Roger Vinton

No descartaria pas que una part dels lectors d’aquest escrit -desconec si una fracció gran o petita d’ells- un cop feta la lectura el qualifiquin d’imaginatiu, fantasiós o fins i tot absurd. En previsió d’això seria convenient que abans de llegir-lo incorporin una idea al seu procés de raonament: que un fet no ens agradi o no ens el creguem no és motiu suficient perquè no existeixi.

En un parell de textos anteriors s’ha fet recompte de diverses circumstàncies esdevingudes a Catalunya que podien tenir una interpretació simbòlica. Ara, passades unes setmanes, la realitat que estem vivint obliga a entrar amb molt més detall en aquest territori. Abans de res, una altra acotació preventiva: és fàcilment demostrable que per algun motiu el poder té tendència a fer servir símbols per donar a conèixer els seus plans o les seves intencions. Les raons que s’amaguen darrere d’aquest procedir ens donarien peu per farcir un debat molt dens, on alguns defensarien que tot plegat es tracta de missatges entre iniciats, altres apostarien per una clara intenció d’influir en el nostre subconscient i fins i tot altres assegurarien que tot això ho fa per pura diversió.

Fem una mica d’història. Durant les dues guerres del Golf (1991 i 2003) Saddam Hussein, l’aleshores líder de l’Iraq i ex-col·laborador de la CIA, no es va cansar de repetir que la seva lluita contra Estats Units era en realitat un enfrontament amb Satanàs. Sembla una bestiesa, però si fem un cop d’ull al que des de fa força anys s’assegura a l’entorn dels aficionats al món confús i sovint delirant de les conspiracions, veurem que hi ha experts que defensen que el poder del Estats Units està en mans de clans aficionats al satanisme. També afirmen que aquests poderosos empastifen tot el que trepitgen amb el número 666. És un tema extremadament dens i complex i conforme s’hi aprofundeix es constata que no totes aquestes afirmacions són deliris de personatges solitaris i avorrits. Així les coses, just abans de la invasió d’Iraq per part dels nord-americans, el totpoderós Donald Rumsfeld va fer un discurs (Base aèria d’Aviano, 7 de febrer de 2003) on afirmava literalment que “el conflicte podia durar 6 dies, 6 setmanes, però difícilment 6 mesos”. Per molt escèptic que se sigui, costa de creure que unes declaracions així, gens improvisades, continguin aquest número per pura casualitat.

Entre 1979 i 1999 els europeus vam tenir una moneda única força peculiar. En primer lloc perquè no era una moneda pròpiament dita, sinó una cistella monetària, és a dir, una unitat de compte on cadascuna de les diferents divises nacionals tenien un pes relatiu determinat que anava modificant-se amb el temps. En segon lloc perquè tenia una denominació que semblava una cosa i en realitat n’era un altra. Recorden l’ECU? Ens van dir que els seu nom era un acrònim format amb les inicials de l’expressió  “European Currency Unit”, una denominació, dit sia de pas, un pèl forçada. Però la història no es ben bé així. Tothom sap que des de sempre, i ens podem remuntar com a mínim a Napoleó, els autèntics arquitectes de la construcció d’una Europa unida han estat els francesos que, a més, tenen un alt concepte d’ells mateixos i de la seva història. Com conjuminar l’ús paneuropeu de l’anglès, veritable “lingua franca”, i alhora deixar empremtes simbòliques del pes de França en la cosmogonia de l’Europa Unida? Doncs batejant la moneda comuna amb un nom francès, però fent creure a tothom que és anglès de soca-rel. A la França del segle XIII va començar a circular una moneda d’or que duia per nom “Écu” (escut) i que no va desaparèixer fins a la Revolució Francesa. Però el seu pes dins del subconscient del francesos era tan gran que aquesta moneda es va “reencarnar” a la França republicana donant nom a diverses fraccions del franc. Per tant, amb el naixement de l’ECU europeu van aconseguir perllongar subtilment la seva existència fins al final del mil·lenni. La importància dels símbols, un cop més.

Doncs bé, si tanquem aquest parèntesi i ens situem a la Catalunya actual, immersa en un procés electoral de transcendència històrica, observarem que estem envoltats per missatges simbòlics, alguns tan evidents que han estat descodificats de forma immediata. A l’entrada número 7 de rogervinton.org es va parlar de l’anomenat “Enigma de les nou banderes” vinculat a Artur Mas. La resolució de l’enigma venia explicada per ell en un vídeo adjunt i era la següent:

Segons el mateix Artur Mas el número nou és important perquè:

• En el seu llibre de capçalera, “El petit príncep”, obra considerada iniciàtica, el protagonista prové de l’asteroide B-612 i 6+1+2 =9

• En el moment de guanyar les eleccions de 2010 tenia 54 anys, i 5+4 = 9

• En guanyar aquelles eleccions es convertiria en el 129è President de la Generalitat de Catalunya

• Catalunya té 9 lletres

Un detall curiós per als aficionats a la numerologia, entre els quals no m’hi incloc: l’obsessió del President per Massachusetts també té una interpretació en clau numèrica, atès que la principal ciutat d’aquell estat de Nova Anglaterra és Boston, situada a 42º 21’ de latitud nord, mentre que Barcelona, la capital de Catalunya, està localitzada a 41º 22’ també de latitud nord.

Si observem atentament la manera de saludar en públic de Mas, comprovarem que és un xic antinatural. Es deu a que sempre amaga el dit polze per mostrar els quatre dits enlaire marcant les quatre barres, la bandera de Catalunya. Sembla força comprensible la vinculació de Mas a determinats aspectes mitològics si tenim en compte que fàcilment el podríem considerar un avatar aparegut en el moment més decisiu de la història de Catalunya i que, per postres, duu Artur per nom de pila, talment com l’Artur destinat a arrencar l’Excalibur de l’enclusa per convertir-se en el Rei Artur.

Durant la campanya electoral de les eleccions del 25 de novembre de 2012 hi ha hagut una crítica sistemàtica –gairebé befa- per part d’alguns mitjans i partits al cartell dissenyat per CiU. Diuen que Artur Mas hi apareix reinterpretant al líder del poble hebreu, Moisès -al Moisès de Hollywood, concretament. Però aquesta semblança no deu ser gens casual. El cert és que aquesta fotografia encaixa màgicament amb l’eslògan de la campanya: “La voluntat d’un poble”. Aparentment aquestes cinc paraules no semblen res de l’altre dijous, però resulta que com que la frase és llarga, sovint a les fotografies la veiem mutilada. Una de les primeres fotos que recordo només deixava a la vista el fragment “untat d’un poble”. El mot “untat” té un significat molt proper a “ungit”; de fet totes dues paraules provenen del llatí “ungere”. I qui és l’ungit d’un poble? Doncs si consultem la història d’Israel comprovarem que és el rei coronat  pel poble, com per exemple ho fou David.

Per altra banda, quan començava a sentir-se fressa de sabres procedent de Madrid consistent en declaracions diverses en favor d’una eventual intervenció de l’exèrcit a Catalunya, es va produir una circumstància molt estranya, que només té sentit si la interpretem com un fragment més d’aquesta comunicació encriptada entre diferents poders. A Estocolm saltava la sorpresa en saber-se que el Premi Nobel de la Pau d’enguany aniria a mans de la Unió Europea per una sèrie de raons confuses, però que es poden resumir en la frase “per evitar conflictes bèl·lics dins del territori comunitari”. Sens dubte, tota una declaració d’intencions envers les sortides de guió dels espanyols.

