Roger Vinton

Sovint sentim economistes liberals cantant els innombrables avantatges del mercat lliure, de la imprescindible i inajornable desregulació i de la necessària desaparició del sector públic del món dels negocis. També sovint els seus executius o gestors model lideren companyies transnacionals que tenen un passat com a empreses estatals on s’hi ha abocat carretades de diner públic per fer-les competitives. Individus etiquetats d’empresaris, de grans empresaris, millor dit, però que mai han arriscat ni un euro del seu patrimoni. En el cas d’Espanya això és molt evident. Fer un cop d’ull acurat a les principals empreses espanyoles cotitzades a borsa no només ens confirma aquesta tesi, sinó que a més ens dóna una idea de les correlacions de forces que dominen el país. Espanya ha estat tradicionalment dominada per la banca i les elèctriques, situació que es manté a l’actualitat amb petites modificacions: d’estar en mans de simples companyies subministradores d’electricitat hem passat a un concepte més ampli que es resumeix en l’anglicisme utilities (serveis públics), on hi podem incloure, a banda de les elèctriques, a les companyies de gas, telefonia o autopistes. L’altra modificació en aquest mapa és l’aparició dels contractistes d’obra pública, que han aixecat veritables imperis en els darrers anys.

Tot plegat es veu de forma cristal·lina si fem una anàlisi del principal índex borsari espanyol, el cèlebre Ibex 35. El primer que sobta en mirar de prop aquest índex, és que, per bé que el formen trenta-cinc empreses, el pes de la majoria és irrellevant, ja que les sis més importants suposen prop del 70% del total de l’índex, o també les setze més grans representen gairebé el 90% del total. Com dèiem, de l’anàlisi d’aquests empreses gegantines de les que tots som clients es desprèn quina és l’estructura de poder a Espanya:

De les setze, set són companyies d’utilities hereves d’empreses públiques, monopolis o operadores en mercats regulats (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural, Abertis, Red Eléctrica Española, IAG), quatre són bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Popular) i dues són constructores (ACS i Ferrovial). Només dues de les setze són empreses “amb empresari”: la Inditex d’Amancio Ortega i la multinacional catalana Grifols. També n’hi ha una difícil de classificar, com és Amadeus, la central de reserves de vols que treballa gairebé en exclusiva en aquest sector gràcies a que els seus accionistes són precisament línies aèries. El primer grup, el de les empreses regulades, encara més gran fins l’any 2009, quan Endesa encara no havia estat comprada per l’italiana Enel i Union Fenosa encara no pertanyia a Gas Natural.

Però qui mana a aquestes grans empreses? D’on provenen els seus màxims executius? Qui són els seus principals accionistes? En un mercat on la lliure competència arribés a tot arreu, segurament els millors professionals de cada sector estarien liderant aquests national champions, però en això Espanya també és diferent. Convé mirar de ben a prop a cadascuna d’aquestes empreses per sortir de dubtes. Recordin que segons ens diuen sempre, l’òrgan suprem d’una societat és la junta general d’accionistes, que delega les seves funcions en el consell d’administració, representants, per tant, dels propietaris. Al final d’aquest seguit d’escrits traurem conclusions.

Telefónica

Beneficiària durant dècades del monopoli de la telefonia a Espanya i empresa pública al llarg de bona part de la seva història. El president de la companyia és César Alierta, nomenat l’any 2000 per substituir a Juan Villalonga, que havia estat col·locat per Aznar quatre anys abans. No hi ha proves de que Villalonga fos el millor executiu que hi havia disponible, però venia avalat per ser company de classe del mateix Aznar al Colegio del Pilar i també perquè el seu besoncle era Ignacio Villalonga, president del Banco Central durant tres dècades i estretament vinculant al règim franquista. Els excessos de Juan Villalonga a la presidència just quan s’atansaven unes eleccions generals van acabar amb la paciència de José María Aznar, que va decidir treure’l d’escena amb el beneplàcit dels accionistes majoritaris, el BBVA i “la Caixa”. El substitut, com dèiem, va ser César Alierta, qui tampoc no es quedava curt alhora de mostrar llinatge: era fill de Cesáreo Alierta Perela, antic alcalde de Saragossa (avui en dia té un carrer en aquella capital) i president del Real Zaragoza durant el franquisme. Pel que fa als seus mèrits professionals, Alierta fill procedia de la presidència de Tabacalera, una altra empresa originalment pública, on havia estat designat a dit també per Aznar. Allà fumava havans mentre gaudia de la fortuna que havia aconseguit en vendre la seva societat de valors, Beta Capital, als holandesos de Mees Pierson. Precisament la seva afició als mercats de valors va estar a punt de provocar-li un disgust, quan l’any 1997 va fer servir informació privilegiada per guanyar uns tres-cents milions de pessetes en una operació borsària amb accions de la mateixa Tabacalera. Va ser jutjat i considerat culpable, però el delicte havia prescrit.

Els màxims accionistes de Telefónica són BBVA i “la Caixa” amb un 5,5% del capital cadascun. Formen l’anomenat nucli dur des de fa molt anys. Per sota està el fons d’inversió americà BlackRock, amb prop d’un 4%. En el consell d’administració trobem a dos representants de “la Caixa” (Isidro Fainé i Antoni Massanell), a dos del BBVA, a tres consellers executius (directius de l’empresa, entre ells el president César Alierta) i un munt de consellers “independents”, que ho són per designació de la mateixa empresa i no pas com a representants dels accionistes. Entre aquests darrers trobem personatges com Pablo Isla Álvarez de Tejera (president d’Inditex i ex-president de Tabacalera, després anomenada Altadis, en substitució precisament d’Alierta), Gonzalo Hinojosa Fernández de Angulo (antic propietari de Cortefiel), Alfonso Ferrari Herrero (soci d’Alierta a Beta Capital), el català Carlos Colomer Casellas (fins fa poc propietari de Revlon), José Fernando de Almansa Moreno-Barreda, vescomte del Castillo de Almansa (cap de la Casa Reial durant deu anys) o Sir David Arculus (directiu d’O2 quan va ser comprada per Telefónica). Els consellers han anat acumulant accions de la companyia, de manera que Alierta, aprofitant els plans d’opcions per a directius que ell mateix dissenya, ja té una participació de més de 50 milions d’euros; Isidro Fainé totalitza més de sis milions, que no està malament per ser un empleat de “la Caixa”. A més, Alierta, com a màxim executiu de l’empresa té assignat un sou al voltant dels 9 milions d’euros anuals. Els catorze consellers no executius, entre els que es troben tots els esmentats excepte Alierta, es van repartir l’any 2012 gairebé 3,6 milions d’euros pel sol fet de pertànyer al consell d’administració. El més beneficiat va resultar Julio Linares López, que com a compensació per la pèrdua de seves les funcions executives va rebre uns 33 milions d’euros. Molta generositat per a una empresa immersa en un ERO de prop de 7.000 persones i que l’any 2012 va deixar sense dividend als seus accionistes.

Iberdrola

Aquesta empresa és la resultant d’un seguit de fusions al llarg de més d’un segle. L’origen cal buscar-lo amb la creació d’Hidroeléctrica Ibérica l’any 1901 a Bilbao, amb el capital aportat pel Banco de Vizcaya, avui BBVA. Més tard, l’any 1944, van absorbir la també bilbaïna Saltos del Duero per crear Iberduero. Per altra banda, el Banco de Vizcaya i les famílies basques Urrutia, Oriol i Urquijo van fundar l’any 1907 la companyia Hidroeléctrica Española (Hidrola), amb seu a Madrid. L’any 1992 es va produir la fusió entre Iberduero i Hidrola, que va donar lloc a Iberdrola, un gegant de l’energia que manté la seu Bilbao. L’any 2007 el BBVA, soci fundador, va vendre la seva històrica participació a elèctrica, mostrant al món que els temps estaven canviant i que en el banc ja no quedava rastre de les famílies de Neguri, representants de l’oligarquia basca.

El president d’Iberdrola és Ignacio Sánchez-Galán, un enginyer de Salamanca amb un ego infinit que va ser el primer en ocupar el càrrec sense procedir de l’elit biscaïna. Els seu predecessor havia estat Iñigo de Oriol Ybarra.

Els principals accionistes de la companyia durant aquests anys eren ACS (un 15%), un fons estatal de Qatar (8%), Bankia (5%) i Kutxabank (5%), però tant ACS com Bankia van decidir vendre la seva participació per raons diverses. En el cas de l’empresa de Florentino Pérez perquè la seva entrada al capital formava part del projecte de fusionar l’elèctrica basca amb Unión Fenosa, però va fracassar estrepitosament degut a la defensa aferrissada que Sánchez-Galán va fer de la independència d’Iberdrola. Un derrota difícil de digerir per al madrileny que somiava en esdevenir el gran magnat de l’energia. En el cas de Bankia, perquè a la Unió Europea els semblava immoral que demanessin fons per capitalitzar l’entitat, mentre en una sola inversió tenien un patrimoni de 1.400 milions d’euros.

Al consell d’administració hi trobem, entre d’altres, els següents noms: Ignacio Sánchez-Galán, president del consell i titular de 25 milions d’euros en accions; Víctor de Urrutia Vallejo, descendent dels fundadors i propietari de més 60 milions d’euros en accions; Iñigo-Víctor de Oriol Ibarra, també descendent de les famílies fundadores, atresora uns sis milions d’euros; Xabier de Irala, expresident d’Iberia (nomenat per Aznar) i de la Bilbao Bizkaia Kutxa; Braulio Medel, president d’Unicaja, titulars d’una participació important a la companyia; i Ángel Jesús Acebes Paniagua, ex ministre dels governs d’Aznar i membre també dels consells del grup Repsol i d’Endesa. Els 14 consellers es van repartir durant el 2012 14,5 milions d’euros com a retribució.

Repsol

L’empresa petroliera espanyola té els seus orígens a les llunyanes Encasa (Empresa Nacional Calvo Sotelo de Puertollano) i Repesa (Refinería de Petróleos de Escombreras) dels inicis del règim franquista. Va ser pública durant dècades, però tampoc no va escapar a la voracitat privatitzadora dels governs dels anys noranta.

L’actual president és el català de Mollerussa Antonio Brufau Niubò, fitxat per “la Caixa” l’any 1988 i que va acabar sortint derrotat en una apassionant lluita pel poder a l’entitat d’estalvi davant d’Isidro Fainé. Entre 1997 i 2004 va ser president de Gas Natural, una altra participada per “la Caixa” i aquell mateix 2004 va accedir a la presidència de Repsol, després de ser-ne conseller.

