#28 – 1.P4D, C3AR; 2. P4AD, P3R; 3. P3CR

Amb una precisió de rellotger suís, a la que ja comencem a estar habituats, el president Mas va fer el passat 25 de novembre una ferma exposició del seu full de ruta per al futur immediat. Va ser just dos anys després, ni un dia més ni un dia menys, de que les aspiracions independentistes passessin de la fase popular a la fase parlamentària mitjançant les eleccions autonòmiques de 2012. Sent fidel al seu gust pel simbolisme, que tant envolta les seves intervencions públiques, va triar com a escenari un edifici de planta triangular, com és l’auditori del Fòrum. Per cert, el concepte de legislatura curta que va proposar ja l’havíem comentat anteriorment com a possible solució.

Ara fa poc més de dos anys vam iniciar una sèrie de textos on analitzàvem la situació política de Catalunya des d’un punt de vista alternatiu. En el primer d’ells dèiem el següent:

(…) en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió preestablert.

Convindrem fàcilment que en aquests dos anys i escaig que han passat des de la publicació del text aquí referit la realitat no ha fet més que confirmar el que hi apuntàvem. Posteriorment, vam mostrar com tot el procés estava envoltat d’una gran parafernàlia simbòlica. Dates, llocs, esdeveniments… tot semblava formar part d’un missatge destinat als iniciats que s’anava revelant en petits bocins. En aquest aspecte, el procés també manté el guió previst, atès que sense anar més lluny, aquella gran gesticulació de cara a l’aparador que va ser la signatura del decret del 9N, es va dissenyar tenint en compte el que número de decret fos el 129, coincidint amb el número d’ordre que ocupa Artur Mas com a president de la Generalitat.

En aquests moments ens trobem en una de les fases de depressió del procés, la tercera, després que la resposta d’Oriol Junqueras a Mas mitjançant la conferència de l’1 de desembre passat no satisfés les expectatives de molts d’independentistes. Sembla mentida que aquestes alçades la gent no hagi descobert encara que el procés… què dic el procés! La vida!… doncs que la vida no és pas una línia recta i que hi ha revolts pronunciats que cal visitar per arribar a la destinació fixada. El primer moment de depressió es va produir amb motiu de les eleccions autonòmiques de 2012, i va provocar que se sentís per primer cop allò d’ “el procés és mort!”. Aquí vam fer un escrit reflexionant sobre els resultats electorals amb la intenció de que els lectors els veiessin com el que eren: uns grans resultats que permetien seguir amb ímpetu el camí de la independència. El segon moment depressiu és relativament recent i es correspon a la presentació per part del president Mas de la consulta alternativa, altrament dita “procés participatiu”. Un cop més, els malastrucs van posar el crit en el cel i amenaçaven amb no participar sota cap concepte en aquella “xocolatada” (sic). El mateix matí de la consulta ja es va veure que allò no en tenia res de succedani i que, ans al contrari, estava essent un pas fonamental cap a la meta desitjada.

Ara sembla que tornem a estar al pou de la depressió perquè potser els independentistes es pensaven que dilluns passat sortiria Junqueras a l’escenari per dir sí a tot a Mas, cosa que òbviament no va succeir: per arribar a un acord és precís que primer estiguin clares les postures inicials de cadascú. No tinc cap mena de dubte que els dos líders es posaran d’acord i que serà ben aviat, encara que sigui aplicant una d’aquestes solucions estrambòtiques tan sovintejades en aquests país, consistents en triar un camí intermedi, una barreja de les diferents opcions en joc. Així, no seria gens descartable que en aquest cas ens trobéssim dues llistes principals sense vinculacions amb els partits, una encapçalada per Mas, posem per cas la “llista groga”, i una de liderada per Junqueras, que seria la “llista vermella”. Tot i que aquestes llistes només parlarien d’independència, tothom sabria implícitament quin perfil polític i social tindria cadascuna. En aquest país mediterrani ens agraden molt els colors i a si a més serveixen per allò del “tu ja m’entens”, encara més.

