No tenia previst escriure un article d’aquesta sèrie fins més endavant, però de tant en tant l’actualitat és suficientment provocadora com per fer modificar el plans de forma sobtada. El passat diumenge, 23 de febrer, la cadena de televisió d’àmbit estatal la Sexta va emetre, dins l’horari habitual del “Salvados” de Jordi Évole, un documental d’investigació que oferia una hipòtesi inventada i del tot punt delirant sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Vaja, el que comunament s’anomena un “fals documental”.

Les reaccions que aquest programa van provocar-me van ser diverses en funció del moment, però una de les més remarcables va ser una preocupació profunda en comprovar que destacades personalitats d’aquest país –m’estalvio els noms- van empassar-se l’engany perpetrat per Évole i el seu equip. Cal reflexionar: si un muntatge tan maldestre és capaç d’aixecar la camisa a gent presumptament preparada, és que tenim un problema gruixut.
L’engany no s’aguantava per enlloc, i n’hi havia prou amb dos minuts, a tot estirar, per començar a sospitar que allò tenia mala pinta. Tot seguit ofereixo una mostra dels motius que haurien d’haver despertat l’ombra de la sospita entre els televidents:

A la prèvia del documental ens expliquen que s’havia fet un tast previ per a una sèrie d’espectadors anònims a algun lloc de Barcelona. Curiosament, a aquest grup seleccionat només se’l va deixar contemplar els primers vint minuts, és a dir, se’l va privar de veure el desenllaç. Això ja era significatiu. Si mutilaven el documental era perquè cap al final hi devia sortir alguna cosa que podia fer-los canviar d’opinió. En cas contrari, no tenien cap motiu per fer aquesta jugada.

A poc d’iniciat el documental, ens diuen que la informació sobre la que s’ha elaborat aquesta investigació són “uns documents recentment desclassificats”. Cal tenir en compte, encara que sembli una obvietat, que perquè un document sigui desclassificat, primer ha de ser classificat, i això no vol dir “perdut” o “amagat”, sinó que indica que forma part d’informació governamental o militar a la qual se li ha restringit totalment la seva circulació. I un cop uns documents es desclassifiquen, no apareixen a la bústia de correus d’Évole, amagats a una paperera o al fons d’un prestatge d’una biblioteca, sinó que es comunica públicament la desclassificació i tothom hi té accés, ja sigui físicament o través d’internet. Ben diferent al que aquí ens volien vendre.

Tan aviat com comencen a explicar-nos de què va la trama, comprovem que hi ha molta explicació del narrador, però un nul suport documental. Ni rastre dels documents que presumptament detallen tot el succeït. I, per cert, quina mena de documents devien ser, que ens expliquen detalls de reunions a salons i habitacions d’hotel? Aixecaven actes de les trobades clandestines?

Un altre aspecte que em va cridar l’atenció, va ser la quantitat de gent que estava al cas de la conspiració: tots els líders polítics, els seus assessors, la casa reial, els serveis secrets, un director de cinema i el seu equip al complet… al final sabem que fins i tot un locutor de la Cadena Ser! Això hagués estat insostenible. Una veritable conspiració que es mantingui oculta durant trenta anys no l’organitza un exèrcit d’individus i els seus assessors, sinó que la dissenyen tres o quatre caps pensants i l’executen a través d’ordres als seus subordinats que mai coneixeran a quina mena de festa estan participant. A més, a ningú no li entra al cap que un fet així el puguin dissenyar líders polítics.

És molt interessant analitzar la informació que ens proporcionen els protagonistes del documental, així com la seva actitud. Quant a la informació, parin atenció a que tot el que és rellevant ho diu una veu en off, els polítics es limiten a complementar-ho amb frases buides del tipus “volvió muy nervioso de la reunión”, o “se trataba de un hecho excepcional”. Si hagués estat real, aquella gent hagués tingut molt a explicar i la veu en off només els hagués introduït. Però també cal fixar-se en l’actitud: tret dels actors, que ho feien força bé –i aquí incloc a Garci, que és del gremi- els polítics no mostraven el to de qui explica una vivència transcendent, sinó que clarament actuaven. Potser el pitjor, Mayor Zaragoza. Tornin a mirar-s’ho.

