Els qui ens pretenen fer combregar amb rodes de molí acostumen a usar un recurs basat en la gestió imperfecta dels records que fa la nostra memòria, una estratègia que no per vella deixa de ser efectiva. Sovint posaríem la mà al foc per defensar la nostra postura sobre fets que creiem que han succeït d’una determinada manera quan en realitat es van produir d’una forma molt diferent, o fins i tot, mai van ocórrer. El Poder coneix a la perfecció aquests mecanismes i els aplica de forma sistemàtica a través dels mitjans de comunicació per aconseguir objectius determinats, com ara la implantació de records falsos. Si fem una lectura de tot el que s’ha publicat al llarg dels darrers cinc anys podem arribar a la conclusió de que hi ha un abans i un després de l’any 2008, on aquell any frontissa marcava la separació entre un món de felicitat, diners en abundància i “vaques grasses”, d’un món de deutes, pobresa i dolor. L’ús sistemàtic de expressions com “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, o l’esmentat de “vaques grases” ens poder dur a la conclusió de que abans de que l’economia s’esfondrés vivíem en una societat on el creixement es repartia de manera equilibrada i qui més qui menys nedava en l’abundància.
Però això no és ben bé així. Si fem l’esforç de mirar enrere més enllà de discursos oficials comprovarem que l’any 2000 l’economia va patir una crisi de grans dimensions degut al que en aquell moment es va anomenar “l’esclat de la bombolla puntcom”. El que inicialment era l’ensorrament d’un sector molt concret –l’empreses que operaven només a través d’Internet- de seguida es va estendre com una taca d’oli a molts altres àmbits. En primer lloc va afectar a grans empreses que havien invertit fortunes colossals en comprar marques que poc després van descobrir que no valien res: el cas de Telefónica amb Terra-Lycos o el menys recordat de Santander amb Patagon. En segona instància el desastre va afectar a empreses i particulars que tenien una forta exposició als mercats financers, ja que l’evaporació d’empreses com l’esmentada Terra-Lycos va ensorrar les borses i va volatilitzar els estalvis de moltes persones. Per donar una referència quantitativa del desastre hi ha prou amb recordar que l’IBEX35 va caure des de prop dels 13.000 punts (març de 2000) fins cap allà als 5.500 al 2003, és a dir, més d’un 50% de retrocés. No recuperaria el seu valor fins a finals de 2006, sis anys i mig després. Dins dels sectors afectats per les seves inversions financeres hi va destacar especialment el de les companyies d’assegurances, que dedicades moltes d’elles a gestionar els estalvis dels seus clients, tenien gegantines inversions pròpies en renda variable.
Aquella crisi gestada als mercats financers –agreujada per la situació a Llatinoamèrica i per les conseqüències de l’11-S- va afectar, com hem vist, als balanços i comptes de resultats d’empreses dels sectors més diversos i això va desembocar en l’inici de l’era dels acomiadaments massius, de la frenada dels salaris, de la mala praxis de substituir baixes d’empleats fent treballar més hores als qui havien aconseguit mantenir la feina, de l’escassa inversió en recursos humans, etcètera. En aquell moment les grans corporacions van trobar la coartada perfecta per pressionar als seus treballadors i van crear un discurs de portes endins que es podria resumir amb la frase “no exigeixis ni demanis, que la cosa està molt malament”. Per posar només un exemple, l’any 2002 la multinacional espanyola Telefónica va declarar pèrdues per valor 5.600 milions d’euros, una xifra força més gran que la suma dels beneficis dels dos anys anteriors. Sens dubte, un argument de pes per alleugerir estructures de personal, que per cert, quan van tornar els beneficis no van recuperar ni de lluny la seva dimensió anterior.
És cert que valorar la situació dels treballadors dins les empreses pel que fa als nivells de pressió, estrés, càrrega de feina, etcètera té un fort component subjectiu i és una informació que no resulta fàcil de tractar, però si observem variables objectives com ara l’evolució de salaris a Espanya en aquell període, només podem arribar a conclusions que reforcen el que aquí s’ha exposat. Segons deia el professor Vicenç Navarro ja al 2007, entre 1999 i 2006 el benefici net de les empreses espanyoles va créixer un 73% (més del doble que a la Unió Europea), mentre que els costos laborals només van créixer un 3,7% (cinc vegades menys que a la Unió Europea). En vista d’això, de quines “vaques grasses” estem parlant? Què vol dir “viure per sobre de les possibilitats” quan el teu salari any rere any perd poder adquisitiu?
No ens deixem enganyar. No ens deixem enganyar més. La crisi de 2008 només és l’excusa, l’objectiu real és retallar drets i drenar riquesa de les classes mitjanes cap als més poderosos. Quan, d’aquí molt, ens refem d’aquesta crisi apareixeran noves coartades per a que la minoria continuï debilitant a la majoria. De nosaltres depèn que tinguin alguna oposició.
Roger Vinton 
“No ens deixem enganyar més. La crisi de 2008 només és l’excusa, l’objectiu real és retallar drets i drenar riquesa de les classes mitjanes cap als més poderosos”.
