Els estats d’ànim no venen causats ben bé per la realitat, sinó més aviat per la diferència entre la realitat i les expectatives que ens n’havíem fet. Això ho tenen gravat a foc els qui operen amb assiduïtat als mercats financers, on les dades econòmiques reals apareixen sempre al costat de les previsions que feien els analistes, circumstància que permet valorar si aquella dada és efectivament bona o dolenta. Per tant, per als inversors professionals sovint les dades per si soles no tenen cap valor, ni positiu ni negatiu.
Em vaig passar tota la prèvia electoral reclòs a l’univers Twitter discutint amb seguidors al voltant de les expectatives del resultat de la contesa, atès que molts consideraven que els meus pronòstics –fets públics també a Twitter i que ara torno a presentar- eren massa pessimistes i fins i tot “horribles”. Això no va ser res comparat amb la infinitat de converses que vaig mantenir després -i durant- del recompte de vots, defensant que el sobiranisme havia obtingut un resultat excel·lent davant de legions de catalanistes deprimits.
Si molts dels qui feien pronòstics en lloc de jugar a moure a escons d’un partit a un altre, haguessin baixat a nivell de vots, haguessin vist que les seves expectatives tenien força d’irracional, ja que no hi havia vots suficients per fer determinades combinacions desitjades.
Per tal d’elaborar un pronòstic raonable i coherent vaig partir de la informació passada disponible, és a dir, vots obtinguts per cadascun dels partits a les quatre circumscripcions a les eleccions de 2010 o a les municipals de 2011 (això darrer només en el cas de les CUP). A partir d’aquí vaig fer una estimació del percentatge de participació i del nombre d’electors per saber de quants vots disposava a l’hora de fer el repartiment. El percentatge de participació que vaig estimar va ser del 69%, que acabaria resultant encertat.
Combinant la informació que proporcionaven les moltes enquestes publicades amb certes premisses que considerava racionals, vaig posar-me a fer càlculs. A grans trets, aquestes premisses van ser les següents:
– CiU havia de tenir una pèrdua significativa de vots degut a diferents factors: en determinades circumscripcions defensava un percentatge de vots molt elevat (més del 40%) de les eleccions de 2010. En un escenari en que competeixen vuit partits diferents amb aspiracions parlamentàries aquests percentatges són molt difícils de mantenir. Addicionalment era d’esperar la pèrdua de vot independentista que optaria per ERC i en menor mesura la pèrdua de vot no sobiranista, suposadament concentrat a UDC. Pèrdua de quota estimada: 5%.
– ERC havia d’experimentar un increment significatiu de vots, però sense arribar a doblar. Guany de quota estimat: 65%.
– PSC s’esperava una caiguda pronunciada degut al procés d’autodestrucció pública iniciat en els darrers temps. Pèrdua de quota estimada: 32%.
– PP havia de pujar lleugerament pel fet d’activar alguna petita part del vot anti referèndum i anti sobiranista. Guany de quota estimat: 6%.
– ICV havia de pujar degut a la captació de vot nou (jove i abstencionista). Guany de quota estimat: 32%.
– C’s havia de tenir una forta pujada, degut a la captació de gairebé tot el vot nou en contra del sobiranisme, tant d’ideologia conservadora com progressista. Guany de quota estimat: 58%.
– CUP partint dels resultats a les municipals de 2011, esperava un increment significatiu per l’efecte motivant d’estar davant d’unes eleccions transcendents per al país. Guany de quota estimat: 42%.
