma d’indicis irrefutables. Quan es va donar l’ordre de despatxar l’assumpte com un incendi fortuït tothom va acotar el cap i va obeir, sobretot els mitjans de comunicació. Recordin aquest cas quan els editors de diaris els parlin de veracitat i rigor.

L’any 1980 les vacances de milions d’espanyols es van veure trasbalsades, un cop més, per un fet tràgic. En aquesta ocasió es tractava d’un assassinat doble en el si de l’alta noblesa que va ocupar hores i hores de televisió: el crim dels marquesos d’Urquijo. Aquest fet era la continuació macabra dels estius de 1978 i 1979, en que s’havien produït els incendis al càmping d’Els Alfacs, a Tarragona, i a l’hotel Corona de Aragón, respectivament. Tot i els múltiples interessos que envoltaven a la família Urquijo, amb vinculacions bancàries incloses, l’únic culpable per a la justícia va acabar sent el gendre dels marquesos, el jove Rafi Escobedo. En aquests successos va aparèixer una panòplia de personatges digne del Cluedo: María Lourdes de Urquijo y Morenés, marquesa d’Urquijo; el seu espòs Manuel de la Sierra; la filla, Miriam de la Sierra y Urquijo; el gendre, Rafael Escobedo Alday; l’amant de la filla, Richard Rew, conegut als mitjans com “el americano”; Juan de la Sierra y Urquijo, l’altre fill del matrimoni assassinat, i del qui es deia que mantenia una relació amb el seu cunyat Rafi; Vicente Díaz, el majordom mediàtic de la família; Javier Anastasio i Mauricio López-Roberts, amics de Rafi Escobedo; i Diego Martínez Herrera, administrador dels béns de la família.

L’única cosa certa és que el marquesos van aparèixer assassinats el matí del primer d’agost de 1980. A partir d’aquí, capbussar-se en el cas és entrar en una espiral de mentides que transforma la recerca de la solució en quelcom semblant a transitar per un laberint de miralls. Tots el protagonistes podien tenir motius suficients com per participar en el crim i beneficiar-se’n en un sentit o en un altre. I un únic culpable, Rafi Escobedo, que no negava la seva participació en els fets i que quan semblava decidit a parlar va aparèixer penjat a la seva cel·la de la presó d’El Dueso, a Cantabria, vuit anys després del crim. En fer l’autòpsia se sabria que ja era mort quan “algú” el va penjar per simular un suïcidi.

No és l’objectiu d’aquest escrit entrar en detalls, però qui vulgui fer una recerca sobre el cas hi trobarà un munt d’ingredients propis de novel·la policíaca: un banquer entestat en mantenir la propietat del seu banc, tot i l’evident enfonsament del negoci; viatges llampec a Londres d’alguns dels protagonistes després del crim; fugida a Brasil d’un dels acusats, davant de la passivitat sorprenent de les autoritats espanyoles; un administrador netejant els cadàvers abans de l’autòpsia; interessos de tota índole vinculats a l’eventual compra del Banco Urquijo per part de l’Hispano-Americano; i per descomptat, proves clau del cas desaparegudes misteriosament.

La sentència judicial del cas va deixar una frase per a la història: “Solo o en compañía de otros”, incapaç com va ser el jutge d’acotar quanta gent hi havia intervingut, a més de Rafael Escobedo. Amb la mort de Rafi es tancava en fals, una vegada més, un cas que va trasbalsar els espanyols durant gairebé una dècada. Recentment, el cas s’ha tornat a posar d’actualitat degut a les declaracion fetes per Javier Anastasio, el pròfug, un cop han prescrit els delictes. En aquesta entrevista -i en el llibre que acaba de publicar- posa en dubte un cop més la versió oficial.

Com acostuma a passar a Espanya, quan indaguem els llaços familiars el passat es projecta sobre el present amb una gran intensitat. La marquesa assassinada, Maria Lourdes de Urquijo y Morenés, era filla de Juan Manuel de Urquijo y Landecho i de Teresa Morenés y Carvajal, que era uns dels onze fills del tarragoní Ramón María Morenés García-Alesson, setè comte de l’Assalt. Un dels altres fills del comte de l’Assalt va ser José María Morenés y Carvajal, quart vescomte d’Alesson i pare de l’actual ministre de defensa, Pedro Morenés Álvarez de Eulate. Per tant, el ministre era cosí germà de la marquesa assassinada. D’altra banda, el fiscal del cas va ser un antic governador civil de Biscaia anomenat José Antonio Zarzalejos Altares, pare del periodista José Antonio Zarzalejos Nieto i també del secretari general de la fundació FAES Francisco Javier Zarzalejos Nieto.

