#17 – La indústria de l’elusió

Quan parlem d’evasió d’impostos i de paradisos fiscals, sovint visualitzem a un individu amb un maletí farcit de bitllets conduint el seu cotxe de gama alta en direcció al país dels Pirineus. Però això és tan anecdòtic que només es pot considerar una broma fonamentada en clixés d’altres èpoques. Avui en dia, l’activitat consistent en evitar el pagament d’impostos és més una indústria que no pas el vici ocult d’un grapat de milionaris avars. D’aquí que el títol d’aquest text parli d’elusió i no pas d’evasió, dos termes que tot i ser gairebé sinònims, incorporen matisos que, al meu parer, els fan força diferents. El primer d’ells té connotacions com ara “habilitat” i “estratègia”, mentre que el segon implica formes mes barroeres.

Avui en dia, els grans patrimonis personals ja no acostumen a estar assignats al seu propietari, sinó que amb freqüència pertanyen a societats on els ben dotats van acumulant els guanys dels seus negocis. A partir de certs nivells de renda, a ningú li passa pel cap tributar com a persona física, tenint la possibilitat de constituir una societat i pagar els impostos corresponents a les persones jurídiques, mentre alhora fa un ús personal del patrimoni de la societat (habitatges, vehicles, etc). I és aquí on trobem el primer fil d’on estirar: quins impostos paguen realment les empreses?

D’entrada, habitualment llegim als diaris que, per bé que l’impost de societats espanyol està entre el 25% i el 30%, en realitat les grans empreses paguen molt menys, entre el 3,5% i el 10%. Això es deu a la gran flexibilitat de l’enginyeria financera, que permet jugar amb diversos factors que redueixen el benefici comptable -no pas el real- com ara l’estructura de les amortitzacions. Amb tot, no són els aspectes comptables els més transcendents ni sobre els que es pretén aprofundir en aquest escrit. Hi ha un altre àmbit molt més escandalós on operen els grans grups empresarials i que els permet reduir gairebé a zero a la seva factura fiscal: la veritable elusió fiscal.

En els darrers anys tot un seguit de lleis aprovades pels polítics als quals votem han convertit els nostres països en paradisos fiscals de facto, això sí, ho han fet amb molta discreció per tal de que el contribuent mig no se n’assabenti. Així, trobem que a molts estats existeixen les “societats no residents”, un tipus d’empresa que permet no pagar impostos, literalment. Aquestes “societat no residents” són entitats radicades a un país determinat que, si demostren que els seus ingressos procedeixen íntegrament d’un altre territori, tributen a tipus zero perquè se suposa que ja estaran tributant als països on desenvolupin l’activitat efectiva. N’hi ha als Estats Units, al Regne Unit, als Països Baixos i fins i tot a Espanya. A algú li sonen les ETVE? Oi que no? Doncs les ETVE o Entitats de Tinença de Valors Estrangers són les societats no residents de l’ordenament jurídic espanyol i van permetre, per exemple, que una de les empreses més gran del món declarés a Espanya entre 2008 i 2011 més de 16.000 milions d’euros (prop de tres bilions de pessetes) sense pagar ni un cèntim d’euro d’impostos.

I això només és una part del problema. Podríem pensar que per sobre dels beneficis sempre acaba passant el rasclet d’Hisenda, sigui d’un país o d’un altre; és a dir, que estem en un joc de suma zero on al final la quantitat tributada es manté constant, al marge de que es pagui aquí o allà. Però la realitat no és aquesta, perquè el fet de que la majoria de països tinguin instruments que ajuden a aflorar beneficis pagant pocs o cap impost permet que es puguin dissenyar combinacions de societats, conegudes com a “estructures fiscals”, on per mitjà de l’acoblament de diverses firmes ubicades a diferents països, es pugui obtenir un meravellós trencaclosques que habilita el posseïdor per no pagar cap impost a cap territori.

Una peça molt utilitzada en aquestes estructures és la coneguda com a “sandvitx holandès” consistent en la creació d’un holding al Països Baixos que passa a ser el propietari de l’empresa que genera els beneficis. El holding rep els dividends i tributa a un tipus pactat amb l’Estat, entre el 2,5% i el 3%, i immediatament envia els beneficis a una altra societat radicada a les Antilles Holandeses, que és la que abona finalment els dividends als socis a un tipus del 0%.
També hi ha un mecanisme semblant al “sandvitx holandès”, però a través d’Irlanda: és l’anomenat “Double Irish Arrangement” on en comptes d’acabar enviant els diners a les Antilles Holandeses es transfereixen a Bermuda o Illes Caiman, on també el tipus impositiu és el 0%.

Un detall important en aquestes estructures, és que la transmissió dels beneficis que es fa entre la societat que tributa a tipus baix (“offshore” a Irlanda o societat holandesa) i la que tributa al zero (paradís fiscal), es realitza mitjançant el cobrament de despeses de la segona a la primera (costos de consultoria, fees, drets de propietat intel·lectual, royalties, etc.), de manera que els beneficis de la primera queden molt minvats quan afloren per tributar. Per facilitar més les coses, existeixen multitud de convenis de doble imposició, que permeten no tributar a un país quan ja s’ha fet a un altre pel mateix concepte, encara que sigui a un tipus molt diferent. Ja els aviso que, si tot va com s’espera, al primer trimestre de 2014 s’hauria de signar el conveni de doble imposició entre Espanya i Andorra, en virtut del qual una societat que tributi per impost de societats al petit estat pirinenc ja no ho haurà de fer a Espanya, una opció a considerar si tenim en compte que aquí el tipus impositiu és del 30% mentre que allà és del 10%.

