Roger Vinton

L’home hipotecat camina arrossegant el peus mentre mira al terra amb un esguard d’amargor. De tant en tant deixa anar una tos seca producte de la polseguera que aixeca els seus passos fatigats. No té esma ni de girar el cap i mirar amunt per albirar un paisatge diferent. Només li interessa d’avançar sense pensar en res més, obsessionat com està en arribar a la seva meta, un futur promès on els problemes d’avui s’hauran esvaït i tot serà pau, tranquil·litat i somriures còmplices.

A l’altra banda del camí, grups de nois exclosos, amb els seus tatuatges, els seus pentinats de la televisió i els seus telèfons mòbils, se’l miren tot rient. Ells segueixen ordres per ser lliures, se senten rebels repetint patrons que algú ha establert. Es rebel·len perforant-se el cos i ingerint els verins de moda. Avui no li robaran res, però ho han fet molts cops. Ningú no es pregunta per què costa tant d’eliminar aquesta delinqüència de baixa estofa, que fa la vida més incòmoda i insegura. Tot podria ser una bassa d’oli, però els amos del joc no ho volen, prefereixen que hi hagi tensió, petits conflictes urbans que evitin que els homes hipotecats s’aturin un minut a pensar. Re d’observar l’entorn i reflexionar. Tensió. Sempre tensió. Sempre amb un enemic nou, que tot just comença a ensenyar el nas quan l’enemic vell ha estat exterminat. El perill que no marxa mai. Els amos ho han planejat així.

No conec els amos. Els amos de tot. No sé des de quan hi són, ni conec els seus noms ni tampoc sé on viuen. Però ara sé que existeixen.

Els amos són els que s’ocupen de dir a tots els homes hipotecats que no hi ha res més que la vida material, i per tant, que s’afanyin a gaudir de tot allò que posen a la seva disposició. No cal que pensin, pobres homes hipotecats, seria perdre el temps; són presoners i no ho saben.

Els amos observen tots els homes hipotecats com qui mira una peixera, i al mateix temps s’entesten en fer-nos creure que no existeixen, que només són el fruit del malson d’una nit de febre de l’home hipotecat. I si algú gosa descórrer el vel d’Isis i explica la veritat, els de dalt el ridiculitzen o l’eliminen, o totes dues coses, gràcies a la complicitat de tots els altres homes hipotecats, que riuen escandalosament del seu congènere bord.

Qui vulgui entendre, que entengui.

I qui no vulgui entendre, és lliure de continuar arrossegant els peus per la pols.

Dedicat als qui cerquen la veritat.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

El panorama electoral

Dissabte 18 de juliol els socis del Barça tenen l’oportunitat d’evitar que el seu club caigui a l’abisme. Al llarg d’aquesta sèrie d’escrits hem donat suficients arguments com perquè tothom sigui conscient de que la gestió Rosell-Bartomeu dels darrers cinc anys ha estat molt pitjor del que ens han venut la majoria dels mitjans de comunicació. Si ara tornés a guanyar el neonunyisme els propers sis anys serien, de ben segur, els últims d’aquest club tal com l’hem conegut. L’accelerada pèrdua de valors (Unicef, planter, Qatar) juntament amb el perill de la conversió en Societat Anònima farien d’aquesta entitat quelcom molt diferent al nostre Barça.

Es tracta d’una oportunitat única, atès que una mesura d’emergència com és la moció de censura és avui una eina desactivada degut a la modificació de requisits que va dur a terme la junta de Rosell. L’enduriment de les condicions per plantejar una moció només pot respondre a la voluntat per blindar-se davant de futures decisions impopulars. Per tant, si dissabte els donem la victòria, haurem perdut el control del club.

Ha quedat clar que la gestió econòmica és molt pitjor que la que creuen la major part de socis i seguidors, imbuïts pel fabulós mecanisme de propaganda que treballa a favor d’una junta directiva i no pas del FC Barcelona. La gestió esportiva del darrer any ha resultat un èxit en gran mesura gràcies a la màgia de Messi a qui, paradoxalment, volien vendre. Les declaracions de Javier Faus menystenint l’astre argentí, les enquestes contractades per Rosell per saber com reaccionaria l’afició en cas de vendre’l i, sobretot, les portades d’alguns diaris eren part d’aquest pla que ara –almenys de moment- se’ls ha frustrat. Només es pot entendre el fitxatge de Neymar si el que es pretén és dur a terme un procés de substitució d’un crack per un altre. Vendre Messi era l’operació que feia salivar Faus i companyia: el millor jugador de la història, amb un preu incalculable i un valor de balanç de zero euros (degut a la seva procedència del planter). Com de difícil és resistir-se a fer aquesta operació, i més si els teus amics del Qatar són els propietaris d’un club de futbol, el Paris Saint-Germain, que té fam de grandesa i la vol aconseguir per la via ràpida.

Intentar esperar comportaments ètics en una administració com aquesta és ser molt ingenu. Si fa uns dies recordàvem l’indignant cas Abidal, a qui es va fer fora després d’haver-li promès la renovació, a la secció de bàsquet ens trobem un cas clònic, el de Pete Mickeal, qui es va retirar temporalment per una afecció pulmonar i que quan va tornar recuperat va rebre una puntada al cul. I com no, l’acomiadament miserable d’en Txema Corbella després de més de trenta anys a l’entitat i quan li mancava poc per jubilar-se. Sembla que era massa amic dels jugadors.

Els diners que no trobem per a algunes coses sembla que sí que existeixen per fitxar executius. Fins a cinc directors de comunicació en cinc anys, a més d’un responsable de relacions públiques com Albert Soler (ex-secretari d’estat d’esports), recol·locat al club just quan veia més compromès el seu futur a la política degut a la desintegració del seu partit, el PSC. Primer ho va intentar com a gerent de l’ACB, l’associació de clubs de bàsquet, però no el van voler. Cal recordar que Soler era un d’aquests catalans que al congrés de diputats de Madrid havia votat contra la possibilitat de que Catalunya tingués seleccions pròpies. Ves per on, ara aquesta és la imatge del club que pretén ser bandera del catalanisme.
Els directors de comunicació que han entrat –però no sortit, atès que la majoria continuen cobrant tot i haver estat cessats- a Can Barça durant aquests anys són:

Jordi Badia (-juliol 2010), procedent de la junta anterior
Pere Jansà (juliol 2010- gener 2011)
Ketty Calatayud (gener 2011- finals 2011)
Xavi Martín (desembre 2011- novembre 2013), que és l’únic que va abandonar el club.
Albert Montagut (novembre 2013- novembre 2014)
Albert Soler (novembre 2014-)

La traca final de tot plegat és aquesta campanya electoral tan tercemundista que estem vivint, on un dels candidats va començar a fer campanya just el dia en que va convocar les eleccions demanant fair-play: és com un corredor de marató que comença a córrer quan els rivals encara ni s’han vestit de curt, però alhora crida al vent les seves exigències d’esportivitat. El que està passant les darreres setmanes és propi d’una república bananera, on les lleis –els Estatuts del Club- són més un suggeriment que una norma de compliment obligat. La imatge de l’ex-president reclamant a la junta gestora que tanqui determinats fitxatges és de vergonya aliena. El viatge d’Ariedo Braida i Albert Soler a Torí per intentar –sense èxit- fitxar Pogba és per treure-li els colors a algú. Això sí, un cop fracassada l’operació Pogba, els mitjans afins es van esmerar en dir que el jugador no interessava.

Que una junta gestora, escollida per mantenir el dia a dia del club és dediqui a comprar i vendre jugadors és de jutjat de guàrdia. Resulta molt fàcil pensar que la venda de Gerard Deulofeu tenia per intenció quadrar els números.

El tancament comptable de l’exercici 2014/15 ha estat molt significatiu. Volien treure el titular de l’increment de facturació, però si gratem una mica veiem que el que més destaca és que les despeses es disparen i el deute puja. Això últim és molt greu, si ens atenem a que la reducció del deute era el gran argument del mandat Rosell-Bartomeu. A més, durant la campanya ens hem assabentat de que Qatar Airways té dret de tempteig sobre les ofertes per patrocinar la samarreta. En altres paraules, estem atrapats, perquè Qatar sempre es podrà quedar com a patrocinador si iguala l’oferta d’un competidor.

Però clar, tot això no ho explicarà una premsa tan servil i entregada, que és capaç de publicar articles com aquest d’Enric Bañeres on es justifica que José Luis Núñez comprés inspectors d’hisenda.

Per tenir una perspectiva clara de la involució del club, només cal veure on érem i on som. L’any 2011, quan el Barça guanya la Champions League a Wembley, la imatge que l’entitat blaugrana projectava al món era aquesta:

Sí, ja sé que al 2011 Rosell era president, però ningú negarà que el club encara vivia de la inèrcia del període anterior i la nova junta encara no havia tingut temps de trencar gaires coses. Allà hi eren, per exemple, Guardiola i Abidal.

En canvi, quan el Rosell i companyia ja han aconseguit imposar el seu model, la imatge del Barça és molt diferent:

Vist tot aquest seguit de fets contrastats i irrebatibles és fàcil concloure que votar Bartomeu només pot respondre a una de les dues raons següents: o bé estar completament desinformat, o bé tenir interessos personals. Qualsevol qui sigui realment culer ha de ha d’estar molt lluny de la realitat per donar el seu suport a una Junta que està en ple procés de demolir el nostre estimat club. Si vostè voliavotar Bartomeu i no sabia res d’això, no es deixi vèncer per l’ego i reconegui que estava equivocat, del seu vot depèn la salvació del club. Una postura que denota intel·ligència és reconèixer que t’han enganyat perquè no tenies prou informació, i rectificar.

Quan es posa negre sobre blanc el desgavell que ha suposat la gestió Rosell-Bartomeu, la primera reacció dels qui no estan d’acord és etiquetar-te de “laportista”. La segona i la tercera, també. De fet, un esperaria haver d’escoltar una sèrie d’arguments que justifiquessin la gran tasca del tàndem al·ludit, però l’única raó que es esgrimeixen és allò de “I Laporta, què?”. Ni sóc laportista ni conec al senyor Laporta. No tinc cap interès en defensar-lo, simplement explico que el seus anys dirigint el club –amb les seves llums i ombres- van ser fonamentals per posar al Barça on li corresponia i perquè abandonéssim la grisor del nunyisme i post-nunyisme.

Com a president, Joan Laporta i Estruch va cometre errors, però hi ha dues diferències fonamentals amb el mandat Rosell-Bartomeu: en primer lloc, Laporta va rebre un càstig oportú i segurament merescut en forma de moció de censura i el va superar; en segon lloc, els seus errors no van posar en perill la institució, ni a nivell d’imatge ni d’estabilitat econòmica. Crec que Uzbekistan va ser un error i dels grossos, però la seva transcendència està a anys llum de la de posar Qatar a la samarreta.

Perquè arribés Laporta al 2003 i el club fes un gran salt endavant van caldre tres anys de post-nunyisme on la degradació va ser total. L’error dels socis en votar Joan Gaspart i Solves l’any 2000 és d’una magnitud monumental. Un pot equivocar-se davant del desconegut, però no es poden cometre errors així davant d’una alternativa que coneixes des de fa vint-i-cinc anys. Crec que avui en dia ja no tenim el marge de tres anys que vam tenir al 2000, de manera que un altre error podria ser definitiu.

En aquestes eleccions només hi ha dues opcions: Laporta o Benedito. De fet, de Freixa no cal ni parlar, perquè s’ha de tenir molta barra per haver compartit Junta amb Bartomeu fins al darrer dia i ara presentar-se com a alternativa.

Sisplau, tinguin visió de club i de país, i exerceixin el seu vot amb coneixement i responsabilitat.