– SI havia de ser víctima de les decisions en clau de “vot útil” dels independentistes. Pèrdua de quota estimada: 34%
Aplicant aquestes premisses de partida al percentatge de vot que tenien acreditat a les eleccions anteriors vaig obtenir la projecció de vot i el nombre d’escons estimat, que aquí presento acompanyada dels resultats reals:
És fàcil de comprovar que les principals desviacions entre pronòstic i realitat van ser la caiguda pronunciada de CiU, la caiguda del PSC més suau del que es podia pensar i l’ascens fortíssim de C’s. Els Convergents poden considerar sense por a equivocar-se que ja han descremat bona part del seu electorat no sobiranista, mentre que els d’Albert-Carlos Rivera han sabut captar un bon paquet de vots no catalanistes, però tampoc afins al PPC. En termes de guany o pèrdua de quota aquesta és la comparativa entre pronòstic i realitat:
I vist tot plegat comença la segona lluita: valorar els resultats. Des del primer moment he defensat que són uns bons resultats per al sobiranisme i que per descomptat Artur Mas no ha de dimitir. Les raons fonamentals per tenir aquesta opinió són les següents:
- Les eleccions es convoquen per poder celebrar un referèndum, esdeveniment que en la legislatura anterior no figurava en cap dels programes electorals. Per tant l’objectiu únic és comprovar si davant d’aquesta proposta els partits favorables tenen majoria o no. Que Mas volgués una majoria “extraordinària” era un desig, no pas el motiu de l’avançament electoral.
- Un cop celebrades les eleccions, es comprova que els partits favorables al referèndum tenen una majoria considerable al Parlament, gairebé de dos terços (vegeu taula).
- Atès que aquestes eleccions s’han plantejat per part del partits espanyolistes com l’última oportunitat per evitar l’inici d’un procés d’independència, cal suposar que han posat tota la carn a la graella i que han aconseguit mobilitzar tot el seu vot potencial. L’ascens de Ciutadans així ho mostra. Això em fa pensar que no tenen massa més combustible per generar vots negatius a un futur referèndum.
Quant a les estratègies dels partits un cop coneguts els resultats cal dir que són molt raonables, com seguint un pla previst. Com tocava, CiU s’ha dirigit a ERC per mirar de formar govern i la resposta d’aquests ha estat decantar-se per donar suport sense entrar al govern. És la resposta més coherent possible, tot i que hagin estat molt criticats. Sembla que massa gent –molts periodistes inclosos- encara no s’ha adonat de que estem davant d’una legislatura diferent i que els esquemes del passat ja no serveixen. A ERC ja no li interessa la presidència del Parlament ni aconseguir determinades conselleries perquè previsiblement serà una legislatura curta. El més intel·ligent és aconseguir que el govern de CiU evolucioni sense entrebancs per garantir-se que se celebri el referèndum (probablement al 2014). Com a molt podrien demanar alguns gestos cap a l’esquerra, com ara una nova “destinació” per a Felip Puig, bèstia negra dels progressistes, o un redisseny social de les futures retallades. De la seva banda, Duran, ara que veu el procés és no té aturador, torna a mostrar-se espanyolista davant dels mitjans per mirar de mantenir els seus interessos a Madrid. Seria un esforç estèril si estigués mirant de revertir el procés.
Tal i com han quedat les coses és possible de fer una estimació de vot en el cas que es fes ara mateix el referèndum d’independència. Si agafem el total de vots de cada partit i el ponderem per la part suposada de votants del “Sí” i del “No” que tenen entre els seus electors podem fer-nos una idea:
Sobre aquestes xifres cal fer una sèrie de matisacions:
– Hi ha prop de 190.000 no assignats, atès que pertanyen a llistes minoritàries, a vot en blanc i a vot nul.
– Dins de l’abstenció del 30% és conegut que una fracció important ha estat “abstenció involuntària” corresponent a catalans no residents als quals els mecanismes burocràtics de l’Estat Espanyol han impossibilitat votar.
– La tendència de creixement de l’independentisme dels darrers anys no té per què interrompre’s en l’any o dos anys que falten per l’eventual celebració del referèndum.
Per tant, no sembla agosarat pensar que el vot a favor del “Sí” a la independència pot tenir un mínim força sòlid al 60% dels votants.
En resum, les eleccions ens han deixat un panorama prou esbandit com per continuar endavant amb el procés de creació d’un estat, amb la confiança de que el més probable és que culmini amb èxit.
