“Qui sóc?”.
Aquesta és una de les preguntes fonamentals que tothom s’acaba fent algun dia. Bé, potser tothom, no, però molta gent sí. És una pregunta que en molts casos porta de forma automàtica a interpel·lar-se amb dues qüestions complementàries més: “d’on vinc?” i “cap a on vaig?”. Vaja, les preguntes canòniques d’un ésser que obre els ulls i pren consciència de la seva existència, i que es veu envoltant d’un univers que ja hi era quan ell va arribar-hi.
Des de ben petit m’he fet aquestes preguntes fins a l’obsessió, alhora que he donat mil i una voltes al misteri d’existir i a l’eventual possibilitat de no existir: de la mateixa manera que es pot existir, és possible de no existir? Entre un estat i l’altre hi ha una frontera clara i definida, o pel contrari tot és boirós i indefinit? Qui més qui menys algun cop ha recordat què estava somiant just abans de despertar-se; seria estrany trobar algú que mai no recordi cap somni. En conseqüència, parlar de somnis és un bon factor comú per exemplificar sobre la possible subtilesa de la nostra existència: en els somnis “vivim” una realitat de forma intensa i indistingible de la vigília, que només fa palesa la seva naturalesa onírica un cop hem despertat i el somni es desfà entre els nostres dits de la mateixa manera que les ales d’una papallona es desintegren en tocar-les. Si durant el somni teníem la certesa total d’estar immersos en la realitat, ¿què ens garanteix que aquesta realitat que és la nostra vida física no sigui també un somni del que en algun moment despertarem? Cal donar-hi voltes per interioritzar aquesta visió panoràmica del que ens envolta. La nostra vida té l’aparença d’una caixa hermètica gairebé sense fissures, perquè no sabem què hi havia abans ni què hi haurà després. L’adverbi gairebé ve a tomb perquè potser sí que hi ha alguna escletxa per on s’escola un raig de llum procedent d’una altra realitat, com veurem més endavant.
Sovint ens trobem amb persones que afirmen ser racionals i cientifistes, i que ho fien tot a la biologia. Asseguren que no som més que un manyoc de cèl·lules ordenades gairebé per atzar, dirigides i coordinades per una massa gelatinosa que hi ha dins del crani, que ens confereix intel·ligència i identitat. Per a la majoria d’ells, la sola insinuació d’alguna idea de transcendència no mereix més que el menyspreu i el vòmit verbal. Se senten més segurs així. Aquests seguidors a ultrança de l’aparent racionalitat cometen un error de partença: aquesta pretesa racionalitat no existeix fora del seu cap, perquè el món que habitem és fonamentalment irracional i incomprensible. Per començar, la ciència ens parla d’un inici de totes les coses a partir d’un Big Bang, abans del qual no existia ni temps ni espai. Es tracta d’una afirmació que ens la podem creure, però de cap manera la podem considerar racional, atès que el nostre cervell necessita totes dues variables –temps i espai- per funcionar. A més, tot el que ens envolta té una base incomprensible, si fem cas de la física de les coses petites, és a dir, la física de partícules. En el microcosmos tot plegat és anti-intuitiu, res no funciona com en el nostre còmode macrocosmos. No cal ni tan sols ser aficionat a la física per haver sentit parlar d’un dels efectes més curiosos del món quàntic, l’entrellaçament entre partícules, que implica la transferència d’informació del punt A al punt B sense passar per enlloc. Això no és racional; pot ser científic, però no és humanament racional. No cal entrar en detalls d’aquests aspectes concrets perquè qui estigui interessat trobarà tota la informació que vulgui a Internet.
Així doncs, els qui neguen qualsevol component no biològic en la nostra existència estan cometent un error greu, de les mateixes dimensions que cometria algú que estigués construint un trencaclosques rodó si esperés que totes les peces fossin quadrades. A banda d’això, també obliden que la ciència avança i que avui només estem a la prehistòria del nostre futur. Cal recordar que la ciència no només evoluciona descobrint coses noves, sinó que també ho fa constatant que els seus vells paradigmes eren erronis.
Per tant, cal obrir la porta a la possibilitat de que siguem alguna cosa més que proteïnes, lípids o aigua. Als anys cinquanta els químics Stanley Miller i Harold Urey van dissenyar l’experiment que duu el seu nom, amb el que pretenien replicar les condicions de l’anomenada “sopa primordial” i demostrar quin podria ésser l’origen de la vida al planeta. És cert que van aconseguir transformar molècules inorgàniques en aminoàcids, un dels elements bàsics de la vida, però no consta que mitjançant aquest experiment s’hagi creat mai vida, i menys encara vida intel·ligent i conscient. És a dir, tot sembla indicar que entre la química i la vida hi ha un gran salt que no sabem omplir. Fins i tot elements tan funcionals com els virus, que poden replicar-se fins a l’infinit a base de colonitzar poden no ser considerats éssers vius.
