#21 – A game of thrones (tercera part)

En l’anterior text vam analitzar l’anomenat “Cosmos-Caixa”, que comprenia les empreses de l’Ibex vinculades accionarialment a “la Caixa” i que incloïa CaixaBank. En aquest d’avui analitzarem la resta de grans bancs del parquet espanyol: Santander, BBVA i Popular.

Els bancs: the house always wins

Hi havia un temps en que el sector bancari espanyol estava dominat per una mena de “Set germanes” ibèric, conformat pel Banc de Bilbao, el Vizcaya, el Banesto, el Central, l’Hispano-Americano, el Santander y el Popular. Un quart de segle després, el panorama ha canviat radicalment i d’aquell estol d’entitats només en queden tres i mitja: El Santander, el BBVA, el Popular i també el Banesto, tot i aquest últim perviu dins del perímetre societari dels santanderins. Un procés continuat de fusions ens ha dut fins a aquest mapa tan reduït. Primer van ser el Bilbao i el Vizcaya (1988), més tard el Central i l’Hispano (1992) i després, la ronda final, el BBV amb Argentaria (1998) i el Santander amb el Banco Central Hispano (1999).

L’entitat càntabra va ser fundada l’any 1857 per l’elit santanderina i ha arribat amb la denominació intacta fins a dia d’avui, malgrat les compres i fusions per les que ha passat al llarg d’aquest segle i mig. Això s’explica pel caràcter de la família que dirigeix l’entitat des de les primeres dècades del segle XX, els Botín, que consideren el banc com una propietat el nom de la qual no pot ser tacat amb adulteracions. El Santander va ser l’últim gran banc en moure fitxa de les fusions: quan ja tots s’havien aparellat diversos cops, l’entitat càntabra va decidir anar a per l’única peça que quedava, el Banco Central Hispano, resultant de la fusió entre els històrics Banco Central, tants anys encapçalat per Alfonso Escámez, i l’Hispano-Americano, un record de les inversions espanyoles a les amèriques.

Dins del Banco Central ja s’hi havia incorporat feia molts anys una emblemàtica entitat catalana, el Banco Hispano-Colonial. D’aquest banc destinat a finançar el “comerç” amb Amèrica encara trobem alguns vestigis a la ciutat: Per una banda, la immobiliària Colonial, que es resisteix a morir malgrat els mil avatars pels quals ha passat, i per una altra, el Barcelona Hotel Colonial, ubicat a l’antiga seu del banc, a Via Laietana, 3. Si algun cop s’han preguntat per què aquest hotel té un nom tan forçat, la resposta és simple: per aprofitar les inicials BHC del banc gravades a la façana. Per cert, l’edifici va ser dissenyat per un altre dels nostres sospitosos habituals, l’arquitecte de la burgesia Enric Sagnier.

Quan el Santander es va fusionar amb el Banco Central Hispano (BCH) va adoptar provisionalment la denominació de BSCH, que semblava un anagrama d’una de les entitats més importants del món, l’HSBC, o Hong-Kong & Shangai Banking Corporation, però que afortunadament va tenir poc recorregut. Don Emilio Botín no podia tolerar que el banc que havia heretat veiés alterat el seu nom, de manera que se les va empescar per pre-jubilar els dos grans caps procedents del BCH, José María Amusátegui i Ángel Corcóstegui oferint-los una “modesta” paga per deixar l’entitat: el primer d’ells se’n va endur 43,75 milions d’euros i el segon encara més, 108,1 milions d’euros. Després de treure-se’ls de sobre, tot tornaria a ser com abans, el banc es diria Santander i recuperaria el color vermell corporatiu que el caracteritzava.

El Santander ha esdevingut en l’actualitat un dels bancs més grans del món, però algú podria tenir dubtes morals sobre el camí que ha triat per arribar-hi, ja que sovint s’ha vist envoltat d’escàndols dels que ha escapat de indemne de manera gairebé miraculosa. El primer d’ells va ser el cas de les cessions de crèdit, un producte financer ofert a clients adinerats, que tenia com a principal reclam la seva opacitat. Entre els anys 1987 i 1989, quan encara no s’havien apagat els ecos de l’escàndol de les primes úniques de “la Caixa”, el Santander va captar 2.600 milions d’euros (més de 400.000 milions de pessetes!) dels seus clients venent-los les esmentades cessions de crèdit. La cosa es va complicar quan Hisenda va demanar els noms dels titulars d’aquell producte: davant la possibilitat de deixar en evidència als seus clients VIPs, el banc de Botín va trobar una solució que els devia semblar genial i que consistia en facilitar un llistat amb noms de difunts. L’engany no va reeixir i ben aviat es van trobar amb un procediment judicial obert, que incloïa la imputació del mateix Botín com a màxim responsable i amb risc de rebre una condemna de presó. Però les argúcies legals dels advocats del banc, units a una aparent connivència de la justícia, van anar demorant el cas fins a aconseguir que fos arxivat l’any 2007, setze anys després de la seva apertura.