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
Roger Vinton 
Molt conforme amb aquest post.
Bé, em deixa més tranquil…
Molt bona anàlisi.
La projecció que vàreu fer és genial, però no l’havia vista abans dels resultats electorals. De cara a futures eleccions, li prego les publiqui a “bombo y platillo” (no s’ho prengui literalment, que ja tenim prou soroll).
Ahir, amb els nervis de si sortia o no l’article, vaig llegir, al final, “pou de bandits” en lloc de “prou esbandit”. M’he de fer unes gafasdelserca.
Agraït,
A. (@recatacrec)
Gràcies. Vaig estar posant a Twitter els meus pronòstics, tant a nivell de percentatges com d’escons. Desconec si es poden recuperar aquests missatges. Sí, de moment parlo d’un futur “prou esbandit”, però no descarto haver de parlar de “pous de bandits” en un futur.
No estic gens segur d’algunes de les teves conclusions. A mi em sembla que el vot independentista ha arribat al seu sostre en aquestes eleccions. Perquè penses que ha de continuar creixent, és que es tracta d’algun “desenvolupament natural de les coses”?
A mi em sembla que en aquestes eleccions tothom que volia votar independentista ho ha fet, bé a ERC o bé a CIU o bé a CUP. És possible que gent jove que encara no podia votar ho faci en properes eleccions, o en el referèndum si mai s’arribava a celebrar, però també hi haurà gent que no votarà. Podem pensar que els joves seran més que els que no votaran, però això és una hipòtesi que caldria comprovar, no et sembla?
En qualsevol cas, crec que donar un 90% de vot independentista als votants de CIU també és força agosarat. D’entrada, perquè una part d’aquests votants han de ser d’Unió, on hi ha poc independentista i aviat encara n’hi haurà menys. Crec que a Unió està a punt de començar un procés d’erosió interna semblant al del PSC (encara que no de tanta entitat donat que Duran encara mana molt; massa, probablement, és un líder estimable més que estimat).
Amb tot això vull dir que crec que la reducció de votants de CIU continuarà en una propera elecció. Aquesta reducció no hauria d’afectar un hipotètic referèndum (si és que mai es feia), és clar, però podria fer-ho, i ja no estaríem en un 90% sobre el número de votants de l’elecció passada sinó d’un altre percentatge sobre un número de votants inferior.
Pensar que hi ha gent que vota Unió és com creure en els unicornis. Unió és una carcassa, una estructura de poder al servei d’un grup reduït d’individus, especialment d’un que s’ha fet amb la marca registrada d’un partit dels anys 30 que probablement no l’hauria admès com a militant pel seu botiflerisme i la seva immoralitat.
La majoria d’aquest sector tebi, espantadís o venut dels votants de CiU en aquestes elccions ja ha desaparegut del mapa : o s’ha abstingut o ha votat al PP.
Pel que fa a que l’independentisme hagi tocat sostre, podria ser si Espanya entrés immediatament en una recuperació econòmica prodigiosa i una regeneració política miraculosa. Diria que no van per aquí els trets.
Tampoc no crec que el jovent s’abstingui perquè tant el referèndum com les properes eleccions no seran el rutinari arrossegar-se fins al col·legi electoral. Ben al contrari, és més lògic que la joventut es mobilitzi davant un canvi de model tan radical; sobretot si tenim en compte quines són les alternatives que els esperen en cas contrari : l’atur, la mediocritat, l’emigració forçosa, la supeditació del nostre poble i una realitat social i política d’allò més depriment.
En general tots els partits, i conec gent d’un bon grapat, més que agrupacions ideològiques són clans amb interessos comuns. En el cas d’UDC hi ha un fort lligam amb determinats empresaris. Estic d’acord amb això de que CiU ja ha fet neteja de votants no catalanistes.
