Sovint a les converses intranscendents sobre com està de malament tot plegat, els interlocutors arriben a un punt que sembla ser el final de tot raonament i alhora l’explicació a totes les desgracies que ens passen. Em refereixo al costum tan arrelat que consisteix en culpar de tots als mals a ens inanimats com ara la banca o les grans corporacions i no anar més enllà, com si amb això descarreguéssim responsabilitats en un àmbit fora de l’abast humà. No cal dir que jo no hi estic d’acord. Fins i tot apostaria a que no és més que una altra de les múltiples estratègies del poder per ocultar-se i seguir exercint amb total impunitat. M’explico: si som estrictes, una gran empresa no és més que un número d’identificació fiscal i un tampó de goma. No és ni bona ni dolenta; ni tampoc és un monstre que devora els valors i la ètica, perquè en essència no és res. Qui són bons o dolents, cobdiciosos o generosos, ètics o sense escrúpols són els éssers humans que hi són a dins i que prenen decisions. Aquests individus són de carn i ós, tenen nom i cognom i en molts casos viuen a prop nostre. Però a ells ja els està bé que els mitjans només parlin d’aquests conceptes tan eteris –la banca, les grans corporacions- i que la ciutadania perdi temps i energia lluitant contra espectres difosos.

D’ara en endavant seria important que quan parlem de la banca no pensem en individus que passegen les seves limusines per Wall Street, sinó que convindria que miréssim més a prop. A tall d’exemple, a la Plaça de la Catedral de Barcelona hi té la seu una entitat financera que degut a la mala gestió no podrà seguir subsistint per si sola. El seu president durant bona part de la crisi (2005-2010) ha estat Narcís Serra, ex-moltes coses i sobretot noi de bona família i nebot de l’il·lustre Narcís de Carreras, president anys enrere de la Caixa de Pensions i del FC Barcelona. Narcís Serra és responsable del desastre, sens dubte, però també ho són els dos directors generals que ha tingut l’entitat en aquest període, Josep Maria Loza i Adolf Todó, aquest darrer amb una pretesa fama d’humanista que segurament els seus empleats no comparteixen.

No es pot negar que els peatges de les autopistes catalanes estan d’actualitat, i per tant, també ho està l’empresa concessionària: Abertis. Aquesta entitat amb seu a Barcelona és propietat principalment de “la Caixa” i del pack que forma l’ACS de Florentino Pérez amb el fons d’inversió CVC. Tots dos grups es reparteixen gairebé a parts iguals el cinquanta per cent de la companyia. Recentment ha entrat com a tercer accionista el grup constructor OHL, de Juan Miguel Villar-Mir, qui fou ministre pre-democràtic. El President d’Abertis és un home de “la Caixa”, el cèlebre Salvador Alemany, que en temps passats va estar vinculat a la secció de basquetbol del FC Barcelona. El número dos també és una persona de l’entorn de l’entitat de les torres negres, però força menys conegut: Francisco Reynés Massanet, un burgès originari de Mallorca que va ser “aparcat” a Abertis després d’una nefasta gestió a Criteria en el període 2007-2009.

Podria seguir donant noms –i probablement ho faré en futures entrades- però no voldria passar per alt la següent reflexió: molts dels ingredients que han fet créixer aquesta crisi fins a convertir-la en una tempesta devastadora han estat cuinats a casa nostra, per persones com les que he citat més a dalt. Una combinació explosiva de cobdícia, insolidaritat i incompetència ens ha dut fins aquí, però els autors del còctel travessen la crisi sense despentinar-se, bé perquè continuen al seus càrrecs, bé perquè els han abandonat amb una quantiosa indemnització. És hora de començar a posar pressió sobre aquests individus, cal que sentin ben endins que les seves actuacions no quedaran impunes i que en aquest joc també poden perdre. És el moment de pensar com fer una pressió efectiva i contundent deixant de banda censures prèvies. Les regles del joc estan canviant.