Potser el cas més conegut de possible conspiració de l’Espanya contemporània és el cop d’Estat del 23-F, al que no m’atreviria a qualificar d’intent frustrat. Les moltes ombres que van envoltar els fets han donat recorregut a múltiples versions alternatives a l’oficial, queno han parat de créixer i guanyar adeptes fins a data d’avui. Segurament, és un dels casos on la versió oficial està més desacreditada tot i els intents d’empastifar la realitat per part d’algun humorista a sou de magnats de la comunicació.

El pòsit que ha quedat després de dècades d’investigacions apunta a una trama enfocada a trencar l’status quo generat pels governs de la UCD, amb una economia ensorrada, i generar un nou escenari amb un govern de concentració presidit per un militar (el General Armada). Segons expliquen, tot es va frustrar quan, un cop segrestat el Congrés, el tinent coronel Tejero va accedir a llista de membres del govern de concentració per comprovar que era tan multicolor que fins i tot hi havia comunistes. Ni el mateix Armada el va poder convèncer de les bondats del projecte, ja que es va trobar un Tejero enrocat. La sortida d’Armada del Congrés, esbufegant, va ser la pròpia d’un home que s’està dient “en quin merder ens hem fotut i de quina forma més absurda”. Al final va caldre jugar-se la carta Borbó, consistent en passar un vídeo per televisió a altes hores de la nit, on es veia a Joan Carles I vestit de militar, ordenant als seus subordinats que pleguessin veles. Com que reciclar és una pràctica molt cívica, aquell cop d’estat va mudar per guanyar noves propietats: va passar a ser la plataforma sobre la que reforçar la figura del Rei com a garant de la democràcia i de retruc, va servir de toc d’atenció per als qui propugnaven canvis massa agosarats en el disseny de l’Espanya de la democràcia. Els investigadors també parlen de la confluència de trames al voltant del cop, que sempre ha fet dubtar de si tots plegats conspiraven per un mateix projecte, o be, estaven tan confosos que donaven suport a cops diferents. Hi havia una trama civil, on hi destacava l’esfèric Juan García Carrés, franquista, antic dirigent del Sindicato Vertical, un subjecte que semblava sorgit d’un àlbum de Tintin. També s’intuïa una trama dels serveis secrets, anomenats Cesid en aquell moment, a càrrec del coronel José Luis Cortina, que era el cap d’operacions especials. I si les hipòtesis més freqüents són correctes, també havia d’existir una trama política on suposadament hi eren tots sense excepció.

El muntatge del 23-F, que ara sembla tan barroer, va calar durant molts anys però s’ha anat desinflant amb el pas dels anys, quan saber la veritat ja no podia produir efectes gaire perniciosos per al “sistema”.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

25 respostes a #25 – Tot és mentida (primera part)

  1. 23 Abril del 2015 dia de la independencia ha dit:

    Com sempre genial, a la segona part tocarà l’11 M?

  2. Tomeu T ha dit:

    I el Banc Central de Barcelona, què? Que me’n diu, d’allò?

    Pagaria per una llei d’alliberament de papers a l’americana…

  3. Marc Sabates friki ha dit:

    Vostè creu que el fenomen Marc Sabates dels inicis d’internet és una creació del CNI per ridiculitzat l’independentisme?

  4. LluisFBlanc ha dit:

    Gracies per fer un analisi tant precis i ple de dades de fets que recordo perfectament (la Escala, el Corona de Aragon, … ), per a mi de forma personal l’episodi Urquijo amb la “perfida ” i atractiva Miriam i Dick el “americano”. Ja espero la segona part. Potser algun incendi prop la Castellana?

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies a vostè per dedicar-hi temps. Sí, aquells eren temps de novel·la d’intriga… tantes coses en tan pocs anys! L’incendi al que fa referència és massa recent, no el trobarà a la segona part.

  5. lluis1893 ha dit:

    Magnific com sempre Sr Vinton.

    Donada la meva edat (vaig viure la transició des de la Universitat), ja fa temps que comprovo que massa sovint el que s’explica sobre aquells temps no es el que vaig viure “in person” . Podríem dir que “jo hi era”; per il·lustra-ho posaré un exemple del que no se si vosté arribara a parlar en la segona part del “textet”: Va de “l’il·lustre” Joan Antoni Samaranch, que va passar de franquista repudiat i dimissionari al 76-7 com a Omnipotent president de la Diputació de Barcelona, a anar de la maneta de tot tipus de polítics de partits de dretes i esquerres a principis dels 90, quan era president del COI, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Viure per veure.