El principal accionista de l’empresa és “la Caixa”, amb més d’un 12% del capital, seguida de Sacyr i la mexicana Pemex, amb gairebé un 10% cadascuna.

A banda de Brufau, al consell d’administració de la petroliera trobem alguns noms força coneguts: Isidro Fainé i Juan María Nin Génova, com a representants de “la Caixa”; Artur Carulla, el multimilionari propietari d’Agrolimen; Maria Isabel Gabarró Miquel, la notària catalana amb vincles amb “la Caixa” i amb la influent Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País; Paulina Beato Blanco, peça clau al projecte a Banesto de Mario Conde. Fins al març de 2013, també formava part d’aquest club tan selecte Juan Abelló Gallo, el multimilionari que va dur Mario Conde a la fama gràcies a la venda de l’empresa farmacèutica familiar i posterior presa de control de Banesto. El president del consell, Brufau, acredita accions de Repsol per valor de més de cinc milions euros. En total són 15 consellers, la majoria d’ells escollits per cooptació i que l’any 2012 es van repartir prop d’11,5 milions d’euros com a retribució per pertànyer al consell d’administració. Això només és una propina per a Brufau, que com a màxim executiu de la companyia té un sou anual (2012) de 7,6 milions d’euros, després de que hagués accedit a aplicar-se una rebaixa als 10 milions que va percebre el 2011.

Continuarà. Espero.

No és cap secret que en els àmbits culers hi ha certa preocupació per la ràpida evaporació d’un dels actius més emblemàtics del club blaugrana. Sens dubte, el planter és motiu obligat d’orgull per a uns seguidors que veuen com any rere any els candidats a rebre la Pilota d’Or, així com els membres determinants de la selecció campiona de tot, procedeixen en gran mesura de La Masia. La idea genial de que totes les categories inferiors del club adoptessin l’estil atractiu del primer equip ha donat el seus fruits de forma tan exuberant com insòlita.
En els darrers vint-i-cinc anys han brollat, per posar un grapat d’exemples ben coneguts, joves estrelles com Amor, Ferrer, Guardiola, Sergi, De la Peña, Xavi, Puyol, Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Fàbregas, Pedro, Busquets Jr., els germans Alcántara, Montoya, Bartra, Cuenca, Tello o Deulofeu. Tots ells conformen una nòmina única en el món sencer.

La fabricació de jugadors de talent s’ha guanyat per mèrits propis ser un dels trets diferencials del FC Barcelona, juntament amb la implicació del club amb la societat (esport, ciutadania i país), la vessant poliesportiva (les seccions) i els valors humans (Unicef i similars). Però ara alguna cosa sembla no funcionar. L’ascensor de jugadors cap el primer equip s’ha vist sobtadament encallat -Sergi Roberto no té lloc i Rafinha i Deulofeu han hagut d’emigrar- i el segon equip, l’estació més transcendent, ni juga com hauria de jugar ni dóna uns resultats mínimament dignes. En aquesta situació, el primer que cal analitzar és la figura de l’entrenador, l’exfutbolista Eusebio, que va agafar les regnes del segon equip després de Guardiola i Luis Enrique, dos homes que van deixar empremta. No és només que el Barcelona B vagi malament, és que cada cop va pitjor, i això és el que preocupa als culers. Inicialment podíem pensar que el bo d’Eusebio estava massa afectat perquè la seva dona hagués marxat de casa i li hagués encolomat en exclusiva la gestió dels fills –els biològics i els adoptats- però d’això fa força temps i ja no sembla una bona excusa. El patró d’actuació d’Eusebio durant els dos anys que duu en el càrrec es pot resumir a partir d’uns trets fonamentals:

– Abandonament progressiu de l’estil del primer equip, especialment de les millores del guardiolisme: possessió continuada de la pilota, circulació ràpida i pressió de tots els jugadors.
– Infrautilització dels jugadors amb més talent: Deulofeu, Espinosa.
– Utilització intensa de jugadors, adquirits a d’altres clubs, amb una qualitat més que dubtosa: Femenía, Rodri, Lombán.
– Gestió de compra-vendes i cessions difícil de justificar: Luis Alberto, Araujo.

Considerant, per una banda, l’evolució del joc de l’equip i els resultats obtinguts, i per una altra, el nivell dels jugadors de que ha disposat, és força clar que la gestió de l’entrenador pot ser qualificada de deficient. Això no seria gaire transcendent en un equip que no aspira a guanyar títols, però és dramàtic si considerem que Eusebio és el darrer dels “artesans” que han de donar forma als futurs futbolistes del primer equip i, per tant, el responsable de que una matèria primera excel·lent esdevingui una peça útil o bé, un producte inservible. Qui més qui menys comença a sospitar que aquest procés de fer malbé una generació de futbolistes amb gran futur ja ha començat. Cal estar amatent, perquè d’ara en endavant no només ens juguem haver de comprar a fora el que no trobem a casa, sinó que també s’està posant en risc una de les facetes essencials del FC Barcelona, com recordàvem més a dalt.

I si és tan evident que la feina d’Eusebio és destructiva, com és que ningú del club no fa res per evitar-ho? Doncs perquè potser ja els està bé. Vet aquí la meva hipòtesi. De la longitud de gambals d’Eusebio vam tenir-ne una mostra patent fa ben poc, quan es va indignar públicament perquè la premsa no l’havia considerat com un candidat primordial a substituir Tito Vilanova a la banqueta del primer equip. D’aquell trist incident no cal comentar gaire més, tret de concloure que potser és l’home ideal per fer una feina mentre pensa que està fent just la contrària.

Tothom té clar el marcat perfil financer i mercantilista dels gestors actuals del FC Barcelona, que representa a la perfecció el senyor Javier Faus, un noi de casa bona procedent del món del private equity. De ben segur que tots ells es deuen estirar dels cabells quan miren el balanç i el compte de resultats del club i veuen un munt de seccions deficitàries i un grapat d’actius que no es poden comptabilitzar. Tots aquests actius que no apareixen al balanç són ni més menys que els jugadors formats a casa, que en no haver estat comprats, tenen un valor comptable de zero. Per tant, des d’un punt de vista del balanç ni Messi, ni Iniesta, ni Xavi aporten res al club. Tots aquells qui pensen que el que no apareix al balanç d’una societat, ni que sigui com a goodwill, no existeix, no deuen entendre perquè hem de formar jugadors que després no podem “activar” comptablement, amb els perjudicis que això comporta per a totes les ràtios de l’entitat. Entre d’altres coses, tenir bones ràtios permet accedir amb més facilitat al crèdit i que futurs possibles compradors del club s’ho mirin tot amb millors ulls.

Al pol oposat d’aquesta situació trobem –segur que de forma gens casual- al Real Madrid, un club que menysprea el seu planter i procura vendre els seus productes abans no pugin al primer equip. L’estratègia del club de la capital d’Espanya és fitxar cada any jugadors cars per mantenir inflat el seu actiu i poder presentar un balanç més atractiu. Si ens entretenim en mirar xifres concretes (tancament de la temporada 2011/12), podem comprovar com el Real Madrid presenta un actiu de 865 milions d’euros, mentre que el FC Barcelona només de 451 milions, una diferència massa gran per a dos clubs de dimensions i ingressos similars. A més, aquests imports provoquen que club català tingui un patrimoni net negatiu (d’uns 20 milions d’euros), mentre els madrilenys presumeixin d’uns fons propis aparentment sòlids (275 milions), tot i tenir molt més deute.

Des d’un punt de vista comptable, quan un club fitxa un jugador per un import determinat, automàticament aquest jugador passa a formar de l’actiu amb el valor pel qual ha estat comprat. A partir del segon any, aquest jugador es va amortitzant i per tant el seu valor es redueix. En el moment de vendre’l, el benefici o pèrdua de l’operació vindrà en funció de la diferència entre el preu de venda i el valor residual que tingués. Per evitar la pèrdua sobtada d’actiu en cas de que el jugador pateixi “alguna desgràcia” mentre té contracte en vigor, els clubs acostumen a fer-los una pòlissa de vida amb una companyia d’assegurances pels casos de mort i incapacitat, on el capital assegurat és el valor del jugador i el beneficiari, el mateix club.

Vistes així les coses, és fàcil comprendre dues realitats: per què els jugadors del planter poden resultar un destorb i la gran temptació que suposa la possibilitat de vendre un jugador per 70 o 100 milions d’euros, quan el seu valor al balanç és zero. Compte amb aquesta temptació.

Quan parlem d’evasió d’impostos i de paradisos fiscals, sovint visualitzem a un individu amb un maletí farcit de bitllets conduint el seu cotxe de gama alta en direcció al país dels Pirineus. Però això és tan anecdòtic que només es pot considerar una broma fonamentada en clixés d’altres èpoques. Avui en dia, l’activitat consistent en evitar el pagament d’impostos és més una indústria que no pas el vici ocult d’un grapat de milionaris avars. D’aquí que el títol d’aquest text parli d’elusió i no pas d’evasió, dos termes que tot i ser gairebé sinònims, incorporen matisos que, al meu parer, els fan força diferents. El primer d’ells té connotacions com ara “habilitat” i “estratègia”, mentre que el segon implica formes mes barroeres.

Avui en dia, els grans patrimonis personals ja no acostumen a estar assignats al seu propietari, sinó que amb freqüència pertanyen a societats on els ben dotats van acumulant els guanys dels seus negocis. A partir de certs nivells de renda, a ningú li passa pel cap tributar com a persona física, tenint la possibilitat de constituir una societat i pagar els impostos corresponents a les persones jurídiques, mentre alhora fa un ús personal del patrimoni de la societat (habitatges, vehicles, etc). I és aquí on trobem el primer fil d’on estirar: quins impostos paguen realment les empreses?

D’entrada, habitualment llegim als diaris que, per bé que l’impost de societats espanyol està entre el 25% i el 30%, en realitat les grans empreses paguen molt menys, entre el 3,5% i el 10%. Això es deu a la gran flexibilitat de l’enginyeria financera, que permet jugar amb diversos factors que redueixen el benefici comptable -no pas el real- com ara l’estructura de les amortitzacions. Amb tot, no són els aspectes comptables els més transcendents ni sobre els que es pretén aprofundir en aquest escrit. Hi ha un altre àmbit molt més escandalós on operen els grans grups empresarials i que els permet reduir gairebé a zero a la seva factura fiscal: la veritable elusió fiscal.

