Fer prediccions del futur és un joc en el que gairebé sempre s’acaba perdent. La realitat, en el seu viatge a través del temps, no segueix una trajectòria lineal, sinó que està influïda constantment per múltiples variables que li donen un perfil caòtic, en el sentit matemàtic del terme. Tot això és cert. Però també ho és que de tant en tant podem desentrellar la seqüència causa-efecte inherent a la nostra realitat per arribar a conclusions sobre el que és a punt de succeir.

Ens trobem en una època d’acceleració, on assistim atònits a la descomposició d’una societat que crèiem consolidada i que ara descobrim que era de cartró pedra. Veiem com el nostre món es desfà a la velocitat que un terròs de sucre deixa d’existir submergit dins el cafè calent. En situacions com aquestes sí que podem llevar la vista del terra i mirar més enllà per preveure el que ens ve a sobre sense tenir por a errar.

Si alguna cosa ha quedat palesa en caure un rere un altre els vels que dissimulaven la realitat, és que la societat es divideix en dos col·lectius: els qui abusen i els qui pateixen l’abús. Aquesta realitat, un cop coneguda, es transforma en insostenible: la natura no es duu massa bé amb els desequilibris a llarg termini. També ens adonem que les formes de protesta dels “abusats” que han estat vigents durant dècades ja no serveixen, han perdut del tot la seva efectivitat:  avui en dia qui més qui menys és conscient de que la utilitat de vagues i manifestacions tendeix a ser nul·la i per tant els disconformes amb l’estat de les coses es veuran ben aviat abocats a buscar mètodes més expeditius per corregir els desequilibris existents. Per altra banda, els qui abusen no es desprendran dels seus privilegis fins que no tinguin alguna cosa a perdre. El punt de trobada d’aquestes dues tendències se situa, per inapropiat que sembli,  en el territori del l’enfrontament físic i la violència.  Per tant, no seria estrany que ben aviat comencem a veure accions que puguin tenir una aparença molt semblant a la del terrorisme convencional, però amb uns vectors motivacionals molt diferents: enlloc de voler atemorir a la població general per pressionar als seus governants, aquest nou terrorisme buscarà fer pagar pels seus errors negligències o abusos als responsables de l’empobriment general, i, de pas, donarà un toc d’atenció als qui encara estan a temps de rectificar. Malauradament l’ésser humà només respon quan en el terreny li marquen dues línies vermelles, una de premi i una de càstig, i fins ara existia una asimetria intolerable que permetia deixar impunes les males accions. En altres paraules, assistíem per obligació a un joc en el que, no només guanyaven sempre els mateixos, sinó que a més no tenien cap possibilitat de perdre.

A Itàlia, país també especialment afectat per la situació econòmica i per la corrupció, durant els darrers mesos s’han produït diversos atacs que la policia i els mitjans no han trigat a etiquetar com a “anarquistes”. Per bé que és cert que alguns d’aquests atemptats han estat reivindicats per cèl·lules anarquistes, segurament estem al davant d’un fenomen més complex i transversal i ja es parla de el “Nou Terrorisme”.

A Catalunya, tot i el caràcter acomodatici dels seus ciutadans, aquests moviments no trigaran a arribar. Comença a haver-hi suficient combustible acumulat (atur, desnonaments, corrupció que surt a la llum,…) com per què una espurna engegui un incendi social de grans dimensions. Accions que fins ara s’han considerat “bretolades intolerables” –el bloqueig del Parlament de Catalunya del 15 de juny de l’any passat– o simples anècdotes sense importància –l’expulsió de Fèlix Millet d’un restaurant on dinava degut a la pressió dels altres clients– poden ser les primeres mostres de que alguna cosa es mou. I si algú pensa que ningú no s’atrevirà a llançar la primera pedra, que pari atenció a dos col·lectius molts especials tant a Espanya com a Catalunya: els bombers i els miners.