Em va fer gràcia observar que els guionistes, segurament joves, haguessin imaginat el tàndem González-Guerra proposant Manolo Summers com a director de l’experiment. Sembla evident que desconeixien els ideals franquistes del cineasta andalús, que difícilment s’hagués prestat a participar en una feina com aquella tan humiliant per a l’exèrcit.

Les inconsistències, com veuen, són moltes, però només voldria afegir-ne un parell més: s’imaginen un realitzador de televisió que mentre coordina un esdeveniment en directe de transcendència màxima està escoltant la ràdio? Sembla que això feia Garci, atès que va sentir la suposada relliscada del locutor de la Cadena Ser identificant Tejero com a tinent coronel a vista d’ocell. També em va cridar l’atenció que un agent de la CIA destinat a Espanya en aquell temps no parlés espanyol.

Això que ens van mostrar Jordi Évole i el seu equip ni és arriscat, ni és meritori ni, per descomptat, és original. No és arriscat perquè no crec que hi hagi posat res en joc, malauradament ni tan sols la seva feina; no és meritori perquè enganyar no pot tenir valors positius de cap manera; i no és original perquè ja s’ha fet moltes vegades, però sovint amb més talent i millor context. Que algú –potser ell mateix- vulgui comparar Évole amb Orson Welles, només pot ser una demostració contundent d’ignorància. Cal recordar que el genial Welles no va intentar enganyar mai ningú, que ell es va limitar a fer una edició més –com cada setmana- de teatre a la ràdio, el cèlebre “Mercury Theater on the air”, radiant una excel·lent adaptació de la novel·la de Herbert George Wells “The war of the worlds”. El resultat de la producció devia ser tan bo, que alguns dels oients van oblidar que estaven escoltant ràdio teatre i van pensar que era un programa especial sobre una invasió extraterrestre. Personalment em costa molt de creure que fossin molts els individus que donessin per real la història i més aviat penso que en els setanta-cinc anys que han passat no ha deixat d’exagerar-se la repercussió d’aquells fets.

Els que sí pretenien enganyar són alguns programes de televisió creats únicament amb aquesta finalitat. El més antic que recordo és el documental “Alternative 3”, produït per la britànica Anglia el 1977. Es va emetre dins l’espai “Science Report” amb l’aparença de ser un documental convencional sobre ciència, però els televidents van quedar astorats en comprovar que se’ls explicava una història increïble de col·laboració russo-americana per a la conquesta de Mart, on s’hi havia trobat vida i on s’hi estaven instal·lant multitud de científics desapareguts de la Terra en estranyes circumstàncies. El destí va fer que les intencions inicials d’emetre aquest programa el dia 1 d’abril de 1977 –dia dels innocents a Anglaterra- es frustressin perquè la cadena ITV no el va poder encabir dins la seva programació i el desplacés fins el 20 de juny d’aquell mateix any. El ressò d’aquest fals documental va ser de tal magnitud, que avui encara hi ha gent que li dóna certa credibilitat. El programa també va ser emès a Espanya, però força anys més tard. No va arribar-hi fins al febrer de 1983, on va servir per cloure la temporada de l’espai “La Puerta del Misterio”, que dirigia el doctor en psiquiatria Fernando Jiménez del Oso. Òbviament, no van pensar en emetre-ho el dia dels innocents.