I enmig d’aquest festival de símbols, el dia 11 de novembre (caram, onze per partida doble!) el diari ABC va dedicar la seva portada completa a reproduir una fotografia de la Duquessa d’Alba acompanyada d’unes declaracions seves: “Lo que pasa en Cataluña es muy poco patriota”. Consideracions estètiques al marge, aquesta dona no només és possiblement la persona amb més títols nobiliaris del món, sinó que duu una clau important en el seu cognom: tot i que generalment se la coneix com a Cayetana de Alba, el seu nom autèntic és Cayetana Fitz-James Stuart, el que vol dir que és descendent directa per via paterna –concretament la novena, un altre cop el nou!- de James Fitz-James Stuart, primer Duc de Berwick i l’home que va dirigir les tropes borbòniques en el setge de Barcelona durant la Guerra de Successió. Sí, la de l’11 de setembre de 1714.

Com es deia a l’inici, que un fet no ens agradi o no ens el creguem no és motiu suficient perquè no existeixi.

@RogerVinton

L’home de les ulleres contempla el to verd intens del Turó Park des del finestral del domicili familiar al carrer Ferran Agulló de Barcelona. Se sent relaxat perquè des de fa una estona sap que el jutge ha arxivat la causa per frau fiscal que ell i la resta del clan Carulla tenien oberta. És el punt i final a gairebé dos anys de malson. Li sembla que és just que el país els retorni el que ells han fet per Catalunya en els darrers quaranta o cinquanta anys. Sense anar més lluny, el seu pare –Lluís Carulla Canals- va ser fonamental perquè naixés la coalició que ens ha governat durant tres quartes parts del període democràtic. El multimilionari fundador de Gallina Blanca, embrió del futur grup Agrolimen, va oferir a Jordi Pujol un xec en blanc a canvi d’una única condició: li va demanar que inclogués els democratacristians dins el seu projecte polític com a part inseparable. D’aquí que des d’aleshores Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya hagin anat sempre de la mà, tot i que cal suposar que, ara que Lluís Carulla pare és mort, el pacte es continua reeditant només per purs interessos electorals.

Els actuals propietaris del conglomerat Agrolimen -els sis fills del fundador- són summament discrets i tan sols una de les germanes, la Mariona, té certa projecció social degut a haver agafat les regnes del Palau de la Música després del “Cas Millet”. Tot i estar pretesa en els seus anys de joventut per un prometedor estudiant d’econòmiques anomenat Joan Hortalà i Arau, va preferir casar-se amb en Jaume Tomàs, empleat d’Agrolimen des de 1957 i que amb els anys acabaria esdevenint conseller delegat. En Jaume Tomàs va morir l’any 2010, després d’haver ocupat multitud de càrrecs, com ara president de Fira de Barcelona o vicepresident de l’Instituto de la Empresa Familiar. De la seva banda, Joan Hortalà es va casar finalment amb Maria Àngels Vallvé, coneguda per haver estat la primera dona que aconseguí la plaça d’agent de canvi i borsa (1971), probablement l’oposició més elitista d’Espanya i territori tradicionalment vetat a les dones. El matrimoni és propietari de la societat de valors GVC, una de les poques entitats d’aquest àmbit que romanen independents a Barcelona. Des que GVC va comprar una altra societat de valors –la Gaesco d’en Pere Perelló- ocupen bona part del característic edifici negre de Diagonal 429.

Qui ha tingut sempre força vinculació amb Gaesco és la família Molins, que ha fet una fortuna incalculable gràcies a la producció de ciment (Cementos Molins i Promotora Mediterránea, entre d’altres). És un clan molt ben relacionat: tenen profunds vincles amb l’Opus Dei, amb la política i fins i tot tangencialment amb la casa reial. Un dels hereus, Joaquim Molins i Amat, és conegut pel gran públic degut a la seva dilatada activitat política durant l’últim quart del segle XX. Des de la seva entrada a Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1981 va ser successivament diputat al Parlament, diputat al Congrés de Madrid -ja ho havia estat abans d’ingressar a CDC- i Conseller de la Generalitat. Aquests darrers anys també s’ha fet familiar per al gran públic el germà de Joaquim, Pau Molins i Amat, degut a que va ser l’advocat de Fèlix Millet en el “Cas Palau”. Per altra banda, una branca dels Molins està entroncada amb una altra família il·lustre de la ciutat, els López-Rodó. Així, per exemple, Laureano Molins López-Rodó –cosí de Joaquim i Pau- és conegut per haver operat del pulmó al Rei d’Espanya Joan Carles I l’any 2010.

Precisament l’esmentat Pau Molins va rebre l’oferta per part d’una plataforma opositora de presentar-se a les darreres eleccions al FC Barcelona, oferiment que va refusar.

I és que el FC Barcelona, encara que no podem considerar-lo com una empresa convencional, sí que és alhora objectiu i reflex del poder de la ciutat. D’aquesta manera, a les darreres eleccions a la presidència de Club es va produir un fet prou significatiu: si considerem tres de les quatre candidatures que s’hi van presentar –deixant de banda l’encapçalada per l’outsider Agustí Benedito- ens trobem que totes tres, disposades a destruir-se entre elles per aconseguir el poder, en realitat tenien un factor comú declarat: els seus estrets vincles amb la família Pujol-Ferrusola. En primer lloc, el que al final seria el guanyador, Alexandre “Sandro” Rosell i Feliu és fill de Jaume Rosell i Sanuy, fundador de CDC; per altra banda Marc Ingla i Mas és fill de Manuel Ingla i Torra, financer clau en el llançament de la Banca Catalana de Jordi Pujol. Finalment, Jaume Ferrer i Graupera és amic íntim des dels temps d’estudiant de Josep Pujol i Ferrusola, fill del Molt Honorable. Com dèiem, el guanyador va ser Rosell, qui duia com a vicepresident a un personatge a tenir en compte i del qui parlarem més endavant, l’omnipresent Carles Vilarrubí.

Qui no falta mai a llotja del Camp Nou és Enric Crous, fàcil d’identificar pel seu bigoti ros de tons ordi. La seva presència es deu a que és el director general d’uns dels principals patrocinadors del Club, la cervesera Damm. Crous és la mà dreta del propietari de la firma, el gairebé invisible Demetrio Carceller, membre d’una curiosa saga familiar. L’avi de l’actual propietari de la simpàtica marca de cervesa va ser el falangista Demetrio Carceller Segura, català d’origen aragonès, molt proper a José Antonio i a Serrano Suñer, i que va construir una colossal fortuna gràcies a la corrupció del règim franquista i a la seva posició de Ministre d’Indústria i Comerç. El seu fill, Demetrio Carceller Coll, a banda de consolidar els interessos familiars a la companyia de begudes i al sector petrolífer, va possibilitar l’entrada del Deutsche Bank a Espanya mitjançant la venda del seu banc –el Comercial Transatlàntic- als alemanys. Les primeres fotografies de Demetrio Carceller Arce -el tercer de la nissaga- que hem pogut veure a la premsa s’han publicat l’any 2010 a rel de la investigació de l’Audiència Nacional per un possible delicte fiscal de la família, que segons es deia, podia haver ocultat 500 milions d’euros a l’estranger. Un any i uns mesos després la mateixa Audiència Nacional va decidir arxivar la causa.