Com he comentat abans, crec que l’independentisme encara té reserves de vot, mentre que l’espanyolisme ja ha posat tot el combustible del que disposava. La creació d’un estat nou no deixa de ser un projecte que il·lusiona i per tant un referèndum, com diu vostè, segurament pot arrossegar vot més o menys antisistema.
Bé, en primer lloc tingui en compte que són les meves conclusions personals i no tenen per què coincidir amb les de tothom ni tampoc ha de ser necessàriament encertades. Respecte al creixement de l’independentisme no hi ha dubte que d’uns anys cap a aquí estem immersos en una tendència alcista i per tant, posats a apostar, el més probable és que continuï pujant. Com diuen els financers, “trend is your friend”.
Que tothom qui ha volgut votar independentista ja ho ha pogut fer és una hipòtesi igualment aplicable a qui ha votat “espanyolisme”. Per tant des d’aquest punt de vista estaríem empatats. Però hi ha dos factors importants: el vot no resident que ha causat abstenció pel boicot de la burocràcia espanyola (amb conegut biaix pro-independència) i el contingent d’indecissos. Aquests últims tenen més probabilitats de sortir de la zona grisa en direcció a l’opció “nova” (independència) que a la “coneguda” (espanyolisme). Això és podria argumentar àmpliament, però no correspon fer-ho a aquest petit espai. A més, pot estar segur que els arguments per voler marxar d’Espanya no deixaran d’arribar, de fet té dos exemples ben recents: el bloqueig a l’intent català de gravar els dispòsits bancaris i l’agressió “hooliganiana” a l’ensenyament en català.
Quant a la consideració del 90% de vot sobiranista a CiU parteix de la idea de que un cop Artur Mas s’ha mullat amb la creació de l’estat propi, ja ha descremat al partit del vot menys nacionalista. El moviment de Vila d’Abadal, líder del corrent CIU a UDC, és força interessant per comprovar quin és el pes real d’uns i altres dins de l’històric partit català. Tinc la sospita íntima de que el posat espanyolista d’UDC respon més a interessos personals d’alguns dels seus líders que no pas a la voluntat dels seus afiliats.
És probable que CiU perdi votants en el futur, però crec que aniran a d’altres forces sobiranistes. Per estimar el resultat final el remeto al Teorema de Bayes.
Moltes gràcies pel seu interès.
Amb l’atac al català crec que l’independentisme pujarà. Jo també vaig pensar el 25N que el sobiranisme havia guanyat. No crec que ens convingui posposar el referèndum més enllà de 10 mesos. Veient com estàn les coses, crec que el millor és fer un referèndum el més aviat possible.
Pot estar segura que els atacs no s’aturaran, ells ja fa temps que estan en guerra. Sí, estic d’acord en que l’únic que aconseguiran és que el referèndum s’avanci en el temps.
Benvolgut Roger,
Tot i que la que faré no serà una puntualització que canvïi significativament la projecció de vot en un referèndum per la independència que vostè proposa, deixi’m dir-li que no serien el 100% dels votants de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) els que hi votarien favorablement. És un error que ja he vist en altres prediccions de votants segons els partits i crec que diu bastant del desconeixement sobre el moviment existent encara. Suposo que la representació parlamentària ajudarà a fer-se una idea més ajustada del seu ideari.
Mitjans crítics alternatius de sectors nítidament anticapitalistes ens ajuden a veure perfils de votants no independentistes que mostren la seva intenció de votar a la CUP. Per posar dos exemples, un extens text d’un blocaire compartit per Rebelión.org (http://ves.cat/bJY5) o una opinió molt celebrada a la web del quinzenal Diagonal (http://ves.cat/bzyu).
De ben segur que ha crescut significativament la participació per la crida a la movilització dels “vots útils” a favor i en contra de la independència de Catalunya. De ben segur que hi ha hagut votants d’ERC i ICV que s’han decantat per la CUP perquè trobaven a faltar una proposta d’esquerra independentista transformadora i no partits que cedissin per alguna de les bandes. Però també cal destacar que la CUP ha aglutinat un cert vot anteriorment abstencionista, de moviments populars de lluita, que no necessàriament són votants independentistes però que sí han trobat en la CUP el seu particular “vot útil” per aprofitar la oportunitat de donar veu dins les institucions a les classes populars bo i permetent-se deixar de banda l’eix nacional.
