És una veritat constatable que fruit de l’observació atenta i amb perspectiva de la realitat que ens envolta ens és possible d’extreure unes conclusions que estan molt lluny de les versions oficials i que ens permeten d’encaixar tot un seguit d’esdeveniments que, si féssim cas dels mitjans de comunicació, només tindrien entre ells una relació purament casual.

Aquesta visió heterodoxa, fonamentada en un infatigable esperit crític, m’ha permès elaborar una interpretació de la realitat de la que puntualment he anat fent partícips a tots aquells del meu entorn que volguessin escoltar-me. Ja fa temps que tinc la convicció de que les notícies realment transcendents són alliberades pels mitjans de comunicació en dosis homeopàtiques i dissoltes en mig d’un garbuix de fullaraca compost majoritàriament per informacions de dubtosa importància i per notícies visiblement manipulades. De ben segur que aquesta és l’única manera que tenen determinats emissors de fer arribar un missatge a la població, o a certs segments de la mateixa, sense que sigui tergiversat pels mitjans encarregats de difondre’l.

Des de fa aproximadament dos anys segueixo amb una barreja de perplexitat i d’incredulitat (i no me n’amago, també d’il·lusió) com a les planes de publicacions d’àmbit català i espanyol arribaven missatges discrets, a vegades inserits en entrevistes, d’autoritats de l’economia que afirmaven que Catalunya es podria plantejar ser un estat independent i que, a més, se’n sortiria amb un considerable èxit. No cal fer un repàs exhaustiu del degoteig subtil d’opinions dels darrers temps, però a tall d’exemple sí val la pena fer un cop d’ull a l’entrevista que el diari madrileny (i conservador) Expansión va fer al professor de Harvard i ex-economista en cap de l’FMI, Kenneth Rogoff, el passat 3 d’abril de 2011, on enmig d’una resposta sobre reformes estructurals a Espanya afirma literalment que “Catalunya aïllada [d’Espanya] seria un dels països més rics del món”. Aquesta entrevista va ser reproduïda al dia següent per la revista Capital.

En sentit oposat, en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió preestablert.

Tot aquest enrenou s’està esdevenint en un marc molt determinat i que resulta clau per entendre l’encaix de les diferents peces del trencaclosques. Espanya és un territori amb un volum de deute astronòmic i que resulta gairebé impagable amb uns creixements de PIB ínfims, com són els que sembla ser que tindrà en els anys futurs. Una situació qualitativament semblant a la Grècia, Irlanda o Portugal, però quantitativament diferent degut a que en el cas d’Espanya ens movem en unes xifres d’un ordre superior. És a dir, una fallida total del país pot posar en marxa una caiguda de fitxes de dòmino amb resultats tan imprevisibles com segurament indesitjables per a tota la Unió Europea.  Per altra banda avui en dia hi ha consens en que les polítiques dutes a terme a Espanya per salvar el sector financer consistents en fusionar bancs no només han estat equivocades sinó que han estat just les inverses a les que es necessitaven. Agregant entitats no s’ha aconseguit fer corporacions més fortes, sinó que s’ha provocat la contaminació de les que podien estar més sanes, alhora que s’han creat forats de dimensions monstruoses, situació fàcilment previsible a no ser que un sigui un ferm creient en el miracle dels pans i els peixos. Per tant, podem concloure d’aquesta nefasta experiència que en cas de tenir un ens (un banc, un país) en una situació compromesa, el més recomanable serà distingir les parts més sanes i separar-les de resta mitjançant un cordó sanitari per aconseguir que revifin i generin recursos, alhora que acotem els danys de les parts irrecuperables de manera que evitem que aquests creixin de manera descontrolada. És possible que algú, en algun lloc, hagi decidit que aquest és l’enfocament adequat per afrontar “el problema espanyol”.

No hi ha dubte que és molt menys traumàtic induir situacions que no pas executar-les de forma directa, i per tant en aquest cas és possible que s’hagin generat les condicions per tal que el poble de Catalunya acabi decantant-se “lliure i democràticament” per una opció que ja estava decidida prèviament. Desconec qui té capacitat de prendre decisions a aquest nivell, però només voldria recordar que al juny de 2010 el ja celebèrrim Club Bilderberg va triar Catalunya (Sitges) com a seu per fer la seva trobada anual.

Per a qui sigui amant de la simbologia (i en certs àmbits de poder ho són molt) no li deu semblar casual que el referèndum d’independència previst per a Escòcia s’hagi programat per a l’any 2014, efemèride significativa a Catalunya atès que aquell any es commemorarà el tres-cents aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió i que sovint s’interpreta com el punt i final de la independència del Principat. També cal parar atenció en que la persona del govern central que més protagonisme està tenint en aquesta “crisi independentista” és Soraya Sáenz de Santamaría (qui, dit sia de pas, té unes inicials ben sinistres), que s’encarrega de propugnar amb el convenciment d’un sectari el mantra del  “no a tot als catalans” davant del silenci sepulcral del President. Doncs bé, va ser precisament Sáenz de Santamaría qui va assistir per part del govern a la darrera reunió del Club Bilderberg (Estats Units, juny de 2012). I enmig d’aquesta teranyina ens trobem amb l’enigmàtica dimissió d’Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, qui ha tingut sempre uns vincles molt estrets amb l’esmentat Club. Aguirre va deixar precipitadament la presidència de la Comunitat de Madrid poc després de fer un discurs on proposava fer una revisió a fons de l’Estat Autonòmic per què segons ella “el Estado Autonómico se creó para dar solución a las aspiraciones de dos regiones, Cataluña y el País Vasco, que tenían desde hacía décadas reivindicaciones sin resolver. Después de 33 años de Autonomías, los problemas de esas dos Regiones están más vivos que nunca, y, además, hemos creado un Estado con 17 Comunidades Autónomas (…)”. Vet aquí el que sembla l’aposta per reformular l’Estat per mirar de trobar un millor encaix a les dues comunitats amb un sentit identitari més acusat. Ah, i per si no n’hi havia prou, apareix el monarca espanyol Joan Carles I en una iniciativa sense precedents atiant el foc, no sigui que vingui una ventada i l’apagui.