En el camp humà, la frontera entre la vida i la mort és un bon terreny on experimentar i treure conclusions sobre la nostra existència, i això és precisament el que han pensat alguns científics sense prejudicis, com el neerlandès Pim van Lommel. Aquest cardiòleg de Noord-Holland fa trenta anys que estudia les anomenades EPM (veure article Lancet artikel Pim van Lommel), o experiències properes a la mort (ECM en castellà i NDE en anglès), o el que és el mateix, les vivències de les persones que “tornen” a la vida després d’una aturada cardíaca. El primer en obrir aquesta caixa de Pandora va ser el metge nord-americà Raymond Moody, que als anys setanta va publicar una recopilació de casos de pacients que havien tingut experiències límit. Ell va ser qui va establir el cèlebre cànon del “túnel de llum” del que tants cops hem sentit a parlar i del que els interessats trobaran abundant informació a la xarxa.
La ciència sempre ha atribuït “el túnel de llum” i la resta d’experiències que es poden presentar a continuació, a processos absolutament biològics com ara la manca d’oxigen al cervell o a la producció d’endorfines, de manera que no deixa espai a cap explicació mínimament transcendent. Però una de les fases per les que els testimonis passen és una aparent sortida del cos, que inclou una visió zenital de l’entorn amb plena consciència. Si això es pot demostrar i, el que és més important, els testimonis són capaços d’aportar informació real i comprovable del que hi ha al seu voltant, l’explicació biològica quedaria superada. En altres paraules, si aquell qui viu una experiència fora del cos pot accedir a informació més enllà dels seus sentits físics, voldrà dir que, efectivament, és fora del cos i que en absolut es tracta d’una il·lusió. Segons alguns testimonis, efectivament, es pot tenir coneixement de dades que de cap manera serien conegudes si l’experiència no fos real. Normalment, els qui tanquen la porta a aquesta eventual existència extra-física argumenten que amb mètodes ben terrenals (estimulació elèctrica del lòbul temporal del cervell o ús de substàncies com ketamina o LSD) es poden aconseguir efectes semblants. Aquest argument té dos punts febles: en primer lloc, es tracta d’efectes semblants, però en cap cas iguals; i en segon lloc, el fet que un fenomen es pugui replicar artificialment, no demostra que el fenomen original sigui artificial.
Un altre dels científics que actualment està dedicant el seu temps a aquest fenomen és Sam Parnia, un metge nord-americà que arran de veure’s envoltat casuística vinculada a les reanimacions ha decidit aprofundir-hi. És un dels líders del projecte AWARE (consciència durant la reanimació) i sobre la seva obra s’hi pot trobar ingent documentació a Internet.
Parnia, van Lommel i Moody són només tres exemples d’entre els molts científics que han dedicat o dediquen el seu temps a esbrinar si les EPM són la porta a un altre nivell d’existència. Tot i que els mitjans no en parlin, tots ells fan ciència i les seves conclusions no són pas fruit de la superstició o les creences. És possible que amb el seu esforç estiguin eixamplant l’escletxa que esmentàvem al començament, per on s’escolen alguns raigs de llum cap a l’interior de la nostra caixa hermètica.
Per algun motiu, estem ensinistrats a fer befa de les visions alternatives que s’allunyen de les postures oficials; tant se val que el pas del temps ens hagi demostrat en innombrables ocasions que aquells plantejaments que inicialment semblaven exòtics i propis d’il·luminats sense llums, han resultat els vertaders, a diferència de les versions oficials del moment, que passats els anys s’han revelat com a impostures interessades per part del poder. Amb la ciència això també passa, qui gosa insinuar que potser hi ha quelcom més que la ciència encara no pot explicar és sistemàticament lapidat, oblidant una premissa bàsica: les coses simplement succeeixen, independentment de que els científics les comprenguin o no.
I què passa si es demostra que la consciència no està ancorada al nostre cos físic? En aquest cas haurem de modificar radicalment molts dels nostres paradigmes i, potser el més important, haurem de començar a considerar que el cervell, més que no pas una computadora, és una antena que connecta amb qui sap què. En aquest escenari la nostra mateixa existència esdevé quelcom diferent al que avui pensem que és, atès que s’obriria la porta a acceptar que aquesta vida física-tridimensional podria ser només una il·lusió o una part petita i fragmentària de la veritable existència. Si realment la nostra consciència prové d’un lloc sense limitacions de temps i espai, aleshores podríem entendre el perquè de determinades experiències estranyes que molta –moltíssima- gent ha tingut en relació a percepcions de fets que encara no han succeït o bé, que estan succeint en alguna altra ubicació amb la que aparentment no tenien contacte de cap mena.
