No és cap secret que en els àmbits culers hi ha certa preocupació per la ràpida evaporació d’un dels actius més emblemàtics del club blaugrana. Sens dubte, el planter és motiu obligat d’orgull per a uns seguidors que veuen com any rere any els candidats a rebre la Pilota d’Or, així com els membres determinants de la selecció campiona de tot, procedeixen en gran mesura de La Masia. La idea genial de que totes les categories inferiors del club adoptessin l’estil atractiu del primer equip ha donat el seus fruits de forma tan exuberant com insòlita.
En els darrers vint-i-cinc anys han brollat, per posar un grapat d’exemples ben coneguts, joves estrelles com Amor, Ferrer, Guardiola, Sergi, De la Peña, Xavi, Puyol, Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Fàbregas, Pedro, Busquets Jr., els germans Alcántara, Montoya, Bartra, Cuenca, Tello o Deulofeu. Tots ells conformen una nòmina única en el món sencer.

La fabricació de jugadors de talent s’ha guanyat per mèrits propis ser un dels trets diferencials del FC Barcelona, juntament amb la implicació del club amb la societat (esport, ciutadania i país), la vessant poliesportiva (les seccions) i els valors humans (Unicef i similars). Però ara alguna cosa sembla no funcionar. L’ascensor de jugadors cap el primer equip s’ha vist sobtadament encallat -Sergi Roberto no té lloc i Rafinha i Deulofeu han hagut d’emigrar- i el segon equip, l’estació més transcendent, ni juga com hauria de jugar ni dóna uns resultats mínimament dignes. En aquesta situació, el primer que cal analitzar és la figura de l’entrenador, l’exfutbolista Eusebio, que va agafar les regnes del segon equip després de Guardiola i Luis Enrique, dos homes que van deixar empremta. No és només que el Barcelona B vagi malament, és que cada cop va pitjor, i això és el que preocupa als culers. Inicialment podíem pensar que el bo d’Eusebio estava massa afectat perquè la seva dona hagués marxat de casa i li hagués encolomat en exclusiva la gestió dels fills –els biològics i els adoptats- però d’això fa força temps i ja no sembla una bona excusa. El patró d’actuació d’Eusebio durant els dos anys que duu en el càrrec es pot resumir a partir d’uns trets fonamentals:

– Abandonament progressiu de l’estil del primer equip, especialment de les millores del guardiolisme: possessió continuada de la pilota, circulació ràpida i pressió de tots els jugadors.
– Infrautilització dels jugadors amb més talent: Deulofeu, Espinosa.
– Utilització intensa de jugadors, adquirits a d’altres clubs, amb una qualitat més que dubtosa: Femenía, Rodri, Lombán.
– Gestió de compra-vendes i cessions difícil de justificar: Luis Alberto, Araujo.

Considerant, per una banda, l’evolució del joc de l’equip i els resultats obtinguts, i per una altra, el nivell dels jugadors de que ha disposat, és força clar que la gestió de l’entrenador pot ser qualificada de deficient. Això no seria gaire transcendent en un equip que no aspira a guanyar títols, però és dramàtic si considerem que Eusebio és el darrer dels “artesans” que han de donar forma als futurs futbolistes del primer equip i, per tant, el responsable de que una matèria primera excel·lent esdevingui una peça útil o bé, un producte inservible. Qui més qui menys comença a sospitar que aquest procés de fer malbé una generació de futbolistes amb gran futur ja ha començat. Cal estar amatent, perquè d’ara en endavant no només ens juguem haver de comprar a fora el que no trobem a casa, sinó que també s’està posant en risc una de les facetes essencials del FC Barcelona, com recordàvem més a dalt.

I si és tan evident que la feina d’Eusebio és destructiva, com és que ningú del club no fa res per evitar-ho? Doncs perquè potser ja els està bé. Vet aquí la meva hipòtesi. De la longitud de gambals d’Eusebio vam tenir-ne una mostra patent fa ben poc, quan es va indignar públicament perquè la premsa no l’havia considerat com un candidat primordial a substituir Tito Vilanova a la banqueta del primer equip. D’aquell trist incident no cal comentar gaire més, tret de concloure que potser és l’home ideal per fer una feina mentre pensa que està fent just la contrària.

Tothom té clar el marcat perfil financer i mercantilista dels gestors actuals del FC Barcelona, que representa a la perfecció el senyor Javier Faus, un noi de casa bona procedent del món del private equity. De ben segur que tots ells es deuen estirar dels cabells quan miren el balanç i el compte de resultats del club i veuen un munt de seccions deficitàries i un grapat d’actius que no es poden comptabilitzar. Tots aquests actius que no apareixen al balanç són ni més menys que els jugadors formats a casa, que en no haver estat comprats, tenen un valor comptable de zero. Per tant, des d’un punt de vista del balanç ni Messi, ni Iniesta, ni Xavi aporten res al club. Tots aquells qui pensen que el que no apareix al balanç d’una societat, ni que sigui com a goodwill, no existeix, no deuen entendre perquè hem de formar jugadors que després no podem “activar” comptablement, amb els perjudicis que això comporta per a totes les ràtios de l’entitat. Entre d’altres coses, tenir bones ràtios permet accedir amb més facilitat al crèdit i que futurs possibles compradors del club s’ho mirin tot amb millors ulls.

Al pol oposat d’aquesta situació trobem –segur que de forma gens casual- al Real Madrid, un club que menysprea el seu planter i procura vendre els seus productes abans no pugin al primer equip. L’estratègia del club de la capital d’Espanya és fitxar cada any jugadors cars per mantenir inflat el seu actiu i poder presentar un balanç més atractiu. Si ens entretenim en mirar xifres concretes (tancament de la temporada 2011/12), podem comprovar com el Real Madrid presenta un actiu de 865 milions d’euros, mentre que el FC Barcelona només de 451 milions, una diferència massa gran per a dos clubs de dimensions i ingressos similars. A més, aquests imports provoquen que club català tingui un patrimoni net negatiu (d’uns 20 milions d’euros), mentre els madrilenys presumeixin d’uns fons propis aparentment sòlids (275 milions), tot i tenir molt més deute.

Des d’un punt de vista comptable, quan un club fitxa un jugador per un import determinat, automàticament aquest jugador passa a formar de l’actiu amb el valor pel qual ha estat comprat. A partir del segon any, aquest jugador es va amortitzant i per tant el seu valor es redueix. En el moment de vendre’l, el benefici o pèrdua de l’operació vindrà en funció de la diferència entre el preu de venda i el valor residual que tingués. Per evitar la pèrdua sobtada d’actiu en cas de que el jugador pateixi “alguna desgràcia” mentre té contracte en vigor, els clubs acostumen a fer-los una pòlissa de vida amb una companyia d’assegurances pels casos de mort i incapacitat, on el capital assegurat és el valor del jugador i el beneficiari, el mateix club.

Vistes així les coses, és fàcil comprendre dues realitats: per què els jugadors del planter poden resultar un destorb i la gran temptació que suposa la possibilitat de vendre un jugador per 70 o 100 milions d’euros, quan el seu valor al balanç és zero. Compte amb aquesta temptació.