Visca el Barça, visca Catalunya.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Les clavegueres del neonunyisme

Costa de creure que es puguin fer tres escrits crítics amb la contundència dels precedents, sense haver parlat ni del Cas Neymar, ni de la sanció de la FIFA, ni de Viagogo, per posar tres exemples. La quantitat de material tòxic que genera aquesta junta deixa astorat a qualsevol que hi vulgui posar ordre.

Quan el nom del jove Neymar va començar a sonar en el circuit del futbol internacional, tots els grans clubs europeus van desviar la mirada cap a Brasil per mirar de comprovar si, per fi, havia nascut el successor de Pelé. Entre els principals interessats en contractar-lo, com no, hi eren el Barça i el Real Madrid. Quan semblava que el club de la capital d’Espanya havia pres un avantatge decisiu, els blaugranes van reaccionar posant calers sobre la taula per bloquejar la contractació. L’opció de compra que va signar el FC Barcelona implicava que el futur astre brasiler s’incorporaria a l’equip l’any 2014, però finalment, davant de la pressió de clubs rivals, la seva arribada es va avançar un any.

Fins aquí, la història del fitxatge que podria ser el de qualsevol gran estrella. Però aviat es va complicar tot, quan en una demostració absurda de vanitat, l’aleshores president Sandro Rosell va presumir en públic de que gràcies a les seves bones relacions amb el Brasil i a les seves skills negociadores, el fitxatge havia costat només 57 milions d’euros, quan els rivals -entre ells el Real Madrid- haurien d’haver desemborsat prop de 100 milions per fer-se amb els serveis del brasiler. Amb aquestes declaracions fora de lloc va aixecar la llebre i qui més qui menys va començar a sospitar que en l’operació Neymar hi havia quelcom estrany. Més endavant, i si em permeten inserir un spòiler, el director general del club Antoni Rossich tindria la barra de dir davant del jutge Ruz que havien pogut fitxar Neymar a un preu tan baix gràcies a “la gran capacitat de seducció de Sandro Rosell”. Per acabar-ho d’adobar, el club es negava a mostrar la manera com havia instrumentat aquesta operació tan fabulosa perquè, per exigències de la contrapart, el contracte era confidencial.

Un dels qui no es va empassar que el Barça hagués aconseguit la contractació del brasiler a preu d’outlet va ser el soci Jordi Cases, que es va dirigir a la junta demanant explicacions. Amb una estratègia mixta de ninguneig i d’amenaces, els directius blaugranes van aconseguir que a Cases només li quedés l’opció de demanar els detalls del contracte per via judicial. I d’aquí, en un tres i no res, arribem a on tothom sap: a l’Audiència Nacional i a les portades de diaris i informatius de la televisió. De la seva banda, Jordi Cases va ser força maltractat, seguint aquesta tradició tan nostra de violentar més a qui denuncia un delicte més que no pas a qui l’ha comès. Quan la Junta va fer públic el contracte mitjançant una compareixença pública, vam entendre-ho tot. Qui va fer les explicacions oportunes va ser l’IESE-boy Raúl Sanllehí, el noi de la veu afònica i creador de l’expressió “chupando un boli” que tant impacte va causar. El panorama que es va desplegar en aquells instants va ser el de tot un seguit de contractes que tenien com a únic objectiu l’engany:

• Enganyar hisenda, per pagar menys impostos.
• Enganyar el soci, per fer-li creure que el “seductor” Rosell havia aconseguit estalviar-li molts calers.
• Enganyar Messi i la seva família, perquè no sabessin que l’argentí ja no era el jugador millor pagat de la plantilla.

No cal entrar en detalls, perquè ara l’entrellat de l’operació ja és públic i qui estigui interessat pot trobar-ne moltes referències a internet, però el cert és que hi havia apartats que eren veritablement delirants i que donen una idea prou clara de l’estructura mental dels qui han estat dirigint el club aquests cinc anys. Per posar un exemple, part dels diners gastats però no comptabilitats com a cost servien per contractar el pare de Neymar com a scouter al Brasil, i una altra partida es va pagar com a opció de compra de tres jugadors joves del Santos dels que mai més se n’ha sabut res.

A banda de les qüestions legals, que la justícia decidirà algun dia, l’engany perpetrat als socis és molt greu. Els culers haurien d’entendre que els veritables propietaris del Barça són els socis i que la junta només té el mandat de gestionar el club durant període determinat, però sovint sembla que tot funcioni a l’inrevés i que els membres de la junta siguin els propietaris de l’entitat. Fent un paral·lelisme empresarial, seria com si uns empleats de màxim nivell enganyessin al propietari de l’empresa on treballen; si l’amo els descobrís, no durarien ni una setmana als seus càrrecs.

Per tant, a ulls del món sencer, ara tenim el club immers en un procés judicial i amb dos expresidents –Rosell i Bartomeu- imputats per delicte fiscal i societari. Però no només és una qüestió d’imatge, sinó que aquesta martingala maldestre ja ens ha costat molts diners, molt per sobre dels 57,1 milions d’euros que ens havien dit. La xifra actual, entre declaracions complementàries a Hisenda i multes ja està al voltant dels 100 milions d’euros. Això no és tot: avui mateix, els representants de l’empresa DIS, propietària inicialment de part dels drets de Neymar han fet una roda de premsa detallant els motius que els ha dut a reclamar per via judicial els diners que se’ls ha escamotejat en l’operació. És molt senzill, si ells tenien el 40% dels drets de Neymar i el fitxatge ha costat 100 milions en comptes de 57,1 milions, algú s’ha quedat el que els corresponia.

No és res estrany, coneixent la seva trajectòria, que Rosell hagi fet operacions que van més enllà de la legalitat i del que se suposa que és ètic. Un dels aspectes més foscos i menys coneguts per l’aficionat mig del Barça és la participació de Rosell a Viagogo, una empresa dedicada a la compra-venda d’entrades per a espectacles de tota mena, on l’expresident blaugrana era fundador i accionista. Aquesta societat té un vincle estret amb el Barça atès que un dels seus negocis és la venda d’entrades per a partits del Camp Nou. Sovint disposa de localitats fins i tot abans que el club les posi a la venda, circumstància que fa sospitar a molts. Encara que aquestes entrades no procedissin del club, sinó dels socis, tot plegat seria força antiestètic, ja que l’empresa participada pel qui fins fa un any i mig era president del club estaria donant cobertura a un tràfic il·lícit d’abonaments de socis. A banda d’això, Viagogo no té una imatge gens positiva a nivell mundial degut a les seves males pràctiques, bàsicament centrades en el fet que no es dediquen realment a fer de brokers per a l’intercanvi d’entrades entre seguidors –com ells afirmen- sinó que són més aviat un mecanisme per inflar els preus de les localitats que encara no han sortit a la venda.

Que Rosell s’embolica fàcilment en assumptes tèrbols i que sovint s’envolta d’amistats perilloses, ho sap el món sencer tret d’una bona part dels socis. Sigui pel control de la premsa que podria exercir-se des del club, o per les complicitats de determinats grups editorials, el cert és que la majoria de notícies sobre els negocis de Sandro Rosell no tenen mai cabuda als mitjans catalans. En altres paraules, a l’estranger tenen força més clar qui és aquest personatge que a casa nostra, com per exemple ens va explicar el setmanari France Football fa any i mig. Entre les seves amistats hi ha el campió de la corrupció Ricardo Terra Teixeira –dirigent brasiler de futbol i gendre de Joao Havelange- i l’empresari andorrà Ramon Cierco, a qui va introduir a la junta del Barça. Dels negocis de Cierco i de la relació amb Teixeira vam parlar fa no gaire en l’escrit número 32.

L’altre gran afer en que el Barça s’ha vist esquitxat per la mala gestió de la junta ha estat la sanció de la FIFA per irregularitats en el reclutament de jugadors menors d’edat. La Federació Internacional va contactar amb el Barça per avisar-los de que els procediments no s’ajustaven al que establia la normativa vigent, però la gestió de Rosell d’aquesta crisi va ser èpica: en comptes de reunir-se amb els mandataris suïssos amb caràcter d’urgència per buscar solucions, va preferir enviar un correu electrònic insinuant que la mateixa FIFA havia de modificar la normativa per adaptar-se a les pràctiques blaugranes. La reacció de l’estament internacional va ser fulminant, es va sancionar al club sense poder fitxar durant una temporada. Quan el cas va esclatar, ja s’havia produït la fugida de Rosell i per tant qui va intentar donar la cara va ser Josep Maria Bartomeu. Tota la seva intervenció per explicar la pena que els acabava de ser imposada, descansava sobre la pretesa existència d’una “mà negra” que pretenia perjudicar al club i sobre la que “estaven investigant”. A hores d’ara encara no sabem res del resultat d’aquesta investigació. No cal ser molt hàbil per adonar-se del mal que fa aquesta sanció al Barça si atenem a les causes, és a dir, al fitxatge de menors sense complir les prescripcions legals, especialment greu en un club que no gaires anys abans era la imatge de la Unicef. Però que l’entitat blaugrana no pogués fitxar, no va ser obstacle perquè la premsa afí continués omplint les seves portades amb presumptes contractacions estrella del club. Realment esquizofrènic tot plegat.

Aquesta sanció de la FIFA entronca en un dels temes clau del FC Barcelona sota el mandat neonunyista, com és el deteriorament fins a nivells preocupants del planter, element d’orgull fins fa ben poc. Fent un repàs ràpid, comprovarem hi ha molts indicis de que aquesta junta no té cap interès en que el planter continuï donant fruits. Fa anys que cap jugador del procedent del Barça B es consolida al primer equip, la gestió del B ha estat tan nefasta, que han acabat baixant de categoria mentre que el Juvenil A ha fet la pitjor temporada en molt anys (quart classificat a 18 punts de l’Español, campió). Ja fa temps que vam avisar de que alguna cosa estava passant al planter blaugrana (text 18) i molt ens temem que té relació amb el model de club. Comprar i vendre jugadors a preus elevats permet inflar el balanç, circumstància que no aporten els jugadors formats a la casa, que comptablement tenen un valor zero.

No només no pugen jugadors al primer equip, sinó que en marxen. El cas més escandalós va ser el de Thiago Alcántara, a qui es va renovar l’any 2012 anunciant que la seva clàusula passava a ser d’uns inabastables 90 milions d’euros. Un any després resulta que en realitat la clàusula només era de 18 milions perquè no havia jugat un número mínim de partits que estava estipulat al contracte. Si va ser un error burocràtic i de comunicació va ser descomunal; però coneixent els procediments de Rosell i companyia, és fàcil pensar que tot plegat era una estratègia per vendre un jugador i fer caixa. I si a més, el destí era el Bayern de Munich, negoci rodó, atès que la premsa afí podia vomitar mentides sobre Pep Guardiola i acusar-lo d’haver-nos robat un jugador.

I dissabte toca votar. Encara tindrem temps de parlar del panorama electoral abans d’introduir el vot a l’urna.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Uns nois que sabien molt de numbros

Fins ara hem vist un reguitzell de barrabassades que no desitjaria ni a l’entitat més arxi-rival, però la gran fal·làcia que plana sobre l’administració Rosell-Bartomeu és la fama que els envolta de grans gestors i genis de les finances. Aquesta etiqueta es va gestar durant el tram final del mandat de Laporta amb la finalitat de fer-nos veure Rosell com el salvador d’una entitat que presumptament feia aigües. Una tècnica gens actual, atès que és un procedir que s’ha fet servir molt cops i que el mateix José Luis Núñez va utilitzar a les eleccions de 1978: recorden allò d’ “els d’abans han deixat el club com un solar”? Doncs és el mateix sistema emprat pel rosellisme per fer-se amb el poder. Ara sabem que el mandat de Laporta va donar beneficis i que les seves pitjor pèrdues procedeixen d’aquell any que només va durar vuit dies, a major glòria dels exegetes dels estatuts. Curiosament, en la Junta que va decidir tancar l’exercici 2002/03 i va fer aflorar les pèrdues de Gaspart estaven Rosell i Bartomeu, entre d’altres, ja que encara no havia arribat el seguit d’escissions que afectarien anys després a la direcció blaugrana.