Per fer-se una idea de la profusió amb que s’utilitzen aquestes estructures, n’hi ha prou amb una dada: s’estima (OCDE, 2010) que de tot el volum de comerç mundial, un 70% és intra-grup, és a dir, entre societats d’una mateixa corporació que s’intercanvien bens i serveis per fer aflorar el benefici per on més convingui. Aquest tipus de comerç està regulat mitjançant un mecanisme anomenat “preus de transferència”, que intenta evitar que els preus fixats dins d’un grup empresarial estiguin excessivament fora de mercat, però no sembla suficient perquè aquestes pràctiques deixin de ser atractives.

No cal dir que els experts en dissenyar aquest tipus d’estructures són professionals molt respectats que treballen per despatxos de gran prestigi, sovint dirigits per individus que prèviament han passat per l’administració i han redactat les lleis que permeten l’elusió fiscal. Les principals multinacionals que ens puguin venir al cap fan servir aquestes estructures per reduir les seves factures fiscals fins a límits insospitats. I tot és completament legal.

Ah, però la culpa de la baixa recaptació d’Hisenda és del manyà que no posa IVA a la factura i del qui treballa en negre perquè no li arriba per pagar-se la cotització al règim d’autònoms de la Seguretat Social. I mentre amb una mà les autoritats lluiten contra aquests, amb l’altre aproven lleis que permeten que les grans corporacions puguin fer viatjar els seus beneficis per mig món a la recerca d’una finestra per on fugir de les contribucions.

Vistes així les coses, ja no semblen tan malvats els milionaris espanyols que disposen d’una SICAV per acumular els seus estalvis. Aquest instrument està molt mal vist per la població, però no és ni de lluny òptim des del punt de vista fiscal. És cert que les operacions financeres que fa la SICAV amb el seu patrimoni tributen a l’1%, però cal tenir en compte que quan es vulgui disposar d’aquests diners el partícip haurà de tributar molt més, fins a un 27%. La percepció que em transmet és que les grans fortunes fan servir aquest instrument com declaració bona voluntat vers la hisenda espanyola.

Mentre l’estat del benestar dels països occidentals s’ofega per manca de recursos dels estats per mantenir-lo, fortunes ingents s’escolen de les canonades per on circulen els diners, mitjançant operacions d’enginyeria fiscal dissenyades amb la connivència dels governs de cadascun d’aquests països. Ens roben la cartera els qui ens haurien de defensar.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a #17 – La indústria de l’elusió

  1. Morty Viu ha dit:

    Era Warren Buffet qui deia que la guerra entre rics I pobres l’estem guanyant els rics?

  2. JAMES ha dit:

    Sr Vinton, la veritat es que acava de fer un exposició molt coherent I clara de com funcionen les coses. El gran problema es que les lleis sempre afavoreixen els mateixos…I a la resta que ens donguin

  3. Alex von Humboldt ha dit:

    Molt instructiu senyor Vinton.
    Gràcies pel seu escrit.

  4. Jordi ha dit:

    Molt instructiu. Sembla mentida com les forces d’esquerres no fan més campanya contra aquestes pràctiques legals, que no beneficien ningú més que les grans empreses.

    Per cert, quan una versió en castellà dels seus articles, senyor Vinton?

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies. Respecte al castellà, em penso que alguns dels articles ja circulaven per algun blog traduïts per altra gent. Vol dir que hauria de fer una traducció “oficial” i penjar-la al blog?

      • Àngel ha dit:

        Penso que no cal. Les informacions quan són interessants ja arriben a la gent. Als nostres escriptors mai els hi ha servit traduir cap llibre al castellà per vendre més.

  5. Joan ha dit:

    home, Jordi, bàsicament perquè tret d’algun partit d’última hora minoritari o d’algun sector dins d’algun partit socialdemòcrata institucional NO hi ha esquerres al Congrés.
    Felicitats per l’article Sr. Vinton.

  6. Retroenllaç: col·lectiu rets | La indústria de l’elusió

  7. Jutge Derek ha dit:

    Sr Vinton;
    Molt agrait per les seves lliçons.
    Es molt clarificador veure com funcionen les coses en aquest mon.
    Per primer cop a la história d’espanya, l’economia financera, representa amb volum
    d’euros, mès de la meitat del capital. Per tant, aixó vol dir que l’economia productiva, que
    es la que aguanta tota l’estructura, s’està enfonsant.
    Aixó ja no s’aguanta mès.
    Pero tranquils, que el nostre profeta particular (Alexandre Deulofeu i Torres), ja ho va
    predir, i ens anuncià l’enfosament d’espanya, no mès allà del 2027

    Gràcies

  8. Retroenllaç: Que no us embauqin!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s