No es tracta d’una moda ni d’un assumpte exclusiu dels nostres temps, ans al contrari, si fem un cop d’ull al nostre passat com a espècie, comprovarem que totes les cultures que ens han precedit estan amarades de la sospita que “això no és tot” i que la vida terrenal és només una part –petita- del recorregut de la nostra consciència.
Amb tot això podem començar a bastir un relat força coherent, centrat en la persistència de la identitat i on aquesta vida física només representa un breu passatge de la veritable existència. Possiblement, un cop abandonat aquest cos físic, el record d’haver viscut s’esvaeix ràpidament com ho fan els somnis quan ens llevem cada matí.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
Roger Vinton 
El títol m’ha fet imaginar que coneixeria el veritable Roger Vinton, però un cop he començat a llegir, veig que el conjunt és més interessant que no pas l’anècdota de que s’amaga darrere el seu nom.
Sobre ‘el tunel de la llum’ i la separació del cos i l’esperit (l’ànima?) puc explicar-li el cas d’una veritable ‘senyora de Barcelona’ [del rovell de l’ou, treballa a la Rambla de Catalunya i ha estat regidora de la ciutat] que va viure aquesta experiència en primer persona.
La vaig entrevistar i em va explicar això:
-Vaig estar 8 anys entrant i sortint de l’hospital per un error mèdic: vaig estar en coma i vaig arribar a veure la separació dels cossos. Vaig estar a la U.V.I. dos mesos.
-I va veure la famosa llum?
-Vaig veure la llum. I vaig veure la separació dels cossos. No sabia on estava. Deien que jo no podia sentir res però si sentia als metges, al meu marit i a la meva mare quan venien a visitar-me. I vaig ser conscient de la gravetat del meu estat quan durant dos dies el meu marit no va venir a visitar-me; perque ell es col·lapsa a les situacions greus. Jo em veia des de dalt; estava entubada, amb respiració artificial i sabia que estava despullada. Sentia totes les converses i que quan em vaig despertar vaig poder contrastar amb els metges, amb la meva mare i el meu marit, que eren veritat. Quan diuen que les persones en coma no s’assabenten de res, no és veritat. Jo et puc dir lo meu. Sé que vaig sentir la conversa de tres metges que deien que jo no viuria, que havien comès un error i que ho anaven a dir a la família. I jo només tenia ganes de baixar i agafar el meu braç i donar un cop. Era com veure una pel·lícula.
–I la llum?
–Estàs com a la llum. Jo no he vist un túnel, ni una foscor. Ho vaig viure com una imatge a l’Antàrtida, que des del gel veus aquell cel blau amb aquella llum que t’enlluerna i t’has de posar les ulleres de sol.
en un moment de gran relaxament, conscient, pots tenir vista zenital del què està succeint al teu entorn.
Practicant l’autoconeixement que ensenya Prem Rawat, pot arribar a experiències sublims.
nota: Raja Yoga
Estimat senyor Vinton. Els seus post són sempre poderosos i aquest no és una excepció. En certa forma, em sento interpel·lat pel seu textet perquè jo formo part d’aquest conjunt de persones que té en la ciència una fe enorme. Dic fe amb tota la intenció.
Crec que hi ha algunes explicacions a aquesta actitud d’incredulitat davant les experiències extra sensorials. En comentaré algunes:
En primer lloc, no hi ha cap dubte que no tenim cap mena de prova sobre què hi ha. Ningú no sap si l’existència de l’Univers respon a algun motiu transcendental o, senzillament, és un atzar. No sabem si la ciència algun dia podrà contestar a aquesta pregunta o no. Cert que hi ha científics convençuts que, algun dia, la ciència podrà arribar a demostrar la no-existència de Déu. Qui sap… Per ara, i probablement per tota la gent que avui està viva, aquesta pregunta quedarà sense resposta. Només podrem apostar per una resposta o una altra com al casino. Vermell o negre. Facin les seves apostes.
