#35 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (segona part).

La venjança del 16-0

A la primera assemblea de socis de la junta de Rosell es va produir un fet històric, com va ser l’aprovació de l’acció de responsabilitat sobre els anteriors mandataris del club. En poques paraules, la legislació permet que els clubs esportius exerceixin accions legals contra administradors que hagin causat pèrdues econòmiques a les entitats que han gestionat. La junta de Rosell no va trigar gens en acollir-se a aquesta possibilitat per portar a Laporta i els seus directius davant de la justícia. A l’assemblea de compromissaris d’inici de la temporada 2010/11 (16 d’octubre de 2010) es va sotmetre a votació aquesta decisió tan transcendental, resultant un vot favorable a les pretensions dels nous gestors del club. Dues coses a destacar d’aquella votació: en primer lloc, l’escàs –ínfim- marge pel qual es va prendre “la decisió social més important de la història del Club” (Rosell dixit), atès que el SÍ es va imposar al NO per tan sols 29 vots, tenint en compte entre els vots afirmatius estaven inclosos bona part dels de la Junta i dels compromissaris de designació directa, i que el club depassava àmpliament els cent mil socis. Els segon fet destacable és que el mateix Sandro Rosell, que era qui havia posat la maquinaria en marxa, va votar inexplicablement en blanc. L’acció de responsabilitat va tirar en endavant, tot i que les pèrdues que s’imputaven al mandat Laporta procedien dels famosos vuit dies de 2003, quan es va tancar el darrer exercici de Joan Gaspart, és a dir, que si aquelles pèrdues s’haguessin imputat a qui les havia gestat, els set anys de Laporta haguessin donat com a resultat un benefici i res d’això hagués començat. A més, els comptes de la darrera de temporada de l’advocat barceloní al capdavant del Barça –la 2009/10- havien estat reformulats per la Junta entrant, resultant en quantioses pèrdues.

Però després de quatre anys de patiment per unes quantes famílies –no tothom qui passa per la junta del Barça és exageradament ric- va sortir la sentència judicial del contenciós. Va resultar que la reformulació dels comptes de la temporada 2009/10 no era correcta i per tant es concloïa que els set anys de Laporta no havien deixat pèrdues (sentència 28/10/14).

Les primeres decisions

D’entre les primeres decisions de la nova junta n’hi ha de prou estranyes: es va vendre l’ucraïnès Txigrinski només un any després d’haver-lo fitxat, perquè asseguraven que es necessitaven els diners per pagar nòmines. Va ser la primera clatellada en públic a Guardiola, atès que el jugador havia estat una petició expressa d’ell. També es va decidir tancar l’admissió de nous socis al club –amb algunes excepcions molt acotades- amb l’argument que si el registre era obert, un dia “en un poble de Sibèria es podien posar tots d’acord per controlar l’entitat” (Rosell dixit). Es va eliminar de soca-rel la secció de beisbol –amb prop de setanta anys d’història- perquè oficialment el club no es podia permetre el cost que suposava… eren uns 300.000 euros anuals. També van intentar mutilar la secció d’hoquei gel, atès que es va anunciar que quedaria confinada a les competicions autonòmiques de Catalunya… fins que algú els va fer saber que a l’hoquei gel només existien les competicions estatals i van haver de recular. Pot semblar que tant el beisbol com l’hoquei gel no tenen un seguiment massiu per part dels socis barcelonistes, i és rotundament cert; però com dèiem a l’inici, a un club com el Barça els símbols són fonamentals i podem convenir fàcilment que les seccions són una de les característiques medul·lars del club, d’aquelles coses que ens distingeixen dels altres. El problema rau en que el mateix Rosell no està empeltat d’aquesta filosofia perquè jo mateix l’he sentit dir que “no sé si és bo que tinguem seccions”.

