#14 – Petites opinions (1): Tranquil·lament asseguts a dos centímetres del precipici.

Fa temps que tenia previst fer un text on -per primer cop- manifestés de forma clara les meves opinions sobre algun tema de l’actualitat. La meva voluntat inicial era escriure’l d’aquí a uns mesos, però les circumstàncies que s’estan vivint a una dels principals entitats del país m’obliguen a mullar-me força abans del que pretenia.

Des que l’actual junta directiva del F.C. Barcelona va fer-se càrrec de la gestió del club estan succeint tot un seguit d’esdeveniments que convé recordar per tal de saber on som i, sobretot, cap a on anem.

L’any 2010 el F.C. Barcelona va celebrar les darreres eleccions fins a la data. Al final del procés van concórrer quatre candidats: Alexandre Rosell i Feliu, Agustí Benedito i Benet, Marc Ingla i Mas, i Jaume Ferrer i Graupera. Curiosament tots ells procedien de la junta encapçalada per Joan Laporta i Estruch que l’any 2003 s’havia imposat contrapronòstic a les eleccions barcelonistes. Els comicis de 2010 van resultar molt fàcils per a Rosell, que no va tenir rival en els dos candidats mediàtics –Ferrer i Ingla- als que anomenar-los mediocres podria arribar a semblar un elogi. El tercer en discòrdia –Benedito- va fer una campanya brillant que li va permetre arribar a ser el segon candidat més votat, però se’m fa difícil pensar en ell com a futur president, entre d’altres coses per la seva mirada inquietant. Així les coses, Rosell es va veure investit com a president del F.C. Barcelona sense gairebé –afortunadament per a ell- haver d’obrir la boca.

Vaig començar a desconfiar d’aquest noi de casa bona quan, poc abans de les eleccions, el vaig sentir dir que el fet de parlar català és una barrera perquè les empreses estrangeres s’instal·lin a Barcelona. A banda de ser un pensament errat, vaig pensar que era impropi d’algú viatjat i amb una certa cultura. També durant les eleccions van negar sistemàticament ser amic de Florentino Pérez, mentre assegurava que només es coneixien perquè les empreses de Pérez i del seu pare operaven al mateix mercat. Després hem sabut que la relació era força més estreta que la que ell havia reconegut.

Però no va caldre esperar gaire per començar a comprovar quina mena de persona havia accedit a la presidència del Barça: per raons encara no prou explicades, va decidir suprimir la històrica secció de beisbol, que tenia un cost ínfim dins els pressupostos del club. Paral·lelament va intentar confinar la secció d’hoquei gel a la competició regional, tot i que després va descobrir que no existeix competició regional d’aquest esport i va haver de fer marxa enrere. De portes endins es ventava de que, gràcies als seus contactes, els nois del beisbol podrien continuar tenint material esportiu de la casa Nike tot i no pertànyer al club.

Em fa l’efecte que la supressió de la secció de beisbol i l’intent de mutilació de la d’hoquei gel són un primer experiment per acabar tancant totes les seccions del club, atès que són deficitàries. Per què ho penso? Doncs perquè jo mateix l’he sentit afirmar que no sap si “és bo tenir seccions”. Per a aquest grupet de gent –la seva junta i ell- que només veneren el déu ROE, és inconcebible que existeixin activitats que no donin beneficis comptables. Perquè, clar, no tenen cap mena de sensibilitat per saber que els beneficis també poden ser emocionals. Crec que els barcelonistes de debò –tots aquells que no pensen en el club per extreure’n un benefici econòmic- estaran d’acord en que les seccions són una part fonamental de l’ànima del club i que, per tant, qui no entengui això és que no ha entès què és el Barça.

La covardia mostrada quan el màxim rival –presidit pel seu amic Florentino Pérez- ens agredia física i verbalment, ens acusava de dòping i de comprar àrbitres va traspassar els límits del que és suportable. Ni una sola resposta de club per defensar la seva honestedat, ni la de l’entrenador ni la dels jugadors. La mesquinesa en el cas Abidal, de recent actualitat, és indigne d’un club que presumeix de valors. L’escàndol d’haver negociat amb grups mafiosos que havien fet de l’Estadi el seu camp d’operacions és horrible, però encara ho és més haver mentit al respecte i que et descobreixin.

