El panorama electoral

Dissabte 18 de juliol els socis del Barça tenen l’oportunitat d’evitar que el seu club caigui a l’abisme. Al llarg d’aquesta sèrie d’escrits hem donat suficients arguments com perquè tothom sigui conscient de que la gestió Rosell-Bartomeu dels darrers cinc anys ha estat molt pitjor del que ens han venut la majoria dels mitjans de comunicació. Si ara tornés a guanyar el neonunyisme els propers sis anys serien, de ben segur, els últims d’aquest club tal com l’hem conegut. L’accelerada pèrdua de valors (Unicef, planter, Qatar) juntament amb el perill de la conversió en Societat Anònima farien d’aquesta entitat quelcom molt diferent al nostre Barça.

Es tracta d’una oportunitat única, atès que una mesura d’emergència com és la moció de censura és avui una eina desactivada degut a la modificació de requisits que va dur a terme la junta de Rosell. L’enduriment de les condicions per plantejar una moció només pot respondre a la voluntat per blindar-se davant de futures decisions impopulars. Per tant, si dissabte els donem la victòria, haurem perdut el control del club.

Ha quedat clar que la gestió econòmica és molt pitjor que la que creuen la major part de socis i seguidors, imbuïts pel fabulós mecanisme de propaganda que treballa a favor d’una junta directiva i no pas del FC Barcelona. La gestió esportiva del darrer any ha resultat un èxit en gran mesura gràcies a la màgia de Messi a qui, paradoxalment, volien vendre. Les declaracions de Javier Faus menystenint l’astre argentí, les enquestes contractades per Rosell per saber com reaccionaria l’afició en cas de vendre’l i, sobretot, les portades d’alguns diaris eren part d’aquest pla que ara –almenys de moment- se’ls ha frustrat. Només es pot entendre el fitxatge de Neymar si el que es pretén és dur a terme un procés de substitució d’un crack per un altre. Vendre Messi era l’operació que feia salivar Faus i companyia: el millor jugador de la història, amb un preu incalculable i un valor de balanç de zero euros (degut a la seva procedència del planter). Com de difícil és resistir-se a fer aquesta operació, i més si els teus amics del Qatar són els propietaris d’un club de futbol, el Paris Saint-Germain, que té fam de grandesa i la vol aconseguir per la via ràpida.

Intentar esperar comportaments ètics en una administració com aquesta és ser molt ingenu. Si fa uns dies recordàvem l’indignant cas Abidal, a qui es va fer fora després d’haver-li promès la renovació, a la secció de bàsquet ens trobem un cas clònic, el de Pete Mickeal, qui es va retirar temporalment per una afecció pulmonar i que quan va tornar recuperat va rebre una puntada al cul. I com no, l’acomiadament miserable d’en Txema Corbella després de més de trenta anys a l’entitat i quan li mancava poc per jubilar-se. Sembla que era massa amic dels jugadors.

Els diners que no trobem per a algunes coses sembla que sí que existeixen per fitxar executius. Fins a cinc directors de comunicació en cinc anys, a més d’un responsable de relacions públiques com Albert Soler (ex-secretari d’estat d’esports), recol·locat al club just quan veia més compromès el seu futur a la política degut a la desintegració del seu partit, el PSC. Primer ho va intentar com a gerent de l’ACB, l’associació de clubs de bàsquet, però no el van voler. Cal recordar que Soler era un d’aquests catalans que al congrés de diputats de Madrid havia votat contra la possibilitat de que Catalunya tingués seleccions pròpies. Ves per on, ara aquesta és la imatge del club que pretén ser bandera del catalanisme.
Els directors de comunicació que han entrat –però no sortit, atès que la majoria continuen cobrant tot i haver estat cessats- a Can Barça durant aquests anys són:

Jordi Badia (-juliol 2010), procedent de la junta anterior
Pere Jansà (juliol 2010- gener 2011)
Ketty Calatayud (gener 2011- finals 2011)
Xavi Martín (desembre 2011- novembre 2013), que és l’únic que va abandonar el club.
Albert Montagut (novembre 2013- novembre 2014)
Albert Soler (novembre 2014-)

La traca final de tot plegat és aquesta campanya electoral tan tercemundista que estem vivint, on un dels candidats va començar a fer campanya just el dia en que va convocar les eleccions demanant fair-play: és com un corredor de marató que comença a córrer quan els rivals encara ni s’han vestit de curt, però alhora crida al vent les seves exigències d’esportivitat. El que està passant les darreres setmanes és propi d’una república bananera, on les lleis –els Estatuts del Club- són més un suggeriment que una norma de compliment obligat. La imatge de l’ex-president reclamant a la junta gestora que tanqui determinats fitxatges és de vergonya aliena. El viatge d’Ariedo Braida i Albert Soler a Torí per intentar –sense èxit- fitxar Pogba és per treure-li els colors a algú. Això sí, un cop fracassada l’operació Pogba, els mitjans afins es van esmerar en dir que el jugador no interessava.