En un altre ordre de coses, el Banc d’Espanya, fent una jugada fortament simbòlica, va decidir intervenir el Banesto de Mario Conde el dia dels innocents de 1993. Era el principi del final per l’aparentment infalible banquer gallec, aquell que havia tornat a posar de moda el fixador, a instàncies del seu amic Fernando Garro. Seria molt llarg analitzar com cal l’afer Banesto, però sí que resulta convenient fer notar un parell d’aspectes transcendents: per una banda, hi ha motius per pensar que la seva intervenció va tenir més a veure amb les intencions polítiques de Mario Conde que no pas amb l’escassa salubritat de la cartera de crèdits del banc; per l’altra, cal recordar que qui es va acabar fent amb el banc a preu de saldo va ser precisament el Santander.

A més dels afers de dubtosa legalitat relatius al banc, la família Botín també s’ha vist sovint esquitxada per problemes amb hisenda vinculats al seu patrimoni. Sense anar més lluny, el seu nom va sortir a la cèlebre llista Falciani, que contenia tot un seguit de clients de l’HSBC amb comptes ocults a Suïssa. Els Botín van haver de reconèixer que tenien 900 milions d’euros aparcats allà, des que el pare de Don Emilio els hi va dur al 1936, i van haver d’abonar 200 milions d’euros de manera immediata per tancar el tema.

La fortuna dels Botín atenent al seu patrimoni en borsa –no al patrimoni total- s’estima en uns 1.600 milions d’euros i controlen, a banda del Santander, el Banesto i el Bankinter. Si analitzem la propietat del Santander, el primer que trobem és que no hi ha cap accionista que superi el 3% del capital (la família Botín té al voltant del 2%). Tot i que es presumeix que Don Emilio i família controlen aquest 2% indicat, en el pacte parasocial (accions sindicades) “només” hi trobem un 0,78% del capital, valorat actualment en uns 550 milions d’euros (segons la cotització present de les accions).

Això sí, hi ha tota una sèrie d’entitats americanes que són titulars d’importants paquets accionarials, però no per compte propi, sinó que ho són en nom dels seus clients. Qui són aquestes entitats? Sens dubte, la flor i nata de Wall Street i de la City:

– State Street, amb un 8,31%
– Chase Nominees, amb un 7,74%
– Bank New York Mellon, amb 5,34%
– EC Nominees, amb un 5,27%
– Caceis Bank, amb un 3,10%

Per tant, Emilio Botín és qui mana al Banc, però sempre sota la mirada atenta dels déus de les finances de la City i de Wall Street, que són qui, entre d’altres coses, li sostenen la cotització. Aquestes entitats són la cara visible dels veritables accionistes, fons d’inversió, fons de pensions, institucions, etcètera, que romanen a l’anonimat en una pràctica permesa per la legislació.

Al consell d’administració del banc hi trobem alguns noms interessants:

– Membres de la família Botín: Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos (president), Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea i Jaime Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea (fills d’Emilio Botín).
Guillermo de la Dehesa: funcionari madrileny, secretari d’estat amb les socialistes i habitual dels consells d’administració (Banco Pastor, Gas Madrid, Unión Fenosa, Telepizza, etc), a banda de ser actualment assessor de Goldman Sachs.
Lord Terence Burns: economista anglès, molt vinculat a les institucions britàniques més prestigioses. Posseïdor de la gran creu de l’Orde de Bath.
Vittorio Corbo Lioi: Economista xilè de l’escola liberal, ex-president del Banc Central del seu país.
Esther Giménez-Salinas i Colomer: Catalana, doctora en dret i ex-rectora de la universitat cristiana URL. També va ser membre del Consell General del Poder Judicial.
Abel Matutes Juan: Polític, empresari i hereu d’una de les nissagues més importants d’Eivissa. Va ser ministre amb José María Aznar de president. Els seus negocis giren majoritàriament a l’entorn del turisme.
Isabel Tocino Biscarolasaga: Natural de Santander, com Botín. Va doctorar-se en dret i és de formació jesuïta. Va ser ministre amb José María Aznar de president.
Ignacio Benjumea Cabeza de Vaca: Advocat de l’estat i responsable dels afers jurídics del banc.