Tots aquest fets ja són motiu suficient perquè els socis es plantegin si aquesta és la persona més idònia per gestionar el club, però hi ha una altra cosa que a mi m’ha afectat especialment. Potser per l’edat, potser pel meu respecte reverencial per la història, però per a mi la barbaritat més grossa és pretendre enderrocar el Camp Nou per fer-ne un de nou. Quan algú m’interpel·la sobre aquest assumpte i no tinc temps d’argumentar, responc amb una pregunta: “Vostè enderrocaria la Sagrada Família per fer-ne una de millor?”. Doncs aquesta és la meva opinió.

Quan el Barcelona es va mudar de Les Corts al Camp Nou –que, per cert, s’havia d’anomenar “Estadi Joan Gamper”, però això Rosell probablement no ho sap- hi havia raons de pes vinculades a la capacitat del camp. L’estadi de Les Corts havia estat inaugurat l’any 1922 –el 20 de maig, com la final de Wembley, però això Rosell probablement no ho sap- i s’havia anat ampliant fins al límit de les seves possibilitats. Era inevitable fer un camp nou. Quan un club decideix canviar de “casa” sempre hi ha motius de pes: o l’esmentat de la capacitat límit, o que simplement s’ha quedat molt vell o mal ubicat i qualsevol reforma parcial seria inútil. Però al Camp Nou no li passa res d’això. Encara és ampliable, atès que la lateral de la marquesina no té tercera graderia i la seva ubicació geogràfica continua essent prou bona, perquè no ha quedat envoltat de pisos. I si parlem de l’estètica, és fàcil que hi hagi consens: és un estadi preciós, sorprenentment modern per haver estat concebut a mitjan anys cinquanta.

El nostre estadi no és només un bloc formigó, és tot el que hi ha succeït allà, des dels temps de Kubala fins a les curses de Tello; són les emocions acumulades, les vivències, les tardes i nits de felicitat, i també de decepcions. Però per comprendre tot això cal tenir un mínim de sensibilitat, que malauradament no tothom té. I aquest és un valor que ens ha mancat massa sovint. Per als qui tinguin dubtes, els recomano un visionat del documental que va elaborar Televisió de Catalunya temps enrere sobre la destrucció de les obres d’art del modernisme barceloní. Desitjo que quedin esfereïts després de veure’l. I de pas comprendran una mica millor què significa enderrocar el Camp Nou.

La visió que Rosell té del futur de l’Estadi és molt simple –gairebé tant com ell- i la redueix a tres opcions: no fer res davant de l’envelliment de les instal·lacions, opció que descarta immediatament; fer una reforma important, opció que també descarta perquè assegura que serien massa molèsties per als socis; i finalment, fer un estadi nou, que per a ell, en realitat, és l’única viable. Però, a més, durant força temps han estat considerant que la ubicació idònia del nou terreny joc seria, més o menys, on són ara les pistes universitàries. És a dir, encara més lluny de la ciutat. Sovint la gent es pregunta com és que l’estadi del Reial Madrid s’omple gairebé sempre. S’imaginen que el camp del F.C. Barcelona estigués a la confluència de l’Avinguda Diagonal amb el Passeig de Gràcia? Oi que mai no faria mandra d’anar-hi? Doncs, qui conegui Madrid ho sabrà, el Santiago Bernabéu està situat a un lloc equivalent, a la part central del Paseo de la Castellana. El nostre estadi, per contra, paga el preu de la llunyania a canvi de tenir uns magnífics milers de metres quadrats al voltant. Però clar, endur-se’l més lluny ja és indicatiu de que els ideòlegs del projecte no tenen gaire preocupació pel soci i l’aficionat, sinó més aviat per la quantitat de llotges privades que puguin encabir-hi.

Si unim aquest projecte tan estrambòtic d’enderrocar el Camp Nou, amb la no gens descartable eliminació progressiva de les seccions i amb la destrucció del planter que comencem a albirar, el futur del nostre club comença a prendre tonalitats ben fosques.

