#19 – A game of thrones (primera part)

Sovint sentim economistes liberals cantant els innombrables avantatges del mercat lliure, de la imprescindible i inajornable desregulació i de la necessària desaparició del sector públic del món dels negocis. També sovint els seus executius o gestors model lideren companyies transnacionals que tenen un passat com a empreses estatals on s’hi ha abocat carretades de diner públic per fer-les competitives. Individus etiquetats d’empresaris, de grans empresaris, millor dit, però que mai han arriscat ni un euro del seu patrimoni. En el cas d’Espanya això és molt evident. Fer un cop d’ull acurat a les principals empreses espanyoles cotitzades a borsa no només ens confirma aquesta tesi, sinó que a més ens dóna una idea de les correlacions de forces que dominen el país. Espanya ha estat tradicionalment dominada per la banca i les elèctriques, situació que es manté a l’actualitat amb petites modificacions: d’estar en mans de simples companyies subministradores d’electricitat hem passat a un concepte més ampli que es resumeix en l’anglicisme utilities (serveis públics), on hi podem incloure, a banda de les elèctriques, a les companyies de gas, telefonia o autopistes. L’altra modificació en aquest mapa és l’aparició dels contractistes d’obra pública, que han aixecat veritables imperis en els darrers anys.

Tot plegat es veu de forma cristal·lina si fem una anàlisi del principal índex borsari espanyol, el cèlebre Ibex 35. El primer que sobta en mirar de prop aquest índex, és que, per bé que el formen trenta-cinc empreses, el pes de la majoria és irrellevant, ja que les sis més importants suposen prop del 70% del total de l’índex, o també les setze més grans representen gairebé el 90% del total. Com dèiem, de l’anàlisi d’aquests empreses gegantines de les que tots som clients es desprèn quina és l’estructura de poder a Espanya:

De les setze, set són companyies d’utilities hereves d’empreses públiques, monopolis o operadores en mercats regulats (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural, Abertis, Red Eléctrica Española, IAG), quatre són bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Popular) i dues són constructores (ACS i Ferrovial). Només dues de les setze són empreses “amb empresari”: la Inditex d’Amancio Ortega i la multinacional catalana Grifols. També n’hi ha una difícil de classificar, com és Amadeus, la central de reserves de vols que treballa gairebé en exclusiva en aquest sector gràcies a que els seus accionistes són precisament línies aèries. El primer grup, el de les empreses regulades, encara més gran fins l’any 2009, quan Endesa encara no havia estat comprada per l’italiana Enel i Union Fenosa encara no pertanyia a Gas Natural.

Però qui mana a aquestes grans empreses? D’on provenen els seus màxims executius? Qui són els seus principals accionistes? En un mercat on la lliure competència arribés a tot arreu, segurament els millors professionals de cada sector estarien liderant aquests national champions, però en això Espanya també és diferent. Convé mirar de ben a prop a cadascuna d’aquestes empreses per sortir de dubtes. Recordin que segons ens diuen sempre, l’òrgan suprem d’una societat és la junta general d’accionistes, que delega les seves funcions en el consell d’administració, representants, per tant, dels propietaris. Al final d’aquest seguit d’escrits traurem conclusions.

Telefónica

Beneficiària durant dècades del monopoli de la telefonia a Espanya i empresa pública al llarg de bona part de la seva història. El president de la companyia és César Alierta, nomenat l’any 2000 per substituir a Juan Villalonga, que havia estat col·locat per Aznar quatre anys abans. No hi ha proves de que Villalonga fos el millor executiu que hi havia disponible, però venia avalat per ser company de classe del mateix Aznar al Colegio del Pilar i també perquè el seu besoncle era Ignacio Villalonga, president del Banco Central durant tres dècades i estretament vinculant al règim franquista. Els excessos de Juan Villalonga a la presidència just quan s’atansaven unes eleccions generals van acabar amb la paciència de José María Aznar, que va decidir treure’l d’escena amb el beneplàcit dels accionistes majoritaris, el BBVA i “la Caixa”. El substitut, com dèiem, va ser César Alierta, qui tampoc no es quedava curt alhora de mostrar llinatge: era fill de Cesáreo Alierta Perela, antic alcalde de Saragossa (avui en dia té un carrer en aquella capital) i president del Real Zaragoza durant el franquisme. Pel que fa als seus mèrits professionals, Alierta fill procedia de la presidència de Tabacalera, una altra empresa originalment pública, on havia estat designat a dit també per Aznar. Allà fumava havans mentre gaudia de la fortuna que havia aconseguit en vendre la seva societat de valors, Beta Capital, als holandesos de Mees Pierson. Precisament la seva afició als mercats de valors va estar a punt de provocar-li un disgust, quan l’any 1997 va fer servir informació privilegiada per guanyar uns tres-cents milions de pessetes en una operació borsària amb accions de la mateixa Tabacalera. Va ser jutjat i considerat culpable, però el delicte havia prescrit.