El grup cerveser Damm ha donat un pas més en la diversificació del seu negoci amb la compra de Cacaolat al grup Nueva Rumasa després de l’entrada en concurs de creditors de la societat dels Ruiz-Mateos. Aquesta adquisició l’ha feta amb la col·laboració de Cobega, el totpoderós concessionari de Coca-Cola a Espanya. Aquesta empresa és propietat de la família Daurella i actualment la seva màxima executiva –fer servir l’habitual expressió de “cap visible” seria un error- és la pubilla Sol Daurella i Comadran, filla única de José Daurella i neta de Santiago Daurella, l’home que l’any 1951 va aconseguir el contracte amb la multinacional nord-americana. El marit de Sol Daurella és Carles Vilarrubí i Carrió, qui va aprendre tot el que cal saber dels negocis a Barcelona de la mà de Convergència Democràtica de Catalunya i de Jordi Pujol. Vilarrubí va ser conseller de Telefònica, representant a “la Caixa” i actualment és l’home de la banca Rothschild a Espanya.

Qui és un autèntic addicte a la Coca-Cola és José Manuel Lara Bosch, el propietari de l’editorial Planeta i posseïdor d’una inacabable cartera de participacions. Lara és l’hereu accidental de l’imperi de la lletra impresa que el seu pare havia construït, ja que tot i ser el germà gran, l’escollit per dirigir els destins del grup Planeta havia estat en Fernando Lara, germà petit d’en José Manuel. Tot va canviar aquell 18 d’agost de 1995 en que Fernando Lara va estimbar el seu BMW sèrie 7 al punt quilomètric 36,600 de l’A18 (l’actual C-58)  i s’hi va deixar la vida. I així, de manera tràgica i inesperada, va ser com aquest jugador de bridge va haver d’assumir el lideratge del grup familiar. El que havia començat com una editorial ha esdevingut amb el temps un imperi amb multitud de segells editorials, llibreries, mitjans de comunicació tant escrits com de ràdio i televisió… i fins i tot línies aèries i importants interessos en un club de futbol. Lara Bosch té les seves oficines a l’antiga i carismàtica seu de Banca Catalana, des d’on veu retallar-se el perfil de les torres negres de “la Caixa” a l’altra banda de la Diagonal.

I aquelles torres, símbol del poder financer i necessàriament opaques, han vist i han callat lluites sagnants pel poder. Allà hi va regnar des de 1976 fins al 2003 Josep Vilarasau Salat, del qui es podran criticar algunes coses -com ara el fet de promocionar a alguna periodista amiga a la cúpula de l’entitat o fer servir l’Obra Social per a activitats elitistes- però no es podrà negar que va ser ell l’home clau en el procés de transformació d’una entitat d’estalvi local en un banc de dimensió europea amb una potentíssima cartera industrial. La seva decisió de saturar carrers i places de tot Espanya amb oficines de l’entitat al final va resultar una estratègia guanyadora que va permetre a la “la Caixa” fer un salt qualitatiu de dimensions colossals. On també va tenir èxit durant anys va ser en controlar les envestides d’alguns grups per fer-se amb el poder a l’entitat. Home amb visió perifèrica i poc amic de sectarismes -era cosí germà del desaparegut Carles Ferrer Salat i també d’en Luis Salat, líder de la maçoneria a l’Estat Espanyol- va haver de veure com un cop jubilat, la tradicional entitat catalana passava a ser colonitzada per l’Opus Dei, de la mà d’Isidro Fainé i Juan María Nin, president i director general, respectivament. Després de la transformació de “la Caixa” en banc, l’estructura de poder es complexa: CaixaBank és una entitat amb fitxa bancària on el major accionista del qual és “la Caixa”, que continua essent una caixa d’estalvis, però que ha transferit tot el seu negoci bancari a CaixaBank. El principal òrgan rector de “la Caixa” és el Consell d’Administració, presidit per Isidro Fainé i que té com a vicepresidents a Salvador Gabarró i a Javier Godó Muntañola, III Comte de Godó.

Al bell mig del tram més noble de la Diagonal, davant de la Plaça Francesc Macià, s’alça la rejovenida Torre Barcelona. La que fou seu de l’històric Banco de Madrid de Jaume Castell (oncle de Joan Rosell, actual president de la CEOE i hereu de les joguines Congost) és ara l’emblema del poder de la família Godó. Allà hi són les oficines centrals del Grupo Godó des que van decidir traslladar-s’hi deixant l’antiga seu del Carrer Pelai que tenien llogada a la germana de Javier Godó. A la planta disset de l’edifici s’ubica un considerable vòrtex de poder a través de la influència que els mitjans de comunicació d’aquesta família tenen sobre bona part de la població: els diaris La Vanguardia i El Mundo Deportivo, les emissores de ràdio RAC1 i RAC105 i els canals de televisió 8tv i RAC105 TV. A més, donen nom al torneig tennístic de més tradició a Espanya. Envoltat per les parets de fusta noble del seu despatx, Javier Godó observa la verdor profunda dels jardins del Turó Park, mentre pensa en el disseny futur del país.

Aquestes sis famílies de les que hem parlat (Carulla, Molins, Carceller, Daurella, Lara i Godó) controlen de forma total o parcial, com a propietaris, fabricants o distribuïdors, les següents marques: Agrolimen, Gallina Blanca, Affinity, Pans&Company, Bocatta, Fres&Co, BiCentury, El Pavo, Caves Mont-Ferrant, Pastafiore, Caffé de Fiore, Cementos Molins, Promsa, Escofet, Editorial Planeta, Planeta de Agostini, Editorial Espasa, Destino, Seix Barral, MR Ediciones, Temas de Hoy, Crítica, Ariel, Deusto, Booket, Edicions 62, Empúries, Columna, Proa, La Razón, Antena 3TV, Nitro, Nova, Neox, EuropaFM, Movierecord, Golt, Onda Cero, La Sexta, Casa del Llibre, Círculo de Lectores, Altaya, Historia y Vida, Playboy, Lonely Planet, Interiores, Redes para la Ciencia, CEAC, Home English, EAE Business School, Lanetro.com, Cocacola, Aquarius, Fanta, Nestea, Nordic Mist, Burn, Powerade, Sprite, Aquabona, Minute Maid, Damm, Estrella de Levante, Skol, Budweiser, Saaz, Aigua Veri, Fuente Liviana, Granini, La Vanguardia, El Mundo Deportivo, RAC1, RAC105, 8tv, RAC105TV.

