#31 – Valls blanques, diners negres (primera part)

Farà un sis o set anys, vaig sentir dir a Aitor Zárate (exjugador professional de bàsquet i expert en estructures fiscals) que si mai necessités posar els diners a un paradís fiscal, en cap cas triaria Andorra. Literalment, deia que “Andorra és un lloc altament desaconsellable; no se m’acut ni una sola condició favorable per triar aquesta destinació. El secret bancari se’l passen per ‘donde el gitano se pasó el talego’ i hi ha d’altres qüestions que els banquers andorrans ni tan sols es mereixen que esmenti per no fer-los publicitat”. Em va semblar una opinió a tenir en compte tractant-se d’algú que havia estudiat amb deteniment totes les possibilitats de moure els diners d’una banda a l’altra del planeta mirant de pagar els mínims impostos possibles.

Efectivament, Andorra ha estat un paradís fiscal durant dècades, però d’ençà uns pocs anys (2010) ha aconseguit sortir de la llista negra on la majoria dels estats l’havien inclòs. Degut a aquesta tradició d’opacitat, la indústria financera ha estat tradicionalment un dels pilars econòmics d’aquest minúscul país. El tabac, el comerç -recordin el sucre i la mantega de temps pretèrits- i el turisme han estat les altres fonts d’ingressos principals. El funcionament d’un paradís fiscal es basa en dos eixos bàsics: la manca d’impostos i el secret bancari, que alhora eren dues de les principals característiques del sistema andorrà. A banda, existien regulacions enfocades a que les societats només poguessin pertànyer a residents, circumstància que generava temptacions irrefrenables quan algú de fora pretenia establir una societat al país i necessitava de la signatura d’un andorrà.

Aquest trajecte de sortida de la zona ombrívola s’ha materialitzat en una sèrie de mesures que han transfigurat totalment el perfil d’Andorra: intercanvi d’informació bancària amb d’altres països, impost sobre la renda (10%), impost de societats (10%), IVA (4,5%, anomenat IGI), etc. Addicionalment, també s’estan aprovant convenis de doble imposició amb diversos estats, com França i Espanya. No cal dir que molts andorrans veuen tots aquests canvis com la fi d’una època i per tant, també, dels diners fàcils.

Però tot aquest procés d’homologació internacional del país veí s’ha vist sobtadament sotragat degut a l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, que ha protagonitzat molts titulars de diaris i informatius de televisió durant les darreres setmanes. En essència, es tracta de que la temible FinCEN, agència nord-americana contra els diners d’origen criminal, ha denunciat que aquest banc s’havia transformat en un vehicle adient per al blanqueig de diners procedents del activitats il·legals. El banc és propietat dels germans Cierco Noguer (Higini i Ramon), que el van heretar del seu pare. Ja comentarem més endavant els detalls de la situació, però en primer lloc caldria aclarir que aquesta família no és ben bé el que entendríem per andorrans “pota negra”. Les famílies que sí han atresorat el poder i el glamour al Principat durant les darreres dècades són els Cerqueda, els Reig, elsMora, els Pintat, els Rebés d’Areny Plandolit, etc.

Fincen

Dins de la constel·lació de banquers andorrans, potser el rostre més conegut és el de Maria Reig Moles, una barcelonina nascuda el 1951 hereva d’un important imperi tabaquer (el mític “purito Reig” de les tardes futbolístico-radiofòniques de fa alguns anys) i també de la Banca Reig. L’any 2001 va vendre part de les seves accions del banc després de fusionar-lo amb l’Agrícol, una altra de les entitats referents al país. Com a resultat va sorgir l’Andbank, que actualment és la segona entitat després del Crèdit Andorrà. Precisament d’aquest últim també és accionista Maria Reig, juntament amb la família Pintat, entre d’altres. En els darrers anys, Maria Reig ha dut a terme una frenètica política de compres d’actius immobiliaris, no sempre reeixida. Per exemple, l’any 2004 va adquirir el mític edifici Winterthur de Francesc Macià -veí de la Torre Barcelona on habita el Grup Godó- per 53 milions d’euros amb la intenció de fer-hi un hotel de la cadena Marriot. Al final, l’únic que va tirar endavant va ser el tancament del restaurant La Oca, ubicat als baixos, ja que la crisi immobiliària va aturar el projecte. Cinc anys més tard el va vendre a un fons d’inversió per un import probablement inferior als 40 milions. El projecte actual ja no és un hotel, sinó habitatges de luxe només a l’abast de les butxaques més poderoses. Tot i que no és l’objectiu principal d’aquest article, sí que convé fer cinc cèntims de la naturalesa d’aquest projecte immobiliari –anomenat Francesc Macià 10- per fer-nos una idea de la seva magnitud. Es tracta d’un edifici que contemplat zenitalment té l’aparença d’un ull humà, amb una alçada de nou plantes (incloent-hi un àtic) i quatre nivells subterranis. Les plantes 2 a la 9 estan destinades a habitatges, un pis per planta, cadascun dels quals té una superfície d’uns 500 metres quadrats, amb tres dormitoris amb bany inclòs, més una habitació per al servei. La immensa sala d’estar dóna a la plaça, mentre que les habitacions ho fan a la part del darrere, cap a la Torre Barcelona. A la primera planta hi ha un pis de dimensions més reduïdes que els altres –però no pateixin, supera amb escreix les dimensions mitjanes-, juntament amb un gimnàs ben equipat, que inclou fins i tot zona aigües. A la planta baixa hi ha prevista una zona comercial, mentre que als diversos soterranis s’hi ubiquen les places de pàrquing, així com un sistema de rentat de cotxes.

