#26 – Tot és mentida (segona part)

Just dos mesos després del cop d’Estat del 23-F, els espanyols van tornar a passar unes hores amb l’ai al cor. Tot va començar el matí del dissabte 23 de maig de 1981, quan un grup d’encaputxats va entrar a trets a l’oficina principal del Banco Central de Barcelona, a la confluència de la Rambla amb la Plaça Catalunya. El que va començar com un atracament a un banc, aviat es convertiria en quelcom força més complex, atès els diversos indicis de que els assaltants tenien algun vincle amb el cop d’estat de dos mesos abans. Un comunicat dipositat en una cabina telefònica i les converses dels mateixos assaltants amb les autoritats policials indicaven que el motiu aparent de l’atracament era la petició de posar en llibertat a alguns dels guàrdia civils detinguts pel 23-F. El malson acabaria diumenge a la nit, després de 37 hores d’angoixa i en part com a conseqüència de la mort d’un dels assaltants víctima d’un tret dels GEOs, que ja havien aconseguit penetrar a l’edifici. Tot i que el mateix diumenge ja se sabia la identitat dels autors de l’assalt, durant uns quans dies es va continuar donant per bona la hipòtesi de que es tractava d’una operació vinculada a l’extrema dreta i que la finalitat del tot obscura.

El líder del grup assaltant, el delinqüent habitual José Juan Martínez Gómez, àlies “el rubio”, va insistir un cop i un altre en que aquell assalt va ser una operació d’encàrrec i no pas un simple atracament a la recerca d’un bon botí. Segons ell, la planificació va correspondre a elements dels serveis secrets espanyols i de la ultradreta –molt activa en aquells anys- que maldaven per treure un misteriós maletí de les caixes de seguretat del banc. Explica Martínez que un dels membres del CESID que es va reunir amb ell va ser ni més ni menys que Emilio Alonso Manglano, militar i número dos dels serveis secrets en aquell moment. Pel mig d’aquesta trama també hi apareixia un empresari català anomenat Miquel Vilagran Molina que feia el paper de finançador de l’operació. El comportament estrany i impropi dels atracadors durant els fets sembla donar versemblança a aquesta tesi, que d’altra banda, va ser l’oficial durant l’atracament i en les dates posteriors. No seria fins al cap d’uns dies que es giraria la truita i la versió oficial passaria a ser que “una banda de xoriços” havia intentat robar el Banco Central. Un cop consensuada aquesta conclusió, es va tirar terra sobre l’assumpte i ja ningú més en parlaria fins a molts anys després. Ningú no va estirar del fil de les revelacions de José Juan Martínez Gómez ni tampoc de l’aparició d’un túnel al carrer Casanova de Barcelona, prop de la Diagonal, que segons algun dels detinguts serviria per atemptar contra el Rei en l’imminent dia de les forces armades, a celebrar a la ciutat comtal. L’any 2010 TVC i TVE van coproduir un documental dirigit per Neus Sala titulat “Cop al Banc Central” on s’hi exposen les diferents hipòtesis que podrien explicar el cas. Tot i no aprofundir en alguns aspectes crítics, deixen clar que malgrat existir una versió oficial, els dubtes persisteixen amb més força que mai.

La primavera de 1981 va arribar acompanyada de males notícies: d’ençà de l’1 de maig d’aquell any, una epidèmia misteriosa va recórrer el quadrant nord-occidental d’Espanya deixant un rastre sinistre de morts i malalts crònics. L’afecció va ser anomenada inicialment “neumonía atípica”, després “síndrome tóxico” i finalment “intoxicación por aceite de colza desnaturalizado”. Una evolució del nom que, com veurem, no va ser gens casual. El primer capítol d’aquella història va ser la mort del nen de Torrejón de Ardoz Jaime Vaquero García, que després de passar una nit amb febre i tos, acabaria morint a l’ambulància camí de l’hospital. Els seus sis germans també van emmalaltir d’aquella patologia tan misteriosa. Cinc dies després les autoritats sanitàries estaven convençudes de que es tractava d’una infecció provocada una bactèria, en concret la legionel·la, però alguns metges van començar a dubtar de les tesis oficials. Va ser en aquest període inicial de l’epidèmia en que el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, va pronunciar la seva sentència tan cèlebre com demencial amb la que pretenia calmar a la població: “El agente causante es un bichito tan pequeño que si se cae de esta mesa, se mata”. Durant la fase primerenca de les investigacions, es va arribar a vincular l’epidèmia amb un incident força obscur que havia succeït a la base nord-americana de Torrejón en el qual sembla que hi havia cert armament químic implicat. Que el primer pacient detectat hagués estat precisament a Torrejón de Ardoz i que en els moments inicials les autoritats espanyoles rebessin l’ajut d’experts nord-americans va contribuir a que la sospita persistís.