L’any 2010, enmig d’aquest escenari ficcionat de club en bancarrota i a la deriva, arriba Rosell al poder. Era d’esperar que el club, sota les mans expertes d’elements com Javier Faus Santasusana, experimentés un increment en facturació i en beneficis, i s’aconseguís treure profit de recursos infrautilitzats. Però cinc anys després veiem que això no ha estat així, tot i que a l’opinió pública persisteixi la idea de que els gestors actuals li han donat la volta als números de l’entitat i l’han posada en l’òrbita dels grans clubs de tot el món. Mirem-ho de prop. Per evitar suspicàcies, agafarem una font gens sospitosa de ser “laportista” o qualsevol altra tendència perversa:

Analitzem els tres vectors que ens indicava Josep Maria Bartomeu Floreta en aquest tweet de fa uns dies:

Parla d’un augment dels ingressos d’un 50%, que a primer cop d’ull pot semblar un percentatge molt elevat, però esclar, cal tenir en compte que parlem d’un període de 5 anys, és a dir, que es correspon amb un creixement aproximat del 10% anual que en l’entorn del futbol d’elit mundial no és res del l’altre món. Per fer una valoració més acurada caldria comparar-ho amb els altres grans clubs europeus. Pel que fa a les finances del futbol, la bíblia és l’informe que la consultora Deloitte publica anualment sota el títol “Football money league”. Aquí ens trobem un primer entrebanc que cal comentar: els professionals de Deloitte, a l’efecte de poder realitzar unes comparatives més aproximades a la realitat i homogènies entre elles, opten per considerar només els ingressos d’explotació, és a dir, a la facturació total li resten les operacions puntuals que distorsionin la tendència dels ingressos regulars. El principal concepte que no tenen en compte és les vendes de jugadors, atès que provoquen distorsions als resultats dels exercicis. També fan d’altres ajustaments, però són molt tècnics i no val la pena entrar-hi.

Si ens atenim als resultats que Deloitte publica, el primer que observarem és que la gestió del triumvirat Rosell-Bartomeu-Faus va heretar un club en segona posició del rànquing,

i que gràcies el seu savoir-faire han aconseguit dur-lo fins a la quarta posició a la temporada 2013/14. Malauradament, Deloitte encara no publicat l’informe corresponent a la temporada 2014/15 que s’ha tancat fa tot just dues setmanes:

El panorama que dibuixen els professionals de Deloitte no és tan optimista com el que ens han venut els mitjans catalans durant els darrers cinc anys. Segons aquestes dades, la primera temporada de Rosell el club va tenir uns ingressos de 450,7 milions d’euros, mentre que la darrera temporada valorada (2013/14) aquesta xifra era de 484,6 milions d’euros, és a dir, un increment molt migrat, de només un 8% acumulat, o 34 milions d’euros. Atès que aquest període 2010-2014 coincideix amb la gran crisi que estem patint podríem pensar que tot el sector del futbol ha fet figa. Per resoldre-ho, podem consultar l’evolució en les magnituds dels altres grans clubs europeus:

Manchester United: 13% (47, 4 milions d’increment)
Real Madrid: 15% (70 milions)
FC Bayern: 52% (166,1 milions)
Chelsea FC: 55% (138,1 milions)
Manchester City: 144% (244,8 milions)

I el PSG no el citem perquè ve de tant avall que el seu percentatge de creixement és fins i tot ofensiu.

Podríem pensar que potser la crisi ha afectat en més mesura a Espanya que a la resta de països, però el cas és que el Real Madrid sense guanyar gairebé títols ha crescut el doble que el Barça en aquest període.

Com que qualsevol crítica a la gestió de Rosell, automàticament és rebatuda amb l’arxi-repetit “I Laporta, què?”, ens avançarem i mirarem quins números va presentar l’expresident de l’entitat durant el seu mandat. En primer lloc, mirem quina plaça ocupava el Barça en el rànquing d’ingressos dels club europeus en el moment de rebre l’herència de Joan Gaspart Solves:

No el troben, oi? No busquin més; no hi és. El post-nunyisme ens va dur a sortir del top-ten dels clubs europeus quant a ingressos. Aquesta és l’entitat que va començar a gestionar Joan Laporta. Un any després, a final de la temporada 2003/04 les coses s’havien començat a redreçar:

Al final del seus set anys de mandat, l’home que s’abocava xampany francès per sobre i es llançava vestit a les piscines, va deixar aquesta foto fixa. Tornem-la a mirar:

Aquesta és l’herència que van rebre els “màsters de les finances” i que a final de la temporada 2013/14 havien enviat a la quarta plaça del rànquing després d’haver aconseguit el gran prodigi d’estancar els ingressos d’un club campió d’Europa els anys 2009 i 2011, i que té a les seves files a la gran icona de l’esport mundial.

Qui tingui curiositat per examinar els informes sencers, aquí pot trobar el de l’any 2015 i aquí el de l’any 2011. Ja aviso que els senyors de Deloitte NO són laportistes, però si algú els vol fer algun retret en aquest sentit, els deixo el contacte:

Un apunt més sobre la facturació: existeix una altra llista, que és l’elaborada per la revista Forbes nord-americana. Tot i que algun mitjà ha informat que gràcies al triomf a la Champions League 2014/15 el Barça havia passat al número u del rànquing, el cert és que a data d’avui (amb dades de maig de 2015) figura en quarta posició amb 657 milions de dòlars, darrera del Real Madrid (746 milions $), del Manchester United (703 milions $) i del FC Bayern (661 milions $). Aquesta llista no és tan fiable a l’hora de consultar dades històriques perquè es calcula en dòlars USA i està, per tant, molt afectada per les oscil·lacions de les divises. És important no confondre aquesta classificació amb una altra que també elabora Forbes i que duu per títol “The world’s most valuable soccer teams”, o sigui, els clubs de futbol amb més valor econòmic, que es calcula amb diversos paràmetres a més de la facturació.

El segon vessant de l’èxit financer que ens deia Bartomeu era el relatiu als beneficis. Ens indica que han generat 130 milions durant aquest cinc anys, una xifra elevada, sens dubte. Però que representa això en termes anuals? Ben fàcil, una divisió de P3 i obtenim que la xifra és de 26 milions anuals. I això és molt o és poc? Doncs segons es miri, però el que és realment curiós és que una xifra molt semblant, si fa no fa, al que rep el club del seu discutit contracte amb Qatar. En altres paraules, que sense el patrocini de Qatar –que ni la junta anterior ni cap altra en la història havia tingut- no haguessin estat capaços de generar ni un euro de benefici.

L’únic paràmetre meritori és la reducció del deute, ja que s’ha fet un esforç considerable per millorar aquesta partida. En aquest aspecte cal felicitar-los efusivament. La gestió de Laporta va deixar un deute net de 431 i aquesta Junta l’ha reduït fins a 300. No obstant, cal fer diverses matisacions: una sobre el concepte “deute net” que farem més endavant; altres dues, sobre les xifres. El deute “brut”, o sigui, el de debò no s’ha reduït com el “net”. Costa molta feina trobar informació sobre aquest paràmetre, però aproximadament Laporta el va deixar en uns 540 milions d’euros i a tancament de la temporada 2013/14 estava en uns 450 milions, per tant s’ha produït una reducció de 90 milions, un 17% aproximadament, molt lluny del 30% que ens deia Bartomeu. L’altra matisació és que la xifra de deute “net” a 2013/14 era de 287 milions d’euros, mentre que Bartomeu ens avança que aquest any és de 300 milions, de manera que s’ha produït un increment en el darrer exercici.

Però com les alegries mai són completes, resulta que en el projecte de Nou Camp Nou està previst que el club es torni a endeutar, com veurem més endavant.

Vull intercalar una anècdota personal: quan Rosell encara no era president del FC Barcelona va dir davant meu que estava totalment en contra de que els aleshores gestors del club fessin servir el concepte de “deute net”. Aquest concepte és un invent modern consistent en restar del deute les partides que nosaltres tenim pendent de cobrar. En aquella intervenció, Rosell, va dir amb tota la raó del món, que això no era correcte perquè tal com li havia dit el seu pare “el que deus, ho deus; el que et deuen, resa”. Em semblava una bona declaració de principis de qui estava a punt de començar a gestionar el club. Però la sorpresa va venir poc després, quan vaig comprovar que la nova junta no va tenir cap recança en fer servir aquest mot tan confús. Aquí en tenen un exemple, procedent de la presentació de Javier Faus dels comptes de la temporada 2013/14:

En resum, vistes les principals magnituds financeres, podem concloure que la junta Rosell-Bartomeu no ha fet una bona gestió econòmica. És molt important tenir en compte quin era el seu punt de partença i quins recursos van heretar. Entenc que el soci no versat en la matèria financera i que s’informa en mitjans poc rigorosos, quan veu a “ese señor” (Javier Faus) tan repentinat i amb aquells vestits tan cars, pot pensar que és un executiu genial caigut de la City de Londres o de Wall Street. També pot ser que provoqui l’obnubilació dels socis més entregats a la causa cada cop que pronuncia termes como “Ebitda” o “Cash Flow”. Però el cert és que la seva gestió no és la que mereix el club. Si ho fes bé, fins i tot se li podria perdonar la incapacitat manifesta per pronunciar vocals obertes, neutres o esses sonores, però no és el cas.

En l’apartat dels beneficis hem parlat del contracte amb Qatar, que és al final l’únic argument de gestió que ha generat superàvit al llarg d’aquests cinc exercicis. De la relació amb Qatar se n’ha parlat a bastament a molt mitjans, per tan voldria referir-m’hi de forma molt esquemàtica. En els aspectes ètics i morals no cal ni aprofundir-hi, atès que ha de ser evident per tothom que hem passat a ser de l’equip de l’Unicef, a l’equip que fa bandera de qui finança el terrorisme islàmic, de qui explota treballadors i de qui suborna directius de la FIFA.

• L’entrada de Qatar Foundation (temporada 2010/11) es produeix en un entorn en que la pressió dels mitjans ha fet creure el soci que l’única sortida per evitar la fallida del club és l’acceptació de publicitat a la samarreta, i que la millor oferta correspon a una fundació de capital qatarià. El primer any no hi ha publicitat a la samarreta.

• Entre la passivitat general sorgeix una plataforma de socis que, sense oposar-se frontalment a l’esponsorització per part de Qatar, demana que es faci un referèndum entre la massa social per aprovar o denegar la proposta de la Junta. Aquesta plataforma duu per nom “Consulta Qatar” i està liderada per un tal Jordi Cases (els sona?). La major part dels mitjans els ningunegen, de manera que el gruix dels socis no arriben assabentar-se d’aquesta iniciativa. La plataforma no estava explícitament en contra, simplement demanava votar (els sona?).

• Un cop el Barça s’ha vinculat de forma visible amb Qatar Foundation, no passa ni un any que aquesta publicitat passa a ser Qatar Airways. Tots els arguments que s’havien fet servir en el sentit de que es tractava d’una fundació i no pas d’una marca comercial salten pels aires. No cal ser molt agosarat per afirmar que aquest canvi es tracta d’un engany al soci.

• El contracte amb Qatar es promociona com el millor del món. Les xifres inicials són força atractives: 166 milions per sis anys, més bonus per títols. Això dóna un promig anual de 27,5 milions d’euros.

• Però aquí arriba el segon engany: aprofitant que bona part del contracte és confidencial, descobrim sobre la marxa que la Junta no només s’ha venut la samarreta oficial, sinó que també la d’entrenament, la retolació de les grades i la façana de l’Estadi. Vist així, el contracte ja no és tan bo. Per posar un exemple, el Manchester United (1 Champions League en els darrers setze anys) va vendre al 2013 la seva samarreta d’entrenament i la imatge de la ciutat esportiva a Aon per 185 milions en vuit anys (més de 23 milions d’euros per temporada).

