#13 – L’experiment sociològic

Es tractava de fer un experiment per mirar fins a quin punt el mitjans de comunicació poden influir sobre les masses i quina capacitat tenen per crear estats d’opinió, per més absurds que aquests siguin. Calia dissenyar una realitat delirant i imposar-la a la població. Es pretenia treballar sobre la major quantitat de públic possible, de manera que ben aviat es van descartar alguns àmbits de la informació que, o bé són minoritaris, o bé no desperten prou passions. Algú va proposar d’actuar sobre el futbol, degut al gran seguiment que té a mig món, però hi havia obstacles difícils de salvar: per molt que es pogués manipular, si s’intentava fer passar per estrella un jugador mediocre el públic no trigaria a descobrir-ho. La tasca dels futbolistes és massa visible com per intentar colar bou per bèstia grossa. El món del futbol com a escenari de l’experiment va estar a punt de ser descartat, però en el temps de descompte va arribar la solució. Com que calia crear un personatge de l’àmbit futbolístic que sense gens de talent fos presentat com un veritable messies, la clau era que la seva feina no es fes a l’aparador de la catifa verda, sinó portes endins. Algú va tenir la idea genial de que el personatge fos un entrenador, proposta que va ser aprovada per unanimitat. Per tant, el pla consistia en buscar un entrenador sense gaire bagatge històric i sense passat com a futbolista, algú mancat de l’estima del gran públic i que estes disposat a tot per aconseguir fama i diners.

Fruit d’una recerca acurada es va trobar el perfil desitjat. Les eines de que es disposava per fer-lo passar per una estrella mundial eren diners, diners i diners. Diners per fitxar jugadors, diners per convèncer periodistes i diners per influir sobre els àrbitres. Després d’això encara quedaria un raconet per fer feliços els organitzadors de les competicions, si calia.

El primer èxit va arribar aviat i sense treure’l del seu país natal. L’equip on va ser col·locat va quedar campió de la competició internacional més important que hi ha. Això és va aconseguir gràcies a una gestió adequada dels sortejos de les diferents rondes, juntament amb alguns “errors humans” dels àrbitres de torn. Una final assequible va posar en safata el primer títol del “geni inventat”. L’efecte bola de neu no havia fet més que començar. El següent pas va ser ubicar-lo a un campionat nacional important, cosa que li donaria molta més projecció pública. Aquesta va ser la fase en que es van invertir més diners: es van comprar tots els jugadors de talent que es consideraven necessaris perquè l’equip funcionés sol, és a dir, que es pogués guanyar de forma sostinguda independentment de l’entrenador. Però va costar més del previst. La seva incapacitat va provocar que només s’aconseguissin dos títols nacionals, èxit inevitable tenint en compte el gran equip amb es comptava i que en aquell campionat amb prou feines hi havia un parell més de candidats al títol. Però el que realment interessava, la competició internacional, va ser tot un fiasco atès que no va superar la performance del seu antecessor tot i comptar amb un equip infinitament superior. No obstant, la maquinaria dels mitjans de comunicació va aconseguir que en l’imaginari col·lectiu aquell trienni fos una època gloriosa deguda exclusivament a l’entrenador. Tocava canvi. Es va deixar una temporada en guaret a l’entrenador mentre es preparava la passa següent. Però com que no es pot tenir tot lligat, durant aquell any es va produir un fet que podia haver danyat el projecte:  l’equip que acabava d’abandonar, ara amb molts menys recursos, va estar a punt de proclamar-se campió continental. Va anar d’un pel. Però en tot cas, la seva condició de finalista ja significava que el nou preparador havia superat, sense màrqueting ni escarafalls, els resultats del “geni inventat”.

El nou destí va ser curosament triat, procurant que el campionat nacional fos fàcil de guanyar abocant-hi prous diners. L’objectiu es va aconseguir fàcilment degut a la manca de rivals competitius i, sobretot, al gran equip que s’hi havia construït. En aquest període, els organitzadors de tot l’invent ja començaven a témer que el projecte se’n anés en orris per algun error colossal de l’entrenador. Per aquest motiu li van prohibir parlar de futbol. Una relliscada faria evident que aquell individu no en tenia ni idea. El perfil del subjecte va anar decantant-se cap a la rudesa i la violència verbal, com a blindatge per evitar que algú volgués aprofundir massa. Es va decidir repetir un any més en aquell país, amb l’objectiu posat en el títol continental. Durant tota aquesta segona temporada el futbol practicat va ser horrorós, de manera que ningú no es veia amb cor d’assolir l’èxit que s’havien proposat. Però quan van arribar les veritables dificultats van haver-hi recursos amb escreix per alterar els resultats “raonables” i imposar la llei del més influent. Aquella pantomima va desembocar en el títol continental i la consegüent consolidació de la gran mentida creada a una taula de despatx. Aquell entrenador ja podia ser venut com un mite.