Al final hauré de creure un vaticini que em va fer un personatge molt ben informat d’aquesta ciutat –no debades havia estat molt proper a la primer junta de Laporta, on encara hi era Rosell- en el sentit de que l’objectiu d’aquest president i els seus homes era acabar transformant el club en una societat anònima i treure’l a cotitzar a borsa. En aquell moment no me’l vaig creure i em va semblar una afirmació desmesurada, però ara tot sembla que comença a quadrar: modificar la formació de l’assemblea, endurir els requisits per a una moció censura, dificultar l’accés a la presidència,… Oi que sembla que es blindin per poder fer i desfer?

No interpretin aquest text com una queixa. És un crit a la rebel·lió destinat als barcelonistes que encara se senten part d’aquesta meravellosa entitat: no permetem que aquesta gent vagi diluint la personalitat del club fins a convertir-lo en una societat sense esperit que només es dediqui a guanyar diners. No som la Bayer ni la Danone; ells guanyen molts diners, però no tenen seguidors, tenen clients.

Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton

RogerVinton2012@gmail.com

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

23 respostes a #14 – Petites opinions (1): Tranquil·lament asseguts a dos centímetres del precipici.

  1. LaIndepe ha dit:

    Trobo a faltar Messi però esperarem al capítol 2

  2. jordi ha dit:

    Un text admirable que traspua barcelonisme per cada paraula. Crec que el paper dels nous propietaris dels clubs de futbol no ha tingut la cobertura als mitjans de comunicació que mereix, afortunadament hi ha blocaires que hi posen l’ull, com vostè, encara que no sigui el tema principal del bloc, és clar!

    Penso que moltíssims barcelonistes estan profundament decebuts per un president que va venir a rentar la imatge que la polèmica continuada d’un Jan Laporta cada dia que passa més reivindicable havien obscurit, i que ara queda clar que és molt més obscur que el seu predecessor, en el fons molt més mancat de formes que de bon fons.

    Però, i ara què s’hi pot fer? És que queden persones que ofereixen una tercera via, entre el classicisme esgotat dels “homes del puro” (Núñez, Gaspart, etc) i els MBA boys, tan neocons ells sense dir-ho?

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies pels seus comentaris. Crec que no pequem d’exagerats si afirmem que a l’entorn “real” del FC Barcelona hi ha certa preocupació per la deriva que porta el club des de l’entrada de la nova junta. Quan dic “real” excloc als mitjans afins -especialment el Grup Godó- que omplen pàgines i hores de programació per santificar l’obra de Rosell. Sembla mentida que costi tant, com vostè apunta, trobar persones disposades a gestionar el club sense pertànyer a cap “isme” o “anti-isme”. Suposo que l’endogàmia que ens envolta té bona part de la culpa.

  3. neus ha dit:

    Efectivament, lo que vol aquesta directiva es fer del club una societat anonima deportiva i que uns quands tinguin la part mes grossa del pastis. Vamos que aixo sigui el pastis de un jeque. Lo primer que van fer va ser limitar la entrada de socis nous i ara si algu vol ferse soci te que tenir un parent molt proxim o no entras. Molt esclusius ens en tornat. Els socis els fem nosa

    • Roger Vinton ha dit:

      Gràcies pel seu comentari. Com pot suposar, jo no estic dins del cervell de Rosell i la seva junta i per tant no sóc capaç d’endevinar els seus plans. Per això només parlo de fets consumats i de projectes reconeguts. No obstant, no és cap secret que Rosell considera que les entitats que no tenen forma de societat anònima són un subproducte del marxisme que cal reconduir… i això no són paraules meves, sinó del mateix Rosell. Restarem amatents a l’evolució dels fets.

  4. Alex ha dit:

    Avui dia la raó de pes és econòmica. El Barça obté menys beneficis pel seu estadi que clubs com el manchester, Bayern o madrid. Esta molt be el teu romanticisme filolaportista, i et diré que a mi me la suen tots dos, laporta i sandro. Un xoriço i un nen de papà. Però si coneixes una mica de marqueting esportiu, veuràs que per seguir al primer lloc del futbol mundial cal: vendre la samarreta, generar més ingressos via estadi i tenir sponsors de primer nivell. La resta, està bé per entrar a la uefa league.