En els darrers anys tot un seguit de lleis aprovades pels polítics als quals votem han convertit els nostres països en paradisos fiscals de facto, això sí, ho han fet amb molta discreció per tal de que el contribuent mig no se n’assabenti. Així, trobem que a molts estats existeixen les “societats no residents”, un tipus d’empresa que permet no pagar impostos, literalment. Aquestes “societat no residents” són entitats radicades a un país determinat que, si demostren que els seus ingressos procedeixen íntegrament d’un altre territori, tributen a tipus zero perquè se suposa que ja estaran tributant als països on desenvolupin l’activitat efectiva. N’hi ha als Estats Units, al Regne Unit, als Països Baixos i fins i tot a Espanya. A algú li sonen les ETVE? Oi que no? Doncs les ETVE o Entitats de Tinença de Valors Estrangers són les societats no residents de l’ordenament jurídic espanyol i van permetre, per exemple, que una de les empreses més gran del món declarés a Espanya entre 2008 i 2011 més de 16.000 milions d’euros (prop de tres bilions de pessetes) sense pagar ni un cèntim d’euro d’impostos.

I això només és una part del problema. Podríem pensar que per sobre dels beneficis sempre acaba passant el rasclet d’Hisenda, sigui d’un país o d’un altre; és a dir, que estem en un joc de suma zero on al final la quantitat tributada es manté constant, al marge de que es pagui aquí o allà. Però la realitat no és aquesta, perquè el fet de que la majoria de països tinguin instruments que ajuden a aflorar beneficis pagant pocs o cap impost permet que es puguin dissenyar combinacions de societats, conegudes com a “estructures fiscals”, on per mitjà de l’acoblament de diverses firmes ubicades a diferents països, es pugui obtenir un meravellós trencaclosques que habilita el posseïdor per no pagar cap impost a cap territori.

Una peça molt utilitzada en aquestes estructures és la coneguda com a “sandvitx holandès” consistent en la creació d’un holding al Països Baixos que passa a ser el propietari de l’empresa que genera els beneficis. El holding rep els dividends i tributa a un tipus pactat amb l’Estat, entre el 2,5% i el 3%, i immediatament envia els beneficis a una altra societat radicada a les Antilles Holandeses, que és la que abona finalment els dividends als socis a un tipus del 0%.
També hi ha un mecanisme semblant al “sandvitx holandès”, però a través d’Irlanda: és l’anomenat “Double Irish Arrangement” on en comptes d’acabar enviant els diners a les Antilles Holandeses es transfereixen a Bermuda o Illes Caiman, on també el tipus impositiu és el 0%.

Un detall important en aquestes estructures, és que la transmissió dels beneficis que es fa entre la societat que tributa a tipus baix (“offshore” a Irlanda o societat holandesa) i la que tributa al zero (paradís fiscal), es realitza mitjançant el cobrament de despeses de la segona a la primera (costos de consultoria, fees, drets de propietat intel·lectual, royalties, etc.), de manera que els beneficis de la primera queden molt minvats quan afloren per tributar. Per facilitar més les coses, existeixen multitud de convenis de doble imposició, que permeten no tributar a un país quan ja s’ha fet a un altre pel mateix concepte, encara que sigui a un tipus molt diferent. Ja els aviso que, si tot va com s’espera, al primer trimestre de 2014 s’hauria de signar el conveni de doble imposició entre Espanya i Andorra, en virtut del qual una societat que tributi per impost de societats al petit estat pirinenc ja no ho haurà de fer a Espanya, una opció a considerar si tenim en compte que aquí el tipus impositiu és del 30% mentre que allà és del 10%.

Per fer-se una idea de la profusió amb que s’utilitzen aquestes estructures, n’hi ha prou amb una dada: s’estima (OCDE, 2010) que de tot el volum de comerç mundial, un 70% és intra-grup, és a dir, entre societats d’una mateixa corporació que s’intercanvien bens i serveis per fer aflorar el benefici per on més convingui. Aquest tipus de comerç està regulat mitjançant un mecanisme anomenat “preus de transferència”, que intenta evitar que els preus fixats dins d’un grup empresarial estiguin excessivament fora de mercat, però no sembla suficient perquè aquestes pràctiques deixin de ser atractives.

No cal dir que els experts en dissenyar aquest tipus d’estructures són professionals molt respectats que treballen per despatxos de gran prestigi, sovint dirigits per individus que prèviament han passat per l’administració i han redactat les lleis que permeten l’elusió fiscal. Les principals multinacionals que ens puguin venir al cap fan servir aquestes estructures per reduir les seves factures fiscals fins a límits insospitats. I tot és completament legal.

Ah, però la culpa de la baixa recaptació d’Hisenda és del manyà que no posa IVA a la factura i del qui treballa en negre perquè no li arriba per pagar-se la cotització al règim d’autònoms de la Seguretat Social. I mentre amb una mà les autoritats lluiten contra aquests, amb l’altre aproven lleis que permeten que les grans corporacions puguin fer viatjar els seus beneficis per mig món a la recerca d’una finestra per on fugir de les contribucions.

Vistes així les coses, ja no semblen tan malvats els milionaris espanyols que disposen d’una SICAV per acumular els seus estalvis. Aquest instrument està molt mal vist per la població, però no és ni de lluny òptim des del punt de vista fiscal. És cert que les operacions financeres que fa la SICAV amb el seu patrimoni tributen a l’1%, però cal tenir en compte que quan es vulgui disposar d’aquests diners el partícip haurà de tributar molt més, fins a un 27%. La percepció que em transmet és que les grans fortunes fan servir aquest instrument com declaració bona voluntat vers la hisenda espanyola.

Mentre l’estat del benestar dels països occidentals s’ofega per manca de recursos dels estats per mantenir-lo, fortunes ingents s’escolen de les canonades per on circulen els diners, mitjançant operacions d’enginyeria fiscal dissenyades amb la connivència dels governs de cadascun d’aquests països. Ens roben la cartera els qui ens haurien de defensar.

Si pugem a Collserola per la banda de Sant Pere Màrtir i agafem la carretera de les aigües, en pocs minuts podrem atansar-nos al Mirador dels Xiprers, un balcó privilegiat que ofereix les millors panoràmiques sobre Barcelona. Des d’aquesta talaia, la ciutat sembla una maqueta estesa als nostres peus. Una de les construccions que hi destaquen és una mena de gibrell de pell grisa amb les entranyes recobertes de peces de lego blaves i vermelles: és el majestuós Camp Nou. Un dels arquitectes del tàndem que el va crear fou Francesc Mitjans i Miró, cosí de l’aleshores president del F.C. Barcelona, l’empresari del tèxtil Francesc Miró-Sans i Casacuberta. Aquest empresari, proper al règim franquista, havia heretat un imperi dels teixits que girava al voltant de la firma Hijos de Francisco Sans, S.A. Una filla de l’arquitecte Francesc Mitjans, Dolors (Lola), es va casar amb un prometedor enginyer industrial anomenat Josep Vilarasau i Salat, que després d’ocupar diversos càrrecs a l’administració pública, acabaria per liderar “la Caixa” entre 1976 i 2003. Vilarasau pertany, sens dubte, als cercles més elitistes de Barcelona. El seu cosí germà Carlos Ferrer-Salat, mort en estranyes circumstàncies l’any 1998, era un exemple de la societat més posh d’això que ara en diuen “Upper Diagonal”: tennista de cert èxit en la seva joventut i hereu milionari gràcies als negocis químics de la seva família. Amb els anys, Ferrer-Salat va potenciar l’empresa familiar, els Laboratoris Ferrer, fins a convertir-la una veritable multinacional. Una aventura menys reeixida va ser la del Banc d’Europa, entitat de la que fou president des de l’inici, a més de ser un dels principals accionistes. Aquest banc va partir una forta crisi als anys noranta que va obligar Ferrer-Salat a demanar auxili al seu cosí per tal de que “la Caixa” hi injectés uns quants milers de milions de pessetes i així salvar-lo de la fallida. Ferrer-Salat encara va tenir temps lliure per fundar la principal patronal espanyola, la CEOE i per presidir el Comitè Olímpic Espanyol. Un altre cosí de Vilarasau era Luis Salat i Gusils, número u de la maçoneria a Espanya durant els anys vuitanta i noranta. El cosí maçó procedia de la família propietària de l’empresa Olis Salat, que els més veterans recordaran pels seus anuncis publicitaris amb imatges de la burgesia dels anys deu. Per cert, avui en dia aquests anuncis estan molt de moda i força cotitzats entre els qui trien motius “vintage” per decorar casa seva.

Tornant a Francesc Mitjans, trobem que una altra filla seva, Clara, es va casar amb Antoni Flos Bassols, qui fou secretari d’estat de Defensa mentre el seu amic Narcís Serra i Serra n’era ministre. Actualment, Toni Flos és un alt directiu de Gas Natural Fenosa, empresa amb fortes vinculacions amb “la Caixa”. Precisament no gaire lluny del Mirador dels Xiprers, a dins mateix de la Serra de Collserola, però a la vessant que dóna a Cerdanyola, podem trobar-hi la finca de Can Catà, una de les més grans de tot el parc. Aquesta finca, que inclou una gran casa pairal i innombrables metres quadrats de terreny forestal, és propietat de la família Gil-Nebot, descendents directes d’un dels fundadors de l’entranyable Catalana de Gas (avui Gas Natural Fenosa). Curiosament, aquesta família també va estar vinculada a la creació l’any 1844 de la Caixa de Barcelona, entitat avui dissolta dins de la ja citada Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. A més, la primera ubicació de la companyia del gas, fundada l’any 1843, va ser sobre uns terrenys a la Barceloneta propietat de la família Gil. El moderníssim edifici que avui acull els serveis centrals de Gas Natural Fenosa ocupa, precisament, aquella mateixa finca.

De la seva banda, Narcís Serra també procedeix d’una família ben dotada, no debades és nebot del prohom Narcís de Carreras i Guiteras, personatge fonamental de l’establishment català, que va ser president del F.C. Barcelona l’any 1968, set anys després de Miró-Sans, i també de “la Caixa”, entre 1972 i 1980. Va ser precisament durant la seva presidència de l’entitat d’estalvi que es va produir el fitxatge de Josep Vilarasau com a director general. Tot i no ser un empresari del cotó, sí que va estar estretament relacionat amb aquest producte a través de la seva comercialització. El seu fill Francesc de Carreras va ser un dels promotors del partit Ciutadans, que lidera des de l’inici el seu alumne preferit i ex-treballador de “la Caixa”, Albert-Carlos Rivera.