Aquest consell d’administració (els que surten aquí citats, juntament amb els absents) posseeix gairebé un 2% del capital del banc, el que equival a uns 1.300 milions d’euros. A qui no s’ha inclòs a la llista és a Alfredo Sáenz Abad, conseller delegat i mà dreta d’Emilio Botín durant els darrers vint anys, que va haver de plegar a mitjan 2013. Afectat per nombrosos conflictes amb la justícia, Sáenz va acabar deixant els seus càrrecs després de ser l’escut de Botín en molts dels casos en que el banc càntabre va traspassar el límits de la legalitat. De formació jesuïta i procedent del planter del BBVA, Botín el va fitxar coincidint amb l’afer de la intervenció de Banesto i va fer d’ell un dels directius millors pagats d’Espanya durant alguns exercicis, amb una nòmina que superava els 10 milions d’euros anuals. L’any 2009 va ser condemnat per denúncia falsa en uns fets que es remuntaven a 1993, circumstància que implicava, a banda d’una petita condemna, la incapacitació per exercir de banquer. El càstig va durar poc, perquè dos anys després, el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero va decidir indultar-lo tot i la opinió contrària dels tribunals de justícia. Es va reincorporar als seus càrrecs, fins que l’any 2013 el Tribunal Suprem va anul·lar l’indult, posant fi a la seva carrera com a banquer. L’esperava una jubilació daurada gràcies als 88 milions d’euros que el Santander li havia aprovisionat per quan arribés el moment.

L’any 2012 els setze membres del consell d’administració es van repartir 27,5 milions d’euros, incloent les retribucions als càrrecs executius de l’entitat.

El Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, o BBVA, té el seu origen a la capital de Biscaia, on van ser creades les dues principals entitats que el conformen: el Banco de Bilbao (1857) i el Banco de Vizcaya (1901). La fusió entre les dues es va dur a terme l’any 1988 i va ser capitanejada per dos banquers mítics, Pedro Toledo (Vizcaya) i José Ángel Sánchez Asiaín (Bilbao). Una dècada més tard vindria la fusió que conformaria l’entitat tal i com la coneixem avui, ja que es produiria la integració d’Argentaria, l’antiga corporació bancària pública on s’hi havia dissolt marques com Banco Exterior de España o Caja Postal. La darrera operació significativa dins el mercat espanyol va ser l’adquisició per un euro d’Unnim, que integrava diverses caixes d’estalvi catalanes (Sabadell, Terrassa i Manlleu).
A diferència del Santander, el BBVA ha tingut tradicionalment una vocació molt marcada d’invertir en empreses d’altres sectors, creant així una potent corporació industrial on podíem trobar Repsol, Gas Natural, Telefónica o Iberdrola. En actualitat, les necessitats de finançament dels bancs per raons regulatòries o d’expansió està fent que aquest enfocament canviï, havent-se després fins i tot de la històrica participació a Iberdrola (2007) que posseïa des de temps immemorials.

Primer el Bilbao i el Vizcaya, i després el BBVA van ser representants del poder de la oligarquia biscaïna sorgida al voltant del port de Bilbao i del barri de Neguri, però aquest lligam va rebre un cop de destral gairebé definitiu quan l’any 2001 les forces de la meseta camuflades dins el banc com a quota procedent d’Argentaria, van fer-se amb el poder l’entitat. L’assalt per fer fora Emilio Ybarra i la seva cúpula, últims representants de Neguri, va ser possible gràcies al descobriment de comptes secrets a paradisos fiscals (Jersey) a favor dels directius bascos. Es va fer dimitir Ybarra i les regnes del BBVA van ser fermament agafades per l’altre co-president, Francisco González, que procedia d’Argentaria.

