#37 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (quarta part).

Les clavegueres del neonunyisme

Costa de creure que es puguin fer tres escrits crítics amb la contundència dels precedents, sense haver parlat ni del Cas Neymar, ni de la sanció de la FIFA, ni de Viagogo, per posar tres exemples. La quantitat de material tòxic que genera aquesta junta deixa astorat a qualsevol que hi vulgui posar ordre.

Quan el nom del jove Neymar va començar a sonar en el circuit del futbol internacional, tots els grans clubs europeus van desviar la mirada cap a Brasil per mirar de comprovar si, per fi, havia nascut el successor de Pelé. Entre els principals interessats en contractar-lo, com no, hi eren el Barça i el Real Madrid. Quan semblava que el club de la capital d’Espanya havia pres un avantatge decisiu, els blaugranes van reaccionar posant calers sobre la taula per bloquejar la contractació. L’opció de compra que va signar el FC Barcelona implicava que el futur astre brasiler s’incorporaria a l’equip l’any 2014, però finalment, davant de la pressió de clubs rivals, la seva arribada es va avançar un any.

Fins aquí, la història del fitxatge que podria ser el de qualsevol gran estrella. Però aviat es va complicar tot, quan en una demostració absurda de vanitat, l’aleshores president Sandro Rosell va presumir en públic de que gràcies a les seves bones relacions amb el Brasil i a les seves skills negociadores, el fitxatge havia costat només 57 milions d’euros, quan els rivals -entre ells el Real Madrid- haurien d’haver desemborsat prop de 100 milions per fer-se amb els serveis del brasiler. Amb aquestes declaracions fora de lloc va aixecar la llebre i qui més qui menys va començar a sospitar que en l’operació Neymar hi havia quelcom estrany. Més endavant, i si em permeten inserir un spòiler, el director general del club Antoni Rossich tindria la barra de dir davant del jutge Ruz que havien pogut fitxar Neymar a un preu tan baix gràcies a “la gran capacitat de seducció de Sandro Rosell”. Per acabar-ho d’adobar, el club es negava a mostrar la manera com havia instrumentat aquesta operació tan fabulosa perquè, per exigències de la contrapart, el contracte era confidencial.

Un dels qui no es va empassar que el Barça hagués aconseguit la contractació del brasiler a preu d’outlet va ser el soci Jordi Cases, que es va dirigir a la junta demanant explicacions. Amb una estratègia mixta de ninguneig i d’amenaces, els directius blaugranes van aconseguir que a Cases només li quedés l’opció de demanar els detalls del contracte per via judicial. I d’aquí, en un tres i no res, arribem a on tothom sap: a l’Audiència Nacional i a les portades de diaris i informatius de la televisió. De la seva banda, Jordi Cases va ser força maltractat, seguint aquesta tradició tan nostra de violentar més a qui denuncia un delicte més que no pas a qui l’ha comès. Quan la Junta va fer públic el contracte mitjançant una compareixença pública, vam entendre-ho tot. Qui va fer les explicacions oportunes va ser l’IESE-boy Raúl Sanllehí, el noi de la veu afònica i creador de l’expressió “chupando un boli” que tant impacte va causar. El panorama que es va desplegar en aquells instants va ser el de tot un seguit de contractes que tenien com a únic objectiu l’engany:

  • Enganyar hisenda, per pagar menys impostos.
  • Enganyar el soci, per fer-li creure que el “seductor” Rosell havia aconseguit estalviar-li molts calers.
  • Enganyar Messi i la seva família, perquè no sabessin que l’argentí ja no era el jugador millor pagat de la plantilla.

No cal entrar en detalls, perquè ara l’entrellat de l’operació ja és públic i qui estigui interessat pot trobar-ne moltes referències a internet, però el cert és que hi havia apartats que eren veritablement delirants i que donen una idea prou clara de l’estructura mental dels qui han estat dirigint el club aquests cinc anys. Per posar un exemple, part dels diners gastats però no comptabilitats com a cost servien per contractar el pare de Neymar com a scouter al Brasil, i una altra partida es va pagar com a opció de compra de tres jugadors joves del Santos dels que mai més se n’ha sabut res.