• Addicionalment, amb l’aparició de Qatar Airways a la samarreta, el Barça va perdre el patrocini de Turkish Airlines (per una obvia incompatibilitat), que havia fet del club el seu emblema a nivell d’imatge i que pagava uns 3 milions d’euros anuals, a més de donar visibilitat al club en un país de 75 milions d’habitants.

• Finalment, que el club campió d’Europa el 2009, 2011 i 2015, i que té a les seves files a Leo Messi no tingui cap més oferta que la Qatar és, si més no, sospitós i difícil de creure.

Pel que fa al futur immediat, no hi ha dubte que el principal repte és la reforma del Camp Nou. Amb més de cinquanta anys d’història i amb menys manteniment del que hagués estat necessari, l’Estadi del Barça precisa una revisió profunda. La Junta del club té un projecte de reforma que va més enllà del que és estrictament necessari, sobretot pel cost que suposa. Sense entrar en detalls de la naturalesa de la reforma –se’n poden trobar molts a la xarxa- el gran taló d’Aquiles és la inversió que cal fer per dur-la a terme. La xifra oficial és de 600 milions d’euros, és a dir, més del que factura el club en un exercici sencer.

Les fonts de finançament per aconseguir aquests 600 milions seran, segons el club, les següents:

• Increment del deute: 200 milions
• Comercialització del nom: 200 milions
• Autofinançament: 200 milions

Davant d’aquest mix d’ingressos cal fer-se algunes preguntes:

Sobre el deute: incrementar el deute en 200 milions és moltíssim; fent servir la seva terminologia de “deute net”, si ara estem en 287 (tancament 2013/14, últim disponible), voldria dir passar a 487, que és més que el deute net que va deixar Laporta i que tant ha costat eixugar. No sembla raonable.

Sobre l’autofinançament: pretendre generar 200 milions d’euros per aplicar directament al projecte és ser massa optimista. En els darrers cinc anys han generat 130 milions d’euros de benefici, però gairebé íntegrament procedents del contracte de Qatar, de manera que no han estat capaços d’ampliar el negoci del club. És una previsió força irreal.

Sobre el “bateig” de l’Estadi amb una marca comercial: es parla d’una oferta de Qatar per 350 milions d’euros per 30 anys, és a dir, uns 11,5 milions per temporada. A banda de les qüestions ja esmentades de tot el que perdem en vincular-nos a aquesta marca, resulta que en la reforma de l’Estadi ens menjaríem els primers disset anys de contracte. No sembla gaire equilibrat des del punt de vista financer, a banda de que no tinc clar que els qatarians vulguin fer un avançament d’aquest volum.

Aquest projecte, que tant per la seva magnitud com pel seu cost m’atreviria a qualificar de delirant, em transporta al malson de la construcció del Camp Nou l’any 1957. Una obra pressupostada en 66 milions pessetes que va acabar costant 288 milions i ens va sumir en la misèria. De ben segur que els 600 milions d’euros pressupostats per Faus es quedaran curts, com passa en tots els projectes. La hipoteca del Camp Nou ens va costar que ens passéssim catorze anys sense guanyar una lliga (del 1960 al 1974) i que al 1961 haguéssim de vendre a l’Inter de Milà Lusito Suárez, la nostra estrella. Nosaltres ens vam ensorrar en un mar de deutes; l’Inter va guanyar dues Copes d’Europa (1964 i 1965).

El paral·lelisme no és gens gratuït, atès que si aquest projecte tira endavant estarem comprant moltes butlletes per trobar-nos amb un problema ben gros. Com ja hem comentat en articles precedents, aquesta obsessió de la Junta per aprovar el projecte el més ràpid projecte, unit al seu desgrat per tot el que no són Societats Anònimes, em fa especular amb un futur força aterridor. Si a mig projecte el Barça es troba amb un deute impagable, bé perquè el cost s’ha disparat per sobre del previst, bé perquè els ingressos són inferiors al que s’ha planificat, o bé per tot alhora, caldrà injectar diners al comptes de forma urgent. Però el Barça és un club esportiu, no té accionistes i per tant no hi ha manera d’injectar-li diners fora del crèdit o de la seva activitat comercial. Per tant, temo que se’ns presenti un quadre fatídic als socis i se’ns ofereixi com a única possibilitat la conversió en societat anònima. Suposem que ens trobem davant d’un forat de 300 milions d’euros: una opció seria demanar 2.000 euros a cada soci, però sembla força inviable. Una altra seria trobar un inversor que a canvi de fer aquesta quantiosa aportació es quedés amb la majoria del capital social del nou FC Barcelona, SA. No tinc dubte, veient com van les coses, que aquest soci capitalista seria Qatar, en qualsevol de les seves cares (fundacions, aerolínies, govern…). Això seria el pitjor que ens pot passar, i en certa manera el final del Barça. El club ja no seria nostre, sinó d’uns individus que no senten res pel Barça. L’endemà mateix podrien canviar-li el nom, o fer-lo jugar de blanc o trasplantar-lo a una altra ciutat. I no segueixo perquè crec que queda prou clara la fatalitat d’aquest desenllaç.

Si la depressió o l’angoixa els comença a atacar, prenguin medicació perquè encara no hem parlat de les clavegures del neonunyisme. Aviat.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

La venjança del 16-0

A la primera assemblea de socis de la junta de Rosell es va produir un fet històric, com va ser l’aprovació de l’acció de responsabilitat sobre els anteriors mandataris del club. En poques paraules, la legislació permet que els clubs esportius exerceixin accions legals contra administradors que hagin causat pèrdues econòmiques a les entitats que han gestionat. La junta de Rosell no va trigar gens en acollir-se a aquesta possibilitat per portar a Laporta i els seus directius davant de la justícia. A l’assemblea de compromissaris d’inici de la temporada 2010/11 (16 d’octubre de 2010) es va sotmetre a votació aquesta decisió tan transcendental, resultant un vot favorable a les pretensions dels nous gestors del club. Dues coses a destacar d’aquella votació: en primer lloc, l’escàs –ínfim- marge pel qual es va prendre “la decisió social més important de la història del Club” (Rosell dixit), atès que el SÍ es va imposar al NO per tan sols 29 vots, tenint en compte entre els vots afirmatius estaven inclosos bona part dels de la Junta i dels compromissaris de designació directa, i que el club depassava àmpliament els cent mil socis. Els segon fet destacable és que el mateix Sandro Rosell, que era qui havia posat la maquinaria en marxa, va votar inexplicablement en blanc. L’acció de responsabilitat va tirar en endavant, tot i que les pèrdues que s’imputaven al mandat Laporta procedien dels famosos vuit dies de 2003, quan es va tancar el darrer exercici de Joan Gaspart, és a dir, que si aquelles pèrdues s’haguessin imputat a qui les havia gestat, els set anys de Laporta haguessin donat com a resultat un benefici i res d’això hagués començat. A més, els comptes de la darrera de temporada de l’advocat barceloní al capdavant del Barça –la 2009/10- havien estat reformulats per la Junta entrant, resultant en quantioses pèrdues.

Però després de quatre anys de patiment per unes quantes famílies –no tothom qui passa per la junta del Barça és exageradament ric- va sortir la sentència judicial del contenciós. Va resultar que la reformulació dels comptes de la temporada 2009/10 no era correcta i per tant es concloïa que els set anys de Laporta no havien deixat pèrdues (sentència 28/10/14).

Les primeres decisions

D’entre les primeres decisions de la nova junta n’hi ha de prou estranyes: es va vendre l’ucraïnès Txigrinski només un any després d’haver-lo fitxat, perquè asseguraven que es necessitaven els diners per pagar nòmines. Va ser la primera clatellada en públic a Guardiola, atès que el jugador havia estat una petició expressa d’ell. També es va decidir tancar l’admissió de nous socis al club –amb algunes excepcions molt acotades- amb l’argument que si el registre era obert, un dia “en un poble de Sibèria es podien posar tots d’acord per controlar l’entitat” (Rosell dixit). Es va eliminar de soca-rel la secció de beisbol –amb prop de setanta anys d’història- perquè oficialment el club no es podia permetre el cost que suposava… eren uns 300.000 euros anuals. També van intentar mutilar la secció d’hoquei gel, atès que es va anunciar que quedaria confinada a les competicions autonòmiques de Catalunya… fins que algú els va fer saber que a l’hoquei gel només existien les competicions estatals i van haver de recular. Pot semblar que tant el beisbol com l’hoquei gel no tenen un seguiment massiu per part dels socis barcelonistes, i és rotundament cert; però com dèiem a l’inici, a un club com el Barça els símbols són fonamentals i podem convenir fàcilment que les seccions són una de les característiques medul·lars del club, d’aquelles coses que ens distingeixen dels altres. El problema rau en que el mateix Rosell no està empeltat d’aquesta filosofia perquè jo mateix l’he sentit dir que “no sé si és bo que tinguem seccions”.

Agressions sense resposta

L’any 2010, amb l’arribada de Mourinho al Real Madrid, la tensió entre els dos grans del futbol espanyol va arribar a límits insostenibles. El club blanc, amb l’ajut imprescindible dels seus altaveus mediàtics, va posar tones de pressió sobre el Barça amb la intenció de desestabilitzar-lo i guanyar a les clavegueres el que no podia guanyar als terrenys de joc. El president del club blanc, Florentino Pérez, ja havia tingut un Mourinho avant-la-lettre durant la seva primera etapa de president al Madrid en la figura d’Antonio García Ferreras. El periodista castellà, que ara sembla un adorable búfal de peluix a la seva tribuna de la Sexta, va perpetrar comunicats plens d’odi en contra del Barça i va ser l’ideòleg del “Villarato” que l’aleshores fidel Alfredo Relaño es dedicaria a esbombar. Per tant, no era el primer cop que Real Madrid decidia baixar al fang per intentar destronar al Barça. D’entre les moltes barbaritats orquestrades des de la Castellana, potser la més indigna va ser la utilització d’un periodista de la COPE, Juan Antonio Alcalá, per denunciar, al final de la temporada 2010/11, que els jugadors del club blaugrana es dopaven. La tèbia resposta del Barça no va ser proporcional a la magnitud de l’atac rebut. Es va anunciar una demanda per danys morals contra l’emissora de l’església per un import de més sis milions d’euros, però quan la tensió va baixar, el Barça es va conformar amb els 200.000 € oferts per l’operador radiofònic. Segons la junta del club, van entendre que amb la rectificació per part de la COPE ja n’hi havia prou. Però potser la renúncia a seguir fins al final anava vinculada a la possibilitat de que quedés palès que qui hi havia al darrere de tot era Florentino Pérez, amic personal de Sandro Rosell. La relació entre tots venia de lluny, i segons sembla estava marcada per una gran veneració de Rosell cap al magnat de la construcció. No debades, el mateix Rosell ha presumit públicament de ser una peça clau en el fitxatge de Figo per al Real Madrid, ja que com a executiu de Nike va alliberar el portuguès dels drets d’imatge perquè pogués abandonar al Barça i anar al club blanc. Això no és cap rumor, sinó que ell mateix ho explica en el seu llibre “Benvingut al món real”, on també relata els vincles entre l’empresa del seu pare, EMTE, i algunes constructores de Florentino, a més dedicar-li epítets com “cavaller espanyol auster i brillant”.