Fa més de vint anys que observo atentament tots els moviments independentistes que s’han anat produint a Catalunya i la conclusió més destacable que n’he extret són les dificultats que han tingut històricament per arrelar i fer-se forts fora dels seus territoris de confort. El partit independentista de referència, Esquerra Republicana, ha tingut alts i baixos sistemàtics i ha desaprofitat situacions de privilegi –com ara convertir-se en la tercera força política després de les eleccions autonòmiques de 1992 o entrar a formar part del govern de la Generalitat al 2003- per fer un salt qualitatiu en el nombre d’electors. Durant tot aquest període hem vist com l’independentisme es consolidava en uns nivells de suport popular sempre al voltant del 33%. La realitat és que, unes vegades per incompetència pròpia i d’altres per l’acció efectiva de l’antic Cesid, tots aquests moviments han tingut una remarcable tirada a l’escissió continuada, de manera que ningú no aconseguia arribar a aglutinar la totalitat del vot potencialment favorable a la secessió d’Espanya. Per això em sobta molt l’evolució de les coses en aquests dos darrers anys, i en concret des de la introducció de la pregunta “què votaria en cas de referèndum” a les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió. Si, tal com dèiem, en el precedent més semblant l’opinió favorable a la independència havia oscil·lat sistemàticament a l’entorn del 33% (fins al 2007), ara, als anys 2011 i 2012 (dues onades per any) observem com els resultats es disparen fins al 43%, 45%, 45% i 51%, respectivament. I el més curiós del cas, sembla que totes les dificultats que comentàvem que havien existit alhora de crear plataformes independentistes sòlides no han existit per a l’Assemblea Nacional de Catalana, atès l’èxit sense precedents que ha aconseguit. La seva brevíssima història es pot resumir en tres dates:  el 30 d’abril de 2011 s’estableixen les bases de la futura entitat en una reunió que aplega unes 1.500 persones; el 10 de març de 2012 se celebra l’assemblea constituent, amb l’assistència de 5.000 persones; i finalment l’11 de setembre de 2012 organitza una manifestació obertament independentista que aconsegueix una plusmarca històrica convocant entre un milió i mig i dos milions de persones a Barcelona. Un exemple de creixement exponencial sense precedents protagonitzat per una entitat que no té més mitjans que els proporcionats pels seus associats.

Per acabar, un altre aspecte que en absolut podem deixar de banda, ans al contrari, és la resposta exterior a la reclamació de sobirania per part dels catalans. En un entorn de crisi i quan sembla que els mercats financers són els qui marquen l’agenda dels polítics, resulta que bona part de la premsa mundial ha posat el focus sobre les reivindicacions catalanistes, en lloc de ventilar l’assumpte com si de l’enèsima revolta folklòrica es tractés, circumstància que havia estat habitual fins ara, especialment a la premsa anglosaxona. Pel que fa al contingut de les informacions sobta molt que es rep l’eventual secessió de Catalunya com un fet probable i fins i tot comprensible. Curiosament la Unió Europea manté un sospitós silenci sobre les opcions catalanes de formar part del Mercat Únic, tot i les pressions –gairebé súpliques- de la premsa espanyola per tal de que es manifestin en el sentit que Catalunya en quedaria fora ad-eternum. Alguns exemples d’aquest clima de sorprenent predisposició són l’article “Europe’s next independent state?”, a The Economist, “Marée humaine pour réclamer l’indépendance de la Catalogne”, al Liberation, “Spain risks break-up as Mariano Rajoy stirs Catalan fury” al Telegraph o el programa “Farewell to Spain” a la cadena de televisió Al Jazeera. En un altre àmbit informatiu també cal parar atenció a les conclusions de la sempre ben informada agència d’intel·ligència Stratfor, que ja fa dies comunicava als seus clients que existien grans possibilitats de que les properes eleccions catalanes fossin de facto un referèndum d’independència o també a les declaracions de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Alan Solomont, afirmant que “és admirable que es pugui discutir de forma democràtica i responsable aquestes qüestions” i que “el món es troba en un punt d’inflexió i Europa en un moment de gran transformació. (…) Catalunya, pel que sembla, també està en un moment d’inflexió”.

Si fem cas de tots els indicis aquí exposats, és fàcil concloure que les cartes ja estan repartides i que únicament estem assistint com a espectadors a l’última fase d’un procés dissenyat amb anterioritat i que té per finalitat crear totes les condicions necessàries per la proclamació “lliure i democràtica” d’un nou estat a la Unió Europea. No seré jo qui ho aturi.