@RogerVinton

Des del passat dia 22 de setembre en que vaig penjar l’anterior entrada la vida política del país s’ha desenvolupat amb una acceleració tan inusual, que sens dubte convé actualitzar els continguts amb informació nova. Començarem fent una mica d’història:

El mes de juny d’enguany es va produir un fet transcendent del qual els mitjans de comunicació van informar però de manera força discreta: el viatge del President Mas a Massachussetts per veure in situ el model econòmic d’aquell estat, que ha fet de la biotecnologia una de les seves principals fortaleses. En un curiós exercici de semiòtica, el diari La Vanguardia va titular la notícia de forma reveladora per als qui volguessin entendre: “Massachussetts confirma la coalició amb Israel i Catalunya”. Sense canviar de diari, recomano a qui li agradin les fotografies simbòliques que faci un cop d’ull a la de la pàgina u del suplement “Viure” d’aquell mateix dia.

L’estiu va anar passant mentre assistíem a un “bullir l’olla” independentista que es manifestava en forma de pluja fina de notícies i declaracions sobre el particular i que va tenir la seva culminació amb la cèlebre manifestació del dia 11 de setembre. A partir d’aquell moment els fets es van precipitar.

El dia 12 de setembre, l’endemà de la manifestació i com a conseqüència d’aquesta, el President Mas fa un discurs presidit per les banderes catalana i de la Unió Europa on per primer cop parla obertament de constituir un nou Estat. El dia 13 imparteix una conferència a Madrid on, malgrat “jugar a camp contrari”, manté la seva posició sobre el futur de Catalunya amb una fermesa i una claredat fins ara mai vistes a un President de la Generalitat (“Catalunya necesita un Estado”, diu literalment). El dia 20 torna a viatjar a Madrid, però aquesta vegada per “negociar” amb Mariano Rajoy el contingut de l’anomenat “Pacte fiscal”, que havia de ser l’eix de la present legislatura. Com ja s’havia avisat des de Madrid, la reunió no serveix per a res, almenys en el que respecta a l’eventual nou sistema de finançament per a Catalunya. Uns minuts després Artur Mas fa una nova roda de premsa per anunciar que “això no ha anat bé”.

El President mostra en tot moment un interès inusitat en deixar les següents passes del procés per a la setmana posterior, atès que està previst celebrar-hi el Debat de Política General. Així arribem al dia 25, data prevista per l’inici del Debat on Mas, com si tingués pressa i sense esperar a les conclusions d’un parell de dies més tard, decideix anunciar la convocatòria d’eleccions per al 25 de novembre. A més, aquest anunci el fa durant el mateix discurs d’obertura, un fet inèdit fins a aquell moment. Clar que, si ens hi fixem bé podem trobar una explicació possible a aquest procedir: es dóna la curiosa coincidència de que al dia següent, el 26 de setembre, s’inicia la celebració del Yom Kippur, la festa més important del calendari jueu. Però en puritat aquesta festa comença oficialment amb la posta de sol del dia anterior, és a dir, el mateix 25 de setembre, de manera que el cerebral i metòdic President Mas no va triar un dia qualsevol per fer l’anunci de les eleccions més transcendents de la Catalunya democràtica.

Qui pensi que un President de la Generalitat està per sobre de qüestions simbòliques d’aquesta mena, hauria de recordar “L’enigma de les nou banderes”, que no és pas una novel·la d’Agatha Christie, sinó un fet que es va produir quan Artur Mas es va presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat a les darreres eleccions. L’enigma neix de la presència de nou banderes catalanes acompanyant-lo el dia de la seva presentació. Un cop guanyador dels comicis, Mas es va encarregar de desvelar el misteri davant dels seus seguidors. En la resolució hi apareixen tres factors: l’obra “El petit príncep”, considerat un conte iniciàtic, el compte “llarg” de presidents de la Generalitat i ell mateix, amb tota la càrrega mítica del seu nom de pila.

En un altre ordre de coses, ningú no pot posar en dubte que si a Catalunya existeix algun recinte assimilable a un temple pagà, aquest és l’Estadi del Futbol Club Barcelona el dia que es rep la visita del rival màxim, el Real Madrid. Fent una al·legoria no gens original podem definir aquest partit com un ritual de comunió col·lectiva que fàcilment ens podria recordar a antics ritus religiosos. Doncs bé, enguany el ritual ha tingut diversos aspectes que no ens poden passar per alt: ha estat consagrat a la futura independència de Catalunya, ha tingut com a testimoni el soldat israelià Guilad Shalid -convidat pel mateix Club- i s’ha celebrat coincidint amb la festivitat hebrea del Simjat Torah, que vindria a ser el “dia de l’alegria màxima”.

Pel que fa a la visió des de fora del procés que està vivint Catalunya, les reaccions continuen essent abundants i de caràcter sorprenentment favorable. Per citar alguns exemples, podem fer un cop d’ull a les declaracions del cònsol d’Alemanya a Barcelona (“La Diada va transmetre un missatge positiu als mercats”), les que va fer fa uns mesos l’ambaixador d’Israel a Espanya (“Sé que als catalans us diuen els jueus d’Espanya”), així com l’article Viva Catalonia, Viva Israel – Israel News _ Haaretz Daily Newspaper.

Paral·lelament, en aquest període de temps tan intens s’han produït dos fets que, si bé no tenen una relació directa amb Catalunya, sí que tenen una forta càrrega simbòlica: en primer lloc el discurs el dia 25 de setembre (!) a l’ONU del president dels Estats Units, Barack Obama, defensant el dret a l’autodeterminació dels pobles; en segon lloc la decisió l’1 d’octubre del màxim organisme del futbol a Europa, la UEFA, d’acceptar de forma provisional a Gibraltar en el seu si. No cal ser un erudit de la geopolítica per adonar-se que aquest segon fet suposa un cop baix per a Espanya, que sempre ha lluitat per evitar que els del Penyal puguin competir internacionalment. La pregunta que immediatament sorgeix sobre la decisió de la UEFA és per què precisament ara?

Finalment, un altre fet significatiu que s’uneix a l’allau de circumstàncies especials que estan envoltant el procés sobiranista de Catalunya és la visita el 5 d’octubre d’una comissió de Diputats del Bundestag alemany a Barcelona amb l’única finalitat de reunir-se amb Artur Mas.

No oblidem que des d’un punt de vista estadístic, fets que són molt probables de manera aïllada, poden ser altament improbables de forma conjunta i simultània. Qui vulgui entendre que entengui.

És una veritat constatable que fruit de l’observació atenta i amb perspectiva de la realitat que ens envolta ens és possible d’extreure unes conclusions que estan molt lluny de les versions oficials i que ens permeten d’encaixar tot un seguit d’esdeveniments que, si féssim cas dels mitjans de comunicació, només tindrien entre ells una relació purament casual.

Aquesta visió heterodoxa, fonamentada en un infatigable esperit crític, m’ha permès elaborar una interpretació de la realitat de la que puntualment he anat fent partícips a tots aquells del meu entorn que volguessin escoltar-me. Ja fa temps que tinc la convicció de que les notícies realment transcendents són alliberades pels mitjans de comunicació en dosis homeopàtiques i dissoltes en mig d’un garbuix de fullaraca compost majoritàriament per informacions de dubtosa importància i per notícies visiblement manipulades. De ben segur que aquesta és l’única manera que tenen determinats emissors de fer arribar un missatge a la població, o a certs segments de la mateixa, sense que sigui tergiversat pels mitjans encarregats de difondre’l.