No descarto que, en cas de referèndum, d’entre els votants de les CUP n’hi haguessin que votarien “NO” a la indepèndencia, però ja seria filar molt prim. Vull dir que si estem fent projeccions “grosso modo” és força indiferent posar-hi un 100% o un 97%, a més tenint en compte que això encara seria més difícil de definir per a qualsevol altre partit. De fet, no estic segur de que el 100% dels votants del PPC votaria “NO”… potser seria més acurat dir un 99%.
No crec que considerar a les CUP com a independentistes sigui fruit del desconeixement, atès que és un partit que com a imatge corporativa hi té una estelada. En tot cas els equivocats són ells mateixos. I si realment beuen de vetes abstencionistes, antisistemes, etc seria lògic que davant la disjuntiva entre “Estat actual” o “Nou Estat” es decantessin per una Catalunya independent.
Llegeixo molt de voluntarisme en els vostres comentaris. Davant dels atacs de l’espanyolisme més ranci, hi haurà més gent que es farà independentista però no n’hi haurà més que s’acovardi i es torni espanyolista?
Em sembla que caldria ser un pèl més autocrític amb els catalans. Històricament els catalans no són amics d’aventures arriscades, més aviat som un país de botiguers que somriuen als clients vinguin d’on vinguin. I els pocs grans empresaris encara menys, la majoria no tenen ni el valor de sortir a les revistes i mantenen un anonimat impenetrable. Deu ser per això que la majoria tenen el capital fora, via Liechtenstein i exemples simil·lars…
Total, que penso que si Espanya estira de la corda, molts renunciaran a la posició independentista. O, vist d’una altra manera, els catalans no només són pacífics per vocació sinó per incapacitat de ser una altra cosa.
Per això em sembla que l’independentisme ja ha arribat al punt on podia arribar, perquè en aquestes passades eleccions tots els partits han demanat, explícitament o no, que la gent es mullés sobre aquest tema. Dubto que, avui per avui, hi hagi gaire indecisos.
Crec que entrem en el territori de les percepcions personals: què pesa més, la fracció de catalans que dia rere dia s’atipen d’Espanya o la fracció dels que s’espantarien davant d’una eventual resposta poc amistosa d’Espanya? Personalment crec que la primera, però com li deia, segurament la reposta depèn de factors molt personals.
Estic d’acord en que cal ser autocrític. Conèixer les debilitats és un bon punt de partida. I ja sabem que Catalunya té una llarga tradició de fills que s’estimen més de col·laborar amb l’enemic que no pas amb els seus compatriotes, aprofitant que per aquestes contrades és tabú fer servir el mot “traïdor”.
Estic bastant d’acord amb el seus comentaris, però dubto que la seva estimació del vot de PxC sigui encertada. No tinc clar que tenint el vot força concentrat a l’interior de Catalunya, els seus votants, tot i ser radicals xenòfogs demostrats i que no s’amaguen pas, estiguin o no a favor de la indepèndencia.
Si l’entenc bé, vostè discrepa de la meva visió de que els votants de PxC votaran amb una propensió del 100% en contra de la independència. No dic que s’equivoqui, però com ja he comentat en d’altres ocasions, la meva projecció és una simplificació atès que no val la pena entrar a valorar si els votants de d’aquest partit (que no són massa) es posicionaran en contra de la independència en un 92% o en 94%, posem per cas. De fet he consultat al partit al respecte de la seva posició oficial davant del referèndum i m’han assegurat que votarien “NO” a la independència. En això m’he basat.
Tinc un PERO. Dins de l’espectre “nacionalista” de vots, pot haver-hi un % sensible de gent que el que vol es el referendum. Però no votaría SI, o el seu vot depèn de la pregunta que es realitzi.