Agressions sense resposta

L’any 2010, amb l’arribada de Mourinho al Real Madrid, la tensió entre els dos grans del futbol espanyol va arribar a límits insostenibles. El club blanc, amb l’ajut imprescindible dels seus altaveus mediàtics, va posar tones de pressió sobre el Barça amb la intenció de desestabilitzar-lo i guanyar a les clavegueres el que no podia guanyar als terrenys de joc. El president del club blanc, Florentino Pérez, ja havia tingut un Mourinho avant-la-lettre durant la seva primera etapa de president al Madrid en la figura d’Antonio García Ferreras. El periodista castellà, que ara sembla un adorable búfal de peluix a la seva tribuna de la Sexta, va perpetrar comunicats plens d’odi en contra del Barça i va ser l’ideòleg del “Villarato” que l’aleshores fidel Alfredo Relaño es dedicaria a esbombar. Per tant, no era el primer cop que Real Madrid decidia baixar al fang per intentar destronar al Barça. D’entre les moltes barbaritats orquestrades des de la Castellana, potser la més indigna va ser la utilització d’un periodista de la COPE, Juan Antonio Alcalá, per denunciar, al final de la temporada 2010/11, que els jugadors del club blaugrana es dopaven. La tèbia resposta del Barça no va ser proporcional a la magnitud de l’atac rebut. Es va anunciar una demanda per danys morals contra l’emissora de l’església per un import de més sis milions d’euros, però quan la tensió va baixar, el Barça es va conformar amb els 200.000 € oferts per l’operador radiofònic. Segons la junta del club, van entendre que amb la rectificació per part de la COPE ja n’hi havia prou. Però potser la renúncia a seguir fins al final anava vinculada a la possibilitat de que quedés palès que qui hi havia al darrere de tot era Florentino Pérez, amic personal de Sandro Rosell. La relació entre tots venia de lluny, i segons sembla estava marcada per una gran veneració de Rosell cap al magnat de la construcció. No debades, el mateix Rosell ha presumit públicament de ser una peça clau en el fitxatge de Figo per al Real Madrid, ja que com a executiu de Nike va alliberar el portuguès dels drets d’imatge perquè pogués abandonar al Barça i anar al club blanc. Això no és cap rumor, sinó que ell mateix ho explica en el seu llibre “Benvingut al món real”, on també relata els vincles entre l’empresa del seu pare, EMTE, i algunes constructores de Florentino, a més dedicar-li epítets com “cavaller espanyol auster i brillant”.

Benvingut al món real

Durant aquell mateix 2011 tan tempestuós entre Barça i Madrid, va veure la llum l’anomenat lobby “Puente Aéreo”, una plataforma d’empresaris destacats de Madrid i Barcelona que tenen com a objectiu el “diàleg” entre les dues capitals, o el que és mateix, fer pressió per aturar el sobiranisme creixent i frenar el ©Procés. En aquest grup trobem als representants habituals del poder tradicional, immobilista i naftalí, com Juan Rosell (CEOE), el difunt José Manuel Lara (Planeta), Emilio Cuatrecasas (Bufet Cuatrecasas), Juan Maria Nin (“la Caixa”) o Luis Conde (Seeliger y Conde, el despatx que va fitxar Esperanza Aguirre l’any 2013). Bé, doncs entre els fundadors, a banda dels esmentats també hi trobem als amics Sandro Rosell y Florentino Pérez.

Vistes aquestes connivències sembla fins i tot raonable que el FC Barcelona comandat per Sandro Rosell no volgués entrar en conflicte amb el Real Madrid de Florentino Pérez i es “deixés fer” amb una passivitat exasperant per als seus socis.

No marxin gaire lluny.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a #35 – Petites opinions (4): Abans que ho perdem tot (segona part).

  1. Eduard Muntada ha dit:

    Tot el que diu és cert i, ja que son fets succeïts fa tan poc temps, fácil de recordar. Però convé no oblidar que els socis del Barça son una mostra, a considerable escala, de la gent que avui viu a Catalunya : la majoria, curts de gambals (ja ho diu la Biblia : “el número de los necios es infinito”).
    Doncs no cal escarrassar-s’hi massa : Bartomeu será reelegit, de la mateixa manera que, el 27S, la Independencia será rebutjada. Poble de masoquistes, en diuen alguns; però d’altres asseguren que si t’estàn donant i t’hi trobes bé, potser es tracta de que ets (diguem-ne eufemísticament) gay i encara no t’en has assabentat…

  2. Toni ha dit:

    Des de que el vaig descobrir, vaig gaudir d’un periodisme fresc que feia temps que no es llegia. Òbviament en Vinton es una persona intel·ligent i he compartit molts dels criteris que ha anat mostrant en els seus escrits. Ara bé, no tot podia ser perfecte; tot i compartint el seu menyspreu pel Rosell i cia, no puc amb el seu laportisme, de fet, Laporta es el personatge més lamentable de la realitat catalana en lo que va de segle i sento terror i vergonya del que podria veure’s en una hipotètica segona era com a president. Crec que estaria molt bé que en Vinton fes una reflexió -ara que està metafísic- sobre la sort i quelcom tan profund com l’heretatge de la flor en el cul del pioner Cruyff i no confondre-ho amb el mèrit. Això també podria extendre-ho al Pep Guardiola com a paradigma del trànsit entre la modèstia cap a la falsa modèstia, per acabar de valedor d’un malparit com el Xabi Alonso.