Des de fa aproximadament dos anys segueixo amb una barreja de perplexitat i d’incredulitat (i no me n’amago, també d’il·lusió) com a les planes de publicacions d’àmbit català i espanyol arribaven missatges discrets, a vegades inserits en entrevistes, d’autoritats de l’economia que afirmaven que Catalunya es podria plantejar ser un estat independent i que, a més, se’n sortiria amb un considerable èxit. No cal fer un repàs exhaustiu del degoteig subtil d’opinions dels darrers temps, però a tall d’exemple sí val la pena fer un cop d’ull a l’entrevista que el diari madrileny (i conservador) Expansión va fer al professor de Harvard i ex-economista en cap de l’FMI, Kenneth Rogoff, el passat 3 d’abril de 2011, on enmig d’una resposta sobre reformes estructurals a Espanya afirma literalment que “Catalunya aïllada [d’Espanya] seria un dels països més rics del món”. Aquesta entrevista va ser reproduïda al dia següent per la revista Capital.

En sentit oposat, en els darrers anys s’ha produït un intent prou insòlit de desballestar l’autonomia catalana a través de l’ús indiscriminat del poder judicial: n’hi ha prou amb recordar les sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut o del Suprem sobre el sistema d’ensenyament públic. Aquest assetjament és del tot absurd, si no és que la intenció última sigui dur la relació Catalunya- Espanya a un carreró sense sortida. Aquesta manera de procedir ha continuat en els moments de major efervescència de la “crisi independentista” (les setmanes posteriors a la manifestació de l’onze de setembre d’enguany), quan el govern espanyol ha tractat amb menyspreu els moviments que s’estaven desencadenant a Barcelona i per si fos poc s’ha mostrat del tot impermeable a les propostes catalanes per pactar un desenllaç continuista. Una actitud absolutament inexplicable que només es pot entendre si interpretem que els governants estan seguint un guió preestablert.

Tot aquest enrenou s’està esdevenint en un marc molt determinat i que resulta clau per entendre l’encaix de les diferents peces del trencaclosques. Espanya és un territori amb un volum de deute astronòmic i que resulta gairebé impagable amb uns creixements de PIB ínfims, com són els que sembla ser que tindrà en els anys futurs. Una situació qualitativament semblant a la Grècia, Irlanda o Portugal, però quantitativament diferent degut a que en el cas d’Espanya ens movem en unes xifres d’un ordre superior. És a dir, una fallida total del país pot posar en marxa una caiguda de fitxes de dòmino amb resultats tan imprevisibles com segurament indesitjables per a tota la Unió Europea.  Per altra banda avui en dia hi ha consens en que les polítiques dutes a terme a Espanya per salvar el sector financer consistents en fusionar bancs no només han estat equivocades sinó que han estat just les inverses a les que es necessitaven. Agregant entitats no s’ha aconseguit fer corporacions més fortes, sinó que s’ha provocat la contaminació de les que podien estar més sanes, alhora que s’han creat forats de dimensions monstruoses, situació fàcilment previsible a no ser que un sigui un ferm creient en el miracle dels pans i els peixos. Per tant, podem concloure d’aquesta nefasta experiència que en cas de tenir un ens (un banc, un país) en una situació compromesa, el més recomanable serà distingir les parts més sanes i separar-les de resta mitjançant un cordó sanitari per aconseguir que revifin i generin recursos, alhora que acotem els danys de les parts irrecuperables de manera que evitem que aquests creixin de manera descontrolada. És possible que algú, en algun lloc, hagi decidit que aquest és l’enfocament adequat per afrontar “el problema espanyol”.

No hi ha dubte que és molt menys traumàtic induir situacions que no pas executar-les de forma directa, i per tant en aquest cas és possible que s’hagin generat les condicions per tal que el poble de Catalunya acabi decantant-se “lliure i democràticament” per una opció que ja estava decidida prèviament. Desconec qui té capacitat de prendre decisions a aquest nivell, però només voldria recordar que al juny de 2010 el ja celebèrrim Club Bilderberg va triar Catalunya (Sitges) com a seu per fer la seva trobada anual.

Per a qui sigui amant de la simbologia (i en certs àmbits de poder ho són molt) no li deu semblar casual que el referèndum d’independència previst per a Escòcia s’hagi programat per a l’any 2014, efemèride significativa a Catalunya atès que aquell any es commemorarà el tres-cents aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió i que sovint s’interpreta com el punt i final de la independència del Principat. També cal parar atenció en que la persona del govern central que més protagonisme està tenint en aquesta “crisi independentista” és Soraya Sáenz de Santamaría (qui, dit sia de pas, té unes inicials ben sinistres), que s’encarrega de propugnar amb el convenciment d’un sectari el mantra del  “no a tot als catalans” davant del silenci sepulcral del President. Doncs bé, va ser precisament Sáenz de Santamaría qui va assistir per part del govern a la darrera reunió del Club Bilderberg (Estats Units, juny de 2012). I enmig d’aquesta teranyina ens trobem amb l’enigmàtica dimissió d’Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, qui ha tingut sempre uns vincles molt estrets amb l’esmentat Club. Aguirre va deixar precipitadament la presidència de la Comunitat de Madrid poc després de fer un discurs on proposava fer una revisió a fons de l’Estat Autonòmic per què segons ella “el Estado Autonómico se creó para dar solución a las aspiraciones de dos regiones, Cataluña y el País Vasco, que tenían desde hacía décadas reivindicaciones sin resolver. Después de 33 años de Autonomías, los problemas de esas dos Regiones están más vivos que nunca, y, además, hemos creado un Estado con 17 Comunidades Autónomas (…)”. Vet aquí el que sembla l’aposta per reformular l’Estat per mirar de trobar un millor encaix a les dues comunitats amb un sentit identitari més acusat. Ah, i per si no n’hi havia prou, apareix el monarca espanyol Joan Carles I en una iniciativa sense precedents atiant el foc, no sigui que vingui una ventada i l’apagui.

Fa més de vint anys que observo atentament tots els moviments independentistes que s’han anat produint a Catalunya i la conclusió més destacable que n’he extret són les dificultats que han tingut històricament per arrelar i fer-se forts fora dels seus territoris de confort. El partit independentista de referència, Esquerra Republicana, ha tingut alts i baixos sistemàtics i ha desaprofitat situacions de privilegi –com ara convertir-se en la tercera força política després de les eleccions autonòmiques de 1992 o entrar a formar part del govern de la Generalitat al 2003- per fer un salt qualitatiu en el nombre d’electors. Durant tot aquest període hem vist com l’independentisme es consolidava en uns nivells de suport popular sempre al voltant del 33%. La realitat és que, unes vegades per incompetència pròpia i d’altres per l’acció efectiva de l’antic Cesid, tots aquests moviments han tingut una remarcable tirada a l’escissió continuada, de manera que ningú no aconseguia arribar a aglutinar la totalitat del vot potencialment favorable a la secessió d’Espanya. Per això em sobta molt l’evolució de les coses en aquests dos darrers anys, i en concret des de la introducció de la pregunta “què votaria en cas de referèndum” a les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió. Si, tal com dèiem, en el precedent més semblant l’opinió favorable a la independència havia oscil·lat sistemàticament a l’entorn del 33% (fins al 2007), ara, als anys 2011 i 2012 (dues onades per any) observem com els resultats es disparen fins al 43%, 45%, 45% i 51%, respectivament. I el més curiós del cas, sembla que totes les dificultats que comentàvem que havien existit alhora de crear plataformes independentistes sòlides no han existit per a l’Assemblea Nacional de Catalana, atès l’èxit sense precedents que ha aconseguit. La seva brevíssima història es pot resumir en tres dates:  el 30 d’abril de 2011 s’estableixen les bases de la futura entitat en una reunió que aplega unes 1.500 persones; el 10 de març de 2012 se celebra l’assemblea constituent, amb l’assistència de 5.000 persones; i finalment l’11 de setembre de 2012 organitza una manifestació obertament independentista que aconsegueix una plusmarca històrica convocant entre un milió i mig i dos milions de persones a Barcelona. Un exemple de creixement exponencial sense precedents protagonitzat per una entitat que no té més mitjans que els proporcionats pels seus associats.

