Els seguidors del Barça tenen motius per estar amoïnats: fa temps que l’equip no juga bé i les victòries, quan arriben, són sempre molt suades i gents lluents. Això podria considerar-se dins de la normalitat d’un club de futbol, però el problema és que els culers s’havien acostumat a l’èxit i al reconeixement internacional després de gairebé una dècada de triomfs i espectacle en abundància. La marxa de jugadors carismàtics –en algun casos de manera molt controvertida- contrasta amb arribades de peces que no acaben de satisfer les expectatives d’uns aficionats acostumats al caviar futbolístic. Un seguit d’avatars inusuals, com la mort d’algun protagonista principal i els diversos conflictes en que s’ha vist immersa la junta directiva de l’entitat, han contribuït a engrandir el desencís. Paral•lelament, l’activisme polític, ensopit durant anys, ha despertat de la letargia, com si algú li hagués encès la metxa de la consciència social i nacional a una societat que no acabava d’arribar a conformar una massa crítica per fer-se sentir. Observant en perspectiva, sembla talment com si l’afició s’hagués desplaçat del futbol a la militància política. És ben bé una conjunció còsmica això de que el país entri en efervescència al mateix temps que els ciutadans se senten desmotivats pel futbol i busquen nous àmbits d’expressió. La junta directiva del club ha col·laborat involuntàriament a l’allunyament dels aficionats amb algunes decisions del tot punt estrambòtiques.

Mirant enrere, ja fa cinc anys de l’últim èxit del que han gaudit els culers, la lliga del 1929, que fins ara ha posat punt i final a una època daurada iniciada el 1919. Aquesta dècada dels anys trenta que estem vivint no sembla gens propícia als blaugranes: ni un sol títol de Lliga ni de Campionat d’Espanya, i força ferides que costarà molt de guarir. En l’àmbit esportiu, el punt més baix de l’equip va ser, sens dubte, el 8 de febrer del 1931, quan els barcelonistes van sortir golejats per 12 a 1 de San Mamés. Des del punt de vista social, no podem oblidar la defunció de Joan Gamper el 1930, i més tard l’acomiadament, al desembre del 1932, dels mites Samitier i Piera per desavinences amb la junta directiva. Aquestes baixes van suposar la confirmació que aquell equip mític dels anys vint se’ns moria. Alcántara i Planas havien plegat al 1927, Torralba i Sancho al 1928, Plattkó al 1930, Sagibarba al 1932 i Walter al 1933. A la mateixa velocitat que l’equip es desfeia, Les Corts es buidava. Qui sap si la deserció del futbol ha sigut clau perquè la gent envaís els carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931 o, més recentment, perquè una veritable gernació omplís la Plaça Sant Jaume aquest darrer 6 d’octubre, quan el President Companys va proclamar l’Estat Català.

Barcelona, 11 de l’11 de 1934.

Tot i que no ho vaig fer, podria haver escrit aquestes ratlles de més a dalt fa just vuitanta anys. La seva vigència sorprèn. De tant en tant, la història, entre tirabuixó i giragonsa, sembla trepitjar camins ja transitats. És possible que la passió, com l’energia, es mantingui constant i simplement es traslladi d’escenari, per acabar esclatant allà on li és més propici. Si fos així, caldria agrair que la providència ens hagi enviat als barcelonistes una junta directiva que, per sobre de tot, està aconseguint trencar els vincles afectius entre el club que gestiona i els seus aficionats, i empenyent-los, d’aquesta manera, cap a l’activisme polític. Aquesta hipòtesi podria percebre’s com a agosarada, però si viatgem a inicis dels vuitanta del segle XX recordarem com, de forma imprevisible, els equips de futbol del territori espanyol amb més números per fer naufragar la Transició van resultar campions de lliga durant quatre temporades consecutives, de 1981 a 1984. Tal vegada aquells èxits es van constituir en la vàlvula que necessitava l’olla a pressió basca per no esclatar i endur-se la Transició per davant.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com