    Et sembla malament l’allianz Arena? O l’Emirates? Si tothom fos com tu, l’Arsenal jugaria a Highbury.

    Crec que et deixes portar pels sentiments nostalgics de directives passades i no veus la realitat.

    No escrius malament, a pesar de les faltes, però documentat una mica. Et recomano passar el corrector abans de penjar el post. Fa lleig.

    • Roger Vinton ha dit:

      En primer lloc, gràcies per dedicar temps a lectura del meu text i també per deixar-hi la seva opinió. Vostè em planteja diversos temes, així que anem a pams:

      D’entrada vostè em titlla de “filolaportista”, suposo que en referència a l’expresident del club Joan Laporta. És fàcil de comprovar que aquesta afirmació és del tot gratuïta, atès que en cap moment he manifestat la meva adhesió als postulats d’aquesta persona. Fins i tot la seva única aparició dins l’escrit és purament circumstancial, amb la finalitat d’ubicar temporalment una sèrie de candidats a les eleccions de 2010. I ja que treu el tema, aprofitaré per dir-li que ni sóc “rosellista”, ni sóc “laportista”, ni tampoc sóc “cruyffista” i ni tan sols “benedictí”. Només sóc un culer amoïnat pel futur de l’entitat.

      Però em fa l’efecte que aquesta no és l’única afirmació que fa fruit de no haver entès el text: em cap moment m’he manifestat en contra de “vendre” la samarreta, explotar l’estadi o tenir “sponsors”. Si us plau, torni-ho a llegir.

      Pel que fa a la “venda” de la samarreta, li diré que puc estar-hi a favor quan tingui la total seguretat que el dit “millor club del món” té la millor oferta del món, però la realitat em fa pensar que no és el cas. És prou evident que el FC Barcelona ha venut quelcom més que la samarreta, pel preu d’una samarreta… no sé si m’explico. Per tenir una idea de per on vaig, pot comprovar vostè mateix que algun club té un patrocinador diferent a la samarreta d’entrenament respecte la samarreta oficial. Al marge d’aquestes qüestions puntuals, crec que convé tenir la ment oberta: quan algú em planteja una solució com l’única possible tendeixo a dubtar, perquè la vida sempre dóna opcions diverses. L’esport més professionalitzat de món i que sempre ha estat concebut com un negoci és el d’Estats Units. Han tret diners de sota les pedres des de temps immemorials. Malgrat això, em pot dir quants equips de la NBA, NFL o MLB porten publicitat a la samarreta?

      Quant a l’estadi, torna a confondre’s en les seves apreciacions. Jo admeto que en determinades circumstàncies no hi ha més remei que enderrocar l’estadi i fer-ne un de nou; el que defenso és que no és el cas del Barça. L’Allianz Arena em sembla preciós. L’Emirates, també. En el cas de l’Arsenal FC no hi havia altre remei que construir un camp nou si el que pretenien era créixer. Vostè hi va ser, a Highbury? Jo sí. Perquè la gent es faci una idea, era com tenir un camp de futbol dins d’una illa de l’Eixample. No quedava lloc per on ampliar. En canvi el Camp Nou permet dues coses: en primer lloc, dotar de tercera graderia la banda de tribuna (la de la marquesina), cosa que permetria fer més seients o esponjar els existents per fer-hi llotjes de lloguer; i en segon lloc, créixer perimetralment gràcies a la quantitat ingent de metres quadrats que envolten la instal·lació. A més, amb la seva configuració actual, l’Estadi ja té milers de metres cúbics infrautilitzats que, amb voluntat i imaginació, servirien per donar nous serveis.