Per acabar, un altre aspecte que en absolut podem deixar de banda, ans al contrari, és la resposta exterior a la reclamació de sobirania per part dels catalans. En un entorn de crisi i quan sembla que els mercats financers són els qui marquen l’agenda dels polítics, resulta que bona part de la premsa mundial ha posat el focus sobre les reivindicacions catalanistes, en lloc de ventilar l’assumpte com si de l’enèsima revolta folklòrica es tractés, circumstància que havia estat habitual fins ara, especialment a la premsa anglosaxona. Pel que fa al contingut de les informacions sobta molt que es rep l’eventual secessió de Catalunya com un fet probable i fins i tot comprensible. Curiosament la Unió Europea manté un sospitós silenci sobre les opcions catalanes de formar part del Mercat Únic, tot i les pressions –gairebé súpliques- de la premsa espanyola per tal de que es manifestin en el sentit que Catalunya en quedaria fora ad-eternum. Alguns exemples d’aquest clima de sorprenent predisposició són l’article “Europe’s next independent state?”, a The Economist, “Marée humaine pour réclamer l’indépendance de la Catalogne”, al Liberation, “Spain risks break-up as Mariano Rajoy stirs Catalan fury” al Telegraph o el programa “Farewell to Spain” a la cadena de televisió Al Jazeera. En un altre àmbit informatiu també cal parar atenció a les conclusions de la sempre ben informada agència d’intel·ligència Stratfor, que ja fa dies comunicava als seus clients que existien grans possibilitats de que les properes eleccions catalanes fossin de facto un referèndum d’independència o també a les declaracions de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Alan Solomont, afirmant que “és admirable que es pugui discutir de forma democràtica i responsable aquestes qüestions” i que “el món es troba en un punt d’inflexió i Europa en un moment de gran transformació. (…) Catalunya, pel que sembla, també està en un moment d’inflexió”.

Si fem cas de tots els indicis aquí exposats, és fàcil concloure que les cartes ja estan repartides i que únicament estem assistint com a espectadors a l’última fase d’un procés dissenyat amb anterioritat i que té per finalitat crear totes les condicions necessàries per la proclamació “lliure i democràtica” d’un nou estat a la Unió Europea. No seré jo qui ho aturi.

Fer prediccions del futur és un joc en el que gairebé sempre s’acaba perdent. La realitat, en el seu viatge a través del temps, no segueix una trajectòria lineal, sinó que està influïda constantment per múltiples variables que li donen un perfil caòtic, en el sentit matemàtic del terme. Tot això és cert. Però també ho és que de tant en tant podem desentrellar la seqüència causa-efecte inherent a la nostra realitat per arribar a conclusions sobre el que és a punt de succeir.

Ens trobem en una època d’acceleració, on assistim atònits a la descomposició d’una societat que crèiem consolidada i que ara descobrim que era de cartró pedra. Veiem com el nostre món es desfà a la velocitat que un terròs de sucre deixa d’existir submergit dins el cafè calent. En situacions com aquestes sí que podem llevar la vista del terra i mirar més enllà per preveure el que ens ve a sobre sense tenir por a errar.

Si alguna cosa ha quedat palesa en caure un rere un altre els vels que dissimulaven la realitat, és que la societat es divideix en dos col·lectius: els qui abusen i els qui pateixen l’abús. Aquesta realitat, un cop coneguda, es transforma en insostenible: la natura no es duu massa bé amb els desequilibris a llarg termini. També ens adonem que les formes de protesta dels “abusats” que han estat vigents durant dècades ja no serveixen, han perdut del tot la seva efectivitat:  avui en dia qui més qui menys és conscient de que la utilitat de vagues i manifestacions tendeix a ser nul·la i per tant els disconformes amb l’estat de les coses es veuran ben aviat abocats a buscar mètodes més expeditius per corregir els desequilibris existents. Per altra banda, els qui abusen no es desprendran dels seus privilegis fins que no tinguin alguna cosa a perdre. El punt de trobada d’aquestes dues tendències se situa, per inapropiat que sembli,  en el territori del l’enfrontament físic i la violència.  Per tant, no seria estrany que ben aviat comencem a veure accions que puguin tenir una aparença molt semblant a la del terrorisme convencional, però amb uns vectors motivacionals molt diferents: enlloc de voler atemorir a la població general per pressionar als seus governants, aquest nou terrorisme buscarà fer pagar pels seus errors negligències o abusos als responsables de l’empobriment general, i, de pas, donarà un toc d’atenció als qui encara estan a temps de rectificar. Malauradament l’ésser humà només respon quan en el terreny li marquen dues línies vermelles, una de premi i una de càstig, i fins ara existia una asimetria intolerable que permetia deixar impunes les males accions. En altres paraules, assistíem per obligació a un joc en el que, no només guanyaven sempre els mateixos, sinó que a més no tenien cap possibilitat de perdre.

A Itàlia, país també especialment afectat per la situació econòmica i per la corrupció, durant els darrers mesos s’han produït diversos atacs que la policia i els mitjans no han trigat a etiquetar com a “anarquistes”. Per bé que és cert que alguns d’aquests atemptats han estat reivindicats per cèl·lules anarquistes, segurament estem al davant d’un fenomen més complex i transversal i ja es parla de el “Nou Terrorisme”.

A Catalunya, tot i el caràcter acomodatici dels seus ciutadans, aquests moviments no trigaran a arribar. Comença a haver-hi suficient combustible acumulat (atur, desnonaments, corrupció que surt a la llum,…) com per què una espurna engegui un incendi social de grans dimensions. Accions que fins ara s’han considerat “bretolades intolerables” –el bloqueig del Parlament de Catalunya del 15 de juny de l’any passat– o simples anècdotes sense importància –l’expulsió de Fèlix Millet d’un restaurant on dinava degut a la pressió dels altres clients– poden ser les primeres mostres de que alguna cosa es mou. I si algú pensa que ningú no s’atrevirà a llançar la primera pedra, que pari atenció a dos col·lectius molts especials tant a Espanya com a Catalunya: els bombers i els miners.