Després d’una detinguda observació de l’entorn dels malalts, el doctor Antonio Muro y Fernández-Cavada va arribar a la conclusió de que el factor causant havia de formar part dels aliments i que per tant atacava per la via digestiva. En altres paraules, no podia ser un agent biològic -com ara la legionel·la- perquè no s’encomanava entre persones que vivien juntes i tampoc podia ser una radiació, atès que hagués mostrat una capacitat selectiva inaudita. Poc després, quan es van realitzar les autòpsies als primers pacients morts, va quedar confirmada la hipòtesi de la via digestiva. Les autoritats van haver de fer marxa enrere de mal grat.

Mentrestant, la nova malaltia avançava sense aturador: el 6 de juny, un mes i cinc dies després de l’inici de l’epidèmia, ja s’hi comptaven més de 2.500 pacients ingressats als diferents hospitals. Els símptomes principals eren tos, problemes cutanis, dificultats respiratòries, dolors musculars i abdominals i insomni perllongat. No gaire més tard, a mitjan del mes de maig, el doctor Muro i el seu equip, fruit d’una anàlisi dels hàbits dels malalts, arribaven a la conclusió de que els productes causants de l’epidèmia havien estat adquirits a determinats mercats ambulants; ja només calia identificar quin era l’aliment en qüestió. La solidesa de les indagacions era tal, que el doctor Muro va ser capaç de predir –amb un encert total- on és produirien els futurs casos de síndrome tòxica basant-se en el recorregut dels venedors ambulants. La seva investigació també els va permetre d’acotar els productes sospitosos a només dos: l’oli venut a granel o els tomàquets. Les autoritats sanitàries mantenien encara un immobilisme total quant a la causa, de manera que les opinions agosarades del doctor Muro els resultaven molt incòmodes. Prova d’això, és que el 15 de maig van decidir cessar al científic del seu càrrec. Però les tesis oficialistes eren tan febles que les autoritats sanitàries espanyoles s’apuntarien poc després –el 10 de juny- a la pista del doctor Muro, apostant per l’oli com a factor causant de tot plegat. El metge marginat va seguir les investigacions a títol particular, circumstància que li va permetre no gaire després descartar l’oli com a possible origen. N’havia tingut prou amb comprovar que els afectats havien consumit olis diferents: ni el seus respectius orígens ni els seus components eren iguals, circumstància que feia impossible que causessin una mateixa malaltia. Però l’oli no era del tot innocent. Es va descobrir que els distribuïdors que l’estaven venent sota diferents marques l’adquirien a uns proveïdors que importaven oli de colza de França que no era apte per al consum. El negoci era rodó: importaven a baix preu oli d’usos industrials desnaturalitzat –amb un colorant per evitar el consum humà- i mitjançant un procediment químic li tornaven l’aspecte original i el venien com a oli de cuina, beneficiant-se de la diferència de preu entre un producte i l’altre. L’aparell de l’estat ja havia trobat el seu boc expiatori i va reblar el clau rebatejant l’epidèmia com a “Síndrome del aceite tóxico” i “Síndrome del aceite de colza”, amb el que van aconseguir subtilment que ningú no pogués dubtar de quin era l’origen de l’epidèmia. Es van posar en marxa campanyes de bescanvi d’oli desnaturalitzat per oli en condicions, on la gent podia dur les garrafes comprades a mercats ambulants i les administracions els donaven a canvi, sense cap cost, oli apte per al consum. Els responsables de l’estafa i, a ulls de l’Estat també de la intoxicació massiva, van ser els empresaris Enric Salomó, Ramon Alabart, Jordi Pich, els germans Bengoechea, els germans Ferrero, Cándido Hernández, i els germans Baviera. És possible que el nom d’Enric Salomó Vidal desperti algun record adormit a qui estigui llegint això, atès que l’any 1984 va protagonitzar molts titulars als diaris per raons completament diferents a la de l’oli de colza. La seva dona, Maria Teresa Mestre Guitó, va ser assassinada per Ángel Emilio Mayayo Pérez, un amic íntim dels fills del matrimoni. El temps que va passar entre la seva desaparició i la descoberta del seu cadàver esquarterat –catorze dies- va donar lloc un munt d’especulacions i de pàgines de diari. Com era d’esperar, la desaparició de la dona es va vincular inicialment amb el cas de l’oli de colza, però al final va quedar clar que el mòbil no hi tenia res a veure.

