El 22 d’octubre del 1989 el conseller d’economia i finances Ramon Trias Fargas va caure fulminat per un infart mentre feia un míting electoral al Masnou. Va ser l’infart més oportú que es recorda dins del món de les finances catalanes, atès que la seva mort sobtada obria les portes a la gran fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, procés que ell no veia amb bons ulls. El seu traspàs va propiciar que a la conselleria arribés Macià Alavedra, que va estendre una catifa vermella a Josep Vilarasau, director general de la caixa d’estalvis líder de l’Estat Espanyol. Superat, per tant, l’obstacle Trias Fargas, la creació de l’aleshores anomenada Súpercaixa va tirar endavant sense gaires entrebancs. La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, “la Caixa”, que tenim avui en dia és el resultat d’aquella operació que es va dur a terme a inici dels noranta.

Ara que comencen a circular notícies sobre la possibilitat de que el govern espanyol modifiqui la llei de caixes, circumstància que afectaria de manera molt directa a “la Caixa”, cal fer una reflexió profunda sobre què sabem dels òrgans de gestió d’aquesta entitat. No és cap secret que Emilio Botín i Florentino Pérez, per posar un parell d’exemples ben coneguts, són els presidents del Santander i d’ACS, respectivament, perquè són accionistes destacats d’aquestes dues societats. El cas de “la Caixa” és força diferent perquè no és una societat anònima i per tant no té accions ni accionistes. Per tant, qui ha posat Isidro Fainé al comandament? Sobta que mai ningú es faci aquesta pregunta. Els poderosos mecanismes de “la Caixa” han aconseguit que tothom doni per bona la presència de Fainé al capdamunt de l’organigrama –com abans de Vilarasau- sense fer-se preguntes ni pensar per què no hi ha candidats alternatius. Sense anar més lluny, l’altra gran entitat catalana estructurada de manera no mercantil és el F.C. Barcelona i allà tothom sap què cal fer per esdevenir president: recollir un nombre predeterminat de signatures de socis, concórrer a les eleccions, presentar uns avals i ser el candidat més votat. Qui té dret a vot a les eleccions del Barça també és una qüestió meridianament clara: socis amb una antiguitat mínima predeterminada.
En canvi a “la Caixa”, de la que tothom parla contínuament i de la que gairebé tothom és client, sembla com si els presidents vinguessin imposats per algun ens preternatural. Aquest secretisme no és gens casual, més aviat al contrari. Quan algú ens amaga l’ou vol dir que no és prou segur dels seus mètodes i que per tant pensa que si hi ha massa transparència podem descobrir-lo i despullar-lo dels seus privilegis. Seria convenient que tots aquells qui sovint es queixen de la gestió d’Isidro Fainé, sobretot pel que fa a la seva oposició al sobiranisme català, llegeixin aquest text fins al final. Potser treuen alguna idea per canviar les coses.
Per cert, que en els darrers temps s’hagi produït una bancarització de “la Caixa” no canvia res: abans aquesta entitat feia banca i ara ja no en fa, però controla Caixabank de manera aclaparadora (al voltant d’un 70% del capital). Per tant, qui controla “la Caixa”, controla CaixaBank.

Capbussant-nos en la legislació i els reglaments podem descobrir que l’òrgan suprem de “la Caixa” és l’assemblea, que vindria a ser l’equivalent de la junta general d’accionistes a les societats anònimes. Però clar, si no hi ha accionistes, qui dimonis hi ha a l’assemblea? Al Barça hi ha els socis, però “la Caixa” tampoc no té socis. Aquí comença l’apassionant recerca per saber qui mana a aquesta entitat.
L’assembla està conformada per 160 consellers generals, triats a través de quatre sectors diferenciats:

58 procedeixen dels impositors de l’entitat
48 de les entitats fundadores, així com d’altres entitats
34 de les corporacions locals
20 dels empleats

Els representants dels impositors –el grup majoritari- són escollits mitjançant un sistema força complex que inclou un sorteig entre els clients que compleixin uns paràmetres genèrics quant a saldo i antiguitat. A banda del sorteig, es produeix una distribució per zones que serveix per acabar seleccionant uns compromissaris que seran els qui finalment assistiran a l’assemblea.
Pel que fa a les entitats culturals amb dret a formar part de l’assemblea, n’hi ha de dos tipus: les que són fundadores de “la Caixa” i les que són seleccionades per la mateixa entitat d’estalvis en funció de la seva activitat de caire social. Les entitats fundadores són l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball i la Cambra de Comerç de Barcelona.
Quant a les corporacions locals, normalment el seleccionats són alcaldes de municipis on “la Caixa” hi té activitat.
Finalment, la participació dels treballadors en aquest òrgan ve a través de la seva representació sindical.
Una de les funcions de l’Assemblea és la de triar els membres del Consell d’Administració de “la Caixa”, que és qui escollirà finalment el president de l’entitat. El Consell d’Administració ha d’estar format per membres de l’Assemblea respectant la proporcionalitat d’aquesta, tot i que els braços d’impositors i de les corporacions locals poden anomenar dos components addicionals que no siguin membres de l’assemblea. En total, el Consell d’Administració pot arribar a reunir 21 membres. D’entre els membres -consellers generals- que trobem a l’assemblea durant els darrers anys hi ha noms que val la pena destacar:

Joaquín Calvo Jaques: Expresident del Cercle del Liceu i del Real Club de Polo. Nomenat pel sector de les entitats.
Joan Gaspart Solves: Conegut hoteler i expresident del F.C. Barcelona. Nomenat per les corporacions locals.
Jaume Gil Aluja: Catedràtic d’Economia i, segons alguns, etern candidat al premi Nobel pels seus treballs en lògica difusa. Nomenat pel sector de les entitats.
Rosa Garicano Rojas: Directora general del Palau de la Música a l’època de Fèlix Millet. Nomenada pel sector de les entitats.
Enric Lacalle Coll: Antic candidat del PP a Catalunya, vinculat a la Fira de Barcelona i al Consorci de la Zona Franca. Nomenat pel sector de les entitats.
Joan Rosell Lastortras: President de CEOE, expresident de Foment del treball. També va ser president de Fecsa i d’Enher. Fill de Joan Rosell Codinach, propietari de l’empresa de joguines Congost i nebot de Jaume Castell, fundador del Banc de Madrid i d’un potent grup industrial. Nomenat pel sector de les entitats.
Alfonso Vilà Recolons: membre de Foment del Treball i del Círculo Ecuestre. Mà dreta de Joan Rosell a Foment. Nomenat pel sector de les entitats.
Josep Mauri i Prior: vicari general de la diòcesi d’Urgell i representant del copríncep d’Andorra. Nomenat pel sector de les entitats.
Jordi/ Jorge Roglà de Leuw: El discutit director de Càritas. Nomenat pel sector de les entitats.
Pilar de Torres: Expresidenta de Gisa, on va aconseguir el càrrec gràcies als canvis provocats per l’esfondrament del Carmel. La seva militància socialista no li va suposar cap obstacle moral per treballar a Chase Manhattan Bank, Dredsner Bank, BBVA i a Corporate Finance de PricewaterhouseCoopers. Formada a la UAB i a la London School of Economics. Casada amb Toni Zabalza, exsecretari d’estat i actual president d’Ercros. Nomenada pel sector de les entitats.

A més, cal fer referència a dos membres destacats que van morir durant l’any 2012:
Carlos Güell de Sentmenat: Membre d’una de les famílies més il•lustres de Barcelona, besnét d’Eusebi Güell. Fundador del Cercle d’Economia i president del Círculo Ecuestre. Membre de l’assemblea fins a la seva mort, el passat 22 de desembre de 2012. Nomenat pel sector de les entitats.
Jordi Comas Matamala: Empresari gironí que va saltar als titulars de la premsa al novembre de 2012, quan va morir per l’assalt d’uns lladres a la seva residència de Platja d’Aro. Nomenat pel sector de les entitats.

Com dèiem, una de les funcions de l’assemblea és la de triar el selecte grup de membres del Consell d’Administració de “la Caixa”, que és la clau de volta de tot l’invent perquè seran ells qui escullin al president de l’entitat. El darrer Consell d’Administració estava format per les següents persones:
Com a membres designats per les corporacions locals: Jordi Mercader, més les alcaldesses de Palma i Anglesola i l’alcalde de Banyoles.
Com a membres designats pels treballadors tres representants dels sindicats establerts a “la Caixa”.
Com a membres designats pels impositors vuit persones, entre les que destaquen les dues que no són consellers generals: Isidro Fainé i Salvador Gabarró.

Finalment, la part més interessant, els membres designats pel sector de les entitats, que són Javier Godó Muntañola, Maria Teresa Bassons, Josep-Delfí Guàrdia, Monika Habsburg, Juan José López Burniol i Leopoldo Rodés Castañé.

Javier Godó Muntañola, comte de Godó: Propietari de La Vanguardia, El Mundo Deportivo, 8tv, RAC1 i RAC105, entre d’altres. Destacat activista contra el sobiranisme català.
Leopoldo Rodés Castañé: Un altre “senyor de Barcelona”, que ha ocupat càrrecs a entitats com la mútua laboral Asepeyo, el RACC, la Fundació MACBA, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música, entre d’altres. Va ser el fundador de la central de mitjans Media Planning, avui integrada al grup Havas. També se’l considera una de les puntes de llances de l’oposició al sobiranisme català.
Juan José López Burniol: Notari i tertulià omnipresent. Membre de la junta directiva de l’influent Cercle d’Economia.
Monika Maria Roberta von Habsburg Lothringen: Princesa imperial i arxiduquessa d’Àustria. Com es pot deduir del seu nom de conte de fades, forma part de la noblesa centreeuropea més rància. Està casada amb l’aristòcrata i terratinent espanyol Luis María Gonzaga de Casanova-Cárdenas y Barón, duc de Santangelo, grande de España. Descendent directe del germà de Rafel de Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona l’11 de setembre de 1714. El matrimoni viu al castell de la Ràpita, a Balaguer. Un dels seus fills, Baltasar de Casanova Habsburg-Lothringen, es va presentar anys enrere com a número dos per Lleida a la llista de Ciutadans, el partit d’Albert Rivera.

Tot plegat, noms que impressionen i que en alguns casos també poden fer por. Però si ens cenyim a l’aritmètica comprovarem que no està tot perdut. Hem vist que els membres del Consell d’Administració són 21, dels quals 13 pertanyen a les seccions d’impositors, corporacions locals i treballadors, 6 a les entitats i 2 (Fainé i Gabarró) són de “lliure designació” per part dels impositors. En conseqüència, un 62% per al primer bloc i un 38% per al segon. Atès que les decisions es prenen per majoria de dos terços, mancaria molt poc perquè una agrupació entre els sindicats, els impositors i els municipis pogués fer triomfar un candidat alternatiu a la presidència de l’entitat. Cal pensar-hi.
És Isidro Fainé un gegant amb peus de fang? Si la societat civil ho vol, segurament.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com