Com he comentat amb d’altres ocasions, els percentatges de vot que ofereixo són una estimació necessàriament simplificada i fruit de valoracions personals. Si volem fer una anàlisi amb detall hauríem d’entrar en consideracions de tota mena, com la que vostè indica o també d’altres tals com que no necessàriament tots els votants del PPC votarien NO a un referèndum, o que no tots els de les CUP votarien SÍ (com argumentava un lector en un dels comentaris a aquest text). No obstant, el que pretenia era definir unes grans línies de vot, que per descomptat tenen els seus “spreads”, si em permet manllevar el terme financer tan de moda.
Conforme en gairebé tot el que dius. Ara bé, cal veure si Espanya, i concretament PP i PSOE estan en disposició de canviar d’estratègia quan s’aproximi la data de la consulta. El que podria fer retrocedir l’independentisme seria una “oferta” d’important canvi de les relacions amb Espanya, diguem-ne pacte fiscal, confederació o ves a saber quina collonada.
En aquest cas, sectors de poder i lideratge opinió avui relativament adherits al procés sobiranista potser s’en desprendrien per a esdevenir propagandistes d’una solució “segura” davant la “incertesa”… I molts independentistes “emprenyats”, no “il·lusionats” podrien modificar posicions
Tanmateix, veig difícil que espanya abandoni el camí de l’amenaça i la prepotència d’artefacte nacional ferit en l’orgull. Per una banda, perquè el partit que es distingeixi per aconseguir una sortida com aquesta s’exposa a un gran desgast per part de l’altre. I, sobretot, perquè si una Espanya amb sentit comú i capacitat de diàleg, simplememt no seria Espanya, ja que la catalanofóbia consolida l’autopercepció nacionl espanyola per oposició, per la via de l’enemic comú, de “l’altre” per ser “NOSALTRES”.
Sí, estic d’acord en que alguna oferta conciliadora per part d’Espanya els podria ajudar a captar clients que de moment votarien independentista. També és cert, com diu vostè, que costa d’imaginar un Estat Espanyol canviant d’estratègia, ja que el xoc sembla formar part del seu codi genètic. Al llarg dels propers vint mesos sortirem de dubtes.
No estic d’acord amb algunes afirmacions que fas a l’article. Primera, dius que el vot espanyolista ha tocat sostre, en canvi el vot sobiranista no. Tinc grans dubtes. La meva opinió és que si hi ha mai Referèndum, la participació podria pujar al 75% i aquests nous votants són sense dubte no sobiranistes, gent que no ha votat mai per la Generalitat, perquè no ho veuen important, però que en cas de Referèndum anirien a votar que no a l’independència. La segona és referent als votants de CIU que votaríen SI en cas de Referèndum. Tinc grans dubtes que el 90% siguin sobiranistes. Sincerament, crec que aquest % pot baixar dràsticament. Tercer, parles d’errors en algunes previsions, però tu dones 2 escons a CUP, quan això era força improbable. O treien els 3 de Barcelona, o 1 de Girona, és a dir, o cap, o 1, o 3 o 4, però no veig com haguéssin pogut treure 2. I quart, en tó de broma, no acabo de veure perque creus que els teus càlculs van ser tan bons, o això m’ha semblat llegir. La meva porra, sense fer gaire calculs, va ser CIU: 60, PSC:19, PP:18, ICV:15, ERC:16, SI:0 C’s:6, CUP:1, Altres:0 i l’abstenció al 33% Em sembla que no haguessis guanyat la porra, un company es va apropar més que tu! 🙂
Com ja he dit en diverses ocasions, l’aposta que faig en el sentit que el vot sobiranista té marge per créixer i l’espanyolista no, es basa en percepcions personals i per tant ja em sembla normal que altres observadors -com ara vostè- tinguin visions diferents. No tinc intenció d’establir cap dogma en aquest sentit, entre d’altres coses perque ja se sap que els comportaments de les masses tenen un punt de caòtic (dit en el sentit matemàtic del terme). Els motius que donen suport a les meves percepcions personals ja ha estat explicats amb tot detall i no cal ara repetir-los.