Parlàvem de Narcís Serra i Serra, de qui és conegut que ha ocupat multitud de càrrecs públics, entre ells la titularitat del ministeri de Defensa o l’alcaldia de Barcelona. La darrera ocupació remarcable va ser la presidència de Caixa de Catalunya entre 2005 i 2010, justament quan una barreja d’inconsciència, incompetència i cobdícia va posar aquesta entitat al límit del precipici. En aquest càrrec va substituir al catedràtic d’economia Antoni Serra i Ramoneda, que havia exercit la presidència des de 1984 i que prèviament havia estat conseller de “la Caixa” amb Vilarasau de director general. Que aquests dos presidents de Caixa de Catalunya tinguin un cognom comú no és pas casualitat: són cosins llunyans. El segon cognom, no pas el primer, de l’exalcalde Barcelona i el primer d’Antoni Serra procedeix d’una família de cotoners que van tenir la seva primera fàbrica l’any 1840 i que acabaria esdevenint la gegantina Serra Feliu, avui desapareguda.

Des del Mirador dels Xiprers només cal desviar la vista uns pocs graus cap a la dreta per trobar una altra entitat esportiva centenària que, com el Barça, llueix els colors blau i vermell a l’escut. Es tracta del Reial Club de Polo, encara avui en dia un dels centres neuràlgics de la burgesia de la ciutat. Però qui és ric de debò és el propietari de la finca sobre la qual descansen la major part de les seves instal•lacions, Lluís Pons i Casademunt, el riquíssim descendent de l’empresari cotoner i banquer Josep Pons i Enrich. Aquest personatge invisible a les masses és el propietari d’un patrimoni de valor incalculable, on hi destaquen l’esmentada finca on actualment està ubicat el Reial Club de Polo o la parcel•la sobre la que es va construir l’edifici del Corte Inglés de Plaça Catalunya, per la qual percep el corresponent lloguer.

Qui diria ara que a la mateixa Avinguda Diagonal, que des d’aquí a dalt s’intueix més que no pas es veu, s’havien celebrat curses del mundial de Fórmula 1. El llegendari Juan Manuel Fangio es va proclamar campió del món de l’especialitat precisament sobre les llambordes de la Barcelona de 1951. No era pas per casualitat que aquesta ciutat ja tingués un gran premi en uns temps tan pretèrits, sinó més aviat degut a que l’afició al motor a Catalunya va arrelar des de bon començament. Prova d’aquest interès per la gasolina i la velocitat, és l’afició d’alguns rics empresaris del passat a seure darrere un volant. Un d’ells era Paco Godia, que va arribar a competir als anys cinquanta en el mundial de Fórmula 1 i que avui recordem a través d’una fundació privada que comanden les seves filles Carmen Godia Bull i Liliana Godia Guardiola. La fundació té una intensa activitat artística i està ubicada a la casa Garriga-Nogués del carrer Diputació, obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Fa no gaires anys es va arribar a publicar que aquestes dues germanes eren les dones més riques d’Espanya, tenint entre les seves inversions una participació significativa a l’empresa Abertis, la de les autopistes de peatge, i fins fa poc també una quarta part de l’hotel W, més conegut com a “hotel vela” de Barcelona.

Un altre multimilionari aficionat a la velocitat era l’industrial Alberto Puig Palau, el “Tío Alberto” de la cançó de Serrat. La seva fortuna també procedia del tèxtil, però en aquest cas no pas del cotó, sinó de la seda. Tenia la seva residència barcelonesa establerta a un edifici de la Diagonal, davant de la Via Augusta, construït, com no, per Enric Sagnier. La passió per la velocitat de Puig Palau va calar a la seva família fins al punt que un dels seus nets va ser el conegut motociclista Alberto Puig de la Rosa, alhora cosí germà d’un altre personatge conegut del món del motor, el pilot de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa. També vinculat al motor hi ha el motociclista professional Sete Gibernau, nebot del qui fou amant del risc Álvaro Bultó Sagnier, recentment traspassat degut a un accident a terres suïsses. Els dos cognoms d’aquest noi de cabells rossos i entestat, amb èxit, en no envellir, ja denoten els seus orígens familiars. Per línia paterna era fill de Paco Bultó, l’amo de Bultaco, la mítica fàbrica de motos, alhora que nebot de José María Bultó, aquell empresari milionari a qui un misteriós grup terrorista li va fer esclatar un bomba al pit l’any 1977. Per línia materna era un Sagnier, els aristòcrates descendents de l’arquitecte tants cops citat en aquest article. Enric Sagnier i Villavechia era, sens dubte, l’arquitecte de la burgesia, no debades la majoria de personatges adinerats de la ciutat maldaven per tenir una residència familiar signada per ell. La seva nòmina d’obres és impressionant: el Palau de Justícia del Passeig Lluís Companys, la Casa Juncadella de Rambla de Catalunya, les cases Pons al Passeig de Gràcia –ara propietat de Catalana Occident, davant del Corte Inglés-, l’edifici dels Salesians de Sant Gervasi o el Temple del Sagrat Cor al Tibidabo, promogut per la milionària Dorotea de Chopitea, rebesàvia de Núria de Gispert, l’actual presidenta del Parlament de Catalunya.

Des d’aquest mirador privilegiat, envoltat de ciclistes i passejants, la ciutat de Barcelona sembla sota control.

El 22 d’octubre del 1989 el conseller d’economia i finances Ramon Trias Fargas va caure fulminat per un infart mentre feia un míting electoral al Masnou. Va ser l’infart més oportú que es recorda dins del món de les finances catalanes, atès que la seva mort sobtada obria les portes a la gran fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, procés que ell no veia amb bons ulls. El seu traspàs va propiciar que a la conselleria arribés Macià Alavedra, que va estendre una catifa vermella a Josep Vilarasau, director general de la caixa d’estalvis líder de l’Estat Espanyol. Superat, per tant, l’obstacle Trias Fargas, la creació de l’aleshores anomenada Súpercaixa va tirar endavant sense gaires entrebancs. La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, “la Caixa”, que tenim avui en dia és el resultat d’aquella operació que es va dur a terme a inici dels noranta.

Ara que comencen a circular notícies sobre la possibilitat de que el govern espanyol modifiqui la llei de caixes, circumstància que afectaria de manera molt directa a “la Caixa”, cal fer una reflexió profunda sobre què sabem dels òrgans de gestió d’aquesta entitat. No és cap secret que Emilio Botín i Florentino Pérez, per posar un parell d’exemples ben coneguts, són els presidents del Santander i d’ACS, respectivament, perquè són accionistes destacats d’aquestes dues societats. El cas de “la Caixa” és força diferent perquè no és una societat anònima i per tant no té accions ni accionistes. Per tant, qui ha posat Isidro Fainé al comandament? Sobta que mai ningú es faci aquesta pregunta. Els poderosos mecanismes de “la Caixa” han aconseguit que tothom doni per bona la presència de Fainé al capdamunt de l’organigrama –com abans de Vilarasau- sense fer-se preguntes ni pensar per què no hi ha candidats alternatius. Sense anar més lluny, l’altra gran entitat catalana estructurada de manera no mercantil és el F.C. Barcelona i allà tothom sap què cal fer per esdevenir president: recollir un nombre predeterminat de signatures de socis, concórrer a les eleccions, presentar uns avals i ser el candidat més votat. Qui té dret a vot a les eleccions del Barça també és una qüestió meridianament clara: socis amb una antiguitat mínima predeterminada.
En canvi a “la Caixa”, de la que tothom parla contínuament i de la que gairebé tothom és client, sembla com si els presidents vinguessin imposats per algun ens preternatural. Aquest secretisme no és gens casual, més aviat al contrari. Quan algú ens amaga l’ou vol dir que no és prou segur dels seus mètodes i que per tant pensa que si hi ha massa transparència podem descobrir-lo i despullar-lo dels seus privilegis. Seria convenient que tots aquells qui sovint es queixen de la gestió d’Isidro Fainé, sobretot pel que fa a la seva oposició al sobiranisme català, llegeixin aquest text fins al final. Potser treuen alguna idea per canviar les coses.
Per cert, que en els darrers temps s’hagi produït una bancarització de “la Caixa” no canvia res: abans aquesta entitat feia banca i ara ja no en fa, però controla Caixabank de manera aclaparadora (al voltant d’un 70% del capital). Per tant, qui controla “la Caixa”, controla CaixaBank.

Capbussant-nos en la legislació i els reglaments podem descobrir que l’òrgan suprem de “la Caixa” és l’assemblea, que vindria a ser l’equivalent de la junta general d’accionistes a les societats anònimes. Però clar, si no hi ha accionistes, qui dimonis hi ha a l’assemblea? Al Barça hi ha els socis, però “la Caixa” tampoc no té socis. Aquí comença l’apassionant recerca per saber qui mana a aquesta entitat.
L’assembla està conformada per 160 consellers generals, triats a través de quatre sectors diferenciats:

58 procedeixen dels impositors de l’entitat
48 de les entitats fundadores, així com d’altres entitats
34 de les corporacions locals
20 dels empleats

Els representants dels impositors –el grup majoritari- són escollits mitjançant un sistema força complex que inclou un sorteig entre els clients que compleixin uns paràmetres genèrics quant a saldo i antiguitat. A banda del sorteig, es produeix una distribució per zones que serveix per acabar seleccionant uns compromissaris que seran els qui finalment assistiran a l’assemblea.
Pel que fa a les entitats culturals amb dret a formar part de l’assemblea, n’hi ha de dos tipus: les que són fundadores de “la Caixa” i les que són seleccionades per la mateixa entitat d’estalvis en funció de la seva activitat de caire social. Les entitats fundadores són l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball i la Cambra de Comerç de Barcelona.
Quant a les corporacions locals, normalment el seleccionats són alcaldes de municipis on “la Caixa” hi té activitat.
Finalment, la participació dels treballadors en aquest òrgan ve a través de la seva representació sindical.
Una de les funcions de l’Assemblea és la de triar els membres del Consell d’Administració de “la Caixa”, que és qui escollirà finalment el president de l’entitat. El Consell d’Administració ha d’estar format per membres de l’Assemblea respectant la proporcionalitat d’aquesta, tot i que els braços d’impositors i de les corporacions locals poden anomenar dos components addicionals que no siguin membres de l’assemblea. En total, el Consell d’Administració pot arribar a reunir 21 membres. D’entre els membres -consellers generals- que trobem a l’assemblea durant els darrers anys hi ha noms que val la pena destacar:

Joaquín Calvo Jaques: Expresident del Cercle del Liceu i del Real Club de Polo. Nomenat pel sector de les entitats.
Joan Gaspart Solves: Conegut hoteler i expresident del F.C. Barcelona. Nomenat per les corporacions locals.
Jaume Gil Aluja: Catedràtic d’Economia i, segons alguns, etern candidat al premi Nobel pels seus treballs en lògica difusa. Nomenat pel sector de les entitats.
Rosa Garicano Rojas: Directora general del Palau de la Música a l’època de Fèlix Millet. Nomenada pel sector de les entitats.
Enric Lacalle Coll: Antic candidat del PP a Catalunya, vinculat a la Fira de Barcelona i al Consorci de la Zona Franca. Nomenat pel sector de les entitats.
Joan Rosell Lastortras: President de CEOE, expresident de Foment del treball. També va ser president de Fecsa i d’Enher. Fill de Joan Rosell Codinach, propietari de l’empresa de joguines Congost i nebot de Jaume Castell, fundador del Banc de Madrid i d’un potent grup industrial. Nomenat pel sector de les entitats.
Alfonso Vilà Recolons: membre de Foment del Treball i del Círculo Ecuestre. Mà dreta de Joan Rosell a Foment. Nomenat pel sector de les entitats.
Josep Mauri i Prior: vicari general de la diòcesi d’Urgell i representant del copríncep d’Andorra. Nomenat pel sector de les entitats.
Jordi/ Jorge Roglà de Leuw: El discutit director de Càritas. Nomenat pel sector de les entitats.
Pilar de Torres: Expresidenta de Gisa, on va aconseguir el càrrec gràcies als canvis provocats per l’esfondrament del Carmel. La seva militància socialista no li va suposar cap obstacle moral per treballar a Chase Manhattan Bank, Dredsner Bank, BBVA i a Corporate Finance de PricewaterhouseCoopers. Formada a la UAB i a la London School of Economics. Casada amb Toni Zabalza, exsecretari d’estat i actual president d’Ercros. Nomenada pel sector de les entitats.

A més, cal fer referència a dos membres destacats que van morir durant l’any 2012:
Carlos Güell de Sentmenat: Membre d’una de les famílies més il•lustres de Barcelona, besnét d’Eusebi Güell. Fundador del Cercle d’Economia i president del Círculo Ecuestre. Membre de l’assemblea fins a la seva mort, el passat 22 de desembre de 2012. Nomenat pel sector de les entitats.
Jordi Comas Matamala: Empresari gironí que va saltar als titulars de la premsa al novembre de 2012, quan va morir per l’assalt d’uns lladres a la seva residència de Platja d’Aro. Nomenat pel sector de les entitats.

Com dèiem, una de les funcions de l’assemblea és la de triar el selecte grup de membres del Consell d’Administració de “la Caixa”, que és la clau de volta de tot l’invent perquè seran ells qui escullin al president de l’entitat. El darrer Consell d’Administració estava format per les següents persones:
Com a membres designats per les corporacions locals: Jordi Mercader, més les alcaldesses de Palma i Anglesola i l’alcalde de Banyoles.
Com a membres designats pels treballadors tres representants dels sindicats establerts a “la Caixa”.
Com a membres designats pels impositors vuit persones, entre les que destaquen les dues que no són consellers generals: Isidro Fainé i Salvador Gabarró.

Finalment, la part més interessant, els membres designats pel sector de les entitats, que són Javier Godó Muntañola, Maria Teresa Bassons, Josep-Delfí Guàrdia, Monika Habsburg, Juan José López Burniol i Leopoldo Rodés Castañé.

Javier Godó Muntañola, comte de Godó: Propietari de La Vanguardia, El Mundo Deportivo, 8tv, RAC1 i RAC105, entre d’altres. Destacat activista contra el sobiranisme català.
Leopoldo Rodés Castañé: Un altre “senyor de Barcelona”, que ha ocupat càrrecs a entitats com la mútua laboral Asepeyo, el RACC, la Fundació MACBA, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música, entre d’altres. Va ser el fundador de la central de mitjans Media Planning, avui integrada al grup Havas. També se’l considera una de les puntes de llances de l’oposició al sobiranisme català.
Juan José López Burniol: Notari i tertulià omnipresent. Membre de la junta directiva de l’influent Cercle d’Economia.
Monika Maria Roberta von Habsburg Lothringen: Princesa imperial i arxiduquessa d’Àustria. Com es pot deduir del seu nom de conte de fades, forma part de la noblesa centreeuropea més rància. Està casada amb l’aristòcrata i terratinent espanyol Luis María Gonzaga de Casanova-Cárdenas y Barón, duc de Santangelo, grande de España. Descendent directe del germà de Rafel de Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona l’11 de setembre de 1714. El matrimoni viu al castell de la Ràpita, a Balaguer. Un dels seus fills, Baltasar de Casanova Habsburg-Lothringen, es va presentar anys enrere com a número dos per Lleida a la llista de Ciutadans, el partit d’Albert Rivera.

Tot plegat, noms que impressionen i que en alguns casos també poden fer por. Però si ens cenyim a l’aritmètica comprovarem que no està tot perdut. Hem vist que els membres del Consell d’Administració són 21, dels quals 13 pertanyen a les seccions d’impositors, corporacions locals i treballadors, 6 a les entitats i 2 (Fainé i Gabarró) són de “lliure designació” per part dels impositors. En conseqüència, un 62% per al primer bloc i un 38% per al segon. Atès que les decisions es prenen per majoria de dos terços, mancaria molt poc perquè una agrupació entre els sindicats, els impositors i els municipis pogués fer triomfar un candidat alternatiu a la presidència de l’entitat. Cal pensar-hi.
És Isidro Fainé un gegant amb peus de fang? Si la societat civil ho vol, segurament.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Fa temps que tenia previst fer un text on -per primer cop- manifestés de forma clara les meves opinions sobre algun tema de l’actualitat. La meva voluntat inicial era escriure’l d’aquí a uns mesos, però les circumstàncies que s’estan vivint a una dels principals entitats del país m’obliguen a mullar-me força abans del que pretenia.

Des que l’actual junta directiva del F.C. Barcelona va fer-se càrrec de la gestió del club estan succeint tot un seguit d’esdeveniments que convé recordar per tal de saber on som i, sobretot, cap a on anem.

L’any 2010 el F.C. Barcelona va celebrar les darreres eleccions fins a la data. Al final del procés van concórrer quatre candidats: Alexandre Rosell i Feliu, Agustí Benedito i Benet, Marc Ingla i Mas, i Jaume Ferrer i Graupera. Curiosament tots ells procedien de la junta encapçalada per Joan Laporta i Estruch que l’any 2003 s’havia imposat contrapronòstic a les eleccions barcelonistes. Els comicis de 2010 van resultar molt fàcils per a Rosell, que no va tenir rival en els dos candidats mediàtics –Ferrer i Ingla- als que anomenar-los mediocres podria arribar a semblar un elogi. El tercer en discòrdia –Benedito- va fer una campanya brillant que li va permetre arribar a ser el segon candidat més votat, però se’m fa difícil pensar en ell com a futur president, entre d’altres coses per la seva mirada inquietant. Així les coses, Rosell es va veure investit com a president del F.C. Barcelona sense gairebé –afortunadament per a ell- haver d’obrir la boca.

Vaig començar a desconfiar d’aquest noi de casa bona quan, poc abans de les eleccions, el vaig sentir dir que el fet de parlar català és una barrera perquè les empreses estrangeres s’instal·lin a Barcelona. A banda de ser un pensament errat, vaig pensar que era impropi d’algú viatjat i amb una certa cultura. També durant les eleccions van negar sistemàticament ser amic de Florentino Pérez, mentre assegurava que només es coneixien perquè les empreses de Pérez i del seu pare operaven al mateix mercat. Després hem sabut que la relació era força més estreta que la que ell havia reconegut.

Però no va caldre esperar gaire per començar a comprovar quina mena de persona havia accedit a la presidència del Barça: per raons encara no prou explicades, va decidir suprimir la històrica secció de beisbol, que tenia un cost ínfim dins els pressupostos del club. Paral·lelament va intentar confinar la secció d’hoquei gel a la competició regional, tot i que després va descobrir que no existeix competició regional d’aquest esport i va haver de fer marxa enrere. De portes endins es ventava de que, gràcies als seus contactes, els nois del beisbol podrien continuar tenint material esportiu de la casa Nike tot i no pertànyer al club.

Em fa l’efecte que la supressió de la secció de beisbol i l’intent de mutilació de la d’hoquei gel són un primer experiment per acabar tancant totes les seccions del club, atès que són deficitàries. Per què ho penso? Doncs perquè jo mateix l’he sentit afirmar que no sap si “és bo tenir seccions”. Per a aquest grupet de gent –la seva junta i ell- que només veneren el déu ROE, és inconcebible que existeixin activitats que no donin beneficis comptables. Perquè, clar, no tenen cap mena de sensibilitat per saber que els beneficis també poden ser emocionals. Crec que els barcelonistes de debò –tots aquells que no pensen en el club per extreure’n un benefici econòmic- estaran d’acord en que les seccions són una part fonamental de l’ànima del club i que, per tant, qui no entengui això és que no ha entès què és el Barça.

La covardia mostrada quan el màxim rival –presidit pel seu amic Florentino Pérez- ens agredia física i verbalment, ens acusava de dòping i de comprar àrbitres va traspassar els límits del que és suportable. Ni una sola resposta de club per defensar la seva honestedat, ni la de l’entrenador ni la dels jugadors. La mesquinesa en el cas Abidal, de recent actualitat, és indigne d’un club que presumeix de valors. L’escàndol d’haver negociat amb grups mafiosos que havien fet de l’Estadi el seu camp d’operacions és horrible, però encara ho és més haver mentit al respecte i que et descobreixin.

Tots aquest fets ja són motiu suficient perquè els socis es plantegin si aquesta és la persona més idònia per gestionar el club, però hi ha una altra cosa que a mi m’ha afectat especialment. Potser per l’edat, potser pel meu respecte reverencial per la història, però per a mi la barbaritat més grossa és pretendre enderrocar el Camp Nou per fer-ne un de nou. Quan algú m’interpel·la sobre aquest assumpte i no tinc temps d’argumentar, responc amb una pregunta: “Vostè enderrocaria la Sagrada Família per fer-ne una de millor?”. Doncs aquesta és la meva opinió.