  6. SíSí ||×|| ha dit:

    Cap dubte sobre la manipulacó dels fets per part dels diversos governs d’Espanya. El resum final, confós si l’objectiu és comú i compartit pels diversos actors o en tenen interessos diferents.
    Jo tinc les meues teories i ací hauríem de parlar del gup “los africanos” com jo els anomeno, militars fundadors del Psoe traïts, al seu parer, per Franco i d’altres… I la casta endogàmica, q finalment va elogiar Franco…

  7. arlette mana ha dit:

    J’attends la suite avec impatience. Très instructif découvrir comment fonctionnent les égouts de l’Etat.

  8. Noidelnord ha dit:

    Moltes gràcies per aquest nou article, ni que sigui per l’estil val la pena llegir-lo.
    Amb un poc de perspectiva tinc un dubte cada dia més fort…
    Amb tota l’història que sabem no m’explico com no hem vist “incidents” per rebentar les manifestacions pacifistes dels 11 de setembre 2013 i 2014 (en 2012 pot ser no s’ho esperaven) o “accidents” sobtats dels que lideren el procès ?

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies. El cert és que fa temps que espero que passi alguna cosa en aquestes manifestacions que vostè diu. Potser és que aquest cop el guió no és el que ens pensem. Això sí, em vaig quedar amb moltes ganes de saber qui era aquell subjecte vestit de camuflatge que va cremar una estelada davant del monument de Rafael Casanova… crec que cap mitjà ho va investigar.

      • Noidelnord ha dit:

        Si em refereixo als vostres articles precedents el guió podria ser de pelicules holliwoodianes, però sembla tant gros que no m’ho puc creure…
        Per la crema de la senyera, és cert que poc mitjans s’en van fer ressó (pot ser per no donar idees als altres)…
        A mi em va semblar massa carrincló per ser del CNI o d’una banda organitzada. A més l’escenari no era el més adient per provocar un aldarull, a l’ofrena floral és el món institucional que hi va, no precisament el públic més calent per caure segament en una provocació… Podria ser una diversió ? Vós que en penseu?

      • Roger Vinton ha dit:

        Sobre el fet en concret no tinc cap idea concreta, per això volia saber. Possiblement només un desequilibrat, però caldria tenir-lo controlat. No voldria llegir d’aquí uns mesos que “aquell que n’ha fet una de grossa ja ho havia intentat l’onze de setembre”… no sé si m’explico.

      • skaps (@skaps) ha dit:

        Bé, el cas del subjecte de l’estelada ara sí que sabem com va acabar…. a la fossa dels lleons! S’ha degut recuperar a l’hospital, el pobre home, o va quedar més mort que viu?

  9. Toni ha dit:

    Jo també fa molt que ho veig tot com una gran mentida, a la Transició jo era a l’institut i sempre em va intrigar la ràpida desactivació política i la destrucció d’una generació per les drogues; molt després, llegint al Joan Garcés, alguna coseta del Rafael Poch i recentment a vosté, vaig acabant de perfilar el quadre… . Espero que pugui continuar la seva tasca i s’animi a fer un llibre de la gran mentida.

  10. Albert Garcia ha dit:

    Gràcies pel seu article,tan interessant com sempre.Parlarà de la Síndrome Tòxica? En aquests moments de l’ébola seria bo recordar un tema tan greu.

  11. Jordi ha dit:

    Excepcional article. A mi, com a vostè espero, em sembla repugnant com ara resulta que tothom va córrer davant dels grisos… Si Franco va morir de vell a casa seva (o a l’hospital, això tan és), serà perquè no corria tanta gent, ni literalment ni metafòricament, davant dels grisos.
    Sobre els secrets d’Estat, no es va plantejar una Llei de Secrets d’Estat recentment? No s’ha aprovat, no se n’ha redactat el reglament, no s’aplica retrocactivament?Com sempre, una prova més del molt que ens falta per aprendre de democràcia.

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies. Sí, a jutjar pel que explica la gent, hi havia veritables multituds corrent davant de la policia…

      Al 2013 es va aprovar la Llei de Transparència, que curiosament en comptes de fomentar la transparència -com indica el seu nom- el que fa és reblar el clau del secretisme. Coses que té Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s