Durant aquell mateix 2011 tan tempestuós entre Barça i Madrid, va veure la llum l’anomenat lobby “Puente Aéreo”, una plataforma d’empresaris destacats de Madrid i Barcelona que tenen com a objectiu el “diàleg” entre les dues capitals, o el que és mateix, fer pressió per aturar el sobiranisme creixent i frenar el ©Procés. En aquest grup trobem als representants habituals del poder tradicional, immobilista i naftalí, com Juan Rosell (CEOE), el difunt José Manuel Lara (Planeta), Emilio Cuatrecasas (Bufet Cuatrecasas), Juan Maria Nin (“la Caixa”) o Luis Conde (Seeliger y Conde, el despatx que va fitxar Esperanza Aguirre l’any 2013). Bé, doncs entre els fundadors, a banda dels esmentats també hi trobem als amics Sandro Rosell y Florentino Pérez.

Vistes aquestes connivències sembla fins i tot raonable que el FC Barcelona comandat per Sandro Rosell no volgués entrar en conflicte amb el Real Madrid de Florentino Pérez i es “deixés fer” amb una passivitat exasperant per als seus socis.

No marxin gaire lluny.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

No hi ha dubte que, de tot el que hem sabut construir els catalans amb les nostres pròpies mans, una de les creacions més reeixides –si més no, pel que fa a la seva projecció exterior- és el FC Barcelona. Possiblement, el club esportiu més important del món. Per aquest motiu, l’entitat blaugrana es veu obligada a pagar alguns peatges, com ara la voluntat desaforada d’alguns de voler-la controlar i fer-la servir per al seu propi interès. El 18 de juliol d’enguany –data el simbolisme de la qual no devia passar per alt als qui la van triar- hi haurà eleccions per decidir qui ha de governar el club durant els propers sis anys. El dret a vot l’exerciran els propietaris nominals del club, és a dir, els socis. D’ells depèn la possibilitat d’avortar els plans de la junta que ha regit els destins de l’entitat des de 2010, i que ens encaminen cap a un desenllaç fatal de manera inexorable.

Ser seguidor d’un equip de futbol té un contingut eminentment emocional –i gairebé irracional- que se sustenta en la perdurabilitat d’uns símbols que fora d’aquest món tindrien un valor molt escàs. El nom de l’entitat, la seva ubicació geogràfica, els seus colors, són factors que una multinacional podria modificar per mirar de millorar el seu negoci i guanyar més diners, però que un club de futbol no s’hauria de permetre canviar si no vol perdre part de la seva essència. Per entendre això, cal tenir un mínim de sensibilitat, o bé, un mínim d’intel·ligència, suficient per adonar-se que mai no sortim al carrer amb banderes de la Danone per molt que ens agradin els seus iogurts o tampoc ens emocionem amb els èxits de la Bayer per més que els seus productes ens alleugereixin els nostres mals. Però clar, no podem pretendre que tothom tingui aquesta sensibilitat o aquesta intel·ligència.

La junta de Bartomeu, i anteriorment la de Rosell, a la que fa cert temps vam batejar com a neonunyista, està als antípodes de la postura dels qui volem que el club sigui tractat amb sensibilitat i amb respecte cap el seu patrimoni immaterial. La seva forma de fer entén que tot pot ser bescanviat per diners i que el què no surt al balanç de situació ni existeix ni mereix existir. Això els fa potencialment molt perillosos. En l’hipotètic cas que fossin bons financers –ha quedat palès que no ho són- d’aquí a uns anys els culers ens trobaríem amb un munt de diners al banc, però sense club. Se l’haguessin venut a bocins. Però és que a més, resulta que són força maldestres manegant els calers, de manera que hi ha possibilitats reals de que en un futur immediat ens quedem sense club i també sense diners.

Per què aquesta queixa tan contundent? Està directament connectada amb el que afirmàvem abans: un club són les seves essències immaterials (no és la Danone ni la Bayer), i al Barça tenim l’afegit de que els propietaris en som els socis. Perdre una cosa –les essències immaterials- i l’altra –la propietat- és perdre el club, i qui no ho vulgui veure o té interessos pecuniaris en l’assumpte, o és un obtús que hauria de ser inhabilitat pel jutge de guàrdia.

Com es poden perdre les essències? Molt fàcilment, bescanviant la teva naturalesa intrínseca per diners, amb la trampa mortal de que els valors perduts no els pots tornar a recomprar perquè s’han esvaït en la transacció. Alguns exemples: enderrocar sense necessitat un estadi que ha estat casa teva durant més de mig segle i on hi perviuen infinitat de vivències; l’Estadi no només són pedres, també és tot el que ha succeït a dins. Un altre: alterar les franges de la samarreta per primer cop en cent anys, no pas perquè has pres una decisió meditada i aprovada pels socis, sinó perquè a un dissenyador d’Oregon –o d’on dimoni sigui- li ha vingut de gust fer-ho sense tenir ni la més remota idea del que és el Barça. Posar publicitat a la samarreta, la pitjor possible, i per fer-li lloc esborrar del mapa el logotip d’Unicef que tan bona imatge ens havia donat a nivell planetari. Destruir de forma premeditada el viver de jugadors dels que ens hem estat alimentant durant molt anys, perquè t’estimes més el model de Florentino Pérez consistent en fer compres multimilionàries per –entre d’altres coses- inflar el balanç de la societat.

Queda clar que vendre les essències és un mal negoci es miri com es miri, però és que en el cas de les juntes Bartomeu- Rosell hi ha motius per pensar que ni tan sols es fa perquè el Club guanyi diners, sinó que sembla que al darrere hi ha interessos personals espuris. Però anem a pams: per què l’obsessió en ser patrocinats per Qatar i no pas per qualsevol altra multinacional? Potser la resposta és en aquestes declaracions de Rosell de l’any 2010 [minut 4:36] on afirmava treballar per a l’emir de Qatar. O sigui, que els negocis de Sandro Rosell amb l’emirat del petroli són pre-existents a la seva arribada a la presidència del Barça. Si qualsevol de vostès tingués un client tan important com Qatar, no miraria de complaure’l oferint-li la possibilitat de ficar el nas a un tresor com és el FC Barcelona? En conseqüència, qui s’està beneficiant d’aquesta relació? Ben bé diria que el club blaugrana només n’és la mercaderia i que els beneficiaris són els altres dos protagonistes de la trama: Rosell i Qatar.

Com pot acabar tot això? Quin paper pot jugar Qatar en el futur d’un Barça presoner del neonunyisme? Doncs és fàcil d’imaginar veient el que pensa el mateix Rosell de les societats que no tenen forma d’S.A. [minut 0:40] (clubs esportius, mútues, associacions, etc): no haurien d’existir. És a dir, que no crec que vagi gaire errat qui pensi que aquests nois arribarien al paroxisme si aconseguissin transformar el Barça en una societat anònima i que els qatarians se’n fessin els amos. Més endavant explicarem com poden estar planejant això.
El menyspreu que el tàndem Bartomeu & Rosell sent per l’ètica està fora de dubte si analitzem alguns dels fets que han succeït durant el seu mandat. Fem una mica d’història:
En plena campanya per a les eleccions a la presidència del club l’any 2010, Sandro Rosell va fer un tweet afirmant que, efectivament, Laporta havia fet coses bones durant el seu mandat, en concret tres decisions importants: nomenar Guardiola com a entrenador del primer equip, fer fora els violents de l’Estadi i vincular els colors del club a Unicef. Si realment Rosell es creia el que deia, el seu nivell d’escrúpols està sota mínims, atès que aquests tres encerts de Laporta van tenir una trajectòria molt breu durant el mandat que va iniciar al 2010.

Els tres encerts de Laporta

No és cap secret que Rosell i la seva Junta no podien ni veure a Guardiola. El detestaven fins al punt d’humiliar-lo dient-li “Dalai Lama”, fent befa del seu caràcter taoista. Cal ser molt mesquí fer per això; en primer lloc, pel menyspreu que suposa cap el millor entrenador de la història del club, i en segon perquè a poques persones d’aquest món –a banda d’alguns xinesos- se’ls acudiria fer servir el nom del líder tibetà per insultar algú.” L’entrenador del Bages va aguantar durant un parell d’anys aquesta situació, però quan ja era fora, va esclatar, com es pot veure en aquestes imatges. El posterior ús de la figura de Tito Vilanova per part de la direcció del Club i de la premsa afí, és un dels episodis més tristos del barcelonisme. El mateix dia del comiat oficial de Guardiola, Rosell no va perdre l’oportunitat d’assestar-li la darrera punyalada: tot i haver-li promès que en aquella compareixença pública només es parlaria de la seva marxa, el president del Barça va estimar-se més saltar-se els pactes i comunicar als quatre vents que el nou entrenador del primer equip seria Tito Vilanova, davant de l’esguard d’incredulitat de Guardiola, que s’ho mirava des d’un cantó.

Pel que fa als violents, la junta de Rosell no va ni esperar a guanyar les eleccions per tornar a ficar-los dins del club. Durant la campanya electoral, la futura junta es va reunir amb ells i van signar un acord de col·laboració. Quan algú va manifestar que s’havia produït aquest pacte, Rosell i els seus companys ho van negar taxativament, però temps després, l’any 2013, van quedar en evidència quan algú va filtrar el document i Catalunya Ràdio se’n va fer ressò. L’anterior president, Joan Laporta, s’havia jugat literalment la vida per fer net, però aquella decisió tan encertada com plena de risc va quedar en no res pel caprici –o per altres motius que no coneixem- de Rosell.

Finalment, l’altra idea feliç de Laporta, la vinculació de la samarreta a Unicef, també va tenir una vida curta sota l’administració Rosell. Amb l’argument de que el club estava en bancarrota –motivació que després s’ha revelat falsa- els directius es van veure a obligats a prendre dues decisions transcendents per a la història del club: fer les fotocòpies en blanc i negre, i acceptar el patrocini de Qatar per a la samarreta. En un gest ple de simbolisme, el logo d’Unicef va quedar desplaçat al cul. Com va arribar Qatar a la samarreta blaugrana també té la pròpia història d’engany i simulació: primer va venir en forma de fundació (Qatar Foundation), per després passar, com qui no vol la cosa, a una marca comercial (Qatar Airways). Vaja, com quan els amos d’una mascota embolcallen en foie-gras la pastilla que li han d’administrar a la pobra bèstia per tal de que se l’empassi sense fer escarafalls. Quan més endavant parlem de les finances del club en el període 2010-2015, farem una aturada molt merescuda en el contracte amb Qatar per comprovar que ni de lluny era el millor del món, tal com es va dir.

Falses promeses

Aquestes tres decisions de la Junta van marcar l’inici del mandat, però no serien més que el tret de sortida d’un munt d’accions molt difícils de justificar. La llista és sorprenentment llarga. Per començar, un parell promeses electorals no complides: el projecte d’agència de viatges pròpia i el propòsit ferm de jugar els partits en horari “infantil”. En aquest segon cas, el Barça no només va continuar jugant a hores intempestives per imperatiu dels operadors de televisió, sinó que a més els nens van ser foragitats de l’Estadi –encara més- en una de les decisions més maldestres, precipitades i ridícules del mandat, que com a únic argument va tenir una afirmació amb una indubtable flaire piquiponiana: “No vull que diguin que Rosell ha matat un nen” [minut 12:50] .

Ètica i màrqueting

La mala sort, que més sovint del que ens agradaria pica a la porta del Club, ens va dur les recaigudes de Tito Vilanova (desembre 2012) i d’Éric Abidal (març 2012). Mentre l’empordanès no va poder superar la malaltia, Abidal va aconseguir restablir-se gràcies a un trasplantament de fetge. L’aleshores vicepresident esportiu, Josep Maria Bartomeu, va fer unes declaracions on prometia la renovació a Abidal en cas de que jugués un sol partit un cop recuperat. El francès en va jugar uns quants, però Bartomeu se’n va desdir i el club va optar per despatxar Abidal, just quan el francès ja s’havia convertit en un símbol de l’esport mundial. No només va ser una decisió impresentable des del punt de vista ètic, sinó que a més va ser una nefasta operació des de l’òptica del màrqueting. Els beneficis per a la imatge del club renovant per un any al francès haguessin estat innombrables, però la Junta era incapaç de veure aquestes coses.

