L’any 2007 Isidro Fainé Casas estrenava càrrec de president executiu de “la Caixa” i la providència, a més, li havia deixat vacant el càrrec de director general. Ben aviat va quedar clar que faria un fitxatge estrella en lloc de promocionar algú de la pròpia estructura de l’entitat. La premsa va començar a especular amb noms, com si de futbolistes es tractés, i al final el seleccionat va ser el conseller delegat del Banc de Sabadell, Juan María Nin Génova.

Enrere quedava una llista força llarga de possibles candidats a assumir la direcció general de “la Caixa”:  Jordi Mercader i Àngel Simón d’Agbar, Tomàs Muniesa del grup assegurador, Antoni Massanell dels sistemes informàtics de l’entitat, Marcelino Armenter de les empreses participades i fins i tot Salvador Alemany Mas, personatge conegut pel gran públic degut a la seva activitat a la secció de basquetbol del FC Barcelona i responsable dels negocis d’autopistes i aparcaments de “la Caixa”. Alemany, castigat per unes cervicals de que tant en tant l’inhabiliten completament, és un home de qui tothom parla bé, circumstància no massa freqüent en el món dels negocis. Tot i que darrerament, ja al final de la seva trajectòria professional, comença a donar mostres d’haver-se empeltat del cinisme de Fainé –només cal veure les entrevistes concedides arran del conflicte dels peatges- el seu tarannà dialogant ha captivat a molts, i d’entre aquests amb especial intensitat a Florentino Pérez, màxim executiu d’ACS. L’empresari madrileny, aliat incondicional de “la Caixa”, ha fet innombrables intents de fitxar Alemany, però aquest sempre s’ha negat a abandonar Barcelona. Fins i tot es comenta que Pérez va arribar a dir-li que si calia li posaria un avió per anar a dormir a Barcelona cada nit.

La relació de Florentino Pérez amb Catalunya ve de lluny, no debades la seva primera gran operació fou la compra de l’empresa catalana Construcciones Padrós per un preu simbòlic quan aquesta havia fet fallida. Allò seria l’embrió del grup OCP, plataforma del salt a la fama de Pérez, que arrodoniria els seus plans fusionant-se amb la Ginés Navarro dels March,… sí els hereus de Joan March Ordinas, l’anomenat “darrer pirata de la Mediterrània”. L’empresa resultant és Actividades de Construcción y Servicios (ACS), una de les principals constructores d’Europa.

Amb tot, Florentino Pérez no és el màxim accionista del grup ACS, a diferència del que molta gent pensa, sinó que per sobre del seu 12,5% hi ha a la família March (18%) i els Albertos (13%). És per aquest motiu que sovint hom diu que Pérez no és un empresari, sinó un “empleat de la família March”. Qui també seu al consell d’administració del grup és Miquel Roca i Junyent, gran amic de Florentino Pérez des dels temps del fracassat projecte del Partido Reformista Democrático d’inicis dels vuitanta, on tots dos ocupaven un lloc preponderant.

Tornant a “la Caixa”, el nou director general Nin procedia, com ja s’ha indicat, del Banc de Sabadell on va sortir enfrontat amb el president, el banquer de tota la vida Josep Oliu Creus, membre destacat de la burgesia vallesana. Abans de treballar al Sabadell, Nin havia estat un alt directiu del Central Hispano durant dues dècades fins que la fusió amb el Santander l’any 1999 el va obligar a buscar nous horitzons. Sembla ser que el seu amic Fainé li va obrir les portes del Banc de Sabadell, en aquell moment (2002) controlat precisament per “la Caixa” en virtut d’una estranya operació que va fer que els de la Diagonal es transformessin en el màxim accionista de l’entitat vallesana (15%), a canvi de que l’històric Banco Herrero, que havia estat propietat de “la Caixa” des de 1995, passés a mans del Sabadell. Nin no va deixar gaires amics al Sabadell, més aviat al contrari. Quan en els darrers anys els interessos polítics havien apuntat a una fusió entre “la Caixa” i el Banc de Sabadell, el president de l’entitat vallesana, Oliu, va deixar clar que no volia tornar a tenir a prop a Nin, fent impossible l’operació.

L’era del tàndem Fainé-Nin es caracteritza per l’entrada en tromba de l’Opus Dei a la caixa catalana i la marginació dels “de tota la vida”. Un dels primers a arribar-hi va ser la mà dreta de Nin a tot arreu, el madrileny engominat Juan Antonio Alcaraz. Tots tres estan vinculats al Col·legi Viaró de Sant Cugat, una mena d’Skull & Bones català. La trajectòria professional del fidel Alcaraz és una rèplica de la del seu mentor: Banco Central Hispano, Santander, Banc de Sabadell, “la Caixa”,… amb l’única de diferència de que al maig de 2007, quan Nin ja feia les maletes per anar a l’entitat de l’estrella, va “aparcar” temporalment Alcaraz a la promotora immobiliària Astroc com a conseller delegat, per evitar deixar-lo sol al Banc de Sabadell on s’hagués vist envoltat per tots els seus enemics. Astroc era una empresa en dificultats, que va acabar en mans del Sabadell amb qui estava fortament endeutada.  Aquesta promotora va ser tot un símbol durant la bombolla de la construcció: fundada per un jove espavilat anomenat Enrique Bañuelos, orfe d’un treballador de la siderúrgia de Sagunt, va créixer com l’escuma i va fer del seu fundador un dels homes més rics del món amb poc més de quaranta anys d’edat. L’aventura va acabar com el rosari de l’aurora, però Bañuelos va refer el seu imperi a Brasil, mentre els seus accionistes i creditors espanyols veien evaporar-se els seus diners. Si el nom de Bañuelos els balla pel cap és perquè torna a estar d’actualitat per aquestes contrades: és ni més ni menys la mà que mou els fils del projecte Barcelona World que “la Caixa” està tractant d’impulsar per treure profit d’uns terrenys que posseeix al voltant de Port Aventura. La cara visible del grup Veremonte –el vehicle inversor del saguntí- és Xavier Adserà, un economista de Tarragona molt vinculat als mercats financers i amb una forta relació la nissaga il·lustre dels García-Nieto.

Pel que fa a “la Caixa”, la decisió més transcendent presa en aquesta nova època ha estat la transformació de l’entitat en banc, mitjançant la creació d’una estructura on l’antiga caixa d’estalvis ha deixat de fer banca per convertir-se en el màxim accionista d’un banc anomenat CaixaBank i també d’un grup industrial que li dóna quantiosos dividends.  Actualment “la Caixa” és propietària d’un 75% del capital de Caixabank, però és previsible que aquest percentatge vagi minvant conforme es produeixin ampliacions de capital.