No descartaria pas que una part dels lectors d’aquest escrit -desconec si una fracció gran o petita d’ells- un cop feta la lectura el qualifiquin d’imaginatiu, fantasiós o fins i tot absurd. En previsió d’això seria convenient que abans de llegir-lo incorporin una idea al seu procés de raonament: que un fet no ens agradi o no ens el creguem no és motiu suficient perquè no existeixi.
En un parell de textos anteriors s’ha fet recompte de diverses circumstàncies esdevingudes a Catalunya que podien tenir una interpretació simbòlica. Ara, passades unes setmanes, la realitat que estem vivint obliga a entrar amb molt més detall en aquest territori. Abans de res, una altra acotació preventiva: és fàcilment demostrable que per algun motiu el poder té tendència a fer servir símbols per donar a conèixer els seus plans o les seves intencions. Les raons que s’amaguen darrere d’aquest procedir ens donarien peu per farcir un debat molt dens, on alguns defensarien que tot plegat es tracta de missatges entre iniciats, altres apostarien per una clara intenció d’influir en el nostre subconscient i fins i tot altres assegurarien que tot això ho fa per pura diversió.
Fem una mica d’història. Durant les dues guerres del Golf (1991 i 2003) Saddam Hussein, l’aleshores líder de l’Iraq i ex-col·laborador de la CIA, no es va cansar de repetir que la seva lluita contra Estats Units era en realitat un enfrontament amb Satanàs. Sembla una bestiesa, però si fem un cop d’ull al que des de fa força anys s’assegura a l’entorn dels aficionats al món confús i sovint delirant de les conspiracions, veurem que hi ha experts que defensen que el poder del Estats Units està en mans de clans aficionats al satanisme. També afirmen que aquests poderosos empastifen tot el que trepitgen amb el número 666. És un tema extremadament dens i complex i conforme s’hi aprofundeix es constata que no totes aquestes afirmacions són deliris de personatges solitaris i avorrits. Així les coses, just abans de la invasió d’Iraq per part dels nord-americans, el totpoderós Donald Rumsfeld va fer un discurs (Base aèria d’Aviano, 7 de febrer de 2003) on afirmava literalment que “el conflicte podia durar 6 dies, 6 setmanes, però difícilment 6 mesos”. Per molt escèptic que se sigui, costa de creure que unes declaracions així, gens improvisades, continguin aquest número per pura casualitat.
Entre 1979 i 1999 els europeus vam tenir una moneda única força peculiar. En primer lloc perquè no era una moneda pròpiament dita, sinó una cistella monetària, és a dir, una unitat de compte on cadascuna de les diferents divises nacionals tenien un pes relatiu determinat que anava modificant-se amb el temps. En segon lloc perquè tenia una denominació que semblava una cosa i en realitat n’era un altra. Recorden l’ECU? Ens van dir que els seu nom era un acrònim format amb les inicials de l’expressió “European Currency Unit”, una denominació, dit sia de pas, un pèl forçada. Però la història no es ben bé així. Tothom sap que des de sempre, i ens podem remuntar com a mínim a Napoleó, els autèntics arquitectes de la construcció d’una Europa unida han estat els francesos que, a més, tenen un alt concepte d’ells mateixos i de la seva història. Com conjuminar l’ús paneuropeu de l’anglès, veritable “lingua franca”, i alhora deixar empremtes simbòliques del pes de França en la cosmogonia de l’Europa Unida? Doncs batejant la moneda comuna amb un nom francès, però fent creure a tothom que és anglès de soca-rel. A la França del segle XIII va començar a circular una moneda d’or que duia per nom “Écu” (escut) i que no va desaparèixer fins a la Revolució Francesa. Però el seu pes dins del subconscient del francesos era tan gran que aquesta moneda es va “reencarnar” a la França republicana donant nom a diverses fraccions del franc. Per tant, amb el naixement de l’ECU europeu van aconseguir perllongar subtilment la seva existència fins al final del mil·lenni. La importància dels símbols, un cop més.