Seguirem.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

“Qui sóc?”.

Aquesta és una de les preguntes fonamentals que tothom s’acaba fent algun dia. Bé, potser tothom, no, però molta gent sí. És una pregunta que en molts casos porta de forma automàtica a interpel·lar-se amb dues qüestions complementàries més: “d’on vinc?” i “cap a on vaig?”. Vaja, les preguntes canòniques d’un ésser que obre els ulls i pren consciència de la seva existència, i que es veu envoltant d’un univers que ja hi era quan ell va arribar-hi.

Des de ben petit m’he fet aquestes preguntes fins a l’obsessió, alhora que he donat mil i una voltes al misteri d’existir i a l’eventual possibilitat de no existir: de la mateixa manera que es pot existir, és possible de no existir? Entre un estat i l’altre hi ha una frontera clara i definida, o pel contrari tot és boirós i indefinit? Qui més qui menys algun cop ha recordat què estava somiant just abans de despertar-se; seria estrany trobar algú que mai no recordi cap somni. En conseqüència, parlar de somnis és un bon factor comú per exemplificar sobre la possible subtilesa de la nostra existència: en els somnis “vivim” una realitat de forma intensa i indistingible de la vigília, que només fa palesa la seva naturalesa onírica un cop hem despertat i el somni es desfà entre els nostres dits de la mateixa manera que les ales d’una papallona es desintegren en tocar-les. Si durant el somni teníem la certesa total d’estar immersos en la realitat, ¿què ens garanteix que aquesta realitat que és la nostra vida física no sigui també un somni del que en algun moment despertarem? Cal donar-hi voltes per interioritzar aquesta visió panoràmica del que ens envolta. La nostra vida té l’aparença d’una caixa hermètica gairebé sense fissures, perquè no sabem què hi havia abans ni què hi haurà després. L’adverbi gairebé ve a tomb perquè potser sí que hi ha alguna escletxa per on s’escola un raig de llum procedent d’una altra realitat, com veurem més endavant.

Sovint ens trobem amb persones que afirmen ser racionals i cientifistes, i que ho fien tot a la biologia. Asseguren que no som més que un manyoc de cèl·lules ordenades gairebé per atzar, dirigides i coordinades per una massa gelatinosa que hi ha dins del crani, que ens confereix intel·ligència i identitat. Per a la majoria d’ells, la sola insinuació d’alguna idea de transcendència no mereix més que el menyspreu i el vòmit verbal. Se senten més segurs així. Aquests seguidors a ultrança de l’aparent racionalitat cometen un error de partença: aquesta pretesa racionalitat no existeix fora del seu cap, perquè el món que habitem és fonamentalment irracional i incomprensible. Per començar, la ciència ens parla d’un inici de totes les coses a partir d’un Big Bang, abans del qual no existia ni temps ni espai. Es tracta d’una afirmació que ens la podem creure, però de cap manera la podem considerar racional, atès que el nostre cervell necessita totes dues variables –temps i espai- per funcionar. A més, tot el que ens envolta té una base incomprensible, si fem cas de la física de les coses petites, és a dir, la física de partícules. En el microcosmos tot plegat és anti-intuitiu, res no funciona com en el nostre còmode macrocosmos. No cal ni tan sols ser aficionat a la física per haver sentit parlar d’un dels efectes més curiosos del món quàntic, l’entrellaçament entre partícules, que implica la transferència d’informació del punt A al punt B sense passar per enlloc. Això no és racional; pot ser científic, però no és humanament racional. No cal entrar en detalls d’aquests aspectes concrets perquè qui estigui interessat trobarà tota la informació que vulgui a Internet.

Així doncs, els qui neguen qualsevol component no biològic en la nostra existència estan cometent un error greu, de les mateixes dimensions que cometria algú que estigués construint un trencaclosques rodó si esperés que totes les peces fossin quadrades. A banda d’això, també obliden que la ciència avança i que avui només estem a la prehistòria del nostre futur. Cal recordar que la ciència no només evoluciona descobrint coses noves, sinó que també ho fa constatant que els seus vells paradigmes eren erronis.
Per tant, cal obrir la porta a la possibilitat de que siguem alguna cosa més que proteïnes, lípids o aigua. Als anys cinquanta els químics Stanley Miller i Harold Urey van dissenyar l’experiment que duu el seu nom, amb el que pretenien replicar les condicions de l’anomenada “sopa primordial” i demostrar quin podria ésser l’origen de la vida al planeta. És cert que van aconseguir transformar molècules inorgàniques en aminoàcids, un dels elements bàsics de la vida, però no consta que mitjançant aquest experiment s’hagi creat mai vida, i menys encara vida intel·ligent i conscient. És a dir, tot sembla indicar que entre la química i la vida hi ha un gran salt que no sabem omplir. Fins i tot elements tan funcionals com els virus, que poden replicar-se fins a l’infinit a base de colonitzar poden no ser considerats éssers vius.

En el camp humà, la frontera entre la vida i la mort és un bon terreny on experimentar i treure conclusions sobre la nostra existència, i això és precisament el que han pensat alguns científics sense prejudicis, com el neerlandès Pim van Lommel. Aquest cardiòleg de Noord-Holland fa trenta anys que estudia les anomenades EPM (veure article Lancet artikel Pim van Lommel), o experiències properes a la mort (ECM en castellà i NDE en anglès), o el que és el mateix, les vivències de les persones que “tornen” a la vida després d’una aturada cardíaca. El primer en obrir aquesta caixa de Pandora va ser el metge nord-americà Raymond Moody, que als anys setanta va publicar una recopilació de casos de pacients que havien tingut experiències límit. Ell va ser qui va establir el cèlebre cànon del “túnel de llum” del que tants cops hem sentit a parlar i del que els interessats trobaran abundant informació a la xarxa.

La ciència sempre ha atribuït “el túnel de llum” i la resta d’experiències que es poden presentar a continuació, a processos absolutament biològics com ara la manca d’oxigen al cervell o a la producció d’endorfines, de manera que no deixa espai a cap explicació mínimament transcendent. Però una de les fases per les que els testimonis passen és una aparent sortida del cos, que inclou una visió zenital de l’entorn amb plena consciència. Si això es pot demostrar i, el que és més important, els testimonis són capaços d’aportar informació real i comprovable del que hi ha al seu voltant, l’explicació biològica quedaria superada. En altres paraules, si aquell qui viu una experiència fora del cos pot accedir a informació més enllà dels seus sentits físics, voldrà dir que, efectivament, és fora del cos i que en absolut es tracta d’una il·lusió. Segons alguns testimonis, efectivament, es pot tenir coneixement de dades que de cap manera serien conegudes si l’experiència no fos real. Normalment, els qui tanquen la porta a aquesta eventual existència extra-física argumenten que amb mètodes ben terrenals (estimulació elèctrica del lòbul temporal del cervell o ús de substàncies com ketamina o LSD) es poden aconseguir efectes semblants. Aquest argument té dos punts febles: en primer lloc, es tracta d’efectes semblants, però en cap cas iguals; i en segon lloc, el fet que un fenomen es pugui replicar artificialment, no demostra que el fenomen original sigui artificial.

Un altre dels científics que actualment està dedicant el seu temps a aquest fenomen és Sam Parnia, un metge nord-americà que arran de veure’s envoltat casuística vinculada a les reanimacions ha decidit aprofundir-hi. És un dels líders del projecte AWARE (consciència durant la reanimació) i sobre la seva obra s’hi pot trobar ingent documentació a Internet.
Parnia, van Lommel i Moody són només tres exemples d’entre els molts científics que han dedicat o dediquen el seu temps a esbrinar si les EPM són la porta a un altre nivell d’existència. Tot i que els mitjans no en parlin, tots ells fan ciència i les seves conclusions no són pas fruit de la superstició o les creences. És possible que amb el seu esforç estiguin eixamplant l’escletxa que esmentàvem al començament, per on s’escolen alguns raigs de llum cap a l’interior de la nostra caixa hermètica.

Per algun motiu, estem ensinistrats a fer befa de les visions alternatives que s’allunyen de les postures oficials; tant se val que el pas del temps ens hagi demostrat en innombrables ocasions que aquells plantejaments que inicialment semblaven exòtics i propis d’il·luminats sense llums, han resultat els vertaders, a diferència de les versions oficials del moment, que passats els anys s’han revelat com a impostures interessades per part del poder. Amb la ciència això també passa, qui gosa insinuar que potser hi ha quelcom més que la ciència encara no pot explicar és sistemàticament lapidat, oblidant una premissa bàsica: les coses simplement succeeixen, independentment de que els científics les comprenguin o no.
I què passa si es demostra que la consciència no està ancorada al nostre cos físic? En aquest cas haurem de modificar radicalment molts dels nostres paradigmes i, potser el més important, haurem de començar a considerar que el cervell, més que no pas una computadora, és una antena que connecta amb qui sap què. En aquest escenari la nostra mateixa existència esdevé quelcom diferent al que avui pensem que és, atès que s’obriria la porta a acceptar que aquesta vida física-tridimensional podria ser només una il·lusió o una part petita i fragmentària de la veritable existència. Si realment la nostra consciència prové d’un lloc sense limitacions de temps i espai, aleshores podríem entendre el perquè de determinades experiències estranyes que molta –moltíssima- gent ha tingut en relació a percepcions de fets que encara no han succeït o bé, que estan succeint en alguna altra ubicació amb la que aparentment no tenien contacte de cap mena.

No es tracta d’una moda ni d’un assumpte exclusiu dels nostres temps, ans al contrari, si fem un cop d’ull al nostre passat com a espècie, comprovarem que totes les cultures que ens han precedit estan amarades de la sospita que “això no és tot” i que la vida terrenal és només una part –petita- del recorregut de la nostra consciència.

Amb tot això podem començar a bastir un relat força coherent, centrat en la persistència de la identitat i on aquesta vida física només representa un breu passatge de la veritable existència. Possiblement, un cop abandonat aquest cos físic, el record d’haver viscut s’esvaeix ràpidament com ho fan els somnis quan ens llevem cada matí.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Sens dubte, el més conegut de tots és Ramon Cierco Noguer (Andorra, 1959), atès que des de 2010 ocupa un càrrec a la directiva del FC Barcelona, gràcies a la seva amistat amb Sandro Rosell. Està casat amb Blanca Palau Mallol, hereva de la històrica indústria Soler-Palau, més coneguda com a S&P, que es dedica actualment a la fabricació de sistemes de ventilació. A més, Palau, és la presidenta d’Unicef Andorra, càrrec que sembla no considerar incompatible amb les activitats dubtosament ètiques del seu marit. L’altre germà, l’Higini, és força més discret, tot i que no és gens difícil trobar-se’l passejant pels estrets carrers d’un llogaret de la Segarra on hi té una mansió imponent.