      Continuant amb l’explotació de l’Estadi, vull que li quedi clar que estic a favor de la utilització de les instal·lacions per generar ingresos; és més, em sembla que ja fa massa anys que aquest concepte és el taló d’Aquiles de les finances del FC Barcelona. Resulta que un club amb un estadi força més antic que el nostre i amb una ubicació on gairebé no hi queda marge per créixer, és capaç de generar 70 milions d’euros més que nosaltres cada temporada. I aquesta diferència augmenta cada any. Penso que no hi ha raons arquitectòniques per aquesta diferència, sinó més aviat de covardia (mantenir uns preus dels seients excessivament baixos) i d’incompetència (no aprofitar les possibilitats de l’Estadi per encabir-hi més seveis).

      Sobre la nostàlgia i el romanticisme: tingui clar que el futbol és el que és gràcies als seus intàngibles i el dia que passi a ser un simple espectacle, començarà el seu declivi. Com deia en l’escrit, hi ha productes de primera necessitat que tothom compra, però tot i així ni la Bayer ni la Danone tenen supporters. Hi ha espectacles que generen molts diners, però ningú no va al cinema amb la passió de sentir-se part de la pel·lícula. Vagin amb compte, que el futbol sense passió, sense sentiments i sense nostàlgia serà una altra cosa… i començarà a vendre’s menys.

      Finalment, li estaré molt agraït si té l’amabilitat d’indicar-me les faltes d’ortografia que he comès; jo, a canvi, li mostraré les seves.

    • Romerito ha dit:

      Què trist que algú escrigui “No escrius malament, a pesar de les faltes, però documentat una mica.” … AMB UNA FALTA D’ORTOGRAFIA TAN FLAGRANT AL MiG DE LA FRASE! … en fi, que ja està tot dit … (“just do it” amic, un corrector ortogràfic no serveix de res, documenta’t i digues-me quina és la resposta correcta. La correctA, no la correcte, ok??)

  5. Kodru ha dit:

    Roger Vinton president!

  6. Jordi ha dit:

    Amics, en aquesta qüestió dels ingressos crec que us fixeu massa en el compte de pèrdues i guanys com si les vendes tinguessin un origen inexplicable. Tanmateix totes les despeses són un trampolí per aconseguir els ingressos, sense despeses no seria possible obtenir-los.

    Les vendes es produeixen perquè els compradors volen tenir alguna cosa del Barça o que els connecti emotivament amb el seu club (en siguin socis o no) i aquesta motivació és intangible. Per exemple, el Barça vendria el mateix nombre de samarretes sense seccions, en vendria més, o en vendria menys?

    Això ho poden saber els experts que calculen el valor de les marques i que podrien fer aquest exercici amb el Barça. Sense aquesta informació només podem fer suposicions, com ara afirmar que les seccions representen tan sols pèrdues per al club. Com deia, sense calcular quin impacte té l’existència de les seccions en el volum d’ingressos del club (tant directe, via entrades, per exemple, com indirecte, pel fet que algú vulgui ser soci precisament perquè hi ha les seccions), això no es pot afirmar ni negar objectivament.

    El mateix passa amb l’estadi: un estadi no és només un actiu per amortitzar. Qui hi va s’hi ha de trobar a gust, i això no deixa de ser un intantible quantificable econòmicament.

    • Roger Vinton ha dit:

      Em semblen interessants els plantejaments que proposa i estic força d’acord amb la seva tendència. Són uns temes que donarien per molt i que poden generar molts debats spin-off. Un dels que s’hi endevinen és la recerca embogida que fan alguns de les “parts més rendibles d’un tot” quan, sovint, el que ven és el tot i no les parts separat. Per exemple, davant d’un pastís de nata-maduixa-xocolata un pot tenir preferència per la maduixa, però difícilment es menjaria un pastís sencer de maduixa perquè en realitat gaudeix de la combinació de les tres elements. Anar repelant, buscant la partícula de la rendibilitat, ens porta a destruir coses que funcionaven… però cal tenir certa sensibilitat i visió panoràmica per entendre-ho.

      Gràcies pel seu comentari.

  7. Vicente ha dit:

    coi, quin tros d’article més bó.