Mentrestant el doctor Muro havia continuat endavant. No només va negar-se sistemàticament a acceptar la tesi oficial de l’oli, sinó que va obrir un camí molt prometedor en adonar-se de que els símptomes dels malalts eren molt semblants als dels intoxicats per organofosforats. A més, resultava que un cop coneguts qui eren els distribuïdors majoristes de l’oli es va saber que una bona part de les seves vendes –uns 300.000 quilograms- havia estat venuda a Catalunya, que no va registrar cap cas de la intoxicació. Això va donar lloc a una de les anècdotes més curioses del judici que se celebraria l’any 1987, quan es va arribar a insinuar que els catalans –els residents a Catalunya- tenien una genètica diferent als castellans que els feia immunes als components tòxics de l’oli. A aquestes alçades el doctor Muro ja havia estat deixat de banda pel món mèdic oficial i tant sols comptava amb l’ajuda dos metges, a més del seu fill, acabat de llicenciar.

La incidència màxima de l’epidèmia es va produir el 30 de maig de 1981 i a partir d’aquell moment va començar a remetre, o sigui, deu dies abans de que es fes públic que oli era el presumpte causant i un mes abans de que s’iniciés el bescanvi d’oli per part de les autoritats. Al juliol de 1982 es van donar els darrers casos de la nova malaltia. El balanç sinistre en aquest any i escaig d’incidència ascendia a unes xifres insòlites: 600 morts i més de 25.000 malalts.

L’Estat va ignorar sistemàticament les propostes del doctor Muro que, per cert, havia aconseguit guarir a alguns dels malalts fent servir tractaments propis de les intoxicacions per organofosforats. Va anar més lluny, arribant a identificar la plantació de tomàquets que havia estat tractada amb pesticides organofosforats, ubicant-la a Roquetas de Mar (Almería). També va ser capaç de denunciar quin producte en concret s’havia fet servir: es tractava del Nemacur-10, de la multinacional Bayer. Quan el cas encara estava pendent de judici, el doctor Muro va contraure un càncer. Moriria poc després, el 16 d’abril de 1985.
Mai es va aconseguir demostrar de quina manera aquell oli adulterat podia causar una malaltia tan virulenta. Però el control dels mitjans per part del poder va aconseguir que tothom vinculés aquella tragèdia a l’oli manipulat i que qualsevol visió alternativa fos considerada quelcom propi de “conspiranoics”. El judici contra els industrials de l’oli es va iniciar l’any 1987 i va acabar el 1989, amb penes d’entre quatre i vint anys per als acusats. L’any 1992 el Tribunal Suprem va revisar la sentència i va quadruplicar les penes als principals acusats. Mentre el cas va estar en mans de l’Audiència Nacional, el fiscal va ser un jove Eduardo Fungairiño, conegut anys més tard pel seu polèmic nomenament com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional (per part de Jesús Cardenal), pel seu paper en el cas del Yak-42 i, en general, per les seves postures ultraconservadores.

L’octubre de 1982, quan el cas estava encara d’actualitat, es va produir el canvi de govern a Espanya. L’ensorrament de la UCD deixava pas al PSOE de Felipe González i per tant el ministeri de Sanitat passava de Manuel Núñez –que havia substituït Jesús Sancho Rof víctima dels seus despropòsits- al català Ernest Lluch Martín. Seria aquest l’encarregat de gestionar l’oblit definitiu d’un assumpte tan escabrós. Anys més tard, el 2000, moriria assassinat per ETA.