Que una junta gestora, escollida per mantenir el dia a dia del club és dediqui a comprar i vendre jugadors és de jutjat de guàrdia. Resulta molt fàcil pensar que la venda de Gerard Deulofeu tenia per intenció quadrar els números.

El tancament comptable de l’exercici 2014/15 ha estat molt significatiu. Volien treure el titular de l’increment de facturació, però si gratem una mica veiem que el que més destaca és que les despeses es disparen i el deute puja. Això últim és molt greu, si ens atenem a que la reducció del deute era el gran argument del mandat Rosell-Bartomeu. A més, durant la campanya ens hem assabentat de que Qatar Airways té dret de tempteig sobre les ofertes per patrocinar la samarreta. En altres paraules, estem atrapats, perquè Qatar sempre es podrà quedar com a patrocinador si iguala l’oferta d’un competidor.

Però clar, tot això no ho explicarà una premsa tan servil i entregada, que és capaç de publicar articles com aquest d’Enric Bañeres on es justifica que José Luis Núñez comprés inspectors d’hisenda.

Per tenir una perspectiva clara de la involució del club, només cal veure on érem i on som. L’any 2011, quan el Barça guanya la Champions League a Wembley, la imatge que l’entitat blaugrana projectava al món era aquesta:

Sí, ja sé que al 2011 Rosell era president, però ningú negarà que el club encara vivia de la inèrcia del període anterior i la nova junta encara no havia tingut temps de trencar gaires coses. Allà hi eren, per exemple, Guardiola i Abidal.

En canvi, quan el Rosell i companyia ja han aconseguit imposar el seu model, la imatge del Barça és molt diferent:

Vist tot aquest seguit de fets contrastats i irrebatibles és fàcil concloure que votar Bartomeu només pot respondre a una de les dues raons següents: o bé estar completament desinformat, o bé tenir interessos personals. Qualsevol qui sigui realment culer ha de ha d’estar molt lluny de la realitat per donar el seu suport a una Junta que està en ple procés de demolir el nostre estimat club. Si vostè voliavotar Bartomeu i no sabia res d’això, no es deixi vèncer per l’ego i reconegui que estava equivocat, del seu vot depèn la salvació del club. Una postura que denota intel·ligència és reconèixer que t’han enganyat perquè no tenies prou informació, i rectificar.

Quan es posa negre sobre blanc el desgavell que ha suposat la gestió Rosell-Bartomeu, la primera reacció dels qui no estan d’acord és etiquetar-te de “laportista”. La segona i la tercera, també. De fet, un esperaria haver d’escoltar una sèrie d’arguments que justifiquessin la gran tasca del tàndem al·ludit, però l’única raó que es esgrimeixen és allò de “I Laporta, què?”. Ni sóc laportista ni conec al senyor Laporta. No tinc cap interès en defensar-lo, simplement explico que el seus anys dirigint el club –amb les seves llums i ombres- van ser fonamentals per posar al Barça on li corresponia i perquè abandonéssim la grisor del nunyisme i post-nunyisme.

Com a president, Joan Laporta i Estruch va cometre errors, però hi ha dues diferències fonamentals amb el mandat Rosell-Bartomeu: en primer lloc, Laporta va rebre un càstig oportú i segurament merescut en forma de moció de censura i el va superar; en segon lloc, els seus errors no van posar en perill la institució, ni a nivell d’imatge ni d’estabilitat econòmica. Crec que Uzbekistan va ser un error i dels grossos, però la seva transcendència està a anys llum de la de posar Qatar a la samarreta.

Perquè arribés Laporta al 2003 i el club fes un gran salt endavant van caldre tres anys de post-nunyisme on la degradació va ser total. L’error dels socis en votar Joan Gaspart i Solves l’any 2000 és d’una magnitud monumental. Un pot equivocar-se davant del desconegut, però no es poden cometre errors així davant d’una alternativa que coneixes des de fa vint-i-cinc anys. Crec que avui en dia ja no tenim el marge de tres anys que vam tenir al 2000, de manera que un altre error podria ser definitiu.

En aquestes eleccions només hi ha dues opcions: Laporta o Benedito. De fet, de Freixa no cal ni parlar, perquè s’ha de tenir molta barra per haver compartit Junta amb Bartomeu fins al darrer dia i ara presentar-se com a alternativa.

Sisplau, tinguin visió de club i de país, i exerceixin el seu vot amb coneixement i responsabilitat.

Visca el Barça, visca Catalunya.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com