Doncs bé, si tanquem aquest parèntesi i ens situem a la Catalunya actual, immersa en un procés electoral de transcendència històrica, observarem que estem envoltats per missatges simbòlics, alguns tan evidents que han estat descodificats de forma immediata. A l’entrada número 7 de rogervinton.org es va parlar de l’anomenat “Enigma de les nou banderes” vinculat a Artur Mas. La resolució de l’enigma venia explicada per ell en un vídeo adjunt i era la següent:
Segons el mateix Artur Mas el número nou és important perquè:
- En el seu llibre de capçalera, “El petit príncep”, obra considerada iniciàtica, el protagonista prové de l’asteroide B-612 i 6+1+2 =9
- En el moment de guanyar les eleccions de 2010 tenia 54 anys, i 5+4 = 9
- En guanyar aquelles eleccions es convertiria en el 129è President de la Generalitat de Catalunya
- Catalunya té 9 lletres
Un detall curiós per als aficionats a la numerologia, entre els quals no m’hi incloc: l’obsessió del President per Massachusetts també té una interpretació en clau numèrica, atès que la principal ciutat d’aquell estat de Nova Anglaterra és Boston, situada a 42º 21’ de latitud nord, mentre que Barcelona, la capital de Catalunya, està localitzada a 41º 22’ també de latitud nord.
Si observem atentament la manera de saludar en públic de Mas, comprovarem que és un xic antinatural. Es deu a que sempre amaga el dit polze per mostrar els quatre dits enlaire marcant les quatre barres, la bandera de Catalunya. Sembla força comprensible la vinculació de Mas a determinats aspectes mitològics si tenim en compte que fàcilment el podríem considerar un avatar aparegut en el moment més decisiu de la història de Catalunya i que, per postres, duu Artur per nom de pila, talment com l’Artur destinat a arrencar l’Excalibur de l’enclusa per convertir-se en el Rei Artur.
Durant la campanya electoral de les eleccions del 25 de novembre de 2012 hi ha hagut una crítica sistemàtica –gairebé befa- per part d’alguns mitjans i partits al cartell dissenyat per CiU. Diuen que Artur Mas hi apareix reinterpretant al líder del poble hebreu, Moisès -al Moisès de Hollywood, concretament. Però aquesta semblança no deu ser gens casual. El cert és que aquesta fotografia encaixa màgicament amb l’eslògan de la campanya: “La voluntat d’un poble”. Aparentment aquestes cinc paraules no semblen res de l’altre dijous, però resulta que com que la frase és llarga, sovint a les fotografies la veiem mutilada. Una de les primeres fotos que recordo només deixava a la vista el fragment “untat d’un poble”. El mot “untat” té un significat molt proper a “ungit”; de fet totes dues paraules provenen del llatí “ungere”. I qui és l’ungit d’un poble? Doncs si consultem la història d’Israel comprovarem que és el rei coronat pel poble, com per exemple ho fou David.
Per altra banda, quan començava a sentir-se fressa de sabres procedent de Madrid consistent en declaracions diverses en favor d’una eventual intervenció de l’exèrcit a Catalunya, es va produir una circumstància molt estranya, que només té sentit si la interpretem com un fragment més d’aquesta comunicació encriptada entre diferents poders. A Estocolm saltava la sorpresa en saber-se que el Premi Nobel de la Pau d’enguany aniria a mans de la Unió Europea per una sèrie de raons confuses, però que es poden resumir en la frase “per evitar conflictes bèl·lics dins del territori comunitari”. Sens dubte, tota una declaració d’intencions envers les sortides de guió dels espanyols.
I enmig d’aquest festival de símbols, el dia 11 de novembre (caram, onze per partida doble!) el diari ABC va dedicar la seva portada completa a reproduir una fotografia de la Duquessa d’Alba acompanyada d’unes declaracions seves: “Lo que pasa en Cataluña es muy poco patriota”. Consideracions estètiques al marge, aquesta dona no només és possiblement la persona amb més títols nobiliaris del món, sinó que duu una clau important en el seu cognom: tot i que generalment se la coneix com a Cayetana de Alba, el seu nom autèntic és Cayetana Fitz-James Stuart, el que vol dir que és descendent directa per via paterna –concretament la novena, un altre cop el nou!- de James Fitz-James Stuart, primer Duc de Berwick i l’home que va dirigir les tropes borbòniques en el setge de Barcelona durant la Guerra de Successió. Sí, la de l’11 de setembre de 1714.