Existeixen alguns llibres que van tractar de forma molt detallada tot l’assumpte de l’epidèmia i que documenten àmpliament les teories del doctor Muro. Són “Pacto de silencio”, de l’investigador català Andreas Faber Kaiser –mort prematurament l’any 1994- i “Detrás de la colza”, del doctor Vicente Granero Moré –un dels col·laboradors del doctor Muro- i Miguel Ángel Heredia. També existeix un altre treball crític amb la versió oficial, es tracta de l’obra “El montaje del síndrome tóxico”, dels autors alemanys Gudrun Greunke i Jörg Heimbrecht. A banda d’això, el prestigiós forense Luis Frontela Carreras ha mantingut sempre que les investigacions de Muro anaven en la bona direcció i que de cap manera l’oli podia haver causat aquella malaltia.

Que en el seu dia les autoritats ens van mentir sembla bastant clar; el que encara no sabem és si es va tractar d’un accident o d’una acció planificada amb algun objectiu obscur, ni tampoc qui en va ser l’autor.

Molts anys després de tots els casos exposats fins ara, ja en èpoques post-olímpiques i de plena pertinença a Europa, van succeir uns fets que van colpir fortament l’opinió pública espanyola i, de retruc, van posar en dubte un model de fer televisió que començava a popularitzar-se en aquell moment. Tot plegat degut a una descoberta molt macabra un dia de gener de 1993: tres cossos enterrats prop d’uns ruscs d’uns apicultors. Corresponien a tres adolescents valencianes que havien desaparegut mesos abans quan aparentment es dirigien a una festa. De ben segur que el cas d’Alcàsser, protagonitzat per Miriam, Toñi i Desirée, encara està present a la memòria de la majoria de lectors d’aquest escrit, degut a la repercussió mediàtica sense precedents que va tenir. La descoberta dels cossos de les noies va ser el tret de sortida d’un festival de despropòsits televisius que es va perllongar durant massa temps i que va començar el mateix dia de la troballa. Un espectacle indigne, del qual Nieves Herrero en va ser la pionera.

Fruit de les preceptives autòpsies es va saber que les tres joves havien estat torturades de forma pertinaç i insòlita abans de ser assassinades. Amb gran celeritat es va descobrir qui eren els autors d’un crim tan horrible: Antonio Anglés Martins i Miguel Ricart Tárrega, dos delinqüents locals de baixa estofa. Tot i el dispositiu policial sense precedents, el primer d’ells va fugir i mai més se’n va saber res. Crida molt l’atenció la forma en que es va descobrir que Antonio Anglés estava implicat, ja que la prova fonamental contra ell va ser un volant de la Seguretat Social amb les seves dades personals que va aparèixer fet miques al costat de la fossa on es van trobar els cossos. D’entrada, sembla molt estrany que un paper perdut es mantingui al lloc dels fets durant mesos, i molt més que aquest aparegui en petits bocins, com si els fragments haguessin lliscat d’un en un de la butxaca. Com a mostra de la mala gestió del cas per part de les autoritats, cal dir que en una de les autòpsies fetes, la del doctor Luis Frontela Carreras –el mateix que validava les tesis del doctor Muro sobre la Síndrome Tòxica- hi apareixien restes genètiques (pèls) de fins a set persones diferents, però aquesta informació no va ser tinguda en compte. Les irregularitats al voltant dels cossos i les seves autòpsies van ser múltiples durant tota la investigació. D’altra banda, tampoc és sobrer contextualitzar el cas en la València d’aquella època, inundada per les drogues de disseny i amb un ecosistema singular farcit de grups sinistres, com ara les sectes satàniques. A qui aquesta darrera afirmació li sembli exagerada, pot fer un cop d’ull als treballs de Pilar Salarrullana -diputada al parlament espanyol als anys vuitanta- sobre sectes i grups ocultistes, que van quedar reflectits a les conclusions de la comissió parlamentària per a l’estudi de sectes a l’Estat Espanyol. Tampoc no hem de perdre vista la trama denunciada l’any 2009 a la província veïna Castelló que implicava a personatges molt influents en casos de pederàstia.