Els màxims accionistes de Telefónica són BBVA i “la Caixa” amb un 5,5% del capital cadascun. Formen l’anomenat nucli dur des de fa molt anys. Per sota està el fons d’inversió americà BlackRock, amb prop d’un 4%. En el consell d’administració trobem a dos representants de “la Caixa” (Isidro Fainé i Antoni Massanell), a dos del BBVA, a tres consellers executius (directius de l’empresa, entre ells el president César Alierta) i un munt de consellers “independents”, que ho són per designació de la mateixa empresa i no pas com a representants dels accionistes. Entre aquests darrers trobem personatges com Pablo Isla Álvarez de Tejera (president d’Inditex i ex-president de Tabacalera, després anomenada Altadis, en substitució precisament d’Alierta), Gonzalo Hinojosa Fernández de Angulo (antic propietari de Cortefiel), Alfonso Ferrari Herrero (soci d’Alierta a Beta Capital), el català Carlos Colomer Casellas (fins fa poc propietari de Revlon), José Fernando de Almansa Moreno-Barreda, vescomte del Castillo de Almansa (cap de la Casa Reial durant deu anys) o Sir David Arculus (directiu d’O2 quan va ser comprada per Telefónica). Els consellers han anat acumulant accions de la companyia, de manera que Alierta, aprofitant els plans d’opcions per a directius que ell mateix dissenya, ja té una participació de més de 50 milions d’euros; Isidro Fainé totalitza més de sis milions, que no està malament per ser un empleat de “la Caixa”. A més, Alierta, com a màxim executiu de l’empresa té assignat un sou al voltant dels 9 milions d’euros anuals. Els catorze consellers no executius, entre els que es troben tots els esmentats excepte Alierta, es van repartir l’any 2012 gairebé 3,6 milions d’euros pel sol fet de pertànyer al consell d’administració. El més beneficiat va resultar Julio Linares López, que com a compensació per la pèrdua de seves les funcions executives va rebre uns 33 milions d’euros. Molta generositat per a una empresa immersa en un ERO de prop de 7.000 persones i que l’any 2012 va deixar sense dividend als seus accionistes.

Iberdrola

Aquesta empresa és la resultant d’un seguit de fusions al llarg de més d’un segle. L’origen cal buscar-lo amb la creació d’Hidroeléctrica Ibérica l’any 1901 a Bilbao, amb el capital aportat pel Banco de Vizcaya, avui BBVA. Més tard, l’any 1944, van absorbir la també bilbaïna Saltos del Duero per crear Iberduero. Per altra banda, el Banco de Vizcaya i les famílies basques Urrutia, Oriol i Urquijo van fundar l’any 1907 la companyia Hidroeléctrica Española (Hidrola), amb seu a Madrid. L’any 1992 es va produir la fusió entre Iberduero i Hidrola, que va donar lloc a Iberdrola, un gegant de l’energia que manté la seu Bilbao. L’any 2007 el BBVA, soci fundador, va vendre la seva històrica participació a elèctrica, mostrant al món que els temps estaven canviant i que en el banc ja no quedava rastre de les famílies de Neguri, representants de l’oligarquia basca.

El president d’Iberdrola és Ignacio Sánchez-Galán, un enginyer de Salamanca amb un ego infinit que va ser el primer en ocupar el càrrec sense procedir de l’elit biscaïna. Els seu predecessor havia estat Iñigo de Oriol Ybarra.