Com es deia a l’inici, que un fet no ens agradi o no ens el creguem no és motiu suficient perquè no existeixi.
@RogerVinton
Roger Vinton 
25 novembre = 25/11 = 2+5+1+1 = 9
I ? Si suma un Colze sumeri a l’hipotenusa de la cara nord de la piràmide de Keops i ho divideix pel diametre de la corona de la reina d’Anglaterra elevada a la 6a. potència, li surt la gorra d’un reptil·lià infiltrat en el Pentàgon com a general d’artilleria. Amb això vull dir que si bé tot pot tenir la seva lectura a nivell simbòlic (certa, aproximada o errada), hi ha diverses lectures i diferents universos culturals o referencials pel que fa als símbols. Si a això hi afegim que en un món tan globalitzat ens arriben tota mena de reelaboracions simbòliques provinents de cultures ben diferents, el resultat és que es fa difícil descriure la realitat, prou complexa per sí mateixa, basant-nos en símbols i senyals.
Vostè, per exemple, ha barrejat -sense dir-ho- la tradició maçònica del món anglosaxó i la de les lògies liberals de tradició francesa. Ha inclòs el “129 president” dins del simbolisme del 9 pel sol fet que acabi amb aquest número, la qual cosa no es correspòn amb cap tradició. Cau en l’utilització del 666 sense conèixer -crec- la seves confuses gènesi i interpretació, fruit de la lectura sui generi de la tradició hebrea per part del primer cristianisme de tradició grega. Per acabar -i no extendre’m inutilment-, que la moneda europea actualment es digui euro i no ECU és degut a una cosa tan prosaica com va ser la queixa dels alemanys perquè “ecu” en algunes zones d’Alemanya, vol dir vaca i trobaven que no era seriós tenir una moneda europea que es digués “vaca”.
El seu post és interessant, conté dades disperses, un poti poti de simbols i cap conclusió. Crec que hauria de pulir la pedra,
Em sembla molt interessant tot el que comenta, però em fa pensar que no ha captat l’essència del meu escrit. En diverses ocasions, tant al mateix text com a consultes persones a través d’altres mitjans, he insistit en que la numerologia no m’interessa massa. Com a exemple de demostració de les infinites combinacions dels guarismes per donar resultats aparentment significatius pot llegir “El pèndol de Foucault”, d’Umberto Eco. L’autèntic missatge del meu text -i alhora la conclusió del mateix- és que per algun motiu hi ha gent prop o dins del poder que creu en el llenguatge dels símbols i el fa servir. És més, crec que en més d’una ocasió he afirmat que entrar en les raons per les quals això succeeix seria un altre debat que de moment queda lluny de l’objectiu d’aquests textos.
Totes les referències que vostè etiqueta com a errònies no les he creades jo, sinó que simplement em limito a posar a l’aparador el que personatges vinculats al poder han dit. Per exemple, la transcendència de que Mas sigui el 129è President no és una idea meva, sinó que la diu el mateix Artur Mas (no ha vist el vídeo adjunt?). Aquesta era la idea: fer veure als lectors que hi ha persones importants que creuen, juguen o bé es comuniquen mitjançant aquesta mena de símbols.
Pel que fa al número 666, sóc conscient de la quantitat d’errors d’interpretació que hi ha al seu voltant, com ara la confusió amb el 616. Però no és això el que m’interessa. L’autènticament rellevant és que hi ha diversos grups que, equivocant-se o no, han triat aquest guarisme com a símbol representatiu.
Respecte a l’ECU, em penso que no he fet cap afirmació respecte a la seva desaparició, sinó més aviat a les raons del seu bateig l’any 1979.
Un cop més, gràcies pel seu interès.