La meva intenció en penjar els meus pronòstics no era pas guiada pel meu ego -gairebé inexistent, dit sia de pas- sinó per mostrar amb xifres que certes expectatives sobiranistes eren irracionals. Com he dit en anteriors ocasions, esperar una victòria “excepcional” de CiU i al mateix temps que ERC igualés/superés a PSC i PP, juntament amb la cirereta de que les CUP entressin al Parlament era fruit de no haver fet massa càlculs. No hi havia vots per tant! I respecte a la bondat del meu pronòstic potser no li sembla una bona aproximació afirmar que ICV treuria 358.695 vots quan al final n’han tret 358.857.
De debò no entenc perquè diu que les CUP no podien treure dos escons. Desconec en què es basa. Segons els meus càlculs, aquesta formació no aconseguia escó ni a Girona ni a Lleida ni a Tarragona i en canvi, se’n feia amb dos a Barcelona. Els vots estimats a Barcelona eren els següents: CiU 952.200, PPC 372.600, PSC 358.800, ERC 303.600, ICV 303.600, C’s 165.600, CUP 82.800, SI 55.200, PxC 41.400 i resta 124.200. Queden exclosos del repartiment d’escons SI i PxC per no arribar al 3%. Si procedim a dividir vots segons el procediment establert observem que CiU arriba fins a 33 diputats amb un excedent de 28.005,88; PPC arriba a 13 amb un excedent de 26.614,29; PSC a 12 amb 27.600; ERC a 10 amb 27.600; ICV a 10 amb 27.600; C’s a 5 amb 27.600; i les CUP a 2 amb 27.600.
Celebro el seu interès amb rogervinton.org tot i que em digui que no està d’acord amb tots els continguts.
Correcte.
Penses que pot afectar el procés escocès?
En cas de guanyar la consulta, pot ser que tot segueixi igual durant anys pel bloqueig espanyol. En quina situació quedariem durant aquest temps?
Des del meu punt de vista el procés escocès és una peça més de tot l’entrellat. Només cal veure la càrrega simbòlica de l’any en que s’ha previst. No contemplo de cap manera un escenari en que, després d’haver guanyat el “Sí”, Espanya bloquegi res. No em sembla possible, sobretot tenint en compte el pes té l’opinió d’Espanya dins Europa.
Tinc la sensació de que moltes de les coses que s’afirmen ací són arbitraries i moltes altres es troben aillades d’una realitat que ho envolta tot.
Per començar estèm parlant d’un proces que no té cap final, perque l’independència de Catalunya no es va a donar. La constitució no ho permet, l’estat espanyol no ho accepta i la unió europea tampoc.
Per tant estem situats en el terreny de expresions sentimentals, votant sobre independències buides perque com no es va a donar no sabem quines consequències tindria la independència, tant positives com negatives. No sabem que pasaria amb les empreses, amb la nacionalitat espanyola, amb la moneda, amb el deute públic, etc.
Aixó és terreny abonat a tot tipus de falsificacions i per tant la gent vota expresant rebelió, creient-se molts les futures meravelles de la Catalunya independent i altres sense pensar massa en elles perque no va en lloc. Per aixó, per la no consequència del vot, la gent pot atrevir-se a votar coses que no s’atreviria amb consequències reals.
En segon terme, i sense coneixer massa bé el carrer a Catalunya, crec molt aventurat dir que el 90% dels votants de CiU votarien a favor de l’independencia i que el 50% de ICV també. Inclús el 25% del PSC em sembla excesiu.
