Què millor que un vers d’en Robert Zimmerman per titular la primera entrada d’un bloc que pretén comentar l’actualitat des d’un punt de vist eminentment crític?

Que en el món sempre hi ha hagut opressors i oprimits i rics i pobres és una cosa tan certa com que de tant en tant es donen les circumstàncies precises per a que la realitat faci un tomb i ens sorprengui amb esdeveniments que crèiem impossibles. A ningú se li escapa que estem immersos en la pitjor crisi dels darrers setanta o vuitanta anys, els mitjans ens bombardegen contínuament amb imatges de protestes populars i la por al futur fa temps que fa niu al cap de moltes persones que fins fa poc tenien una vida més o menys sota control. Tots els indicis assenyalen cap a un futur més negre per a tothom, mentre la sensació que tot s’ensorra s’estén com una taca d’oli. Però, compte, aquí hauríem de començar a reflexionar i a observar la realitat amb uns altres ulls: oi que abans de la crisi ja planava sobre les consciències d’una part significativa de la població la idea de que no anàvem bé? Oi que començaven a guanyar força les opinions relatives a que calia fer les coses d’una altra manera? Doncs vet aquí la gran oportunitat. Si preteníem canviar el món, primer era necessari desballestar les estructures vigents i això és precisament el que ens està passant. Ja sigui perquè el sistema era insostenible, ja sigui perquè les mans fortes han accelerat el procés per apropiar-se del que no els correspon, el cas és que les carències estructurals han quedat a la vista de tothom i això ha afeblit el muntatge de manera irreversible. Qui té confiança en les institucions en les que creia fa tot just cinc anys? Qui no se sent estafat pel poder?

La presa de consciència és un primer pas fonamental, però no és l’únic ni el més transcendent. Per primer cop a la història de la humanitat disposem d’eines suficientment potents com per operar canvis d’àmbit global sobre la manera com ens organitzem. Avui tenim la possibilitat de connectar-nos en xarxa, unir-nos malgrat la dispersió, compartir idees i coneixements sense que l’espai físic sigui una limitació. Els pensaments que fins fa poc podien morir dins la mateixa persona que els havia generat, o que com a molt podien abastar un àmbit local, ara poden recórrer el planeta en segons i esquitxar consciències de forma exponencial. La comunicació entre persones ja no està sotmesa al poder, ja sigui l’econòmic o el polític. Ara, una sola persona al lloc més remot del món pot iniciar una dinàmica que encomani a d’altres i que, com a fitxes de dòmino que cauen, acabi generant una massa crítica suficient com per fer que els canvis es projectin del món virtual al real. I tot això al marge dels poders oficials, sense la pertinaç censura dels mitjans de comunicació i sense haver de patir el jou de si és rendible o no des del punt de vista financer.

En conclusió, les portes per canviar el món s’han obert de bat a bat i alhora la providència posa a les nostres mans les eines per a que en prenguem la iniciativa. Un moment així no s’hauria de deixar passar.