Un altra inversió de l’andorrana al mercat immobiliari de Barcelona va ser la compra de l’antiga seu del Banco Santander a Passeig de Gràcia, que li ha servit per instal·lar l’hotel Mandarín, un dels més cars i luxosos de la ciutat. Però l’hotel no només ocupa aquesta finca, sinó que també part de la finca veïna, antiga central del Banc de Sabadell, i ara propietat d’Isaak Andic, el màxim accionista de Mango. Això sí, Andic s’ha reservat els baixos de l’edifici per col·locar-hi una de les botigues de la seva ensenya.

La relació de Reig amb la ciutat de Barcelona és tan estreta, que fins i tot forma part del lobbi Barcelona Global, un “think tank” destinat a generar idees per a la projecció de la ciutat, en el qual també hi trobem com a patrons a Isak Andic (Mango), Salvador Alemany (Abertis), Lluís Bassat (Ogilvy), Josep Lluís Bonet (Freixenet), entre molts d’altres.
Tornant al negoci bancari, cal dir que Maria Reig està present al consell d’administració del Crèdit Andorrà, juntament amb alguns membres de la família Pintat, que com dèiem, també en són grans accionistes. Pel que fa a l’Andbank, els principals accionistes són la família Cerqueda, propietaris de l’antic Banc Agrícol.

El tercer banc per volum és el Morabanc, tradicionalment l’entitat més solvent del país, malgrat el seu nom, que podria interpretar-se com auguri d’impagaments. En el seu dia va estar participat pel BBVA espanyol, però actualment qui remena les cireres és la família Mora. L’any 2007 es va produir un fet extremadament estrany i encara no prou ben explicat: els màxims accionistes de Morabanc i d’Andbank havien arribat a un acord per a la fusió de les dues societats, i en conseqüència es van posar en marxa tots els procediments per transformar-se en una única entitat. Quan tota la feina estava feta, els sistemes informàtics fusionats, i l’accés per part dels empleats a tota la informació sobre els clients de totes dues entitats, algú va decidir que la fusió no es duria a terme. A corre-cuita van fer marxa enrere i tota la feina feta no va servir per a res. Què devia descobrir algú d’una de les dues entitats sobre l’altre banc implicat en la fusió?

La Vanguardia, 27/11/2007

La Vanguardia, 27/11/2007

I el quart banc del rànquing és amb el que començàvem aquest relat, la Banca Privada d’Andorra. L’imperi de la família Cierco va ser iniciat del no res pel pare dels actuals gestors, Higini Cierco García, que va començar venent radio-cassets als turistes, per després aconseguir diverses llicències comercials i acabant fent-se distribuïdor en exclusiva de la tabaquera nord-americana Philip Morris. L’adquisició del banc va ser la cirereta de la seva carrera com a home fet a sí mateix, un negoci estratègic que no només li permetia entrar a l’olimp del capitalisme pirinenc, sinó que a més oferia grans avantatges addicionals, com ara tenir tota la informació sobre els negocis que es movien al país i la possibilitat de tancar l’aixeta del crèdit a qui estigués invertint en algun projecte apetitós.
En el consell d’administració de la BPA trobem els següents noms:

  • Higini Cierco Noguer, com a president
  • Ramon Cierco Noguer, com a vicepresident
  • Joan Pau Miquel Prats, com a conseller delegat
  • Frederic Borràs Pàmies, com a conseller independent
  • Ricard Climent Meca, de qui parlarem més endavant
  • Bonaventura Riberaygua Sasplugues, com a representant dels accionistes minoritaris, els grans perdedors en aquesta crisi, i
  • Rosa Castellón Sánchez, com a secretària no consellera i procedent de l’administració pública andorrana

 -oO Final de la primera part Oo-

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s