Cada cop que ens aturem a omplir el dipòsit de combustible del nostre vehicle i inserim la pistola a l’insaciable orifici rodó és fàcil que ens envaeixi la sensació de ser uns petroli-addictes. També és probable que en aquell instant siguem conscients de que necessitem injectar-nos la dosi periòdica de gasolina per poder fer vida normal. I d’aquí que el nostre estat d’ànim tingui una certa correlació amb l’evolució del preu de petroli. A aquestes alçades de la pel·lícula tothom ja s’ha adonat que quan es produeixen pujades de preu de l’or negre la gasolina que consumin s’hi adapta en un tres i no res, però en canvi, quan el petroli baixa de preu costa penes i treballs que el combustible que consumim sigui més econòmic. Aquestes són les perversions que provoca estar en mans d’un mercat oligopolístic que massa sovint actua com a càrtel pactant els preus en detriment de la competència i dels consumidors.

Un cop més no cal anar massa lluny per buscar responsables: no són ses satàniques majestats de Wall Street ni la ferotge competència xinesa, ni tan sols els teutons luterans que tan menyspreen als del sud. El president executiu del principal operador al mercat de carburants –Repsol, antiga empresa pública – és un senyor de Mollerussa que es diu Antoni Brufau Niubò. Atès el càrrec que ocupa, alguna cosa hi deu tenir a veure en aquests abusos.

Però per sobre de tot Brufau ha estat durant molts anys un home de “la Caixa”, a qui l’entitat d’estalvi anava col·locant a diferents càrrecs de responsabilitat per controlar les empreses participades. Brufau es va formar a la firma d’auditoria Arthur Andersen, on hi va treballar durant prop de vint anys. Però no cal que busquin aquesta marca, ja no existeix. Es va haver de dissoldre a rel de l’escàndol Enron l’any 2001 on, pel que sembla, les seves auditories es feien al gust dels gestors de l’empresa elèctrica californiana. Aquella connivència va acabar amb una fallida de dimensions còsmiques de la companyia elèctrica, a més de provocar que alguns s’omplissin les butxaques fins a dir prou. Però que desaparegués la marca no vol dir que les persones que hi treballaven anessin a l’atur, sinó que es van integrar en altres firmes d’auditoria. Per exemple, a Espanya, van anar a petar majoritàriament a Deloitte, que des d’aleshores està imbuïda de l’esperit “arturià” dels vells temps.

L’any 1988 es produir l’entrada de Brufau a “la Caixa”, on en una primera etapa arribaria a exercir el càrrec de Director General Adjunt Executiu, o el que és el mateix, només un esglaó per sota del director general, en aquells moments Josep Vilarasau Salat. Precisament aquest càrrec de nom tan alambinat també l’ocupava Isidro Fainé Casas, l’actual president de l’entitat. Com era previsible, l’avançada edat de Vilarasau va despertar les ànsies successòries de tots dos executius, situació que va desembocar un conflicte bèl·lic que va fer història i que no va agradar gens al futur succeït. Val a dir que aquella guerra havia estat atiada inicialment pel mateix Vilarasau.

L’any 1999, quan Vilarasau va veure que se li acabava el temps com a director general va fer un joc de mans genial: es va promocionar a president, va dotar a la presidència de poder executiu i va crear una direcció general bicèfala per evitar triar entre Fainé i Brufau. En aquells moments el poder se’l dividien de la següent manera: la xarxa d’oficines (i per tant, les vendes i la informació) per a Fainé; les empreses participades per a Brufau. Aquest moviment no va apaivagar la guerra entre els dos delfins, sinó que, com era previsible, encara la va encendre més. Ja no buscaven la direcció general –ja la tenien- sinó que el nou Sant Greal era la nova presidència amb poders executius.

És força significatiu que quan Vilarasau va plegar, l’any 2003, el substitut no va ser ni un ni l’altre, sinó la jove promesa de 72 anys Ricard Fornesa Ribó, que també havia estat director general adjunt executiu. Un dels mèrits que atresorava era haver estat company de pupitre de Vilarasau en temps pretèrits, un atribut que, pel que sembla, en aquest país és molt valorat. El seu mandat va ser breu pel que són els ritmes de “la Caixa”, només quatre anys, i aleshores sí que es va fer realitat la gran aspiració de Fainé d’accedir a la presidència de l’entitat. Però abans d’això, l’any 2004, Brufau ja havia vist que el seu futur dins l’entitat de crèdit s’enfosquia i va optar per agafar una excedència coincidint amb el seu nomenament com a president executiu de Repsol. Aquesta excedència es convertiria en una baixa definitiva l’any 2007, coincidint amb el nomenament de Fainé com a president de “la Caixa”.

I amb Fainé com a president executiu arribaria un canvi d’època a “la Caixa”, però d’això ja en parlarem.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com