El primer executiu de l’entitat, Joan Pau Miquel Prats, és qui de moment està pagant els plats trencats, ja que és l’únic que ha posat els peus a la presó. A tall d’anècdota, podem dir que en els propers mesos Joan Pau Miquel tindrà com a veïna a Carmen Thyssen, que ha decidit instal·lar-se a Andorra. L’aristòcrata catalana ha adquirit el xalet de luxe que pertanyia a Carlos Monreal a la zona de Can Diumenge per uns cinc milions d’euros i que es troba a pocs metres del que ocupa Miquel. Potser el nom de Carlos Monreal no els diu res, però fa quinze anys va estar implicat en un cas que va emplenar moltes planes de la premsa econòmica i que va acabar generant pèrdues multi-milionàries per a l’empresa on era director general adjunt, Caixa de Catalunya. Tant Monreal com el seu director general, Francesc Costabella, van decidir la compra l’asseguradora Multinacional Aseguradora– MNA (l’antiga Mutua Nacional del Automóvil) l’any 1995 per 4.369 milions de pessetes a l’obscura firma suïssa Scaninvestment Services, que l’havia adquirida tot just dos mesos enrere per només 546 milions de pessetes. No només el preu de compra va resultar sospitós, sinó que la mateixa adquisició va ser un desastre com a negoci, ja que després d’anys d’injectar-hi diners, uns 30.000 milions de pessetes, l’any 2000 Caixa Catalunya va acabar desprenent-se l’asseguradora pels pírrics 1.000 milions de pessetes que va abonar Catalana Occident. Tots dos directius responsables de la compra van ser imputats judicialment. A l’octubre de 1998, el director general Francesc Costabella va ser destituït i el seu càrrec el va ocupar Josep Maria Loza. Per tancar aquesta digressió en forma de bucle, direm que entre 1994 i 1998 la BPA va estar participada per Caixa de Catalunya, que tenia un 30% del capital, motiu pel qual el vicepresident de l’entitat andorrana era ni més ni menys que Carlos Monreal. Estranyament, un cop venuda la participació al capital de la BPA, Monreal va continuar ocupant un lloc al consell d’administració. No plegaria fins el 2001.

A diferència de Joan Pau Miquel, el conseller delegat empresonat, qui sembla tenir una sort insòlita és el conseller Ricard Climent Meca, expert en risc bancari i responsable de compliance a l’entitat. Semblaria lògic pensar que qui té la responsabilitat de que el banc compleixi la normativa legal hagués sortit esquitxat en un cas en que tots els controls interns han fallat, però curiosament la premsa no li ha parat gaire atenció. L’astorament augmenta quan es descobreix que el mateix Ricard Climent era responsable de riscs a Caixa Catalunya just en el moment de màxim esplendor de la bombolla immobiliària que se’n duria per davant a la històrica entitat de la Diputació de Barcelona. És un cas sorprenent, el de Climent, perquè l’any 2008, quan Adolf Todó va arribar a la presidència de Caixa Catalunya va dur a terme una neteja considerable, però Climent se’n va salvar. A més, feia pocs mesos que l’havien ascendit a director de riscs i membre del comitè de direcció. No hi ha dubte de que és un expert en risc bancari, atès que és assessor en Basilea II i III (normatives internacionals de solvència bancària), auditor, analista financer i professor del prestigiós Institut d’Estudis Financers de Barcelona (IEF). A Caixa Catalunya, Climent, va treballar fins a la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa (2010), un procés corporatiu que donaria lloc a la creació d’una nova entitat, que en una gran demostració d’imaginació, va ser batejada com a Catalunya Caixa. No va marxar, però, amb les mans buides, sinó que se li va atorgar una generosa indemnització d’1.376.758 euros. Recentment, aquesta indemnització i altres de la mateixa entitat van ser objecte d’una demanda judicial.

No és primer cop que la Banca Privada d’Andorra ha tingut problemes amb la justícia, a l’octubre de 2011, tres anys i mig abans de la intervenció de la FinCEM, el Banc Central d’Uruguai va amonestar-la per incomplir la normativa referent a blanqueig de diners i finançament del terrorisme.

Ara, amb la perspectiva del temps, resulta gairebé grotesc descobrir que un banc que ha signat la seva sentència de mort per culpa de blanqueig de diner d’origen criminal, esmercés un volum considerable de recursos en organitzar unes jornades anuals titulades “Prevenció, investigació i repressió de la criminalitat” que comptaven amb convidats estel·lars com l’ex-jutge Baltasar Garzón, el jutge en exercici Javier Gómez Bermúdez o el fiscal de delictes econòmics del TSJC Francisco Bañeres. Les conclusions d’aquests congressos sempre venien a dir que les coses s’estaven fent molt bé a Andorra en matèria de blanqueig, afirmació que vist tot el que ha passat podem interpretar de forma molt diferent a com ho haguéssim fet en aquell moment.

Les jornades de 2009 sobre blanqueig de capitals.

Les jornades de 2010 sobre blanqueig de capitals.

La darrera operació corporativa important de la família Cierco va ser l’adquisició l’any 2010 de Banco Madrid, propietat de la Kutxa basca, per més 100 milions d’euros, amb la intenció de fer-lo servir com a plataforma de captació de clients de banca privada a Espanya. En el moment de la intervenció per part del Banc d’Espanya, la cúpula que el dirigia era la mateixa que la del seu banc matriu, de manera que no seria agosarat suposar que les pràctiques a una i altra entitat hagin estat les mateixes. Algunes de les d’elles eren, si més no, arriscades, com les de finançar-se a través de préstecs dels seus clients a través del propis dipòsits que aquests tenien al banc.

El Banco de Madrid, que probablement deixarà d’existir degut a aquesta crisi, té una història més llarga de la que pot semblar a primera vista, el que succeeix és que ha passat per mans de molts grups financers diferents i de tant en tant se li ha anat perdent la pista. Va ser fundat a partir de la compra de l’antiga Banca Suñer (1930), a la qual se li va modificar el nom al gener de 1954. L’artífex de l’operació va ser l’empresari català Jaume Castell Lastortras, oncle de l’actual president de la patronal, Joan Rosell Lastortras. Les vinculacions empresarials de Jaume Castell durant el franquisme eren múltiples: la cotonera Gossypium, l’empresa de derivats del porc La Piara, el diari Tele-Exprés, el banc industrial Cadesbank, etc. La seu més emblemàtica del Banco de Madrid a Barcelona va ser un edifici construït l’any 1970 a prop de la Plaça Francesc Macià i que va ser batejat com a Torre de Barcelona, casualment no és un altre que el que ocupa avui en dia el Grupo Godó. Per algun motiu, quan mirem al microscopi aquest país, sempre acabem tornant als llocs comuns. Les incerteses de la Transició van ser massa fortes per a un home com Castell, i va preferir marxar a viure a la tranquil·la Suïssa, no sense prèviament haver fet un avís al seu entorn d’amics enriquits a l’escalf del franquisme: “Folleu, que el món s’acaba”.

Actualment, el Banco Madrid està en concurs de creditors i molt probablement acabarà liquidat. Tampoc el concurs està exempt de circumstàncies peculiars, ja que l’administrador nomenat és Pedro Martín Molina, qui fa no gaire era investigat per la UDEF, la unitat de delictes econòmics i fiscals de la policia espanyola pel gran volum de concursos gestionats. Altres actors d’aquesta auca són el jutge que porta el cas, Carlos Nieto Delgado i el despatx que defensa els interessos dels treballadors, el prestigiós bufet Cremades. Els empleats de Banco Madrid consideren que el Banc d’Espanya es va precipitar en la intervenció i que, en conseqüència, els ha deixat a l’atur sense que existissin prous motius per dur a terme una acció tan contundent. Que a Andorra estava a punt de succeir alguna cosa que esquitxaria Espanya es podia haver intuït quan vam veure que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va retre una visita al Principat poc abans de que esclatés l’escàndol, amb l’argument de que s’estava treballant en el conveni de doble imposició entre tots dos estats. Vist en perspectiva, els motius oficials de la visita semblen poc consistents.

Com ja hem avançat prèviament, el negoci dels Cierco no és només el bancari, sinó que els seus tentacles s’han anat estenent pel Principat ocupant àmbits molt diversos. Un dels principals és la distribució de tabac, no debades són titulars de la llicència de l’empresa nord-americana Philip Morris, propietària d’algunes de les principals marques comercials, com ara Marlboro, L&M o Chesterfield, entre d’altres. Les grans quantitats de tabac que als anys noranta acostumaven a vendre els Cierco va fer sospitar a les autoritats espanyoles que possiblement no tot era venut a Andorra, sinó que una part del contingent creuava la frontera sud de forma il·legal per ser venut a Espanya.

També tenen interessos en la distribució de carburants, que porten a terme a través de la societat Petrolis Principat. La seva activitat consisteix en l’explotació de gasolineres de British Petroleum (BP). Uns anys enrere, el contracte el tenien amb la petroliera Shell, però un assumpte força tèrbol va provocar que la multinacional anglo-neerlandesa rescindís el contracte.

Un àmbit d’actuació menys conegut dels Cierco és el de la construcció i l’obra pública. Són els propietaris de l’empresa Draga, SA, on són socis amb el mateix Florentino Pérez, a través de la participació que ACS té a la constructora andorrana. Fa cinc anys, al novembre de 2009, una obra pública va fer saltar l’empresa de construcció als titulars de la premsa: el túnel que estaven construint als Dos Valires es va ensorrar sobtadament i va acabar amb la vida de cinc treballadors, a més de deixar sis ferits. Poc abans d’aquest fet desgraciat, ja s’havia produït un altre accident a l’obra, en el que havia mort un altre treballador. Tot plegat es va saldar amb un acord extrajudicial.

El sector del turisme tampoc podia faltar sota el paraigua del grup que controlen aquests dos germans, ja que són propietaris de la societat Hoteles Plaza, que gestiona la presència de la cadena Holiday Inn a Andorra.

Addicionalment a totes aquestes activitats, Ramon Cierco és titular juntament amb la seva esposa, Blanca Palau, de la societat Kypros Holdings, posseïdora d’interessos immobiliaris a Florida (Estats Units).

En certa manera, el FC Barcelona també ha resultat esquitxat per alguns dels afers que aquests empresaris mouen a Andorra. L’estiu del 2013 es va saber que la dupla Ramon Cierco- Sandro Rosell (directiu i president del Barça, respectivament) havien maniobrat per aconseguir la residència andorrana per a un ciutadà brasiler anomenat Ricardo Terra Teixeira. No és pas un desconegut: va ser president de la Confederació Brasilera de Futbol durant vint-i-tres anys, fins que el van fer plegar el 2012 enmig d’un mar d’acusacions de corrupció. Però la seva fama és força anterior, ja que de molt jove va començar a moure la cua pel món federatiu brasiler gràcies a l’apadrinament del seu sogre, el totpoderós Joao Havelange, president de la FIFA entre 1974 i 1998 i també implicat en alguns escàndols de gruix no menyspreable. La relació entre tots tres no és nova, sinó que l’any 2008 ja trobem algunes operacions entre l’expresident del Barça i una societat vinculada a l’esposa de Teixeira. En actualitat, Teixeira viu als Estats Units per evitar l’assetjament de la justícia brasilera, però entre els seus plans recents hi havia posar rumb a Andorra. L’any 2012 una societat participada per Rosell i Cierco li va tramitar la residència al país dels Pirineus, circumstància que sembla haver-se frustrat després de que el seu propòsit es fes públic.

Malgrat tot el que hem vist aquí referent a Andorra i als negocis que fins fa poc han girat al voltant d’aquest petit país, els temps en que, per exemple, “La Bruixa d’Or” venia una bona part de la seva facturació a clients andorrans i a través d’internet, ja han quedat enrere. Avui en dia, en que sembla força clar que a l’imaginari col·lectiu de la gent, els paradisos fiscals són “el pitjor del pitjor”, la causa i conseqüència última de la crisi i del deteriorament de l’estat del benestar, cal fer una reflexió profunda envers Andorra. Com que el territoris físics no desapareixen mai -tret d’algunes illes del Pacífic degut al canvi climàtic- l’única manera d’acabar amb els paradisos fiscals és que progressivament es vagin integrant a l’economia “blanca”, gràcies a l’abandonament del secret bancari i a la creació d’impostos locals. Precisament això és el que ha fet Andorra aquests darrers anys, i per tant no seria just que la seva imatge es veiés perjudicada per les males pràctiques d’uns pocs. En resum, tothom clama per la desaparició d’aquests territoris opacs on s’amaguen els diners de mig món, però sembla que ningú es felicita quan un d’ells deixa d’existir i entra a competir, si fa no fa, en igualtat de condicions.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Farà un sis o set anys, vaig sentir dir a Aitor Zárate (exjugador professional de bàsquet i expert en estructures fiscals) que si mai necessités posar els diners a un paradís fiscal, en cap cas triaria Andorra. Literalment, deia que “Andorra és un lloc altament desaconsellable; no se m’acut ni una sola condició favorable per triar aquesta destinació. El secret bancari se’l passen per ‘donde el gitano se pasó el talego’ i hi ha d’altres qüestions que els banquers andorrans ni tan sols es mereixen que esmenti per no fer-los publicitat”. Em va semblar una opinió a tenir en compte tractant-se d’algú que havia estudiat amb deteniment totes les possibilitats de moure els diners d’una banda a l’altra del planeta mirant de pagar els mínims impostos possibles.