A banda de les qüestions legals, que la justícia decidirà algun dia, l’engany perpetrat als socis és molt greu. Els culers haurien d’entendre que els veritables propietaris del Barça són els socis i que la junta només té el mandat de gestionar el club durant període determinat, però sovint sembla que tot funcioni a l’inrevés i que els membres de la junta siguin els propietaris de l’entitat. Fent un paral·lelisme empresarial, seria com si uns empleats de màxim nivell enganyessin al propietari de l’empresa on treballen; si l’amo els descobrís, no durarien ni una setmana als seus càrrecs.

Per tant, a ulls del món sencer, ara tenim el club immers en un procés judicial i amb dos expresidents –Rosell i Bartomeu- imputats per delicte fiscal i societari. Però no només és una qüestió d’imatge, sinó que aquesta martingala maldestre ja ens ha costat molts diners, molt per sobre dels 57,1 milions d’euros que ens havien dit. La xifra actual, entre declaracions complementàries a Hisenda i multes ja està al voltant dels 100 milions d’euros. Això no és tot: avui mateix, els representants de l’empresa DIS, propietària inicialment de part dels drets de Neymar han fet una roda de premsa detallant els motius que els ha dut a reclamar per via judicial els diners que se’ls ha escamotejat en l’operació. És molt senzill, si ells tenien el 40% dels drets de Neymar i el fitxatge ha costat 100 milions en comptes de 57,1 milions, algú s’ha quedat el que els corresponia.

No és res estrany, coneixent la seva trajectòria, que Rosell hagi fet operacions que van més enllà de la legalitat i del que se suposa que és ètic. Un dels aspectes més foscos i menys coneguts per l’aficionat mig del Barça és la participació de Rosell a Viagogo, una empresa dedicada a la compra-venda d’entrades per a espectacles de tota mena, on l’expresident blaugrana era fundador i accionista. Aquesta societat té un vincle estret amb el Barça atès que un dels seus negocis és la venda d’entrades per a partits del Camp Nou. Sovint disposa de localitats fins i tot abans que el club les posi a la venda, circumstància que fa sospitar a molts. Encara que aquestes entrades no procedissin del club, sinó dels socis, tot plegat seria força antiestètic, ja que l’empresa participada pel qui fins fa un any i mig era president del club estaria donant cobertura a un tràfic il·lícit d’abonaments de socis. A banda d’això, Viagogo no té una imatge gens positiva a nivell mundial degut a les seves males pràctiques, bàsicament centrades en el fet que no es dediquen realment a fer de brokers per a l’intercanvi d’entrades entre seguidors –com ells afirmen- sinó que són més aviat un mecanisme per inflar els preus de les localitats que encara no han sortit a la venda.

Que Rosell s’embolica fàcilment en assumptes tèrbols i que sovint s’envolta d’amistats perilloses, ho sap el món sencer tret d’una bona part dels socis. Sigui pel control de la premsa que podria exercir-se des del club, o per les complicitats de determinats grups editorials, el cert és que la majoria de notícies sobre els negocis de Sandro Rosell no tenen mai cabuda als mitjans catalans. En altres paraules, a l’estranger tenen força més clar qui és aquest personatge que a casa nostra, com per exemple ens va explicar el setmanari France Football fa any i mig. Entre les seves amistats hi ha el campió de la corrupció Ricardo Terra Teixeira –dirigent brasiler de futbol i gendre de Joao Havelange- i l’empresari andorrà Ramon Cierco, a qui va introduir a la junta del Barça. Dels negocis de Cierco i de la relació amb Teixeira vam parlar fa no gaire en l’escrit número 32.