Els principals accionistes de la companyia durant aquests anys eren ACS (un 15%), un fons estatal de Qatar (8%), Bankia (5%) i Kutxabank (5%), però tant ACS com Bankia van decidir vendre la seva participació per raons diverses. En el cas de l’empresa de Florentino Pérez perquè la seva entrada al capital formava part del projecte de fusionar l’elèctrica basca amb Unión Fenosa, però va fracassar estrepitosament degut a la defensa aferrissada que Sánchez-Galán va fer de la independència d’Iberdrola. Un derrota difícil de digerir per al madrileny que somiava en esdevenir el gran magnat de l’energia. En el cas de Bankia, perquè a la Unió Europea els semblava immoral que demanessin fons per capitalitzar l’entitat, mentre en una sola inversió tenien un patrimoni de 1.400 milions d’euros.

Al consell d’administració hi trobem, entre d’altres, els següents noms: Ignacio Sánchez-Galán, president del consell i titular de 25 milions d’euros en accions; Víctor de Urrutia Vallejo, descendent dels fundadors i propietari de més 60 milions d’euros en accions; Iñigo-Víctor de Oriol Ibarra, també descendent de les famílies fundadores, atresora uns sis milions d’euros; Xabier de Irala, expresident d’Iberia (nomenat per Aznar) i de la Bilbao Bizkaia Kutxa; Braulio Medel, president d’Unicaja, titulars d’una participació important a la companyia; i Ángel Jesús Acebes Paniagua, ex ministre dels governs d’Aznar i membre també dels consells del grup Repsol i d’Endesa. Els 14 consellers es van repartir durant el 2012 14,5 milions d’euros com a retribució.

Repsol

L’empresa petroliera espanyola té els seus orígens a les llunyanes Encasa (Empresa Nacional Calvo Sotelo de Puertollano) i Repesa (Refinería de Petróleos de Escombreras) dels inicis del règim franquista. Va ser pública durant dècades, però tampoc no va escapar a la voracitat privatitzadora dels governs dels anys noranta.

L’actual president és el català de Mollerussa Antonio Brufau Niubò, fitxat per “la Caixa” l’any 1988 i que va acabar sortint derrotat en una apassionant lluita pel poder a l’entitat d’estalvi davant d’Isidro Fainé. Entre 1997 i 2004 va ser president de Gas Natural, una altra participada per “la Caixa” i aquell mateix 2004 va accedir a la presidència de Repsol, després de ser-ne conseller.

El principal accionista de l’empresa és “la Caixa”, amb més d’un 12% del capital, seguida de Sacyr i la mexicana Pemex, amb gairebé un 10% cadascuna.

A banda de Brufau, al consell d’administració de la petroliera trobem alguns noms força coneguts: Isidro Fainé i Juan María Nin Génova, com a representants de “la Caixa”; Artur Carulla, el multimilionari propietari d’Agrolimen; Maria Isabel Gabarró Miquel, la notària catalana amb vincles amb “la Caixa” i amb la influent Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País; Paulina Beato Blanco, peça clau al projecte a Banesto de Mario Conde. Fins al març de 2013, també formava part d’aquest club tan selecte Juan Abelló Gallo, el multimilionari que va dur Mario Conde a la fama gràcies a la venda de l’empresa farmacèutica familiar i posterior presa de control de Banesto. El president del consell, Brufau, acredita accions de Repsol per valor de més de cinc milions euros. En total són 15 consellers, la majoria d’ells escollits per cooptació i que l’any 2012 es van repartir prop d’11,5 milions d’euros com a retribució per pertànyer al consell d’administració. Això només és una propina per a Brufau, que com a màxim executiu de la companyia té un sou anual (2012) de 7,6 milions d’euros, després de que hagués accedit a aplicar-se una rebaixa als 10 milions que va percebre el 2011.

Continuarà. Espero.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a #19 – A game of thrones (primera part)

  1. Retroenllaç: A game of thrones (segona part) | RevistaMirall.com

  2. Retroenllaç: Florentino Pérez, de la Operación Reformista a ‘La décima’ | La Lamentable

  3. Retroenllaç: El Sistema: Banca Catalana, Argentia Trust i CX. | Telecolítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s