Benvolgut amic, reconegui si més no, que la interpretació del fenòmen és molt controvertida i que, sovint, duu a l’error. Per exemple, Artur Mas ha insistit en què és el 129è President de la Generalitat no pas per deixar entreveure res misteriós sinó perquè, efectivament, és el 129è President, cosa força important a l’hora de remarcar que la institució que presideix té una llarga trajectòria i pes històric que van molt més enllà de l’invent de “les autonomies”.
En definitiva i resumidament vostè afirma que “per algun motiu hi ha gent prop o dins del poder que creu en el llenguatge dels símbols i el fa servir” i que “entrar en les raons per les quals això succeeix seria un altre debat que de moment queda lluny de l’objectiu d’aquests textos”. Doncs bé, jo crec que el realment important és que estableixi les raons i la relació de causa i efecte
Cas contrari jo ho interpreto com una descripció de manies curioses que ves a saber per a què serveixen. Fins i tot pot donar-se el cas que percebem gestos que no es corresponen amb la realitat o la voluntat dels qui analitzem o bé que, en alguns casos, aquests emetin senyals falsos simulant tenir uns coneixements que no posseeixen o ser el que no són.
Torno a preguntar-li si ha vist el vídeo que adjunto? Artur Mas dóna importància a ser el President 129è pel fet que acaba en 9 i per tant ho pot afegir a la seva llista personal de circumstàncies vinculades a aquest número. Crec que no cal que insisteixi un cop més en dir quin valor li dono jo a la numerologia, però el fet important és quin valor l’hi dóna gent com en Mas. És més, li confessaré una cosa: quan vaig sentir al President fer aquestes declaracions em va sobtar perquè la “llista llarga” de presidents de la Generalitat no és un compte estable i tancat, sinó que ha experimentat diverses modificacions al llarg dels anys fruit de descobriments que es fan sobre la història de Catalunya a l’edat mitja.
És cert que pot haver gent que faci servir simbologia per aparentar tenir uns coneixements que en realitat no té, com seria el cas del cèlebre Pierre Plantard a qui algú va definir molt encertadament com “un enze que ha pujat a un tren que no sap on va”. No obstant, opino que creure que això és així en tots els casos és una visió força ingènua de la realitat.
Per altra banda, no em veig capaç de fer servir aquests textos breus per especular o per posar llum sobre “les relacions causa i efecte” que hi ha darrere de tot això, i no només per una qüestió d’espai físic.
Fluixet aquest cop, senyor Vinton, força fluixet. No hi ha manera de lligar les diferents afirmacions de temes molt i massa diversos. L’ECU, en Rumsfeld, en Mas, la Duquesa, coordenades geogràfiques… res no lliga amb res i més aviat sembla un poti-poti de curiositats molt agafades pels pèls. El Parlament català també te 135 diputats que, si seguim elucubrant, son 1+3+5=9. Però tots sabem que aquest número ve per temes de població i pot variar en qualsevol moment.
Tampoc soc capaç de veure perquè el títol del article fa referencia al Axioma de la Correspondència de la filosofia hermètica.
Tot plegat, intenta mantindre l’aire misteriós i cabalistic d’altres dels seus articles, però es perd massa.
Un cop més -no me’n cansaré- diré que no sóc massa aficionat a la numerologia i que en aquest text simplement volia posar a l’aparador determinats fets constatats, com ara els explicats en el vídeo d’Artur Mas. Hi han temes que no liguen per què només eren exemples: Rumsfeld i ECU. De la seva banda, la Duquessa d’Alba sí que lliga, i molt, amb el procés que estem vivint.
De vostè depèn mirar-se la realitat amb uns altres ulls.
Acabo de veure el vídeo i, efectivament, el President dóna una lliçó d’hermetisme de fireta. Disculpi que no l’hagi sabut trobar fins ara (li suggereixo que canviï “un vídeo adjunt” per “aquest vídeo adjunt”).
Estic d’acord amb vostè pel que fa a l’ennumeració dels presidents de la Generalitat.
No he afirmat que en els cercles de poder no hi hagi iniciats, però estic convençut que no van donant pistes per als profans.
Molt oportú que parli d’especular i de posar llum. Entenc, pel que suggereix, que a més de no disposar de prou temps i espai físic, tem enutjar algú o, potser, contravenir algun compromís si és vostè un home de bons costums, però, amb tot, es troba a faltar alguna conclusió per dotar de sentit aquests escrits tan interessants.