L’altre gran afer en que el Barça s’ha vist esquitxat per la mala gestió de la junta ha estat la sanció de la FIFA per irregularitats en el reclutament de jugadors menors d’edat. La Federació Internacional va contactar amb el Barça per avisar-los de que els procediments no s’ajustaven al que establia la normativa vigent, però la gestió de Rosell d’aquesta crisi va ser èpica: en comptes de reunir-se amb els mandataris suïssos amb caràcter d’urgència per buscar solucions, va preferir enviar un correu electrònic insinuant que la mateixa FIFA havia de modificar la normativa per adaptar-se a les pràctiques blaugranes. La reacció de l’estament internacional va ser fulminant, es va sancionar al club sense poder fitxar durant una temporada. Quan el cas va esclatar, ja s’havia produït la fugida de Rosell i per tant qui va intentar donar la cara va ser Josep Maria Bartomeu. Tota la seva intervenció per explicar la pena que els acabava de ser imposada, descansava sobre la pretesa existència d’una “mà negra” que pretenia perjudicar al club i sobre la que “estaven investigant”. A hores d’ara encara no sabem res del resultat d’aquesta investigació. No cal ser molt hàbil per adonar-se del mal que fa aquesta sanció al Barça si atenem a les causes, és a dir, al fitxatge de menors sense complir les prescripcions legals, especialment greu en un club que no gaires anys abans era la imatge de la Unicef. Però que l’entitat blaugrana no pogués fitxar, no va ser obstacle perquè la premsa afí continués omplint les seves portades amb presumptes contractacions estrella del club. Realment esquizofrènic tot plegat.

Aquesta sanció de la FIFA entronca en un dels temes clau del FC Barcelona sota el mandat neonunyista, com és el deteriorament fins a nivells preocupants del planter, element d’orgull fins fa ben poc. Fent un repàs ràpid, comprovarem hi ha molts indicis de que aquesta junta no té cap interès en que el planter continuï donant fruits. Fa anys que cap jugador del procedent del Barça B es consolida al primer equip, la gestió del B ha estat tan nefasta, que han acabat baixant de categoria mentre que el Juvenil A ha fet la pitjor temporada en molt anys (quart classificat a 18 punts de l’Español, campió). Ja fa temps que vam avisar de que alguna cosa estava passant al planter blaugrana (text 18) i molt ens temem que té relació amb el model de club. Comprar i vendre jugadors a preus elevats permet inflar el balanç, circumstància que no aporten els jugadors formats a la casa, que comptablement tenen un valor zero.

No només no pugen jugadors al primer equip, sinó que en marxen. El cas més escandalós va ser el de Thiago Alcántara, a qui es va renovar l’any 2012 anunciant que la seva clàusula passava a ser d’uns inabastables 90 milions d’euros. Un any després resulta que en realitat la clàusula només era de 18 milions perquè no havia jugat un número mínim de partits que estava estipulat al contracte. Si va ser un error burocràtic i de comunicació va ser descomunal; però coneixent els procediments de Rosell i companyia, és fàcil pensar que tot plegat era una estratègia per vendre un jugador i fer caixa. I si a més, el destí era el Bayern de Munich, negoci rodó, atès que la premsa afí podia vomitar mentides sobre Pep Guardiola i acusar-lo d’haver-nos robat un jugador.

I dissabte toca votar. Encara tindrem temps de parlar del panorama electoral abans d’introduir el vot a l’urna.

 

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a #37 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (quarta part).

  1. 931482 ha dit:

    I ara al “Luz de Gas” paga al Jan

    • albert ha dit:

      Va,que avorrit.Més divertit anar a Doha i veure com esclavitzen als paletes o fer un tomb per Irak i degollar un bon grapat d’infidels.No se si vindrà el Sandro,no estarà demanant disculpes per Extremadura?Ah,pot ser està buscant un país sense tractat d’extradició amb l’estat espanyol.
      No us fallarà,oi?

  2. Toni ha dit:

    Què es pot votar quan tots els candidats et semblen, sinó dolents, terribles? Aquest es el problema que tenim.

  3. euroeuropa ha dit:

    A casa tenim tres vots pel dissabte. Tot i que ja tenim el vot decidit, sempre va be saber que durant cinc anys la directiva del Barça ha estat un niu mafiós. No vam votar aquesta junta les passades eleccions i mai la votaríem. Gràcies Senyor Vinton x tota la informació!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s