L’actual president de l’entitat, Francisco González Rodríguez, és un economista gallec que mostra molts paral·lelismes amb altres gestors de grans empreses que han desfilat per aquestes pàgines: agent de canvi i borsa, creador de la seva pròpia agència de valors (FG Valores) que després ven a una multinacional, nomenat a dit per Rodrigo Rato quan Argentaria era un banc públic i consolidat com a president un cop privatitzada l’entitat. L’any 1996 el financer gallec va vendre la seva societat d’intermediació borsària a Merril Lynch per uns 3.600 milions de pessetes del moment, però va romandre-hi com a directiu. Aquesta operació no va estar exempta de polèmica, i una dècada després encara cuejava. Coincidint amb la venda d’FG Valores, González va ser escollit per Rodrigo Rato per encapçalar la banca pública Argentaria, que aviat seria totalment privatitzada mitjançant una OPV, tan freqüent en aquella època. L’any 1999 va arribar la fusió amb el BBV, degut a la qual González passaria a ocupar la co-presidència de l’entitat resultant, BBVA, juntament amb Emilio Ybarra. El que passaria després és el que ja hem vist, i deu anys després tot continua igual, amb el banquer gallec al capdavant de la segona entitat espanyola.

Al consell d’administració del BBVA trobem personatges que cal ressenyar:

Francisco González Rodríguez, com a president
Carlos Loring Martínez de Irujo, aristòcrata asturià, ha fet tota la carrera professional al prestigiós bufet Garrigues.
Ignacio Ferrero Jordi, català, un dels invisibles i milionaris amos de Nutrexpa.
Ángel Cano Fernández, asturià descendent d’indians i format al planter d’Arthur Andersen abans d’incorporar-se a Argentaria. Conseller delegat.
Enrique Medina Fernández, advocat de l’estat, durant molts anys a sou de la família March per al disseny legal de les seves societats.
José Luis Palao García-Suelto, auditor format al planter d’Arthur Andersen.
José Maldonado Ramos, advocat de l’estat i habitual als consells d’administració d’empreses públiques. Va entrar a Argentaria l’any 1997 a la mateixa època que Francisco González.
José Antonio Fernández Rivero, format al planter d’Arthur Andersen i des de 1982 a la plantilla de l’extint Banco de Vizcaya.
Juan Carlos Álvarez Mezquíriz, propietari de l’empresa de serveis Eulen i directiu de Bodegas Vega Sicilia. Actua com a conseller independent.
Juan Pi Llorens, enginyer industrial català que es va fer un nom presidint IBM Espanya durant uns anys.
Ramón Bustamante y de la Mora, vescomte de Cabañas i marquès de Villatorre, advocat i economista madrileny molt vinculat a la banca des de la seva joventut.
Susana Rodríguez Vidarte, economista bilbaïna formada a Deusto (jesuïtes). Una de les dues úniques dones al consell d’administració.
Tomás Alfaro Drake, enginyer format a ICAI (universitat pontifícia vinculada als jesuïtes).
Belén Garijo López, metgessa i directiva de la multinacional Merck Serono. Una de les dues úniques dones al consell d’administració.

L’any 2012 la remuneració agregada del consell d’administració va ascendir a 13 milions d’euros (14 consellers), dels quals 9 milions van ser per als dos consellers executius (Francisco González i Ángel Cano) i 4 milions per a la resta.

Com en el cas del Santander, la propietat del BBVA està molt atomitzada i no consta cap accionista amb una participació superior al 3%. Fins l’any 2012 el major accionista individual del BBVA era el gallec Manuel Jove, que prèviament (2007) havia venut la meitat de la seva constructora Fadesa a Fernando Martín (Martinsa) per més 2.000 milions d’euros. Amb les plusvàlues a la butxaca, Jove va demanar un crèdit de més de 3.000 milions d’euros al banc suís UBS per fer-se amb un 5% del BBVA. L’enfonsament posterior de la cotització el va obligar a malvendre un bon tros d’aquesta participació per fer front als venciments del préstec. Actualment manté una participació per sota del 3% valorada en uns 1.500 milions d’euros. De la seva banda, el president del Banc, Francisco González, és titular d’un paquet valorat en més de 25 milions d’euros.

Però hi ha més accionistes significatius, perquè igual com hem vist en cas del Santander, existeixen un seguit de bancs anglosaxons que són titulars de participacions molt importants, però no en nom propi, sinó en nom de clients anònims. Aquestes entitats són:

– Chase Nominees, amb un 7,21%
– State Street, amb un 6,72%
– Bank of New York Mellon, amb un 4,90%

I també ens trobem el cas de BlackRock que a través d’una participació indirecta, és titular d’un 4,45% del banc.