El que, en algunes converses, em treu de polleguera no són les creences de les persones sinó el tractament pseudocientífic que se li dóna a l’argumentació. Si l’existència d’una vida postmortem és indemostrable, cap problema si ho vols creure. Ara, el fet que una persona els expliqui una experiència, no ho posen al nivell del mètode científic. Fe cadascú que tingui la que vulgui, i el mètode científic serveix pel que serveix, però és molt exigent. I l’explicació d’un col·lectiu de persones més o menys ampli, no passa d’anecdòtic. No és cap prova.
Vull fer notar que amb això no pretenc dir que sigui fals. Només que no podem comprovar la seva veracitat i que, per tant, no es pot posar a l’alçada de la demostració, diguem-ne, el bossó de Higgs.
Veient el nivell en ciència que té, no dubto que sap que els físics teòrics estan explorant els límits del mètode científic perquè aquest sembla quedar-se curt per analitzar més enllà de la distància de Plank. Sense això, difícilment mai podrem comprovar la veracitat de teories com la de les cordes, o la teoria M. Vagi vostè a saber si aquests avenços seran útils per analitzar les experiències EPM.
Si li hagués de donar una explicació a perquè em costa tant creure en la trascendència de la vida humana és perquè trobo totes les respostes que s’hi donen antropocèntriques. Costa d’imaginar que l’Univers, en tota la seva complexitat, respongui a una mena de pla dissenyat per a l’ésser humà. Òbviament, això no és cap prova. Senzillament, veig un biaix enorme.
Parlem del cas concret que vostè presenta. Un cop mort, aquesta, diguem-ne ànima, que es desprèn del cos, deixa enrere la matèria. Sense matèria no hi ha dimensió d’espai. Per tant, i en coherència, no es pot estar enlloc. Tampoc sobre el nostre propi cos. Sense matèria no hi ha pas del temps. No hi ha un ara. Per tant, no es pot estar aquí i ara. De fet, els teòlegs de l’Església van necessitar més de mil anys per entendre com podia haver-hi diverses ànimes si aquestes no tenen matèria. Sense matèria, no hi ha unicitat.
Dic tot això perquè, com vostè cita correctament, la nostra ment només sap treballar amb coordenades d’espai i temps. Però l’ànima, assumint les explicacions que la gent en fa, no pot regir-se sota aquest patró. En canvi, totes les explicacions fan ús d’un tipus d’experiència que, com a humà, comprenc perfectament.
Per tot això, la creença que hi ha res més enllà de la vida terrenal, se’m fa molt difícil d’empassar. Sabent que ho puc perdre tot, ho aposto tot al negre.
Estimat senyor Vinton. Els seus post són sempre poderosos i aquest no és una excepció. En certa forma, em sento interpel·lat pel seu textet perquè jo formo part d’aquest conjunt de persones que té en la ciència una fe enorme. Dic fe amb tota la intenció.
Crec que hi ha algunes explicacions a aquesta actitud d’incredulitat davant les experiències extra sensorials. En comentaré algunes:
En primer lloc, no hi ha cap dubte que no tenim cap mena de prova sobre què hi ha. Ningú no sap si l’existència de l’Univers respon a algun motiu transcendental o, senzillament, és un atzar. No sabem si la ciència algun dia podrà contestar a aquesta pregunta o no. Cert que hi ha científics convençuts que, algun dia, la ciència podrà arribar a demostrar la no-existència de Déu. Qui sap… Per ara, i probablement per a tota la gent que avui està viva, aquesta pregunta quedarà sense resposta. Només podrem optar per una resposta o l’altra com al casino. Vermell o negre. Facin les seves apostes.
El que, en algunes converses, em treu de polleguera, no són les creences de les persones sinó el tractament pseudocientífic que se li dóna a l’argumentació. Si l’existència d’una vida postmortem és indemostrable i ho vols creure, cap problema. Ara, el fet que una persona ens expliqui una experiència, no podem posar-ho al nivell del mètode científic. Fe cadascú que tingui la que vulgui. Però el mètode científic és una altra cosa. Serveix pel que serveix, però és molt exigent. I l’explicació d’un col·lectiu de persones més o menys ampli, no passa d’anecdòtic. No és cap prova.
Vull fer notar que amb això no pretenc dir que sigui fals. Només que no podem comprovar la seva veracitat i que, per tant, no es pot posar a l’alçada de la demostració, diguem-ne, del bossó de Higgs.
Veient el nivell en ciència que té, no dubto que sap que els físics teòrics estan explorant els límits del mètode científic perquè aquest sembla quedar-se curt per analitzar més enllà de la distància de Plank. Sense això, difícilment mai podrem comprovar la veracitat de teories com la de les cordes, o la teoria M. Vagi vostè a saber si aquests avenços seran útils per analitzar les experiències EPM.