1. La crisi es real, tot i que potser també una excusa, pero es real. Les causes de la crisi son l’encariment definitiu del petroli, materia prima de gairebé tot avui dia, i el fet de que 3,000 milions d’asiàtics han deixat de ser un mercat captiu (quan no d’esclaus) de les empreses occidentals per esdevenir els seus competidors. Cal tenir també clar que aquest nou marc de relacions mundials es el que es i ningú no el canviarà: el petroli no tornarà a anar a baix preu, no hi ha substituis perfectes del petroli a ma en les quantitats exigibles, i perque els xinesos tambe tenen bomba atomica i missils per lliurar-la a domicili, el qeu fa impossible imposar-los un règim semblant al antic. El món mai més tornarà a ser el que era, i cal tenir aixo molt clar sempre que es pensi en el que es pot fer, noper tornar a lo d’abans, sinó només per tenir una vida “agradable” i raonablement còmoda.
2. No crec que l’objectiu de “algú” sigui retallar drets i drenar riquesa des dels pobres (abans classe mitjana) cap els rics. Els rics volen ser-ho més. sempre ha estat així, i si per aixo cal esquil·lar als pobres, donc endavant amb l’esquil”lada, però l’objectiu “per se” no es fer mal. La ambició sense fi és part de la naturalesa humana i una tendencia que els fisics expliquen pel principi del creixement de l’entropia. La diferència entre ara i abans es que abans hi havia reacció popular davant l’abús i ara no n’hi ha. Tot-hom, fins i tots els estafats, han “comprat” les explicacions dels governs i banquers lladres, màxims representants d’aquest “New Deal” que ara governa el món, per “entendre el que ha passat” i ningu demana el coll de Serra, Rato o del mateix governador del Banc d’Espanya, el conegut MAFO que en dimitir ja va dir que lallava pel be de la pàtria.
Mai ha funcionat el món sobre la base de les bones intencions dels poderosos sino a partir del equilibri entre les forces dels poderosos i dels que ho són menys o gens ni mica despres que cadascun poses a la taula els seus trumfos (els uns el control dels mitjans de produccio, els altres la vaga, per posar un exemple). Als països, com ara els nordics, on encara hi prima aquesta cultura del acord, les coses van força millor que als paisos, com Espanya, on aquesta cultura de la col·laboracio inter-classes mai no ha existit i nomes la por a la URSS feia que les classes altes mostreesin alguna magnanimitat de tant en tant. Però la URSS, el gran papus del capitalisme, ja no hi és, i això cania radicalment el marc de relació entre rics i pobres.
En primer lloc, gràcies pel seu interès i els seus comentaris. En línies generals estic d’acord amb vostè, però voldria fer algunes matisacions. Quan dic que la crisi és l’excusa no estic dient que aquesta sigui una crisi “fabricada” amb unes finalitats, com defensen alguns, sinó que, un cop immersos en el caos, alguns hi han trobat l’excusa perfecta per aplicar els seus plantejaments.
D’acord que el món no tornarà a ser el que era, però no dramatitzem: el món no ha deixat de canviar des que l’home és home. L’únic diferent és que aquest cop s’havia creat una il•lusió d’estabilitat a llarg termini que era del tot irreal. I pel que fa a la incorporació de la Xina al “primer món” també cal dir que ells no ho veuen ben bé així ja que consideren que sempre han estat una potència mundial, però que durant el darrer segle i mig s’havia produït una anomalia que els havia desplaçat cap enrere i el que passa ara és que torna la normalitat.
Com li deia, no crec en absolut que la crisi hagi estat cuinada, però sí que crec que un cop produïda ha deixat el terreny adobat per dur a terme l’últim capítol del procés d’eliminació del Welfare State, iniciat als anys 80 amb les polítiques econòmiques d’oferta dels anglosaxons (Reagan & Thatcher). Els neocons i els seus simpatitzants, seguidors i amics nouvinguts han rebut aquesta crisi com aigua de maig per poder aplicar sense rèplica polítiques d’austeritat que un cop vingudes ja no marxaran.
Pel que fa a la reacció social contra les injustícies pensi que hi ha un nou participant: aquest nadó anomenat Internet. La societat comença a intuir que serà una eina fonamental per a les relacions entre persones, però encara no acaba de descobrir com. Quan en tregui l’entrellat el poder ho tindrà molt més difícil.
Que l’home té molts defectes i que té tirada cap al mal és cert, però també ho és que no tots els homes són iguals, n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents. I entre els països també n’hi ha que funcionen raonablement bé (com és el cas dels escandinaus que vostè comenta) i n’hi ha que són un absolut desastre (per no dir noms, la majoria dels que estan per sota del paral•lel 32). La part bona d’això és que l’ésser humà duu a dins el potencial de fer les coses bé, només cal estendre-ho a tothom. Contra l’entropia dels físics –que vostè posa com a argument- jo hi oposo la tendència a l’equilibri pròpia de la natura.