Moltes gràcies.
Potser no donen pistes als profans, però sí les donen a d’altres iniciats. No em pregunti el motiu: a mi em sembla més fàcil fer servir el telèfon o el correu electrònic que enviar missatges encriptats als mitjans públics, però algun motiu deu haver-hi.
Especular, posar llum, bons costums,… tant se val, jo prefereixo el paper d’ajudar a obrir els ulls a la gent i que es mirin la realitat des d’una altra perspectiva. Qui vulgui saber, qui vulgui conclusions, que investigui pel seu compte. Hi ha veritats que maten.
Potser hi havia altres raons per anar fins a Boston: “Mas, Ruiz i Mas-Colell barrinant més retallades a Massachusetts. La principal raó de l’anada dimarts a Boston del president Mas i dels consellers d’Economia Mas-Collell i de Salut Boi Ruiz, és aprofundir la relació amb la mútua sanitària nord-americana “Kaiser Permanente”(KP), en la perspectiva de que els ajudi a sortir del carreró sense sortida en que la Generalitat s’ha instal•lat. En especial, per la seva voluntat d’esmicolar i privatitzar el Institut Català de la Salut( ICS).
[…]”. Complet en: http://www.eldebat.cat/cat/notices/2012/06/mas__ruiz_i_mas-colell_barrinant_mes_retallades_a_massachusetts_99423.php
Sembla prou evident que, com he comentat en algunes ocasions, s’està aprofitant la crisi per desballestar l’estat del benestar. No crec que a Catalunya en siguem aliens. La sanitat pública és una de les peces més cobejades, atès la quantitat de diners que genera. A tall d’exemple de la tendència en la que estem entrant podem observar el pes creixent del grup escandinau Capio a la sanitat espanyola i catalana.
No m’estranyaria molt que MHP fos un iniciat. El que està clar, és que és aficionat, i això m’agrada. No per que ho comparteixi (que no ho faig), sinó per que aprecio molt les persones que valoren els simbolismes. De fet, i en això amic Roger us haig de donar les gràcies per un post anterior, el vídeo m’ho va fer descobrir.
Aquest post també té un punt de provocació: en part és per esverar a @hasbarats. No, Sr. Vinton? 🙂
Gràcies pels seus comentaris. Però com indica el seu nom, l’amic Hasbarats s’esvera tot sol i no cal provocar-lo. Pel que fa a Mas em crida molt l’evolució personal que ha tingut, com si algú l’hagués fet responsable d’un encàrrec.
Una aportació amb un detallet.
Els tres grans discursos del President que embolcallen la convocatòria de les eleccions contenien, segurament entre altres, tres idees força: cal fer un salt endavant, no hem de fer cas de les crítiques, pressions i agressions que vindran i cal escoltar la veu del poble i fer-li cas. Són les tres idees bàsiques del discurs de Joan XXIII que va inaugurar el Concili Vaticà II: el salt endavant, “que el soroll dels zelosos de la religió no ens distregui del camí” i retornar la veu als bisbes (els grans perjudicats per la cúria en aquella època) i als fidels.
El detallet, al voltant del tema del 9, és que Joan XXIII va néixer el 1881.
Ad infinitum?
Molt curiós això que planteja. No obstant no és cap secret que el nucli de CDC és molt proper a l’església, potser més del que la gent es pensa. Això sí, el que no tinc tan clar és que siguin de la línia de Joan XXIII i el CVII.
Sí, això dels números no s’acaba mai. Pot trobar coincidències a tot arreu i de pas iniciar el camí cap a Sant Boi. Per això, entre d’altres motius, no m’agrada la numerologia.
Ja em disculparà la susceptibilitat, però espero que no me l’estigui indicant a mi, el camí. No era la meva voluntat importunar-lo.
No pas, no pas! No m’entengui malament… he fet servir un ‘vostè’ impersonal. Vostè faci el qui li sembli, Déu me’n guardi! Disculpi’m si no m’he explicat prou bé.