No hi ha dubte que, de tot el que hem sabut construir els catalans amb les nostres pròpies mans, una de les creacions més reeixides –si més no, pel que fa a la seva projecció exterior- és el FC Barcelona. Possiblement, el club esportiu més important del món. Per aquest motiu, l’entitat blaugrana es veu obligada a pagar alguns peatges, com ara la voluntat desaforada d’alguns de voler-la controlar i fer-la servir per al seu propi interès. El 18 de juliol d’enguany –data el simbolisme de la qual no devia passar per alt als qui la van triar- hi haurà eleccions per decidir qui ha de governar el club durant els propers sis anys. El dret a vot l’exerciran els propietaris nominals del club, és a dir, els socis. D’ells depèn la possibilitat d’avortar els plans de la junta que ha regit els destins de l’entitat des de 2010, i que ens encaminen cap a un desenllaç fatal de manera inexorable.

Ser seguidor d’un equip de futbol té un contingut eminentment emocional –i gairebé irracional- que se sustenta en la perdurabilitat d’uns símbols que fora d’aquest món tindrien un valor molt escàs. El nom de l’entitat, la seva ubicació geogràfica, els seus colors, són factors que una multinacional podria modificar per mirar de millorar el seu negoci i guanyar més diners, però que un club de futbol no s’hauria de permetre canviar si no vol perdre part de la seva essència. Per entendre això, cal tenir un mínim de sensibilitat, o bé, un mínim d’intel·ligència, suficient per adonar-se que mai no sortim al carrer amb banderes de la Danone per molt que ens agradin els seus iogurts o tampoc ens emocionem amb els èxits de la Bayer per més que els seus productes ens alleugereixin els nostres mals. Però clar, no podem pretendre que tothom tingui aquesta sensibilitat o aquesta intel·ligència.

La junta de Bartomeu, i anteriorment la de Rosell, a la que fa cert temps vam batejar com a neonunyista, està als antípodes de la postura dels qui volem que el club sigui tractat amb sensibilitat i amb respecte cap el seu patrimoni immaterial. La seva forma de fer entén que tot pot ser bescanviat per diners i que el què no surt al balanç de situació ni existeix ni mereix existir. Això els fa potencialment molt perillosos. En l’hipotètic cas que fossin bons financers –ha quedat palès que no ho són- d’aquí a uns anys els culers ens trobaríem amb un munt de diners al banc, però sense club. Se l’haguessin venut a bocins. Però és que a més, resulta que són força maldestres manegant els calers, de manera que hi ha possibilitats reals de que en un futur immediat ens quedem sense club i també sense diners.

Per què aquesta queixa tan contundent? Està directament connectada amb el que afirmàvem abans: un club són les seves essències immaterials (no és la Danone ni la Bayer), i al Barça tenim l’afegit de que els propietaris en som els socis. Perdre una cosa –les essències immaterials- i l’altra –la propietat- és perdre el club, i qui no ho vulgui veure o té interessos pecuniaris en l’assumpte, o és un obtús que hauria de ser inhabilitat pel jutge de guàrdia.

Com es poden perdre les essències? Molt fàcilment, bescanviant la teva naturalesa intrínseca per diners, amb la trampa mortal de que els valors perduts no els pots tornar a recomprar perquè s’han esvaït en la transacció. Alguns exemples: enderrocar sense necessitat un estadi que ha estat casa teva durant més de mig segle i on hi perviuen infinitat de vivències; l’Estadi no només són pedres, també és tot el que ha succeït a dins. Un altre: alterar les franges de la samarreta per primer cop en cent anys, no pas perquè has pres una decisió meditada i aprovada pels socis, sinó perquè a un dissenyador d’Oregon –o d’on dimoni sigui- li ha vingut de gust fer-ho sense tenir ni la més remota idea del que és el Barça. Posar publicitat a la samarreta, la pitjor possible, i per fer-li lloc esborrar del mapa el logotip d’Unicef que tan bona imatge ens havia donat a nivell planetari. Destruir de forma premeditada el viver de jugadors dels que ens hem estat alimentant durant molt anys, perquè t’estimes més el model de Florentino Pérez consistent en fer compres multimilionàries per –entre d’altres coses- inflar el balanç de la societat.

Queda clar que vendre les essències és un mal negoci es miri com es miri, però és que en el cas de les juntes Bartomeu- Rosell hi ha motius per pensar que ni tan sols es fa perquè el Club guanyi diners, sinó que sembla que al darrere hi ha interessos personals espuris. Però anem a pams: per què l’obsessió en ser patrocinats per Qatar i no pas per qualsevol altra multinacional? Potser la resposta és en aquestes declaracions de Rosell de l’any 2010 [minut 4:36] on afirmava treballar per a l’emir de Qatar. O sigui, que els negocis de Sandro Rosell amb l’emirat del petroli són pre-existents a la seva arribada a la presidència del Barça. Si qualsevol de vostès tingués un client tan important com Qatar, no miraria de complaure’l oferint-li la possibilitat de ficar el nas a un tresor com és el FC Barcelona? En conseqüència, qui s’està beneficiant d’aquesta relació? Ben bé diria que el club blaugrana només n’és la mercaderia i que els beneficiaris són els altres dos protagonistes de la trama: Rosell i Qatar.