El periodista Fernando Rueda, un expert en serveis secrets i gens sospitós de creure en conspiracions, va revelar ara fa un any una informació que li va arribar a través de dos agents diferents del CNI. Tots dos estaven en actiu durant el “Cas Alcàsser”. La història és la següent: en l’època en que van passar els fets esmentats, el CESID tenia actiu un gabinet d’escoltes telefòniques que es dedicava a interceptar aleatòriament trucades fetes des de telèfons mòbils, quan aquesta tecnologia encara no era ni molt menys a l’abast de tothom. Per tant, no era infreqüent que les trucades interceptades fossin de personatges significatius. En aquest context, un dels agents destinats a les escoltes va detectar una trucada on dos homes parlaven del crim d’Alcàsser. Un dels interlocutors va ser identificat com a originari de València i amb bones connexions amb el govern. L’agent, amb la sensació de que havia ensopegat amb alguna cosa gruixuda, va fer un informe amb tota la informació disponible i el va entregar al seu superior. L’informe va escalar més nivells jeràrquics i poc després van arribar ordres des de dalt: se li va comunicar a l’agent que abandonés immediatament la investigació. No va fer cas i va optar per seguir indagant pel seu compte, però aviat seria descobert i expulsat del cos. Havia trobat una esquerda en un secret guardat amb set claus? O tot és fruit de la imaginació d’algú?

Després de veure aquesta mitja dotzena llarga de casos, algú pot continuar pensant que les teories alternatives no tenen cap credibilitat i que s’estima més un acte de fe amb les versions oficials; també pot haver-hi algú que, donant per bones les hipòtesis més agosarades, pensi que es tracta de casos aïllats que no representen gens el panorama de la realitat que ens envolta. Però vet aquí un fet que potser convencerà els més escèptics: és quelcom reconegut oficialment que a l’Europa dels setanta i vuitanta va operar una xarxa coneguda com a Gladio que feia tot el possible perquè el curs de la història s’adaptés –encara que fos a cops de martell- als guions que ja tenia escrits. No es tractava d’una trama menor, sinó que els seus promotors eren ni més ni menys que la CIA i l’OTAN.

El jutge italià Felice Casson va ser el primer en descórrer el vel que ocultava Gladio. El descobriment es va produir l’any 1984 quan va reobrir el cas relatiu a l’atemptat de Peteano (Itàlia), en que inicialment s’havia culpat a les Brigades Roges, un grup terrorista d’extrema esquerra. L’any 1990 el primer ministre italià Giulio Andreotti va reconèixer públicament l’existència d’una organització anticomunista integrada dins una zona ombrívola de l’OTAN, anomenada Gladio. Poc després d’aquesta revelació, arribarien les conclusions de la investigació que havia posat en marxa el Parlament Europeu. Mitjançant la resolució C324/201, de 22 de novembre de 1990, els parlamentaris van fer públic el següent:

  • Hem tingut [el Parlament] coneixement de l’existència d’operacions clandestines, tant d’intel·ligència com militars, que s’han desenvolupat durant 40 anys en diferents estats membres de la Comunitat.
  • Aquesta organització ha escapat totalment al control democràtic i ha estat gestionada pels serveis secrets dels països implicats, amb la col·laboració de l’OTAN.
  • Aquestes operacions han interferit il·legalment en els afers polítics interns i és possible que encara ho estiguin fent.
  • Els serveis secrets militars d’alguns estats membres han estat implicats en casos greus de terrorisme.
  • Les diverses organitzacions “Gladio” tenen a la seva disposició recursos militars d’un abast imprevisible, posant en risc les estructures democràtiques dels estats on operen o han estat operant.
  • Protestem enèrgicament [el Parlament] pel fet de que personal militar dels Estats Units pertanyent a SHAPE (Supreme Headquarters Allied Powers Europe, el quarter general del comandament d’operacions de l’Aliança Atlàntica) i a l’OTAN hagi donat suport a una xarxa d’operacions i d’intel·ligència clandestina.

Queda clar que no es tracta de teories conspiratives, sinó més aviat d’una realitat tan temible com palpable i difícil d’assumir. I el que més por fa és aquesta sentència que a dalt hem destacat en negreta: “(…) i és possible que encara ho estiguin fent”.