El Banco Popular ha estat conegut en els darrers anys per dues circumstàncies molt significatives: ser el més gran dels bancs mitjans i ser el banc de l’Opus Dei. La seva fundació es va dur a terme l’any 1926, però no va tenir una expansió destacable fins als anys seixanta del segle passat. Recentment (2011) ha adquirit el Banco Pastor per mirar de mantenir-se a l’elit de la banca davant de les nombroses compres que havien fet els seus competidors. El Banco Pastor era un banc gallec fundat pel canetenc Jaume Dalmau Batista l’any 1776 i que estava controlat per la família Barrié de la Maza, fundador de Fuerzas Eléctricas del Noroeste (Fenosa, avui en dia integrada a Gas Natural Fenosa). Pedro Barrié de la Maza era descendent dels Pastor, socis inicials de Dalmau Batista i també d’origen canetenc. La presidència del Banco Pastor va estar en mans de la família fins l’any 2001, en que va plegar del càrrec Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Avui el cognom Arias continua present als òrgans de direcció del Banco Popular, mitjançant el seu nebot José María Arias Mosquera.

De la seva banda, el Popular tot i no ser fundat per catalans, també ha tingut molta relació amb Catalunya, no debades els presidents durant gairebé trenta-cinc anys (1972-2006) van ser els germans Lluís i Xavier Valls-Taberner Arnó, molt vinculats a l’Opus Dei. Anys abans, entre 1945 i 1956, el president de l’entitat havia estat Fèlix Millet Maristany, pare del cèlebre Fèlix Millet Tusell i cosí germà de la mare dels Valls-Taberner, Marcelina Arnó Maristany. Precisament la filla de Xavier Valls-Taberner, Cristina, s’ha casat recentment amb Francisco Reynés Massanet, conseller delegat d’Abertis, un habitual als nostres textos. També va deixar empremta al Popular l’enginyer industrial sitgetà Rafael Termes Carreró, conseller delegat de l’entitat entre 1966 i 1977.

La propietat del Banco Popular no està tan atomitzada com era en el cas dels dos grans bancs espanyols, sinó que es poden trobar uns nuclis de poder ben identificats: l’asseguradora alemanya Allianz té un 4,5% del capital, l’asseguradora francesa Crédit Mutuel (els nous propietaris d’Agrupació Mútua) té un 4,4% , l’empresari portugués Américo Ferreira de Amorim, un 4%, la Fundación Barrié de la Maza (antics propietaris del Banco Pastor), un 3,3% i la societat d’inversions Unión Europea de Inversiones, un 3,7%. També tenen molt de pes grups d’accionistes que tenen sindicades les seves participacions, com la “Sindicatura de Accionistas del Banco Popular, SABPE”, que agrupa fins a un 8% del capital. El president del banc és Ángel Ron Güimil, gallec, empleat del banc des de 1984 que ha anat acumulant rècords de precocitat en els càrrecs que progressivament anava assumint.

Al consell d’administració trobem tota una sèrie de noms que convé analitzar amb detall:

Ángel Ron Güimil, com a president. És advocat de formació.
Francisco Aparicio Valls, com a secretari. No té cap filiació amb la família Valls-Taberner.
Jan-Olof Richard Carendi, representant d’Allianz al consell.
José María Arias Mosquera, representant de la Fundación Barrié de la Maza, antic president del Banco Pastor i nebot de Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Controla una participació valorada en uns 1.400 milions d’euros.
Américo Ferreira de Amorim, portuguès, propietari de l’empresa centenària Corticeira Amorim líder mundial de la indústria del suro. També té un 18% de la petroliera Galp. La seva participació al banc està valorada en uns 1.700 milions d’euros.
Ana José Varela, representant de la Fundación Barrié de la Maza. Economista i advocada per ICAI, universitat pontifícia dels jesuïtes.
Alain Fradin, representant de Crédit Mutuel.
Eric Gancedo Holmer, directiu del banc i besnét d’un dels fundadors. Fill de Gabriel Gancedo de Sera, antic vicepresident del banc i president de Mutua Madrileña.
Luis Herrando Prat de la Riba, enginyer industrial d’origen català, però basc d’adopció. Germà del vicari regional de l’Opus Dei, Ramón Herrando, i nét d’Enric Prat de la Riba. Vinculat professionalment a Babcock Wilcox.
Roberto Higuera Montejo, ex-conseller delegat de l’entitat, càrrec al qual va arribar als 65 anys d’edat (els dos anteriors ho havien fet als 60 i 65 anys). Treballa al banc des de 1977.
Josep Gràcia Barba, “Pitu”, inversor immobiliari català, creador de la societat Fastibex, ja desapareguda, i cervell de l’assalt de Joaquín Rivero a Metrovacesa. L’any 2011 va comprar un 5% del Banco Pastor a la família Del Pino (Ferrovial) just abans de que el Popular fes pública l’oferta de compra del banc gallec, circumstància que li va permetre guanyar 16 milions d’euros en uns pocs mesos. Controla al voltant de l’1% del banc, una participació valorada en uns 420 milions d’euros.
Ana María Molins López-Rodó, advocada catalana, una de les hereves de l’imperi de Cementos Molins. Filla de Casimiro Molins i neboda de Laureano López-Rodó, a més de germana de Laureano Molins López-Rodó, el cirurgià que va operar a Joan Carles I del pulmó. Membre de l’Opus Dei.
Miguel Nigorra Oliver, balear, registrador de la propietat i president del Banco de Crédito Balear, filial del Banco Popular. És fill del financer falangista Joan Nigorra Reinés, màxim responsable del Banco de Crédito Balear als anys cinquanta. El seu paquet accionarial està valorat en més de 30 milions d’euros.
Helena Revoredo Delvecchio, vídua d’Herberto Gut, fundador i màxim accionista de Prosegur. La seva participació té un valor d’uns 120 milions d’euros.
José Ramón Rodríguez García, enginyer de camins, vinculat al banc com president de la immobiliària participada Aliseda. La seva participació va uns 8,8 milions d’euros.
Carlos Figueiro García, “representa a la Sindicatura de Accionista del Banco Popular, SABPE”.
Miguel Ángel Solís Martínez-Campos, aristócrata, Marquès de la Motilla i fill de Fernando Solís y Atienza, fundador del Banco de Andalucía. És una de les principals fortunes d’andalusia. Empresari hoteler. El seu paquet accionarial està valorat en més de 25 milions d’euros.
Vicente Tardío Barutel, actuari català que forma part del consell en virtut dels acords entre l’asseguradora alemanya Allianz, de la que és conseller delegat, i el banc.
Jorge Oroviogoicoechea, economista format a Deusto, la universitat d’orientació jesuïta. És director general de la companyia de transports Grupo Boyaca i representa els interessos de la societat Unión Europea de Inversiones, que agrupa participacions per valor de 1.500 milions d’euros.

Els consellers del Banco Popular no perceben cap retribució per formar-ne part, tret del president, Ángel Ron, i del secretari, Francisco Aparicio, que l’any 2012 van cobrar 1,2 milions i 0,6 milions, respectivament.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a #21 – A game of thrones (tercera part)

  1. Jordi M ha dit:

    La conclusió és que unes poques persones controlen el país. Segur que a altres països deu ser semblant, però com Espanya és un país ben petitet, doncs són poca colla!

    Trobo a faltar algun comentari sobre el procés de creixement vertiginós del Banc de Sabadell, així com també algun apunt sobre com acabem finançant tots nosaltres aquest tipus d’operacions. Al cap i a la fi, comencem a ser una llista massa llarga la quantitat de vendes ruïnoses que l’Estat ha anat fent des de la Transició cap aquí. Per quan un article sobre aquest espinós tema, senyor Vinton?

    • Roger Vinton ha dit:

      Sí, aquesta és una de les conclusions immediates: el poder estpà en menys mans del que podria semblar. No crec que sigui un problema de dimensions del país (segons com es miri, Espanya és gran), és més aviat una qüestió cultural; com més al sud, més llaços entre famílies.

      Aquí ja estava previst no incloure al Sabadell, ja que no és dels bancs tradicionals espanyols. És cert que en els darrers anys ha crescut molt.

      Sobre el finançament amb capital públic d’operacions privades, no hi ha gaire secret, ve a ser el que tothom sospita. La compra de la CAM pel Banc de Sabadell és un bon exemple. Les operacions de carry trade que darrerament hem vist amb molt freqüència són un altre exemple. Potser algun dia ho expliquem amb detall…

  2. Toni ha dit:

    Gran article, només trobo a faltar en els seus “especials banca” el cognom March ¿o es que està preparant un monogràfic a un cognom que s’ho mereix?

  3. Sebastià ha dit:

    Es molt fort, uffff, quanta caspa en tants pocs caps! Gràcies per l’article, el coneixement ens farà lliures

  4. Retroenllaç: El Sistema: Banca Catalana, Argentia Trust i CX. | Telecolítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s