Com pot acabar tot això? Quin paper pot jugar Qatar en el futur d’un Barça presoner del neonunyisme? Doncs és fàcil d’imaginar veient el que pensa el mateix Rosell de les societats que no tenen forma d’S.A. [minut 0:40] (clubs esportius, mútues, associacions, etc): no haurien d’existir. És a dir, que no crec que vagi gaire errat qui pensi que aquests nois arribarien al paroxisme si aconseguissin transformar el Barça en una societat anònima i que els qatarians se’n fessin els amos. Més endavant explicarem com poden estar planejant això.
El menyspreu que el tàndem Bartomeu & Rosell sent per l’ètica està fora de dubte si analitzem alguns dels fets que han succeït durant el seu mandat. Fem una mica d’història:
En plena campanya per a les eleccions a la presidència del club l’any 2010, Sandro Rosell va fer un tweet afirmant que, efectivament, Laporta havia fet coses bones durant el seu mandat, en concret tres decisions importants: nomenar Guardiola com a entrenador del primer equip, fer fora els violents de l’Estadi i vincular els colors del club a Unicef. Si realment Rosell es creia el que deia, el seu nivell d’escrúpols està sota mínims, atès que aquests tres encerts de Laporta van tenir una trajectòria molt breu durant el mandat que va iniciar al 2010.

Els tres encerts de Laporta

No és cap secret que Rosell i la seva Junta no podien ni veure a Guardiola. El detestaven fins al punt d’humiliar-lo dient-li “Dalai Lama”, fent befa del seu caràcter taoista. Cal ser molt mesquí fer per això; en primer lloc, pel menyspreu que suposa cap el millor entrenador de la història del club, i en segon perquè a poques persones d’aquest món –a banda d’alguns xinesos- se’ls acudiria fer servir el nom del líder tibetà per insultar algú.” L’entrenador del Bages va aguantar durant un parell d’anys aquesta situació, però quan ja era fora, va esclatar, com es pot veure en aquestes imatges. El posterior ús de la figura de Tito Vilanova per part de la direcció del Club i de la premsa afí, és un dels episodis més tristos del barcelonisme. El mateix dia del comiat oficial de Guardiola, Rosell no va perdre l’oportunitat d’assestar-li la darrera punyalada: tot i haver-li promès que en aquella compareixença pública només es parlaria de la seva marxa, el president del Barça va estimar-se més saltar-se els pactes i comunicar als quatre vents que el nou entrenador del primer equip seria Tito Vilanova, davant de l’esguard d’incredulitat de Guardiola, que s’ho mirava des d’un cantó.

Pel que fa als violents, la junta de Rosell no va ni esperar a guanyar les eleccions per tornar a ficar-los dins del club. Durant la campanya electoral, la futura junta es va reunir amb ells i van signar un acord de col·laboració. Quan algú va manifestar que s’havia produït aquest pacte, Rosell i els seus companys ho van negar taxativament, però temps després, l’any 2013, van quedar en evidència quan algú va filtrar el document i Catalunya Ràdio se’n va fer ressò. L’anterior president, Joan Laporta, s’havia jugat literalment la vida per fer net, però aquella decisió tan encertada com plena de risc va quedar en no res pel caprici –o per altres motius que no coneixem- de Rosell.

Finalment, l’altra idea feliç de Laporta, la vinculació de la samarreta a Unicef, també va tenir una vida curta sota l’administració Rosell. Amb l’argument de que el club estava en bancarrota –motivació que després s’ha revelat falsa- els directius es van veure a obligats a prendre dues decisions transcendents per a la història del club: fer les fotocòpies en blanc i negre, i acceptar el patrocini de Qatar per a la samarreta. En un gest ple de simbolisme, el logo d’Unicef va quedar desplaçat al cul. Com va arribar Qatar a la samarreta blaugrana també té la pròpia història d’engany i simulació: primer va venir en forma de fundació (Qatar Foundation), per després passar, com qui no vol la cosa, a una marca comercial (Qatar Airways). Vaja, com quan els amos d’una mascota embolcallen en foie-gras la pastilla que li han d’administrar a la pobra bèstia per tal de que se l’empassi sense fer escarafalls. Quan més endavant parlem de les finances del club en el període 2010-2015, farem una aturada molt merescuda en el contracte amb Qatar per comprovar que ni de lluny era el millor del món, tal com es va dir.

Falses promeses

Aquestes tres decisions de la Junta van marcar l’inici del mandat, però no serien més que el tret de sortida d’un munt d’accions molt difícils de justificar. La llista és sorprenentment llarga. Per començar, un parell promeses electorals no complides: el projecte d’agència de viatges pròpia i el propòsit ferm de jugar els partits en horari “infantil”. En aquest segon cas, el Barça no només va continuar jugant a hores intempestives per imperatiu dels operadors de televisió, sinó que a més els nens van ser foragitats de l’Estadi –encara més- en una de les decisions més maldestres, precipitades i ridícules del mandat, que com a únic argument va tenir una afirmació amb una indubtable flaire piquiponiana: “No vull que diguin que Rosell ha matat un nen” [minut 12:50] .

Ètica i màrqueting

La mala sort, que més sovint del que ens agradaria pica a la porta del Club, ens va dur les recaigudes de Tito Vilanova (desembre 2012) i d’Éric Abidal (març 2012). Mentre l’empordanès no va poder superar la malaltia, Abidal va aconseguir restablir-se gràcies a un trasplantament de fetge. L’aleshores vicepresident esportiu, Josep Maria Bartomeu, va fer unes declaracions on prometia la renovació a Abidal en cas de que jugués un sol partit un cop recuperat. El francès en va jugar uns quants, però Bartomeu se’n va desdir i el club va optar per despatxar Abidal, just quan el francès ja s’havia convertit en un símbol de l’esport mundial. No només va ser una decisió impresentable des del punt de vista ètic, sinó que a més va ser una nefasta operació des de l’òptica del màrqueting. Els beneficis per a la imatge del club renovant per un any al francès haguessin estat innombrables, però la Junta era incapaç de veure aquestes coses.

Seguirem.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com