Era a una carretera perduda del llevant, on es gaudeix de la brisa marina i al mateix temps l’aroma a pà-nolí s’escampa per l’aire. A certa distància ja albirava el fanalet. Tenia el cap espès i començava a veure boirós. Em vaig aturar enmig de la nit. Ja davant la porta, vaig sentir com algú picava al timbre. Vaig pensar que allò tant podia ser l’infern com el Cel. Van encendre una espelma i em van fer entrar. Se sentien veus de fons dient “Benvingut a l’Hotel España, un lloc meravellós, ple d’habitacions i obert qualsevol dia de l’any”. El luxe era marejant i fins tot hi havia un esportiu italià a l’entrada. Vermell i negre, un Pininfarina. Tot era ple de nens, tots tendres. À la petite fille que tu étais. Són els seus amics, deia,  recoberts d’una suor dolcíssima. Danses per no recordar, danses per oblidar. Aleshores vaig fer venir el capità, “sisplau, serveix-me el meu nèctar”. Em va dir que no havien tingut aquell ambient des del noranta-dos. I encara sento les veus, que em desperten a mitjanit i em diuen “Benvingut a l’Hotel España, un lloc meravellós, on es gaudeix fins el límit. Sorpresa rere sorpresa. Ja has pensat la teva excusa per no sentir-te culpable?”. Miralls al sostre, xampany francès a dojo. I aleshores em va dir “som tots plegats presoners del nostre propi deliri”. Per al festí, es van reunir a l’habitació del Gran Mestre. Els esperava amb la túnica vermella i les ulleres fosques de borni. Va copejar dos cops el terra amb la vara i la festa va començar. Van clavar-hi ganivets esmolats, però sempre són incapaços de matar la Bèstia. L’única cosa que recordo és veure’m córrer cap a la porta. Volia trobar la sortida secreta per tornar al lloc on era abans. “Calma”, em va dir el cavaller de la nit. “Està tot preparat per quan vinguis i pots marxar quan vulguis, però ara ja no ho podràs fer mai”.

@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com