Encoratjats per l’èxit, van decidir fer una passa més, un salt endavant molt agosarat. Volien aconseguir que aquell entrenador nefast fos campió en un altre país i que, a més, repetís el títol continental. El nou destí era el país de l’engany perpetu, enrolat en el club més trampós de tots. Semblava una aposta segura, però tot plegat s’acabaria complicant. Un cop més, es va maniobrar per comprar tots els cromos disponibles al mercat i així assegurar-se el tret, però ben aviat es va veure que ni amb això no n’hi hauria prou. Començaven a arribar derrotes, algunes humiliants, situació que va fer trontollar el projecte com mai abans. I és en aquest entorn tan complicat en que el muntatge oferiria els seus moments més sublims; és el que té treballar a un país farcit d’ignorants desitjant creure impostures que els facin viure en una bombolla de felicitat. Tot i que l’entrenador havia fonamentat els seus principals èxits en errades arbitrals en moments clau, va construir un discurs on assegurava que els àrbitres, els comitès i tothom qui passés per allà els perjudicava de manera conscient i que, per contra, el seu màxim rival era ajudat pel món sencer, inclosa l’ONU. Era evident que el discurs no tenia ni cap ni peus, però per sorpresa de la mateixa organització, la faula va ser engolida per l’afició i la premsa com a veritat inqüestionable. És més, la premsa no només se’l va empassar, sinó que el va fer seu i el va esbombar als quatre vents. Paradoxalment, el tècnic i el club més subsidiats de la història prenien el paper de víctimes i ningú no s’atrevia a dur-los la contrària. En aquell temps vam arribar a veure situacions extremadament grotesques, com aquella nit després d’un nou partit perdut en que un dels sicaris de l’entrenador es va mostrar indignat per una presumpta negligència arbitral, quan en realitat el jutge havia estat impecable. Quan el periodista de torn li va demanar detalls sobre les queixes, el sicari, arraconat, només va poder balbotejar “no cal explicar-ho, perquè ho ha vist tothom”. Malgrat les derrotes i les males maneres, la maquinària propagandística perfectament greixada es va encarregar de repetir fins a l’esgotament que aquell entrenador era el millor del món. El missatge va calar. Vaig veure gent molt raonable assegurant que “és un mal educat, però un gran entrenador; el millor del món”. En aquell mar de mentides van decidir anar més enllà i posar a prova les engrunes de sentit comú que podien quedar a la societat. Van oficialitzar un discurs foll que deia que posats a comparar un individu mal educat, mesquí, cínic i mala persona amb un de correcte, generós, educat i respectuós, el desitjable era el primer, perquè era més sincer i no amagava res. Resultava molt desagradable comprovar com la seva afició l’idolatrava seguint ordres de la propaganda oficial. Creien ingènuament que aquell home els defensava d’injustícies imaginades.

 Ja només calia reblar el clau: es va aconseguir que el seu equip guanyés dos títols nacionals en els dos anys següents. Només la política de pensament únic que regnava als mitjans del país va evitar que aquelles dues competicions fossin convenientment denunciades com el frau esportiu més gran de les darreres dècades. Un autèntic escàndol. Només calia veure els arbitratges rebuts per l’equip en qüestió i comparar-los amb els del seu màxim rival. Era fàcil, però ni tan sols el club perjudicat va obrir boca, potser perquè en aquell moment estaven governats per una caterva de cretins que hi havia arribat a fer negocis i no a defensar l’entitat.

Ara ja sabem que aquell homenet no era un gran entrenador; de fet, podríem dir que ni tan sols era entrenador, perquè no en sabia res. Mai no va canviar un partit, mai no va proposar res, mai no va explicar en públic una estratègia o una tàctica. Ara ja sabem que el seu únic talent era convèncer un grup de nois de que el món estava contra ells i que s’hi havien de deixar la vida. La resta la feien els diners i la premsa.

No es deixin enganyar, tinguin criteri propi. Cada frase, cada imatge que ens arriba a través dels mitjans té una finalitat precisa. Dubtin de tot i de tothom.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a #13 – L’experiment sociològic

  1. PiliRabanal ha dit:

    Com sempre genial. Gràcies per omplir fulls en blanc de veritats com a punys.

  2. Kodru ha dit:

    Brillant.

    Per si no ha quedat clar, ho vull repetir. Brillant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s