El fet molt probable de que al primer trimestre de l’any vinent tinguem eleccions autonòmiques amb valor de referèndum, o un referèndum amb aspecte d’eleccions, em fa suposar que entre el 23 d’abril i l’1 de maig viurem el nus del relat, o segons es miri, l’inici del desenllaç. Aquestes dates tenen un fort component simbòlic que no es fa evident a primera vista. Per seguir amb el simbolisme, tan present en aquest recorregut, podem afirmar que, si es compleixen les previsions de que en acabat les eleccions hi haurà una legislatura curta, la desconnexió formal d’Espanya arribaria durant el 2016, precisament el tres-cents aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta.

Amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps, ara resulta més senzill comprendre el perquè d’aquella escenificació de la signatura del famós decret 129: calia mostrar al món que havíem posat totes les peces necessàries per votar i que, per tant, si no ho fèiem no era per manca de compromís. Tal com s’esperava, de manera immediata va arribar el veto de l’Estat Espanyol a aquella votació. La resposta va ser magistral: una segona votació que, d’entrada, va tenir la virtut de descol·locar a l’enemic, que va reaccionar tard i amb dubtes. El resultat no podia ser més òptim, atès que es va aconseguir un doble èxit que inicialment semblava irrealitzable, com era anar a votar (el nou 9N) i al mateix temps, que no ens deixessin votar (l’inicial 9N). La quadratura del cercle.

De les successives etapes que anem cremant en aquest periple, ara hem aconseguit entrar en la internacional, és a dir, en el moment en que el procés ja ha esquitxat de forma irreversible als països que remenen les cireres, que a través del seus mitjans de comunicació han començat a opinar amb fermesa sobre què cal fer. El proper pas consisteix en tensar els nervis dels mercats financers, un aspecte fonamental per imprimir velocitat al procés i evitar que s’estanqui durant massa temps.

La internacionalització és evident llegint tot el que han publicat darrerament mitjans com la BBC, The Economist, The Independent, Jerusalem Post, Bloomberg (5 de novembre i 10 de novembre), Clarín, The Guardian, La Presse (Quebec), Le Soir (Bèlgica), per posar només uns pocs exemples.

L’aspecte dels mercats financers és transcendent, atès que serà l’espasa de Damocles que tindrà l’Estat Espanyol per seure a negociar. La possibilitat d’un trencament entre Espanya i Catalunya sense negociació, que significaria que Catalunya no assumeix cap porció del deute espanyol dispararia la prima de risc del títols espanyols i el pànic a un default provocaria un terrabastall als mercats. Els creditors seran els primers en “demanar” als espanyols que se seguin a negociar.

El que també és cert, és que per a qualsevol govern espanyol suposaria un trauma haver de negociar la sortida de Catalunya, de manera que l’única possibilitat que s’albira de que això passi és que tots els partits polítics, o si més no els dos “grans”, siguin els responsables d’aquesta negociació. L’esfondrament gradual del Partit Popular víctima de la corrupció, juntament amb l’aparició de Podemos, pot facilitar un govern de coalició que es trobi en condicions de seure a negociar sense patir per futures hipoteques electorals. El poc que es manté dempeus del partit en el govern s’anirà deteriorant en els propers temps degut a tot el que anirà sortint, inclòs el cas “Pequeño Nicolás”, que promet oferir-nos tardes de glòria.

Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria esdevenir “la revolució ajornada” dels espanyols, aquella revolta popular que encara no ha fet acte de presència malgrat l’estat penós de la seva economia i l’empitjorament de les condicions de vida. Que els ciutadans espanyols vegin amb els seus propis ulls que es produeix un fet que els havien assegurat que “no ocurrirá jamás” pot ser el trigger de l’explosió social.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a #28 – 1.P4D, C3AR; 2. P4AD, P3R; 3. P3CR

  1. Pep lluria ha dit:

    Alucina vecina. el apartado de mercados financieros es de un frivolo infantil que tira de espaldas.
    la indy supondría pasar de un 100% a un 125 del pib de deuda. pero la viabilidad del estado ni de coña: a) Ayuda UE para suplir ese golpe b) disminución de un 19% de gasto (poblacion catalana)
    lo cual no produciría ningun default.. y ahora adivina como quedaría Cataluña: su principal cliente desaparecería., y los sustitutos europeos también. ohh wait que bonito ..