Efectivament, Andorra ha estat un paradís fiscal durant dècades, però d’ençà uns pocs anys (2010) ha aconseguit sortir de la llista negra on la majoria dels estats l’havien inclòs. Degut a aquesta tradició d’opacitat, la indústria financera ha estat tradicionalment un dels pilars econòmics d’aquest minúscul país. El tabac, el comerç -recordin el sucre i la mantega de temps pretèrits- i el turisme han estat les altres fonts d’ingressos principals. El funcionament d’un paradís fiscal es basa en dos eixos bàsics: la manca d’impostos i el secret bancari, que alhora eren dues de les principals característiques del sistema andorrà. A banda, existien regulacions enfocades a que les societats només poguessin pertànyer a residents, circumstància que generava temptacions irrefrenables quan algú de fora pretenia establir una societat al país i necessitava de la signatura d’un andorrà.

Aquest trajecte de sortida de la zona ombrívola s’ha materialitzat en una sèrie de mesures que han transfigurat totalment el perfil d’Andorra: intercanvi d’informació bancària amb d’altres països, impost sobre la renda (10%), impost de societats (10%), IVA (4,5%, anomenat IGI), etc. Addicionalment, també s’estan aprovant convenis de doble imposició amb diversos estats, com França i Espanya. No cal dir que molts andorrans veuen tots aquests canvis com la fi d’una època i per tant, també, dels diners fàcils.

Però tot aquest procés d’homologació internacional del país veí s’ha vist sobtadament sotragat degut a l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, que ha protagonitzat molts titulars de diaris i informatius de televisió durant les darreres setmanes. En essència, es tracta de que la temible FinCEN, agència nord-americana contra els diners d’origen criminal, ha denunciat que aquest banc s’havia transformat en un vehicle adient per al blanqueig de diners procedents del activitats il·legals. El banc és propietat dels germans Cierco Noguer (Higini i Ramon), que el van heretar del seu pare. Ja comentarem més endavant els detalls de la situació, però en primer lloc caldria aclarir que aquesta família no és ben bé el que entendríem per andorrans “pota negra”. Les famílies que sí han atresorat el poder i el glamour al Principat durant les darreres dècades són els Cerqueda, els Reig, elsMora, els Pintat, els Rebés d’Areny Plandolit, etc.

Dins de la constel·lació de banquers andorrans, potser el rostre més conegut és el de Maria Reig Moles, una barcelonina nascuda el 1951 hereva d’un important imperi tabaquer (el mític “purito Reig” de les tardes futbolístico-radiofòniques de fa alguns anys) i també de la Banca Reig. L’any 2001 va vendre part de les seves accions del banc després de fusionar-lo amb l’Agrícol, una altra de les entitats referents al país. Com a resultat va sorgir l’Andbank, que actualment és la segona entitat després del Crèdit Andorrà. Precisament d’aquest últim també és accionista Maria Reig, juntament amb la família Pintat, entre d’altres. En els darrers anys, Maria Reig ha dut a terme una frenètica política de compres d’actius immobiliaris, no sempre reeixida. Per exemple, l’any 2004 va adquirir el mític edifici Winterthur de Francesc Macià -veí de la Torre Barcelona on habita el Grup Godó- per 53 milions d’euros amb la intenció de fer-hi un hotel de la cadena Marriot. Al final, l’únic que va tirar endavant va ser el tancament del restaurant La Oca, ubicat als baixos, ja que la crisi immobiliària va aturar el projecte. Cinc anys més tard el va vendre a un fons d’inversió per un import probablement inferior als 40 milions. El projecte actual ja no és un hotel, sinó habitatges de luxe només a l’abast de les butxaques més poderoses. Tot i que no és l’objectiu principal d’aquest article, sí que convé fer cinc cèntims de la naturalesa d’aquest projecte immobiliari –anomenat Francesc Macià 10- per fer-nos una idea de la seva magnitud. Es tracta d’un edifici que contemplat zenitalment té l’aparença d’un ull humà, amb una alçada de nou plantes (incloent-hi un àtic) i quatre nivells subterranis. Les plantes 2 a la 9 estan destinades a habitatges, un pis per planta, cadascun dels quals té una superfície d’uns 500 metres quadrats, amb tres dormitoris amb bany inclòs, més una habitació per al servei. La immensa sala d’estar dóna a la plaça, mentre que les habitacions ho fan a la part del darrere, cap a la Torre Barcelona. A la primera planta hi ha un pis de dimensions més reduïdes que els altres –però no pateixin, supera amb escreix les dimensions mitjanes-, juntament amb un gimnàs ben equipat, que inclou fins i tot zona aigües. A la planta baixa hi ha prevista una zona comercial, mentre que als diversos soterranis s’hi ubiquen les places de pàrquing, així com un sistema de rentat de cotxes.

Un altra inversió de l’andorrana al mercat immobiliari de Barcelona va ser la compra de l’antiga seu del Banco Santander a Passeig de Gràcia, que li ha servit per instal·lar l’hotel Mandarín, un dels més cars i luxosos de la ciutat. Però l’hotel no només ocupa aquesta finca, sinó que també part de la finca veïna, antiga central del Banc de Sabadell, i ara propietat d’Isaak Andic, el màxim accionista de Mango. Això sí, Andic s’ha reservat els baixos de l’edifici per col·locar-hi una de les botigues de la seva ensenya.

La relació de Reig amb la ciutat de Barcelona és tan estreta, que fins i tot forma part del lobbi Barcelona Global, un “think tank” destinat a generar idees per a la projecció de la ciutat, en el qual també hi trobem com a patrons a Isak Andic (Mango), Salvador Alemany (Abertis), Lluís Bassat (Ogilvy), Josep Lluís Bonet (Freixenet), entre molts d’altres.
Tornant al negoci bancari, cal dir que Maria Reig està present al consell d’administració del Crèdit Andorrà, juntament amb alguns membres de la família Pintat, que com dèiem, també en són grans accionistes. Pel que fa a l’Andbank, els principals accionistes són la família Cerqueda, propietaris de l’antic Banc Agrícol.

El tercer banc per volum és el Morabanc, tradicionalment l’entitat més solvent del país, malgrat el seu nom, que podria interpretar-se com auguri d’impagaments. En el seu dia va estar participat pel BBVA espanyol, però actualment qui remena les cireres és la família Mora. L’any 2007 es va produir un fet extremadament estrany i encara no prou ben explicat: els màxims accionistes de Morabanc i d’Andbank havien arribat a un acord per a la fusió de les dues societats, i en conseqüència es van posar en marxa tots els procediments per transformar-se en una única entitat. Quan tota la feina estava feta, els sistemes informàtics fusionats, i l’accés per part dels empleats a tota la informació sobre els clients de totes dues entitats, algú va decidir que la fusió no es duria a terme. A corre-cuita van fer marxa enrere i tota la feina feta no va servir per a res. Què devia descobrir algú d’una de les dues entitats sobre l’altre banc implicat en la fusió?

La Vanguardia, 27/11/2007

I el quart banc del rànquing és amb el que començàvem aquest relat, la Banca Privada d’Andorra. L’imperi de la família Cierco va ser iniciat del no res pel pare dels actuals gestors, Higini Cierco García, que va començar venent radio-cassets als turistes, per després aconseguir diverses llicències comercials i acabant fent-se distribuïdor en exclusiva de la tabaquera nord-americana Philip Morris. L’adquisició del banc va ser la cirereta de la seva carrera com a home fet a sí mateix, un negoci estratègic que no només li permetia entrar a l’olimp del capitalisme pirinenc, sinó que a més oferia grans avantatges addicionals, com ara tenir tota la informació sobre els negocis que es movien al país i la possibilitat de tancar l’aixeta del crèdit a qui estigués invertint en algun projecte apetitós.
En el consell d’administració de la BPA trobem els següents noms:

• Higini Cierco Noguer, com a president
• Ramon Cierco Noguer, com a vicepresident
• Joan Pau Miquel Prats, com a conseller delegat
• Frederic Borràs Pàmies, com a conseller independent
• Ricard Climent Meca, de qui parlarem més endavant
• Bonaventura Riberaygua Sasplugues, com a representant dels accionistes minoritaris, els grans perdedors en aquesta crisi, i
• Rosa Castellón Sánchez, com a secretària no consellera i procedent de l’administració pública andorrana

 -oO Final de la primera part Oo-

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Defender una visión distinta al pensamiento oficial suele ser una postura incómoda en cualquier lugar, pero en este país llamado España resulta especialmente agotador. Y si además esa defensa se desarrolla en un entorno hostil, la misión se torna en casi suicida. En el panorama del proceso catalán existen diversos bloques que monopolizan la atención: catalanes que quieren la independencia, catalanes que no la quieren y ciudadanos españoles de fuera de Cataluña que se oponen no sólo a la independencia, sino que también a cualquier tipo de debate. Pero siempre hay matices y este caso no iba a ser una excepción: algunos ciudadanos de otras comunidades autónomas, que pueden tener vínculos afectivos o no con Cataluña, ven razonable que los catalanes decidan su futuro. El denominador común de todos ellos no es necesariamente su amor por esta parcela triangular del nordeste peninsular, sino que son esencialmente y profundamente demócratas. Son invisibles, porque su voz queda ahogada por el ruido blanco que les rodea, de forma que pueden gritar hasta quedarse afónicos, pero nunca tendrán reflejo en los medios de ámbito de estatal y, para mayor desgracia, en Cataluña nadie sabrá que existen.

Su entorno es, efectivamente, hostil. Deberían estar arropados por la izquierda política y por la intelectualidad, pero lamentablemente la izquierda española, la misma que reniega de fronteras y que pide la autodeterminación para el Sáhara, calla ante el caso catalán; y cuando no calla es para negar rotundamente el derecho de los catalanes a decidir sobre su futuro. Por poner un ejemplo, los líderes de Podemos, plataforma que se ha otorgado a sí misma la etiqueta de “regeneradores de la democracia” dicen que la independencia sería un disparate. Los intelectuales, los que salen a la calle a reclamar derechos para países remotos, se esconden debajo de las piedras, demostrando aquello que muchos niegan: que en España no se puede opinar libremente.

Por todo eso, aún tiene más valor el trabajo de unos pocos, auténticos outliers como Ramón Cotarelo o Suso de Toro, que se atreven a hablar sin censuras del proceso catalán, aunque eso les cueste quedar marginados de los grandes medios. Y detrás de ellos, algunos ciudadanos anónimos, que se juegan la imagen y el físico por defender la tesis democrática según la cual los catalanes deberían tener derecho a votar. Pienso, por ejemplo, en aquellos que apoyan, o al menos comprenden, “el procés” desde Valencia, un territorio donde la lengua propia, la de sus antepasados, está en retroceso después de décadas de acoso. Si allí defender lo autóctono está mal visto y es un riesgo para la integridad física, ¿qué tipo de aventura ha de suponer la defensa de los derechos de los vecinos del norte?

Sólo me resta decir una cosa: muchas gracias a los invisibles que anteponen la defensa de la democracia a sus propios intereses personales.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com