El cas més emblemàtic de Gladio és l’atemptat l’any 1980 a l’estació de tren de Bolonya (85 morts i més de 200 ferits), tot i que se sospita que també podien ser darrere de casos com el segrest i assassinat d’Aldo Moro (1978) i fins i tot, l’anomenada “Matanza de Atocha” (1977), atemptat comés aparentment per la ultradreta espanyola contra un despatx d’advocats laboralistes de Madrid. El cas d’Atocha va aparèixer per sorpresa en un informe dels serveis secrets italians (CESIS) filtrat a alguns mitjans l’any 1990. En l’informe, datat el 3 de març de 1987, es deia que l’ultra hispano-italià Carlo Cicuttini, habitual mà executora de Gladio, havia tingut un paper preponderant en l’atemptat de Madrid.

En temps més propers, també va aixecar moltes sospites l’atemptat de l’11-M a Madrid, oficialment fet per cèl·lules gihadistes establertes a la capital d’Espanya. Les ombres del cas no vénen ni molt menys per les insinuacions del govern d’Aznar relatives a una possible autoria d’ETA, hipòtesi demencial es miri com es miri. Els dubtes procedeixen d’algunes inconsistències sorgides a la investigació, especialment les que afecten al pis de Leganés on part dels terroristes es van immolar. L’objectiu del present escrit no és aprofundir sobre aquest cas, però no vull desaprofitar l’ocasió per mostrar la meva estranyesa per la reacció del govern durant aquells fets. No crec que fos necessari enganyar la població com ho van intentar fer i no crec que el ciutadans s’haguessin revoltat si s’hagués sabut la veritat des de bon començament. Sempre em va quedar la sensació de que aquell procedir responia a alguna motivació que hores d’ara se m’escapa. Algú havia garantit al govern algun desenllaç diferent al que es va produir?

No es tracta de tenir por, que se’n pot tenir, sinó de que comencem a contemplar la realitat amb uns altres ulls. Sovint les coses no passen per casualitat, sinó perquè algú hi té interès. Cal ser crític amb les versions oficials, no deixar-se manipular per la propaganda i cercar la lògica interna de les coses.

Fins aquí aquest treball que pretenia fer dubtar dels esdeveniments del passat, però sobretot dels del present i futur. Vist el que hem vist al llarg d’aquest dos capítols, puc assegurar que sempre triaré la pastilla vermella, encara que resulti dolorós.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a #26 – Tot és mentida (segona part)

  1. Toni ha dit:

    Volem més!

  2. Eduard ha dit:

    Us en recordeu con el club bilderberg era imaginació delsnconspiranoics?

  3. bruixot65 ha dit:

    Parlant de Galdio, potser et farà gràcia un article de la Vanguardia (aquesta premsa antisistema!) entrevistant a Andreas Kramer el 2013 sobre els atemptats fets per Gladio a Alemanya i Luxemburg, incloent un amb 13 morts i 243 ferits a Munich l’any 1980. Impressionant com descriu la destrucció de proves, com la premsa ignora completament tot el cas, i tot això en un país tant tercermundista com Alemanya.

    http://www.lavanguardia.com/internacional/20130427/54371582415/andreas-kramer-he-golpeado-un-nido-de-avispas.html

    • Roger Vinton ha dit:

      Sí, una ramificació de Gladio molt interessant. També val la pena de resseguir les “possibles” relacions de la Baader-Meinhof (RAF, Fracció de l’Exèrcit Roig) amb els serveis secrets, segons el que apuntaven documents desclassificats de la Stasi.

  4. ase ha dit:

    al seus peus sr Vinton. com a conspiranoic no puc fer menys k felicitar-vos, sí senyor!

  5. víctor feliu ha dit:

    molt agraït per la informacións de “tot és mentida”. em serviran per escriure un comentari a la
    pel·lícula “Romanzo di una strage” (dir. Marco Tullio Giordana) per un centre cultural que
    col·laboro. m’interessa relacionar els fets d’Itàlia amb els de’Espanya i ara, gràcies a tu,  crec
    que ho podré fer.

    l’enllaç de dalt de la vanguardia m’ha portat al de la pel·lícula: “Der blinde fleck” sobre
    l’atemptat de la Oktoberfest de Munich:

    http://www.lavanguardia.com/internacional/20140129/54399674794/pelicula-atentado-fiesta-cerveza-munich.html

    algú sap on trobar la pel·lícula?

    salut

    víctor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s