Si li hagués de donar una explicació a perquè em costa tant creure en la trascendència de la vida humana és perquè trobo totes les respostes que s’hi donen antropocèntriques. Costa d’imaginar que l’Univers, en tota la seva complexitat, respongui a una mena de pla dissenyat per a l’ésser humà. Òbviament, això no és cap prova en contra. Senzillament, veig un biaix enorme.
Parlem del cas concret que vostè presenta. Un cop mort, aquesta, diguem-ne ànima, que es desprèn del cos, deixa enrere la matèria. Sense matèria no hi ha dimensió d’espai. Per tant, i en coherència, no es pot estar enlloc. Tampoc sobre el nostre propi cos. Sense matèria no hi ha pas del temps. No hi ha un ara. Per tant, no es pot estar aquí i ara. De fet, els teòlegs de l’Església van necessitar més de mil anys per entendre com podia haver-hi diverses ànimes si aquestes no tenen matèria. Sense matèria, no hi ha unicitat.
Dic tot això perquè, com vostè cita correctament, la nostra ment només sap treballar amb coordenades d’espai i temps. Però l’ànima, assumint les explicacions que la gent en fa, no pot regir-se sota aquest patró. En canvi, totes les explicacions fan ús d’un tipus d’experiència que, com a humà, comprenc perfectament.
Per tot això, la creença que hi ha res més enllà de la vida terrenal, se’m fa molt difícil d’empassar. Sabent que puc perdre, ho aposto tot al negre.
I si fóssim èssers pluridimensionals vivint en un univers pluridimensional? En el que la consciéncia ni dorm ni desperta, ni viu ni mor, tan sols és, atemporal, inmaterial, navegant entre plans diferents amb regles espai temps diferents? Connexíò en un pla, desconnexió en unaltre, fins a una desconnexió final en aquest nivell material, després de la qual, la consciéncia seguiria “vivint” en altres plans o nivells?
No sé tant de física per a saber si alguna de les lleis conegudes actualment podría fonamentar aquesta hipòtesi, o desmentirla totalment. Tan sols sé que explicaria alguns dels meus somnis més extranys, i que aquesta formulació ha près consciència en mí, tot just despertant d’un d’aquests somnis.
A tots en agrada pensar que estem somiant i que potser algun dia despertarem… pero la realitat es dura, molt dura… (i real).
Amb tots els respectes, Sr. Vinton, aquesta questió ja està resolta per la ciència avui en dia.
Faci un cop d’ull al treball d’aquesta gent: https://www.janelia.org/our-research/reasearch-areas
Sabem exactament com funciona el cervell, com es creen els pensaments, com evoluciona per adaptar-se al món i de resultes, com es crea la nostra consciència. Ja hi ha projectes per a reproduir la capacitat d’aprenentatge a robots(és cert, encara en fases molt inicials) per establir consciència del seu propi cos. (un exemple: http://www.technologyreview.com/view/542076/deep-learning-robot-takes-10-days-to-teach-itself-to-grasp/ )
Aquesta qüestió està molt contaminada per la creença religiosa en el concepte d’ànima. Doncs no gent, l’ànima no existeix. Tal com vam aprendre que la terra no girava al voltant del sol i no a l’inrevés, o que la terra és rodona i no plana, ara sabem que els pensaments es formen com a producte d’interaccions de milions i milions de neurones. Naixem amb un codi genètic fruit de milions d’anys d’evolució i anem construint la nostra consciència a partir d’aquesta base genètica i les nostres experiències. El nostre cervell va construint les connexions sinàptiques necessàries per a captar el món. La nostra percepció d’aquest procés és el que en diem consciència o antigament “ànima”. Em podeu creure a mi o no, però en la comunitat científica aquest tema està bastant superat.
En una cosa sí estic d’acod amb vosté. La filosofia ha d’anar sempre per davant de la ciència. En aquest sentit comparteixo la idea que l’origen de l’univers no està ben explicat per la ciència i que la teoria del big bang no sembla prou lògica (l’univers és linial? comença amb una explosió, s’expandeix i mor? no hi havia res abans? etc. molts dubtes). Però pel que fa al debat de “qui sóc jo” podria dir, sense massa por d’equivocar-me, que la ciència ha arribat a un punt en que la societat hauria de començar adaptar-se. L’ànima no existeix. no hi ha res més enllà de la mort. En aquest cas, la ciència va per davant de la filosofia sembla. A Galileu el van cremar, sort que l’eslèsia va perdent poder.
I ara poden seguir divagant sobre creences filosòfiques/religioses d’un altre temps…