  8. Molt bo, com sempre.

    Rosell va fer tornar l’insígnia de president d’Honor a Cruyff (jo tampoc li hagués donat, però és encara més vergonyós fer-la retornar). Va instigar la persecució judicial de Laporta pels temes dels avals. Va fer fora Pep Guardiola d’una forma ben poc elegant. I la providència li ha fet desaparèixer la darrera herència del laportisme, en Tito Vilanova. El planter, si de cas l’únic fet diferencial que el club posseeix respecte altres grans clubs europeus (tret de l’Ajax) , està moribund i desangelat fins al punt que s’estima més marxar o anar cedit enlloc de lluitar per una plaça al primer equip. A més, ara ja pot comptar amb el primer entrenador totalment rossellista, el Tata Martino (no oblidem les penoses declaracions de Tito dient que ell fa l’equip amb les jugadors que li donen, que eren una clara crítica a la directiva).

    Esborrat tot rastre del millor Barça de la història, amb les modificacions estatutàries té la paella pel mànec per a fer el que més li convingui. La mediocritat al poder. I el que més m’inquieta és que no sé què collons vol? Diners? Poder? Alimentar l’ego? Tot plegat? Que no les té totes cobertes aquestes necessitats el senyor Rosell? Crec que de petit no se’l van estimar prou i ho pagarem tots.

    La decadència del club serà evident i només endarrerida si els resultats esportius continuen arribant, però aquests no es perpetuaran. Foscor a Can Barça.

    • Roger Vinton ha dit:

      Moltes gràcies pel seu comentari. Estic força d’acord en les qüestions que planteja. No crec que el de la junta de Rosell sigui un comportament erràtic, més aviat crec que tenen prou clar el que volen. Ja anirem veient l’evolució de les coses…

  9. Ara caldria una segona anàlisi, no creu senyor Vinton?

  10. Albert Garcia ha dit:

    He descobert el seu blog fa poc i per a mi és un plaer llegir els seus articles. Coincideixo amb vostè sobre el fosc futur que intuïm pel nostre Barça. Els fills d’Esade, amb el fugitiu comissionista a l’ombra, tenen com a objectiu desballestar el club i treure’n tot el suc possible. Dubtoses obres faraòniques, venda del millor jugador del món i finalment venda del club.

    Per vendre a Messi la jugada comença no protegint al jugador de campanyes de desprestigi foranes, parlar malament d’ell i el seu entorn off the record i crear dubtes en un ambient enrarit de forma artificial. Quan el jugador i el seu entorn acaben farts de tanta porqueria, decideixen marxar i buscar amb el club un bon destí. L’objectiu inicial de l’empleat de l’Emir sempre han estat les comissions, i en aquest cas Nike pot recompensar el fet de desfer-se d’un símbol de la competència, del mateix traspàs també es pot distreure una bona xifra pel camí (no us envaeix una sensació de dejà vú?!) i l’agraïment infinit, en forma de milionada obscena, des de Qatar. Vestir al millor jugador de la història amb la samarreta d’un club sense història és un somni pels amos d’en Rosell que segur sabrien com reconèixer el seu ajut per fer-ho realitat.

    Amb l’excusa d’eixugar deutes i complir amb les lleis d’una Europa contra clubs professionals endeutats que no siguin S.A, en el context d’un país rescatat; els nostres “amics” de la Junta ja tenen la millor solució. Ens convenceran de què ens hem de transformar en una societat anònima i que els amics de Qatar ens garantiran un futur esplendorós sota la seva ombra protectora.

    Desitjo amb tot el meu cor equivocar-me, però si no ho evitem aviat… Desitjant que la sintaxi i l’ortografia no siguin del tot dolentes, sobretot per l’amic Alex!, rebi la meva salutació més cordial.

    Albert

    P.D: Hmmm,Alex? Serà el president fugitiu en persona?

  11. glas zetten ha dit:

    You can certainly see your enthusiasm in the article you
    write. The world hopes for even more passionate writers such as
    you who are not afraid to mention how they believe. Always follow your
    heart.

  12. Τhanks for finally talking avout >#14 – Petites opinions (1):
    Tranquil·lament asseguts a doss centímetres del precipici.
    | Roger Vinton <Liked it!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s