Barroer fins a l’extrem va ser el programa que va perpetrar TVE-Catalunya l’any 1991 amb la direcció del provocador patològic Manel Delgado i la complicitat necessària del presentador d’informatius Pitu Abril. Segons aquell fals noticiari, s’havia produït un cop d’estat a la Unió Soviètica i per tant els equilibris geopolítics mundials penjaven d’un fil. Recordem que en aquell temps no existia internet ni cadenes privades de televisió (*) i per tant, als espectadors els resultava molt difícil contrastar la informació que la cadena pública espanyola els oferia. No hi havia cap motiu per difondre una mentida d’aquelles dimensions, ni tan sols van tenir l’elegància de passar-ho el dia dels innocents. Segurament l’única raó existent era la mateixa que movia l’altre dia a Évole i els seus amics: sentir-se poderosos, enganyar per plaer i posar l’excusa –tramposa- de que Welles ja ho havia fet. Però el cas de televisió espanyola va ser especialment greu, atès que l’especial va ser conduit per un habitual presentador d’informatius en aquell temps, com era Pitu Abril. Inexplicablement, no va perdre la feina i els espectadors i contribuents l’hem hagut de patir en gestes posteriors. Només un any després del fals documental, TVE li va encomanar la tasca de retransmetre en català la final de la Copa d’Europa de futbol de 1992, sí la de Wembley, on el Barça va conquerir la seva primera Copa d’Europa. El resultat va ser un desgavell de dimensions còsmiques, previsible atès el nivell del subjecte, fins a poder dir que va esgarrar aquell partit tan històric. Normalment, quan algun mitjà passa el gol de Koeman al minut 111, ho fa amb la locució que Joaquim M. Puyal va fer per Catalunya Ràdio, atès que l’original de Pitu Abril és insofrible. Però això no és tot, com que a Abril mai no li ha faltat un programa, va estar durant anys malmetent la imatge del FC Barcelona amb un espai infecte anomenat “La Barberia” on un grup de polítics pontificaven sobre el Barça, a partir d’uns coneixements més aviat escassos. Aquell grupet el conformaven inicialment Enrique Lacalle (PP), Jaume Sobrequés (PSC), Jaume Camps (CDC) i Francesc Baltasar (ICV). Posteriorment, ERC va reclamar la seva quota de “Barberia” després d’unes eleccions autonòmiques, petició que Abril va denegar inicialment argumentant que aquells senyors “no venien com a polítics, sinó com amics”, el que dóna una idea de la capacitat d’argumentar d’aquest noi. Finalment, ERC va aconseguir colar el seu membre, ni més ni menys que Ernest Benach, que faria servir el programa com rampa de llançament cap a una carrera d’èxits que el faria abandonar la jardineria per acabar aterrant al presidència del Parlament escortat per una panxa ben dilatada.

Deixant de banda les misèries de la televisió local, més recentment, al 2001, es va rodar el fals documental “Opération Lune” per part de la cadena francesa Arte. L’engany consistia en desvelar que la missió a la lluna de l’Apolo XI no havia arribat a posar-se sobre el nostre satèl·lit, sinó que les imatges d’Armstrong i Aldrin fent saltirons entre la pols lunar s’havien enregistrat a uns estudis de televisió als Estats Units, sota la direcció d’Stanley Kubric. A banda de la seva intenció poc honorable, aquest fals documental té alguns aspectes a destacar: la seva alta qualitat com a producte, res a veure amb l’engendre d’Évole, la participació de personalitats destacades, com ara Kissinger o Rumsfeld i el fet d’haver-se emès el dia dels innocents (1 d’abril de 2004).

Tornant al cas Évole, insisteixo en que ni és arriscat, ni té interès ni serveix per a res. Vaja, potser sí que ha servit per alguna cosa: com diuen els argentins, Évole, volent-ho o no, ha “embarrado la cancha”, és a dir, ha contribuït a fer menys creïble qualsevol hipòtesi alternativa que d’ara en endavant es presenti sobre el 23-F, i per tant, a que la versió oficial d’aquell esdeveniment quedi reforçada. Tant de bo la carrera professional d’Évole hagués quedat congelada en el seu punt més àlgid: quan va interrompre Pau Donés a mitja cançó durant un programa de Buenafuente.

(*) Per ser precisos, les cadenes privades van començar a emetre a Espanya de forma progressiva durant 1990, però en el moment en que es van produir aquests fets només existien dos canals en obert i un d’ells era Telecinco. És a dir, res a veure amb el panorama actual

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com