Des del passat dia 22 de setembre en que vaig penjar l’anterior entrada la vida política del país s’ha desenvolupat amb una acceleració tan inusual, que sens dubte convé actualitzar els continguts amb informació nova. Començarem fent una mica d’història:

El mes de juny d’enguany es va produir un fet transcendent del qual els mitjans de comunicació van informar però de manera força discreta: el viatge del President Mas a Massachussetts per veure in situ el model econòmic d’aquell estat, que ha fet de la biotecnologia una de les seves principals fortaleses. En un curiós exercici de semiòtica, el diari La Vanguardia va titular la notícia de forma reveladora per als qui volguessin entendre: “Massachussetts confirma la coalició amb Israel i Catalunya”. Sense canviar de diari, recomano a qui li agradin les fotografies simbòliques que faci un cop d’ull a la de la pàgina u del suplement “Viure” d’aquell mateix dia.

L’estiu va anar passant mentre assistíem a un “bullir l’olla” independentista que es manifestava en forma de pluja fina de notícies i declaracions sobre el particular i que va tenir la seva culminació amb la cèlebre manifestació del dia 11 de setembre. A partir d’aquell moment els fets es van precipitar.

El dia 12 de setembre, l’endemà de la manifestació i com a conseqüència d’aquesta, el President Mas fa un discurs presidit per les banderes catalana i de la Unió Europa on per primer cop parla obertament de constituir un nou Estat. El dia 13 imparteix una conferència a Madrid on, malgrat “jugar a camp contrari”, manté la seva posició sobre el futur de Catalunya amb una fermesa i una claredat fins ara mai vistes a un President de la Generalitat (“Catalunya necesita un Estado”, diu literalment). El dia 20 torna a viatjar a Madrid, però aquesta vegada per “negociar” amb Mariano Rajoy el contingut de l’anomenat “Pacte fiscal”, que havia de ser l’eix de la present legislatura. Com ja s’havia avisat des de Madrid, la reunió no serveix per a res, almenys en el que respecta a l’eventual nou sistema de finançament per a Catalunya. Uns minuts després Artur Mas fa una nova roda de premsa per anunciar que “això no ha anat bé”.

El President mostra en tot moment un interès inusitat en deixar les següents passes del procés per a la setmana posterior, atès que està previst celebrar-hi el Debat de Política General. Així arribem al dia 25, data prevista per l’inici del Debat on Mas, com si tingués pressa i sense esperar a les conclusions d’un parell de dies més tard, decideix anunciar la convocatòria d’eleccions per al 25 de novembre. A més, aquest anunci el fa durant el mateix discurs d’obertura, un fet inèdit fins a aquell moment. Clar que, si ens hi fixem bé podem trobar una explicació possible a aquest procedir: es dóna la curiosa coincidència de que al dia següent, el 26 de setembre, s’inicia la celebració del Yom Kippur, la festa més important del calendari jueu. Però en puritat aquesta festa comença oficialment amb la posta de sol del dia anterior, és a dir, el mateix 25 de setembre, de manera que el cerebral i metòdic President Mas no va triar un dia qualsevol per fer l’anunci de les eleccions més transcendents de la Catalunya democràtica.

Qui pensi que un President de la Generalitat està per sobre de qüestions simbòliques d’aquesta mena, hauria de recordar “L’enigma de les nou banderes”, que no és pas una novel·la d’Agatha Christie, sinó un fet que es va produir quan Artur Mas es va presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat a les darreres eleccions. L’enigma neix de la presència de nou banderes catalanes acompanyant-lo el dia de la seva presentació. Un cop guanyador dels comicis, Mas es va encarregar de desvelar el misteri davant dels seus seguidors. En la resolució hi apareixen tres factors: l’obra “El petit príncep”, considerat un conte iniciàtic, el compte “llarg” de presidents de la Generalitat i ell mateix, amb tota la càrrega mítica del seu nom de pila.

En un altre ordre de coses, ningú no pot posar en dubte que si a Catalunya existeix algun recinte assimilable a un temple pagà, aquest és l’Estadi del Futbol Club Barcelona el dia que es rep la visita del rival màxim, el Real Madrid. Fent una al·legoria no gens original podem definir aquest partit com un ritual de comunió col·lectiva que fàcilment ens podria recordar a antics ritus religiosos. Doncs bé, enguany el ritual ha tingut diversos aspectes que no ens poden passar per alt: ha estat consagrat a la futura independència de Catalunya, ha tingut com a testimoni el soldat israelià Guilad Shalid -convidat pel mateix Club- i s’ha celebrat coincidint amb la festivitat hebrea del Simjat Torah, que vindria a ser el “dia de l’alegria màxima”.

Pel que fa a la visió des de fora del procés que està vivint Catalunya, les reaccions continuen essent abundants i de caràcter sorprenentment favorable. Per citar alguns exemples, podem fer un cop d’ull a les declaracions del cònsol d’Alemanya a Barcelona (“La Diada va transmetre un missatge positiu als mercats”), les que va fer fa uns mesos l’ambaixador d’Israel a Espanya (“Sé que als catalans us diuen els jueus d’Espanya”), així com l’article Viva Catalonia, Viva Israel – Israel News _ Haaretz Daily Newspaper.

Paral·lelament, en aquest període de temps tan intens s’han produït dos fets que, si bé no tenen una relació directa amb Catalunya, sí que tenen una forta càrrega simbòlica: en primer lloc el discurs el dia 25 de setembre (!) a l’ONU del president dels Estats Units, Barack Obama, defensant el dret a l’autodeterminació dels pobles; en segon lloc la decisió l’1 d’octubre del màxim organisme del futbol a Europa, la UEFA, d’acceptar de forma provisional a Gibraltar en el seu si. No cal ser un erudit de la geopolítica per adonar-se que aquest segon fet suposa un cop baix per a Espanya, que sempre ha lluitat per evitar que els del Penyal puguin competir internacionalment. La pregunta que immediatament sorgeix sobre la decisió de la UEFA és per què precisament ara?

Finalment, un altre fet significatiu que s’uneix a l’allau de circumstàncies especials que estan envoltant el procés sobiranista de Catalunya és la visita el 5 d’octubre d’una comissió de Diputats del Bundestag alemany a Barcelona amb l’única finalitat de reunir-se amb Artur Mas.

No oblidem que des d’un punt de vista estadístic, fets que són molt probables de manera aïllada, poden ser altament improbables de forma conjunta i simultània. Qui vulgui entendre que entengui.