Circunstancialment hui Catalunya pot sembar que està a favor de l’independència per molt poc, però és circumstancial. Les qüestions econòmiques, la no acceptació de que Catalunya independentment tindria els mateixos problemes que la resta del sud d’Europa, els populismes de govern com a mecanisme per a tapar les seues polítiques i corrupcions, i la inexistència de un quadre clar de lo que es perdria, crec que situa el independentisme en un punt dels més elevats.
I en qualsevol cas la cosa s’anirà desunflant a força de realitat i de imposibilitat. I arribarà un moment en que la gent exigeixa responsabiliats de per qué se l’ha estat enganyant amb coses que desvien l’atenció dels seus problemes vitals.
Salut,
Les afirmacions que apareixen en aquests textos són apreciacions personals fruit de l’observació de la realitat. És evident que estan expressades des del punt de vista de l’autor, però no per això crec que es puguin qualificar d’arbitràries. No estic d’acord en que el procés actual de Catalunya no tingui cap final, i encara discrepo més tenint en compte els motius que vostè dóna: la Constitució no ho permet; l’Estat Espanyol no vol; la Unió Europea tampoc no vol. Crec que cap de les tres raons s’ajusta a la realitat. La primera perquè la voluntat del poble està per sobre d’un text pactat fa prop de quaranta anys i que ara ja no s’ajusta a la realitat. A més, quan ha calgut modificar la Constitució s’ha fet en hores (i tenim exemples molt recents). Entenc que es pugui estar en contra del procés, però em sembla absurd dir que no va enlloc perquè aquesta “carta marga” no ho permet. Darrerement s’han comentat molts exemples històrics on la voluntat popular ha fet canviar una legalitat injusta, com ara l’abolició de l’esclavitud o el sufragi femení. Sí, totes dues propostes eren “il·legals” abans de modificar-se les lleis. Pel que fa a la oposició de l’Estat Espanyol, és evident que és així, però el seu pes i el seu prestigi en el context internacional estan tan devaluats que la seva opinió no crec que sigui considerada com altra cosa que el renec d’un moribund. I dir que la Unió Europea hi està en contra em sembla una afirmació fruit de la seva imaginació. On ho ha vist? On ho ha sentit? No sap que dins de la Unió Europea hi ha en marxa un altra procés sobiranista com és el d’Escòcia i no s’hi ha oposat?
Respecte a les incerteses que vostè planteja, no les repassaré una per una però no tot és incert… o millor dit, en molts casos la pitjor de les opcions es produiria amb una Catalunya integrada a Espanya.
Em sembla poc democràtic afirmar que és millor que la gent no voti, davant de l’alternativa de que voti i s’equivoqui. Si en general la societat està poc formada aposto per formar-la, però no pas per escapçar-li els drets, amb l’argument del seu grau baix de formació.
Pel que fa als percentatges que proposo i que vostè discuteix, no tinc res a dir. Són percepcions personals respecte a un escenari d’intencions i per tant poden estar equivocats.
Quan vostè parla de les desgràcies d’una Catalunya independent sembla que parteixi d’una situació neutral, però la realitat no és així. Catalunya pot tenir molts problemes, però la pèrdua de recursos que li provoca l’actual balança fiscal amb Espanya és una malaltia mortal. D’entrada, una Catalunya independent ja no tindria aquest handicap. Pel que fa a la corrupció li admeto que a Catalunya n’hi ha, però sembla que a Espanya n’hi ha tanta o més, de manera que no crec que sortissim perdent.
Vostè també reclama un mapa del que es perdria si Catalunya surt d’Espanya. Jo també. Fa temps que l’espero. Però els anomenats “unionistes” de moment només donen arguments sentimentals o bé falsos (les pensions públiques, per exemple), cosa que em fa pensar que no hi ha gaires arguments econòmics que donin suport a les seves tesis.
I per acabar també diu que el moviment independentista anirà perdent gas quan la gent s’adoni que es desvia l’atenció dels seus problemes vitals. Bé, jo penso just al contrari: cada cop la gent serà més conscient de que molts dels seus problemes vitals estan causats per la pertinença a Espanya.