Quan el Barcelona es va mudar de Les Corts al Camp Nou –que, per cert, s’havia d’anomenar “Estadi Joan Gamper”, però això Rosell probablement no ho sap- hi havia raons de pes vinculades a la capacitat del camp. L’estadi de Les Corts havia estat inaugurat l’any 1922 –el 20 de maig, com la final de Wembley, però això Rosell probablement no ho sap- i s’havia anat ampliant fins al límit de les seves possibilitats. Era inevitable fer un camp nou. Quan un club decideix canviar de “casa” sempre hi ha motius de pes: o l’esmentat de la capacitat límit, o que simplement s’ha quedat molt vell o mal ubicat i qualsevol reforma parcial seria inútil. Però al Camp Nou no li passa res d’això. Encara és ampliable, atès que la lateral de la marquesina no té tercera graderia i la seva ubicació geogràfica continua essent prou bona, perquè no ha quedat envoltat de pisos. I si parlem de l’estètica, és fàcil que hi hagi consens: és un estadi preciós, sorprenentment modern per haver estat concebut a mitjan anys cinquanta.

El nostre estadi no és només un bloc formigó, és tot el que hi ha succeït allà, des dels temps de Kubala fins a les curses de Tello; són les emocions acumulades, les vivències, les tardes i nits de felicitat, i també de decepcions. Però per comprendre tot això cal tenir un mínim de sensibilitat, que malauradament no tothom té. I aquest és un valor que ens ha mancat massa sovint. Per als qui tinguin dubtes, els recomano un visionat del documental que va elaborar Televisió de Catalunya temps enrere sobre la destrucció de les obres d’art del modernisme barceloní. Desitjo que quedin esfereïts després de veure’l. I de pas comprendran una mica millor què significa enderrocar el Camp Nou.

La visió que Rosell té del futur de l’Estadi és molt simple –gairebé tant com ell- i la redueix a tres opcions: no fer res davant de l’envelliment de les instal·lacions, opció que descarta immediatament; fer una reforma important, opció que també descarta perquè assegura que serien massa molèsties per als socis; i finalment, fer un estadi nou, que per a ell, en realitat, és l’única viable. Però, a més, durant força temps han estat considerant que la ubicació idònia del nou terreny joc seria, més o menys, on són ara les pistes universitàries. És a dir, encara més lluny de la ciutat. Sovint la gent es pregunta com és que l’estadi del Reial Madrid s’omple gairebé sempre. S’imaginen que el camp del F.C. Barcelona estigués a la confluència de l’Avinguda Diagonal amb el Passeig de Gràcia? Oi que mai no faria mandra d’anar-hi? Doncs, qui conegui Madrid ho sabrà, el Santiago Bernabéu està situat a un lloc equivalent, a la part central del Paseo de la Castellana. El nostre estadi, per contra, paga el preu de la llunyania a canvi de tenir uns magnífics milers de metres quadrats al voltant. Però clar, endur-se’l més lluny ja és indicatiu de que els ideòlegs del projecte no tenen gaire preocupació pel soci i l’aficionat, sinó més aviat per la quantitat de llotges privades que puguin encabir-hi.

Si unim aquest projecte tan estrambòtic d’enderrocar el Camp Nou, amb la no gens descartable eliminació progressiva de les seccions i amb la destrucció del planter que comencem a albirar, el futur del nostre club comença a prendre tonalitats ben fosques.

Al final hauré de creure un vaticini que em va fer un personatge molt ben informat d’aquesta ciutat –no debades havia estat molt proper a la primer junta de Laporta, on encara hi era Rosell- en el sentit de que l’objectiu d’aquest president i els seus homes era acabar transformant el club en una societat anònima i treure’l a cotitzar a borsa. En aquell moment no me’l vaig creure i em va semblar una afirmació desmesurada, però ara tot sembla que comença a quadrar: modificar la formació de l’assemblea, endurir els requisits per a una moció censura, dificultar l’accés a la presidència,… Oi que sembla que es blindin per poder fer i desfer?

No interpretin aquest text com una queixa. És un crit a la rebel·lió destinat als barcelonistes que encara se senten part d’aquesta meravellosa entitat: no permetem que aquesta gent vagi diluint la personalitat del club fins a convertir-lo en una societat sense esperit que només es dediqui a guanyar diners. No som la Bayer ni la Danone; ells guanyen molts diners, però no tenen seguidors, tenen clients.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Es tractava de fer un experiment per mirar fins a quin punt el mitjans de comunicació poden influir sobre les masses i quina capacitat tenen per crear estats d’opinió, per més absurds que aquests siguin. Calia dissenyar una realitat delirant i imposar-la a la població. Es pretenia treballar sobre la major quantitat de públic possible, de manera que ben aviat es van descartar alguns àmbits de la informació que, o bé són minoritaris, o bé no desperten prou passions. Algú va proposar d’actuar sobre el futbol, degut al gran seguiment que té a mig món, però hi havia obstacles difícils de salvar: per molt que es pogués manipular, si s’intentava fer passar per estrella un jugador mediocre el públic no trigaria a descobrir-ho. La tasca dels futbolistes és massa visible com per intentar colar bou per bèstia grossa. El món del futbol com a escenari de l’experiment va estar a punt de ser descartat, però en el temps de descompte va arribar la solució. Com que calia crear un personatge de l’àmbit futbolístic que sense gens de talent fos presentat com un veritable messies, la clau era que la seva feina no es fes a l’aparador de la catifa verda, sinó portes endins. Algú va tenir la idea genial de que el personatge fos un entrenador, proposta que va ser aprovada per unanimitat. Per tant, el pla consistia en buscar un entrenador sense gaire bagatge històric i sense passat com a futbolista, algú mancat de l’estima del gran públic i que estes disposat a tot per aconseguir fama i diners.

Fruit d’una recerca acurada es va trobar el perfil desitjat. Les eines de que es disposava per fer-lo passar per una estrella mundial eren diners, diners i diners. Diners per fitxar jugadors, diners per convèncer periodistes i diners per influir sobre els àrbitres. Després d’això encara quedaria un raconet per fer feliços els organitzadors de les competicions, si calia.

El primer èxit va arribar aviat i sense treure’l del seu país natal. L’equip on va ser col·locat va quedar campió de la competició internacional més important que hi ha. Això és va aconseguir gràcies a una gestió adequada dels sortejos de les diferents rondes, juntament amb alguns “errors humans” dels àrbitres de torn. Una final assequible va posar en safata el primer títol del “geni inventat”. L’efecte bola de neu no havia fet més que començar. El següent pas va ser ubicar-lo a un campionat nacional important, cosa que li donaria molta més projecció pública. Aquesta va ser la fase en que es van invertir més diners: es van comprar tots els jugadors de talent que es consideraven necessaris perquè l’equip funcionés sol, és a dir, que es pogués guanyar de forma sostinguda independentment de l’entrenador. Però va costar més del previst. La seva incapacitat va provocar que només s’aconseguissin dos títols nacionals, èxit inevitable tenint en compte el gran equip amb es comptava i que en aquell campionat amb prou feines hi havia un parell més de candidats al títol. Però el que realment interessava, la competició internacional, va ser tot un fiasco atès que no va superar la performance del seu antecessor tot i comptar amb un equip infinitament superior. No obstant, la maquinaria dels mitjans de comunicació va aconseguir que en l’imaginari col·lectiu aquell trienni fos una època gloriosa deguda exclusivament a l’entrenador. Tocava canvi. Es va deixar una temporada en guaret a l’entrenador mentre es preparava la passa següent. Però com que no es pot tenir tot lligat, durant aquell any es va produir un fet que podia haver danyat el projecte:  l’equip que acabava d’abandonar, ara amb molts menys recursos, va estar a punt de proclamar-se campió continental. Va anar d’un pel. Però en tot cas, la seva condició de finalista ja significava que el nou preparador havia superat, sense màrqueting ni escarafalls, els resultats del “geni inventat”.

El nou destí va ser curosament triat, procurant que el campionat nacional fos fàcil de guanyar abocant-hi prous diners. L’objectiu es va aconseguir fàcilment degut a la manca de rivals competitius i, sobretot, al gran equip que s’hi havia construït. En aquest període, els organitzadors de tot l’invent ja començaven a témer que el projecte se’n anés en orris per algun error colossal de l’entrenador. Per aquest motiu li van prohibir parlar de futbol. Una relliscada faria evident que aquell individu no en tenia ni idea. El perfil del subjecte va anar decantant-se cap a la rudesa i la violència verbal, com a blindatge per evitar que algú volgués aprofundir massa. Es va decidir repetir un any més en aquell país, amb l’objectiu posat en el títol continental. Durant tota aquesta segona temporada el futbol practicat va ser horrorós, de manera que ningú no es veia amb cor d’assolir l’èxit que s’havien proposat. Però quan van arribar les veritables dificultats van haver-hi recursos amb escreix per alterar els resultats “raonables” i imposar la llei del més influent. Aquella pantomima va desembocar en el títol continental i la consegüent consolidació de la gran mentida creada a una taula de despatx. Aquell entrenador ja podia ser venut com un mite.

Encoratjats per l’èxit, van decidir fer una passa més, un salt endavant molt agosarat. Volien aconseguir que aquell entrenador nefast fos campió en un altre país i que, a més, repetís el títol continental. El nou destí era el país de l’engany perpetu, enrolat en el club més trampós de tots. Semblava una aposta segura, però tot plegat s’acabaria complicant. Un cop més, es va maniobrar per comprar tots els cromos disponibles al mercat i així assegurar-se el tret, però ben aviat es va veure que ni amb això no n’hi hauria prou. Començaven a arribar derrotes, algunes humiliants, situació que va fer trontollar el projecte com mai abans. I és en aquest entorn tan complicat en que el muntatge oferiria els seus moments més sublims; és el que té treballar a un país farcit d’ignorants desitjant creure impostures que els facin viure en una bombolla de felicitat. Tot i que l’entrenador havia fonamentat els seus principals èxits en errades arbitrals en moments clau, va construir un discurs on assegurava que els àrbitres, els comitès i tothom qui passés per allà els perjudicava de manera conscient i que, per contra, el seu màxim rival era ajudat pel món sencer, inclosa l’ONU. Era evident que el discurs no tenia ni cap ni peus, però per sorpresa de la mateixa organització, la faula va ser engolida per l’afició i la premsa com a veritat inqüestionable. És més, la premsa no només se’l va empassar, sinó que el va fer seu i el va esbombar als quatre vents. Paradoxalment, el tècnic i el club més subsidiats de la història prenien el paper de víctimes i ningú no s’atrevia a dur-los la contrària. En aquell temps vam arribar a veure situacions extremadament grotesques, com aquella nit després d’un nou partit perdut en que un dels sicaris de l’entrenador es va mostrar indignat per una presumpta negligència arbitral, quan en realitat el jutge havia estat impecable. Quan el periodista de torn li va demanar detalls sobre les queixes, el sicari, arraconat, només va poder balbotejar “no cal explicar-ho, perquè ho ha vist tothom”. Malgrat les derrotes i les males maneres, la maquinària propagandística perfectament greixada es va encarregar de repetir fins a l’esgotament que aquell entrenador era el millor del món. El missatge va calar. Vaig veure gent molt raonable assegurant que “és un mal educat, però un gran entrenador; el millor del món”. En aquell mar de mentides van decidir anar més enllà i posar a prova les engrunes de sentit comú que podien quedar a la societat. Van oficialitzar un discurs foll que deia que posats a comparar un individu mal educat, mesquí, cínic i mala persona amb un de correcte, generós, educat i respectuós, el desitjable era el primer, perquè era més sincer i no amagava res. Resultava molt desagradable comprovar com la seva afició l’idolatrava seguint ordres de la propaganda oficial. Creien ingènuament que aquell home els defensava d’injustícies imaginades.