Els polítics ens han traït. Els hem cedit la gestió de la societat i ells ens han respòs amb servitud cap a interessos que no són pas els nostres. Podria esmentar molts casos on es demostra de forma evident que no governen pensant en el poble que els escull, sinó que tenen altres motivacions, sovint oposades a les nostres. De tots aquestes assumptes n’hi ha un que sempre m’ha cridat molt l’atenció per les seves múltiples implicacions, i que podríem etiquetar com “el cas dels transgènics”.  El dia 2 de juliol de 2009 es va dur a terme una votació al Parlament de Catalunya amb una transcendència molt superior al seu escàs ressò mediàtic, ja que es tractava de tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretenia prohibir el cultiu de transgènics i que venia avalada per més de 150.000 signatures.

Però fem un petit salt en el temps. Tots recordem la gran transcendència que els mitjans de comunicació van donar a la pugna entre “animalistes” i “pro-taurins” degut a la Iniciativa Legislativa Popular que havien posat en marxa els primers i que pretenia prohibir les “corrides” de toros a Catalunya. Els noticiaris televisius i la premsa escrita van dedicar amplis espais a informar-nos sobre aquesta iniciativa ja des de molt abans de que aquesta arribés al Parlament i, per descomptat, van dur a terme un desplegament històric el dia en que la ILP va ser sotmesa a votació per part dels nostres representants. Això va ser l’estiu de 2010 i n’hi ha prou amb recordar la portada de La Vanguardia del dia següent.

Un any abans, el 2 juliol de 2009, el Parlament va votar una altra ILP, la que comentàvem a l’inici d’aquest text i que tenia com a objectiu prohibir els cultius transgènics a Catalunya. Tot i ser una qüestió de salut pública, sembla que els mitjans van decidir que no ens interessava i tant la premsa escrita com les televisions van mirar de que l’assumpte passés desapercebut. I qui ho dubti, que faci un cop d’ull al tractament de la notícia a La Vanguardia d’aquell dia i el compari amb el dispensat a la votació sobre les “corrides” de toros.

Doncs bé, tot i els molts dubtes que desperten els transgènics, tot i els problemes d’ordre pràctic que provoquen, tot i que no està demostrada la seva innocuïtat, tot i que molts països europeus (Alemanya i França, per exemple) han establert fortes limitacions a aquest cultius, els nostres polítics van votar en contra de la prohibició. Bé, no tots… i això és encara més sospitós: de manera gairebé excepcional es va produir un acord entre CiU, PSC i PP, que són les tres forces que van oposar-se a tirar endavant la ILP. Tenint en compte el que costa que aquests tres partits es posin d’acord en alguna cosa, hem de suposar que devien estar seguríssims de què votaven; devien tenir més informació que els seus col·legues alemanys i francesos, oi?

La indústria dels transgènics està encapçalada per la multinacional nord-americana Monsanto, que controla el mercat gairebé en règim de monopoli, de manera que és fàcil pensar que el seu poder podria estar al darrere del sentit de la votació al Parlament d’aquell 2 de juliol de 2009. Seria molt convenient que tots i cadascun dels nostres representants ens expliquessin en quina informació es van basar per votar com van votar. Més que res per evitar que pensem malament.

Sovint a les converses intranscendents sobre com està de malament tot plegat, els interlocutors arriben a un punt que sembla ser el final de tot raonament i alhora l’explicació a totes les desgracies que ens passen. Em refereixo al costum tan arrelat que consisteix en culpar de tots als mals a ens inanimats com ara la banca o les grans corporacions i no anar més enllà, com si amb això descarreguéssim responsabilitats en un àmbit fora de l’abast humà. No cal dir que jo no hi estic d’acord. Fins i tot apostaria a que no és més que una altra de les múltiples estratègies del poder per ocultar-se i seguir exercint amb total impunitat. M’explico: si som estrictes, una gran empresa no és més que un número d’identificació fiscal i un tampó de goma. No és ni bona ni dolenta; ni tampoc és un monstre que devora els valors i la ètica, perquè en essència no és res. Qui són bons o dolents, cobdiciosos o generosos, ètics o sense escrúpols són els éssers humans que hi són a dins i que prenen decisions. Aquests individus són de carn i ós, tenen nom i cognom i en molts casos viuen a prop nostre. Però a ells ja els està bé que els mitjans només parlin d’aquests conceptes tan eteris –la banca, les grans corporacions- i que la ciutadania perdi temps i energia lluitant contra espectres difosos.

D’ara en endavant seria important que quan parlem de la banca no pensem en individus que passegen les seves limusines per Wall Street, sinó que convindria que miréssim més a prop. A tall d’exemple, a la Plaça de la Catedral de Barcelona hi té la seu una entitat financera que degut a la mala gestió no podrà seguir subsistint per si sola. El seu president durant bona part de la crisi (2005-2010) ha estat Narcís Serra, ex-moltes coses i sobretot noi de bona família i nebot de l’il·lustre Narcís de Carreras, president anys enrere de la Caixa de Pensions i del FC Barcelona. Narcís Serra és responsable del desastre, sens dubte, però també ho són els dos directors generals que ha tingut l’entitat en aquest període, Josep Maria Loza i Adolf Todó, aquest darrer amb una pretesa fama d’humanista que segurament els seus empleats no comparteixen.

No es pot negar que els peatges de les autopistes catalanes estan d’actualitat, i per tant, també ho està l’empresa concessionària: Abertis. Aquesta entitat amb seu a Barcelona és propietat principalment de “la Caixa” i del pack que forma l’ACS de Florentino Pérez amb el fons d’inversió CVC. Tots dos grups es reparteixen gairebé a parts iguals el cinquanta per cent de la companyia. Recentment ha entrat com a tercer accionista el grup constructor OHL, de Juan Miguel Villar-Mir, qui fou ministre pre-democràtic. El President d’Abertis és un home de “la Caixa”, el cèlebre Salvador Alemany, que en temps passats va estar vinculat a la secció de basquetbol del FC Barcelona. El número dos també és una persona de l’entorn de l’entitat de les torres negres, però força menys conegut: Francisco Reynés Massanet, un burgès originari de Mallorca que va ser “aparcat” a Abertis després d’una nefasta gestió a Criteria en el període 2007-2009.

Podria seguir donant noms –i probablement ho faré en futures entrades- però no voldria passar per alt la següent reflexió: molts dels ingredients que han fet créixer aquesta crisi fins a convertir-la en una tempesta devastadora han estat cuinats a casa nostra, per persones com les que he citat més a dalt. Una combinació explosiva de cobdícia, insolidaritat i incompetència ens ha dut fins aquí, però els autors del còctel travessen la crisi sense despentinar-se, bé perquè continuen al seus càrrecs, bé perquè els han abandonat amb una quantiosa indemnització. És hora de començar a posar pressió sobre aquests individus, cal que sentin ben endins que les seves actuacions no quedaran impunes i que en aquest joc també poden perdre. És el moment de pensar com fer una pressió efectiva i contundent deixant de banda censures prèvies. Les regles del joc estan canviant.