    • Alberich (UK) ha dit:

      Ja ho diuen que d’on no n’hi ha, no en pot rajar … d’intel.ligencia. ha ha ha. Perdo, aquesta Tablet no te accents 😀

      • Roger Vinton ha dit:

        No sé pas a què es refereix, ho sento.

      • Alberic (UK) ha dit:

        Senyor Vinton, aquest comentari anterior, signat per mi com a Alberic (UK), vol ser una resposta frívola al comentari d’en Pep Llúria, posant-hi una mica d’humor, perquè considero que en absolut no té cap fonament, i com vostè mateix diu en la seva resposta tant educada, aquest raonament del Senyor Pep és absurd. El meu comentari no es referia de cap manera a la seva entrada en el Blog.
        La “Tablet” es refereix al que es coneix com a “Tablet” en Anglès. Desconec el terme en català, però perquè ho pugui identificar, l’iPad d’Apple va ser la primera “Tablet”. Jo visc al Regne Unit i no he configurat la meva “Tablet” amb el teclat per a Català, i per tant no hi tinc accents (potser hi ha alguna altra manera de posar accents, etc. que encara no he descobert). Intento esmeçar-me en escriure un Català tant correcte com sóc capaç, i em saben greu les errades.
        Suposo que en escriure amb una Tablet també va ser el motiu de la ‘h’ al final del nom, que no hi hauria de ser.

        Li desitjo un Molt Bon Any 2015.
        Cordialment,

      • Roger Vinton ha dit:

        Gràcies per l’aclariment, el seu comentari havia quedat descontextualitzat i no sabia a què es referia. No cal dir que hi estic totalment d’acord. Respecte al mot “tablet”, crec que en català és fa servir “tauleta”, però no m’agrada gens.

        Igualment li desitjo un 2015 molt profitós.

    • Roger Vinton ha dit:

      Respecto la seva opinió, però crec que es precipita en qualificar el meu punt de vista de “frívol infantil”. L’únic fet constatable és que el percentatge de deute sobre PIB seria més alta; que hi hagi ajudes de la UE s’hauria de veure i, en tot cas, veuríem en quines condicions (recorda Grècia?). Pel que fa a la disminució de despesa, no sé pas per què parla d’un 19%… la inversió estatal a Catalunya està per sota d’aquest percentatge. Què vol dir que el principal client de Catalunya desapareixeria? Espanya passaria a no comprar res a Catalunya? Això ni mereix comentari perquè és del tot impossible… no vull perdre el temps en explicar per què, trobarà referències a molts estudis. I que Europa deixi de comprar productes catalans… doncs encara és més absurd. Vostè deu ser dels que pensa que el món sencer ens odiarà i ens boicotejarà per haver marxat d’Espanya. Ho sento, però les coses no funcionen així.

  2. Marc Agustí ha dit:

    Te raó quan diu que el procés no és una línia recta ascendent, cal tenir paciència, és una ruta sinuosa i espero de tot cor que acabi com vosté diu. El president Mas és un actiu molt valuós i Jonqueres té la responsabilitat d’aplegar quantes més forces d’esquerres millor. Encara que la imatge de presumpta divisió que ens volen fer creure els mitjans de Godó i Zeta -i que crec que tàcticament ens interesa projectar per confondre l’enemic, com quan amb la consulta bis-, els catalans hem de confiar i no fer cas de segons quines veus del famós “pont aeri”

  3. Sergi Pallàs ha dit:

    Senyor Vinton, no podria estar més d’acord amb vostè, especialment en que ens hem de trobar uns quants “revolts” pronunciats i que Espanya implosionarà mes o menys quan nosaltres marxem .