 Ja només calia reblar el clau: es va aconseguir que el seu equip guanyés dos títols nacionals en els dos anys següents. Només la política de pensament únic que regnava als mitjans del país va evitar que aquelles dues competicions fossin convenientment denunciades com el frau esportiu més gran de les darreres dècades. Un autèntic escàndol. Només calia veure els arbitratges rebuts per l’equip en qüestió i comparar-los amb els del seu màxim rival. Era fàcil, però ni tan sols el club perjudicat va obrir boca, potser perquè en aquell moment estaven governats per una caterva de cretins que hi havia arribat a fer negocis i no a defensar l’entitat.

Ara ja sabem que aquell homenet no era un gran entrenador; de fet, podríem dir que ni tan sols era entrenador, perquè no en sabia res. Mai no va canviar un partit, mai no va proposar res, mai no va explicar en públic una estratègia o una tàctica. Ara ja sabem que el seu únic talent era convèncer un grup de nois de que el món estava contra ells i que s’hi havien de deixar la vida. La resta la feien els diners i la premsa.

No es deixin enganyar, tinguin criteri propi. Cada frase, cada imatge que ens arriba a través dels mitjans té una finalitat precisa. Dubtin de tot i de tothom.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

L’any 2007 Isidro Fainé Casas estrenava càrrec de president executiu de “la Caixa” i la providència, a més, li havia deixat vacant el càrrec de director general. Ben aviat va quedar clar que faria un fitxatge estrella en lloc de promocionar algú de la pròpia estructura de l’entitat. La premsa va començar a especular amb noms, com si de futbolistes es tractés, i al final el seleccionat va ser el conseller delegat del Banc de Sabadell, Juan María Nin Génova.

Enrere quedava una llista força llarga de possibles candidats a assumir la direcció general de “la Caixa”:  Jordi Mercader i Àngel Simón d’Agbar, Tomàs Muniesa del grup assegurador, Antoni Massanell dels sistemes informàtics de l’entitat, Marcelino Armenter de les empreses participades i fins i tot Salvador Alemany Mas, personatge conegut pel gran públic degut a la seva activitat a la secció de basquetbol del FC Barcelona i responsable dels negocis d’autopistes i aparcaments de “la Caixa”. Alemany, castigat per unes cervicals de que tant en tant l’inhabiliten completament, és un home de qui tothom parla bé, circumstància no massa freqüent en el món dels negocis. Tot i que darrerament, ja al final de la seva trajectòria professional, comença a donar mostres d’haver-se empeltat del cinisme de Fainé –només cal veure les entrevistes concedides arran del conflicte dels peatges- el seu tarannà dialogant ha captivat a molts, i d’entre aquests amb especial intensitat a Florentino Pérez, màxim executiu d’ACS. L’empresari madrileny, aliat incondicional de “la Caixa”, ha fet innombrables intents de fitxar Alemany, però aquest sempre s’ha negat a abandonar Barcelona. Fins i tot es comenta que Pérez va arribar a dir-li que si calia li posaria un avió per anar a dormir a Barcelona cada nit.

La relació de Florentino Pérez amb Catalunya ve de lluny, no debades la seva primera gran operació fou la compra de l’empresa catalana Construcciones Padrós per un preu simbòlic quan aquesta havia fet fallida. Allò seria l’embrió del grup OCP, plataforma del salt a la fama de Pérez, que arrodoniria els seus plans fusionant-se amb la Ginés Navarro dels March,… sí els hereus de Joan March Ordinas, l’anomenat “darrer pirata de la Mediterrània”. L’empresa resultant és Actividades de Construcción y Servicios (ACS), una de les principals constructores d’Europa.

Amb tot, Florentino Pérez no és el màxim accionista del grup ACS, a diferència del que molta gent pensa, sinó que per sobre del seu 12,5% hi ha a la família March (18%) i els Albertos (13%). És per aquest motiu que sovint hom diu que Pérez no és un empresari, sinó un “empleat de la família March”. Qui també seu al consell d’administració del grup és Miquel Roca i Junyent, gran amic de Florentino Pérez des dels temps del fracassat projecte del Partido Reformista Democrático d’inicis dels vuitanta, on tots dos ocupaven un lloc preponderant.

Tornant a “la Caixa”, el nou director general Nin procedia, com ja s’ha indicat, del Banc de Sabadell on va sortir enfrontat amb el president, el banquer de tota la vida Josep Oliu Creus, membre destacat de la burgesia vallesana. Abans de treballar al Sabadell, Nin havia estat un alt directiu del Central Hispano durant dues dècades fins que la fusió amb el Santander l’any 1999 el va obligar a buscar nous horitzons. Sembla ser que el seu amic Fainé li va obrir les portes del Banc de Sabadell, en aquell moment (2002) controlat precisament per “la Caixa” en virtut d’una estranya operació que va fer que els de la Diagonal es transformessin en el màxim accionista de l’entitat vallesana (15%), a canvi de que l’històric Banco Herrero, que havia estat propietat de “la Caixa” des de 1995, passés a mans del Sabadell. Nin no va deixar gaires amics al Sabadell, més aviat al contrari. Quan en els darrers anys els interessos polítics havien apuntat a una fusió entre “la Caixa” i el Banc de Sabadell, el president de l’entitat vallesana, Oliu, va deixar clar que no volia tornar a tenir a prop a Nin, fent impossible l’operació.

L’era del tàndem Fainé-Nin es caracteritza per l’entrada en tromba de l’Opus Dei a la caixa catalana i la marginació dels “de tota la vida”. Un dels primers a arribar-hi va ser la mà dreta de Nin a tot arreu, el madrileny engominat Juan Antonio Alcaraz. Tots tres estan vinculats al Col·legi Viaró de Sant Cugat, una mena d’Skull & Bones català. La trajectòria professional del fidel Alcaraz és una rèplica de la del seu mentor: Banco Central Hispano, Santander, Banc de Sabadell, “la Caixa”,… amb l’única de diferència de que al maig de 2007, quan Nin ja feia les maletes per anar a l’entitat de l’estrella, va “aparcar” temporalment Alcaraz a la promotora immobiliària Astroc com a conseller delegat, per evitar deixar-lo sol al Banc de Sabadell on s’hagués vist envoltat per tots els seus enemics. Astroc era una empresa en dificultats, que va acabar en mans del Sabadell amb qui estava fortament endeutada.  Aquesta promotora va ser tot un símbol durant la bombolla de la construcció: fundada per un jove espavilat anomenat Enrique Bañuelos, orfe d’un treballador de la siderúrgia de Sagunt, va créixer com l’escuma i va fer del seu fundador un dels homes més rics del món amb poc més de quaranta anys d’edat. L’aventura va acabar com el rosari de l’aurora, però Bañuelos va refer el seu imperi a Brasil, mentre els seus accionistes i creditors espanyols veien evaporar-se els seus diners. Si el nom de Bañuelos els balla pel cap és perquè torna a estar d’actualitat per aquestes contrades: és ni més ni menys la mà que mou els fils del projecte Barcelona World que “la Caixa” està tractant d’impulsar per treure profit d’uns terrenys que posseeix al voltant de Port Aventura. La cara visible del grup Veremonte –el vehicle inversor del saguntí- és Xavier Adserà, un economista de Tarragona molt vinculat als mercats financers i amb una forta relació la nissaga il·lustre dels García-Nieto.

Pel que fa a “la Caixa”, la decisió més transcendent presa en aquesta nova època ha estat la transformació de l’entitat en banc, mitjançant la creació d’una estructura on l’antiga caixa d’estalvis ha deixat de fer banca per convertir-se en el màxim accionista d’un banc anomenat CaixaBank i també d’un grup industrial que li dóna quantiosos dividends.  Actualment “la Caixa” és propietària d’un 75% del capital de Caixabank, però és previsible que aquest percentatge vagi minvant conforme es produeixin ampliacions de capital.

Cada cop que ens aturem a omplir el dipòsit de combustible del nostre vehicle i inserim la pistola a l’insaciable orifici rodó és fàcil que ens envaeixi la sensació de ser uns petroli-addictes. També és probable que en aquell instant siguem conscients de que necessitem injectar-nos la dosi periòdica de gasolina per poder fer vida normal. I d’aquí que el nostre estat d’ànim tingui una certa correlació amb l’evolució del preu de petroli. A aquestes alçades de la pel·lícula tothom ja s’ha adonat que quan es produeixen pujades de preu de l’or negre la gasolina que consumin s’hi adapta en un tres i no res, però en canvi, quan el petroli baixa de preu costa penes i treballs que el combustible que consumim sigui més econòmic. Aquestes són les perversions que provoca estar en mans d’un mercat oligopolístic que massa sovint actua com a càrtel pactant els preus en detriment de la competència i dels consumidors.

Un cop més no cal anar massa lluny per buscar responsables: no són ses satàniques majestats de Wall Street ni la ferotge competència xinesa, ni tan sols els teutons luterans que tan menyspreen als del sud. El president executiu del principal operador al mercat de carburants –Repsol, antiga empresa pública – és un senyor de Mollerussa que es diu Antoni Brufau Niubò. Atès el càrrec que ocupa, alguna cosa hi deu tenir a veure en aquests abusos.

Però per sobre de tot Brufau ha estat durant molts anys un home de “la Caixa”, a qui l’entitat d’estalvi anava col·locant a diferents càrrecs de responsabilitat per controlar les empreses participades. Brufau es va formar a la firma d’auditoria Arthur Andersen, on hi va treballar durant prop de vint anys. Però no cal que busquin aquesta marca, ja no existeix. Es va haver de dissoldre a rel de l’escàndol Enron l’any 2001 on, pel que sembla, les seves auditories es feien al gust dels gestors de l’empresa elèctrica californiana. Aquella connivència va acabar amb una fallida de dimensions còsmiques de la companyia elèctrica, a més de provocar que alguns s’omplissin les butxaques fins a dir prou. Però que desaparegués la marca no vol dir que les persones que hi treballaven anessin a l’atur, sinó que es van integrar en altres firmes d’auditoria. Per exemple, a Espanya, van anar a petar majoritàriament a Deloitte, que des d’aleshores està imbuïda de l’esperit “arturià” dels vells temps.