Els qui ens pretenen fer combregar amb rodes de molí acostumen a usar un recurs basat en la gestió imperfecta dels records que fa la nostra memòria, una estratègia que no per vella deixa de ser efectiva. Sovint posaríem la mà al foc per defensar la nostra postura sobre fets que creiem que han succeït d’una determinada manera quan en realitat es van produir d’una forma molt diferent, o fins i tot, mai van ocórrer. El Poder coneix a la perfecció aquests mecanismes i els aplica de forma sistemàtica a través dels mitjans de comunicació per aconseguir objectius determinats, com ara la implantació de records falsos. Si fem una lectura de tot el que s’ha publicat al llarg dels darrers cinc anys podem arribar a la conclusió de que hi ha un abans i un després de l’any 2008, on aquell any frontissa marcava la separació entre un món de felicitat, diners en abundància i “vaques grasses”, d’un món de deutes, pobresa i dolor. L’ús sistemàtic de expressions com “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, o l’esmentat de “vaques grases” ens poder dur a la conclusió de que abans de que l’economia s’esfondrés vivíem en una societat on el creixement es repartia de manera equilibrada i qui més qui menys nedava en l’abundància.

Però això no és ben bé així. Si fem l’esforç de mirar enrere més enllà de discursos oficials comprovarem que l’any 2000 l’economia va patir una crisi de grans dimensions degut al que en aquell moment es va anomenar “l’esclat de la bombolla puntcom”. El que inicialment era l’ensorrament d’un sector molt concret –l’empreses que operaven només a través d’Internet- de seguida es va estendre com una taca d’oli a molts altres àmbits. En primer lloc va afectar a grans empreses que havien invertit fortunes colossals en comprar marques que poc després van descobrir que no valien res: el cas de Telefónica amb Terra-Lycos o el menys recordat de Santander amb Patagon. En segona instància el desastre va afectar a empreses i particulars que tenien una forta exposició als mercats financers, ja que l’evaporació d’empreses com l’esmentada Terra-Lycos va ensorrar les borses i va volatilitzar els estalvis de moltes persones. Per donar una referència quantitativa del desastre hi ha prou amb recordar que l’IBEX35 va caure des de prop dels 13.000 punts (març de 2000) fins cap allà als 5.500 al 2003, és a dir, més d’un 50% de retrocés. No recuperaria el seu valor fins a finals de 2006, sis anys i mig després. Dins dels sectors afectats per les seves inversions financeres hi va destacar especialment  el de les companyies d’assegurances, que dedicades moltes d’elles a gestionar els estalvis dels seus clients, tenien gegantines inversions pròpies en renda variable.

Aquella crisi gestada als mercats financers –agreujada per la situació a Llatinoamèrica i per les conseqüències de l’11-S- va afectar, com hem vist, als balanços i comptes de resultats d’empreses dels sectors més diversos i això va desembocar en l’inici de l’era dels acomiadaments massius, de la frenada dels salaris, de la mala praxis de substituir baixes d’empleats fent treballar més hores als qui havien aconseguit mantenir la feina, de l’escassa inversió en recursos humans, etcètera. En aquell moment les grans corporacions van trobar la coartada perfecta per pressionar als seus treballadors i van crear un discurs de portes endins que es podria resumir amb la frase “no exigeixis ni demanis, que la cosa està molt malament”. Per posar només un exemple, l’any 2002 la multinacional espanyola Telefónica va declarar pèrdues per valor 5.600 milions d’euros, una xifra força més gran que la suma dels beneficis dels dos anys anteriors. Sens dubte, un argument de pes per alleugerir estructures de personal, que per cert, quan van tornar els beneficis no van recuperar ni de lluny la seva dimensió anterior.

És cert que valorar la situació dels treballadors dins les empreses pel que fa als nivells de pressió, estrés, càrrega de feina, etcètera té un fort component subjectiu i és una informació que no resulta fàcil de tractar, però si observem variables objectives com ara l’evolució  de salaris a Espanya en aquell període, només podem arribar a conclusions que reforcen el que aquí s’ha exposat. Segons deia el professor Vicenç Navarro ja al 2007, entre 1999 i 2006 el benefici net de les empreses espanyoles va créixer un 73% (més del doble que a la Unió Europea), mentre que els costos laborals només van créixer un 3,7% (cinc vegades menys que a la Unió Europea). En vista d’això, de quines “vaques grasses” estem parlant? Què vol dir “viure per sobre de les possibilitats” quan el teu salari any rere any perd poder adquisitiu?

No ens deixem enganyar. No ens deixem enganyar més. La crisi de 2008 només és l’excusa, l’objectiu real és retallar drets i drenar riquesa de les classes mitjanes cap als més poderosos. Quan, d’aquí molt, ens refem d’aquesta crisi apareixeran noves coartades per a que la minoria continuï debilitant a la majoria. De nosaltres depèn que tinguin alguna oposició.

Què millor que un vers d’en Robert Zimmerman per titular la primera entrada d’un bloc que pretén comentar l’actualitat des d’un punt de vist eminentment crític?

Que en el món sempre hi ha hagut opressors i oprimits i rics i pobres és una cosa tan certa com que de tant en tant es donen les circumstàncies precises per a que la realitat faci un tomb i ens sorprengui amb esdeveniments que crèiem impossibles. A ningú se li escapa que estem immersos en la pitjor crisi dels darrers setanta o vuitanta anys, els mitjans ens bombardegen contínuament amb imatges de protestes populars i la por al futur fa temps que fa niu al cap de moltes persones que fins fa poc tenien una vida més o menys sota control. Tots els indicis assenyalen cap a un futur més negre per a tothom, mentre la sensació que tot s’ensorra s’estén com una taca d’oli. Però, compte, aquí hauríem de començar a reflexionar i a observar la realitat amb uns altres ulls: oi que abans de la crisi ja planava sobre les consciències d’una part significativa de la població la idea de que no anàvem bé? Oi que començaven a guanyar força les opinions relatives a que calia fer les coses d’una altra manera? Doncs vet aquí la gran oportunitat. Si preteníem canviar el món, primer era necessari desballestar les estructures vigents i això és precisament el que ens està passant. Ja sigui perquè el sistema era insostenible, ja sigui perquè les mans fortes han accelerat el procés per apropiar-se del que no els correspon, el cas és que les carències estructurals han quedat a la vista de tothom i això ha afeblit el muntatge de manera irreversible. Qui té confiança en les institucions en les que creia fa tot just cinc anys? Qui no se sent estafat pel poder?

La presa de consciència és un primer pas fonamental, però no és l’únic ni el més transcendent. Per primer cop a la història de la humanitat disposem d’eines suficientment potents com per operar canvis d’àmbit global sobre la manera com ens organitzem. Avui tenim la possibilitat de connectar-nos en xarxa, unir-nos malgrat la dispersió, compartir idees i coneixements sense que l’espai físic sigui una limitació. Els pensaments que fins fa poc podien morir dins la mateixa persona que els havia generat, o que com a molt podien abastar un àmbit local, ara poden recórrer el planeta en segons i esquitxar consciències de forma exponencial. La comunicació entre persones ja no està sotmesa al poder, ja sigui l’econòmic o el polític. Ara, una sola persona al lloc més remot del món pot iniciar una dinàmica que encomani a d’altres i que, com a fitxes de dòmino que cauen, acabi generant una massa crítica suficient com per fer que els canvis es projectin del món virtual al real. I tot això al marge dels poders oficials, sense la pertinaç censura dels mitjans de comunicació i sense haver de patir el jou de si és rendible o no des del punt de vista financer.

En conclusió, les portes per canviar el món s’han obert de bat a bat i alhora la providència posa a les nostres mans les eines per a que en prenguem la iniciativa. Un moment així no s’hauria de deixar passar.