    • Cule ha dit:

      Evidentment és ben lliure de qualificar com vulgui al personatge d’en Laporta, però al•ludir a una suposada “flor al cul” per explicar els èxits de la seva gestió denota un desconeixement de la feina feta per aquest personatge al capdavant del F.C.Barcelona. El model econòmic d’en Laporta en el seu moment fou qualificat de “miracle econòmic” i fou estudiat en prestigioses universitats com Harward. L’aposta per UNICEF com a “anti-patrocinador” de la samarreta fou pionera en el món i va marcar un abans i un després en el màrqueting esportiu. L’aposta per un entrenador de Tercera Divisió com en Pep Guardiola fou l’aposta per la professionalitat (en Guardiola és possiblement l’entrenador que més s’ha preparat per arreu del món abans de començar a exercir). Les relacions i pons institucionals que va crear en Joan Laporta durant el seu mandat van portar al Barça al capdavant de la Federació Española, FIFA i UEFA, com mai abans hi havia estat representat. Tot això és feina, feina, més feina i professionalitat. Després els mitjans de l’establishment ja s’han encarregat de que només ens arribi la imatge del Laporta al que ,li agraden la festa i les dones, com si la vida particular d’una persona tingués alguna cosa a veure amb els seus mèrits professionals…

      • Toni ha dit:

        Sr. Cule: és veritat que l’equip de Laporta va començar amb un model de gestió més modern que el de les directives anteriors i que la jugada d’Unicef va ser un gran encert. Però l’efecte “flor el cul” es innegable, recordem que en la seva primera campanya van voler portar a Beckam -això respon a un model de joc?- i no van poder, i el segon plat va ser Ronaldinho -que ha estat el que va endegar el cicle virtuós del Barça-, aquí comença “la flor”. Però es va fotre la pota en tots els àmbits, vam veure fitxatges on es van llençar els calés, com Villa i Ibrahimovic, entre d’altres; espiar als propis companys de junta i jugadors, fer president honorific a en Cruyff pel seu compte i risc, fotre al seu cunyat fatxa -patró de la Fundació Francisco Franco- de directiu d’amagatotis, enxufar a la seva amant brasilera com a empleada del Barça, fer un contracte blindat al Joan Oliver, voler fer d’intermediari en la compra d’un club rival, a més de multitud d’anècdotes reprobables com aquella de treure’s els pantalons a l’aeroport o fotre fora del cotxe al xòfer, no sabem si a causa del dòping. Del seu pas per la política, ho deixem per un altre dia.

        Jo entenc que hi hagi gent impressionada per aquest perfil xulesc, milhomes, neoliberal i independentista -estranya combinació- com si fos el nostre particular Berlusconi, però estarà amb mi que si el Barça és més que un club, el seu president a més d’un bon gestor -que ho ha de ser- te que ser un senyor, mesurat i digne.

  3. Cule ha dit:

    Miri, sap què passa? Que alguns fa molts anys que ens movem per segons quins cercles, i com que ens movem per segons quins cercles, sabem que les baixades de pantalons i les ruixades de champagne estan a l’ordre del dia a la Barcelona burgesa. Amb això vull dir, que l´única diferència entre el senyor més senyor de Barcelona i en Joan Laporta, és que al primer no l’estan esperant per a explicar que s’ha enfadat amb el seu xofer a la Diagonal o que s’ha barallat amb un Guardia Civil en un aeroport. Si no entén com funciona això del mitjans, és que no ha entès res de com funciona el món i Catalunya. A en Joan Laporta l’establishment sempre li ha anat a la caça de forma desmesurada, bàsicament perquè li va fotre les banyes a la filla d’una de les personalitats més importants de Barcelona, perquè va dir des del primer moment que era desacomplexadament independentista (quan encara no estava de moda) i, sobretot, i per damunt de tot, perquè mai va deixar-se comprar-se per cap dels grups mediàtics que envolten al F.C.Barcelona. I això últim, el no vendre’s a canvi de bona premsa, és precisament el que és més difícil d’aconseguir i la raó principal per la qual els dos mandats d’en Laporta foren tant reeixits. La INDEPENDÈNCIA, el treballar pel Barça enlloc de ballar al ritme dels grups mediàtics, és la clau de l’èxit.
    En quant a la seva enumeració de diverses errades de la gestió d’en Laporta, penso que no mereixen cap comentari, és como quan algú diu que en Messi és molt bo però ha fallat tres gols davant de porta. Doncs sí, en Laporta va cometre errades, com tothom, però vist des d’un punt de vista de justícia, cap errada pot compensar el fet de transformar en un temps récord un club arruïnat, sense orgull i sense títols, i convertir-lo en un club guanyador, solidari, i ric. Pretendre atribuir aquestes fites a una suposada floreta, és del tot ridícul….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s