L’any 1988 es produir l’entrada de Brufau a “la Caixa”, on en una primera etapa arribaria a exercir el càrrec de Director General Adjunt Executiu, o el que és el mateix, només un esglaó per sota del director general, en aquells moments Josep Vilarasau Salat. Precisament aquest càrrec de nom tan alambinat també l’ocupava Isidro Fainé Casas, l’actual president de l’entitat. Com era previsible, l’avançada edat de Vilarasau va despertar les ànsies successòries de tots dos executius, situació que va desembocar un conflicte bèl·lic que va fer història i que no va agradar gens al futur succeït. Val a dir que aquella guerra havia estat atiada inicialment pel mateix Vilarasau.

L’any 1999, quan Vilarasau va veure que se li acabava el temps com a director general va fer un joc de mans genial: es va promocionar a president, va dotar a la presidència de poder executiu i va crear una direcció general bicèfala per evitar triar entre Fainé i Brufau. En aquells moments el poder se’l dividien de la següent manera: la xarxa d’oficines (i per tant, les vendes i la informació) per a Fainé; les empreses participades per a Brufau. Aquest moviment no va apaivagar la guerra entre els dos delfins, sinó que, com era previsible, encara la va encendre més. Ja no buscaven la direcció general –ja la tenien- sinó que el nou Sant Greal era la nova presidència amb poders executius.

És força significatiu que quan Vilarasau va plegar, l’any 2003, el substitut no va ser ni un ni l’altre, sinó la jove promesa de 72 anys Ricard Fornesa Ribó, que també havia estat director general adjunt executiu. Un dels mèrits que atresorava era haver estat company de pupitre de Vilarasau en temps pretèrits, un atribut que, pel que sembla, en aquest país és molt valorat. El seu mandat va ser breu pel que són els ritmes de “la Caixa”, només quatre anys, i aleshores sí que es va fer realitat la gran aspiració de Fainé d’accedir a la presidència de l’entitat. Però abans d’això, l’any 2004, Brufau ja havia vist que el seu futur dins l’entitat de crèdit s’enfosquia i va optar per agafar una excedència coincidint amb el seu nomenament com a president executiu de Repsol. Aquesta excedència es convertiria en una baixa definitiva l’any 2007, coincidint amb el nomenament de Fainé com a president de “la Caixa”.

I amb Fainé com a president executiu arribaria un canvi d’època a “la Caixa”, però d’això ja en parlarem.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Els estats d’ànim no venen causats ben bé per la realitat, sinó més aviat per la diferència entre la realitat i les expectatives que ens n’havíem fet. Això ho tenen gravat a foc els qui operen amb assiduïtat als mercats financers, on les dades econòmiques reals apareixen sempre al costat de les previsions que feien els analistes, circumstància que permet valorar si aquella dada és efectivament bona o dolenta. Per tant, per als inversors professionals sovint les dades per si soles no tenen cap valor, ni positiu ni negatiu.

Em vaig passar tota la prèvia electoral reclòs a l’univers Twitter discutint amb seguidors al voltant de les expectatives del resultat de la contesa, atès que molts consideraven que els meus pronòstics –fets públics també a Twitter i que ara torno a presentar- eren massa pessimistes i fins i tot “horribles”. Això no va ser res comparat amb la infinitat de converses que vaig mantenir després -i durant- del recompte de vots, defensant que el sobiranisme havia obtingut un resultat excel·lent davant de legions de catalanistes deprimits.

Si molts dels qui feien pronòstics en lloc de jugar a moure a escons d’un partit a un altre, haguessin baixat a nivell de vots, haguessin vist que les seves expectatives tenien força d’irracional, ja que no hi havia vots suficients per fer determinades combinacions desitjades.

Per tal d’elaborar un pronòstic raonable i coherent vaig partir de la informació passada disponible, és a dir, vots obtinguts per cadascun dels partits a les quatre circumscripcions a les eleccions de 2010 o a les municipals de 2011 (això darrer només en el cas de les CUP). A partir d’aquí vaig fer una estimació del percentatge de participació i del nombre d’electors per saber de quants vots disposava a l’hora de fer el repartiment. El percentatge de participació que vaig estimar va ser del 69%, que acabaria resultant encertat.

Combinant la informació que proporcionaven les moltes enquestes publicades amb certes premisses que considerava racionals, vaig posar-me a fer càlculs. A grans trets, aquestes premisses van ser les següents:

–          CiU havia de tenir una pèrdua significativa de vots degut a diferents factors: en determinades circumscripcions defensava un percentatge de vots molt elevat (més del 40%) de les eleccions de 2010. En un escenari en que competeixen vuit partits diferents amb aspiracions parlamentàries aquests percentatges són molt difícils de mantenir. Addicionalment era d’esperar la pèrdua de vot independentista que optaria per ERC i en menor mesura la pèrdua de vot no sobiranista, suposadament concentrat a UDC. Pèrdua de quota estimada: 5%.

–          ERC havia d’experimentar un increment significatiu de vots, però sense arribar a doblar. Guany de quota estimat: 65%.

–          PSC s’esperava una caiguda pronunciada degut al procés d’autodestrucció pública iniciat en els darrers temps. Pèrdua de quota estimada:  32%.

–          PP havia de pujar lleugerament pel fet d’activar alguna petita part del vot anti referèndum i anti sobiranista. Guany de quota estimat: 6%.

–          ICV havia de pujar degut a la captació de vot nou (jove i abstencionista). Guany de quota estimat: 32%.

–          C’s havia de tenir una forta pujada, degut a la captació de gairebé tot el vot nou en contra del sobiranisme, tant d’ideologia conservadora com progressista. Guany de quota estimat: 58%.

–          CUP partint dels resultats a les municipals de 2011, esperava un increment significatiu per l’efecte motivant d’estar davant d’unes eleccions transcendents per al país. Guany de quota estimat: 42%.

–          SI havia de ser víctima de les decisions en clau de “vot útil” dels independentistes. Pèrdua de quota estimada: 34%

Aplicant aquestes premisses de partida al percentatge de vot que tenien acreditat a les eleccions anteriors vaig obtenir la projecció de vot i el nombre d’escons estimat, que aquí presento acompanyada dels resultats reals:

És fàcil de comprovar que les principals desviacions entre pronòstic i realitat van ser la caiguda pronunciada de CiU, la caiguda del PSC més suau del que es podia pensar i l’ascens fortíssim de C’s.  Els Convergents poden considerar sense por a equivocar-se que ja han descremat bona part del seu electorat no sobiranista, mentre que els d’Albert-Carlos Rivera han sabut captar un bon paquet de vots no catalanistes, però tampoc afins al PPC. En termes de guany o pèrdua de quota aquesta és la comparativa entre pronòstic i realitat:

I vist tot plegat comença la segona lluita: valorar els resultats. Des del primer moment he defensat que són uns bons resultats per al sobiranisme i que per descomptat Artur Mas no ha de dimitir. Les raons fonamentals per tenir aquesta opinió són les següents:

• Les eleccions es convoquen per poder celebrar un referèndum, esdeveniment que en la legislatura anterior no figurava en cap dels programes electorals. Per tant l’objectiu únic és comprovar si davant d’aquesta proposta els partits favorables tenen majoria o no. Que Mas volgués una majoria “extraordinària” era un desig, no pas el motiu de l’avançament electoral.

• Un cop celebrades les eleccions, es comprova que els partits favorables al referèndum tenen una majoria considerable al Parlament, gairebé de dos terços (vegeu taula).

• Atès que aquestes eleccions s’han plantejat per part del partits espanyolistes com l’última oportunitat per evitar l’inici d’un procés d’independència, cal suposar que han posat tota la carn a la graella i que han aconseguit mobilitzar tot el seu vot potencial. L’ascens de Ciutadans així ho mostra. Això em fa pensar que no tenen massa més combustible per generar vots negatius a un futur referèndum.

Quant a les estratègies dels partits un cop coneguts els resultats cal dir que són molt raonables, com seguint un pla previst. Com tocava, CiU s’ha dirigit a ERC per mirar de formar govern i la resposta d’aquests ha estat decantar-se per donar suport sense entrar al govern. És la resposta més coherent possible, tot i que hagin estat molt criticats. Sembla que massa gent –molts periodistes inclosos- encara no s’ha adonat de que estem davant d’una legislatura diferent i que els esquemes del passat ja no serveixen. A ERC ja no li interessa la presidència del Parlament ni aconseguir determinades conselleries perquè previsiblement serà una legislatura curta. El més intel·ligent és aconseguir que el govern de CiU evolucioni sense entrebancs per garantir-se que se celebri el referèndum (probablement al 2014). Com a molt podrien demanar alguns gestos cap a l’esquerra, com ara una nova “destinació” per a Felip Puig, bèstia negra dels progressistes, o un redisseny social de les futures retallades. De la seva banda, Duran, ara que veu el procés és no té aturador, torna a mostrar-se espanyolista davant dels mitjans per mirar de mantenir els seus interessos a Madrid. Seria un esforç estèril si estigués mirant de revertir el procés.

Tal i com han quedat les coses és possible de fer una estimació de vot en el cas que es fes ara mateix el referèndum d’independència. Si agafem el total de vots de cada partit i el ponderem per la part suposada de votants del “Sí” i del “No” que tenen entre els seus electors podem fer-nos una idea:

Sobre aquestes xifres cal fer una sèrie de matisacions:

–          Hi ha prop de 190.000 no assignats, atès que pertanyen a llistes minoritàries, a vot en blanc i a vot nul.

–          Dins de l’abstenció del 30% és conegut que una fracció important ha estat “abstenció involuntària” corresponent a catalans no residents als quals els mecanismes burocràtics de l’Estat Espanyol han impossibilitat votar.

–          La tendència de creixement de l’independentisme dels darrers anys no té per què interrompre’s en l’any o dos anys que falten per l’eventual celebració del referèndum.

Per tant, no sembla agosarat pensar que el vot a favor del “Sí” a la independència pot tenir un mínim força sòlid al 60% dels votants.

En resum, les eleccions ens han deixat un panorama prou esbandit com per continuar endavant amb el procés de creació d’un estat, amb la confiança de que el més probable és que culmini amb èxit.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com