  4. Alberic ha dit:

    M’agrada la seva anàlisi, però ens demana molta fe en els nostres polítics, i els fa molt intel.ligents … potser massa. Em recorda les teories conspiracionistes que normalment també posen molta fe en uns plans impol.luts per part de grans potències o de poderoses societats secretes …
    Normalment les explicacions són prosaiques, com per exemple en el cas del President JFK, que resulta va ser mort per accident per un escorta a qui se li va disparar l’arma quan l’aixecava per a contestar els trets d’en Harvey Lee Oswald.
    De totes maneres, ara ve Nadal, i és temps de tranquil.litat, i d’alegria. No hi ha res que jo pugui fer per ajudar en la definició i constitució de la, o de les llistes. L’únic que jo puc fer és estar preparat, per a quan se’m demani la meva acció, com diu el nostre “anthema”.

    Tot un plaer,
    Alberic

    • Roger Vinton ha dit:

      Hem anat prou ràpids ens els darrers tres o quatre anys, que ens podem permetre tenir paciència amb els governants. La conspiració, en general, no té res de misteriós… simplement és la confluència d’interessos de gent amb poder. Aquesta hipòtesi de la mort de JFK no l’havia sentida mai i em sembla del tot estrafolària.

      • Alberic (UK) ha dit:

        Sobre la hipòtesi de la mort de JFK, hi ha alguns, molt pocs, articles. Per exemple,
        http://www.dailymail.co.uk/news/article-2380691/President-JFK-documentary-alleges-WAS-second-shooter-assassination–Secret-Service-agent.html
        A la BBC van mostrar un documental el 2014 (si no recordo malament), però no l’he pogut trobar (curiosament … o no).
        Aquesta explicació trobo que és la més senzilla, i la que sembla més plausible.
        A la pregunta de per què no se n’ha fet més publicitat, segurament hauriem de recórrer a l’argument de “protecció corporativa”, com em sembla ho anomena en Noam Chomsky. Més o menys, aquest argument diu que la confluència d’interessos econòmics fa que els principals mitjans o grups influents no tinguin cap interès en divulgar certs esdeveniments, encara que no siguin cap secret.

        De fet, aquest mateix argument és el que també explica el per què ara el moviment Català Independista ha crescut tant (em sembla que com vostè mateix suggereix). El meu punt era tangencial, dient que normalment hi ha molt pocs plans preparats d’avantmà que surtin bé, i és la dinàmica mateixa dels esdeveniments quotidians que porten a una fita determinada quan les circmstàncies són les addients, tot fent confluir molts interessos a voltes molt diversos.

        És difícil per a mi poder comunicar les meves experiències i pensaments en un espai tant curt. Tampoc estic acostumat a posar-ho per escrit. Si no m’he expresat prou bé, espero que em sabrà disculpar i li demano la seva indulgència.

        Atentament,
        Alberic (UK)

      • Roger Vinton ha dit:

        Gràcies pel seu comentari. Miraré aquest article que em vincula. El cas JFK és realment complex, el protagonista estava al bell mig d’una sèrie d’interessos que el feien força vulnerable. De fet, la seva mort en públic també té el seu significat… gairebé sembla un sacrifici. Seria curiós que després de tant buscar, hagués estat una mort accidental… però si hagués d’apostar, apostaria per d’altres hipòtesis.

        Per altra banda, estic d’acord en que és molt difícil fer plans i executar-los a aquest nivell, degut bàsicament al comportament força aleatori de les masses. No obstant, crec que hi ha formes de fer-ho.

  5. Marc ha dit:

    Defensa índia de rei?

  6. jordi ha dit:

    El seu anàlisi em fa reflexionar, estic d’acord en moltes de les coses que diu. Però em precupa …”Un cop s’hagi produït l’escissió entre Espanya i Catalunya podria esdevenir “la revolució ajornada…” , no veig clar que tal com estem quanyin els que proposem l’escissió…vol dir?.
    Hi han moltes dades fetes per professionals. Cal encara sumar molts més SISI.
    Aquest enllaç potser que li agradi.
    https://econacionalitarisme.wordpress.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s